Situació
Vista de l'església enmig del paisatge.
J.M. Melció
L’església de Santa Maria, que havia pertangut al terme del castell d’Hostoles, centra el petit poble de les Encies, que és situat al vessant meridional de la serra de les Medes, on neix la riera de les Encies, afluent per l’esquerra del riu Brugent.
Mapa: 295M781. Situació: 31TDG650574.
Hom pot arribar-hi per la carretera d’Olot a Girona i situarse a les Planes d’Hostoles, que es troba a uns 22 km d’Olot. Des de les Planes vers el nord-est surt la carretera que va a Sant Aniol de Finestres, la qual amb uns 4 km hi porta. (JVV)
Història
La primera menció documental coneguda de l’església de Santa Maria de les Encies data de l’any 1155, amb motiu de l’evacuació que Berenguer d’Anglès va fer a favor el bisbe de Girona, Berenguer de Llers, de tots els drets que havia retingut injustament, tals com exaccions i vicaries, en diverses esglésies situades dins el bisbat gironí, entre les quals figura la de “Sancte Marie de Incisis”. Al marge d’aquesta notícia pertanyent a la segona meitat del segle XII, no posseïm, ara per ara, cap més informació d’aquest temple, fins ja entrada la catorzena centúria.
El lloc de les Encies, com tants d’altres indrets inclosos territorialment dins la Vall d’Hostoles, es trobava sotmès jurisdiccionalment als senyors del castell d’Hostoles, els quals exerciren sempre diversos drets sobre la seva església; així, en aquest sentit, un instrument de l’any 1319 refereix que Dalmau de Rocabertí, senyor d’aquest castell, en nom de la seva esposa Beatriu, reté homenatge al bisbe de Girona pels delmes que li eren propis en diversos castells i pels de la parròquia de Santa Maria de les Encies, entre moltes d’altres, situades en aquestes contrades.
D’altra banda sembla força evident, segons documentació trobada referent al segle XIV, que el monestir benedictí de Santa Maria d’Amer tingué en aquesta parròquia diverses possessions territorials, puix que són nombroses les escriptures datades l’any 1341, en què diversos personatges pertanyents a la mateixa parròquia o a d’altres de properes, reconeixien tenir per l’abat d’aquest cenobi, peces de terra, boscos i masos situats dins el seu terme; constatem, per exemple, que aquest any Pere Riera, veí de la “parrochia Sancte Marie de Enciis vallis Hostolesio” i home propi de Ramon Vilardell d’Osona, reconegué a Fr. Ferrer, abat d’Amer, que tenia sota el seu domini directe i alou, la “mansata” situada “in loco vocato Cabanelles”, havent de satisfer al monestir en concepte de cens, la tasca de pa i vi, a més de dos sous i quatre diners de moneda barcelonina el dia de Nadal i deu ous el dia de la festa de Pentecosta.
L’església de “Sancte Marie de Enciis” apareix consignada l’any 1362 en el Llibre verd del capítol de Girona; ja al final del segle XIV, per un interessant document datat el 1394, sabem que Ramon de Cartellà, hereu universal d’Altibella, muller de Bernat de Palau, féu consignació de les rendes que Ferrer de Vilamala, veí de la parròquia de les Encies, li havia de satisfer amb la finalitat de sufragar les despeses d’un aniversari que aquesta Altibella havia llegat en el seu testament al monestir de Sant pere de Besalú.
Al final del segle XVII, l’església de “Beate Marie de Enciis” figura relacionada en els sinodals de la diòcesi gironina publicats per Francesc Romaguera L’any 1691; així mateix sabem que uns anys més tard, concretament el 1698, la vall d’Hostoles era una batllia reial, que comprenia, entre d’altres llocs i parròquies, la de Santa Maria de les Encies.
El temple de Santa Maria de les Encies, tot i ésser un edifici d’origen romànic, conserva d’aquesta època escassos elements arquitectònics, perquè fou molt modificada posteriorment, sobretot a la fi del segle XVII i durant la primera meitat del XVIII. La seva banda de migdia resta en part amagada per uns afegits adossats segurament durant la divuitena centúria a l’obra primitiva, ja que a la llinda d’una finestra de la construcció afegida figura la data de 1734. La porta, a la façana de ponent, correspon també a les reformes practicades durant el període abans esmentat, moment en què hi fou afegit un porxo sostingut per dos pilars, en un dels quals hi ha la data de 1680. Per sobre el teulat del porxo s’obren al frontispici dues finestres amb llinda datada el 1704.
La primitiva nau d’origen romànic sofrí també algunes modificacions al final del segle XVII quan hi foren afegides per la banda de tramuntana diverses edificacions i dependències. A l’interior del temple i presidint el retaule de l’altar major obrat al segle XVIII, s’hi venerava fins l’any 1936 una bella talla romànica, de fusta i policromada, de la Mare de Déu que sostenia el Fill als braços, de la qual la tradició explica que fou trobada en una cova poc temps després de la invasió musulmana. (MLlR)
Església
Vista exterior del mur de l’absis, amb decoració d’arcuacions, disposades en grups de tres per lesenes i amb un fris de dents de serra que en corona la part superior.
E. Pablo
L’església de Santa Maria de les Encies és un edifici que cal datar bàsicament al segle XVII, i que aprofità part del precedent edifici romànic d’una nau, capçada a llevant per un absis semicircular. La part més visible de l’edifici original és la façana absidal, ornada amb un fris d’arcuacions llombardes, en sèries de tres entre lesenes, i acabat amb un fris de peces en dents de serra. No és visible cap finestra, per tal com tota la façana és arrebossada, i s’observa que l’arrebossat fou refet en èpoques diverses, per la qual cosa és possible que les finestres originals fossin aparedades.
En el seu estat actual no podem precisar quines altres parts de l’edifici romànic es conserven, però és força probable que almenys una part de la nau formi part de l’estructura bàsica de l’església.
Els elements visibles són prou importants i clars per situar la construcció de l’església de Santa Maria de les Encies dins les formes evolucionades de l’arquitectura llombarda de la plenitud del segle XI. (JAA)
Bibliografia
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XII, Olot 1902, pàgs. 418, 419, 420, 421, 581, 582; i vol. XVI, Olot 1908, pàgs. 131-132.
- Joaquim Botet i Sisó: Província de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona, s.d., pàgs. 757-758.
- Diversos autors: Els castells catalans, vol. III, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1971, pàgs. 85-86 i 336.
- Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 204. (MLIR)