Situació
Edifici que fou una possessió tradicional dels templers i, més tard, dels hospitalers, traslladat del seu indret originari el 1972 per exigències del traçat de l’autopista A-2.
ECSA - J. Bolòs
La torre dels Frares, coneguda també com l’almúnia dels Templers, és situada al sud de la vila de Fraga, gairebé al límit amb el terme de Torrent de Cinca.
Mapa: 31-16 (415). Situació: 31TBF773973.
Per a arribar-hi des de Fraga cal agafar la carretera N-II en direcció a Mequinensa, i uns quants metres abans d’arribar a l’entrada de l’autopista A-2, hom veu a mà dreta la torre dels Frares. (JRG)
Història
L’anomenada torre dels Frares assenyala una antiga almúnia sarraïna que amb el temps esdevingué possessió dels cavallers de l’orde del Temple i, després, dels hospitalers. Es troba en un dels termes més fèrtils de la vall del Cinca, que ja d’antic era regat a partir de la Sèquia Vella segons el sistema de torns. La petita fortificació devia formar part del sistema defensiu musulmà de Fraga, en la línia del Cinca. Després de la conquesta cristiana (1149), J. Miret i Sans consigna que la tenia el comte de Pallars en feu del rei. No és exacta la seva identificació amb la torre de Canals que Alfons el Cast donà als hospitalers (1182), car consta més endavant que aquesta torre era situada molt més al nord, entre Fraga i Saidí, a l’horta fragatina d’Alcalans. L’investigador J. Salarrullana (1918) especifica que la casa dels templers es trobava més concretament al lloc anomenat l’Almunieta, entre dues sèquies, segons diverses troballes de capitells, dovelles i abundants carreus” que hemos tenido el sumo placer de contemplar”. Un instrument de l’any 1296 reporta el tradicional sistema d’adules, segons el qual cada dimarts corresponia el rec “de Torrente usque ad almuniam fratrum Templi”.
En aquest temps hi ha esment de les Almúnies com a petit nucli habitat i dependent de la vila de Fraga, del qual també devien formar part altres masades veïnes com l’almúnia de Na Sibil-la. La torre dels Frares fou desmuntada vers l’any 1972 amb motiu del traçat de l’autopista A-2, i reconstruïda amb molt d’encert a la vora seu. (JBP)
Torre
Plantes i seccions de la torre.
J.R. González - J.l. Rodríguez
La torre dels Frares és una construcció aïllada de planta pràcticament quadrada, i de gairebé 13 m d’alçada, que es conserva en un excepcional bon estat, gràcies en gran part a la restauració que se li practicà fa vint-i-cinc anys. Els murs fan 90 cm de gruix i són fets de carreus, de diferents mides i litologies; hi ha algunes filades formades per blocs de mida considerable, si bé la majoria són de mida mitjana (130 × 50 cm), més petits a les filades superiors, però curiosament també ho són a les inferiors. La pedra és calcària, la majoria és de color grogós, però contrasten alguns carreus fets amb pedra de color negre, que són els més erosionats.
Actualment l’edifici té sis plantes i conserva la distribució espacial de la reforma efectuada pels estadants que hi visqueren a partir del segle XIX. L’accés es fa per una porta situada a peu pla, al mig del mur de ponent, la qual és feta amb un arc escarser de dovelles petites, i totalment noves. A 1 m per sobre es veu un carreu que té una creu en relleu del tipus de Malta i que correspon probablement a la de l’Hospital; a la dreta del braç dret té una sexfòlia, mentre que al capdamunt i vora el braç esquerre té sengles rosetes de quatre dobles fulles. Un cop dins veiem un gran arc apuntat que divideix longitudinalment la cambra en dues parts: l’oriental i l’occidental; a l’extrem oest del mur nord hi ha una vella porta oberta al mur que ha estat tapada modernament, igual que una altra d’existent al mig del mur meridional; al nord-oest hi ha l’escala que baixa al nivell inferior. Aquesta planta subterrània s’il·lumina per tres finestres espitllerades que hi ha al mur est i que exteriorment són a nivell de terra, mentre que d’altres de semblants que hi havia al mur oposat són actualment cegades; tots els murs tenen una mena de banqueta feta de maçoneria de 20 cm d’amplada i més d’1 m d’alçada; quatre pilars de secció quadrada sostenen les bigues i el sostre de revolto, que són la base del terra superior fet de guix, sistema que es repeteix als tres pisos superiors. Cal afegir que hi ha un cup al costat nord, amb un caneller que devia venir de fora i un forat a la banda nord-est, el qual permet veure la roca de basament en l’única part on manca en origen la banqueta. Finalment cal assenyalar que en aquest àmbit es pot apreciar l’arrencament de l’arc apuntat que es veu a l’entrada de la torre, el qual és sostingut per dos permòdols amb forma de gola.
Interior del pis inferior de la torre, amb l’arc apuntat del segle XIII.
ECSA - J.I. Rodríguez
Des de la planta baixa actual surt —al costat sud-oest— l’escala que porta fins al cinquè pis. Als dos primers replans existents, per canviar de sentit hi havia al mur sud sengles portes que devien donar accés a una construcció existent a la part meridional de la torre, avui totalment desapareguda. Aquestes portes foren tapiades exteriorment per la restauració.
Al primer pis, tercer nivell des de la planta subterrània, trobem un gruixut mur que està sobre de l’arc inferior i que igualment divideix l’àmbit en dues parts. A la banda occidental, subdividida en dues cambres, una amb un prestatge, destaca la finestra central d’arc adovellat de mig punt, que mostra als muntants els senyals per a encaixar la barra de tanca. A cada banda hi ha espitlleres de gran alçada; les més immediates són perpendiculars al mur, mentre que les altres són dobles i s’obren obliquament i de manera oposada. Aquesta disposició, que permet obtenir sis espitlleres per banda, es repetirà en cadascun dels quatre costats. Cal indicar que la finestra central de la cara de llevant és semblant a la seva oposada, però que té l’arc apuntat i una mica més de llum. La màxima novetat es troba al mur meridional, on a més de mancar les espitlleres més occidentals per la porta oberta modernament, hi ha entre la segona i tercera espitlleres del costat llevantí una petita finestra coronella de dos senzills arquets apuntats i sostinguts per una gruixuda columna; aquesta té el fust cilíndric, el qual és coronat per un capitell troncocònic llis i base de gust àtic. En un dels carreus dels muntants hi ha una marca de picapedrer del tipus bitriangular.
El segon pis, quart nivell des de la part inferior, té també el mur de carreus que subdivideix l’àmbit interiorment, i en cada costat, una única finestra rectangular oberta modernament.
Finalment arribem al tercer pis, el cinquè nivell des de la part inferior, el qual ja no presenta el mur subdivisor i és un únic espai. Té cinc espitlleres per banda, la central perpendicular al mur i les altres dues en direcció obliqua i oposada, dos a dos. Als murs oest i est, coincidint amb l’espitllera central, hi ha una finestra rectangular, construïda posteriorment segons es pot apreciar en la relació interior de les filades i la pedra treballada amb buixarda, cosa que no té el carreu més antic. Exteriorment té l’angle amb la típica motllura del gòtic tardà i per dins dos bancs a cada costat, tipus festejadors. A la zona de l’escala hi ha indicis d’un ressalt al mur, que molt bé podria haver estat utilitzat per a col·locar les bigues al pis original. Interiorment es pot apreciar també a la part alta de les parets la substitució dels carreus per maçoneria, així com uns forats tipus trau que devien sostenir alguna estructura de fusta. La restauració dels anys setanta ha recrescut amb ciment 0,5 m els murs originals i ha fet un sostre de totxo que permet accedir a una terrassa per una escala metàl·lica.
El darrer pis o terrassa és de nova creació, si bé té a cada costat sis merlets cúbics però amb coronament piramidal que semblen antics. Al mur oest hi ha un matacà, al bell mig, sostingut per tres permòdols superposats i que està tapat per una paret de totxana. Si bé tots els elements defensius citats són reconstruïts, s’han fet amb els carreus originals, i fins i tot les piràmides dels merlets encara mantenen el morter original que lligava les quatre pedres de què estan formades.
Ens trobem davant d’un magnífic exemple de torre d’explotació agrícola, probablement el més ben conservat de les valls inferiors del Cinca i del Segre i que és una clara referència a la denominació popular de “torre” per a la casa de pagès en aquestes zones occidentals de la Catalunya Nova. La situació vora la zona regada, que domina des d’un punt superior, recorda la d’altres torres veïnes conservades parcialment al Segrià, com és la torre dels Moros (o d’Algorfa) (Seròs), la qual seria el model més antic, i la del monestir de Vinganya, la qual té un paral·lelisme cronològic superior, si bé ha restat més alterada per la construcció del monestir trinitari del mateix nom.
En contra del que diu C. Guitart, que no la considera anterior al segle XV, pensem que l’estructura de la torre dels Frares permet distingir almenys tres etapes: les darreres modifiquen part de l’element constructiu, però respecten el volum original. L’origen de la torre, a falta d’estudis arqueològics, sembla que es pot situar al segle XIII. Primerament només devia tenir tres pisos o nivells. L’entrada probablement es trobava en un pis principal, superior, segons l’esquema de les torres de guaita, i que devia correspondre a la finestra de mig punt del mur oest. Si hom observa amb atenció aquesta obertura, es pot comprovar que originalment era molt més alta i que devia arribar fins al terra del pis. Aquest nivell principal estava il·luminat per les dues finestres existents a l’oest i al sud, les quals corresponen a un gòtic primitiu del qual hi ha alguns paral·lels en elements del monestir de Viganya, i devien pertànyer a la datació proposada. Les espitlleres donaven el caire defensiu que tenia una torre creada per una comunitat religiosomilitar com podien ser els templers. L’alçada d’aquest àmbit devia ser el doble de l’actual, ja que el pis superior, on hi ha les finestres modernes, probablement no existia. La planta primera, ran de terra, i la superior, se sostenien en l’arc de tipus diafragmàtic que hi ha per sota, en l’àmbit semisubterrani, il·luminat per les petites espitlleres ja indicades, i que devia haver tingut un terra de fusta al nivell de la banqueta avui visible. Finalment, hi ha el nivell de les espitlleres superiors, les quals devien ser ran del terra que probablement recolzava en el ressalt perimetral i en el mur mitjaner; aquí es planteja el dubte de si aquest pis era cobert o corresponia ja a la terrassa; els forats de biga existents foren oberts després de la construcció, i suggereixen un camí de ronda per a un pis obert, ja que gairebé no hi ha lloc material per a ser-hi.
A la segona etapa, quan la torre pertanyia a l’orde de l’Hospital, sembla que correspon l’obertura d’una porta a peu pla, protegida pel matacà superior, la qual cosa suggereix que els merlets podien ser també de la mateixa època. També en aquest mateix moment es degué augmentar l’alçada de la torre, per a aconseguir guanyar una habitació coberta més, que correspon al darrer pis d’espitlleres on s’obriren sengles finestres motllurades que permeten datar l’obra al segle XVI. Probablement fou també el moment en què la porta superior es convertí en finestra. L’obertura de l’accés inferior obligà a la construcció d’un pis al mateix nivell que devia ser el precedent de l’existent actualment; això va obligar a la construcció del pilar central i l’eliminació del pis inferior de fusta per tal de guanyar més fondària a la cambra baixa; també és possible que durant aquesta etapa es construís el cup.
Finalment vindria la tercera etapa, la corresponent al segle XIX, en què la desamortització va permetre canviar de mans la finca i la torre. Això va ser l’inici de la forma actual: divisió en sis plantes, obertura de dues finestres en el pis quart, construcció de l’escala, obertura de nous accessos a l’exterior i d’altres per comunicar amb alguna construcció adossada a la zona sud, de la qual no coneixem res. Interiorment s’arrrebossaren totes les parets. La fi d’aquest període fou marcat per la restauració efectuada al tercer quart del segle XX, de la qual s’observen senyals exteriors en el ciment utilitzat per a unir les pedres col·locades per tapar forats o simplement per a consolidar aquelles filades més castigades pel temps. Igualment l’acabat superior i la col·locació de marcs a les finestres amb vidres plomats, avui malauradament trencats, devia donar una imatge força atractiva a aquest element tan singular de la zona geogràfica on es troba. (JRG)
Bibliografia
- Miret, 1910, pàgs. 128 i 231
- Salarrullana, 1928, vol. I, pàgs. 127 i segs. i vol. II, pàgs. 19 i 128-133
- Pita, 1957, XXX, pàgs. 131-132
- Valls, 1961, vol. IV, pàgs. 152-154
- Guitart, 1976, vol. 2, pàg. 162
- Buron, 1989, pàgs. 72-73