Situació
Vista des de llevant de l’antiga parròquia, enfilada al puig del castell.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
El municipi de la Molsosa, que tradicionalment era considerat de l’Anoia, pertany actualment a la comarca del Solsonès, després del darrer canvi dels límits comarcals. Per aquesta raó la Molsosa no fou inclosa dins el volum XIII de Catalunya Romànica, dedicat al Solsonès, publicat l’any 1987. És lògic, per tant, que l’estudiem en aquest volum, en el qual s’inclou la seva antiga comarca, ja que altrament restaria fora de l’obra.
L’església és encimbellada en un relleix format en el vessant meridional d’un puig de 846 m a pocs metres del cim, prop de Can Vila-seca, a l’extrem nord-oriental de la comarca, a l’ombra de la serra de Castelltallat.
Mapa: 35-14(362). Situació: 31TCG804273.
Del quilòmetre 7,4 de la carretera de Calaf a Pinós, a mà dreta, surt una pista en molt bon estat que, amb un recorregut d’uns 4 km, mena a Can Vila-seca, des d’on podem enfilar-nos al turó de la Molsosa aprofitant, per a fer el primer tram, una pista forestal oberta no fa gaire. La clau de l’església es pot demanar als estadants del mas Vila-seca. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins de l’antic terme del castell de la Molsosa. Molt aviat adquirí la condició de parròquia i l’ha mantinguda fins a l’actualitat. Depengué de la canònica de Sant Vicenç de Cardona per donació dels seus senyors i dels feligresos de la parròquia.
Dotació de l’església de Santa Maria de la Molsosa (17 de juliol de 1108)
Arnau de Malla, bisbe d’Osona, dota l’església de Santa Maria de la Molsosa i confirma la seva submissió a la canònica de Cardona. En el document consta que Berenguer, bisbe de Barcelona consagrà Santa Maria de la Molsosa i la subjectà a Cardona [entre els anys 1099- 1106].
"“In nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti. Ego Arnallus Ausonensis aecclesie presul sciens aecclesiasticum vigorem episcopali precipue auctoritate consistere, dotis decreto salubri subvenire decrevi aecclesie sancte Dei genitricis semperque virginis Marie, que sita est in monte nuncupato Molsosa. Quam, interveniente preclarissimo viro Bernardo Berengarii, eiusque generosa coniuge Ermingardi, Berengarius Barchinonensis episcopus, licentia canonicorum Ausonensium, venerabiliter dedicavit. Cui etiam de rebus suis egregiam dotem prelibati iamdicte aecclesie constructores facerunt, et contra molimina adversantium, ut illibata sine macula et ruga maneret, cenobio Sancti Vincentii Cardonensis eam dantes, cum omnibus prephate virginis aecclesie Molsosensi quolibet modo pertinentibus, in perpetuum subiugaverunt, ut resonat in carta, quam prenominati Bernardus et uxor sua suprascripto martiri fecerunt. Quorum voluntari devotus favens, salva reverentia nostre sedis, pretextam aecclesiam beate Dei genitricis supradicto cenobio tuendam et gubernandam consensu canonicorum nostrorum cum omnibus suis, ut supratexti edificatores voluerunt et fecerunt, subicio. Eidem vero Molsosensi aecclesie cunctas aecclesias in prephato castro fundatas cum cimiteriis omnibusque earum rebus sumitto, quod antiquitus noscitur habuisse. Cuncta autem prescripte aecclesie sibique subiectis aecclesiis Molsosanis collata, in perpetuum eis habitara confirmo. Quisquis autem divina miseratione compunctus eas suarum rerum fecerit herededes, gratiam omnipotentis Dei, et sanctorum apostolorum Petri et Pauli, nostre benedictionis particeps, consequatur. Qui vero, quod absit, diabolico instinctu provocatus, iamdictarum aecclesiarum res quolibet modo diminuerit vel diminuendas instigaverit, nisi digna satisfactione resipuerit, perpetuo anathematis vinculo colligetur, et cum luda proditore, loculorum dominicorum fure, infernalibus incendiis iugiter concremetur. Ut autem heo dotis scriptura robur optineat canonicum, manu nostra subscripsi et nobilium testium subscriptioine insigniri volui.
+ Arnallus gratia Dei Ausonensis episcopus. Berengarius iudex atque sacrista +. Bernardus vicecomes +.
Scripta per manus Raimundi sacerdotis XVI kalendas augusti, anno M° C° VIII° incarnationis Domini nostri Ihesu Christi, indictione I +.”"
[O]: Perdut, potser el document copiat per J. Villanueva a Cardona, AM.
A: Còpia del principi del s. XIX: Madrid, RAH, col. Villanueva, vol. 5, f. 288.
a: Villanueva: Viage, VIII, ap. XXXVI, pàgs. 300-301, ex. A.
b: R. Ordeig: Les dotalies, doc. 291, pàgs. 1134-1135.
Traducció
"En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Jo, Arnau, bisbe de l’església d’Osona, conscient que el poder de l’església descansa sobretot en l’autoritat del bisbe, mitjançant un saludable decret de dotació he ordenat de prestar ajut a l’església de la santa Mare de Déu, sempre verge Maria, que és situada a la muntanya anomenada la Molsosa. Gràcies a la intervenció del molt preciar baró Bernat Berenguer i de la seva generosa esposa Ermengarda, el bisbe de Barcelona, Berenguer, la consagrà venerablement amb el permís dels canonges d’Osona. Els qui la feren construir dotaren l’esmentada església i li feren una esplèndida dotació amb béns de la seva propietat i perquè restés intacta sense màcula ni arruga enfront de les maquinacions dels adversaris, la donaren al monestir de Sant Vicenç de Cardona amb tots aquells béns que d’alguna manera pertanyen a l’esmentada església de Santa Maria i la hi sotmeteren per sempre, tal com consta en el document que l’esmentat Bernat i la seva esposa atorgaren al sobredit màrtir Sant Vicenç. Secundant devotament llur voluntat i salvaguardant la reverència a la nostra seu, amb el consentiment dels nostres canonges, sotmeto l’esmentada església de la benaurada Mare de Déu amb tots els seus béns al cenobi sobredit perquè la protegeixi i la governi, tal com ho volgueren i ho feren els fundadors esmentats. D’altra banda, sotmeto a la mateixa església de la Molsosa totes les esglésies que hi ha edificades dins l’esmentat castell amb llurs cementiris i tots llurs béns, com consta que els posseí des d’antic. I totes les coses que han estat conferides a l’esmentada església i a les esglésies de la Molsosa que li són sotmeses, confirmo que les posseeixi per sempre. I tot aquell que, mogut per la misericòrdia divina les faci hereves dels seus béns, que aconsegueixi la gràcia de Déu omnipotent i dels apòstols Pere i Pau, i que participi de la nostra benedicció. En canvi, cosa que tant de bo no passi, tot aquell que, mogut per un instint diabòlic, perjudiqui d’alguna manera els béns de les esmentades esglésies o instigui a perjudicar-los, llevat que es penedeixi amb una satisfacció adequada, que quedi lligat per sempre amb el vincle de l’anatema i que cremi al foc de l’infern juntament amb Judes el traïdor, lladre de la caixa del Senyor. I perquè aquesta escriptura de dotació assoleixi validesa canònica, l’hem subscrita amb la nostra mà i hem volgut que fos signada amb la subscripció de nobles testimonis.
Arnau, bisbe d’Osona per la gràcia de Déu. Berenguer, jutge i sagristà. Bernat, vescomte.
Escrit per la mà de Ramon, sacerdot, el dia setze de les calendes d’agost, l’any mil cent vuit de l’Encarnació de nostre Senyor Jesucrist, indicció primera."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
El lloc de la Molsosa és documentat a partir de l’any 996, en una donació feta pel comte Ramon Borrell i la comtessa Ermessenda a Santa Cecília de Montserrat d’un alou situat a Castelltallat; aquest es trobava repartit per diversos llocs, entre els quals hi havia el de la Molsosa (Mulsusam).
L’existència de l’església és documentada a partir de l’any 1040, en l’acte de consagració de l’església de Sant Vicenç de Cardona. Entre els béns cedits pel bisbe d’Urgell i vescomte de Cardona Eriball hi havia la quarta part de la parròquia de la Molsosa. En la mateixa acta de consagració consta que Bernat Berenguer i la seva muller Ermengarda juntament amb tots els parroquians de l’església de Santa Maria de la Molsosa amb el consentiment del vescomte Bernat donaren la dita església a Sant Vicenç de Cardona. Encara que s’esmenti en aquesta acta de consagració de l’any 1040, es tracta d’un afegit posterior, ja que el vescomte Bernat regí el vescomtat més tard. Segurament la donació es feu en el mateix moment que es confirmà la consagració de l’església de Santa Maria de la Molsosa l’any 1108. Aquest any el bisbe de Vic, Arnau de Malla, confirmà la consagració que havia fet el bisbe de Barcelona entre els anys 1100 i 1106, amb el consentiment dels canonges de Vic, i a petició de Bernat Berenguer, segurament vicari senyorial del castell pels vescomtes de Cardona i la seva muller Ermengarda, dedicà l’església de Santa Maria situada en el mont anomenat Molsosa. En el mateix moment o en la posterior confirmació del bisbe Arnau, els constructors de l’església la donaren al monestir de Sant Vicenç de Cardona juntament amb totes les altres esglésies construïdes en el terme del castell, amb el cementiri i totes les coses subjectes a elles. Així en la butlla del papa Anastasi IV de l’any 1154, entre les possessions de la canònica de Sant Vicenç de Cardona figurava l’església de Santa Maria de la Molsosa amb les seves capelles.
A partir de l’any 1952 el culte es traslladà a una nova església edificada en el pla, i en l’actualitat la vella situada a prop del cim ha restat abandonada i sense culte.
Encara que sempre havia estat vinculada al bisbat de Vic, l’any 1957 amb motiu de fer coincidir els límits provincials amb els episcopals, aquesta parròquia passà a dependre del bisbat de Solsona, ja que el seu terme municipal es troba en la província de Lleida. (ABC)
Església
Antic portal de l’església, traslladat al mur de ponent i tapiat.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
L’edifici és una construcció romànica modificada posteriorment, però que encara conserva, envoltada pels afegitons moderns, una bona part de l’estructura primitiva. L’església només té una nau, capçada vers llevant per un absis semicircular que s’hi uneix mitjançant uns simples ressalts (un per banda), que fan la degradació entre tots dos cossos d’edifici.
Els paraments interns són enguixats i no permeten veure l’autèntica estructura de les cobertes, resoltes amb una volta lleugerament apuntada a la nau (sense el guix potser no ho és tant) i amb una volta d’un quart d’esfera a l’absis.
El temple rebia llum a través d’una finestra situada al centre de l’absis, amb doble esqueixada i rematada amb un arc de mig punt adovellat, que contrasta amb els dos finestrals espitllerats que hi ha al mur i amb un altre a la façana oest, tots ells coberts amb un bloc monolític afaiçonat a la part inferior en forma d’arquet. Tant aquests finestrals com la finestra absidal ara resten inutilitzats.
Actualment s’entra a l’església a través d’un portal modern situat al capdavall del mur sud, prop d’on hi ha els vestigis del que devia ser l’original, posteriorment traslladat al mur de ponent on roman tapiat. Aquest portal, ara inutilitzat, és emmarcat per àmplies dovelles extradossades per una arquivolta, a manera de barbacana, que retorna als flancs amb forma d’imposta.
Els paraments externs no tenen cap element decoratiu tret d’una cornisa que envolta la part superior de l’absis sota el ràfec de la teulada. L’aparell és fet amb carreus força voluminosos i ben carejats, que es disposen en perfectes filades horitzontals.
Aquest esquema tan simple fou complicat durant els segles XVII i XVIII, per tal com s’afegí a la banda nord una altra nau que acollí un seguit de capelles, s’obrí un nou portal, es reobriren noves finestres, i alhora s’inutilitzà la porta antiga i se cegaren les finestres originals. A més a més hom alçà un campanar de torre a l’angle sud-oest, que caracteritza l’edifici actual.
Aquesta construcció obeeix a una renovació efectuada al principi del segle XII (fou consagrada el 1105); s’adapta als corrents estilístics de l’àmbit rural, caracteritzats pel seu simplicisme, bé que en aquest cas l’edifici és fornit d’una gran solidesa. Tot i que algunes restauracions podrien millorar el seu aspecte, la construcció es mostra íntegra i consistent. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Villanueva, 1803-52, vol. III, pàgs. 291-296
- Albareda, 1980-82
- Buron, 1980, pàg. 88
- Pladevall, 1982, pàg. 466
- Casas i Nadal, 1992, pàssim