Santa Maria de Darnius

Situació

Una perspectiva des del costat sud-est de l’església, amb la capçalera i el mur de migjorn, en el qual hi ha obertes la porta d’entrada i tres finestres.

F. Tur

L’església parroquial de Santa Maria de Darnius es troba al centre del reduït nucli medieval de la població al qual encara s’accedeix, des de la plaça Major, per un passadís cobert. És a l’extrem de tramuntana de l’actual conjunt urbà de la vila.

Mapa: 220M781. Situació: 31TDG862909.

Per arribar-hi cal situar-se a la carretera N-II des d’on a l’indret del Pont de Campmany (sobre el Llobregat d’Empordà), uns 7 km abans de la Jonquera, surt la carretera local de Maçanet de Cabrenys. A 7 km de l’inici hi ha Darnius. S’hi pot anar també per la carretera de Terrades a Agullana, que enllaça amb l’anterior prop de Darnius. (JBH)

Història

La primera referència documental al lloc de Darnius és al testament sacramental de Guiu o Guigó, un document molt interessant, el pergamí original del qual ha estat redescobert molt recentment a l’Arxiu de la Catedral de Girona. En el comentari publicat fa poc, hom el considera datat el 14 de juny de l’any 982, data que difereix de la donada per F. Monsalvatje (983)(*). Guiu fou un clergue empordanès, potser originari de Darnius, fill dels esposos Vítiza i Aió. A l’ensems fou un gran magnat, que posseïa una quantitat molt gran de propietats escampades pels comtats de Besalú, en el sector oriental, Peralada, Empúries i també algunes al Vallespir i al Rosselló. Entre els marmessors figuren personatges com el vescomte Wandalgaude i Hildesind, bisbe d’Elna i abat de Sant Pere de Rodes. L’acte de jurament fou celebrat sobre l’altar de sant Pere de l’església de Darnius (“Darnices”). Entre les possessions llegades és consignat l’alou que ja deixà en vida a l’església de Santa Maria, Sant Pere, Sant Joan i Sant Genís de Darnius, la qual cosa demostra que aquest temple tenia, aleshores, altars dedicats a aquests sants.

L’any 1183 hi ha notícia d’Arnau de Darnius (de “Darniciis” o “Darnitiis”), sagristà de la seu de Girona, que l’any 1187 figura com a testimoni en una sentència arbitral entre l’abat d’Amer i Miró, senyor d’Hostoles.

En les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 s’esmenta l’“ecclesia de Darnicibus”, i Santa Maria de Darnius entre les parroquials en els nomenclàtors del segle XIV i d’època posterior.

El mes de setembre de l’any 1285 el rei Pere el Gran amb la seva host s’hostatjà en algun indret de la parròquia de Darnius, tot vigilant el camí del coll de Panissars, per on havien de passar els francesos.

Darnius formà part dels dominis vescomtals dels Rocabertí, gràcies a l’enllaç matrimonial de Dalmau de Rocabertí, mort l’any 1304, amb Blanca de Fenollet. Els vescomtes de Fenollet, cognomenats Saissac, foren senyors de Darnius des del final del segle XIII. El fill d’aquest matrimoni, Ponç de Rocabertí, fou baró de Sant Llorenç de la Muga i Sales, i senyor de Beuda. Posteriorment, Darnius degué passar a la branca principal dels Rocabertí, ja que l’any 1698 aquesta població era cap d’una batllia que comprenia també els llocs d’Agullana, la Jonquera, Canadal i Cantallops, del comtat de Peralada, possessió dels Rocabertí. (JBH-MLIC)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, constituïda per una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular. La porta és oberta a migjorn, i a tramuntana hi han estat afegides construccions modernes.

J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent

L’església parroquial de Santa Maria de Darnius és un edifici d’una nau, coberta amb volta de canó, de perfil apuntat, reforçada per un arc toral i capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau per un doble plec en gradació. Aquest absis és força més estret que la nau. Els arcs d’obertura de l’absis també són apuntats i la volta pren forma ametllada. La portada és situada a la façana de migjorn, consta d’un plec de mig punt en gradació i s’obre amb la llinda i un timpà. Al timpà hi ha esculpit un crismó, el cercle del qual té 18 raigs distribuïts simètricament i és acompanyat de dos estels de vuit puntes, de dimensions més reduïdes, situades a cada costat del crismó. A la mateixa façana hi ha una segona porta, més senzilla i de mides més reduïdes, d’un sol arc de mig punt i de dovelles curtes.

Al fons de l’absis s’obren una finestra de doble esqueixada, tres més a migjorn i una cinquena, molt esvelta, a la façana de ponent. A la testera de la nau, a llevant, s’obren dos ulls de bou.

L’església fou sobrealçada, i el nivell del ràfec original és indicat per un cavet senzill al llarg de les façanes. El sobrealçament també fou la causa que s’anul·lés el campanar d’espadanya que coronava la façana de ponent, del qual s’endevinen els pilars, i que fou substituït per una torre massissa de planta quadrada, situada sobre l’angle sud-oest, la qual té un sol nivell de grans obertures, una a cada façana.

Les façanes són totalment nues d’ornamentació i el parament, que es repeteix a l’interior, és de carreus perfectament tallats i escairats, sense polir, de granit, disposats en filades molt uniformes i força regulars, entre les quals n’hi ha algunes de col·locades de través.

Aquesta església és un magnífic exemple de l’arquitectura del final del període romànic, possiblement datable ja dins el segle XIII, en un moment de plenitud de la tecnologia característica del segon art romànic. L’església de Darnius es podria relacionar amb d’altres edificis com Sant Martí de Maçanet de Cabrenys, Santa Maria d’Agullana o Santa Maria de Costoja, que formen un grup heterogeni d’edificis, propers geogràficament, i que poden il·lustrar aquest darrer moment dels llenguatges romànics. (JBH-MLIC)

Forja

Un detall de la porta amb la ferramenta que la decora.

J. Badia

Als batents de la porta d’aquesta església hi ha un conjunt de ferramenta de tipus romànic amb un total d’onze tires força llargues que es bifurquen a cada extrem en dues volutes o espires enfrontades, constituint la decoració característica d’aquests conjunts de forja de les portes d’església. La majoria d’aquestes cintes són llises, mentre que únicament les volutes tenen un solc central. N’hi ha d’altres amb totes les parts llises, i només dues de les peces presenten també un doble solc paral·lel a la part horitzontal. Aquests jocs, situats un a cada batent, formen cinc frisos disposats a distàncies força regulars.

Al centre del conjunt hi ha un espai que és ocupat pel forrellat, el guardapany, dos poms i una de les cintes amb volutes.

El forrellat és la típica Peça en forma de T que es doblega en un dels extrems formant un petit cap d’animal. El pal vertical, de tanca, és decorat amb tres fins cordons paral·lels. Aquest forrellat llisca sobre una placa o àmplia tira de ferro, dins dues anelles que hi són fixades. Una de les anelles és decorada amb unes fines incisions triangulars.

Els dos poms d’argolla foren col·locats de manera simètrica, un a cada batent; són idèntics. Consten d’una Peça circular fixada a la fusta, de 23 cm de diàmetre. El contorn és dentat i al centre forma una prominència arrodonida on hi ha una anella vertical, de la qual penja l’argolla que servia per a estirar la porta. A la part planera de la Peça circular hi ha dos cercles de petits forats rodons i, entre ells, un cercle de fines incisions de forma d’espiga. Els anells tenen tres línies paral·leles incises, i les argolles són llises.

El conjunt es completa encara amb un grup de tires llises, clavetejades amb un rengle molt dens de claus, situades entre els jocs de volutes de la part inferior de la porta. Aquests ferros manquen a la part restant dels batents. Els claus que, en gran abundor, fixen les diferents peces, i que a més es distribueixen en filades verticals i horitzontals a la fusta, són de cabota en punta de diamant.

La diferent factura d’alguns dels jocs amb volutes —amb solcs o llisos— fa suposar que alguna Peça pot haver estat refeta després d’haver-se malmès. Potser el conjunt ha estat redistribuït, també, en una època indeterminada, en renovar la fusta. Tenint això en compte, no sembla que hi hagi inconvenient a considerar aquesta obra de forja coetània de la mateixa església.

La ferramenta d’aquesta porta pertany a una tipologia molt corrent a les portes d’esglésies del romànic avançat. Són obres d’artífexs populars, d’evident simplicitat, però d’indubtable gràcia. En aquest espai geogràfic del nord-oest de l’Empordà-la Garrotxa, n’hi ha mostres notables, algunes de les quals més espectaculars que la descrita (Campmany, Terrades, Cistella, Maçanet de Cabrenys, Corsavell, etc.). En altres llocs hom ha apuntat que deuen ser mostres de l’activitat de les fargues de l’alta conca de la Muga en època romànica. (JBH)

Bibliografia

  • Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vols. X, XI i XVI.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 123-124.