Santa Cecília de Montserrat (Marganell)

Situació

Aspecte que ofereix, des del sud-est, l’exterior de l’església amb la capçalera a primer terme, amb tres absis, bellament ornamentats amb arcuacions cegues, dividides en parelles per bandes llombardes.

A. Lajarín

L’església de Santa Cecília, erigida en un relleix de la muntanya, s’arrauleix sota els impressionants espadats de Sant Jeroni. Long. 1°48’59” - Lat. 41°36’40”.

S’hi arriba fàcilment per la carretera que puja a Montserrat per Can Maçana, al quilòmetre 6 de la qual hi ha l’església, situada a mà esquerra i a tocar la carretera. Cal demanar la clau a la recepció de la casa de colònies que hi ha al costat. (FJM-AMB)

Història

El monestir de Santa Cecília de Montserrat és un dels més dissortats dels cenobis bagencs, car de la seva història només ha interessat l’episodi que protagonitzà el seu primer abat en pretendre ser reconegut com a arquebisbe de Tarragona, que té poc a veure amb la vida del monestir. I, pel fet d’haver passat a dependre del de Santa Maria de Montserrat i no haver-se guardat la major part del seu arxiu, si no és en uns extractes, no ha atret els historiadors a analitzar-ne els orígens i el desenvolupament posterior; únicament vam dedicar un estudi a un priorat desconegut que va tenir el monestir a la Conca de Barberà anomenat Sant Pere d’Ambigats, on férem una petita introducció sobre els primers anys de vida del monestir de Santa Cecília. Tret d’aquests treballs, hom ha d’acudir ja a obres generals sobre els monestirs benedictins o sobre Santa Maria de Montserrat que tracten el de Santa Cecília com a una dependència del de Santa Maria.

Una perspectiva de la capçalera amb una de les absidioles laterals, la de tramuntana, al costat de la nau central.

E. Pablo

Els orígens

El monestir de Santa Cecília té uns orígens confusos pel fet que els seus monjos, a fi de presentar proves en els judicis en què es veié immers, redactaren diversos documents falsos, la qual cosa complica l’elaboració de les seves vicissituds històriques si prèviament no es fa una tria de quins són els documents falsos, ja que algun document vertader ha estat titllat d’apòcrif.

Dos són els documents falsos més importants; un és la pretesa butlla que el papa Benet hauria adreçat el 948 al monestir de Santa Cecília tot atorgant-li l’exempció episcopal. Abadal ha demostrat la seva patent falsedat que ja s’havia posat de manifest en el judici on es presentà el document. L’altre document fals, publicat per Pere de Marca, és la venda que el 891 un tal Radulf feia a Ansulf i a Druda d’un alou situat al comtat de Manresa, al castell de Marro, al costat de Montserrat. Aquest document té el problema de molts documents falsos, és a dir, de fer concordar les diverses dates que s’esmenten tot concordant amb els protagonistes coneguts del document. Abadal primerament feu moltes filigranes per fer-les concordar, després reconegué la seva falsedat. Únicament analitzant la forma d’esmentar el comtat de Manresa (comitatu Minorissae) es comprova la seva falsedat, ja que el nom de Manresa no es llatinitzà fins a la meitat de segle X, i s’utilitzava la forma indígena de Menresa. Però Abadal, en impugnar l’esmentat document, n’hi afegí un altre, també considerant-lo fals, i creiem que no ho és.

Es tracta de la venda que el 942 feren Druda i el seu fill Ansulf a Cesari, prevere, nebot i cosí respectivament dels venedors que li venien alguna cosa del seu alou franc amb la casa que deien Santa Cecília al comtat de Manresa, al castell de Marro. No hi ha cap raó diplomàtica o històrica per considerar-lo apòcrif, ans al contrari, en el cas de ser apòcrif i haver-se elaborat al mateix temps que l’anterior, el nom del comtat hauria adoptat la forma Minorisa i no Menresa com porta aquest segon document. De fet Cesari havia comprat el predi on s’aixecava el monestir tal com es fa constar en documents posteriors, per tant no hi ha cap inconvenient perquè aquesta venda no sigui autèntica i segurament que ni tan sols no hi ha cap interpolació, ja que tot l’augment de drets es traslladà al document fals.

A més d’aquests documents falsos, entre la documentació de Santa Cecília de Montserrat n’hi ha d’altres, però no afecten substancialment la història del monestir, puix que, havent aclarit l’autenticitat dels tres documents esmentats, ja tenim nets els primers anys de la història d’aquest cenobi i podem passar a analitzar-ne els primers passos sense entrebancs.

El monestir de Santa Cecília de Montserrat fou una restauració d’un petit monestir que era una pervivència de la vida eremítica o monàstica d’època visigòtica, que creiem que devia ésser molt activa a la muntanya montserratina. Hom coneix dades històriques del monestir de Santa Cecília des de l’any 900 quan ja es fan donacions al monestir i es van repetint intermitentment el 928, el 938 i el 945. Mentre que el 942 Druda i el seu fill Ansulf vengueren a Cesari, prevere, nebot i cosí dels venedors, alguna cosa del seu alou franc amb la casa de Santa Cecília, situat al comtat de Manresa, al castell de Marro, que tenien per compra, i reberen deu unces d’or, la resta dels béns que no li venien se la reservaven per a les seves vides, i un cop morts, havia de passar a Santa Cecília de Montserrat per a remei de l’ànima d’Ansulf, marit de la venedora. D’aquesta manera, una part de l’alou del castell de Marro passava a mans d’aquest prevere Cesari, parent dels venedors, i la resta devia passar al monestir quan morissin els venedors. No coneixem els orígens de Cesari ni dels seus parents, només podem dir que no hem pogut confirmar que aquest Ansulf que apareix en la venda sigui Ansulf de Gurb com s’ha pretès. Cesari devia ésser relativament ric i deuria tenir somnis de grandesa, i amb aquesta compra ja pogué cercar uns companys que l’acceptessin com a abat i procedir a la restauració del petit monestir que es trobava en la propietat adquirida als seus parents. La nova comunitat cercà la protecció comtal i això motivà que el 945 Cesari, investit com a abat amb quatre companys es presentés davant la comtessa Riquilda per a expressar el desig de retirar-se a l’erm de Montserrat, tot demanant que fes de mitjancera a fi que el seu marit, el comte Sunyer, cedís al nou monestir alguna propietat per situar l’església on pensaven retirar-se en dominis del comte i així poder reedificar l’església. Però el comte els exigí que demanessin permís al bisbe diocesà, que era el de Vic; un cop demanat, el bisbe Jordi els concedí la facultat de reedificar l’església i el monestir per viure-hi tot seguint la regla de sant Benet, amb la condició que l’església fos dedicada a sant Pere. El bisbe feu una donació de béns al monestir i igualment la comtessa Riquilda, que cedí diverses propietats; altres persones feren el mateix.

La veritable dotació comtal del monestir es realitzà uns mesos més tard dintre el mateix any 945, quan el comte Sunyer i la seva muller Riquilda donaren al monestir de Santa Cecília de Montserrat diversos béns, uns situats a Collbató amb l’església de Santa Margarida, altres als Prats de Rei amb l’església de Santa Maria, i altres a Barberà amb l’església de Sant Pere d’Ambigats. Després d’aquesta donació, la comtessa Riquilda continuà beneficiant el monestir amb diversos béns fins a la seva mort i el seu fill, el comte Borrell, anà protegint el monestir amb diverses donacions de béns. Al mateix temps començaren les donacions de particulars ja esmentant els nous titulars del monestir: sant Pere, santa Cecília i alguna posant-hi al principi santa Maria i enmig sant Fruitós, però el de santa Cecília fou el que al final triomfà i quedà aviat com a únic titular. Així, a partir del 945, el monestir funcionava perfectament amb vida monàstica i atreia la pietat dels pobladors veïns a més de la dels comtes barcelonins i s’anava construint un nou temple.

Calia, no obstant, cercar reconeixements més importants, i els reis carolingis tornaven a gaudir d’un cert prestigi després d’un rei intrús no reconegut a Catalunya. Així, creiem que l’abat Cesari en persona, el 951, acudí a Reims, i de manera tan pròpia s’adreçà a la reina Gerberga i segurament li presentà un comte anomenat Odalric, així diu el document, que la reina traslladà al rei Lluís Ultramarí la petició de l’abat Cesari d’Espanya i confirmà els béns de l’abadia de Santa Cecília de Montserrat construïda en una propietat del mateix abat, però no li concedí cap mena de benefici i d’exempció civil o religiosa. Segurament que, després de l’estada a Reims, Cesari es traslladà a Roma a cercar una butlla papal, que no ens ha quedat si no és el record en l’acta de consagració de l’església del monestir.

Mentre el cenobi anava incrementant el patrimoni, s’anava reedificant l’església del monestir, i després d’una dotzena d’anys de treballs, el 957 es consagrà el nou temple. Acudí a realitzar la cerimònia el bisbe diocesà, Guadamir de Vic, que hi acudí a sol·licitud de l’abat Cesari per consagrar la basílica de Santa Cecília, dedicant els altars en honor de santa Maria, sant Pere i santa Cecília, i el bisbe determinà que els monjos visquessin sota la regla de sant Benet i sota l’obediència dels bisbes diocesans successors seus, confirmà les donacions del papa, del rei franc i dels fidels, i l’abat Cesari feu donació al monestir de l’alou on era fundat així com d’altres béns, afegint-se d’altres personatges que cediren diversos béns.

En aquest moment hom posà els fonaments d’un dels punts conflictius del monestir, la dependència episcopal. Mentre que d’altres monestirs eren exempts, com el de Sant Benet de Bages, el de Santa Cecília no; això portà a falsificar la butlla papal, quan un abat no volgué prestar l’obediència canònica al bisbe de Vic i en un plet fallat el 1220 fou presentada la dita butlla, que fou rebutjada per apòcrifa. Però encara que la butlla presentada al plet fos falsa, en l’acta de consagració se cita una confirmació papal que segurament fa referència a una butlla obtinguda després del precepte de Lluís Ultramarí; però la butlla es degué perdre molt aviat i no deuria ser res més que una confirmació de béns. Tot i amb aquest factor advers de la dependència episcopal, el monestir de Santa Cecília tenia el camí preparat per a ésser el gran monestir de Montserrat i ho fou durant un segle i mig, per estancar-se posteriorment i finalment ésser absorbit pel monestir de Santa Maria.

Acta de fundació del monestir de Santa Cecília de Montserrat (25 de maig del 945)

Acta de fundació del monestir de Santa Cecilia de Montserrat, sol·licitada per l’abat Cesari i quatre monjos a la comtessa Riquilda de Barcelona, i concedida pel bisbe Jordi de Vic.

"Reverentia divini cultus multiplex in multis impletur. Precipna namque tune vera et salubris existit religio ut quisquis ad amorem Dei compungitur augmentum boni operis in se exercere conatur. Et si quis a Sancto Spiritu tangitur semper ut ad meliora proficiat omnino ortatur. Quem inicuique convenit cum in hac versatur mortali corpore et erumnosa atque caducam vitam ad illam festinare anelet quibus nec fine clauditur nec termino coangustatur. Hec previdentes sanctissimi et religiosissimi sacerdotes quorum hec sunt vocabula. Cesarius divina opitulante clementia abbas videlicet, et Graciosus, nec non et Guifredus, verum etiam et Nampo, et Zamano monachos, divina revelante clementia evangelica pronunciatione monita dediti renunciantes seculum et contemplativam vitam perspicientes, heremum petierunt et inibi Domino deservire prehenniter spoponderunt locus vero consistentium quem prefati et religiossimi ad habitandam sibimet elegerunt, est nuncupatus Monserratus in quam invenerunt domitiumculam modicam mire magnitudinis hedificatam in qua plurime virtutes a Domino ibidem sunt demonstrate. Quem prelibati viri poscentes clementiam matrone et comitissa Richilde ut ad gloriosissimo principe dominum sedim impetraret aliquid de rebus suis quia subditione sue est traditus locus in quam domintiuncula est reperta. Et per ipsius intercessum possint ibidem rehedificare statu ecclesia. Quem vero illa adquieta precibus eorum himili prece deposcit et hoc quod inpetraverat ad dominum suum consequi meruit. Sed princeps Suniarius Spiritu Sancto compunctus memorans statula kanorum et ecclesiarum dona sub potestate presulis esse collata omnia cum consulta sanctissimi et gloriosissimi Georgii presulis voluit esse sublimata at vero concessu dedit et subditione prefati presulis tradidit ad instruendum cenobium pro remediis animarum patrum ac matrum sue ac prolis sive uxori ut pro id possint ad Domino veniam consequi. Tunc gloriosissimi et prefati sacerdotes auctoritatem kanonicam secuti pari animo unoque consensu summissu vultu humili prece obvoluti pedibus sanctissimi et gloriosissimi Georgii Ausonensis antestis deprecantes ut in prefato loco cum ipsius et kanicorum conventu possint rehedificare ecclesie statum. Quem vero prefatus presul una cum consensu kanonicorum et katerva plurina clericorum acomodavit aurem et preces eorum et hoc quod iuste impetrarum libertissima tradidit et cenobitarum locum ibidem hedificare eis denotavit, et sub regimine monastico eos regulariter vivere pronunciavit Ecclesiam vero sub nomine Petri apostolorum principis hedificare ditavit, et sub eis regimine iuxta morem kanonis monachorum regui am Domino subjugavit. Eo videlicet ut isti neophyti quibus ista res a Domino fuit revelata et neofiter rehedificata sic incomvulsi et absque terrore et sine infestatione malignorum ibidem maneat et sub regimine monastico Domino deserviant ut nullus eos terreri nec infestari nec terreni servicio implicari audeat. Presentium vero et futurorum qui in prefato loco ad serviendum Domino acceserint simili modo decrevimus ut monastico iure subjaceant, et episcopali consideratione revivescant, et quicquid necessaria sunt eis Domino aspirante recuperent, et res que a fidelibus ibidem collate esse videntur distribuendi secundum regulam beati Benedictí et monacoríim sententiam licentiam habeant. Quicquid iuste et legitime egerint ad incrementum boni operis perserverent ut a Domino remunerationem percipere mereantur et Dominum exorari pro culpis hominum et pro remediis animarum perhenniter procurent. Si quis autem quod absit contra hunc decretum sancte religionis surrexerit temere et indifidenter suadente zabulo et conatus fuerit disrumpere aut aliquid de rebus huius ecclesie collatis subtraxerit et amonitus emmendari nequiverit penis subiaceat ecclesiarum dampnis inferentibus excomunicationis et insuper hec tytulus concessionis plenam et firmissimam obtineat roborem. Ego Georgius, episcopus, concedo ad restaurationem huius cenobii et ad sublamentum monachorum aliquid de rebus meis, idest pariliata de terra ad boves laborandum et modiatas duas de vinea, et est hec omnia in apenditio de Menresa. Et ut hec conscripto firmis et stabilis permaneat manu propia Sig+num conscribo +. +Suniarius, comes, qui hoc consensi et +. Ss. Richildes, cometissa, concedo ad huius restaurationem cenobii Sancte Cecilie qui est in castro Marro, de vineas modiatas III, de terra pariliatas III, et Ortons, in termino de Gilida, propter remedium anime mee et filio meo Ermengau.1

Hacta sunt enim hec anni Incarnati verbi DCCCCXLV, indictione III, VIII kalendas julii anno VIIII regnante Ludovico gloriosissimo rege filio Karoli.

Radulfus, sacer +. Elias, sacer +. Suniarius, presbiter +. Amalricus, levita +. Aud[e]garius, levita +. Ansemundus, levita +. Kavallarius, presbiter +. Deodogrius, presbiter +. Ramius, presbiter +. Seniofredus + ac si inmerito indignus sacer. Exemenus, sacer +. In monime Domini. Ego Homo Dei dono mea terra ad cenobio Sancti Petri et iure eam trado ego habeo iuxta kastrum Bonefacio que vocatur Guardia. Supradictus Graciosus, presbiter, atque monachus Sig+num. Supradictus Zamenon, monachus, Sig+num. Servirucius, monachus, Sig+num. Vvilara, monachus +. Audegarius +. Ss. Durandus, presbiter atque monachus. Vvifredus, sacer +. Danilus, hac si merito indignus sacer +. Rainus, sacer +. Argemundus, sacer +. + Audegarius. Sss. Borrellus, comes, consensi. Sig+num Miro, comes, consensi. Sss. Durandus, presbiter atque monachus ss.

Ato, ac si merito dignus sacer, hac scripturam conseccionis scripsi et de rebus meis vineam I ibidem traditi, et manu mea sub sss. die et anno quo supra.

Wadamirus, archilevita, sss. Sonifredus, ss. hac si merito indignus sacer."

Original. Antic Arxiu de Santa Maria de Montserrat. Calaix 10, lligall 10, foli 9 (perdut).

Còpia del segle XVIII. Jaume Pasqual: Sacrae Antiquitatis Cataloniae Monumenta, Biblioteca de Catalunya, manuscrit 729, vol.III, pàgs. 69-72.

Extracte del segle XVIII. Jaume Pasqual: Sacrae Antiquitatis Cataloniae Monumenta, Biblioteca de Catalunya, manuscrit 729, vol. III, pàgs. 3-4.


Traducció

"La reverència del culte diví es pot complir de moltes maneres. La principal i saludable religió és que el que estigui compungit per l’amor de Déu, intenti l’augment de les bones obres tot exercitant-les. Si algú és tocat per l’Esperit Sant, que sempre en sigui eficaç i n’estigui convençut. Tothom qui estigui versat en l’Escriptura, mentre dura la vida i anhela arribar aviat a una desgraciada i caduca vida, no es tanca ni és tancat. En veure això els santíssims i religiosíssims sacerdots les paraules dels quals són aquestes, amb divina i generosa clemència, Cesari, abat, i Graciós i Guifré, Nampo i Zamano, monjos, revelant la divina clemència i amb paraules evangèliques, en renunciar al món i cercar la vida contemplativa varen buscar el desert i allí es varen proposar de servir per sempre el Senyor i varen elegir un lloc per a habitar i el varen anomenar Montserrat i en ell trobaren una ermita petita en la qual moltes virtuts es manifestaren. Els esmentats varen demanar la clemència al patró i a la comtessa Riquilda per tal que demanés al gloriosíssim príncep i senyor que els fos lliurat el lloc on havien trobat l’ermiteta. I per la seva intercessió varen poder reedificar allí l’església. Va adquirir-la i amb súplica humil la va tenir i va merèixer d’aconseguir-la per al seu senyor tot el que havia demanat. Però el príncep Sunyer, inspirat per l’Esperit Sant, recordà els manaments dels cànons i que els dons de les esglésies cal que estiguin sota el poder del bisbe, consultà amb el santíssim bisbe Jordi i volgué que fos glorificada i concedí i subjectà a l’esmentat bisbe per tal que construís un cenobi, per a remei de les ànimes dels seus pares i mares, pels seus fills i per la seva esposa, per tal que puguin aconseguir el perdó de Déu. Aleshores els gloriosíssims i esmentats sacerdots, seguint l’autoritat canònica, amb equanimitat, amb llur consentiment, amb rostre tranquil, amb oració humil, agenollats als peus del santíssim i gloriosíssim Jordi, bisbe de Vic, li varen demanar en l’esmentat lloc que poguessin reedificar l’església. El bisbe amb el consentiment dels canonges i la multitud dels clergues escoltà llurs peticions i veié que el que demanaven era just i amb llibertat els lliurà el lloc per al cenobi i els concedí d’edificar-lo i decretà que hi visquessin regularment en règim monàstic, els deixà edificar una esglèsia sota la invocació de Pere, príncep dels apòstols i els subjectà al règim i costum de la regla dels monjos. Això a fi que aquests neòfits, als quals va ser revelat pel Senyor, reedifiquessin sense por i sense injúria dels malvats i que mai ningú no gosi aterrar-los, ni injuriar-los, ni implicar-los en el servei terrenal. Determinem i manem als presents i futurs que hi hagi en l’esmentat lloc per a servir Déu que se subjectin al dret monàstic i visquin amb la consideració episcopal i tot allò que els sigui necessari, amb la inspiració del Senyor, que ho tinguin i tot allò que hagin recollit dels fidels, que ho distribueixin segons la regla de sant Benet i que tinguin la llicència dels monjos. Tot allò que facin amb justícia i legítimament, que ho facin per a l’increment de les bones obres de manera que mereixin rebre la paga i procurin demanar al Senyor per les culpes dels homes i per remei de les ànimes, per sempre. Si algú temeràriament vingués contra aquest decret de la santa religió i, per consell de Zabuló, intentés trencar-lo i robés algun dels béns recollits de l’Església, i no volgués corregir-se, després d’avisar-lo, que se subjecti a les penes de l’Església i als danys de l’excomunió i aquest títol de concessió obtingui plena i fermíssima validesa. Jo, Jordi, bisbe, concedeixo per a la restauració d’aquest cenobi i per a la manutenció dels monjos alguna cosa dels meus béns, això és, una parellada de terra per a treballar-la amb els bous i dos modis de vinya; tot això és a la vora de Manresa. I per tal que aquest escrit romangui ferm i estable amb la pròpia mà ho subscric. Sunyer, comte, que ho he aconsellat i ho subscric. Riquilda, comtessa, concedeixo per a la restauració del cenobi de Santa Cecília, que es troba al castell de Marró, tres modis de vinya, tres parellades de terra, i Hortons, al terme de Gelida, per al remei de la meva ànima i del meu fill Ermengau1.

Fet l’any de l’Encarnació del Verb 945, tercera indicció, el 8 de les calendes de juliol de l’any vuit del regnat del gloriosíssim Lluís, rei, fill de Carles.

Radulf, sacerdot. Elies, sacerdot. Sunyer, prevere. Amalric, levita. Audegard, levita. Cavaller, prevere. Deodogriu, prevere. Ramió, prevere. Seniofred, encara que indigne, sacerdot. Ximenes, sacerdot. En el nom del Senyor. Jo, Home de Déu, dono la meva terra al cenobi de Sant Pere i lliuro, conforme al dret, la que tinc al costat del castell de Bonifaci, que se’n diu Guàrdia. L’esmentat Graciós, prevere i monjo, signatura. Serviruci, monjo, signatura. Guilarà, monjo. Audegard. Durand, prevere i monjo. Guifre, sacerdot. Danil, encara que no sóc digne, sacerdot. Rainó, sacerdot. Argemund, sacerdot. Audegard. Borrell, comte, ho consenteixo. Signatura de Miró, comte, que ho consenteixo. Durand, prevere i monjo, ho subscric.

Ató, encara que sense mèrit, sacerdot, aquesta escriptura de concessió he escrit i dels meus béns he lliurat una vinya, i per la meva mà ho subscric, el dia i any més amunt esmentats. Guadamir, arquilevita, subscric. Sonifred, subscric, encara que indigne, sacerdot.

(Traduït per Paquita Sellés i Verdaguer)

1L’església de Sant Llorenç amb el seu cementiri i la sagrera amb les ofrenes i la terra culta i inculta juntament amb els prats i les pastures tot sencer."

Acta de consagració de l’església del monestir de Santa Cecília de Montserrat (13 o 15 de ... del 957)

Acta de consagració de l’església del monestir de Santa Cecilia de Montserrat pel bisbe Guadamir de Vic a petició de l’abat Cesari.

"Anno incarnationis nongentesimo quinquagesimo sep[timo, aera nongen]tesima nonagesima quinta, indictione quinta. Adveniens [Cesa]rius abba ad limina Beati Petri, clavigeri aeterei, ad nuncupatam sedem Vici, [ex?]tensus ad pedes beatissimi viri venerabilis pontificis, vocito domno Vuada[mi]ro, deprecans eum ut pro amore adipiscendam celestem patriam dignetur pergere [cum?] summa reverentia ad locum vulgatum Monteserratum et baselica que prefatus [Cesarius in la?]tere ipsius monti adinvenit atque ex ea heremum exercuit, Deo [favente?] complevit, dignetur dedicare ut ipsam baselicam que iam dictus [Cesarius?] ad honorem Beate Cecilie venerabilis pontífex predictus dedi[cas]set altaria in honorem Beate virginis Dei Maria atque Beati ap[ostoli Petri nec]non et Beata Cecilia virginis, ut que dudum vocata fuit baselica m[…] per consecrationem beati presuli Dei aulam. Ego Vuadamirus episcopus ob deprecatioenem [dicti Cesarii] abbatis, commemorans sancxita Patrum, perveni ad diem dedicationis ad men[cionatum?] locum, secundum instituía legum. Volo namque ut omnibus hominibus non sit incognitum sed [quibus] dam patefactum, qualiter consecravi predictan ecclesiam cum prefata altaria cum con[sensu can]nonicorum sedis matricule nostre vel ceterorum clericorum. In ea videlicet ratione [ut?] sit adsisterium monachorum, secundum regulam Sancti Benedicti, et tam iste Cesarius [quam eius] succedentibus mihi Vuadamiro et successores meos ita obediant, sicut Bene[dic]ti decrevit regula. Et ad diem dedicationis concedo ad predictam ecclesiam […] ibidem conlata sunt ad papam nostrum romanum vel a rege fran[corum] principus nostris regionibus, seu ad plebigerorum terram colentium, u[t in nomine] Dei possideat vel ibidem Deo servientibus obtineant, [sicut decreverunt?] prisci autores. Et ego Cesarius abba dono […] alaudem meum proprium in qua funda[tum est pre]fatum domum, alaudem meum propium […] flumen Lubricato cum ipsis ecclesiis […] et termines suos; advenit mihi per comparatione […] cum concedo ad predictum domum modiatas II […mino]resa1 ad ipso Brugo. Et ego Eles levita et me Mittll2 [modia]tas II de vinea in termino Minoresa. Et ego Iohannes ibi dono [modiatas…] de vinea in predictum locum, in termino de Minoresa. Et ego […] atque dono ad predictum locum pro amorem celestem […] muros civitatis Barchinona, ad ipsas […] levita cum orto et curte, sicut resonat […] missa celebretur.

Facta dote idus […] regnante Leutario rege, filio Ludovico [rege?].

Vuadamirus presul, qui hanc ec[clesiam…] in ea videlicet ratione: ut dum iste Ces[arius vixerit?…] potestatem; post decessum vero ipsius, unus ex [monachis?] eius successor existat. Ansemundus arciile[vita… in]dignus sacer ss. Ato acsi merito indig[nus…] + Suniarius humilis sacer. + Seniofredus […ac]si merito indignus sacer. + Vufredus sacer. + Salomon presbiter. + Ennego sacer. + Sperandeo sacer. + Paticius sacer. + Teuderedus sacer.

+ Sensius sacer, qui hanc dote vel donacione scripsi sub die et anno quo supra."

1Creiem que correspon a Manresa, on el monestir tenia béns al Brugo venuts posteriorment.

2Nom inintel·ligible, que Pasqual, probablement, transcriví tal com era en el document.

Original. Antic Arxiu del monestir de Santa Maria de Montserrat. (Perdut).

Còpia del segle XVIII. Jaume Pasqual: Sacrae Antiquitatis Cataloniae Monumento, Biblioteca de Catalunya, manuscrit 729, vol.III, pàgs. 76-78.

Ramon Ordeig i Mata: Inventari de les actes de consagració i dotació, “Revista Catalana de Teologia”, 5, 1980, pàgs. 157-159.

Publiquem l’edició de Ramon Ordeig amb poques variacions.


Traducció

"L’any de l’Encarnació de 957, 995 de l’era, a la cinquena indicció. Vingué Cesari, abat, a les portes de Sant Pere, que té les claus del cel, a l’esmentada seu de Vic, postrat als peus del sant i venerable bisbe, anomenat senyor Guadamir i li suplicà que per amor de la pàtria celestial es dignés anar amb gran reverència al lloc anomenat Montserrat i a la basílica que l’esmentat Cesari té al costat de la muntanya i en ella exercita el desert, amb l’ajuda de Déu, i es dignés dedicar la basílica que Cesari té en honor de santa Cecília i que l’esmentat bisbe hi dediqués uns altars en honor de la santa verge de Déu, Maria, i del sant apòstol Pere i de santa Cecília verge, que va ser anomenada basílica per la consagració del sant bisbe de Déu. Jo, Guadamir, bisbe, per la súplica de l’abat Cesari, recordant la santedat dels Pares, he arribat el dia de la dedicació al lloc esmentat, segons manen les lleis. Vull que sigui conegut de tots els homes i sigui manifest que he consagrat l’església amb els seus altars, amb el consentiment dels canonges de la seu mare i de la resta dels clergues. Per aquesta raó, que sigui monestir de monjos, segons la regla de sant Benet i tant aquest Cesari com els seus successors que m’obeeixin a mi, Guadamir, i als meus successors tal com mana la regla de sant Benet. I el dia de la dedicació concedeixo a aquesta església… tot el que li ha estat lliurat, subjecte al nostre papa romà, al rei dels francs, príncep de les nostres contrades i a tots els homes que habiten aquesta terra, per tal que en nom de Déu ho posseeixin i ho obtinguin els qui serveixen Déu, tal com varen manar els antics autors. I jo Cesari, abat, dono… un alou meu en el qual s’ha fundat l’esmentada església, un altre alou meu… el riu Llobregat amb les seves esglésies… i els seus termes; el tinc per compra… concedeixo a l’esmentada església dos modis de Manresa, junt al Bruc. I jo Eles, levita, i jo Mittll dos modis de vinya al terme de Manresa. I jo Joan li dono modis… de vinya a l’esmentat lloc, al terme de Manresa. I jo… també dono a aquest lloc per amor del cel… murs de la ciutat de Barcelona, junt a les… amb l’hort i la cort, tal com consta… perquè sigui celebrada una missa.

Feta aquesta dot els idus… del regnat de Lotari rei, fill del rei Lluís.

Guadamir, bisbe, que aquesta església… amb aquesta raó: que mentre visqui Cesari… potestat; després de la seva mort, un dels monjos sigui el seu successor. Ansemond, arquelevita… indigne sacerdot, subscric. Ató, encara que indigne, sacerdot. Sunyer, humil sacerdot. Seniofred, encara que indigne, sacerdot. Guifré, sacerdot. Salomó, prevere. Ennego, sacerdot. Esperand, sacerdot. Patici, sacerdot. Teudered, sacerdot.

Sensi, sacerdot, que aquesta dotació i donació he escrit el dia i l’any esmentats més amunt."

(Traduït per Paquita Sellés i Verdaguer)

L’abat Cesari, pretès arquebisbe de Tarragona

Les pretensions de l’abat Cesari per ésser reconegut com a arquebisbe de Tarragona han atret diversos historiadors que han tractat el tema des de postures diverses. El darrer ha estat Ramon d’Abadal, que li dedicà un extens i documentat treball, on s’esforçà en datar el principal document sobre el tema i els fets que relata. Aquest document és una carta que Cesari adreçà al papa Joan XIII, però en la còpia conservada no concorden els anys que esmenta amb els esdeveniments als quals fa referència. Abadal creu que el concili de Compostel·la on Cesari fou ordenat arquebisbe pel bisbe d’aquella població apostòlica es pogué celebrar el 29 de novembre del 956, si bé considera que hi ha dificultats per acceptar aquesta data com a definitiva; la tramesa de la carta la considera com de la segona meitat del 970 amb raons convincents.

Segons el document esmentat l’abat Cesari anà a Compostel·la, on fou ungit pel bisbe Sisenand d’aquella diòcesi en un concili en el qual participaren el metropolità de Lugo i d’altres bisbes de la província, donant la seva confirmació el rei Sanç de Lleó. Això succeïa el 29 de novembre del 956, però, quan Cesari tornà a Catalunya, ningú no el volgué reconèixer com a arquebisbe de Tarragona, ni l’arquebisbe de Narbona, com era natural. Durant anys Cesari s’hagué d’acontentar amb un reconeixement diplomàtic, essent anomenat abat de Santa Cecília i arquebisbe de Tarragona únicament en els documents redactats al monestir.

Després de tretze o catorze anys de mantenir-se aquesta situació sense fer cap pas per a obtenir un reconeixement més ampli, davant la iniciativa del comte Borrell, que pretenia restaurar la seu metropolitana de Tarragona en la persona del bisbe Ató de Vic, Cesari jugà la seva darrera carta i demanà al papa el reconeixement de la seva elecció feta a Compostel·la tot justificant-la, per això redactà una carta on es relaten els fets i la controvèrsia amb els bisbes catalans i envià un monjo a Roma a la segona meitat del 970, segons Abadal, al mateix temps que el comte Borrell i el bisbe Ató de Vic feien el mateix viatge amb una finalitat pràcticament idèntica. El resultat de la pugna fou el nomenament d’Ató com a arquebisbe de la restaurada arxidiòcesi de Tarragona, per la qual cosa el gener del 971 el papa Joan XIII expedí cinc butlles, en cap lloc de les quals no es fa esment de les pretensions de Cesari, com si no haguessin existit mai. Però el nou arquebisbe no tingué temps de protagonitzar cap acte com a tal, ja que en un lloc indeterminat, potser passant per Narbona, fou assassinat, i Cesari pogué anar gaudint del títol honorífic d’arquebisbe de Tarragona fins al final de la seva vida, encara que com sempre no fos reconegut per ningú; ni ell mateix, tot i que ja havia estat consagrat a Compostel·la, no pretengué consagrar la seva pròpia església, quan vingué el cas. Així finiren els afanys de glòria del fundador i primer abat del monestir de Santa Cecília de Montserrat.

Els primers segles (X-XIII)

El primer abat i fundador del monestir, Cesari, al marge dels seus somnis de grandesa, aconseguí en els trenta-sis anys que fou abat del monestir que tingués un patrimoni respectable i una bona administració, que es reflecteix en els diversos establiments que feu i que es troben entre els més antics que es coneixen. Únicament hom li pot retreure que s’havia d’haver preocupat més de la situació jurídica del seu monestir que no pas de centrar-se en reivindicar una posició personal del tot exagerada per a un abat d’un monestir que no era ni tan sols bisbe. Aquesta manca de claredat en la dependència jurídica feu que el monestir de Santa Cecília tingués molts problemes per a mantenir la seva llibertat i sostreure’s de les intromissions dels bisbes diocesans.

L’abat Cesari fou succeït per l’abat Ferriol, que apareix esmentat per primera vegada l’any 994, del qual no sabem gaire més que el seu nom. L’any 1000 apareix un nou abat anomenat Folquer, i el 1011 feu la seva aparició en la documentació l’abat Joan, que sabem que era de família noble i procedia del monestir de Santa Maria de Ripoll, i després d’uns anys d’actuar com a abat de Santa Cecília deixà el càrrec per traslladar-se al monestir de Sant Benet de Fleury a França.

Entre la darrera actuació del 1017 de l’abat Joan i l’aparició del seu successor, l’abat Bonfill, el 1025 es produí el primer conflicte important per a la vida del monestir, encara que de moment no tingué gaire repercussió. Ens referim al plet que enfrontà els monestirs de Santa Maria de Ripoll i de Santa Cecília de Montserrat per la possessió del grup d’esglésies de Montserrat, propietat del monestir de Ripoll. El conflicte se solucionà el 1023 quan el comte Berenguer Ramon I i la seva muller Sança i la seva mare, la comtessa Ermessenda, visitaren el monestir de Santa Maria de Ripoll per a resoldre un altre afer amb el comte Guifré de Cerdanya. Ja abans, l’abat i bisbe Oliba havia presentat el problema a Barcelona al palau comtal, però en aquell moment s’ajornà pel conflicte que enfrontava el comte amb la seva mare, la comtessa Ermessenda. Ara no es pogué sostreure de fallar el cas. I sense demanar el parer de la part contrària, almenys en el document no s’esmenta, fallà el conflicte. El monestir de Ripoll reclamava el monestir de Santa Cecília com a propietat de Santa Maria de Ripoll per donació del comte Guifré i per confirmació del seu fill, el comte Sunyer, fins que en temps de Cesari, que pretenia ser arquebisbe de Tarragona, la comtessa Riquilda, muller del comte Sunyer, donà l’esmentat alou, tot traient-lo de la potestat de Santa Maria de Ripoll.

Un cop els comtes comprovaren les escriptures, confirmaren que el cenobi de Santa Cecília era potestat i domini de Santa Maria de Ripoll.

Aquest document és contradictori respecte a l’alou en conflicte, car el monestir de Ripoll mai no havia rebut el monestir de Santa Cecília, ni la comtessa Riquilda no l’havia tret de la potestat de Ripoll per donar-lo a Cesari, que, com hem vist, comprà l’alou on s’aixecava el monestir, ni tampoc concorda el resultat ja que la unió de Santa Cecília a Ripoll mai no es produí ni es reivindicà més. Creiem que el document ha d’estar manipulat, i on es reclamava i es recuperava un alou corresponia al de Santa Maria de Montserrat, car era Santa Maria la que havia estat donada realment pel comte Sunyer (la donació del comte Guifre és falsa) a Ripoll. El que és probable és que el monestir de Santa Cecília se n’havia apropiat, sense cap donació de la comtessa Riquilda; era això el que reclamava l’abat Oliba. El comte Berenguer, en comprovar les actes, veié la falsa donació del comte Guifre i la veritable del comte Sunyer que era l’església de Santa Maria de Montserrat amb les de Sant Iscle, Sant Martí i Sant Pere, però mai no veié que Santa Cecília fos patrimoni de Santa Maria de Ripoll. Segurament que posteriorment el monestir ripollès manipulà el document tot canviant el nom de Santa Maria pel de Santa Cecília per a mantenir una pretensió sobre el monestir que podia fer efectiva en un moment donat, però mai no portà endavant.

Després d’aquest conflicte, que no sembla que afectés Santa Cecília, els abats s’anaren succeint sense que per la documentació no es pugui notar cap signe interessant; únicament reflecteixen que el monestir rep terres per la pietat dels fidels i l’abat i els monjos s’encarreguen d’administrar-les i que algun que altre cop han d’acudir als tribunals per defensar alguna propietat. Aquesta aparent normalitat es veié alterada per una pretesa donació del comte Ramon Berenguer II, feta entre el 1076 i el 1082, que més tard, el 1097, el seu fill Ramon Berenguer III confirmà: la donació del monestir de Santa Cecília de Montserrat al de Sant Cugat del Vallès. Una butlla papal confirmà aquesta subjecció al mateix temps que confirmava altres béns. Però els monjos de Santa Cecília es resistiren a la unió, el 1103 obtingueren del mateix comte Ramon Berenguer III una declaració de no pertànyer ni al monestir de Sant Cugat ni a cap altre. El mateix comte afirmava que no recordava haver firmat la carta que els monjos de Sant Cugat presentaven i, si és que ho havia fet, devia ésser mentre era infant (tenia quinze anys), per la qual cosa no la considerava vàlida. Aquesta declaració fou feta amb el consentiment i voluntat del bisbe Arnau de Vic.

Si els monjos de Santa Cecília no es rendien fàcilment, tampoc els de Sant Cugat no renunciaren a les seves pretensions. Aconseguiren la celebració d’un judici que tingué lloc el 1108 a Matadepera en presència del bisbe de Vic, Arnau, i el de Barcelona, Ramon, i el prior de Sant Adrià, Oleguer, el futur arquebisbe de Tarragona. Els monjos de Santa Cecília adduïren que el seu monestir no pertanyia al de Sant Cugat en virtut de preceptes reials i per altres raons. L’abat de Sant Cugat deia tenir-lo per preceptes romans (devia voler dir butlles papals?) i donacions dels comtes de Barcelona, fundadors de Santa Cecília, i l’havien posseït tot constituint-hi canònicament prior o abat durant molt temps. La sentència fou favorable a Sant Cugat per l’existència de la butlla d’Urbà II i per donacions dels comtes de Barcelona; únicament la jurisdicció episcopal es mantenia en mans del bisbe de Vic. Pels fets posteriors creiem que el comte Ramon Berenguer III no acceptà aquesta resolució i es refermà en la seva postura establerta en el document del 1103, i el monestir de Santa Cecília continuà gaudint d’una total independència de qualsevol altre monestir.

A vegades la documentació permet de conèixer els problemes interns que no es pogueren resoldre al si de la comunitat. El punt més conflictiu de tota comunitat monàstica era el de l’elecció d’abat, amb la qual sovint un sector determinat de monjos no estava conforme i pretenia impugnar. Aleshores havien de recórrer a les autoritats eclesiàstiques superiors, com el bisbe de Vic o l’arquebisbe de Tarragona. El segle XIII fou pròdig en situacions conflictives. La primera, del 1200, fou l’elecció d’Arnau de Calders com a abat de Santa Cecília, elecció que impugnava un grup de monjos, tot acusant l’abat d’espuri per haver-se dedicat abans a l’exercici de les armes, ballester en concret, i haver-se introduït en l’administració del monestir abans de ser confirmat com a abat. Primerament acudiren al bisbe de Vic, que decidí a favor del nou abat; no contents els reclamants acudiren al tribunal de Tarragona, que el 10 de març de 1220 confirmà la sentència del bisbe, però permetent que els monjos fessin una enquesta sobre el nou abat i la presentessin al bisbe de Vic.

El següent conflicte fou continuació de l’anterior, quan el bisbe de Vic demanà al nou abat que li prestés la deguda obediència canònica i tota mena d’obligacions a les quals estava subjecte el monestir. L’abat de Santa Cecília s’adreçà a l’arquebisbe de Tarragona tot al·legant la seva exempció; per recolzar la seva afirmació presentà la falsa butlla del papa Benet VIII. Amb molta rapidesa, l’arquebisbe afrontà el cas i el 26 de juny del 1220 posà de relleu la falsedat de la pretesa butlla i confirmà la subjecció episcopal. A partir d’aquest moment, ja no tornaren a insistir en reclamacions per evitar dominis superiors.

La conflictivitat interna seguí latent i tornà a surar el 1263 amb motiu d’una altra elecció d’abat que dividí els monjos, i com que no es podia arribar a un acord, el bisbe de Vic autoritzà que el prior i dos monjos anessin al monestir de Ripoll i escollissin un monjo d’aquest monestir com a abat de Santa Cecília de Montserrat. El nou abat, anomenat Ponç, jurà obediència al bisbe de Vic el mateix any 1263.

Els darrers anys (segles XIV-XIX)

Santa Cecília entrava en el segle XIV, esgotat per les lluites externes per l’intent d’escapar-se de les subjeccions superiors i per la conflictivitat interna, i s’encarava a un futur en un estat de decadència total, ja que el monestir es veié més afectat que la resta de monestirs benedictins en la disminució d’almoines a causa de la competència d’altres ordes religiosos, ja que a més patia l’èxit que obtenia el proper monestir de Santa Maria, el qual al final del segle XIII ja s’havia atret la devoció dels bagencs, que canalitzaven llurs almoines cap aquest monestir i només de tant en tant algú es recordava del de Santa Cecília.

Per a comprovar la vida interior del monestir de Santa Cecflia, disposem d’una visita episcopal realitzada pel bisbe Galceran Sacosta el 10 de desembre de 1331 que dona una visió del monestir. La comunitat era formada per l’abat i sis monjos, tres d’ells portaven grossos ganivets per dintre el monestir amb el permís de l’abat. No es feien els menjars ni amb lectures ni en silenci, i alguns monjos no complien ni els dejunis ni les abstinències. I un dels monjos sovint vagava, estant absent del monestir alguna vegada fins i tot durant dos mesos.

La vida del monestir només tenia raó d’ésser per la seva funció parroquial sobre els masos del voltant i per l’hospitalitat que oferia als pelegrins que anaven al monestir de Santa Maria de Montserrat, aspecte aquest que deuria anar en augment a mesura que la devoció a la Mare de Déu de Montserrat s’estenia; així el monestir acabà essent hospedería.

Per aquest mateix temps tenia dos petits priorats dintre el bisbat de Vic: Santa Maria del Camí, vers Albarells i Argençola, i Sant Pere de Paganell, prop d’Argençola, aleshores a l’extrem del bisbat. Des de l’any 1410 Santa Cecília de Montserrat entrà en l’òrbita del veí monestir de Santa Maria.

Quan Benet XIII visità aquest monestir i el de Montserrat l’any 1410, declarà totes dues comunitats dependents de la Santa Seu. Unides les corones de Catalunya-Aragó i Castella pel casament de Ferran i Isabel, hi hagué un gran interès en incorporar aquests dos monestirs benedictins de Montserrat a Valladolid, també benedictí. El de Santa Maria s’hi uní el 1493, però el de Santa Cecília s’hi resistí, preferint unir-se al de Santa Maria.

La decadència final vingué el 1539; amb una comunitat religiosa reduïda, fou unit definitivament al monestir de Santa Maria de Montserrat quan morí el seu abat. Un cop unit a Santa Maria ja no tingué més vida monàstica. Els abats de Montserrat s’apressaren a reparar l’església i el casal, que es trobaven en molt mal estat. Des d’aleshores, només hi residien uns sacerdots per mantenir el culte de l’església i la funció parroquial, i uns servents per tenir cura dels edificis, de les terres i de l’hospederia.

El monestir fou incendiat i saquejat per les tropes franceses l’11 d’octubre de 1811 i el 13 de juliol de 1812. Es trobava tan aperduat que el bisbe de Vic, Antoni Lluís Jordà, prohibí de celebrar-hi. És l’última actuació del bisbe de Vic, puix que poc temps després el monestir passava, juntament amb tota la muntanya de Montserrat, a dependre del bisbat de Barcelona.

Posteriorment el monestir fou restaurat l’any 1866 per l’abat Miquel Muntades de Montserrat sota la direcció de l’arquitecte Villar, i el 1928 l’església fou restaurada per l’arquitecte Puig i Cadafalch, que li donà l’aspecte que té actualment. D’aquesta restauració daten les finestres geminades del costat de ponent de l’església, que foren construïdes de bell nou. El monestir de Santa Cecília acollí una comunitat de monges benedictines a partir de l’any 1940, però vers l’any 1950 aquesta comunitat es traslladà al monestir de Sant Benet, erigit vora la Colònia Puig. (ABC)

Abaciologi del monestir de Santa Cecília de Montserrat

Primera data Darrera data
Cesari 945 981
Ferriol 994 996
Folquer 999 1000
Joan 1011 1017
Bonfill 1025 1031
Guillem 1040 1052
Pere 1056
Dalmau 1088 1103
Guerau (1a vegada) 1112 1120
Arnau 1122
Miró 1131 1132
Guerau (2a vegada) 1133 1135
Guillem 1138 1143
Guerau (3a vegada?) 1155
Guillem 1165 † 1200
Guerau 1200 † 1220
Arnau de Calders 1220 1225
Ponç 1249
Ponç (monjo de Ripoll) 1263
Ramon † 1281
Ramon 1287 1297
Bartomeu de Castellolí 1323 1343
Bernat de Castellolí 1347
Andreu 1381
Pere Andreu † 1399
Berenguer Marc 1399
Joan Cordelles (darrer abat) 1539
(ABC)

Cronologia del monestir de Santa Cecília de Montserrat

900 Primera notícia coneguda de la casa de Santa Cecília.
945 Gràcies a l’empenta de l’abat Cesari i l’ajut dels comtes de Barcelona Sunyer i Riquilda, la comunitat, autoritzada pel bisbe de Vic Jordi, s’organitza en cenobi, els cinc primers comunitaris coneguts del qual són Graciós, Zamenon, Ferruci, Guilarà i Duran. Aquest cenobi és titulat de Sant Pere, Santa Maria i Santa Cecília; a desgrat de la voluntat del bisbe de Vic, que vol que sigui posat sota l’advocació de sant Pere, predomina la de santa Cecília.
951 El rei de França Lluís IV d’Ultramar concedeix un precepte que confirma la dotació inicial assignada, feta pels comtes Sunyer i Riquilda.
956 És consagrada l’església del monestir, sotmès canònicament al bisbe de Vic.
~982 Mor Cesari, home d’empenta i ambiciós, que, per tal d’obtenir el favor del rei i del papa, a fi d’estabilitzar la fundació de la seva comunitat, havia viatjat a Reims i a Roma i havia anat a Sant Jaume de Galícia on s’havia fet consagrar arquebisbe de la metròpoli de Tarragona. A desgrat del recolzament de la comtessa Riquilda, topà amb l’oposició del bisbe de Vic i dels bisbes i prelats catalans, que mai no li reconegueren el títol de metropolità.
1018 En plena lluita del monestir de Santa Cecília per obtenir la seva independència, l’abat de Ripoll, Oliba, reclamà per al seu monestir la part de la muntanya que li havia atorgat el comte Guifré.
1023 L’abat Oliba intenta d’annexar al monestir de Ripoll el de Santa Cecília de Montserrat.
1058 A desgrat de la forta oposició per part dels monjos del cenobi, el comte de Barcelona supedita el monestir de Santa Cecília al de Sant Cugat del Vallès.
1108 El monestir de Santa Cecília ha de lluitar contra les pretensions annexionistes del de Sant Cugat del Vallès.
1143 El bisbe de Vic Ramon Gaufred cedeix al monestir l’església parroquial de Sant Esteve de Marganell.
1220 Després d’un plet amb el bisbe de Vic per tal de deslliurar-se de la jurisdicció vigatana, l’arquebisbe de Tarragona dona la raó al bisbe.
1331 La comunitat del monestir, que era formada per un abat i sis monjos, veia com el cenobi s’havia anat convertint en un lloc de repòs i hostatge dels pelegrins que anaven al monestir de Santa Maria de Montserrat.
1410 Comença una certa dependència del monestir de Santa Maria de Montserrat.
1539 L’abat comendatari Joan Cordelles, paborde de la canònica de Santa Maria de Manresa, que passà a ésser abat de Sant Genís de Fontanes, cedeix el cenobi, que havia decaigut molt durant el segle XV i que ara en treballs tenia comunitaris, a Santa Maria de Montserrat. A partir d’aquest moment només resideixen al monestir sacerdots i servents, que tindran cura d’ànimes, conservaran l’edifici i cuidaran les terres.
1811 Durant la Guerra del Francès l’edifici és incendiat i saquejat per les tropes de Napoleó aquest any i el següent.
1862 En època de l’abat de Montserrat Miquel Muntadas es restaura l’edifici.
1928 L’edifici és restaurat per Josep Puig i Cadafalch.
1940 El monestir dona aixopluc a una comunitat de monges benedictines, filial de Sant Pere de les Puelles, que, a causa de la guerra de 1936-39, hagueren d’abandonar llurs cases de Barcelona i Mataró; el 1954 es traslladen a la Colònia Puig.
1943 És concedit el títol honorífic d’abat de Santa Cecília al monjo de Montserrat Gregori M. Suñol (1879-1946), president del Pontifici Institut de Música Sagrada, a Roma. (JVV)

Església

Planta de l’església, amb tres naus, amb les laterals més curtes que la central, capçades vers llevant per absis semicirculars, amb característiques que el converteixen en un edifici romànic força singular.

A. Mazcuñan-F. Junyent

L’església de l’antic monestir de Santa Cecília de Montserrat adopta una planta basilical amb tres naus força peculiar atès que les naus laterals són més curtes que la central, que es destaca del conjunt vers ponent. Les naus són capçades a llevant per sengles absis semicirculars, el central dels quals, on s’obren dues fornícules, té la mateixa amplada que la nau, mentre les absidioles s’obren a les naus respectives mitjançant un doble ressalt, que forma la degradació.

Les naus són cobertes amb voltes de canó de mig punt paral·leles, i es comuniquen entre elles mitjançant dues úniques arcades de mig punt, situades prop dels absis. El conjunt és cobert amb una única teulada a doble vessant que abraça les tres naus. Els paviments són molt irregulars, de manera que la nau central és la més baixa del conjunt, i al seu absis s’accedeix per tres graons.

L’església és il·luminada per sengles finestres de doble esqueixada, situades una al fons de cada absidiola, tres a l’absis central i una altra al mur de ponent de cada nau, totes elles pràcticament iguals després de la restauració.

Una perspectiva de l’interior de l’església des de la nau de tramuntana, amb la nau central i la capçalera i la de migjorn al fons.

G. Llop

L’accés s’efectua actualment per dues portes obertes als murs de ponent de la nau lateral nord i de la nau central. Al costat d’aquesta, i un xic enlairada respecte al nivell actual, n’hi ha una altra, aparedada, amb un arc de mig punt com les altres. La situació d’aquesta porta inutilitzada permet de pensar si el nivell original de la nau central no havia estat rebaixat en el curs d’alguna reforma, i situat a l’actual.

Exteriorment l’església no té cap mena de decoració que alteri la nuesa dels seus murs, llevat dels absis, en els quals es desplega el sistema decoratiu llombard de les arcuacions cegues, sota el ràfec, entre lesenes, que s’agrupen ordenadament en sèries de dues arcuacions.

L’edifici és construït amb petits carreus, simplement trencats, sense polir, disposats en filades desordenades, embeguts en morter de calç i amb carreus de mides més grosses als angles. Les finestres dels absis són construïdes amb un estret arc extradossat per una filada de lloses. Interiorment tots els paraments són arrebossats.

L’edifici, que es conserva en bon estat i és molt cuidat, respon essencialment a dos processos constructius poc separats en el temps, dels quals el segon consistí en cobrir amb voltes les naus, substituint una hipotètica coberta embigada original.

Pel que fa a l’obertura de l’absis central, del mateix ample que la nau, que s’aparta dels models propis de l’arquitectura llombarda, una exploració en els paraments de l’intradós de l’arc d’unió de la nau nord amb la central permeté de constatar que aquest mur hauria estat regruixit pel cantó de la nau central, i que originàriament era bastant més estret. A més d’això hi ha el testimoni de J. Puig i Cadafalch, director de les obres de restauració del 1928, que explica la unió de l’absis amb la nau: “l’excavació practicada ran de la restauració del temple, l’any 1928 pel que això escriu, ha permès aclarir el pla en ço que fa referència a l’absis principal, que era presidit d’un petit tram de cor i tenia els corresponents ressalts. Probablement la primitiva volta caigué i es procedí a reforçar els pilars i murs de la nau major, suprimint-se els ressalts i unint-se llavors en un sol pla els murs laterals i els pilars, que és la disposició existent.” (J. Puig i Cadafalch, La geografia i els orígens del primer art romànic. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1930, pàg. 149, núm. 27).

Segurament l’església original tingué les naus cobertes amb una estructura d’embigat de fusta, car els murs de la nau eren massa prims per a sostenir una volta, i l’absis central s’obria a la nau, a la manera habitual en l’arquitectura llombarda, amb el ressalt preabsidal que esmenta Puig i Cadafalch. Tot i que la capçalera s’adapta plenament als models llombards, les naus segueixen una tipologia arcaica, que ja era en desús al moment de la seva construcció, tot i que són plenament contemporànies.

Posteriorment hom procedí a substituir la coberta original per les voltes actuals, motiu pel qual calgué regruixir els murs de la nau central, anul·lant així els ressalts preabsidals i donant a l’església el seu aspecte actual. (FJM-AMB-JAA)

L’església de Santa Cecília de Montserrat continua essent objecte d’una forta polèmica interpretativa sobre les seves etapes de construcció. La planta de tres naus cobertes amb volta és una mica excepcional pel fet de tenir, les dues naus laterals, una llargada inferior a la nau central. Evidentment tothom pensa immediatament en l’exemple comparable, encara que molt més important, de Sant Miquel de Cuixà. La capçalera, en canvi, amb els tres absis i la decoració arquitectònica d’arcades cegues i de lesenes, recorda molt directament les estructures del primer art romànic. A tot això cal afegir la restauració molt radical del monument que impedeix aclarir alguns problemes de paraments.

Puig i Cadafalch no dubtà mai en classificar aquest edifici dins una sèrie d’esglésies romàniques del segle XI, que ell considerava com característiques del tipus amb pilars rectangulars. Per a Puig i Cadafalch l’església de Santa Cecília recorda monuments coberts amb fusta i justifica d’aquesta manera que la decoració arquitectònica es concentri als absis.

Com en molts altres punts, Walter Muir Whitehill va seguir Puig i Cadafalch en la interpretació d’aquest monument. Ell remarcà que el gruix excessiu de les parets demostrava la voluntat de l’arquitecte de no córrer cap risc en aventurar-se a posar voltes de canó damunt aquest edifici.

Hem acceptat sempre aquesta posició pensant que no queda res a Santa Cecília del temple preromànic consagrat l’any 957. Eduard Junyent també havia proposat de veure a Santa Cecília una obra unitària del segle XI, però en el seu llibre pòstum sobre l’arquitectura catalana anterior al romànic sembla, en canvi, haver adoptat la proposició de X. Sitjes, que costa d’acceptar, segons la qual el cos de les naus correspondria encara a l’edifici del segle X. Si fos així, seria difícil saber quina capçalera correspondria a aquest edifici, com també seria difícil d’explicar la presència de finestres de doble esqueixada. Fins que un estudi complert de la restauració de Puig i Cadafalch no hagi estat fet —car efectivament ell creia en la unitat arqueològica de l’edifici— creiem que el més raonable és adoptar encara el seu punt de vista. (XBA)

Pintura

Detall del mur interior de l’absis central, al costat de l’esquerra, amb una figura d’un bust—potser és un bisbe?—, pintat.

G. Llop

El perímetre interior de l’absis principal de l’església conserva una decoració pictòrica la qual, segons testimonis, no és anterior al 1928, data en què fou restaurat l’edifici.

L’ornamentació, basada en motius geomètrics, cobreix una zona de 125 cm d’alt tot al llarg del perímetre de l’absis. Dues faixes (a dalt i a baix) de bandes paral·leles en vermell fan costat als tres registres amb motius geomètrics en vermell, resseguits amb ratlles rectes.

El que sí que sembla que és anterior i d’època romànica tardana és un fragment que, situat a 235 cm del sòl, ocupa la part esquerra de l’absis, junt a una de les fornícules que s’hi obren. És la figura en bust del que aparenta ésser un bisbe a jutjar pel capell triangular que exhibeix i en el qual, mig esborrades, hi ha unes creus inscrites en cercles dibuixats en vermell.

Aquesta figura fa aproximadament 30 × 15 cm i respon més al concepte de graffiti en el seu tractament tècnic i formal que no pas al d’un residu d’una composició pictòrica, de la qual hauria pogut formar part.

Llurs trets són de caricatura, en certa manera jocosos, o, en qualsevol cas, totalment irreals. El tractament donat a la figura és lineal i esquemàtic. Només hi ha una mínima al·lusió al que podria ésser el rostre d’algun personatge. Sobre les línies vermelles i negres que marquen el contorn de la figura hi ha un refós que segueix els mateixos trets pictòrics; d’aquí que el tractament tècnic respongui també a un graffiti més que no pas a un fragment pictòric. (CLU)

Escultura

Làpida procedent del cenobi de Santa Cecília i ara conservada al monestir de Montserrat. Cara esguerrada i inacabada, en molt bones condicions.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Làpida procedent del cenobi de Santa Maria i conservada al monestir de Montserrat. Es tracta de la cara bona, molt malmesa i de difícil lectura.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Provinents d’aquest monestir, i ara guardats al de Santa Maria de Montserrat, es conserven uns fragments lapidaris, amb inscripcions, els quals, tal com es dedueix de la transcripció d’un d’ells, daten del segle X, època en què es feu l’erecció canònica del monestir.

El primer fragment, compost per una pedra sorrenca de 50 cm de llargada per 25 d’alçada i amb un gruix de 15 cm, es troba força mal conservat i, llevat d’algunes lletres, les inscripcions que hom hi gravà, fetes, segons Mundó, pel mateix autor de l’altra làpida, han estat suprimides per l’erosió, per la qual cosa la seva transcripció es fa impossible per a qualsevol estudiós d’aquest tema.

La segona làpida, en canvi, tot i que també ha estat trossejada, mostra inscripcions, ben llegibles, en ambdues cares. Aquest bloc de pedra, també sorrenca i de mides semblants a l’anterior, fa 52 cm de llarg per 28 d’alt i un gruix de 16 cm, fou gravat primerament en una cara, però, per un error de l’inscriptor que, segons Mundó, hi feu constar la mort del bisbe Jordi, quan en realitat no calia que hi constés, aquest la deixà a mig fer i la recomençà de nou a l’altra cara, on al final esculpí el seu nom: Gelemirus. Cal dir que la cara inacabada, a diferència de l’altra, és molt ben conservada, gairebé sembla acabada de fer, cosa que s’explica pel fet d’ocupar la cara oculta de la làpida, i conseqüentment amb això no sofrí cap mena de desgast.

Segons Mundó, les inscripcions d’aquestes làpides diuen el que segueix.

A la inacabada hom llegeix:

RE SCA MARIA VIRGINI
S & MARQUIO CV UXO
ET GEORGII EPISCO CODA

quan devia dir:

IN HONOIRE SANCTA MARIA VIRGINI |SANCTI PETRI ET
SANCTE CECILIE… SUNIARIUS COME//S ET MARQUIO CUM UXO|RE (SUA?)
RICHILDE… HOC CENOBIUM DITARE (CURAVIMU-?)//ET GEORGII EPISCO- PO CONDA|M (…?)

A la làpida, que havia estat acabada per l'inscriptor, però que ara és fragmentada, hi diu:

IRE SCA MA|
S COMES ET MARQUIO C|
S ET GEORGII EPI EUSONEN|
AD CESARIUS ABBA SVL C MONAC|
REDVS ET SIC INTOIRI XI K MR SB E DC|
O FILIO KARVLONI GELEMIR|

i devia dir-hi:

IN HONORE SANCTA MA|RIA VIRGINI, SANCTI PETRI ET
SANCTE CECILIE… SUNIARIU//S COMES ET MARQUIO C|UM UXORE (SUA?)
RICHILDE… HOC CENOBIUM DITARE (CURAVIMU-?)//S ET GEORGII EPIS-
COPI EUSONEN|SIS… PERMISSIONEM DEDIT IN IPSO REGULARITER VIVENDI?/
/AD CESARIUS ABBA SIMUL CUM MONAC|HIS VIDELICET GRACIOSUS. NAM-
PIO. ZAMNON…? ET GUIF//REDUS ET SIC INTROIRI XI KALENDAS MARCII SUB
ERA DC|CCCLXXXIIII (…?) ANNO REGNANTE LUDOVIC//O FILIO KARULONI GELEMIRIUS (…?)

(FJM-AMB)

Bibliografia

  • Ramon d’Abadal: El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília, a “Paraula Cristiana”, VI, Barcelona 1927, pàgs. 316-345.
  • Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 280.
  • Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes — Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1983, pàgs. 6, 61, 66, 67, 74, 77, 126, 127, 131-133, 218, 230 i 231.
  • A.M. Mundó: Les inscripcions i els primers documents de Santa Cecília, a “Miscel·lània Puig i Cadafalch”, II (per publicar).
  • Miguel Muntadas: Montserrat, su pasado, su presente y su porvenir, Manresa 1871, pàgs. 71-78.
  • Antoni Pladevall i Font i Francesc Català i Roca: Els monestirs catalans, Edicions Destino, Barcelona 1970, pàgs. 268-269.
  • Josep Puig i Cadafalch: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1909, pàgs. 137-138.
  • Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Barcelona 1911, pàgs. 137-138.
  • Josep Puig i Cadafalch: La geografia i els orígens del primer art romànic, Memòries, vol. III, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1930, pàgs. 148-149.
  • Josep Puig i Cadafalch: Santa Cecília de Montserrat, a “Studia Monastica”, XIX, 1977, pàgs. 19-25.
  • Pere Rotger i Sintes: L’art romànic de Catalunya, sèrie XVIII, Barcelona 1969.
  • [Xavier Sitjes i Molins]: El Arte Antiguo en la Comarca de Bages. Santa Cecilia de Montserrat, a “Bages”, núm. 76, Manresa juny de 1959, pàg. 10.
  • Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies pre-romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàgs. 161-166, 225-229.
  • José Villanueva: Viaje literario a las iglesias de España, vol. 7, València 1821, pàgs. 157-170. (FJM-AMB-CLU)