Situació
L’església de Sant Quirze de Muntanyola, és la parroquial del mateix nom, i es troba dins el terme municipal de Múnter.
Per arribar-hi cal agafar una carretera que des de Santa Eulàlia de Riuprimer, en uns cinc quilòmetres mena directament a l’església. També s’hi va des de Tona per la carretera que porta a la urbanització de Fontanelles i que surt, entre els quilòmetres 42 i 43 de la carretera de Vic a Manresa enfront d’una guixera abandonada. La distància és aproximadament la mateixa que hi ha des de Santa Eulàlia. (APF)
L'església de Santa Eulàlia figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-13 (332): x 32,1 —y 36,8 (31 tdg 321368). (APF)
Història
L’església de Muntanyola es trobava dins l’antic terme del castell de Muntanyola, si bé inicialment el terme s’anomenava simplement de Sant Quirze, i Muntanyola era un lloc d’aquest terme. Inicialment ja degué ser parròquia, categoria que conserva actualment.
L’església de Sant Quirze i el lloc de Muntanyola es documenten a partir de l’any 938, quan Guisad donà a l’església de Sant Pere de Vic una vinya situada al comtat d’Osona, en el terme de Sant Quirze, a Muntanyola, al vilar de Ferriol, difunt, i una de les afrontacions corresponia a la via que va a la casa de Sant Quirze.
Encara que és probable que si l’església donava nom al terme, és que ja era parròquia, aquesta particularitat no es fa palesa fins que en unes llistes de parròquies anteriors al 1154 no trobem la parròquia de Sant Quirze entre les de Sant Martí de Sentfores i Sant Feliu de Rodors, la qual cosa no deixa dubtes que es tracta de la parròquia de Muntanyola.
A la segona meitat del segle XII el temple fou renovat i consagrat l’any 1177, quan el bisbe Pere de Redorta acudí a Muntanyola amb els seus canonges i clergues i davant una gran multitud de pròcers i senyors que havien acudit al lloc i no menys quantitat de cavallers i pagesos, i pregat per la nobilíssima senyora Saurina d’Oló, dedicà i consagrà l’església de Muntanyola a honor de Déu i a la gloriosa Verge Maria Mare de Déu i a sant Quirze i santa Julita, mare seva.
El bisbe confirmà la dotació que diversos fidels feren per aquest motiu, començant per la senyora Saurina d’Oló que donà el mas Franquesa a l’altar de Santa Maria per il·luminar-lo, així mateix confirmà els delmes i primícies que pertanyien a l’església i les oblacions dels fidels, i la sagrera amb trenta passos al voltant i tots els seus predis i sagrers.
L’edifici consagrat l’any 1177 sofrí una profunda reforma l’any 1727 que transformà l’església en un edifici barroc, i conservà interessants retaules barrocs. Encara que conserva la categoria de parròquia, a causa de la minva de la població només s’hi celebra missa un cop al mes. (APF-ABC)
Acta de consagració de Sant Quirze i Santa Julita de Muntanyola (30 de juliol de 1177)
"Anno ab incarnatione Domini millesimo centesimo septuagésimo séptimo venit venerabilis vir Petras, Dei gratia ausonensis episcopus in Montaniolam ad dedicandam ecclesiam ipsius loci que erat ibi ficta ad honorem Dei et gloriose virginis Marie genitricis eius et sancti Quirici et Julite matris eius atque cum eo venerabile collegium suorum canonicorum et clericorum et tam ex suis quam ex aliis multitudo maxima proceram et senioram occurentibus undique non modicis turbis populorum militum scilicet et rusticorum. Venit autem illuc iam dictus pontifex rogatu quiusdam nobilissime domme Saurine de Olone que ex suis propriis sumptibus fecit eandem ecclesiam dedicari et ex suo proprio alodio mansum quendan quem vocant Granchezam ad altare sancte Marie quod ibi situm est illuminandum cum carta firmata. Donavit et rogatu Guillelmi Alfanec qui eidem ecclesie donavit ipsos XII denarios qui exeunt singulis annis pro censu mansi de Roca ita ut ipsa ecclesia habeat illum censum in ipso manso in perpetuum et rogatu ipsius ecclesie sacerdotis predicti Petri et Arnaldi presbiteri qui Arnaldus dedit ipsi ecclesie ipsum suum alodium quod Raimundus de Croe tenet per eum ad ipsas Solanes et rogatu omnium ipsius ecclesie parrochianorum qui omnes una(ni)miter convenerunt ut de …s paribus boum laborantium in ipsa parrochia scilicet de singulis mansis habeat ipsa ecclesia singulos octanos ordei omnibus annis. Prelibatus autem pontifex pro quo venerat adimplere studuit et eandem ecclesiam cum summa diligentia dedicavit et consecravit. Omnibus rite perfectis ut ecclesia illa eternaliter in honore permaneat et omnes res suas secure et quiete possideat idem pontifex hunc dotis libellum fieri mandavit et tali modo eam scribi precepit. Igitur in Dei omnipotentis nomine. Ego prefatus episcopus qui secundum modum superius comprehensum hanc ecclesiam dedicavi et consecravi, per hoc dotale instramentum omnes res suas, quas hactenus habuit et habet et habere debet et habitura est concedo et confirmo. Nominatim confirmo ei omnes decimas et primicias que ad eandem ecclesiam pertinere noscuntur cum omnibus oblationibus que unquam erunt ibi oblate a fidelibus et bonis hominibus et confirmo ei suam sacrariam XXX passuum circumquaque et omnia sua preda tam herema quam laborata quantacumque et undecumque et ubicumque ea usque hodie iuste habuit et habitura est et per largitionen fidelium accepit et tenuit et in omnibus mortalium temporibus habuerit cum sacrariis que ipsius sunt iuris in circuitu eius positis. Terminus autem ipsius parrochie incipit ab oriente in podio de Gardiola et descendit per ipsum eragai in riera de Taieda et ascendit per ipsam algarran et per serrat ad podium de Codezella, et ad stratam publicam et usque ad aquam Calent et usque ad collem de Mir. A meridie incipit in colle de Solano et in rivo qui discurrit ab ipso colle et descendit subtus Tresserram in rivo et subtus Condaminas et ascendit subtus casas maiores et ad ipsum fontem de prato qui est subtus podium Ademar et descendit in rivum super domos Petri de Artes. Ab occiduo incipit in alodio de Folchers prope boschum quem vocant de Bernart et exit ad cumbam abbadencam et ad fevum de Olone et ad alodium sancti Petri de Vico et ad ipsum Sallent et transit ad ipsam Roveram quam vocant Concia, eb emit ad solum de Cumba Pedrosa, et super casas Petri de Lirana et subtus casas Berengarii de Postiz et ascendit in planum de Olzina super casas Bernardi de Pinosa et exit in serrat de Devesis Bernardi de Pinosa, et ascendit in podio Mazaner. A circio incipit in serrat de Pratis et in ipsa area et descendit in rivo de Particas et ascendit in rocam rubeam et ad solum de cumba sancti Quirici et ad collum de Vilardel et descendit per ipsum serrat aval in viam publicam et ad ipsas Fontanellas et ad torrentem de Lavador et in Rieram de Montaniola, et transit per ipsam riariam et ascendit usque ad casas Rosselli de Fraisenet et usque al predictum podium de Gardiola. Et sicut est supradictum et confirmatum et terminatum ego prelibatus pontifex concedo et auctorizo ipsi ecclesie, addens quod sacraria ipsius sit suum proprium et francum alodium sicut terminatur de XXX passibus in circuitu, et de singulis sacrariis que ibi sunt et erunt habeat ipsa ecclesia singulis annis singulas candelas pro censu in Natale Domini. Hoc totum ei confirmo eo modo ut nullus homo audeat vel presumat inde quicquam tollere vel ad dampnum predicte ecclesie nichil minuere vel inalienare, sive quolibet modo transferre. Et si quis fecerit, donec resipiscat et ab incepto desistat et directum inde faciat, excomunicatus permaneat et cum predonibus ecclesie sociatus in inferno cum Juda traditore perpetualiter ultrici pena dampuatus. Quod est factum VI idus augusti anno XLI regni regis Lodovici iunioris.
Petrus, ausonensis episcopus ss. Istis iocundus favet archilevita Raimundus. Sig+num Saurine de Olone. Sig+num Guillelmi Alfanec. Sig+num Arsendis uxoris eius. Sig+num Olivarii. Sig+num Bernardi filiorum eius. Sig+num Dulcie de Duobus rivis. Sig+num Bernardi filii eius qui hoc laudamus et firmamus. Sig+num Petri de Montaniola. Sig+num Berengarii de Rieria Sig+num Raimundi de Vilardel. Sig+num Guitardi de Serra. Sig+num Bernardi de Villa Venrel Sig+num Babot de Tresserra. Sig+num Bernardi de Ferigola. Sig+num Poncii de Carreriis Scripta libens ista Petras confirmo sacrista
Raimundus sacerdos qui hoc scripsit die et anno que ss. supra."
Acta conservada a l’Arxiu Capitular de Barcelona: D.C. (c.) 506 caixó 2.
Jaume Pladelasala: La parròquia de Muntanyola, “Ausa”, i (1952-1954), pàgs. 153-154.
Traducció
"L’any de l’encarnació del Senyor de 1177 va venir el venerable bisbe d’Osona, per la gràcia de Déu, a Muntanyola, per dedicar l’església del lloc on hi havia construïda en honor de Déu i la gloriosa verge Maria, Mare seva i de Quirze i Julita, la seva mare, i amb el venerable col·legi dels seus canonges i clergues i una gran multitud de pròcers i ancians que venien de tot arreu en grans grups de pobles, cavallers i pagesos; vingué l’esmentat bisbe, pregat per una nobilíssima senyora, Saurina d’Oló, que del seu propi peculi va fer dedicar aquesta església i va donar del seu propi alou un mas que en diuen Granquesa, per il·luminar un altar de Santa Maria que hi havia i ho va donar amb un document firmat. Ho va donar a precs de Guillem Alfanec i varen ser els dotze diners que surten cada any de cens del mas de Roca de manera que l’esmentada església tingui aquest cens en aquest mas per sempre, i a precs dels sacerdots de la mateixa església, Pere i Arnau, preveres, dels quals Arnau donà a l’església el seu alou que Ramon de Croc té per… les Solanes, i a precs de tots els parroquians de l’església que unànimament varen quedar que…de parells de bous en edat de treballar a la parròquia i tingui aquesta església i de cada un dels masos uns quartans d’ordi cada any. L’esmentat bisbe que havia vingut, determinà complir-ho i dedicà i consagrà aquesta església amb una gran diligència. Acabats tots els ritus per tal que aquesta església eternament romangui honorable i posseeixi totes les coses de manera segura i quieta, el mateix bisbe manà fer un document de donació i ordenà que fos escrit així. Així, doncs, en nom del Déu omnipotent, jo, l’esmentat bisbe que, segons el que es diu més amunt, he dedicat i consagrat aquesta església, per aquest document de donació tot el que té, va tenir i cal que tingui i tindrà, ho concedeixo i ho confirmo. Li confirmo tots els delmes i primícies que saben que li pertanyen amb les donacions que donaren els fidels i prohoms i li confirmo la seva sagrera de trenta passes tot al voltant i tots els seus predis, tant erms com treballats, i tot el que avui té i tindrà per la generositat dels fidels, el que rebé i tingué i en tots els temps mortals tingui amb les sagreres que estan posades al seu voltant i són propis del seu dret. El terme d’aquesta parròquia comença per llevant en el puig de Guardiola i baixa per un xaragall a la riera de Talleda i puja pels garrofers i pel serrat fins al puig de Codezella i a l’estrada pública i fins a l’aigua calenta i el coll de Mir. A migdia comença en el coll de la Solana i en el riu que corre des d’aquest coll i baixa cap a sobre de Tresserra i sobre les Coromines i puja sobre les cases grans i la font del Prat que és sota el Puig Ademar; baixa cap al riu sobre les cases de Pere d’Artés. A ponent comença a l’alou de Folquers, prop del bosc que en diuen de Bernat i surt a la carena de l’abat, al feu d’Oló i a l’alou de Sant Pere de Vic i cap a Sallent i passa per la rovira que en diuen Conça, segueix cap al sòl de la carena Pedrosa i sobre les cases de Pere de Lirana i de Berenguer de Postiu i puja cap a la plana d’Olzina sobre les cases de Bernat de Pinosa i surt al serrat de les deveses de Bernat de Pinosa i puja cap al Puig Maçaner. A cerç comença en el serrat de Prats i a l’era, i baixa cap al riu de Partiques i puja a la roca rossa i al sòl de la carena de Sant Quirze i al coll de Vilardell i baixa pel serrat avall cap al camí públic i les Fontanelles i el torrent del rentador i a Muntanyola i passa per la riera i puja fins a les cases de Rossell de Freixenet i fins a l’esmentat Puig de Guardiola. I tal com és dit i confirmat i acabat, jo, l’esmentat bisbe, ho concedeixo i autoritzo a aquesta església i li afegeixo que la seva sagrera sigui pròpia i franca com un alou i tingui trenta passes al voltant i de cada sagrera que hi ha i hi haurà tingui l’església cada any candeles de cens el dia del naixement del Senyor. Tot això li confirmo d’aquesta manera per tal que cap home no s’atreveixi ni vulgui treure-li res per a dany de l’esmentada església, ni vulgui disminuir-li ni alinear-li res. I si algú ho fes, fins que rectifiqui i desisteixi de l’error i reconegui el seu dret, romangui excomunicat i amb els lladres de l’Església sigui company a l’infern amb Judes el traïdor i condemnat perpètuament amb el càstig justicier. Donat el 30 de juliol de l’any 41 del regnat del rei Lluís el jove.
Pere, bisbe de Vic, alegre, ajuda l’arxilevita Ramon. Signatura de Saurina d’Oló. Signatura de Guillem Alfanec, Signatura d’Arsenda la seva muller. Signatura d’Oliver. Signatura de Bernat el seu fill. Signatura de Dolça de Dos Rius. Signatura de Bernat, el seu fill, que ho confirmem. Signatura de Pere de Muntanyola. Signatura de Berenguer de Riera. Signatura de Ramon de Vilardell. Signatura de Guitard de Serra. Signatura de Bernat de Villa Vendrell. Signatura de Babot de Tresserra. Signatura de Bernat de Farigola. Signatura de Ponç de Carreras. Pere, sagristà, ho confirmo ben de gust.
Ramon, sacerdot, que ho he escrit el dia i any que consta més amunt."
(Trad.: Paquita Sallés i Verdaguer)
Església
L’església de Muntanyola, tal com la podem veure ara, és un edifici de planta rectangular, orientat segons l’eix llevant-ponent amb capelles laterals a tot el llarg de la nau, sense absis, amb una porta d’entrada neoclàssica oberta al costat de ponent. Tot el seu interior respon a l’estil neoclàssic, així com la majoria de la decoració, rica i amb rellevants altars barrocs.
A l’exterior, l’església és extraordinàriament simple, i observant els diferents aparells dels murs hom pot veure que ha estat feta en molt diverses èpoques abans de tenir la configuració actual.
L’època romànica hi és molt incerta, malgrat la certesa de l’origen romànic de l’edifici. Per l’aparell ordenat, regular i amb pedres ben carejades, dels murs del costat est i part del costat oest, es podria assegurar que són d’època romànica i pertanyents a la primitiva església, malgrat que no s’hi pugui veure cap detall ornamental ni forma constructiva característica de l’estil romànic.
A part aquest element visible que constitueixen els dos murs als quals ens hem referit, no hi ha altres detalls que ens puguin fer pensar que a l’església hi ha elements d’arquitectura romànica. (GOP)
Intervencions arqueològiques posteriors
Les obres de restauració d’aquesta església van ser portades a terme entre el 1984 i el 1992 pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, sota la direcció de l’arquitecte A. González Moreno-Navarro. L’excavació de l’església es va realitzar principalment al llarg de l’any 1989, sota la direcció de M. Clua Mercadal i de qui subscriu. El 1991, es van realitzar diverses intervencions en punts concrets, dirigides per J.M. Vila Carabasa i X. Fierro Macía. El resultat de tots aquests treballs ha posat en relleu la presència de nombrosos vestigis medievals, tant a la fàbrica com al subsòl del temple, els quals han permès de traçar les grans línies de la seva evolució en aquella època.
L’església preromànica
Planta de l’església preromànica, amb la torre annexa, segons les excavacions realitzades.
Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona
El primer esment documental conegut de l’església de Sant Quirze i Santa Julita de Muntanyola es remunta al 938 (vegeu el vol. III, pàgs. 424-426, de la present obra). Fins al moment de l’excavació no es coneixia cap vestigi d’aquell primer edifici. Actualment, però, es pot descriure amb una certa exactitud perquè durant els treballs es van descobrir les ruïnes de la capçalera trapezoidal, com també part de les parets laterals de l’aula d’una construcció de nau única anterior al romànic.
De l’edifici primitiu coneixem, doncs, la capçalera i sabem que només tenia una nau perquè s’han trobat vestigis dels murs laterals. El paviment era una capa minsa de calç col·locada sobre l’argila natural. Atès el gruix de les parets, de gairebé 1 m, es pot aventurar que tota la construcció podria haver estat coberta amb volta. S’ha de tenir en compte, però, que aleshores el més habitual era utilitzar aquesta mena d’element només al santuari, mentre que a l’aula s’emprava una armadura de fusta. No podem entrar en detalls sobre l’aparell de la fàbrica perquè les ruïnes descobertes corresponen a superfícies de l’edifici no visibles habitualment, ja que l’arrasament era total fins al paviment, i en certs sectors encara més profund.
Pel que fa a la sagrera, estesa com és costum al voltant del temple, a ponent de la nau es va localitzar una tomba d’inhumació de fossa, orientada d’est a oest, posterior a l’edifici que ens ocupa i immediatament anterior al de la fase següent. S’ha d’afegir que, al llarg d’aquesta primera etapa, l’església no va ser l’única construcció que hi havia al lloc de Muntanyola. Al sud-est del temple s’alçava una torre aproximadament cilíndrica, amb una porta enlairada, situada també al sud-est. Vestigis molt significatius d’aquesta torre, entre ells la porta, han arribat fins a nosaltres amagats per la casa rectoral actualment annexa a l’església. La seva identificació, amb tot, és senzilla, ja que es troben a la base del campanar. Al llarg del temps, però, l’element defensiu fou escapçat, per tal de servir d’assentament al campanar modern, i tallat verticalment pel costat nord, per tal d’encabir-hi la capella de sant Sebastià, al segle XVIII. Tot i això, la torre conserva la planta i és possible mesurar el gruix original dels murs, que encara conserven una alçada considerable.
L’excavació i l’estudi arqueològic dels paraments han permès d’esbrinar les dades exposades, però no fixar la data de construcció de la torre. Malgrat tot, la posició física de l’estructura dins el conjunt és eloqüent, ja que a llevant i ponent s’hi adossa el mur meridional de l’església romànica. D’aquesta manera, podem afirmar que la torre és anterior al segon temple i, per tant, que es va utilitzar coetàniament al preromànic. En qualsevol cas, el fet que aquests dos darrers edificis romanguessin exempts fins al segle XII, fa difícil esbrinar si corresponen a un mateix projecte constructiu o bé si van ser diacrònics. Si consideréssim que la torre havia estat un campanar des del començament, se l’hauria d’associar al temple, senzillament. Tanmateix, aquesta possibilitat és poc plausible, ja que la porta elevada és més adient per a un ús defensiu.
Tenint en compte tot això, podríem suposar que la torre formava part d’un hipotètic castell, ja que aquesta disposició —una torre aïllada o envoltada d’un recinte més ampli i poc potent— era, com se sap, la de molts recintes del segle X que són anomenats així en les fonts documentals. A Muntanyola, es coneix l’existència d’un castell del 1013 ençà, el qual ha estat associat tradicionalment a un mas anomenat el Castell, una mica allunyat del temple, en què s’observen elements reutilitzats procedents d’una construcció militar. Resulta arriscat, per tant, identificar la torre descoberta durant les excavacions amb les notícies medievals del castell de Muntanyola. Durant el segle X, a Muntanyola, l’advocació de l’església va donar nom a la demarcació territorial i no pas al seu possible castell.
L’església romànica
Planta de la segona fase del temple, d’època romànica.
Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona
El 1177 va tenir lloc la construcció d’un temple nou a Muntanyola. En aquest cas, es disposa de l’acta de consagració, un document molt característic que reuneix totes les formalitats i que estableix amb precisió els dominis i les rendes de la parròquia. L’estudi arqueològic de l’edifici ha permès descobrir nombrosos testimonis d’aquella obra que romanien dins la fàbrica actual i que fins a la nostra actuació eren desconeguts del tot.
La troballa més significativa proporcionada pel subsòl són les ruïnes del perímetre de l’absis de l’església romànica, que circumscriu els vestigis de la capçalera preromànica i en què, alhora, recolza el tancament oriental del presbiteri actual. Als laterals de la nau, sobretot al costat nord, vam trobar restes dels murs que al segle XII van tancar el nou edifici, que tornava a ser de nau única. Del capcer només ha aparegut la cara interior de la fonamentació i la rasa on hom el va encabir. A més d’aquests vestigis, l’exploració de la fàbrica va permetre de trobar dos trams de mur romànic conservats presumiblement en gairebé tota l’alçària original, els quals arriben fins a l’arrencament de la cornisa actual. Aquests panys són a ambdós costats dels peus de la nau, i el meridional, en més bon estat que el septentrional, presenta dues particularitats interessants. D’una banda, un aparell característic a base de carreus petits col·locats al llarg i de través amb juntes de morter remarcades acuradament, i, d’altra banda, el muntant occidental i l’arrencament d’un arc de mig punt corresponent a una porta. Igualment, al parament del costat sud del presbiteri, vam identificar les restes, molt malmeses, del primer tram de la capçalera, on també eren visibles l’aparell i les juntes descrites. Finalment, en el decurs de les obres de restauració, es va localitzar un capitell romànic, amb dues cares decorades i dues de llises, potser procedent d’una segona porta —la principal?—.
Amb aquest conjunt d’evidències i algunes més que es poden observar a la planta arqueològica corresponent a la segona etapa del temple, es pot afirmar que l’església romànica de Muntanyola era de nau única encapçalada per un absis allargassat. El gruix dels murs permetia que l’aula fos coberta amb una volta de mig canó, que també es degué emprar en el primer tram de la capçalera. L’absis pròpiament dit devia tenir volta de forn. Sabem del cert que al terç occidental de la paret de migdia s’obria una porta, que probablement comunicava amb la sagrera, estesa al voltant del temple.
Es possible que a la testera occidental hi hagués una portalada amb arquivoltes en degradació sostingudes per columnes, d’on hipotèticament podria procedir el capitell esmentat més amunt. Aquesta classe d’accessos és ben típica de la contrada; només cal esmentar com a paral·lels els de Sant Vicenç de Malla o Santa Eugènia de Berga. Potser es feia esment d’aquesta presumpta porta el 1592, quan el visitador va manar reparar “les portes de l’església”, el mateix dia que assenyalava la conveniència de tapiar un altre accés que “comunicava l’església amb la rectoria per la planta baixa”
També és possible que l’església hagués posseït una espadanya recolzada al capcer occidental, ja que, de fet, el 1733 es va reparar la campana que “antigament es trobava sobre la volta de l’església”. Aquest element resulta característic d’aquesta mena de construccions i potser es podria associar a una estructura apareguda al subsòl de l’actual capella de Sant Isidre, al nord-oest del temple, dins l’àmbit septentrional de l’edifici romànic. Aquesta estructura, semblant a un podi de pedra i adossada a la fàbrica en època medieval, hauria pogut servir com a base d’una hipotètica escala d’accés a la cadireta.
Molt més evident és l’ús com a campanar de la torre cilíndrica descrita en tractar de la fase anterior, unida ja materialment a la fàbrica del temple nou, més ample que el preromànic. Un basament molt arrasat, aparegut a la nau, al davant de la capella actual de Sant Sebastià, potser té alguna cosa a veure amb el campanar, ja que suposem que l’accés es devia trobar precisament en aquest punt: una notícia del 1592 es refereix a la porta del campanar “per la part que donava a l’església”. Tenint en compte que fins aleshores no consta l’obertura de cap accés semblant, es podria pensar que ja hi era des del segle XII.
Pel que fa a l’aparença interior de l’edifici romànic, hem comprovat que el paviment tornava a ser de terra piconada barrejada amb calç, i que al centre del presbiteri hi havia un altar recolzat sobre un basament de pedra amb aparença de pilar. Les parets presentaven un arrebossat de calç poc gruixut i, si estaven pintades, ha desaparegut tota resta de la decoració, ja que a l’únic lloc on se’n podrien haver conservat, el tram de mur romànic al sud del presbiteri actual, l’arrebossat a penes era visible, a causa de les nombroses reparacions que havia sofert i de les modificacions posteriors, com ara l’obertura d’una finestra i d’una fornícula.
Al llarg de l’excavació es van descobrir cinc sitges dins la nau, dues d’inacabades perquè durant la seva construcció es topà amb roca calcària, molt consistent. Aquestes sitges, que van ser inutilitzades a l’època moderna, servien per a emmagatzemar-hi gra, potser procedent del delme o potser propietat dels pagesos del terme, que el protegien dins el recinte sagrat, o bé totes dues coses alhora. Aquesta mena d’estructures és freqüent a les esglésies i, per la nostra banda, n’hem descobert tant en temples dels segles XI i XII com del segle X.
Ens hem referit diverses vegades a la sagrera del temple romànic de Muntanyola, al·ludida en l’acta de consagració, i hem apuntat la possibilitat que la porta meridional hi menés. Tanmateix, les úniques tombes que coneixem, per ara, estan situades al nord de l’edifici, i vam tenir oportunitat d’excavar-les en explorar el subsòl de les capelles laterals. Al costat sud, on hi ha la casa rectoral, que no ha estat objecte de treballs, és molt possible que se’n puguin trobar més. Les sepultures eren de dues menes, de fossa, corresponents a nens, i de cista o capsa de lloses, que contenien adults. Aquest segon tipus és propi dels segles XII i XIII, i s’adiu molt bé amb el període que descrivim. Igualment, cal indicar que les cistes més properes a l’església respectaven escrupolosament un basament allargat paral·lel a la façana septentrional a la qual s’adossava. Desconeixem la funció d’aquest element, tot i que, atesa la datació de les sepultures, s’ha de considerar gairebé coetani del temple romànic.
L’acta de consagració i l’excavació de l’església donen a entendre que, de bon començament, disposava de l’altar dels sants titulars i d’un altre dedicat a la Verge Maria. Aquest darrer, tot i ser esmentat sovint en la documentació posterior, no va deixar vestigis arquitectònics apreciables, cosa que ens fa suposar que podria haver estat dins l’àmplia capçalera o en alguna fornícula oberta en les parets de la nau.
L’edifici, modificat en època moderna, va adquirir un aspecte ben diferent de l’inicial. Entre aquestes modificacions, que hem pogut situar cronològicament tant a través dels documents com de l’arqueologia, cal esmentar la construcció, al llarg del segle XVII, de les capelles del Roser, Sant Isidre i de la Concepció. Cap al 1707, es va bastir la nova capçalera, flanquejada per la sagristia, a migdia, i la capella del Santcrist, a tramuntana. Finalment, en 1729-32, es va dur a terme una reforma general del temple seguint l’estil barroc, que li va donar l’aparença actual i que va ser complementada amb la col·locació progressiva d’un conjunt de retaules, el més modern dels quals es va instal·lar el 1804 a la capella de Sant Sebastià. (ALM)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- J. Pladelasala: La Parròquia de Muntanyola, “Ausa”, vol. 1 (anys 1952-54), Vic, pàgs. 153-157.
- Antoni Pladevall: Muntanyola, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 1 (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàg. 102. (DAG)
Bibliografia de les intervencions arqueològiques
- López, 1993, 5, pàgs. 85-96; 1995a, pàgs. 144-150; Castellano - Vila, 1996.