Situació
És l’església parroquial del poble de Siurana, emplaçat versl’extrem de ponent de la plana al·luvial empordanesa. El poble és format per un conjunt de cases que no acaben de definir-se en l’aspecte urbà i té nombroses masies disperses. L’església parroquial se situa al punt més enlairat del petit serrat (33 m d’altitud), on es troba la població, i al voltant resten els vestigis, molt desdibuixats, del castell medieval.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG995732.
Per anar-hi hom pot agafar la carretera que porta fins a Siurana des de la carretera comarcal de la Bisbal a Figueres i Portbou. El trencall es troba a mà esquerra després de passar el poble de Vilacolum i l’indret de la Bomba o Mas de l’Estany, que pertany ja al municipi de Siurana. També s’hi pot arribar des de la N-II, agafant la carretera de Garrigàs i des d’allí fins a Tonyà, on surt un camí que porta a Siurana. (JBH-MLIR)
Història
El lloc de “Siviriana” és documentat els anys 939 i 974. El 1151 el cavaller Guillem Umbert de Baseia féu una deixa de 10 sous a l’església de Santa Coloma de Siurana. El comte Ponç IV d’Empúries l’any 1231 vengué a Ramon, abat de Santa Maria de Roses, alguns masos i algunes bordes de la parròquia de “Sancta Columba de Siurana” i del “castri de Siurana et cum omnibus justiciis civilis et criminalibus” pel preu de 4 080 sous melgoresos.
És molt probable que el castell i l’església formessin, ja des dels inicis, un sol conjunt. Cal tenir en compte que els escassos vestigis subsistents del castell es troben al costat de l’església actual.
Posteriorment, l’“ecclesia de Siurana” figura en les relacions dels anys 1279 i 1280, confeccionades per captar l’impost de la dècima, amb el qual les esglésies i els monestirs que tenien rendes pròpies havien de contribuir al sosteniment de les croades.
Encara en els nomenclàtors de l’any 1362 i del final del segle XIV surt esmentada la parròquia de “Sancte Columbe de Siurana”, que ha mantingut la categoria parroquial. (JBH-MLIR)
Església
L’església actual de Santa Coloma de Siurana és un edifici bastit al segle XVIII d’una nau amb capçalera carrada a l’exterior i poligonal a l’interior. L’eix de l’edifici és de sud a nord, amb la capçalera a l’extrem de tramuntana. A la llinda de la porta hi ha gravat l’any 1778 i al costat hi ha encastada una làpida gòtica datada el 1330. L’església té una torre campanar de planta rectangular. En la construcció d’aquesta església fou reutilitzat algun material de l’enderroc de l’antic temple romànic.
Relleus
Relleus esculpits en uns blocs de pedra, possiblement fragments d’una llinda, procedents de l’església primitiva i reaprofitats en l’església actual.
F. Tur
L’aparell dels murs de l’església, visible només als paraments externs, propi de l’època d’erecció de l’edifici, ha estat fet amb pedres grosses, sense treballar, amb molt morter i rebles de llosetes i fragments de terrissa. També s’hi veuen, escampats, un bon nombre de carreus romànics escairats, de pedra grisenca, fosca (de Vilacolum). A l’angle nord-oest hi ha, partida en dos trossos, una peça rectangular, que cal identificar com una antiga llinda decorada; amb tota probabilitat de la porta romànica. Els dos trossos són situats a diferent alçada en aquesta cantonada. Presenten tres creus gregues inscrites en cercles; destaquen de la superfície de la resta dels cercles, que ha estat rebaixada. Són creus de braços patents, en forma d’espàtula; és a dir, marcadament trapezials. En la intersecció dels pals de dues d’aquestes creus hi ha un motiu minúscul; en una d’elles és de forma circular, mentre que a l’altra és una petita creu.
Les tres creus són de dimensions idèntiques. La del centre correspon al punt on ha estat trencada la pedra, resta incompleta i malmesa, amb un tros a cada fragment; les altres dues són senceres.
La llinda de la porta de l’església de Vilanova de la Muga, també amb tres creus en rengle, dins cercles, que es poden veure in situ, és pràcticament idèntica a aquesta de Siurana. També és molt semblant la creu esculpida a la llinda de la porta meridional de Sant Esteve de Pedret. En ambdós casos es poden datar al segle XII. El tema de la creu encerclada és corrent en el romànic i d’arrel molt antiga.
Més o menys a la part central del mur de capçalera de l’església hi ha un altre fragment d’escultura. Es tracta d’un petit relleu, d’uns 40 cm d’alt, molt erosionat i amb parts malmeses, que representa un personatge dret. del qual es veuen ja pocs detalls. Sembla vestir una túnica i sostenir un llibre amb la mà dreta i un altre objecte amb l’esquerra.
No és gaire arriscat de suposar que els carreus i els relleus esmentats daten del segle XII. (JBH)
Talla
Imatge de la Mare de Déu procedent d’aquesta església i conservada actualment al Museu d’Art de Girona, on és catalogada amb el núm. 53.
J. Vigué
Procedent de l’església de Santa Coloma de Siurana, el Museu d’Art de Girona conserva, amb el núm. 53 d’inventari i des del dia 7 d’abril de 1979, una imatge de la Mare de Déu amb l’Infant, que ingressà en aquest museu en el moment de la seva constitució, formant part del conjunt de peces del Museu Diocesà de Girona, on era catalogada amb el núm. 284.
Aquesta imatge és una talla de fusta policromada, la qual fa 74 cm d’alt, 30 cm d’ample i 23 cm de fons; la imatge de l’Infant fa 34 cm d’alt.
La Mare ha estat representada asseguda en un setial a manera de banc, amb un petit respatller al darrere, els costats del qual han estat acabats en forma esglaonada. A desgrat d’haver estat realitzada seguint un esquema molt simple, té un posat distingit, amb un cap molt gros, els trets del qual han estat dibuixats amb tota mena de detalls: una boca proporcionada, el nas voluminós, les galtes gracioses, els ulls grossos i ovalats, una mica perduts, unes celles estilitzades i el front baix. La cara ha estat emmarcada per uns cabells ondulats, dels quals només alguns són visibles, per tal com són coberts amb una petita toca que reposa damunt les espatlles. Maria va vestida amb una túnica d’escot rodó, amb la vora decorada per un galó de color groc, i de color porpra, amb la cintura lligada amb un cenyidor, en el qual hi ha un fermall de color negre. La túnica és força ajustada al tronc, de manera que se li marca la forma del pit, poc prominent. Damunt seu hi ha un mantell gros, molt folgat, que passa per darrera el braç de la Mare i descriu un gran plec força simplificat, que es col·loca damunt la seva falda, sota la qual deriva en un gran conjunt de plecs ben poc airosos, que la tapen totalment fins al punt que amb treballs n’és visible el calçat. A desgrat de tenir les mans molt mutilades, hom pot deduir amb facilitat quina devia ésser-ne la posició; així, amb la mà dreta devia sostenir algun objecte, mentre que amb l’esquerra, existent, però molt malmesa, aguanta l’Infant.
L’Infant seu damunt el genoll esquerre de Maria. Té la cara completament menjada pels corcs, igual que les mans. Per això no se’n poden veure gaires detalls. Té la figura bastant allargassada, els cabells llargs i va vestit amb una túnica. Seguint el costum habitual de les imatges paral·leles, amb la mà dreta devia fer l’acció de beneir, mentre que amb l’esquerra sostenia un llibre. Els peus, molt malmesos, són descalços.
L’estat de conservació de la imatge és una mica deficient. Hom ja ha apuntat que els corcs han causat la destrucció de molts detalls (mans de la Mare, mans, peus i cap de l’Infant, etc.). tota la pintura es troba clivellada, fet motivat per les contraccions que ha sofert la pintura, diferents a les del seu suport, al llarg dels anys; la fusta té una esquerda gran que pràcticament divideix la imatge de dalt a baix. Tot això són problemes greus que la restauració que es féu no fa gaires anys en aquesta imatge ha intentat de pal·liar; tanmateix, no sempre amb èxit, ja que l’esquerda a què s’ha fet referència abans ha tornat a aparèixer.
En conjunt, aquesta imatge té una certa harmonia, que insinua ja en alguns detalls els nous corrents estilístics. Mentre que la cara és ben dibuixada, bastant evolucionada de línies i amb un naturalisme força acusat, la resta del cos és més rudimentari, feixuc i poc treballat. Aquesta manca d’unitat estilística constitueix un problema a l’hora d’establir una datació per a aquesta imatge. D’una banda, si cal fer cas de la manera com ha estat treballada la cara, que fa pensar en la imatge desapareguda de Gréixer, hom la situaria al començament del segle XIV. Però fent cas de la indumentària i, sobretot, del dibuix del mantell, amb el plec sota el braç i la manera com cau damunt els genolls de Maria, recorda el mateix esquema, tot i que la nostra no porta corona, d’imatges que cal situar dintre el segle XIII (Sant Esteve de Talau, Sant Vicenç de Rià, Santa Creu de Torèn, al Conflent). La posició de l’Infant en relació amb la Mare també denota una data avançada.
Sigui com vulgui, es tracta d’una imatge que segueix l’esquema bàsic del romànic, però que presenta ja un conjunt de trets que la fan situar dintre una data molt avançada del segle XIII, vers el final. (JVV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’escultura
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XIV, Olot 1904, pàg. 60, vol. XVII, Olot 1910.
- J. Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae, vol. I, CSIC, Barcelona 1946.
- Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1969, pàgs. 524-525 i 581.
- Josep M. Pons i Gurí: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-65.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 339-342. (JBH-MLIR)
Bibliografia sobre la talla
- Maties Delcor: Les Verges romàniques de la Cerdanya i el Conflent, Rafael Dalmau, editor. Barcelona 1970.
- Antoni Noguera i Massa: Les marededéus romàniques de les terres gironines, Artestudi Edicions, col·l. “Art Romànic”, núm. 5, Barcelona 1977.
- Museu d’Art. Catàleg, Diputació de Girona, Girona 1981.
- Àngels Casanovas i Romeu: Marededéu de Siurana, dins Catalunya Romànica, vol. XXIII (Museu d’Art de Girona, Tresor de la Catedral de Girona, Museu Diocesà d’Urgell, Museu Frederic Marès), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1988, pàgs. 68-69.