Actualment, aquest castell es troba destruït, i resta gairebé només com a mostra de la seva existència l’ermita de Sant Salvador, relíquia de la capella del castell que surt documentada l’any 1184. Històricament, aquest castell té molta connexió amb el d’Hostoles, que li és proper; no és estrany, doncs, que la primera notícia que ens arriba de Puig-alder sigui la que ofereix el testament sacramental del comte Bernat Tallaferro de Besalú, de l’any 1021. El testador deixava ambdós castells, Hostoles i Puig-alder, i d’altres possessions al fill i successor en el comtat, Guillem (“ipsos castellos quos dicunt Ostoles et Adeder”).
En les diverses convinences o pactes feudals que s’establiren al segle XI, relacionats amb el castell d’Hostoles, sempre surt esmentat el castell de Puig-alder. Així, en els juraments retuts per Enees Mir a Ramon Berenguer I o bé a la seva muller Almodls és consignat “ipso castro de Puio Adder vel de ipsa forteda que ibi est aut in antea ibi erit”). Segons F. Monsalvatje, en el testament de Berenguer, de l’any 1141, hi ha diverses deixes. Aquest comte lliurà el seu castell de Puig Alder (“ipsius castellum quem vocant Pui Alder sive cum ipso honore”) al seu fill Pere. En el testament signaren Mir d’Hostoles, Pere de Cogolls i d’altres. P. Català i Roca pensa que probablement calgui identificar aquest Pere de Cogolls amb el Pere que rebé el castell o potser la casa forta de Puig-alder. Pel testament de Mir d’Hostoles, de l’any 1212, els castells d’Hostoles, de Puig-alder (“Podio Alder”) i Rocacorba passaren a la seva filla Dolça. Més tard, aquest castell passà a ésser propietat de la casa de Palafolls. Durant la rebel·lió de la noblesa catalana contra el rei Jaume I el Conqueridor el 1259, Ramon de Palafolls es posà al costat del comte d’Urgell i del vescomte de Cardona, la qual cosa li suposà de perdre la potestat del castell en benefici de Guillem de Castellnou. De tota manera, no trigà en tornar al si de la família Palafolls —1266—, els membres de la qual hom suposa que actuaven de castlans. Posteriorment, Ermessenda de Cartellà, senyora d’Hostoles, portà com a dot a Bernat Hug de Serrallonga, baró de Cabrenys, el 1281, aquest castell de Puigalder, juntament amb el d’Hostoles i Rocacorba. El 1319, la vescomtessa Beatriu prestà homenatge al prelat gironí, a través del seu marit Dalmau, vescomte de Rocabertí, per raó dels delmes dels castells de Puig-alder, Hostoles i Rocacorba. A partir d’aquí, el castell de Puig-alder seguí unes vicissituds idèntiques al d’Hostoles. Així, primer passà a la Corona, I després, a Francesc Verntallat. Davant aquesta situació, és lògic de pensar que un castell i altre —el d’Hostoles i el de Puigalder— cessaren de pertànyer al mateix temps al que fou cabdill dels remences, retornant, novament, a la Corona.