Situació
La primitiva església de Santa Eulàlia de Puigoriol es trobava a l’indret del cementiri actual, a uns 600 m. del poble, sobre la carretera de Santa Eulàlia a Lluçà, molt prop del mas Puig-oriol. Només en resta una capella lateral aprofitada com a capella del cementiri i en obres fetes al lloc s’ha trobat la planta de l’antiga nau, ara gairebé del tot desapareguda.
Aquesta església figura al mapa de l’exèrcit 1:50.000, full 293: x 23,2 —y 58,1 (31 TDG 232581). (APF)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Lluçà, al vilar de Puig-oriol. Fou des dels seus inicis una sufragània de la parròquia de Santa Maria de Lluçà, de la qual no se separà fins que al final del segle XIX se li concedien les funcions parroquials, i des d’aleshores funciona com a parròquia independent. Full 293: x 23,2 —y 58,1 (31 TDG 232581).
Les primeres notícies sobre el castell de Lluçà i sobre l’església de Santa Eulàlia es troben documentades el 905, quan el bisbe de Vic Idalguer acudí a restaurar l’església de Santa Maria, situada al peu del castell de Lluçà. El bisbe atorgà a l’església consagrada els drets eclesiàstics de diversos vilars i sufragànies, entre els quals es trobava el vilar de Puig-oriol amb la seva sufragània (et villare Puigoriol cum ipsa sufraganiola). En aquesta situació s’anà mantenint malgrat que altres esglésies vinculades inicialment a la parròquia de Lluçà s’anaren independitzant al llarg del temps. L’església resultà greument afectada, segurament, pels terratrèmols del 1428, que motivaren que el 1435 fos refeta.
Els serveis religiosos de l’església anaven a càrrec del canonge capellà de Lluçà que havia de celebrar o fer celebrar el culte en les diverses sufragànies de la canònica lluçanenca. Quan el 1592 la canònica regular fou secularitzada i unida al capítol de canonges de la catedral de Barcelona, aquests havien de tenir cura de la celebració del culte de la parròquia de Lluçà i de les seves sufragànies i ho feien a través d’un sacerdot que s’intitulava vicari perpetu de Lluçà.
El creixement demogràfic que durant el segle XVIII afectà Catalunya motivà que el vicari perpetu es queixés a Roma perquè el capítol barceloní no li assignava un sacerdot per tenir cura del culte de la sufragània de Santa Eulàlia de Puig-oriol. El 1760 Roma fallà a favor de la reclamació del vicari perpetu de Lluçà i obligà el capítol barceloní a posar-hi un altre sacerdot que l’ajudés. A partir d’aquest moment hi hagué un sacerdot per atendre el culte de Santa Eulàlia de Puig-oriol i de Sant Cristòfol de Borrassers amb el títol de vicari de Lluçà.
Després que Lluçà se sostragué de la tutela del capítol barceloní a mitjan segle XIX, s’inicià un llarg procés que havia de portar a la independència de l’antiga sufragània de Lluçà. Això ocorregué el 1878 quan es concedí la categoria de parròquia a Santa Eulàlia de Puig-oriol. Quan això succeí l’edifici romànic ja havia estat abandonat perquè el 1855 s’havia construït una nova església al poble, mentre que l’antiga edificació restava enrunada en l’antic cementiri. (APF-ABC)
Església
D’aquesta església només resta la part de ponent d’un edifici d’una nau, cobert amb volta de canó, que fa les funcions de capella del cementiri. L’aparell és de carreus grossos, simplement trencats i disposats desordenadament sense formar filades uniformes. Al mur de ponent s’obre una porta amb llinda, feta de grossos carreus ben tallats. El seu estat és de ruïna i abandó. (JAA)