Situació
L’ermita de Sant Salvador, situada al cim de la muntanya del mateix nom, damunt la vall de la riera de Cogolls, a la dreta d’aquesta riera, al cantó de tramuntana del municipi més medieval de la Garrotxa, és actualment un del pocs vestigis que han pervingut de l’antic castell de Puig-alder, del qual havia estat la capella. L’edifici actual és modern.
Mapa: 295M781. Situació: 31TDG616611.
Per arribar-hi cal fer el mateix camí que ens porta al castell.
Història
Dissortadament poques dades podem aportar per tal de confegir la història d’aquesta capella puix que les referències documentals que hem localitzat fins ara són força exigües.
Sabem tanmateix que l’església de Sant Salvador existia ja l’any 1184, perquè hi ha notícia que Dolça, senyora de la vall i el castell d’Hostoles, en el seu testament atorgat el 17 de setembre d’aquest any, llegà “… ad Sanctum Salvatorem de Pugadder omne linum quod habeo in Amer et in alio locis frangimento ipsius ecclesie quod fecit”. No ha d’estranyar en absolut que un personatge lligat al llinatge d’Hostoles concedís béns a la capella del castell de Puig-alder, puix que els senyors del castell d’Hostoles —el més important de la vall—, tingueren sota la seva jurisdicció les altres fortaleses de la rodalia, entre elles la de Puig-alder, i per això llur història es mantingué sempre molt lligada.
Amb posterioritat, ja dins la segona dècada del segle XIV, en una rúbrica datada el febrer del 1319 són consignats uns beneficis eclesiàstics instituïts a la “capella sancti Salvatoris de Podio Alderio”, essent aquesta la darrera notícia documental que posseïm de l’esmentada església.
La capella de Sant Salvador, malgrat el seu indubtable origen romànic, no conserva actualment cap vestigi d’aquesta època, perquè l’edifici que s’alça actualment és de construcció moderna. Depèn eclesiàsticament de la parròquia de Sant Cristòfol de Cogolls. (MLIR)
Talla
Durant les obres dutes a terme a l’església de Puigalder durant l’any 1984, aparegué, aparedada, una imatge de la Mare de Déu. Actualment, un cop restaurada, es conserva al Museu d’Art de Girona.
En principi és remarcable la seva simetria i la frontalitat absoluta, les quals corresponen al tipus estilitzat.
Duu una corona ampla i flordelisada, amb la part davantera molt malmesa. Les flors de lis, en nombre de quatre, tenen els pètals arrodonits i la part inferior és formada per una banda d’imitació metàl·lica.
La cara és formada per un òval perfecte i allargassat. La seva part superior és emmarcada per uns cabells ben pentinats i amb clenxa al mig, els quals es perden pels costats sota el vel mantell. Al seu perfil es dibuixa un front i uns arcs superciliars prominents, amb un nas recte amb uns lòbuls ben marcats pel burí. L’àmbit subnasal és exorbitadament espaiós, el qual acaba amb un llavi superior, prim i recte; l’inferior, més engruixit, descansa sobre un reduït mentó, el qual es perllonga, suau, cap al coll. Els ulls són ametllats, orientaloides, sense rastre d’exoftalme, amb una nina grossa que mira a l’infinit. Els pòmuls són poc prominents i acaben en una lleugera arruga subnasal. Tota la testa descansa sobre un ample coll tiroïdal.
La imatge va vestida amb un vel mantell que surt de sota la corona. Vel i mantell són fistonejats per una sanefa ampla, la qual, després d’emmarcar la cara, es doblega sobre les espatlles per tombar convergentment cap a la cintura. Uns plecs aprofundits i dirigits cap al tòrax dibuixen els braços per tots dos costats. A partir de la cintura s’endevina a través de les malmeses cames el mantell, amb uns plecs semblants als dels braços.
La túnica és d’escot rodó, però cal creure que per la posició del Nen al centre de la falda i per la similitud amb altres marededéus del mateix tipus, devien anar col·locades amb el palmell lleugerament cap enlaire, en actitud d’oferiment i protecció. Es reconeixen encara les metxes que les sostenien.
El Fill és desaparegut, però l’empremta deixada a la falda de la Mare porta a pensar que, indubtablement, era situat al mig, on són visibles encara els dos forats on anaven clavades les metxes per a sostenir-lo.
El grup seia damunt un possible tron o cadira curul, avui totalment malmès. Els peus s’estintolen sobre un ample marxapeu O coixí.
La policromia de la imatge ha desaparegut totalment. Tan solament hi ha rastres de guix base al pit, al final de la cama dreta i a part de l’espatlla.
L’aire familiar que hom percep en veure-la per primera vegada és degut, en part, al seu tret fisonòmic sever, com intemporal, i a la seva concepció unitària de la massa, trets que predominaven en l’escultura de les primeres talles romàniques.
Estilísticament hom pot classificar aquesta talla entre les marededéus eixides del taller de Ripoll i iconogràficament amb les del Tura, Sant Cugat, Olopte, etc. Un conjunt de detalls confirmen, al moment de classificar-la, la inclusió en el grup que ha estat denominat bizantí, no influït de cap manera pel taller de Ripoll.
Alguns dels trets característics de la imatge són, i l’estilització, ja que es tracta d’una marededéu esvelta, i l’alçada, que fa tres vegades l’amplada; també la simetria i la frontalitat absolutes, la posició del Fill al centre de la Mare, l’escot rodó amb sanefa ampla, i els plecs de les mànigues, que es repetia a les cames, com a les marededéus d’Ullà, Saneja, Lloret Salvatge, etc., totes elles del mateix tipus bizantí.
No obstant això hi ha un tret que, en el cas d’aquesta marededéu, no hem pogut estudiar, a causa de la gran destrucció de la policromia: l’ornamentació característica de les marededéus bizantines, carregades de pedreria i policromia. Tenint en compte que tota aquesta ornamentació era feta amb fragments de guix sobreposat i que en aquesta marededéu no en queda gairebé ni rastre, no és arriscat suposar que anava, com les del tipus bizantí, carregada de pedreria i policromia. No obstant això, les sanefes del vel mantell i de la túnica, la banda d’imitació metàl·lica i la corona flordelisada, igual que la de la col·lecció Viader, la de la Fossa, d’Ullà, la d’All, la de Pruneres, etc., palesa l’existència d’una rica policromia, perduda irremeiablement.
Confirma aquesta classificació el fet de posseir un clar aspecte i posat d’emperadriu, freda i dogmatitzant, que constitueix la base d’una idea.
Aquest tipus bizantinitzant de marededéus s’estengué per totes les terres de la regió de Girona, des de la llunyana Cerdanya fins al Gironès i al Baix Empordà. Cal datar-la a l’últim terç del segle XII i, puntualitzant més, al darrer quart d’aquest segle.
Si l’any 1184 Dolça d’Hostoles erigí la capella romànica de Puig-alder, és fàcil de comprendre que la imatge fos entronitzada en obrir-se al culte la capella, i, per tant, que hi fos col·locada en la data esmentada, la qual cosa confirmaria la datació de la imatge.
Si bé l’encàrrec de la imatge fou fet per Dolça, ignorem l’obrador d’aquesta marededéu i més encara l’escultor que la va fer, ja que aquests artífexs es mantenien sempre en l’anonimat. No és aventurat parlar d’un taller gironí, considerant taller l’àrea geogràfica on hi ha imatges del mateix corrent estilístic. Apuntem la idea si prop de la seu gironina no hi hagué un obrador en el qual foren esculpides aquestes imatges de tipus bizantinitzant. (ANM)
La Mare de Déu de Puig-alder, recentment descoberta i donada a conèixer, constitueix, per la seva qualitat, una de les talles més destacades de la Garrotxa dins l’època estudiada. També hi podem fer notar una certa semblança amb una peça, de qualitat inferior, conservada al Museu Episcopal de Vic, de procedència desconeguda. Una certa aproximació hi ha també —sobretot pel que fa al tractament dels ulls, afinats— amb la Mare de Déu del Collell, a Sant Ferriol, també de la Garrotxa. Alhora, per la cura dels trets facials, com per un major allargament de la forma de la cara, hi ha records de peces, com la imatge de Maria d’una porta del cimbori de Sant Martí Sarroca, a l’Alt Penedès, datable al principi del segle XIII(*). (JCSo)
Bibliografia
- Antoni Noguera i Massa: La Mare de Déu de “El Salvador” o de Puigalder, “Annals 1982-1983”, Patronat d’Estudis d’Olot, Comarca, pàg. 181, Olot 1984.