Sant Vicenç del Castell de Lluçà

Situació

Planta, a escala 1:200, de l’església, on s’han indicat els forats i encaixos que hi ha als murs. El tram recte al sector de migjorn de l’absis correspon a una zona on el mur ha estat restaurat, bé que la deformació sembla original.

J.A. Adell

Per arribar a l’església de Sant Vicenç del Castell de Lluçà cal seguir el mateix camí que hem indicat pel castell. L’església es troba al peu d’aquest i perfectament visible. Aquesta església figura situada en el mapa de l’exèrcit 1:50.000, full 293: x 20,6 —y 56,4 (31 TDG 206564). (JVV)

Història

Aquesta església es trobava dins l’antic terme i junt al clos del castell de Lluçà. No degué passar de capella castellera dels senyors del castell.

El castell de Lluçà apareix documentat el 905 quan fou consagrada l’església de Santa Maria, que es trobava dintre el terme del castell de Lluçà. En aquest moment l’església de Sant Vicenç encara no devia trobar-se dempeus, car no apareix entre les sufragànies unides a Santa Maria. La primera notícia de l’existència de l’església de Sant Vicenç es troba el 988 quan es jurà el testament sacramental de Sunifred I, senyor del castell de Lluçà, sobre l’altar de sant Vicenç, màrtir, l’església del qual es trobava al comtat d’Osona, junt al castell de Lluçà al qual deixava tretze ovelles.

El 1006 es feu un jurament semblant en el mateix lloc pel testament del fill de l’anterior, Guisad I, també senyor del castell. A partir de l’any 1236 apareix l’existència d’un sacerdot beneficiat, encarregat del culte de l’església.

Al principi del segle XV començà el declivi de la capella que anava unit al del castell; el seu benefici s’havia traslladat a la canònica de Santa Maria i unit al de santa Margarida; el canonge que tenia al seu càrrec aquest altar, tenia, al mateix temps, cura de l’església del castell.

Amb la decadència de la canònica regular vingué la fi del culte a la capella de Sant Vicenç, així quan el 1685 la visità el bisbe Antoni Pasqual, si bé encara hi trobà un petit retaule dedicat a sant Vicenç, comprovà com l’edifici ja no servia per al culte.

Aquesta situació d’abandó secular de tres-cents anys ha fet que malgrat la seva solidesa, el temps hagi començat a malmetre-la, la qual cosa fa que el seu precari estat de conservació demani una prompta restauració, ja que la singularitat del monument s’ho mereix. (APF-ABC)

Església

L’església és un edifici d’una nau de planta circular, amb el cantó de llevant format per un segment rectilini, on s’obre un absis semicircular, precedit d’un plec simple.

La nau és coberta amb una cúpula totalment circular i l’absis amb volta de quart d’esfera; les cobertes han desaparegut totalment i queda ben a la vista l’extradós de les cúpules.

La porta, oberta amb arc de mig punt, se situa a ponent, i al cantó de migdia, prop de l’obertura de l’absis i al fons d’aquest a llevant s’obren dues finestres de doble esqueixada.

L’edifici és construït amb petits carreus de pedra sorrenca trencats a cops de martell, agafats amb abundant morter de calç, i de mides regulars formant filades uniformes entre les quals se situen alguns blocs més grossos. Tots els seus paraments són orfes de qualsevol ornamentació.

Un xic més amunt de la meitat de l’alçada de la rotonda s’aprecia un canvi d’aparell que en alguns punts és marcat per una filada de lloses planes, que tot i seguint les mateixes característiques de la part inferior, es diferencia per tractar-se de carreus més grossos, que han estat col·locats de llarg, entre els quals hi ha, en alguns llocs, lloses de través a manera de tascons. Aquest canvi d’aparell creiem que respon més a una represa d’obra que no pas a cap altre motiu.

Cal incloure la tipologia d’aquest edifici dintre un grup molt reduït d’exemplars, com és ara Sant Miquel de Lillet i Sant Sebastià del Sull, al Berguedà; Sant Pere Gros, vora Cervera; Sant Jaume de Vilanova i Sant Sebastià del Castell de Sallent, al Bages; Sant Adjutori, al Vallès, o el Sant Sepulcre d’Olèrdola, al Penedès, entre alguns altres.

Un dels punts que potser plantegen una divergència més gran d’opinions és el canvi d’aparell que hom pot observar en el parament exterior de l’edifici. Segons Jordi Vigué l’aparell respon a dues èpoques diferents de construcció; per ell el contrast entre l’aparell de l’inferior de la capella i el superior és tan gran que es fa difícil pensar en una única campanya de construcció. Antoni Pladevall observant les filades de pedra diferents que hi ha al coronament exterior creu que la coberta fou un xic modificada amb poca posteritat a la seva erecció. Però no s’adona que aquest parament és igual que el dels murs del castell, els quals, per aquesta raó hagueren d’ésser aixecats cap als voltants del segle XII i no pas al final del XIII o començament del XIV, com ell data.

A desgrat d’aquestes opinions, creiem que aquesta diferència obeeix a la manera de treballar la pedra i a una represa de l’obra més que no pas a dues èpoques diferents, molt distanciades en el temps, la qual cosa es contradiu amb la unitat arquitectònica de la rotonda, que es presenta en conjunt com una obra molt unitària i coherent, construïda amb els modes propis del final del segle XI o, millor, de la primera meitat del segle XII. (JAA-DAG)

Treballs de restauració posteriors

Entre els anys 1987 i 1994 es va restaurar aquesta interessant església de planta circular sota la direcció de l’arquitecte M. Anglada. Les obres afectaren sobretot la coberta i l’esvoranc de l’absis. La intervenció va rebre una subvenció del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. (APF)

Bibliografia

• L’art català, Edicions Aymà, Barcelona 1955, pàg. 150.
• Pelegrí Casades i Gramatxes: Lo Lluçanès. Excursions a Dita comarca, Barcelona 1897.
• Antoni Pladevall i altres: Els castells catalans, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1973.
• Antoni Pladevall: Sant Vicenç del castell de Lluçà, “Full diocesà”, Vic 10-2-1974.
• Antoni Pladevall: Santa Maria de Lluçà. Guia històrico-turística, Editorial Montblanc-Martín, Vic 1974, 2a. ed.
• Antoni Pladevall: Lluçà, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 1 (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàg. 254, 255.
• J. Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911, pàgs. 317-318.
• Jordi Vlgué: Les esglésies romàniques catalanes de planta circular i triangular, Artestudi Edicions, Barcelona 1975, pàgs. 186-207.
• Walter Muir Whitehill: L’art romànic a Catalunya. Edicions 62, Barcelona 1973, pàg. 58. (DAG)