Santa Maria de Castelló d’Empúries

Situació

Una vista exterior del conjunt, en la qual és visible l’estructura de l’edifici pertanyent a una època gòtica.

F. Tur

L’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries és la parroquial de la vila, la qual és situada en un turó de 17 m d’altitud, a la vora esquerra de la Muga, a uns 4 km del mar. La posició enlairada, que domina la plana al·luvial, afavoria la defensa estratègica d’un lloc que fou la capital del comtat d’Empúries. El primitiu nucli d’origen alt-medieval fou bastit damunt el Puig Salner i posteriorment s’estengué pels quatre turons més pròxims, anomenats de la Cavalleria, de l’Era Mala, del Mercadal i de la Muga. En aquest recinte primitiu, que sembla que fou emmurallat en temps del comte Hug IId’Empúries, destaca, entre d’altres edificis, l’església, gòtica.

Mapa: 258M781. Situació: 31TEG065788.

Castelló d’Empúries es troba prenent la carretera que va de Figueres a Roses, que passa pel mig de la població. L’església de Santa Maria és perfectament visible. (JBH-MLIC)

Història

La primera notícia documental de l’existència de l’església de Santa Maria de Castelló que ens ha arribat data de l’any 1007. Es tracta d’una compra feta pel bisbe de Girona, Odó, als esposos Tedmar i Truitel·la, d’un alou del terme de Castelló que limitava en diferents punts amb terres de Sancta Maria de Castilione. Això demostra que el temple ja existia llavors i és probable que fos bastant més antic.

L’any 1019 l’església de Castelló fou cedida, entre d’altres, a la canònica de la seu de Girona pel bisbe Pere Roger: Ecclesiam sanctae Mariae de Castellone cum decimis atque primitiis atque oblationibus ejus. Posteriorment l’església fou renovada i consagrada l’any 1064, en temps del comte Ponç I, pel bisbe Berenguer de Girona.

El temple actual fou reconstruït al segle XIV, durant el regnat de Joan I, i no s’acabà fins al segle XV. (JBH-MLIC)

Església

L’església de Santa Maria de Castelló és un gran edifici d’estil gòtic de tres naus amb capelles laterals. La capçalera consta de tres absis poligonals, el central amb capelles radials. Aquest temple, iniciat segurament al segle XIII, fou bastit durant el segle XIV, però la magnífica façana fou acabada al començament del segle XV per Antoni Antigó, un dels dotze mestres d’obres que els anys 1416 i 1417 participaren en la reunió per decidir si la catedral de Girona havia de tenir una nau o bé tres. Tanmateix, el monument ha conservat alguns elements que hom considera anteriors al gòtic.

A l’entrada vers la sagristia, al sector nord-est del temple, hi ha una estanca, o un passadís, coberta amb una volta de canó, que podria correspondre a un vestigi del temple romànic anterior. Pel seu aparell de carreuada podria datar del segle XII. També cal esmentar una altra estanca que es troba a migdia de l’absis major, construïda amb carreuada i coberta amb una creueria de tipus primitiu, amb nervis sense clau. Pot correspondre al segle XIII, al moment inicial de la construcció del temple actual.

Una perspectiva del campanar, sens dubte l’element més espectacular del’església. Bé que la seva estructura conserva bàsicament la tradició romànica, sembla que es tracta d’una construcció força posterior.

F. Tur

Un detall del mur exterior del campanar, a l’indret del penúltim pis. Homhi pot apreciar l’esquema de les obertures, amb unes columnetes coronades per uns capitells de forma cúbica i amb unes arcuacions en les quals les influències estilístiques del gòtic es fan notar evidentment.

J. A. Adell

El campanar, situat a tramuntana del temple, ha estat considerat anterior al gòtic, o bé una obra de transició. És una torre de planta quadrada d’uns 20 m d’alçada, amb dos pisos inferiors totalment opacs i tres de superiors perforats per una obertura triforada a cada façana. Sobre cadascun dels pisos hi ha uns frisos ornamentals que consten d’un rengle d’arquets i, al damunt, una franja de dents de serra. Les arcuacions són apuntades i contenen uns motius d’arabesc, ja plenament gòtics. La torre acaba en terrassa i el contorn superior dels murs és emmerletat, amb uns merlets esglaonats, la funció dels quals és exclusivament decorativa. Els finestrals tenen dobles parells de columnes amb capitells. Les columnes són fines i llises; els capitells, de mida petita i de forma més aviat cúbica, presenten una decoració simple, vegetal i geomètrica.

Resta evident que l’edifici segueix fidelment l’esquema compositiu dels campanars de torre romànics de tipus llombard. Hom acostuma a considerar la torre, bastida encara dins el segle XIII, com a mostra d’una obra de transició. Tanmateix, hi ha raons per a no menystenir la possibilitat d’una data més avançada. Si bé un element ornamental com les dents de serra és típic d’un edifici plenament romànic, cal tenir en compte altres detalls que, com el fris d’arcuacions fetes amb arquets clarament gòtics i d’un tipus força evolucionat, no és gaire clar que puguin ésser considerats encara del segle XIII. D’altra banda, el mainell dels finestrals també porta vers una data tardana, amb els capitells d’una tipologia pròpia del gòtic civil, com també les columnetes, els quals, per les seves reduïdes proporcions, s’han adaptat a la torre d’una forma ja molt allunyada de les característiques obertures romàniques de campanar amb grans capitells mensuliformes.

Cal remarcar també que el resultat formal de les arcuacions no difereix pràcticament dels arquets de mida semblant que hi ha en alguns elements de les naus de la mateixa església, com al calat d’alguns finestrals o a la barana superior del sector de capçalera. Així mateix, els merlets superiors del campanar són idèntics als que coronen la torreta situada a la banda de tramuntana del frontis, al nord-est de l’edifici. Tots aquests elements daten, amb seguretat, del segle XIV.

Si bé potser no es pot rebutjar totalment una datació de cap al final del segle XIII, ens inclinem a avançar l’època que s’ha apuntat fins ara per a aquest campanar i el considerem bastit dins el segle XIV, com una obra que ha seguit encara l’esquema compositiu de tradició romànica. (JBH)

Pica

Pica baptismal. És un exemplar singular, curiós perquè en un únic bloc de pedra foren tallades les dues piques, de mides diferents, el recipient de les quals es comunica per l’interior.

F. Tur

Entrant dins l’església, a mà dreta, a l’últim tram de la nau lateral, hi ha una magnífica pica baptismal romànica doble, coneguda i destacada entre les altres piques conservades de l’època, a causa de la raresa i la bellesa, que la fan única.

De fet, es tracta de dues piques, una de grossa i una altra de petita, unides, tallades en un únic bloc de pedra. Les mides també són extraordinàries. L’alçada total de la grossa és de 120 cm, amb un diàmetre de 148 cm. La petita, que és com un apèndix o una prolongació de l’anterior, fa 60 cm d’alçada i 92 de diàmetre. Cal tenir en compte que les dues boques es troben situades també en nivells diferents, cosa que fa que entre la base de la petita i el terra hi hagi un espai buit de 48 cm, i que la part superior de la pica petita sigui 22 cm més baixa que la de la grossa.

L’efecte que produeix aquesta gran pica doble és sorprenent, és clar, bé que no és pas totalment agradable. Fa l’efecte d’un conjunt descompensat, amb els grans volums i l’absència de base a la pica petita, innecessària, d’altra banda, perquè, enganxada a la grossa, s’aguanta perfectament.

La forma de les dues piques és la típica semioval, tot i que la grossa és més aviat un cos cilíndric que tendeix a escanyar-se a la part superior, a la zona decorada amb els arcs cecs, i esdevé gairebé esfèrica a la base, de manera que hom pot veure perfectament la intersecció entre el cos cilíndric, zona per on és unida la pica més petita, i la part esfèrica. No hi ha, com a l’altra pica —i, com és natural, en totes les de l’època—, una transició gradual cap a la forma ovoide. Hom hi pot veure clarament tres zones o franges; la inferior, de secció curvilínia; la central, que és plana, i la superior, decorada. Tant la base de la pica grossa com la de la petita formen un cercle totalment pla. En aquesta darrera l’esfericitat comença tot just on acaba el fris d’arcuacions.

L’interior de les dues peces ha estat rebuidat seguint la forma exterior dels cossos, i hi ha un conducte que les uneix, fent que l’aigua de la pica grossa passi cap a la petita. D’aquesta manera l’aigua beneïda resta en les dues piques a un mateix nivell. El gruix de les parets és d’uns 12 cm, i és uniforme en tots els costats.

La forma d’aquesta pica ja devia ésser bastant rara a l’època, i n’hem de trobar la justificació en la voluntat de mostrar l’habilitat en el treball de la pedra. Es tracta en certa manera d’una Peça d’ostentació. La funcionalitat (la pica grossa potser era destinada al baptisme dels adults i la petita al dels infants —cal recordar que el ritu de la immersió es practicà fins ben entrat el segle XIII—) també s’hauria pogut resoldre perfectament amb dues piques, com, de fet, ja són, bé que separades i independents.

Una altra característica a destacar en aquesta doble pica és la decoració que presenten les dues boques a la zona superior exterior. Es tracta d’un relleu amb un seguit d’arcs cecs amb les columnes corresponents sobre una base, que fa de límit a la secció inferior, el perfil de la qual cau lleugerament inclinat.

A la pica petita sobresurten vint-i-quatre arcs que recorden la ferradura, a causa del volum exagerat que tenen els elements que figuren als capitells. Els arcs són de mig punt i han estat dibuixats amb dues línies paral·leles, a manera d’un arc de mitja canya senzill, com passa també a la pica grossa. Els capitells dels dos frisos han estat decorats amb una estilització vegetal rebuidada, molt senzilla, que fa pensar en la flor de lis. Sota mateix hi ha una petita secció que separa el que és el capitell de la resta de la columna. Aquesta norma es repeteix, ampliant una mica el gruix de la columna, a la part inferior, representant la base. La secció de la columna és de mig cercle, cosa que demostra, com els altres detalls analitzats, la capacitat imitativa i tècnica de l’artesà.

Les columnes de la pica petita són molt curtes i donen lloc a un fris aixafat en comparació amb l’esveltesa de les de la grossa.

La decoració a base d’arcs cecs, però sense columnes ni base, apareix en algunes de les piques baptismals de caire popular conservades a la comarca empordanesa (Santa Eulàlia de Palau, Sant Esteve de Vila-sacra, etc.), que bé podrien ésser una còpia rústega d’aquesta notable Peça que ara estudiem, a desgrat que aquest sigui un motiu ben corrent en l’art romànic. El fris d’arcs amb columnes és un recurs molt utilitzat en les arts plàstiques de l’època a l’hora d’emmarcar personatges i escenes narratives (llindes de Sant Genís de Fontanes i de Sant Andreu de Sureda, al Rosselló; col·legi apostòlic de la decoració mural de l’absis de Sant Climent de Taüll, a l’Alta Ribagorça; frontal d’altar de Santa Maria de Mosoll, a la Cerdanya, etc., per esmentar només alguns exemples, entre molts). Curiosament, i sense que hi hagi cap mena de relació amb la Peça que tractem, a part les similituds, producte de la unitat d’estil, en sis piques baptismals de plom conservades a la zona de Gloucestershire, a la Gran Bretanya, hi ha un ample fris central amb arcades de mig punt, que emmarquen unes figures humanes i unes estilitzacions vegetals. Als capitells hi ha dibuixades unes ornamentacions vegetals, molt semblants a les de Castelló d’Empúries.

Pel que fa a la datació de la Peça, segurament pertany a la segona consagració de l’església, l’any 1064, abans que aquesta fos totalment reconstruïda al segle XIV. E. Carbonell, si bé al peu de la fotografia la data al segle XI, contradictòriament en el text diu que és una Peça tardana. J. Badia coincideix a atribuir-la al segle XI. (JMAL)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• J. Marquès i Casanovas: El dato más antiguo sobre la iglesia de Castelló de Ampurias, “Revista de Gerona”, núm. 51, Girona 1970.
• J. Marquès i Casanovas: Santa Maria de Castelló de Ampurias, Salt 1972.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A, Alt Empordà, Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 99-102 i 108-111.

Bibliografia sobre la pica

• Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, Barcelona 1975, vol. II, pàg. 32.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 102.