Situació
Aspecte que ofereix l’església des del costat sud-est. Es tracta d’un edifici romànic molt modificat en èpoques posteriors.
J. Pahissa
L’església s’alça dalt d’un turonet, envoltat de conreus, al peu de l’antic castell de Montfalcó, a la banda sud-occidental del terme.
Mapa: 34-15(390). Situació: 31TCG717132.
L’itinerari és el mateix que s’ha descrit per arribar al castell. Cal demanar la clau a la casa que hi ha prop de l’església. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Montfalcó. Molt aviat tingué la condició d’església parroquial, si bé posteriorment restà com a sufragània de la parròquia de Veciana.
La primera notícia sobre el castell correspon al 1027, any en què Bernat Guifred de Balsareny i la seva muller Sança vengueren a Seniofred i Bardina un alou situat al comtat de Manresa, dins el terme del castell de Montfalcó, en el lloc anomenat Calçada. L’any 1065 es documenta l’església en la venda que feren Guillem Sendred i la seva muller Adalès d’una peça de terra situada al castell de Montfalcó, en la parròquia de Sant Pere.
Però les funcions parroquials es poden recular fins a una data entre els anys 1025 i 1050, ja que la parròquia de Monte Falco apareix en una llista de parroquials del bisbat de Vic en aquestes dates. Encara mantingué aquesta funció almenys fins a mitjan segle XII, ja que torna a aparèixer en una altra llista d’aquesta data. Després no es tornà a esmentar més ni fou visitada pels bisbes vigatans, per la qual cosa s’ha de considerar que durant el segle XIII o el principi del XIV deixà d’ésser parròquia i esdevingué sufragània de la parròquia de Santa Maria de Veciana. Actualment, encara s’hi pot celebrar culte, tot i que és molt poc habitual. (ABC)
Església
Es tracta d’un edifici romànic, molt modificat, compost d’una única nau completada, vers llevant, per un absis semicircular, amb un sobrealçat posterior que el fa tan alt com la nau, la qual, d’altra banda, s’escurça a ponent, on es dreça un campanaret d’espadanya, conseqüentment modern.
La volta de la nau, enlluïda com la resta de paraments interns, obeeix a una refecció posterior, cosa que no sembla succeir, tot i l’enlluïment, a la volta de quart d’esfera de l’absis.
L’única finestra que il·lumina l’interior de l’edifici és al centre de l’absis, oberta amb doble esqueixada i coronada per un arc de mig punt adovellat, que s’obtura parcialment a la part inferior.
La porta, situada al mur sud, és molt simple, ja que només la forma un sol arc de mig punt fet amb dovelles.
La planimetria de l’edifici, de bon començament tan elemental, esdevé més complexa amb l’adossament d’una capella al mur nord i l’afegitó d’una sagristia al mur sud, prop de l’absis. L’aparell corresponent a l’obra original és fet de carreuons de mides mitjanes, només desbastats i col·locats en filades horitzontals, que conformen uns paraments externs llisos, sense cap mena d’ornament.
Aquest edifici, profundament alterat per diversos processos remodeladors, respon a una obra romànica aixecada en el transcurs del segle XII i inserida dins l’àmbit rural, on les tècniques constructives, llevat d’alguns casos, havien evolucionat poc. L’estat de conservació és força bo. (FJM-AMB)
Escultura
A l’interior de l’església, juntament amb alguns pilars decorats d’estructura poligonal als murs laterals, hi ha diversos elements esculpits. Dos d’aquests són treballats sobre una de les bandes de la pilastra. Es tracta d’una cara, a manera de màscara, que duu corona treballada i que podria correspondre a una figura femenina. Sota d’aquesta hi ha una doble línia de motius triangulars que ressegueixen les tres cares visibles del pilar.
El segon element correspon a una figura sencera, vestida amb túnica i amb les mans sobre les galtes, que flanquegen la boca, oberta, talment com si fes un gest de silenci o potser una ganyota. La imposta que reposa sobre aquest mateix pilar encara mostra restes de la decoració en relleu, que consistia en una combinació de motius geomètrics i florals treballats amb trepant.
Tots aquests elements semblen pertànyer, però, a un període avançat de l’època medieval, cap a la darreria del segle XIII o la primera meitat del XIV, més pròxims sens dubte a una estètica gòtica que no pas romànica. (LCV)
Bibliografia
- Pladevall, 1971-72, pàgs. 283-304
- Buron, 1980, pàg. 88
- Pladevall, 1982, vol. V, Pàgs. 449-452