Santa Maria de l’Estany

Situació

Vista aèria del conjunt del monestir des del costat de migjorn.

J. Pagans-TAVISA

El monestir de Santa Maria de l’Estany es troba a la part més alta i assolellada de la petita vall de l’Estany, dita així perquè segles enrere hi havia un estanyol o embassament d’aigua al centre de la vall, que fou dessecat mitjançant la construcció d’una mina o gran claveguera el 1554, allargada el 1735, que encara drena l’aigua que altrament s’entollaria encara en el sòl argilós de la vall. El monestir i el poble s’aixecaren a l’empara del Grau i del Puig de la Caritat. Long. 2°06’39” -Lat. 41°52’10”.

Per arribar-hi hom hi pot anar des de Moià, vers el nord, d’on surt una carretera que hi porta. (APF)

Història

Antecedents

El lloc és documentat el 927 i el 951 quan es parla de terres situades infra fines Stangas i in ipso Stanio, i es trobava inicialment dintre el terme jurisdiccional del castell d’Oló i dintre la parròquia de Sant Feliu de Terrassola.

En aquest lloc, que devia agrupar un petit contingut de pobladors, s’erigí, abans del 990, una església, dedicada a Santa Maria, en un territori que era propietat de Sendred de Gurb, cap de la futura gran família dels Gurb-Queralt i entroncada amb els Cervelló. Lògicament la construcció d’aquesta església dona peu a suposar l’existència d’una petita comunitat de gent, de la qual, però, documentalment no tenim cap constància. Els senyors de Gurb, que eren uns grans magnats i senyors prepotents de la comarca d’Osona, tingueren durant segles un llarg litigi amb els bisbes de Vic, especialment amb Òliba, sobre la possessió de les parròquies situades al terme del castell de Gurb, i en una de les concòrdies o convinences fetes amb el bisbe de Vic li lliuraren, el 990, com a garantia, l’església de Santa Maria propera a l’Estany, bé que se’n reservà l’usdefruit.

Noves dissensions entre els bisbes de Vic i els senyors de Gurb feren que la propietat de l’Estany continués en la família Gurb-Queralt, fins que el 1080 Guillem Ramon de Taradell, canonge de Vic i fill de Belissenda de Gurb-Queralt, en qui havia revertit la propietat de l’alou de l’Estany, el va donar o restituir al bisbe de Vic en un solemne document, datat del 4 de febrer de 1080, que encapçala el Cartulari de l’Estany, ara guardat a l’Arxiu del Bisbat de Vic.

Inicialment aquest alou, que s’estenia per les parròquies de Sant Feliu de Terrassola, Santa Maria d’Oló i Sant Feliu de Rodors, es destinà a servir de dotació del canonge Guillem Ramon de Taradell i del canonge hospitaler o alberguer de la catedral de Vic, càrrec que fou atribuït al canonge Taradell, a més d’unes altres compensacions econòmiques.

Els orígens de la comunitat

Dintre el mateix any 1080 el bisbe Berenguer Seniofred de Lluçà, home addicte a la reforma gregoriana o romana, que havia intentat sense èxit de reformar la canònica catedralícia de Vic, arran d’unes fortes dissensions que hi havia al si de la canònica catedralícia de Vic, instal·là a l’església de Santa Maria de l’Estany un grup de joves canonges reformats o que seguien la regla canonical de sant Agustí; reforma o regla que refusaven els vells canonges de la catedral de Vic, els quals des del principi del segle XI havien refusat tot intent de reforma fins al punt de fer jurar als bisbes Borrell i Òliba que no els obligarien a viure en comú. Aquesta resistència a portar vida comunitària dels canonges de Vic fou tan dura que quan el bisbe de Vic volgué introduir la regla de sant Agustí hi hagué tants problemes que el bisbe es veié obligat a expulsar tots els canonges de la catedral. Fou aleshores quan el bisbe intentà crear a l’Estany, amb els canonges que estaven d’acord amb ell, allò que no havia pogut aconseguir a Vic. Tot i que no tenim el document fundacional de la nova casa religiosa, sí que tenim el que parla de la recuperació a l’alou de l’Estany, datat del 4 de febrer de 1080, fet que facilita aquesta fundació.

Documents del 1082 parlen ja del funcionament de la comunitat canonical de l’Estany, inicialment un grup de levites, clergues i diaques dirigits per algun canonge de la seu vigatana, que des del 1086 ja tenia per prior Bernat Compar.

Segueixen a la fundació de la comunitat tot un conjunt de donacions per tal de dotar de patrimoni el nou monestir. Hom hi pot veure, entre d’altres, documentades deixes de Sant Feliu de Terrassola, Oló, l’Estany, Relat, Sant Feliu Sasserra, Sant Amanç de Pedrós, Sant Quirze de Muntanyola, etc.

Acta de confirmació de béns al monestir de Santa Maria de l’Estany

Acta de confirmació de béns del monestir feta pel bisbe Berenguer. Document original conservat a l’Arxiu Capitular de Barcelona (Diversos, carpeta 1).

Arxiu Mas

El bisbe Berenguer confirma al monestir de l’Estany tots els béns que li han estat concedits i els que pugui rebre en el futur. Beneeix als benefactors i condemna ab qui vulguin atemptar contra les propietats del cenobi.

"Sub Trinitatis nomine sacro. Ego Berengarius gratia Dei ausonensis episcopus cim assensu canonicorum meorum confirmo ecclesiam Sancte Marie de Stagno et clericos in ibi Deo degentibus sub regula Sancti Augustini quatenus ibi in perpetuum regulariter vivant et ad supradictos clericos qui in presenti ibi sunt vel in futuro erunt qui firmiter tenuerint prelibatum ordinem sive ad eandem ecclesiam concedo atque confirmo hoc quod ho die tenet et possidet sive quid possessura vel aequisitura est preter ea que ad ius nostre sedis pertinent vel pertinere debent. Si quis vero pretaxatam ecclesiam de suis facultatibus ditaverit a Deo omnipotenti et ad eius Genitrice et a beato Petro summo clavigero et a me prelibato presule et a grege mihi comisso benedictionem percipiant, et in die magni iudicii sint abluti a sordibus suorum facinorum et mereantur gaudere cum santis in regione vivorum. Quisquis namque tam maliciose extiterit ut hec que superius pretaxavimus destruere sive ea que ad ius prefate ecclesie pertinent aut pertinuerint auferre voluerit, a iusto iudice et a summo pastore et ab universo agmine celesti et de me predicto presule sit a benis igneis nodatum et vinculo anathematis alligatum et cum Iuda domini proditore in inferno sepultum usquegno fecerit ex inde iudicium rectum.

Actum est hoc III nonis decembris anno XXIIII Philippi regis. + Berengarius gratia Dei Ausonensis episcopus. Borrellus sacer+. Bernardus archidiachonus +. Òliba sacerdos +. Testis Isarnus adest confirmans scripta fidelis +. Alamandus levita +. Guilelmus diachonus +. Amatus subdiachonus qui hoc scripsit die vel anno +. Heriballus Kannonicus +. Berengarius."

Original. ACB. Diver. C (b), carpeta 1.


Traducció

"Sota el sagrat nom de la Trinitat. Jo, Berenguer, per la gràcia de Déu, bisbe d’Osona, amb l’assentiment dels meus canonges, confirmo a l’església de Santa Maria de l’Estany i als clergues que allí serveixen Déu sota la regla de sant Agustí, que sempre hi puguin viure regularment i els clergues que ara hi viuen o en el futur hi visquin, que mantinguin fermament l’esmentat orde, o a l’esmentada església li concedeixo i confirmo tot el que avui dia té i posseeix, o tot el que en el futur pugui posseir o adquirir, llevat del que pertany o pot pertànyer de dret a la vostra seu. Si algú dotés l’esmentada església dels seus propis béns que rebi la benedicció de Déu omnipotent, de la seva santa Mare, de sant Pere, el porter celestial, de mi, el bisbe atorgant, i del ramat que m’ha estat confiat i, a més, el dia del gran judici estiguin nets de les màcules dels seus pecats i mereixin gaudir amb els sants en la regió dels vius. Però, si hi hagués algú tan maliciós que les coses que volgués destruir acabem de dir o volgués usurpar tot el que pertany o pugui pertànyer de dret a l’esmentada església, que sigui pel Jutge just i summe Pastor, per tot l’exèrcit celestial i per mi, l’esmentat pastor, despullat de tot bé, lligat pel vincle de l’anatema i sepultat a l’infern amb Judes, el traïdor del Senyor, fins que faci un judici recte de les coses que ha usurpat.

Aquest document fou escrit el dia 3 de les nones de desembre de l’any 24 del rei Felip. Berenguer, per la gràcia de Déu, bisbe d’Osona. Borrell, sacerdot. Bernat, ardiaca. Òliba, sacerdot. És testimoni Isarn, el qual, fidel, confirma les coses que acabem de descriure. Alaman, levita. Guillem, diaca. Amat, sotsdiaca, que ha escrit aquest document el dia i any consignats. Eriball, canonge. Berenguer."

(Traduït per Antoni Pladevall i Font)

Els primers temps

La naixent comunitat, que molt probablement havia tingut en els canonges de Vic Ponç i Heriball uns veritables impulsors, comptava amb uns quants membres, sis o vuit, i era regida pel prior Bernat, home molt proper al bisbe Berenguer Seniofred de Lluçà, que li havia encomanat diverses missions d’una certa transcendència.

El prior Bernat, juntament amb el bisbe Berenguer Seniofred, l’autèntic instigador i promotor de la reforma canonical a la diòcesi, desplegaren, tot el darrer quart del segle XI, una intensa tasca d’expansió de la reforma de la vida del clergat i van fer del monestir canonical de l’Estany un dels principals centres de reforma de tot el país català. Fites d’aquesta activitat són la creació de la pabordia de Sant Celoni del Vallès (1088), la reforma de la canònica de Manresa (1095-98), la fundació de Sant Pere dels Arquells (Segarra) el 1100, així com la intervenció en la reforma de Sant Joan de les Abadesses i en la fundació de Sant Tomàs de Riudeperes, de Santa Maria de Manlleu i d’altres llocs.

Com a premi de tota aquesta activitat el prior Bernat, possiblement en morir el primer abat de Manresa, fou nomenat abat el 1113, càrrec que tingué fins a la seva mort el 1122. Des del 1094 havia estat reconegut com a canonge de la seu de Vic, amb dret a dues porcions canonicals per tenir cura de l’Albergueria o hospital de pobres i pelegrins de la catedral de Vic. L’abat Bernat, i, a partir del 1264, tots els seus successors a l’abadia de l’Estany celebraven de mig pontifical a la catedral de Vic en les festes principals, sempre que el bisbe era absent. La comunitat de l’Estany era, per tant, una comunitat canonical estretament lligada a la de la catedral de Vic.

Els seus abats, que amb el temps esdevingueren senyors jurisdiccionals dels castells de Castellcir, Muntanyola, Castellterçol i Oló, tingueren setial a Les Corts de Catalunya.

Per cessions dels bisbes de Vic, de Barcelona i de senyors particulars el monestir arribà a tenir àmplies possessions i el domini sobre unes vint esglésies, entre elles les de Moià, Terrassola, Rodors, Ferrerons, Sallent i Olzinelles de la comarca del Bages. Les possessions del monestir s’estenien principalment pel Bages i per Osona, però també hi havia terres, masos i esglésies a Anoia, Segarra, Vallès Oriental i Occidental, el Penedès i el Baix Llobregat.

També, endemés de la seva intervenció en la reforma o endegament de diferents cases canonicals de la diòcesi de Vic i de Barcelona, el monestir de l’Estany creà els priorats o pabordies filials de Sant Celoni (1088), de Sant Pere dels Arquells (1100), de Sant Salvador d’Arraona a Sabadell (1185), de Santa Maria de Caselles (1221) i, més tard, la pabordia o administració de Castellterçol (1420). Al lloc corresponent del municipi de Fonollosa hom detalla la creació i el funcionament de la pabordia de Santa Maria de Caselles, de la parròquia de Camp.

Construcció i consagració de l’església actual

L’empenta inicial que tingué la canònica, les necessitats d’una comunitat notable i un patrimoni que no deixava de créixer, situació que perdurà fins avançat el segle XIV portà ben aviat el monestir a aixecar una nova església, que fou consagrada el 3 de novembre de 1133 per l’arquebisbe de Tarragona i bisbe de Barcelona, Oleguer, juntament amb el bisbe de Vic, Ramon Gaufred i el de Girona, Berenguer Dalmau, prelats que eren molts amics i que apareixen sovint actuant junts. A continuació es va emprendre la construcció del claustre, que durà de mitjan segle XII a la fi del segle XIII, i la dels edificis monàstics que subsisteixen en una bona part, tot i les modificacions i refeccions fetes al llarg dels segles posteriors.

Acta de consagració de l’església del monestir de Santa Maria de l’Estany (1133)

Acta de consagració de l’església del monestir. Còpia del document original feta al final del segle XIII. Figura als folis 3 i 3v° del Cartulari de l’Estany, guardat a l’Arxiu Diocesà de Vic.

G. Llop

"Autenticum et ratum habemus ex utriusque testamenti veri Christum Dei virtutem, et Dei sapientiam, Ecclesiam sibi sponsam perenniter elegisse, eamque fidei annulo subarrasse, quam ipse suo formatam ex latere proprio redemit sanguine sacro purificavit baptismate. De cujus elegantia et pulcritudine ipse in epythalamio ait: Pulchra es amica mea suavis et decora sicut Yerusalem. Et item: tota pulchra es amica mea, et macula non est in te. Et rursus: Hortus conclusus soror mea sponsa, hortus conclusus fons signatus emissiones tuae paradisus. Hanc etiam quidam de Paranimphis ejus sponsam Dei gloriosam non habentem maculam aut rugam, Deique vivi columnam ac firmamentum appellant. Quinimo constat ex Theologiae archivis eamdem inter Deum et peccatores templum esse reconciliationis, Domum Dei et Domum orationis. Quapropter ego Raymundus Ausonensis Ecclesiae matricis Episcopus videns Ecclesiam beatissimae Mariae de Stagno sedis nostrae suffraganeam filiam pauperem ac religiosam sub S. Augustini regula constitutam, proposui una cum Ven. Ollegario Terragonensi Metropolitano in eadem Ecclesia diem celebraré dedicationis ex debito pastoralis solicitudinis ex more antiquae religionis, ex antiquitus praefiguratum est in templo Salomonis. In cujus dedicationis die primo, ac principaliter constituimus ut praetaxata Ecclesia sub. B. Augustini regula quam novit perseveranter maneat, sueque Matri Ausonensi Sedi canonice atque irrefragabiliter obediat nullamque occasionem recalcitrandi adversus eam aliquo modo inquirat. Ego enim Raymundus Ausonensis Episcopus hanc praerogativam eidem Ecclesiae cum universi Capituli nostri asenssu, et approbatione concedimus et donamus ut nunquam interdicatur, nec a divino cesset officio, nisi ipsa Ausonensis Mater Ecclesia cessaverit vel nisi ab eadem Sede interdicta fuerit. Concedimus etiam praetaxatae Ecclesiae de Stagno, et Abbati vel priori vel clericis ipsius, ut ad quascumque Ecclesias in nostra Diocessi pervenerint etiamsi interdictae fuerint, ipsi habeant licentiam divinum officium celebraré et intomittere quos voluerint, exceptis his qui sua culpa propria excomunicati fuerint, et ut eis sit licitum recipere omnes illos qui eidem Ecclesiae de Stagno se voverint tam in vita quam ad mortem, exceptis propria culpa excommunicatis et persoluta tamen illarum laxatione suis parrochianis Ecclesiis. Addimus insuper ut Abbas vel Prior ipsius loci semper sit noster frater ac Canonicus, caeterique Clerici sint fratres et familiares nostri. Canonici vero Ecclesiae nostrae similiter sint paticipes ipsorum tam temporalis quam spiritualis beneficií. Idemque quod pro suis acturisunt obsequium pro nostris agant defunctis. Praeterea statuimus, ut pauperum domum hospitalem quae est in Vico subordinatione et regimine Abbatis, vel Prioris jam nominatae Ecclesiae de Stagno permaneat ad egenorum recreationem, et beneficentiam, ita scilicet ut ipse Abbas vel Prior cum consilio nostri Capituli illud stabiliat atque disponat. Insuper etiam autorizamus, et donando confirmando eidem Ecclesiae de Stagno omnes ecclesias quas in nostra Dioecessi vel adquisivit vel juste adquisitura est cum omnibus ad easdem ecclesias pertinentibus, castris alodiis posessionibus movilibus, sive immovilibus. Inter quas primum est Ecclesia S. Petri de Archellis cum suis saffraganeis ecclesiis scilicet S. Mariae de Rabinato et Ecclesia S. Salvatoris quae infra idem castrum sita est. Secundario ponuntur Ecclesia S. Stephani de Saliente cum suis suffraganeis et cum Ecclesia S. Jacobí de Olzinellis cum omnibus ad se pertinentibus; ecclesia S. Fructuosi de Genebreda cum omnibus sibi pertinentibus: ecclesia S. Mariae de Modeliano cum suis suffraganeis: ecclesia S. Felicis Roturensis, ecclesia S. Felicis de Terraciola cum suis suffraganeis: ecclesia S. Laurentii de Buada; ecclesia S. Aciscli de Tholosa. Salva tamen in omnibus Ausonensis Sedis reverentia, autoritate et justitia cum suis ebdomadis atque censuales debitis. Ad ultimum vero praenominata Ecclesia S. Maria de Stagno cum omnibus ad se pertinentibus sub libertate ecclesiastica ponimus et confirmamus, et estatutum cimiterium secundum scita canomum sibi concedimus et autorizamus videliscet ut omnia quae hactenus jure adquisivit vel im posterum recte adquisitura est vel beneficentia Pontificum, vel liberalitate Principum vel oblatione fidelium tam mobilia quam immobilia inconcusse habeat libere et tranquille possideat. Quicumque vero eidem Ecclesiae de suis rebus contulerit, sive qui in futuro collaturi sunt sive illi qui eandem ecclesiam vel honores ipsius ecclesiae vel ea quae sunt juris ipsius bene defenderint omnium beneficiorum et orationum sint participes atque in futuro à Dom. Jesu-Christo remunerari mereantur. Siquis é contra quod absit contra hanc dotalem paginam ac libertatem ecclesiasticam venire temptaverit, eamque violaverit, nisi admonitus poenitendo resipuerit anathema maranata sit. Facta dotis karta anno ab Incarnationis Domini MCXXXIII. III. Nonas Novembris anno XXVI. Regni Lodovici Regis. Petrus Dei gratia Ausonensis Episcopus. SS. Ollegarius Archiepiscopus. SS. Raymundus gratia Dei Ausonensis Episcopus. Berengarius gratia Dei ecclesiae Episcopus Gerundensis. Raymundus Dei gratia Ausonensis Episcopus. Sig+num Petri Ausonensis Episcopi. Scriptis favet Archidiachonus istis. Guillelmus Sacerdos, et Capellanus S. Mariae. + Haec Primicherius firmauit nomine Petrus = Haec signavit ita Bernardus Archilevita +. Berengarius Sacrista qui hoc confirmo +. Guillelmus Levita qui hoc firmo +. Quod scripto resonat signis hoc Guillelmus adornat. Sig + num Guillelmi gramatici. Bertrandus Levita. Guillelmi. Sig +-num G. Barchinonensis Episcopi + Ego Bernardus Dei dignatio-ne Terraconensis Archiepiscopus qui supradicta laudo et confirmo. Ego Geraldus Urgellensis Archidiaconus laudo et confirmo. Ego Gauspertus Celsonensis Praepositus haec laudo + Petrus (…) Petrus diaconus qui haec scripsit die et anno + quo supra = ."

Còpia del final del segle XIII al Cartulari de l’Estany, fol. 3-3V, Arxiu Diocesà de Vic.

Acta publicada per RIPOLL (Op. 51) treta de l’Arxiu Capitular de Vic, calaix 6, núm. 2004 i ara vol. Episcopologi, núm. 33.


Traducció

"Tenim com autèntic i ratificat per un i altre Testament la virtut de Jesucrist i la saviesa de Déu i que ha elegit l’Església, la seva esposa per sempre i l’ha refermada amb l’anell de la fidelitat i que, formada del seu propi costat, la redimí i batejà amb la seva sagrada sang. L’elegància i pulcritud de la qual en l’epitalami ell mateix diu: “Formosa ets, amiga meva, i suau i pulcra com Jerusalem”. I afegeix: “Tota formosa ets, amiga meva, i no hi ha pecat en tu”. I novament: “Hort tancat ets, germana meva i esposa meva, hort tancat, font segellada que rages aigua del paradís”. A ella des del Paraninf anomenen esposa de Déu, gloriosa, sens pecat ni arruga, columna del Déu viu i firmament. Consta pels coneixements de Teologia que ella és temple de reconciliació entre Déu i els pecadors, Casa de Déu i Casa d’oració. Per aquesta causa, jo, Ramon, bisbe de l’església mare de Vic, veient l’Església de la beatíssima Maria de l’Estany, sufragània de la nostra seu, filla pobra i religiosa, posada sota la regla de sant Agustí, vaig proposar juntament amb el venerable Oleguer, metropolità de Tarragona, de celebrar en l’esmentada església el dia de la dedicació, segons el deure de la pastoral sol·licitud i segons el costum de l’antiga religió, des de l’antiguitat prefigurat en el temple de Salomó. El primer dia de la seva dedicació hem determinat principalment que l’esmentada església romangui de manera perseverant sota la regla de sant Agustí, tal com fins ara, i obeeixi la Seu canònica i mare de Vic sense descans i no cerqui cap ocasió ni manera d’anar contra ella. Així doncs, jo, Ramon, bisbe de Vic, concedeixo aquesta prerrogativa a aquesta església amb l’aprovació de tot el nostre capítol i l’hi donem de manera que mai no en sigueu apartats i que mai no cessi l’ofici diví a no ser que la Mare Església de Vic hi cessi i a no ser que sigui apartada per la mateixa seu. Concedim a la mencionada església de l’Estany i a l’abat i prior i als seus clergues que s’adjuntin a totes les Esglésies de la nostra Diòcesi, que tinguin llicència per celebrar el diví ofici i per ajuntar-hi tots aquells que vulguin, llevat d’aquells que per la seva culpa fossin excomunicats i que els sigui lícit d’admetre tots aquells qui s’entreguin a l’església de l’Estany, tant en vida com en mort, llevat dels qui per pròpia culpa siguin excomunicats i hagin trencat la unió amb les esglésies parroquials. Afegim també que l’abat i el prior d’aquest lloc siguin sempre un frare i un canonge nostre i que la resta de clergues siguin germans i familiars nostres. I que els canonges de la nostra església siguin partícips dels seus beneficis, tan temporals com espirituals. I que facin ofrenes per als seus i per als nostres difunts. A més manem que l’hospital dels pobres, subjecte a Vic, romangui en possessió de l’abat i del prior de la ja mencionada església de l’Estany per a recreació i beneficència dels pobres i així ho estableixi i disposi l’abat i el prior amb el consell del nostre capítol. També autoritzem, donem i confirmem a aquesta església de l’Estany totes les esglésies que a la nostra diòcesi va adquirir o adquirirà amb totes les seves pertinences, castells, alous i possessions mobles i immobles. Entre elles, en primer lloc hi ha l’església de Sant Pere dels Arquells amb les seves esglésies sufragànies, que són, Santa Maria de Rabinat i l’església de Sant Salvador que és dintre el castell. En segon lloc, són l’església de Sant Esteve de Sallent amb les seves sufragànies i amb l’església de Sant Jaume d’Olzinelles amb totes les seves pertinences; l’església de Sant Fruitós de Genebreda amb les seves pertinences, l’església de Santa Maria de Moià amb les seves sufragànies; l’església de Sant Feliu Roturenc, la de Sant Feliu de Terrassola amb les seves sufragànies; l’església de Sant Llorenç de Boada i l’església de Sant Iscle de Tolosa. La reverència, autoritat i justícia són en totes les coses de la seu de Vic i també els censos setmanals. Per últim, posem i confirmem l’esmentada església de Santa Maria de l’Estany amb totes les seves pertinences sota la llibertat eclesiàstica i li concedim el cementiri, segons els cànons i autoritzem que tot el que hagi adquirit de dret o ho adquireixi més endavant ja per a la beneficència dels bisbes, ja per la generositat dels prínceps o per ofrena dels fidels, tant els béns mobles com immobles els tingui amb llibertat i els posseeixi amb tranquil·litat. I tot aquell qui doni dels seus béns a aquesta església i aquells qui els donin en el futur i els qui la defensin i els qui ho facin segons la llei, que participin de tots els beneficis i oracions i mereixin ser ben recompensats pel Senyor Jesucrist. Si algú intentés venir contra aquest document dotal i contra la llibertat eclesiàstica i la violés a no ser que fos amonestat i fes penitència, sigui reu d’anatema. Fet aquest document de dot l’any de l’Encarnació del Senyor de 1123, tercer de les nones de novembre de l’any setzè del regnat del rei Lluís. Pere, per la gràcia de Déu bisbe de Vic. Signe d’Oleguer, arquebisbe, signe de Ramon, per la gràcia de Déu bisbe de Vic. L’ardiaca ajuda a fer aquests escrits. Guillem, sacerdot i capellà de Santa Maria. El primer ha firmat en nom de Pere. Firmà Bernat, archilevita. Berenguer, sagristà, ho confirmo. Guillem, levita, ho firmo. Aquest escrit és vàlid per la signatura de Guillem. Signatura de Guillem, gramàtic. Bertran, levita. Guillem. Signatura de G(uillem), bisbe de Barcelona. Jo, Bernat, arquebisbe de Tarragona, perquè Déu s’ha dignat fer-me’n, aprovo i confirmo tot el que està escrit. Jo, Gerard, ardiaca d’Urgell ho aprovo i ho confirmo. Jo, Gauspert, prepòsit de Solsona, ho aprovo. Pere… Pere, diaca, que ho he escrit el dia i any ja citats."

(Traduït per Paquita Sellés i Verdaguer)

Obtenció del títol d’abadia

El nombre clàssic perquè un monestir tingués abat propi i, doncs, passés de priorat a abadia, solia ésser de dotze comunitaris, quantitat que sembla que el cenobi de l’Estany assolí per primera vegada l’any 1110, quan el prior Bernat fou nomenat abat. Mort Bernat, potser perquè el monestir deixà de tenir el nombre exigit, o bé, més probablement, perquè aquest títol havia estat conferit amb caire personal, la comunitat continuà amb la condició de priorat.

Mapa dels dominis territorials que tenia el monestir vers el segle XIV.

A. Pladevall

El monestir de l’Estany era considerat una filial de la canònica de Vic i el prior era canonge titular de la catedral, tenia la possessió de l’Albergueria de Vic o de l’Hospital dels pobres annex a la catedral i per aquesta raó tenia dret a dues porcions canonicals en les distribucions del capítol de Vic. A més d’aquest el prior de l’Estany tenia d’altres drets que foren causa de discussions força vegades. El 26 d’octubre de 1264 es concedí definitivament al monestir de l’Estany la categoria d’abadia, que havia tingut ja al principi del segle XII, però que li havia estat arrabassada per intrigues d’alguns canonges de Vic, recelosos de la potència o preponderància que pogués tenir en la canònica catedralícia el superior de l’Estany, el qual, com ja s’ha indicat, era a la vegada canonge de Vic. Per aquest temps la comunitat constava de dotze canonges, catorze sacerdots beneficiats (inclosos el rector de la capella de Santa Cecília, que actuava com a parroquial de la vila de l’Estany, i el de Sant Feliuet de Terrassola) i un grup de servents que oscil·lava entre deu i dotze. Aquesta situació de la comunitat i el fet que el patrimoni de l’Estany havia augmentat considerablement foren causa d’aquesta erecció a abadia, un dels darrers actes del bisbe de Vic Bernat de Mur. L’abat depenia del bisbe de Vic i, quan aquest era absent, havia de celebrar a la catedral en les principals festivitats.

Aquesta erecció del monestir en abadia —el document corresponent parla de restauració— fou definitiva, bé que donà lloc a una situació conflictiva; en morir l’abat Ferrer de Calaf, primer de la llista, l’elecció del seu successor dividí la comunitat en dues faccions; mentre els uns elegien Jaume de Rocabruna els altres es decantaren per Bertran Galceran. Aquesta situació que fou causa de diverses baralles i fins i tot de la intervenció del bisbe de Vic Ramon d’Anglesola, s’acabà al cap d’un temps esdevenint abat Jaume de Rocabruna.

Encara hi hagué una altra situació complicada a la comunitat quan l’any 1304 el bisbe Ponç de Vilaró, informat de la vida poc edificant que feien els canonges de l’Estany, dugué a terme una investigació que donà lloc a l’expulsió d’alguns comunitaris de l’Estany i el seu trasllat a d’altres comunitats i l’entronització del clergue Ferrer de Soler, el qual, com a vicari curat, tenia plena potestat sobre el monestir i neutralitzava totalment l’autoritat de l’abat. El conflicte se solucionà amb la mort de Jaume de Rocabruna i l’elecció del nou abat, Berenguer Desvall, persona fidel al bisbe, al qual jurà fidelitat i obediència, costum que des d’aquest moment s’institucionalitzà a partir d’aleshores.

La decadència

La decadència del monestir, decadència física i moral a la vegada, començà a partir del 1364, quan l’abat i la comunitat decidiren de comprar el gran terme jurisdiccional d’Oló dintre el qual es trobava situat el monestir. Per aplegar els 200 000 sous necessaris li calgué al monestir vendre béns situats a diferents indrets, entre ells la majoria de la Plana de Vic, i contraure un fort endeutament. Tot això, agreujat per la rebel·lió dels homes d’Oló, que inicialment ajudaren a la compra de llur jurisdicció per part del monestir, però que després s’hi oposaren perquè volien passar a la jurisdicció reial, mitjançant una autocompra que l’abat i els canonges obstaculitzaren, fou causa d’una veritable revolta interna, la qual cosa acabà amb l’assetjament i destrucció del monestir el 15 d’agost de 1395.

Donació de Santa Maria de Manresa al prior de l’Estany. Document original conservat a l’Arxiu Capitular de Barcelona (Diversos, carpeta 1, núm. 334).

Arxiu Mas

Les visites pastorals de l’època es fan ressò de la gran destrucció que sofrí el monestir i el claustre, cosa que obligà la comunitat a dispersar-se. Aquesta visqué vers el 1398 a Castellterçol, a Sabadell i a Manresa. Les repetides instàncies del bisbe de Vic i d’altra gent que es dolia de l’abandonament de l’Estany feren que la comunitat s’hi tornés a reunir entre el 1410 i el 1420 i que s’iniciés una tasca de reorganització; amb tot, aviat esclataren discòrdies entre els comunitaris, sobretot amb els que volien passar a fusionar-se amb la comunitat canonical de Santa Maria de Manresa, i a causa d’això l’abat Guillem Ramon de Vilardell, entre el 1420 i el 1433, passà a viure a Manresa amb alguns comunitaris, mentre que la resta es dispersà a Castellterçol i Sabadell. Finalment, el 1436, davant una forta comminació del bisbe de Vic i després d’haver mort excomunicat l’abat Guillem Ramon per negar-se a tornar a l’Estany, la comunitat va tornar definitivament al seu setial del Moianès i va trobar el monestir en un fort estat de ruïna i les rendes mal administrades; per a més desgràcia, un terratrèmol que tingué lloc la nit del 24 de maig de 1448 va fer caure la volta de l’església.

A mà esquerra, vista de l’exterior de l’església des de llevant amb la capçalera, tal com era al començament del segle XX.

J. Puig i Cadafalch. Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

Vista de l’interior de l’església del monestir tal com era al començament de segle.

Servei de Catalogació i de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

Del 1450 endavant es nota un gran esforç de restauració, però la comunitat es va reduir a vuit canonges i uns pocs beneficiats a fi de destinar les rendes dels canonicats i beneficis vacants a l’obra de restauració. En realitat, però, la gestió d’abats comandataris a partir del 1467 va fer que el monestir no recuperés mai més la seva antiga esplendor i visqués una etapa grisa fins a la seva definitiva secularització el 1592.

A partir del 1596 el títol abacial es convertí en el d’arxiprest i aquest fou unit a la rectoria de Moià. A l’Estany restaren des del 1626 alguns canonges seculars i aquest any recuperà la dignitat de col·legiata, que va mantenir fins al 1775. D’aquest moment endavant es convertí en una parròquia normal de la diòcesi de Vic.

Donació de Santa Maria de Manresa al Prior de l’Estany (23 d’agost de 1093)

Donació feta per Ramon Amat i el seu fill Ponç, amb el consentiment i consell de l’arquebisbe de Tarragona, Berenguer Seniofred de Lluçà i ek seus clergues, i també de Ponç Guerau, vicari de Manresa, Ramon Guifré, castlà de Manresa, Ramon Geribert i Bernat Berenguer, a Bernat, prior de Santa Maria de l’Estany, i ak clergues d’aquest lloc, de l’església de Santa Maria de la ciutat de Manresa, a fi que la reformi i hi introdueixi la regla de sant Agustí i clergues de Santa Maria de l’Estany.

"Cum mos plens que inolevit fidelibus ut pro animarum suarum remedio ex his que temporaliter perfrui videntur aliquid, conferant conferant (sic) Omnipotenti Deo qua tenus per huiusmodis commercium consequi valeat eterne vite stipendium. Idcirco ego Raimundus Amati cum filio meo Poncio cum assensu atque consilio domni Berengarii Teragonensis archiepiscopus suorumque clericorum, necnon cum consilio Poncii Geralli, atque Raimundi Guifredi, Raimundique Geriberti, et Bernardus Berengarii, aliorumque multorum, tam clericorum quam laicorum, unanimiter in huiusmodi negocio favencium trado atque mea electione commito ecclesiam Sancte Marie, intra Minorise civitatis menia constructe, tibi Bernardo, priori Sancte Marie de Stagno, et clerecis eiusdem loci, Deo mihi sub tuo regimine regulariter famulantibus. Hoc autem ideo decrevi per agere que prephatum locum secularibus actenus possessum clericis cupio sub Augustini regula ad iusticie tramitem missis ibi regularum clericis revocaré. Ea scilicet condiciono ut ipsum locum in quantum poteritis ad melius studeatis reformaré, et Sancti Augustini regulam ibi perpetuo in Deis menter teneatis. Et ut neque aliquam secularis vel ecclesiasticas persona hoc vobis presumat aufferre, neque ex his qui ibi a fidelibus conlata sunt quicquam demere, nec ipsum locum conetur destruere quandiu vos qui modo locum incolitis Sancte Marie de Stagno regulam Sancti Augustini in prephata ecclesia de Minorisae volueritis tenere. Ego igitur Raimundus prephatus cum filio meo concedimus prelibate ecclesie cuneta que ad presens noscitur abere, vel in antea abuerit vel per quodlibet modum adquisierit cum capellanis, et ecclesiis, et omnibus que ad prephatum locum pertinent vel pertinere debet, excepta ipsa dominicatura quam ex inde soliti sumus tenere. Tali videlicet racione ut hec omnia teneatis et vestro iure possideatis. Et tamquam fidel es dispensatores secundum quod vestrum decet ordinem in Christi ecclesieque ipsi nescessitatibus negociemini ad libitum vestrum in omnibus quibus vobis melius iusum fuerit erogetis. Hanc autem scripturam siquis destruere vel annullare temeré conatus fuerit, vel prephato priori clericisque ipsius sub Sancti Augustini regula Domino ibidem famulantibus aufferre vel munuere prephatum locum persumpserit donec satis faciat Omnipotentis Dei iram incurrere se noverit et anatemati nexibus constrictis perpetua multandus permanebit.

Acta huiusmodi conscripcio .X. kalendas septembris anno .XXXIIII. Philippi regis.

S+m. Raimundus Amati. Poncius Raimundi, S+m.; nos qui hanc electionem faecimus et firmamus, et firmaré rogamus. S+m. Raimundus Guifredi. S+m. Bernardus Ebrin. S+m. Bernardus Berengarii. S+m. Raimundus Geribert. Guilelmus, priori ss. (aut).1

Berengarius levita qui hoc scripsit ss. die et anno quo supra."

1Aquesta signatura, afegida, ha de correspondre a Guillem, prior de Santa Maria de l’Estany, que ho fou de 1127 a 1155.

Original. A.C.B. Diver. C(b), carpeta 1, núm. 334.


Traducció

"Ja que el costum ha estat implantat a molts fidels que per a remei de les seves ànimes que de tot allò que frueixen temporalment ho donin al Déu Omnipotent per tal que serveixi per a aconseguir la vida eterna, per això jo, Ramon Amat, amb el meu fill, Ponç, amb el consentiment i consell del senyor arquebisbe de Tarragona, Berenguer, i dels seus clergues i amb el consell de Ponç Gerau i de Ramon Guifré, Ramon Geribert i Bernat Berenguer i de molts altres, tant clergues com laics, que unànimement ens han ajudat en aquest assumpte, lliuro i dono amb el meu consentiment l’església de Santa Maria, dins les muralles de la ciutat de Manresa, a tu, Bernat, prior de Santa Maria de l’Estany i als seus clergues que serveixen Déu sota el teu règim. Decreto que es faci això en aquest lloc i desitjo que els clergues es regeixin per la regla d’Agustí. Amb la condició que procureu reformar aquest lloc quant pugueu i esteu per sempre sota la regla de sant Agustí. I que cap persona ni seglar ni eclesiàstica no us vulgui prendre res del que us han donat els fidels ni intenti destruir aquest lloc, mentre vosaltres que viviu en aquest lloc de Santa Maria de l’Estany sota la regla de sant Agustí en l’esmentada església de Manresa ho vulgueu tenir. Jo, Ramon, amb el meu fill concedim a l’esmentada església tot el que avui sabem que té i abans tenia i d’alguna manera ha adquirit amb els capellans i esglésies i tot el que pertany a aquest lloc o cal que hi pertanyi, excepte la dominicatura que solem tenir-hi. Amb tal raó que tingueu tot això i ho posseïu segons el vostre dret. I els fidels donadors, segons el que demana el manament de Crist i les necessitats de l’Església, compreu a voluntat vostra tot allò que creieu que és el millor. Si algú vol destruir aquesta escriptura o intenta d’anul·lar-la temeràriament o prendre-la a l’esmentat prior i als clergues que serveixen al Senyor sota la regla de sant Agustí, fins que satisfaci la ira del Déu Omnipotent, sàpiga que està lligat amb els llaços de l’anatema i així romandrà perpètuament.

Feta aquesta conscripció el 10 de les calendes de setembre de l’any 34 del rei Felip.

Signatura de Ramon Amat. Signatura de Ponç Ramon, que hem fet aquesta elecció i la signem i demanem que la signin. Signatura de Ramon Guifré. Signatura de Bernat Ebrin. Signatura de Bernat Berenguer. Signatura de Ramon Geribert. Guillem, prior, ho subscric.

Berenguer, levita, que ho he escrit i subscrit el dia i any esmentats."

(Traduït per Paquita Sellés i Verdaguer)

Els darrers temps del monestir

Com a dates modernes relacionades amb l’edificació monàstica podem recordar la de 1896, en què el bisbe de Vic, Josep Morgades, feu reparar el claustre i demolir una casa que tapava en part l’absis major. Va efectuar les obres el mestre de cases Macià Narcís i Collell.

EI 3 de juny de 1931 l’església i el claustre foren declarats monument històrico-artístic nacional. Entre els anys 1948 i 1958 té lloc una primera etapa de restauració dirigida per l’arquitecte del Servei de Monuments de la Diputació de Barcelona, Jeroni Martorell, consistent en la supressió del pis que s’havia aixecat sobre el claustre romànic; es van refer els grups de cinc columnes dels angles del claustre, que s’havien suprimit un parell de segles abans per assegurar la seva estabilitat i se suprimí també la cisterna que ocupava el pati interior del claustre.

Els darrers anys el monestir de l’Estany ha conegut, gairebé sense interrupció, una sèrie de campanyes de restauració, impulsades pel zel incansable del seu rector Aureli Pou. Així el 12 de setembre de 1966 començà una nova etapa de restauració, a càrrec del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, sota la direcció de l’arquitecte Camil Pallàs i Arisa; en ella es refeu la volta romànica del temple, després de suprimir la que s’hi feu en època barroca i els arcs diafragmes superiors del segle XV, i també foren refetes les absidioles, mutilades el segle XVIII. Aquesta obra es va concloure el 9 d’abril de 1970 amb la consagració d’un altar nou a càrrec de l’abat de Montserrat, Cassià Just, i amb la benedicció de l’obra restaurada de l’església pel bisbe de Vic, Ramon Masnou, tres dies després.

Entretant, els anys 1967 i 1968 s’havien adaptat per a museu les sales del sector meridional del claustre, ampliades amb tres sales noves el 1971, i s’hi instal·laren peces arquitectòniques i sarcòfags recuperats en el curs de la restauració, peces litúrgiques, elements d’art popular del poble i comarca i l’Arxiu del monestir conservat en part encara a l’Estany.

El 1977 es van restaurar i dignificar el campanar i el cimbori de l’església, i finalment, entre el 1981 i 1982, es va refer, a càrrec del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, el pis superior del claustre per a protegir la coberta i els capitells de les inclemències del temps. Aquesta costosa i polèmica obra de formigó armat, que forma com un gran voladís suspès com a pis superior del claustre, fou obra dels arquitectes Albert Bastardes i Jordi Balari. (APF)

Abaciologi del monestir de Santa Maria de l’Estany

PRIORS
Bernat Compar o Bompar 1086-1111 (*)1113-1122 (*) († 9-4-1122/23)
Bernat, prior? 1123-? († 9-12-7)
Guillem d’Heures 1127-1155 († 9-10-?)
Berenguer 1157-1185 († 20-9-?)
Bernat de Blancafort 1191-1214
Ramon de Gurb 1216-1222
Guillem de Montoliu 1224-1264 († 25-9-1264)
ABATS
Ferrer de Calaf 1264-1277 († 10-8-1277)
Jaume de Rocabruna (electe el 1277), efectiu 1284-1311 († 26-10-1311)
Berenguer Desvall o de Vall 1312-1316 († 12-5-1316)
Berenguer de Riudeperes 1316-1329 († 16-10-1329)
Berenguer de Campa 1336-1341
Berenguer de Gamissans 1356-1365 († 19-4-1365)
Ramon de Dosrius 1365-1371 († 15-6-1371)
Marc de Riudeperes 1371-1372
Berenguer de Prats 1373-1409 († Manresa, 27-11-1409)
Guillem Ramon (de Vilardell?) 1410-1435 († Sabadell, 16-7-1435)
Ramon de Pinosa 1436-1467 († Vic, 24-7-1468)
ABATS COMANDATARIS
Antoni Rovirola 1467-1472 († Vic, 6-5-1472)
Gabriel de Rovira 1481-1494
Pere de Rovira 1507-1523
Bernat de Rovira 1523-1541
Carles de Cardona 1542-1589
Jaume Font(*) 1589 (*)
Jaume Clusella(*) (1592-1595)

(APF)

Cronologia del monestir de Santa Maria de l’Estany

927 Primer document que parla del lloc de l’Estany: infra fines Stangas, situat dintre els límits del castell d’Oló i parròquia de sant Feliu de Terrassola.
990 El noble Sendred de Gurb dona l’església i l’alou de l’Estany a Sant Pere de Vic, però els seus successors la retingueren sense fer efectiva la donació.
1080 Guillem Ramon de Taradell, besnét de Sendred de Gurb, restitueix a l’església de Vic el domini de l’Estany.
1080-81 El bisbe de Vic, Berenguer Seniofred de Lluçà, al final del 1080 o al principi del 1081, estableix a l’Estany una comunitat de clergues o canonges sota la regla de sant Agustí.
1082 Comença la sèrie de documents que inicia les donacions de terrenys a l’Estany i als clergues que hi viuen.
1086 S’esmenta per primera vegada el prior Bernat, que regirà la casa més de trenta anys.
1086 És sotmesa al monestir l’església de Sant Feliu de Terrassola; aquesta submissió durarà fins el 1809.
1088 Guillem Umbert de les Agudes dona a l’Estany l’església de la vila de Sant Celoni perquè hi fundi una filial de clergues sota la regla de sant Agustí.
1094 El prior de l’Estany és reconegut com a canonge de Vic i amb dret a dues porcions pel fet de tenir cura de l’Alberg ueria o hospital de pobres i pelegrins de la catedral. Quan el prior serà abat, celebrarà a la catedral de mig pontifical les festes principals quan el bisbe restarà absent.
1095-98 L’arquebisbe de Tarragona i bisbe de Vic, Berenguer Seniofred de Lluçà, encarrega a Bernat, prior de l’Estany, la reforma de la comunitat canonical de Manresa.
1100 Guillem Ramon d’Òdena dona a l’Estany l’església de Sant Pere dels Arquells, amb molts altres béns, perquè hi fundi un priorat o filial de l’Estany.
1111 Tedmar, o Xetmar, de Castellterçol posa el castell de Castellterçol sota la protecció del monestir de l’Estany.
1113 El prior Bernat s’intitula abat, ja sigui pel fet d’haver arribat el monestir a tenir dotze canonges, o bé en morir el primer abat de Manresa. Els seus successors continuaran essent només priors.
1117 Bernat i Guilabert de Centelles fan importants donacions al monestir de terres del terme del Centelles, Olic, Gémenes, etc), funden un nou canonicat i posen la seva residència de Sant Martí de Centelles sota la protecció de l’Estany.
1127 El prior de l’Estany ajuda a fundar la canònica augustiniana de Sant Llorenç del Munt (Guilleries).
1130 El bisbe de Vic, Ramon Gaufred, dona a l’Estany l’església de Sant Fruitós de Castellterçol i la seva sufragània de Sant Julià d’Uixols.
1131 El monestir obté l’església de Sant Jaume d’Olzinelles, del Bages, i el domini de la seva quadra civil.
1131 El comte Ramon Berenguer III de Barcelona, amb consell del bisbe de Vic, Ramon Gaufred, llega a l’Estany la capellania de Moià i funda un nou canonicat al monestir.
1132 Bernat I de Castellcir fa importants donacions a l’Estany i reconeix la submissió o vassallatge del castell de Castellcir al monestir, segons que ho havia decidit el seu pare Bertran de Castellcir (1113-1120).
1133 El dia 3 de novembre l’arquebisbe de Tarragona, Oleguer, juntament amb el bisbe de Vic, Ramon, i el de Girona, Berenguer, consagren la nova església de l’Estany, l’actual.
1139 El bisbe de Barcelona Arnau Ermengol dona a l’Estany l’església de Sant Esteve de la Garriga i les seves sufragànies de Sant Gervasi, de Sant Pau de Montmany, de Sant Pere de Vallcàrcara i de Sant Cristòfol de Monteugues.
1142 Guillem de Castellvell reconeix els drets del monestir de l’Estany a la vila de Sant Andreu de la Barca, que es trobava despoblada per una incursió dels almoràvits.
1154 El comte Ramon Berenguer IV dona una carta de franquícia a la vila de Moià, reconeix els drets que hi té el monestir de l’Estany i li dona el palau comtal que tenia a Moià.
1157 El bisbe de Vic Pere de Redorta dona a l’Estany l’església de Santa Maria de Segur (Anoia) amb les seves sufragànies de l’Astor, Vilamajor i Durban.
1185 L’Estany, gràcies a unes butlles del papa Luci III, recupera les esglésies de la Garriga i la de Sant Salvador d’Arraona (Sabadell) que li havia segrestat el bisbe de Barcelona a causa del plet que tenia sobre Sant Celoni, promogut pels hospitalers. Tot seguit es fundà la pabordia de Sant Salvador d’Arraona.
1192 El monestir de l’Estany pren sota la seva protecció i confraternitat el naixent monestir canonical de Santa Maria de Lluçà.
1198 El prior de l’Estany compra a Guillem Ramon de Montcada el castell de Muntanyola, que posseïa en part des de 1137.
1216 El papa Innocenci III dona una butlla a l’Estany per la qual posa el monestir sota la seva protecció i li confirma totes les seves propietats.
1221 Elisenda de Fals funda l’església de Santa Maria de Caselles, la dota i la dona a l’Estany perquè hi fundi un priorat.
1222 El prior Ramon de Gurb, el dia 18 d’agost, funda un presbiterat a l’església de Santa Cecília que ell havia construït per a ésser la parroquial de la vila o població de l’Estany.
1225 Es funden prepositures al monestir per a distribuir bé les rendes i atendre millor les necessitats dels comunitaris.
1229 El prior de l’Estany compra a Ramon Xetmar de Castellterçol tot el terme i castell de Castellterçol del qual ja tenia el domini sobirà des del 1111.
1235 El 19 de març el bisbe Bernat Calbó consagra l’església de Santa Maria de Caselles (Bages) i hi confirma el monestir o pabordia que hi ha creat l’Estany.
1242 El bisbe de Vic, Bernat Calbó, dona un decret per a redreçar la mala administració del monestir.
1245 Bernat de Centelles funda l’altar i el benefici de sant Nicolau.
1258 La documentació parla de les processons pel claustre, que en aquest moment estava a punt d’acabar-se. S’havia començat entorn del 1133.
1260 El bisbe de Vic recupera el domini de l’església de Moià i en part de la de Sant Esteve de Sallent, que estava sotmesa al monestir des d’abans del 1133. En compensació li dona les de Muntanyola, Rodors i Ferrerons.
1263 Arnau Despujol, de Sant Hipòlit de Voltregà, funda el benefici de santa Maria a l’altar major del monestir.
1264 Ramon de Postius funda l’altar i benefici de sant Jaume.
1264 El dia 26 d’octubre s’erigeix definitivament el monestir de l’Estany en abadia. Ho fa el bisbe de Vic Bernat de Mur. El pimer abat serà Ferrer de Calaf.
1265 Bernat Mangó, escuder de Gastó de Foix, funda l’altar i el benefici de santa Caterina.
1268 El 17 d’agost Jaume I signa un document de salvaguarda per al monestir i les seves propietats.
1286 L’abat de l’Estany compra cases a Barcelona, al sector del Pi, per tenir-hi un allotjament quan fos a Barcelona, en especial quan havia d’assistir a les corts generals de Catalunya.
1293 Es reconeixen a l’abat de l’Estany els seus drets com a canonge de Vic i la seva participació en l’elecció dels bisbes.
1304-12 Fortes discussions entre l’abat de l’Estany i els bisbes de Vic pel fet d’oposar-se els abats a les reformes i correccions que el bisbe havia fet al monestir.
1323 El rei Jaume II ven a l’abat de l’Estany la jurisdicció total dels castells de Muntanyola i de Castellterçol.
1333 El 9 de setembre l’abat Berenguer de Campa fa un important capítol claustral per a reformar la vida del monestir.
1356 El monestir de l’Estany tenia a Caldes de Montbui una casa parada per allotjar-s’hi l’abat o els canonges quan anaven a Barcelona.
1364 L’abat i monestir de l’Estany compren a Sibil·la de Montcada el castell d’Oló. Comencen també les dissensions entre els homes d’Oló —que volien ser de la corona o domini reial— i el monestir de l’Estany.
1390 El rei Joan I confirma a l’abat de l’Estany la plena jurisdicció dels castells d’Oló, de Muntanyola i de Castellterçol.
1395 El dia 15 d’agost els homes d’Oló ataquen i destrueixen el monestir de l’Estany, i comença l’exili de la comunitat, que durarà prop de 40 anys.
1396 L’abat i els canonges de l’Estany es refugien a Sabadell i acorden de traslladar-se a Manresa.
1399 El bisbe de Vic visita l’Estany i deixa una relació de les destrosses que hi feren els homes d’Oló el 1395, i constata l’abandonament total del monestir.
1410 La comunitat retorna a l’Estany per pressions del bisbe de Vic, i comença la restauració del monestir.
1418 Rebel·lió d’una part dels canonges de l’Estany pel fet de negar-se a acceptar les reformes del concili de Constança (1414-1418) que els volia imposar l’abat Guillem Ramon de Vilardell.
1420 Una part de la comunitat torna a Manresa i l’abat Guillem Ramon de Vilardell és elegit, per una part dels canonges de Manresa, abat de la canònica manresana. S’intitula abat de l’Estany i de Manresa. Li dona suport Benet XIII.
1420 Entorn d’aquest any es funda la pabordia de Castellterçol amb els canonges que no volen unir-se amb la comunitat de Manresa.
1433 L’abat Guillem Ramon de Vilardell i una part dels canonges són expulsats de Manresa i es refugien de nou a Sabadell. Allà morí, excomunicat, l’abat el 1435.
1436 El nou abat Ramon de Pinosa torna a viure a l’Estany, i comença l’obra de restauració material i moral.
1437 El papa Eugeni IV dona una butlla a l’Estany i obliga, sota pena d’excomunió, a tornar al monestir tots els bens, els llibres i els ornaments que li han estat presos.
1448 Un terratrèmol, ocorregut la nit del dia 24 de maig, ensorra la volta de l’església i aterra la part del monestir que s’anava reparant.
1451 S’emprèn la restauració de l’església i dels altres danys ocasionats pel terratrèmol.
1466 Es retira l’abat Ramon de Pinosa; i amb el nou abat, Antoni de Rovirola, comença la sèrie d’abats comendataris del monestir.
1470 En la guerra civil contra el rei Joan II és destruïda l’església de Santa Cecília de l’Estany.
1485 El canonge cambrer Pere Tarrós construeix la capella de Sant Pere del Coll de la Crosa.
1485 Els canonges deixen de menjar en un refectori comú i comença la secularització de la vida monàstica.
1542 Només viuen a l’Estany quatre canonges, i el monestir es troba molt escalabrat.
1554 L’abat Carles de Cardona fa construir pel mestre de cases Joan Burdó la mina que dessecarà l’estany o aiguamoll veí del monestir.
1561-64 L’abat Carles de Cardona fa reparar tot el monestir.
1589 Mor l’abat Carles de Cardona, i no s’elegeix cap nou abat.
1592 El papa Climent VIII, a instàncies del rei Felip II, extingeix totes les canòniques augustinianes del país i n’aplica les rendes a les Cinc Dignitats Reials.
1592 Per butlla del 22 d’agost s’erigeix l’església de Santa Maria de Moià en arxiprestal i col·legiata i es disposa que els canonges i una part de les rendes de l’Estany passin a Moià.
1626 Davant l’oposició dels canonges de l’Estany a passar a Moià, una butlla del papa Urbà VIII erigeix en col·legiata secular l’església de l’Estany. L’arxiprest, dotat amb les rendes de l’antiga Cambreria de l’Estany, continuà vivint a Moià.
1667 L’antiga sala capitular és convertida en capella del Santíssim.
1670 Obres de consolidació. Es feren els contraforts de la paret nord de l’església, l’arrebossat interior i la falsa volta de rajol sota els arcs del segle XV.
1684 Es repara o es fa nou el campanar de sobre el cimbori, que havia caigut en el terratrèmol del 1448, i es construeix la sagristia, que mutilà un absis.
1775 Se suprimeix la col·legiata de l’Estany, i en lloc seu es crea una parròquia a l’Estany i una altra a Sant Feliu de Terrassola.
1809 Mor el darrer canonge de l’Estany, i, segons el pacte del 1775, s’elegeix aleshores el primer rector efectiu.
1896 El bisbe Josep Morgades fa reparar el claustre i demolir una casa que tapava en part l’absis major. Dirigeix les obres en Macià Narcís i Collell.
1931 El monestir és declarat Monument Nacional per decret (número 119) del dia 3 de juny.
1948-58 Primera etapa de restauració, dirigida per l’arquitecte de la secció de Monuments de la Diputació Jeroni Martorell. Se suprimeix el pis de sobre el claustre, es refan els grups de cinc columnes dels angles del claustre i se suprimeix la cisterna que ocupava el pati interior del claustre.
1966 El 42 d’abril són acabats els jardins que circumden el monestir. El 12 de setembre comencen les obres de la darrera etapa de restauració, a càrrec del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació, sota la direcció de l’arquitecte Camil Pallàs. Es refà la volta romànica del temple i les absidioles mutilades.
1967 Arranjament del sector meridional del claustre o baixos de l’antiga abadia per a Museu Parroquial. Inauguració de la Font de la Mare de Déu.
1968 Inauguració, el dia 7 de setembre, de les dues primeres sales del Museu i de l’Arxiu, ampliats amb tres sales més el 1971.
1970 Es clou l’obra de restauració de l’església amb la consagració del nou altar per l’abat de Montserrat Cassià Just, el dia 9 d’abril i amb la benedicció de l’església pel bisbe de Vic, Ramon Masnou, el dia 12 del mateix mes.
1972 El dia 12 d’abril la plaça del monestir és pavimentada i restaurada.
1973 Inauguració d’una biblioteca pública de la Diputació en una part de les antigues dependències del monestir.
1977 Són restaurats i dignificats el campanar i el cimbori de l’església. (APF)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església i del conjunt de les dependències monàstiques, les quals, tal com ja és habitual, han estat disposades entorn del claustre. El temple té una planta de creu llatina, amb una nau amb transsepte, en el qual hi ha oberts, al costat de llevant, tres absis semicirculars.

A. Baraut

El conjunt de la canònica de Santa Maria de l’Estany conserva una bona part de les dependències i edificis que la constituïen, adaptades per a usos parroquials, museu-arxiu i biblioteca. Aquestes dependències, juntament amb l’església, es disposaven al voltant del pati del claustre, a ponent del qual es forma un pati obert que constituïa l’entrada al claustre i al recinte monàstic.

Ben poca cosa podem dir de la disposició original d’aquestes dependències, car l’ús continuat i les transformacions que aquest ús provoca les han anades desfigurant, de manera que avui, llevat de les sorpreses que puguin produir-se en properes exploracions, estan reduïdes al seu volum arquitectònic, a prismes rectangulars i a alguns elements (arcs, paraments, etc.), visibles sobretot a les sales de migdia, adaptades com a museu-arxiu del monument.

L’església és situada al cantó nord del conjunt; té una planta de creu llatina, d’una nau amb transsepte, capçat a llevant per tres absis semicirculars. En la intersecció de la nau amb el transsepte hi ha una cúpula semisfèrica sobre trompes. L’absis central s’obre, mitjançant un senzill ressalt, a una perllongació de la nau que forma un cor, i les absidioles s’obren a cada braç del transsepte mitjançant també uns senzills ressalts.

Vista de l’interior de l’església amb l’interior del transsepte; al fons el braç de tramuntana.

Rambol

Vista de l’interior de la nau de l’església, rematada vers llevant per un transsepte en el qual s’obren tres absis.

Rambol

La nau i el transsepte es cobreixen amb una volta de canó de mig punt reforçada a la nau per tres arcs torals la qual arrenca, igual com les voltes de quart d’esfera dels absis, d’una senzilla imposta. Els arcs torals arrenquen de pilars rectangulars, llevat del que obre el presbiteri, que és emfasitzat per dues columnes, que substitueixen els pilars.

La porta principal, amb un arc de grans dovelles, s’obre a la façana de ponent i, a part d’aquesta, hi ha una altra porta, a migjorn, que comunica l’església amb el claustre. La il·luminació natural de l’església és molt minsa. La nau central és il·luminada per un òcul situat a la façana de ponent, que es repeteix, més petit, a la façana de migjorn del transsepte, mentre que a la façana nord s’obre una finestra de doble esqueixada. Al tambor de la cúpula s’obren dues finestres més, de doble esqueixada, com també ho són les dues finestres que s’obren al cor. L’absis central i les absidioles tenen una única finestra central, ornamentada, tant a l’interior com a l’exterior, amb una arquivolta de carreus de dues columnetes. Cal fer notar que les absidioles i les seves finestres són una conseqüència de les obres de restauració dutes a terme entre els anys 1966 i 1970 pel Servei de Catalogació i Conservació * de Monuments de la Diputació de Barcelona i, per tant, l’escultura dels seus elements ornamentals, que recorda temes d’algunes esglésies castellanes d’època visigoda, és totalment moderna.

L’església, en conjunt, és d’una nuesa total i no té altres elements ornamentals que les columnetes de les finestres suara esmentades, els capitells i les bases de les columnes que suporten l’arc toral del cor i les impostes dels pilars, decorades amb un senzill tema geomètric o floral.

Exteriorment l’edifici és resolt com una agregació senzilla dels volums de nau, absis i transsepte, coberts tots amb teulades de doble vessant, de teula àrab. La cúpula es manifesta a l’exterior per un cimbori octogonal, sobre el qual es dreça un massís campanar de torre, amb quatre senzilles obertures, construït el 1684, que substitueix (o bé és una reforma) el campanar original caigut durant el terratrèmol del 1448.

Tot l’edifici ha estat construït amb un aparell de carreus ben tallats i treballats, de pedra sorrenca vermellosa, agafats amb morter de calç i disposats en filades uniformes. Les voltes de la nau són, però, de carreuons senzillament desbastats, disposats a plec de llibre.

Cal fer notar, però, que les voltes de la nau foren construïdes durant les esmentades obres de restauració del 1966-1970, car amb el terratrèmol del 1448 les voltes s’esfondraren i foren substituïdes per una coberta d’embigat sobre arcs diafragmes, que el 1670 foren camuflats per unes voltes de creueria realitzades amb rajol. Totes aquestes estructures foren enderrocades i substituïdes per les actuals voltes de canó al mateix moment en què foren refetes les absidioles.

L’església monàstica de l’Estany s’inscriu en un ampli grup tipològic d’esglésies d’una nau amb transsepte i tres absis, que té exemples com les esglésies, també canonicals, de Sant Jaume de Frontanyà, al Berguedà, o Sant Pere Cercada, a la Selva; o bé benedictines, com Sant Ponç de Corbera, al Baix Llobregat, o Sant Genis de Fontanes, al Rosselló, o Sant Pau del Camp, al Barcelonès, entre d’altres edificis que adopten aquesta tipologia bastant difosa a l’arquitectura catalana dels segles X, XI i XII. (JAA)

Pel que fa a la seva disposició, l’arquitectura de l’església no ofereix pas senyals d’originalitat en relació amb altres obres del mateix període; tot al contrari, segueix una tradició que arrenca, a Catalunya, del segle XI. Aquest tipus de planta que, per regla general, no donava per a una capçalera d’un sol absis, sinó que per mitjà del transsepte hom creava un espai absidal múltiple en el qual els tres absis habituals augmentaven llurs possibilitats litúrgiques de nau única, no és pas propi de les construccions d’una certa importància ni tampoc de comunitats amb grans possibilitats econòmiques, tot i que també és cert que la mateixa catedral de Vic tenia un espai construït al voltant de la nau central única que, en aquest cas, s’obria en un gran absis central i cinc absidioles laterals.

El segle XI, doncs, aquest tipus de planta era suficient per a cobrir l’exigència de comunitats de caire rural, les quals de cap manera no disposaven de mitjans per poder pagar una construcció de tipus basilical, la qual cosa, evidentment, no fou pas un obstacle perquè hom erigís edificis d’aquest tipus d’una gran bellesa arquitectònica, com és ara l’església de Sant Ponç de Corbera. La utilitat d’aquesta planta la feu perdurar fins al segle XII, en què a més d’alguns exemples del Pirineu, la trobem en esglésies, com la gairebé desapareguda de la Pobla de Lillet, la de Santa Maria de Covet o la de Sant Esteve d’En Bas, bé que, tal com va fer J. Puig i Cadafalch, habitualment hom ha relacionat l’església de l’Estany amb les de Sant Pere Cercada, Santa Eugènia de Berga i Sant Pau del Camp, totes elles caracteritzades pel cimbori que s’erigeix damunt el creuer.

Vista exterior de la finestra de l’absis central, decorada amb un parell de columnes i una arquivolta.

J. Bonell

Els tímids elements escultòrics que intenten rompre la monotonia de la fàbrica de l’església de l’Estany, és evident que no aconsegueixen pas llur objectiu. La sobrietat que caracteritza tota la construcció i l’efecte, una mica, de “tub” que produeix el seu espai interior, no es troben pas alterats per l’homogeneïtat de l’aparell, fet a base de carreuons regulars, tal com és habitual en les construccions de l’època. El mateix aspecte de sobrietat caracteritza l’interior de l’església, bé que en aquest cas encara és més difícil, si hi cap, considerar-ne el caràcter genuí, sobretot si tenim en compte les reconstruccions que l’han afectat. Només l’absis central, a més dels murs que delimiten el massís paral·lelepípede de cos eclesial, donen una idea de com era la fàbrica original, en la qual hom pot advertir, no tant un interès arquitectònic especial, sinó una atenció especial escultòrica en els relleus que ornamenten l’arc i els capitells de la finestra que dona llum a la zona absidal.

Tant l’escassa escultura de l’església com la del claustre del costat aconsegueixen evidenciar, de fet, una arquitectura que, per si mateixa, és poc important.

Pel que fa a l’interior de l’església, a més de la decoració d’unes impostes amb motius denticulats i estilitzacions vegetals, només podem destacar les bases i els capitells de les columnes adossats a la zona preabsidal. A la base de la columna del costat dret hom pot veure, al front, l’esquemàtica figura d’un orant flanquejat per dues escenes simètriques, de les quals una presenta el que podria ésser un llop que ataca unes ovelles, en una representació, potser, del pecat de la violència; hom l’ha interpretat, creiem que sense prou fonament, com la figura de Daniel a la fossa dels lleons. Encara és més confusa la columna del costat esquerre, en la qual apareixen, en molt mal estat, diversos personatges i animals sense una lògica iconogràfica prou clara. Als capitells d’aquestes mateixes columnes hi ha un parell de motius que seran força freqüents als capitells del claustre: grifons enfrontats, al costat dret, i el que semblen àguiles, al costat esquerre. (JSP)

Claustre

Planta i alçat d’un detall del porxo claustral, amb la indicació de les proporcions i les mides de les columnes i esquema estructural de composició d’elements.

J. A. Adell

Al centre de les dependències canonicals i a migjorn de l’església hi ha el claustre, que es compon de quatre galeries disposades entorn d’un pati gairebé quadrat. Originàriament aquest claustre tenia dos pisos. El superior, amb una façana massissa i amb dos grans finestrals per galeria, fou suprimit durant les obres de restauració de 1948-1958 i refet en un llenguatge arquitectònic totalment diferent el 1981-1983. Les galeries inferiors tenen un sostre pla amb embigat de fusta, i en elles se situen diversos arcosolis i tombes de personatges relacionats amb el monestir.

El més detacable, sens dubte, són els porxos d’aquestes galeries claustrals, compostos per un alt podi sobre el qual se situen nou parelles de columnes bessones per galeria, que suporten deu arcades, formant-se els angles mitjançant un grup de cinc columnes, que havien estat massissades i foren refetes durant la campanya d’obres del 1948-1958.

Vista de les galeries de tramuntana i de llevant tal com eren al començament del segle XX.

J. Colomer

Detall d’un dels pilars d’angle abans d’ésser restaurats els grups de cinc columnes i retornats a l’aspecte primitiu.

J. Colomer

Constitueixen les columnes la base, que admet molt diverses formes, un fust cilíndric totalment llis i un capitell troncopiramidal totalment treballat. En aquests elements es fa evident la presència de diversos tallers d’escultors que treballaren en l’obra del claustre. Sobre els capitells se situa un àbac motllurat que agrupa les dues columnes, del qual arrenquen els arcs de mig punt, llisos a l’exterior, i amb una petita motllura tòrica a l’interior. L’aparell de les parts no esculturades del claustre ha estat fet amb carreuons sense polir, de la mateixa pedra de l’església, agafats amb morter de calç i sorra, disposats en filades uniformes i regulars. (JAA)

L’interès del monestir de Santa Maria de l’Estany no rau pas en la seva arquitectura. Hom pot pensar que la seva història tan accidentada ha fet perdre caràcter al conjunt; el llarg període de temps que probablement separa el començament de les obres el segle XII fins al seu acabament, tant pel que fa al seu aspecte arquitectònic com escultòric, és més propi d’una catedral gòtica que no pas d’un modest monestir romànic. Per si això fos poc, les maltempsades i vicissituds de tota mena que l’edifici hagué de sofrir han convertit les seves dependències monacals en gairebé un record del que inicialment devia ésser.

El claustre, que abarca tot el mur meridional de la nau principal i l’occidental del transsepte, és, com en altres molts casos, un quadrat, amb treballs modificat en la seva regularitat per les transformacions que ha sofert al llarg dels anys. Els nou parells de columnes de cada galeria determinen un àmbit espacial relativament petit, allunyat, sens dubte, de la magnificència dels claustres de les grans construccions eclesials, ja sigui la catedral de Girona, ja el monestir de Sant Cugat del Vallès, ja el de la catedral de la Seu d’Urgell, bé que tampoc no assoleix tampoc l’intimisme dels petits claustres de Sant Pere de Galligants o de Sant Pau del Camp. La petita llum dels arcs, que hom pot situar entorn dels 70 cm, contribueix, amb tot, a crear una sensació de bosc de columnes que no arriben a ésser esveltes. En qualsevol cas el seu fust és molt més lleuger i esvelt que el de les columnes d’altres claustres no pas gaire llunyans, com el de Sant Benet de Bages, l’alçària del qual, al costat d’1,10 m de l’Estany, amb treballs aconsegueix arribar al 0,60 m.

L’aparellament de les columnes del claustre de l’Estany, pel que fa a la seva conformació, no ofereix cap novetat. Tan sols en la solució dels angles hi ha una nota d’originalitat i, fins i tot, un cert risc arquitectònic. Els habituals pilars d’angle han estat substituïts per grups de cinc columnes (quatre d’angulars i una de central) les quals cerquen eliminar la sensació de pes o de massa propi dels llocs de descàrrega, tal com succeeix, per exemple, als vèrtexs dels claustres. Una constatació d’aquest risc fou que diverses reformes dutes a terme al claustre comportaven el tapament dels forats entre les columnes angulars, tot convertint el buit en pilar.

A desgrat de tot, el claustre de Santa Maria de l’Estany no és pas un espai considerable pel que fa al seu aspecte arquitectònic. Deixant de banda la seva funcionalitat primària d’element distribuïdor i, en qualsevol cas, de lloc d’oració o contemplació, les quatre galeries sembla més aviat que siguin l’anella de la tasca escultòrica que converteix la pedra dels capitells i de les bases en quelcom no exclusivament decoratiu, sinó expressiu.

La manera d’entendre el capitell denota amb claredat que el claustre de l’Estany és una obra realitzada tot al llarg de diversos anys. La funció estrictament tectònica del capitell, que transmet l’empenta dels arcs al fust de les columnes, adquireix una valoració diferent en considerar les quatre cares del tronc inicial de piràmide invertida com a suport idoni d’una labor narrativa o ornamental. A les quatre galeries les columnes geminades reben l’arc amb la mediació d’una imposta comuna caracteritzada per la seva gola egípcia. La imposta reposa damunt allò que seria l’àbac clàssic, molt marcat especialment a la galeria septentrional, i que es confon en grau divers amb la piràmide truncada a les altres galeries; és a dir, a l’estructura clàssica dels capitells de l’Estany hom pot distingir clarament dues zones: la superior, amb forma rectangular, i la inferior, que adquireix un perímetre de trapezi. A vegades, la zona superior cúbica mostra tres petits daus de pedra que ocupen el centre i els angles de cada cara; tot i que, per regla general, aquests daus han estat treballats llisos, alguna vegada han estat ornamentats amb estrelles o bé amb pedres, motius que, com fa notar G. Gaillard, també són freqüents al claustre d’Elna i a la galeria de Serrabona. Només als capitells que inicien, al costat de tramuntana, la història bíblica, es fa evident la presència als angles de volutes, bé que els daus extrems solen ésser ressaltats per figures angulars.

Descripció i anàlisi estilística dels capitells

Esquema-guia dels capitells del claustre de Santa Maria de l'Estany.

Al claustre de l’Estany hom no hi pot trobar un programa iconogràfic definit; a més de l’arc temporal representat pels capitells bíblics de la galeria septentrional, només cal pensar en un cert principi psicomàquic evidenciable en algun dels capitells de les tres ales restants, principi que en certa manera pot contenir una reflexió sobre l’enfrontament entre els vicis i les virtuts.

L’element que dona simetria al capitell en l’ordre arquitectònic, és a dir la base, assoleix a Santa Maria de l’Estany una originalitat de formes que difícilment es repeteix en el romànic català. Partint de la base àtica, tant els tors inferiors com els plints s’enriqueixen amb elements ornamentals (cordes, denticulats, dents de serra) que arriben a alterar el primitiu esquema compositiu.

Amb tot són els capitells, tant en llur aspecte iconogràfic com en el decoratiu, el que constitueix el màxim interès del claustre.

GALERIA DE TRAMUNTANA
1 Creació d’Adam i Eva. Pecat original. Expulsió del Paradís. Motius vegetals.
2 Motius vegetals. Animals alats amb el cap comú a l’angle.
3 Presentació de Maria al temple. Anunciació de Gabriel a Maria. Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet. Motius vegetals.
4 Motius vegetals.
5 Nativitat de Jesús. Adoració dels mags. Fugida a Egipte. Motiu ornamental.
6 Animals enfrontats amb el cap comú a l’angle.
7 Baptisme de Jesús. Noces de Canà. Temptacions de Jesús. Motius vegetals.
8 Motius vegetals. Animals alats amb el cap comú a l’angle.
9 Els mags davant Herodes. Matança dels innocents. Presentació de Jesús al temple. Motius vegetals.
10 Animals enfrontats amb el cap comú a l’angle. Motius vegetals.
11 Entrada de Jesús a Jerusalem. Motius vegetals.
12 Animals fantàstics enfrontats amb el cap comú a l’angle. Motius vegetals.
13 Sant Sopar. Jesús renta els peus als deixebles. Motius vegetals.
14 Motius ornamentals amb fulles i caps.
15 Motius vegetals. Prendiment de Jesús i bes de Judes. Flagel·lació. Crucifixió de Jesús. Motius vegetals.
16 Motiu ornamental amb tiges i màscares. Motius vegetals.
17 Pesament d’una ànima. Motius vegetals.
18 Animals amb el cap comú a l’angle. Motius vegetals.
GALERIA DE PONENT
19 Motiu ornamental. Palmetes i un cap central.
20 Motiu ornamental. Palmetes i un cap central.
21 Animals alats amb el cap comú a l’angle. Motiu ornamental.
22 Animals alats amb el cap comú a l’angle. Motiu ornamental.
23 Personatges entre animals. Motiu vegetal.
24 Personatges entre animals. Motiu vegetal.
25 Palmetes i un cap central. Motius vegetals.
26 Motius vegetals amb cares sota els daus d’angle.
27 Escena de cacera amb el falcó. Animals fantàstics. Cacera i matança del senglar. Motius vegetals.
28 Monstres animals alats. Motius vegetals.
29 Motius vegetals. Dos diables.
30 Motiu abstracte amb vegetals. Motius vegetals.
31 Palmetes i un cap central. Motius vegetals.
32 Palmetes i un cap central. Motius vegetals.
33 Dos diables. Combat d’un guerrer amb una fera. Animals fantàstics enfrontats. Motius vegetals.
34 Dos homes amb un ase. Dues sirenes toquen els olifants. Dues aus d’esquena i amb els caps juxtaposats. Creu.
35 Motius vegetals.
36 Motius vegetals.
GALERIA DE MIGJORN
37 Cinta perlejada i motiu vegetal.
38 Cinta perlejada i motiu vegetal.
39 Abat o bisbe entre el diaca i el sotsdiaca. Una dona entre un soldat i un saig. Dos personatges un d’ells sostenint una llebre. Cercles concèntrics.
40 ues anelles encreuades entre motius vegetals. Motius vegetals.
41 Tema inferior i animals, o creu, o motiu floral.
42 Sanefa i motiu quadrifoliat. Cercle amb un gall. Cercle amb un lleó rampant.
43 Cinta perlejada i motiu vegetal. Cinta que envolta un petit cercle.
44 Cercle amb motiu floral inscrit. Motius vegetals.
45 Cintes entrellaçades i motius vegetals a l’angle. Cercles concèntrics.
46 Cintes entrellaçades i motius vegetals a l’angle. Cercles concèntrics.
47 Cinta que envolta un petit cercle. Faixa entrellaçada i motius vegetals.
48 Faixa entrellaçada i motius vegetals. Cinta que envolta un petit cercle.
49 Motius vegetals. Banda decorada envolta un cercle amb una ovella atacada per una au de presa. Banda decorada envolta un cercle amb una creu inscrita.
50 Motius vegetals. Faixa decorada envolta un cercle amb un motiu floral inscrit. Faixa decorada envolta un cercle amb una creu inscrita.
51 Faixa decorada envolta un medalló amb un cavaller muntat a cavall. Faixa decorada envolta un medalló amb un gos inscrit. Faixa decorada envolta un medalló amb un àngel inscrit. Nervis concèntrics.
52 Faixa amb tres nervis envolta un medalló amb un estel inscrit. Id. amb un cérvol. Id. amb unes anelles encreuades. Motiu vegetal.
53 Palmeta inscrita en un galó perlejat. Motius vegetals.
54 Palmeta inscrita en un galó perlejat. Motius vegetals.
GALERIA DE LLEVANT
55 Noia entre dues palmetes derivades en caps de llebrer. Palmetes.
56 Noia entre dues palmetes derivades en caps de llebrer. Palmetes.
57 Dos anyells dreçats es donen l’esquena. Guerrer atacant una fera. Noia pentinant-se. Dos enamorats. Motius vegetals.
58 Motius vegetals.
59 Motius vegetals. Bou tocant un rabell. Dues aus amb un arbre enmig.
60 Animals encarats amb el cap a l’angle. Dos personatges amb les batolles baten una garba. Ocells simètrics al costat d’un arbre. Motiu vegetal.
61 Motius vegetals. Esposalles d’una parella. Personatge tocant el rabell i dona que balla amb uns cròtals.
62 Motiu abstracte amb elements vegetals. Dos monstres alats encarats amb un bàcul enmig. Dos animals amb el cap girat vers el centre. Motius vegetals.
63 Palmeta inscrita en un galó perlejat.
64 Palmeta inscrita en un galó perlejat.
65 Pantocràtor envoltat del tetramorf. Anunciació de Gabriel a Maria. Tija i dos rínxols.
66 Nervi en espiral. Àguila amb les ales esteses. Filigrana amb fulles.
67 Palmetes.
68 Palmetes.
69 Fulles i palmetes i cares als angles superiors.
70 Dos pisos de fulles d’acant. Cares sota els daus.
71 Dos lleons encarats i dreçats. Flor de lis.
72 Dos lleons amb el cap comú sota el dau d’angle; sota el dau, una cara de la qual surt un motiu floral acabat en un cap de bèstia. Motiu abstracte amb nervis i perles.

(JVV)

Pel que fa a les coses no unitàries, podem dir una cosa semblant dels aspectes formals, que hem anat comentant d’una manera parcial en els estudis dels diversos capitells.

No hi ha dubte que el principi de simetria és el predominant a les diverses galeries a desgrat del seu, a vegades marcat, distanciament cronològic; un principi que se sotmet a aquesta quasi exigència que tenen les formalitzacions a adaptar-se i, en qualsevol cas, a aprofitar al màxim la superfície i el volum. Així succeeix, per exemple, en el capitell 27, en el qual hi ha representada la ja descrita escena de cacera (cara nord). L’angle superior dret d’aquesta cara ofereix a l’escultor la possibilitat d’accentuar l’escomesa dels gossos a la llebre. El vèrtex és el lloc on la llebre serà atrapada; l’aresta, per tant, a més d’ésser el suport d’un dels gossos, serveix com a límit de la llebre perseguida. En aquest cas, doncs, el marc escultòric no determina especialment les formes de les figures, sinó que en fa un límit gairebé natural de la narració.

Vista en perspectiva de l’interior de l’angle que formen les galeries de tramuntana i de migjorn del claustre del monestir.

Rambol

Un angle del pati del claustre. Al fons la galeria de tramuntana (a mà esquerra) unint-se amb la de llevant (a mà dreta).

Rambol

Amb tot, a vegades, sobretot a la galeria septentrional, la superfície límit es comporta d’una manera diferent. La superfície del capitell només és un suport material que condiciona, però que no limita en sentit estricte. Així, doncs, quan interessa (Déu al centre de la cara de llevant del capitell 1), hom no té por de travessar la línia del límit; així, hom pot veure com mig cap de Déu i l’aurèola apareixen inscrits al llistó superior, d’una manera similar a la que podem veure al travesser longitudinal de la creu a l’episodi de la Crucifixió. També a la galeria de tramuntana hi ha un altre concepte espacial de l’escultura romànica: el de la narració contínua a través de diverses superfícies, tal com podem veure a l’episodi de l’entrada de Jesús a Jerusalem. En aquesta escena la superfície actua a manera de fris corregut a través de les tres cares vistes, és a dir, hom trenca la idea d’unitat elemental i les arestes longitudinals desapareixen. Aquesta desaparició, amb tot, es presenta d’acord amb diversos criteris en altres capitells. A la galeria meridional, el primer capitell exterior en constitueix un bon exemple. El motiu decoratiu, constituït per una banda ondulant que s’entrecreua tot formant una doble línia sinusoïdal, es desenrotlla sense solució de continuïtat en tota la superfície del capitell; a desgrat d’això, i malgrat que hagi desaparegut l’aresta delimitadora, la seva posició és considerad un eix de simetria de l’estructura decorativa.

El claustre de Santa Maria de l’Estany ha despertat l’interès dels afeccionats i estudiosos des del darrer terç del segle XIX. Una de les primeres descripcions que en tenim és la de Ramon Aràbia i Solana, descripció, sobretot, iconogràfica, que en una bona part inspirà les posteriors, com la que feu J. Puig i Cadafalch a la seva obra L’arquitectura romànica a Catalunya. El gran arquitecte-arqueòleg català associa el claustre de l’Estany al de Peralada pel seu caràcter místic i pel fet de considerar-lo una obra més moderna que els gironins, el de Sant Cugat del Vallès o el d’Elna. Distingeix dos tipus de capitells, que considera pertanyents a dos grups diferents. A la galeria de ponent i de tramuntana fa notar l’existència de capitells que recorden els de Sant Cugat i, en qualsevol cas, el corinti romà, mentre a la de llevant recorden la forma cúbica de tipus bizantí. Pel que fa a la cronologia, opina que les dates més adequades poden centrar-se al final del segle XII o començament del XIII, bé que els motius heràldics de la galeria meridional fan que aquesta pugui ésser datada del segon terç del segle esmentat. Aquestes apreciacions de J. Puig i Cadafalch, a més de la consideració dels teixits àrabs com a models als quals afegirà en un article posterior el tema de la ceràmica de Paterna, s’aniran repetint sense, en treballs, cap variant en els estudis posteriors sobre el claustre, deixant oblidats els pressupòsits d’E. Bertaux, que, pel seu caràcter rústic, havia considerat el claustre com una obra primitiva.

Després d’aquests estudis, el claustre no ha pas estat objecte d’un estudi profund fins arribar a G. Gaillard, l’any 1933. En aquest estudi l’erudit francès aprofundeix en els aspectes iconogràfics i formals considerant que el claustre de l’Estany, a més dels capitells del segle XII, constitueix un remarcable exemple d’arcaisme i de supervivència de l’escultura romànica en ple segle XIII i al principi del segle XIV. Els treballs posteriors d’E. Junyent no semblen pas aportar cap novetat fonamental al problema, com no sigui el reculament cronològic de la galeria meridional fins gairebé al final del segle XIV. En l’aspecte cronològic té un major interès el treball de Joan Ainaud de Lasarte, el qual, a partir de la forma de l’escut del suposat cavaller de la casa dels Cardona, avançà la possible datació de la galeria meridional fins a mitjan segle XIII.

Finalment, a més del nostre estudi sobre les constants espai-temps de la galeria septentrional del claustre, cal destacar el complet llibre d’Antoni Pladevall i Jordi Vigué, ple de documentació i de dades inèdites, punt de referència obligada, que conté importants aportacions i anàlisis de tipus tècnic i comparatiu i especialment valuós per la seva exhaustivitat.

No creiem pas que hom pugui aplicar al claustre de l’Estany els conceptes de primitivisme o rusticitat amb què sempre ha estat adjectivat, sobretot pel que fa referència al treball de la galeria meridional. Més aviat al contrari, és en aquesta galeria i en alguns capitells de l’oriental i l’occidental on l’escultura romànica catalana assoleix un alt grau de bellesa mitjançant gairebé una abstracció formal difícil de superar. Certament, els capitells historiats i fins i tot els merament ornamentals de la galeria septentrional guarden una relació amb altres conjunts des dels del claustre d’Elna, d’una manera especial, fins als de Sant Fèlix de Girona. El treball del trepà que evidencien alguns capitells de les tres galeries restants, els associen d’altra banda a l’escultura d’algunes obres cistercenques (monestirs de Poblet i Santes Creus), encara que resulten més estranyes les relacions de les estilitzacions purament geomètriques de la galeria meridional.

En qualsevol cas, aquestes estilitzacions no ens sembla pas de cap manera que siguin una mena de revival o que responguin a una fórmula recorrent a una època que s’aboca a les portes del segle XV. Es fa realment difícil, per no dir impossible, precisar amb major exactitud el marc cronològic del claustre, bé que creiem, tant per indicis iconogràfics com formals, que és el segle XIII i el final del XII per a la galeria septentrional l’època en què tingué lloc la labor escultòrica del claustre, sens dubte obra de diversos tallers, bé que no tan allunyats com algunes vegades hom ha afirmat, tenint en compte, precisament, les cares no vistes o interiors dels capitells que denoten, a les quatre galeries, una manera força homogènia d’entendre l’escultura tant en els aspectes formals com iconogràfics.

Galeria septentrional

La galeria de tramuntana des de l’interior del pati. En aquesta galeria és on s’ubiquen els capitells, de molt bona factura, relatius a la vida de Jesús. Al fons, l’angle que forma la galeria de tramuntana amb la de migjorn.

Rambol

Els de la galeria septentrional són els que a primer cop d’ull constitueixen una sèrie més homogènia, bé que cal distingir des d’un principi els de la zona interior dels que s’obren al pati central. Els primers en les seves tres cares vistes presenten, per regla general, figuracions històriques, mentre que els altres són gairebé exclusivament ornamentals. Aquesta voluntat d’acostar les imatges bíbliques al que deambula per les galeries del claustre és habitual en tot el món romànic, igual com el fet de disposar a l’ala contigua a l’església les escenes o episodis que es relacionen més directament amb la vida de Crist, tal i com succeeix també a la catedral de Girona i al monestir de Sant Cugat del Vallès.

Les tres cares del primer dels capitells interiors de la galeria de tramuntana (núm. 1) són reservades a episodis del Gènesi. A la cara de llevant, la creació d’Adam i Eva, que segueixen fidelment la narració bíblica; a la cara nord el pecat original, que representa tres moments que se succeeixen: el primer instant correspon a la serp que es cargola en l’arbre que hi ha al centre del Paradís (en aquest cas a la cara del capitell) i oferint la fruita a Eva; aquesta agafa la poma i l’ofereix a Adam; els dos personatges, després d’haver pecat, se senten nus i es cobreixen amb una fulla de figuera. Finalment, a la cara de ponent, és presentada una de les conseqüències del pecat: el càstig del treball; Adam treballa la terra amb una arada que estiren una parella de bous, mentre Eva aguanta el fus de filar.

Capitell núm. 3 de la galeria nord del claustre de Santa Maria de l’Estany.

Arxiu Parroquial de l’Estany

Capitell 1 de la galeria nord del claustre de Santa Maria de l’Estany.

J. Vigué

El capitell 3 és dedicat a escenes de la vida de la Mare de Déu. La cara de llevant presenta, sens dubte, la més conflictiva: la presentació de Maria al temple acompanyada per Anna i per un personatge masculí. La font d’aquest episodi és el Protoevangeli de Jaume (VII, 1-3) i, en qualsevol cas, el Pseudo Mateu (IV, 5). En el primer, Maria és acompanyada al temple per unes noies hebrees i hom no especifica si els seus pares també l’acompanyaven, bé que la presència d’Anna pot inferir-se de la resposta que aquesta dona a l’àngel de Déu, que anuncia la seva concepció (IV, 1). Resulta més complicada la identificació del personatge masculí. E. Junyent el relacionà amb Joaquim, identificació que també segueix J. Vigué, tot i que ens sembla que aquesta identificació no és gaire justificada literàriament. A l’evangeli del Pseudo Mateu hom fa notar que al tercer any Maria fou duta al temple pels seus pares, però en arribar a la porta es desfeu d’ells; el Protoevangeli de Jaume diu que allí fou rebuda pel sacerdot, el qual al Còdex D (Biblioteca Nacional de París, sus. núm. 1215) és identificat amb Zacaries. Així, doncs, creiem que el personatge representat deu ésser Zacaries. Tal com indica G. Gaillard, no és habitual en el món romànic i potser la seva presència a l’Estany calgui atribuir-la a una mena de simetrització amb el tema de la Presentació de Jesús al Temple, que s’inscriu a la cara O del capitell 9. A la cara N d’aquest capitell 3 hom ha inclòs també dues escenes del Protoevangeli de Jaume: l’Anunciació i l’Encarnació, caracteritzades, a més de per les dues figures principals, l’àngel i Maria, pel càntir que aquesta sosté amb la mà esquerra i pel colom de l’Esperit que es posa amb les ales desplegades damunt la seva espatlla a fi que, amb el seu bec, pugui transmetre la voluntat del Senyor (“Concebràs per la seva paraula… i la força del Senyor el cobrirà amb la seva ombra”). L’espai dedicat a la vida de Maria acaba a la cara de ponent amb l’episodi de la Visitació, en el qual apareix de manera ostensible que les dues dones es troben embarassades.

Dues cares del capitell núm. 5, de la galeria de tramuntana; la de ponent (a l'esquerra) representa l’escena de la Fugida a Egipte.

J. Vigué

Episodis del cicle de la infantesa de Jesús ocupen les tres cares vistes del tercer capitell 5. A la cara de llevant hi ha el tema de la Nativitat. En un principi la iconografia respon a la forma bizantina de comprendre l’episodi: Maria reclinada damunt un llit, Josep als seus peus, l’infant a la part superior col·locat damunt un altar i acompanyat del bou i la mula. Amb tot, l’escena s’enriqueix amb detalls totalment inusuals a l’àmbit del romànic. Maria, que recolza el seu cap damunt la mà i l’avantbraç dret, amb la mà esquerra sembla recollir el seu vestit fins al baix ventre. Josep, assegut a terra, estén el seu braç esquerre a fi de senyalar o atènyer la zona que ha deixat al descobert Maria. La representació pretén mostrar, doncs, la virginitat de Maria, concepte clau en totes les narracions evangèliques de la Nativitat; en aquest cas Josep substitueix les parteres habituals que testifiquen el miracle de la virginitat “in partu et post partum”. L’altre element original és l’estreta banda en ziga-zaga que uneix el cel i Maria o davalla d’aquell a aquesta. Hom podria pensar en un símbol de llum celestial, bé que sembla més encertada la consideració d’una via o conducte. Cal, doncs, considerar aquesta franja com una imatge del cordó umbilical que simbolitza la concepció divina del Fill. Maria, potser per influència docètica, és considerada únicament com una via per la qual travessà el cos aparent de Crist.

A la cara nord d’aquest capitell 5 hi ha representada l’Epifania amb la presència de tres mags i la Mare de Déu com a Maiestas Mariae, el Fill i sant Josep. L’episodi, que té la seva font més propera en un passatge del Pseudo Mateu (II, 1-12), no té pas un gran interès iconogràfic, si hom exceptua la muralla de la ciutat que corona tota l’escena. La representació correspon a les advocacions que presenten Maria com a mitjancera entre Déu i els homes, com la porta del cel. En aquest cas la muralla del cel és una unió de la Jerusalem celestial esmentada per l’Apocalipsi.

A la cara de ponent del capitell 5 hi ha escenificada la fugida a Egipte de la Sagrada Família amb la seva presència, sota un arc trilobulat, de Maria i el Fill que cavalquen un ase, i sant Josep que els segueix tot portant damunt les espatlles una bóta de vi. El detall menys habitual de l’episodi, que té les seves fonts literàries en l’evangeli de Mateu (II, 13-15) i al del Pseudo Mateu (XVII, 2), és l’actitud de Maria, que dona el pit al seu Fill. Aquesta relació amorosa entre la Mare i el Fill no és pas desconeguda en el romànic, tot i que es troba inclosa principalment en la visió de la Maiestas Mariae i és molt inusual en qualsevol altre tipus iconogràfic.

El capitell 7 és dedicat a escenes de la vida pública de Jesús. La primera es troba a la cara de llevant: es tracta del baptisme, el qual, de fet, inclou dos moments diferents, la purificació de Jesús a les aigües del Jordà i la teofania o davallament de l’Esperit Sant. Els protagonistes són Jesús al centre, l’àngel a la zona esquerra, Joan Baptista a la dreta i el colom que vola en picat damunt el cap de Jesús, tot coincidint amb el dau central de la part superior del capitell. Seguint la tradició oriental, l’àngel, en senyal de respecte, cobreix les seves mans amb la túnica. Joan no té pas una actitud de batejar, sinó que té les mans juntes, en actitud de pregària. La representació, doncs, no correspon estrictament al moment del baptisme, sinó a l’actitud prèvia de Joan, que s’oposa a batejar Jesús (Mateu, III, 13-15), tot argüint que és ell qui ha d’ésser batejat, i la resposta de Jesús: “Deixa’m fer ara; que em convé de dur a acompliment tota justícia”. La frase és ratificada per l’actitud de Jesús: la mà dreta sobre el pit indica la seva persona i la mà esquerra es recolza damunt l’espatlla o el pit de Joan en senyal de petició.

La cara nord del capitell 7 representa el primer miracle de Jesús, el de les noces de Canà, que explica l’evangelista Joan (II, 1-12). Els personatges que intervenen són Jesús, Maria, els nuvis, un deixeble i dos cambrers. La part principal de l’episodi és portada per dos personatges: Jesús, que ha estat indicat amb un nimbe crucífer, i l’apòstol que hi ha al costat oposat de la taula. Jesús estira el braç dret i beneeix l’aigua que hi ha en una hídria central. El deixeble recolza la seva mà esquerra en el pit en senyal de conèixer l’actitud messiànica de Jesús. El nuvi, que centra l’acció i és associat al majordom, apareix coronat tot seguint el ritus de l’església grega; els cambrers es troben a la part anterior de la taula, en una posició similar a la que tenen d’altres representacions contemporànies com pot ésser la del claustre de la catedral de Tarragona.

L’episodi de les temptacions, que figura a la cara de ponent del capitell 7, tanca el cicle de la vida pública. Essent les seves fonts l’evangeli de Marc (I, 12-13), Mateu (IV, 1-11) i Lluc (IV, 1-13), la representació de l’Estany té un caràcter sintètic, sens dubte gens habitual en els exemples romànics. Jesús centra l’escena entre un mar de núvols. Amb la mà dreta refusa la pedra que li ofereix el diable i amb l’esquerra aguanta el llibre de la Saviesa. A mà esquerra de Jesús (dreta de l’espectador) hi ha una criatura celestial, possible representació de l’Esperit de Déu. El fet que l’escena transcorri entre núvols fa que no respongui exactament a cap referència directa de les temptacions, bé que unifica simbòlicament (lloc elevat) la segona i la tercera temptació. Encara és més estranya la presència del Crist assegut, ja que per regla general sol ésser representat dempeus. Tot i que hom pot trobar antecedents d’aquesta tipologia a l’escultura romànica, com poden ésser els capitells francesos de Saulieu i Pamplied, en els quals Jesús apareix assegut sobre el tronc d’un arbre, creiem que a l’Estany es produeix una associació formal d’aquesta escena amb la de la vinguda apocalíptica de Jesús (Apocalipsi, IV, 1-6).

El capitell 9 suposa un trencament de la línia cronològica que s’adverteix en tota la sèrie, puix que és dedicat a representar escenes de la infantesa de Jesús. A la cara de llevant, sota un arc trilobulat que sosté unes construccions palatines que coincideixen amb els daus superiors, hi ha la visita dels mags a Herodes, que explica Mateu (II, 1-12) i diversos evangelis apòcrifs (Pseudo Mateu, Protoevangeli de Jaume, De liber infantiae Salvatoris). La representació no té gaire interès des del punt de vista iconogràfic, excepció feta del tron en el qual hi ha assegut Herodes. Sota el tron hi ha arrupit un lleó que simbolitza la sobirania del rei, el qual, a més, igual com els mags, porta al cap una corona reial. Amb tot, la presència del lleó és un xic confusa, ja que, tot i que pot fer referència a la sobirania, en època medieval és, sobretot, símbol de la justícia i un atribut de Crist. Hom podria, doncs, pensar en una confussió entre Herodes i Salomó, el qual, com a símbol de la justícia, aixecava el seu tron damunt lleons.

Un altre arc trilobulat amb construccions urbanes emmarca l’escena de la cara nord del capitell 9: la matança dels innocents. Una dona amb els pits enlaire i estirant-se els cabells és flanquejada per dos saigs, els quals degollen sengles infants. Les fonts evangèliques (Mateu, Protoevangeli de Jaume, Pseudo Mateu) no presenten cap detall concret de la matança. La clau iconogràfica cal cercar-la, doncs, en la profecia de Jeremies (XXXI, 15) que fa referència al plany de Raquel pels seus fills, profecia que resta explícita en altres representacions del tema com la del panteó reial de la col·legiata de San Isidoro de Lleó. La figura femenina de l’Estany és Raquel, mare de Benjamí, que surt del seu sepulcre per plorar la sort dels seus fills desterrats a Babilònia. Aquest plany de Raquel i de tot el poble que ella representa era una prefiguració del plany de les mares de Betlem per la mort dels seus fills assassinats pel rei Herodes.

L’escena que tanca la iconografia del capitell 9 (cara de ponent) fa referència a la presentació de Jesús al temple, en el qual en realitat convergeixen dos temes diferents: la purificació de la mare i la presentació del primogènit. L’escena segueix de prop l’evangeli de Lluc (II, 22-40), el qual ressenya la presència de Maria i Josep, encarregat aquest de presentar l’ofrena lustral de la purificació de Maria (un parell de guatlles o colomins) i l’home just que rep el Nen (Simeó, segons alguns evangelis apòcrifs). El Nen apareix damunt una taula d’altar com una premonició de la seva passió i del seu lliurament final al Pare.

L’ordre cronològic de la vida de Jesús, perdut en el capitell que acabem de descriure, torna a aparèixer al següent (núm. 11) en el qual les tres cares vistes (llevant, nord i ponent) i una part de la interior (migjorn) han estat utilitzades per a representar l’entrada de Jesús a Jerusalem, descrita pels quatre evangelistes i l’Evangeli de Nicodem (Actes de Pilar). A la cara de migjorn s’inicia la processó dels deixebles, tots ells portant una palmeta a la mà dreta: un d’ells apareix col·locat a la cara de migjorn, sis a la de llevant i cinc a la nord. A l’angle dret d’aquesta darrera, Jesús, muntat damunt una somera, precedida pel seu pollí, inicia l’entrada a Jerusalem, escena que segueix a la cara de ponent. A la mateixa cara, un jove apareix enfilat dalt un arbre per tal de tallar unes branques, un altre es lleva la túnica per posar-la als peus del Messies, un tercer contempla l’escena i, finalment, un altre treu el cap a la finestra.

Una cara del capitell núm. 13, de la galeria de tramuntana, que representa l’escena de la Santa Cena.

J. Vigué

El cicle de la passió s’inicia pròpiament en el capitell 13. En ell només hi ha dues cares, la de llevant i la nord, que acullen motius historiats. A la primera de les cares el primer tema representat és el Sant Sopar. Sota els habituals daus hi ha, disposats en dues fileres, les figures dels apòstols centrades per la imatge de Crist, que té més altura que els altres. Al seu costat, a la filera inferior hi ha l’apòstol Joan, que es recolza damunt la seva mà dreta, i Judes, que rep el mos que descobreix la seva traïció. Els peixos que apareixen a la composició responen a una significació simbòlica, igual com el gest de Judes en agafar-ne un. El peix, a més d’ésser un símbol cristològic, és una al·legoria de l’eucaristia i, a través d’això, de la resurrecció, ja que, segons l’apòstol Lluc, el peix és l’aliment de Crist ressuscitat (XXIV, 42-43).

A la cara nord del capitell 13 l’escena representada és el lavatori dels peus, inspirada en el relat de l’evangelista Joan (XIII, 1-20), bé que amb una complexa iconografia malgrat l’aparent senzillesa de la composició. Jesús apareix agenollat sobre un coixí amb una tovallola a la cintura. Darrere seu, un dels apòstols aguanta el gerro que ha servit per omplir la palangana que hi ha al centre de l’escena. Pere, que és l’únic apòstol que cita Joan, ocupa la part central; té els peus dintre la palangana. Hi ha tres apòstols que contemplen l’escena. Un d’ells aixeca una mena de maça per damunt de Jesús: es tracta de representar, trasposada gràficament, la traïció de Judes (“i vosaltres també esteu nets; més ben dit, no tots… El qui comparteix el pa amb mi, m’ha posat un parany”).

El cicle de la passió continua al capitell 15, en el qual també hi ha dues cares amb una representació iconogràfica, la nord i la de ponent. A la primera hi ha dos episodis: a mà esquerra el Prendiment i el Bes de Judes i a mà dreta la Flagel·lació. L’únic interès iconogràfic rau en aquest darrer episodi amb la presència del Crist nu i lligat a una columna. Aquesta columna és a la vegada una al·legoria de la fortalesa divina i de l’arbre de la vida; és el centre que condueix al cel. A través d’ella, el sacrifici de Crist es convertirà en la redempció dels homes. Aquest sacrifici, la Crucifixió, és el que apareix representat a la cara de ponent del capitell. Els protagonistes són: Jesús clavat a la creu, el soldat, que travessa amb la seva llança el costat del crucificat, o sigui Longí, Maria i Joan. Hi manca la figura que generalment sol aparèixer formant simetria amb Longí, és a dir el portaesponja Esteve, absència en aquest cas justificada potser per raons de tipus formal i no pas iconogràfiques. Per la seva part, la presència de Maria i de Joan, amb llibres a les seves mans, sembla que indica una contraposició entre l’Antic Testament i el Nou.

Capitell núm. 17.

J. Vigué

Els episodis narratius d’aquesta sèrie acaben a la cara de llevant del capitell 17. Aquí es desenrotlla l’escena del Pesament de les Animes, o Psicòstasi, en la qual l’arcàngel Miquel venç el diable a desgrat de les trampes que aquest li presenta. Aquest tema és una creació de l’art funerari de l’antic Egipte, que fou transmès a l’art occidental a través de les pintures murals coptes o de Capadòcia, i que ben aviat fou adoptat pels Pares de l’Església com és ara Joan Crisòstom, el qual, en referir-se al dia del Judici, afirma: “Aquest dia les nostres accions, les nostres paraules i efa nostres pensaments seran posats en els dos platets i, tot inclinant-se a un dels dos costats, la balança dictarà la seva sentència irrevocable”.

En els tres últims capitells que hem comentat, alguna de les cares mostra una decoració de caire exclusivament ornamental, com és ara la cara de ponent del capitell 13, a la de llevant del 15 i a les cares nord i de ponent del 17. En totes aquestes cares el motiu es concreta a quatre tiges centrals que es lliguen a la seva meitat superior i s’obren vers els costats tot formant tot al seu llarg un motiu similar a una palmeta. En totes les cares esmentades, llevat de la nord del capitell 17, aquest motiu s’inscriu en la part trapezoïdal del capitell, tot deixant la part superior llisa, sense treballar.

Capitell 12 de la galeria nord del claustre de Santa Maria de l’Estany.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Els capitells exteriors d’aquesta galeria septentrional només presenten unes figuracions de caràcter animalístic o vegetal, les quals algunes vegades es conjuguen. El motiu que apareix representat més freqüentment és el dels dos monstres amb un cos amb quatre potes i cap i ales d’ocell, que mosseguen amb el bec, erigits damunt els seus cossos enfrontats, els quals s’obren per fer coincidir els seus caps amb els daus laterals i una de les seves potes davanteres amb el central; amb l’altra pota davantera aquests grius agafen unes boles que a vegades es converteixen en caps humans. Aquest tema, molt freqüent en el romànic català, el trobem al capitell 2 (cares de migjorn i de ponent), al capitell 8 (cares de migjorn i de ponent) i als capitells 10 i 12 (cares de llevant i de migjorn).

Capitell 18 de la galeria nord del claustre de Santa Maria de l’Estany.

Rambol

Uns altres dos capitells, el 6 i el 18, presenten també motius de caràcter animalístic. En aquest cas es tracta de lleons rampants que s’aixequen sobre les seves potes posteriors, enfrontats a cada cara per la cua, les cares contigües dels quals coincideixen a l’angle, més per raons formals que no pas de tipus iconogràfic i simbòlic, en un sol cap, disposats a l’angle. Igual com al cas dels grius, entre les seves potes, aquest cop les davanteres, agafen uns caps humans. A diferència de la uniformitat dels grius, la representació d’aquests lleons adquireix unes singularitats que distancien els dos capitells esmentats. A les cares de migjorn i de ponent del capitell 6, el dau central acull el cap d’un lleó de la gola del qual, a manera dels bucranis clàssics, surten sengles tiges que cenyeixen els cossos dels lleons, els quals mostren la seva cua entre cames. Al 18 capitell, amb tot, no hi ha el cap, el lloc del qual és ocupat per les cues dels animals. També cal fer notar, tal com ja feu G. Gaillard, que a la cara de llevant del capitell 6 el lleó no és rampant, sinó que repenja les seves quatre potes a la línia de l’astràgal, d’una manera semblant a la que adopten aquests animals a Sant Miquel de Cuixà i a Serrabona. La cosa més original, amb tot, no rau pas en aquesta posició, sinó en que el cap animal és compartit pel lleó rampant de la cara meridional; és a dir, un cap és compartit per animals no simètrics.

Els altres capitells d’aquesta galeria presenten uns motius d’inspiració vegetal. En aquest sentit destaca el capitell 4, que recorda l’estructura del capitell corinti amb una zona inferior formada per les fulles d’acant que sorgeixen de l’astràgal i s’obren amb un relleu profund vers l’exterior a mitja altura; a la part superior unes tiges es vinclen vers els angles derivant així en unes volutes que a la cara de ponent es tanquen amb dues grans boles.

Capitell 14 de la galeria nord del claustre de Santa Maria de l’Estany.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Capitell 4 de la galeria nord del claustre de Santa Maria de l’Estany.

F. Junyent-A. Mazcuñan

L’ornamentació dels altres capitells no té cap reminiscència de classicisme. El motiu de les fulles lobulades que uneixen les seves tiges a l’eix central es repeteix amb un grau de relleu diferent a les cares de llevant dels capitells 2 i 8 i a les de ponent del 10 i 12. El 14 i el 16 capitell tenen, sens dubte, una major originalitat. Les cares del 14 presenten unes grans fulles d’acant, l’eix de les quals és l’aresta de les cares del capitell i que pugen des de l’astràgal fins als daus tot culminant als angles en caps que es repeteixen als daus centrals. L’originalitat del capitell 16 rau en la cara de llevant, ja que la de migjorn i la de ponent presenten el motiu ja esmentat als capitells interiors d’aquesta galeria. A la cara de llevant un parell de tiges amb dos nusos al seu eix s’obren vers els costats per formar una mena de volutes, dues a la part superior i dues a la inferior, que es tanquen entorn d’un cap humà.

L’estudi de les cares interiors d’aquesta galeria es fa molt difícil, igual com el de les cares interiors de les altres galeries. Entenem per cares interiors aquelles que oposen entre si els capitells corresponents de les columnes geminades, és a dir, a la galeria nord la cara meridional dels capitells que donen a l’interior de la galeria del claustre i la cara septentrional de les que s’obren al pati. Als capitells de l’interior de la galeria, les cares mig tapades presenten uns motius que parteixen d’estilitzacions vegetals, fet que permet de distingir els sis primers dels tres darrers. A la primera sèrie no es repeteix cap motiu ornamental, tot individualitzant-se cadascuna de les cares, bé que la palmeta presenta diverses versions a la vegada que sembla ésser l’ornament dominant. Cal destacar, amb tot, per la seva complexitat i riquesa la decoració del capitell 5, en el qual hom reprodueix l’estructura del corinti clàssic, bé que doblant les volutes. Per contra, els tres darrers capitells presenten, sense en treballs tenir cap variació, el motiu de doble palmeta, que també trobem a les cares exteriors no figurades d’aquests mateixos capitells.

Detall d’una cara del capitell núm. 16, de la galeria de tramuntana. En una composició força original unes palmetes embolcallen quatre màscares.

Rambol

Al costat exterior d’aquesta galeria amb treballs hom pot trobar-hi diferències entre les cares interiors i les tres exteriors de cada capitell. Als capitells 2, 8 (només costat interior), 10 i 12 el motiu representat és idèntic (un parell de fulles lobulades que se separen de les tiges que actuen d’eix central) i a la vegada coincideix amb el de les cares de llevant dels primers capitells esmentats i de ponent dels dos segons. En els altres hom pot dir que la cara interior respon al mateix criteri decoratiu que les altres, i així trobem l’estructura de capitell corinti (capitell 4), la representació del lleó sobre les quatre potes que repeteix l’anomalia ja indicada (capitell 6), les palmetes angulars que s’obren per deixar pas a un cap humà central (capitell 14), i la palmeta que hi ha al costat d’un eix central (capitell 16). Només constitueix una excepció el capitell 18, les cares vistes del qual mostren unes representacions d’animals. En aquest cas al motiu inferior de palmetes que hem pogut veure en altres capitells cal afegir una simètrica composició superior de fulles trilobulades.

Galeria occidental

L’estudi de la galeria de ponent exigeix la consideració conjunta dels capitells interiors i exteriors, és a dir, els que corresponen a les columnes geminades respectives, ja que solen manifestar un mateix tractament, fins i tot a les cares interiors de tots ells (cara oriental per als capitells del costat que dona a la galeria claustral i cara occidental per als que corresponen al pati o espai central).

Als divuit capitells de l’ala occidental hi ha una tipologia que, amb unes variacions, es repeteix simptomàticament en els capitells 19 i 20, 25 i 26, i 31 i 32, és a dir, deixant intervals de dues alineacions de columnes geminades entre elles.

Aquest tipus del qual parlem, igual com en altres casos, del claustre de Santa Maria de l’Estany no és pas inusual en el romànic català; el trobem sobretot a Elna a Serrabona i també al claustre del monestir de Ripoll. El cos o cistell del capitell s’entén dividit en dues zones pràcticament iguals. La zona superior és centrada per un cap humà molt estilitzat que fa d’eix de dues fulles de palmera que s’obren vers els extrems del capitell, per acabar a vegades en unes rosetes estilitzades, en caps d’àguila o en les mateixes fulles. Al primer capitell (costat interior) la part inferior ha estat resolta amb una zona gairebé cilíndrica totalment llisa, la qual emergeix de l’astràgal per unir-se amb la zona superior a través de dues motllures en forma de corda i unes altres dues estilitzacions de palmetes en voladís que, de front, determinen només un dentat continu entorn del capitell. Als altres, l’espai inferior és format per una corona de palmetes les tiges de les quals s’uneixen per formar un floró als espais que deixen lliures aquelles. Aquesta estructura que constatem es repeteix també a les cares interiors dels capitells, bé que sense haver estat esculpida la part superior, que apareix totalment llisa i sense ornamentació.

Al costat del pati claustral, el capitell 26 presenta una disposició diferent, bé que és fruit d’uns criteris no gaire llunyans. En aquest cas els caps humans s’han desplaçat als angles tot coronant dos cossos d’estries superposades al terç central del capitell, uns cossos que es repeteixen al centre de la cara; la zona inferior no presenta cap mena d’ornamentació.

Capitell núm. 21.

J. Juanola

Els capitells que hi ha al primer interval, és a dir, els núm. 21, 22, 23 i 24, presenten una decoració de caire animal, la qual, en certa manera recorda les de la galeria septentrional. Els núm. 21 i 22 recullen el ja comentat tema dels grius que es mosseguen les ales, tractats amb una estilització molt més acusada que a la galeria de tramuntana. Els núm. 23 i 24 toquen el tema dels dos animals (lleons) que aquí agafen amb les seves potes anteriors el cap d’un home en una posició estranya (entre assegut i dret). Aquest tema pot presentar unes connotacions iconogràfiques bíbliques i es pot associar a Daniel a la fossa dels lleons o, en tot cas, als treballs de Samsó, és a dir, a prefiguracions cristològiques. Amb tot, la repetició del tema en sis cares diferents fa abandonar aquesta mena de significacions, tot fent al·lusió potser únicament a les lluites psicomàquiques que semblen animar la iconografia d’aquest claustre.

L’interès bàsic d’aquesta galeria se centra en els capitells de l’interval següent (núm. 27 i 28) i als núm. 29 i 30. Aquí, al costat d’unes estilitzacions vegetals, són presentades unes interessants figuracions de caire simbòlic. Al capitell 27, que té una acusada forma geomètrica de piràmide truncada en la qual s’acusen perfectament les arestes, hi ha representades dues escenes que semblen correspondre a un mateix criteri iconogràfic. A la cara nord hi ha un falconer dret, el qual porta un barret i una túnica curta i atia amb un bastó els gossos que persegueixen una llebre que hi ha inscrita a l’angle superior dret. A la cara oposada, la de migjorn, el mateix home mata el porc, en una intenció marcadament temporal, ja que al mateix capitell hi ha representada no solament la cacera del senglar, sinó el cos de l’animal ja sacrificat i penjat pel morro, igual com només el cap de l’animal com la representació de l’última etapa de la matança.

La significació d’aquests dos episodis en certa manera aïllats d’un context narratiu o simbòlic es fa difícil d’assenyalar. En el món romànic les escenes de cacera es troben tant en el terreny de l’escultura com en el de la pintura; així els podem veure a la llinda de la catedral d’Angulema i al timpà de l’església de Saint-Ursin de Bourges, essent potser la representació pictòrica més interessant la de l’ermita soriana de San Baudel de Berlanga. La figura del falconer que hi ha al claustre de l’Estany ha estat associada, tal com succeeix amb la de la façana de Parthenay-le-Vieux, amb el cavaller cristià victoriós que amb la seva fe triomfa damunt el món; el falcó és sempre el símbol de superioritat, de victòria, d’ascensió, és l’au que triomfa sobre les llebres malignes i les esquartera. El cavaller amb el falcó, tal com hom pot llegir als bestiaris catalans, és una representació d’aquells homes que des de llur jovenesa comencen a conèixer les coses de la divinitat i, a mesura que passen els anys, gaudeixen més de la contemplació del Fill de Déu a fi que, finalment, puguin rebre la glòria del Paradís. Sembla, doncs, que aquesta escena no ha d’ésser considerada com de gènere o costumista, sinó amb connotacions simbòliques. En aquest sentit, no hem d’oblidar tampoc que en alguns mensuaris el mes de maig és representat per la figura d’un falconer.

L’associació d’aquest capitell amb els mesos de l’any podia accentuar-se amb la matança del santmartí que sol representar el mes de novembre; tot i que, més que un porc, el que hi ha representat al capitell sembla més aviat un senglar, la qual cosa equivaldria, novament, a plantejar la lluita del cavaller cristià contra les forces del mal.

La cara de llevant d’aquest capitell 27 presenta dos quadrúpedes rampants (potser lleons) que tenen llurs cossos enfrontats, tot girant el seu cap vers els angles. Al capitell 28, aquests animals s’han convertit en unes feres fantàstiques que omplen les seves tres cares vistes en les quals els rostres humans dels angles s’erigeixen d’uns quadrúpedes alats, dels quals, fins i tot a la cara nord, superant els principis de simetria, un d’ells es converteix en una au, mentre que a la cara de llevant l’estilització formal predomina completament sobre la lògica iconogràfica.

Als capitells 29 i 30 només una de les cares presenta un motiu figuratiu: la de migjorn del costat interior. Ací hi ha dues criatures diabòliques, potser dues interpretacions diferents d’una mateixa realitat; a mà esquerra hi ha el geni del mal en tot el seu horror: un cos cadavèric s’aixeca sobre unes potes d’animal; és gairebé un diable pensant que exhibeix les ales del príncep de l’aire que li atorgava sant Pau. Al seu costat, el diable mofeta, vomitant foc, en forma d’una flor estilitzada, i abillat amb el típic barret cònic. A la cara nord i a la de llevant d’aquest capitell l’ordre geomètric és posat al servei de l’estilització vegetal; una composició de trifolis s’estén simètricament a la cara oriental, mentre que la septentrional presenta tres zones decoratives diferents: una franja superior amb dents de serra, la immediata en la qual amb treballs s’ha començat la labor escultòrica i només s’endevinen les primeres incisions del que seria un tema vegetal, i la inferior, en la qual unes tiges centrals es dirigeixen vers els costats per tal d’obrir-se en fulles tot formant, a cada costat, sengles florons. Aquesta estructura tripartita es repeteix a la cara corresponent del capitell exterior, tot variant els motius, sobretot a la zona inferior en la qual quatre mitges rosetes adossades a les quatre arestes perimetrals defineixen un espai central de costats curvilinis. A més de l’ornamentació del dibuix en forma de cor de la cara de llevant, l’interès principal d’aquest capitell 30 rau a la cara meridional: allí es mostra una simètrica composició de set pinyes, en la qual els troncs de les cinc superiors s’uneixen en un botó central. Potser es tracti de la representació de l’arbre central del segon Paradís, relacionat també amb els set dons de l’Esperit Sant.

Els capitells 33 i 34 presenten en el seu conjunt unes clares referències a la lluita entre el bé i el mal, a l’enfrontament entre els vicis inspirats pel diable i les virtuts del cavaller cristià. La cara de llevant del capitell 33 sembla ésser la representació sintètica del desenvolupament iconogràfic plantejat; allí hi ha un cavaller dret, equipat amb cota de malla i amb un escut ametllat, el qual branda la seva espasa davant un lleó rampant; es tracta, sens dubte, de la més clara imatge de la lluita psicomàquica; a les cares que fan costat a aquest enfrontament apareixen els símbols del món diabòlic; a la septentrional, dos dimonis mofetes amb potes de cabra semblen immersos en una baralla mútua; llurs cossos esquelètics, el caricaturesc cap d’un, abillat amb un capirot cònic i el cap animal de l’altre fan costat a la creu que remata el bordó de la salvació. A la cara meridional, dos grius enfrontats i erigits sobre llurs potes davanteres remarquen l’exaltació de les forces negatives que vencerà el virtuós cavaller.

Força menys evidents, sens dubte, en llur significació, són les representacions que hi ha incloses a les tres cares vistes del capitell 34. Potser novament la cara de llevant, a la qual hi ha dues sirenes que fan sonar els seus olifants, sigui l’eix simbòlic de les representacions septentrional i meridional. A la primera d’elles, un home amb un farcell a l’espatlla inscrit en un arc camina darrere un ase carregat d’una manera molt ostensible. Hom ha identificat aquesta escena amb un episodi de la vida costumista, de caire popular; amb tot, la presència de les sirenes esmentades ens fa pensar que potser es refereixi al vici de l’avarícia més que no pas a la representació d’uns mercaders. A la cara nord dues aus, potser símbol de la virtut dels elegits, retorcen els seus colls per tal de formar una bonica composició simètrica.

Els dos capitells que tanquen la galeria (núm. 35 i 36) presenten a les seves sis cares vistes un mateix motiu ornamental sense amb prou feines cap variant. Sota els tres típics daus ornamentats amb un entrellaç, hi ha una forma de cor que s’obre a una palmeta central invertida que centra les diverses cares; als angles les mateixes tiges dels cors s’obren tot formant una altra palmeta que canvia el sentit de la principal.

Les cares interiors dels capitells d’aquesta galeria no manifesten pas un interès especial; algunes vegades recorden els motius vegetals de les cares vistes i quan no hi són aquí, presenten uns motius de palmetes, volutes, etc, que no s’allunyen de les tipologies habituals. Només caldria distingir la cara interior del capitell 34, en la qual hi ha inscrit un motiu crucífer d’extremada austeritat formal.

Galeria meridional

Tot seguint l’ordre invers a les agulles del rellotge, darrera aquesta galeria occidental hi ha la meridional, que ha estat considerada per tots els estudiosos com la més moderna. Això sembla indubtable, tot i que creiem que es tracta d’una obra anterior al segle XIV. Al costat d’aquest criteri cronològic s’ha associat també un caràcter primitivista, quan no degenerat, la qual cosa, al nostre parer, no és pas gaire certa. De cap manera no podem parlar d’un art degenerat quan ens referim a les estilitzacions d’aquesta galeria; més aviat al contrari, aquí hi podem trobar una mostra de les estilitzacions més boniques del nostre art romànic.

La primera cosa que sorprèn d’aquesta galeria és la forma que, per regla general, tenen els capitells. Tot i que en un principi es manté la biparticipació que ja apareix a la galeria septentrional entre una zona rectangular (cúbica) superior i una altra de trapezial (tronc piramidal) inferior, hom tendeix a fer desaparèixer les arestes i a crear volums més arrodonits, tal com succeïa als capitells del primer parell de columnes, a partir de l’angle sud-occidental. En aquests fins i tot desapareix en allò que respecta a la continuïtat del motiu ornamental el concepte de cara. Un collarí amb un cordó helicoïdal separa amb una breu franja cilíndrica la cistella del capitell pròpiament dit de l’astràgal. En aquella, amb una incisió extremadament aguda i perfilada hi ha un entrellaç que ressalta un filet central trepanat, el qual determina a cadascun dels capitells tres espais circulars centrats per una roseta.

Capitell núm. 39.

J. Vigué

Els capitells del segon parell de columnes (núm. 39 i 40) presenten ja una ornamentació diferenciada. Figurativa a l’interior i estrictament ornamental a l’exterior. Ambdós, però, tenen una banda superior amb un denticulat tallat amb un gran sentit de la volumetria geomètrica. Les tres escenes representades a les respectives cares del capitell 39 no sembla pas que guardin cap relació. A la cara de ponent, el que ha estat representat és la benedicció, potser d’aquesta església: al centre de la composició hi ha un bisbe amb el salpasser aixecat; a la seva dreta hi ha un diaca, amb l’estola creuada damunt el pit, que aguanta el bàcul; a la seva esquerra el sotsdiaca aixeca el ceptre. Igual com a les altres figures del capitell, tant o més que la iconografia interessa el tractament estilístic en el qual les formes extremadament simples i geomètriques sembla que estiguin tallades a llesques, a vegades curves, en altres llocs rectes, que fins i tot són fruit més d’un concepte de motllurat que no pas d’una talla escultòrica. A la cara de migjorn el tema representat és més enigmàtic: una dona, aixecant, potser, una palmera de màrtir, centra la composició. A la seva dreta un saig amb una túnica curta li agafa els cabells i amb l’altra mà aixeca el fuet que descarregarà contra la suposada santa; a la seva esquerra hi ha un altre soldat que porta un elm, el qual l’agafa pel braç a la vegada que al seu braç esquerre es posa el que podria ésser un falcó, inscrit completament a la cara oriental. A l’altra cara dos personatges, un d’ells amb un farcell a l’espatlla, sembla que aixequin una llebre com si es tractés d’un trofeu de cacera. El capitell corresponent exterior (núm. 40) presenta un motiu d’entrellaços oposats en sentit perpendicular d’arrel clàssica, mentre que als angles hi ha unes fines palmetes sobre unes tiges llargues.

Capitell núm. 41.

F. Junyent-A. Mazcuñan

L’enigma sembla ésser també la nota dominat del parell de capitells següent. L’interior (núm. 41) distingeix perfectament, més que cap altre en tot el claustre, la zona rectangular de la part superior de la troncopiramidal inferior. En aquesta una banda amb dos solcs determina un entrellaç sinusoïdal. Als rectangles hi ha inscrits, a cadascuna de les cares, dos motius. A les cares de ponent i de migjorn hi ha dos animals que caminen i que determinen una mena de processó: un d’ells és un griu i l’altre un quadrúpede d’identificació molt difícil. A la cara oriental varien, amb tot, els motius. A la zona esquerra hi ha una creu que emergeix d’una rica ornamentació que recorda les d’orfebreria, mentre a mà dreta hi ha un bonic cérvol les banyes del qual s’ajusten perfectament al marc. En aquest cérvol hom ha volgut veure el símbol de les ànimes que hi ha al Paradís i gaudeixen de la presència de Déu. En aquest cas, els animals esmentats caldria que fossin interpretats amb connotacions cristològiques.

Capitell núm. 42.

Rambol

El tercer capitell exterior (núm. 42) retorna a l’estructura més contínua del capitell, tot unint en la part ornamental les seves quatre cares a parells. A la cara de ponent i a la cara de migjorn (interior) un quadrifoli d’un relleu molt alt constitueix el motiu principal, coronat a la cara vista per un fris, en el qual les incisions determinen uns triangles oposats que circumscriuen uns trifolis. La cara nord i la de llevant no solament no tenen unitat sinó que exhibeixen també una continuïtat decorativa. Un entrellaç amb dues bandes que en determinen una altra de central amb boles trepanades creen un espai circular a cada cara, tot creuant-se amb uns angles aguts a l’aresta. Al nord, el motiu inscrit en el cercle és un gall que hi ha al costat d’un petit cap humà; a llevant, hi ha un animal (un lleó rampant). Tant el gall com el lleó poden ésser interpretats com un símbol de Crist, i el gall, sobretot, en relació amb el seu simbolisme solar, com una imatge de la resurrecció. En qualsevol cas la significació de l’associació del gall amb el cap humà no és pas evident.

Els capitells del quart parell de columnes (núm. 43 i 44) mostren, igual com l’anterior, una decoració que és solucionada amb un principi bifacial, almenys pel que fa al capitell interior. Les cares de ponent i de migjorn presenten novament un entrellaç que determina uns espais circulars a les cares i rectilinis a l’angle, espais circulars en els quals hi ha inclosa una ornamentació a manera de floró. Encara tenen més interès la cara de llevant i la nord (interior), interès que no rau pas en l’entrellaç de dos solcs que es tanca circularment sobre si mateix, sinó en la representació de dues peres que s’endevina a la part superior de la cara oriental. Hom ha volgut associar aquestes peres a la família Riudeperes, i sobretot Berenguer, abat del monestir, que morí el 1329 i al sarcòfag del qual hom pot llegir que enriquí en gran manera l’església, tant de béns espirituals com temporals; bé que el seu escut tal com apareix al propi sarcòfag té tres peres en comptes de les dues que hi ha al capitell. En qualsevol cas, no sembla pas que aquesta associació sigui gaire convincent, sobretot pel que fa a la datació de la galeria.

De les cares vistes del corresponent capitell exterior (núm. 44) només es conserva la septentrional, amb la inclusió d’un gran cercle que tanca una roseta de sis pètals. La decoració de la cara interior fa preveure la presència del motiu d’entrellaços ja advertits a la cara oriental i septentrional del capitell del costat.

Els dos capitells del cinquè parell de columnes (núms. 45 i 46) presenten únicament un motiu ornamental bàsic que es repeteix amb variants de tractament formal a les sis cares vistes. A totes elles els costats d’un rombe són lligats per un entrellaç les quatre branques del qual es creuen al centre. La variant bàsica està en el doble (cara de llevant) o el triple fil (cares de ponent, de migjorn i nord) que defineix els entrellaços.

També el capitell següent planteja una exclusiva solució ornamental, bé que en aquest cas sense uniformitat a totes les seves cares. Les cares de migjorn i de llevant del capitell interior i la nord i ponent de l’exterior, sota una banda amb un motiu de greca, inclouen un entrellaç amb forma de cor invertit. Les altres cares, juntament amb les interiors, determinen els llaços que es creuen, dibuixant dos ulls ametllats tot i com ja hem pogut veure en capitells anteriors.

Les formes entrellaçades circulars tornen a ésser els motius predominants en el setè emparellament de capitells (núms. 49 i 50) (cares de migjorn i de llevant de l’interior i de ponent i de llevant de l’exterior). Aquestes formes, constituïdes per bandes amb una franja central trepanada o per un motiu denticulat, presenten al seu nucli unes rosetes o creus i a la cara de migjorn del capitell interior l’escena d’una au rapaç que ataca una ovella, del significat cristològic de la qual sembla que hom no pot dubtar (les forces del mal intentant vèncer els esperits units a Déu).

Capitell núm. 52.

Rambol

Capitell núm. 51.

F. Junyent-A. Mazcuñan

L’interès iconogràfic s’evidencia també a les cares dels capitells del vuitè parell de columnes (núms. 51 i 52): els entrellaços circulars que es creuen segons uns rombes als angles constitueixen el principal motiu ornamental de les diverses cares i només varia la representació que s’inclou als espais centrals. Al capitell 51 la cara de ponent representa una de les figures més boniques de la galeria: la d’un àngel amb les ales esteses, que porta a la mà dreta un llibre tancat i segellat; es tracta, sens dubte, de l’àngel amb el llibre dels set segells del qual parla l’Apocalipsi. A la cara de migjorn es tracta d’un quadrúpede, potser un gos, que ocupa aquest espai, mentre a la cara de llevant és un cavaller muntat a cavall tot fent ostentació de les armes dels Cardona. El corresponent capitell, núm. 52, presenta dues cares (de ponent i de llevant) amb motius no figuratius (roseta estrellada i entrellaços creuats). La cara septentrional inclou novament la figura d’un cérvol, potser amb la significació cristològica que ja hem comentat.

Capitell núm. 53.

Rambol

Els dos últims capitells d’aquesta galeria (núms. 53 i 54) presenten a cada cara unes palmetes coronades amb cintes perlejades, les quals a la vegada constitueixen les tiges que s’entrellacen amb les anteriors.

Les cares interiors dels capitells de la galeria meridional (cares de migjorn als capitells exteriors i cares nord als interiors) tenen un cert interès formal bé que algunes vegades s’aparten de la continuïtat de la decoració de les cares vistes. El motiu més freqüent és un que es repeteix en totes les galeries i que consisteix en dues fulles lobulades simetritzades al voltant d’una tija central (a la filera interior apareix als capitells 37, 43, 49, —amb variants— i 53; a la filera exterior, als capitells 38, 40, 50 i 54). Al costat d’aquesta estilització vegetal hi ha representats els motius de formalització absolutament geomètrica, com és ara els cercles concèntrics dels capitells 39 i 51 de la filera interior o els romboides, també concèntrics, dels capitells corresponents al cinquè parell de columnes, és a dir el 45 i 46. Cal esmentar, per la seva originalitat, el motiu del capitell 52 (exterior) en el qual hi ha superposades cinc mitges llunes d’arc menor a major.

Galeria oriental

Un dels capitells de la galeria de llevant, el núm. 56: Una noia, amb toca i túnica cenyida. surt d’entre unes palmetes i agafa entre els seus braços sengles palmetes angulars els extrems de les quals es dobleguen per tal de convertir-se en uns caps d’animals.

Rambol

Capitell núm. 57, de la galeria de llevant. Sovint l’art romànic va recórrer, per als seus temes ornamentals, a representacions de la vida quotidiana de les persones o escenes de la vida del camp. Aquí ha estat representada una doble acció: una noia pentina els seus cabells mentre espera l’estimat, al qual abraça a l’escena del costat.

Rambol

La galeria oriental tanca el desenrotllament iconogràfic del claustre del monestir de l’Estany d’una manera un xic complexa. El primer parell (núms. 55 i 56) presenta una talla escultòrica relacionable amb la de la galeria septentrional. Les sis cares vistes presenten un mateix motiu sense gairebé cap variant: una dona, amb toca i túnica cenyida, surt d’entre unes palmetes i agafa entre els seus braços sengles palmetes angulars els extrems de les quals es dobleguen per tal de convertir-se en uns caps d’animals, potser llebrers, tema que en certa manera és una versió de l’habitual home empresonat entre rotlles vegetals, molt freqüent en el nostre romànic.

Als capitells 57 i 58 no hi ha pas una uniformitat; hom pot distingir totalment l’interior de l’exterior. Al 57 les tres cares presenten una decoració figurativa. A la cara meridional una banda amb rosetes i un animal que camina rematen una escena de dos carners enfrontats davant un arbre central. Es tracta d’un tema de tradició oriental en el qual els carners guarden el hom o arbre del Paradís: amb tot, els carners o bocs han estat associats també a la luxúria, que suposadament és al·legoritzada a la cara septentrional d’aquest capitell. En aquesta cara hi ha una doble arcuació que delimita dos moments diferents d’un mateix desenrotllament: a mà esquerra, una dona asseguda pentina els seus abundants cabells mentre espera el seu estimat; a mà dreta, els dos personatges s’abracen estretament. La cara oriental sembla mostrar una lluita psicomàquica en la què el cavaller cristià, protegit per una rodella, clava la llança a un animal (un lleó?) davant la presència d’una àguila i vencent amb la seva virtut els vicis. El capitell corresponent exterior (núm. 58) presenta, amb variants, un motiu vegetal amb un verticil central que s’obre en dos o quatre ventalls de fulles simètriques.

Els capitells del tercer parell de columnes (núms. 59 i 60) presenten uns interessants motius figuratius, llevat de la cara meridional de l’interior, amb les típiques fulles lobulades obertes al costat d’una tija central. A la cara de llevant del capitell 59 hi ha un tema molt habitual en l’art romànic: el de l’animal músic. En aquest cas es tracta d’un bou de cos estriat que toca un ravell davant la presència d’un petit personatge situat a l’angle superior esquerre. La seva presència ha estat associada al vici de la peresa espiritual. A la cara veïna, la nord, dos bonics ocells enfronten llurs cossos al costat d’un petit arbust, ocupant perfectament la superfície del marc.

Capitell 60, a la galeria oriental del claustre de Santa Maria de l’Estany.

Rambol

Capitell 62, a la galeria oriental del claustre de Santa Maria de l’Estany.

Rambol

El capitell 60 presenta també una decoració molt interessant. Dues cares tenen unes representacions d’animals. A la de migjorn hi ha dos quadrúpedes rampants que es disposen simètricament al costat d’un imaginari eix central. A la nord dos paons reials que miren vers direccions oposades comparteixen una única i aparatosa cua. És sabut que aquesta mena d’animals fan al·lusió generalment a la immortalitat que han obtingut els benaurats o virtuosos, els quals potser tenen també llur representació a la cara de ponent del capitell, en la qual dos homes amb unes batolles baten una garba. A la cara meridional dos quadrúpedes s’aixequen damunt llurs potes posteriors, en una composició més interessant, potser, per la seva estilització que no pas pel seu contingut iconogràfic.

Els capitell 61 i 62 presenten també temes de caire figuratiu, llevat de les cares meridionals, resoltes, deixant el terç superior sense esculpir, amb estilitzacions vegetals. Les altres dues cares vistes del capitell 61 inclouen temes aparentment profans. A l’oriental, sota uns arcs, hi ha una figura masculina i una de femenina que sembla que es donin la mà, en una actitud que ha estat interpretada correntment com de prometatge. A la cara següent, la septentrional, també sota uns arcs, un home toca un ravell i una dona, amb un casquet triangular, toca uns cròtals. Hom pot pensar en la típica representació de joglars, que entre d’altres molts exemples trobem a la decoració mural d’una masia senyorial propera a Lleida, bé que hom també sol interpretar aquesta escena com una representació de la luxúria. Les cares del capitell 62 desenvolupen una iconografia de significació totalment allunyada de les coses profanes. A la cara de ponent hi ha dues sirenes-ocell que porten una còfia i que fan guàrdia a l’arbre del Paradís, en una composició totalment simètrica. A la cara nord, hi ha dos quadrúpedes, potser llops, que creuen els seus cossos i enfronten els seus caps, dels quals surten unes llargues llengües talment com si fossin escurçons. En aquest cas la subordinació de les figures al marc resta evident per una de les potes davanteres de cada animal, les quals segueixen perfectament la línia de les arestes.

Tant el capitell 63 com el 64, corresponents al cinquè parell de columnes presenten una decoració exclusivament ornamental. Una cinta perlejada d’estructura oval tanca una bonica palmeta, tot plegat sota els tres daus habituals; només hi ha una variació a la cara septentrional del capitell exterior, en la qual la palmeta ha estat substituïda per un floró, del qual surten dues tiges rematades a l’exterior de la cinta per unes fulles lanceolades.

Capitell 65 de la galeria sud del claustre de Santa Maria de l’Estany.

J. Vigué

Capitell 64 de la galeria sud del claustre de Santa Maria de l’Estany.

J. Vigué

Capitell 66, a la galeria oriental del claustre de Santa Maria de l’Estany; la cara de ponent (a l'esquerra) amb una filigrana, representació laberíntica de construcció triangular o hexagonal.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Hom pot dir que el parell de capitells següent (núms. 65 i 66) tanca la decoració pròpiament figurativa del claustre, tot i que en aquesta també hi han estat representats uns temes de caràcter geomètric. A les cares de migjorn i de llevant del capitell 65 hi ha inclosos dos temes bíblics que aparentment no tenen cap relació. A la primera hi ha estat representada la visió apocalíptica de la Maiestas Domini. La Divinitat, amb un nimbe crucífer i assegut damunt un soli zoomòrfic, és tancat en una màndorla perlejada absolutament circular. Als angles hi ha els quatre símbols dels evangelistes, d’entre els quals cal destacar l’àguila de Joan, la cua de la qual sembla que acabi en un cap estrany també d’animal, cap la presència del qual és, sens dubte, enigmàtica. A la cara de llevant ha estat representada l’Anunciació, tema que ja hem vist a la galeria septentrional. No solament és diferent el tractament de les figures, molt més enigmàtic i planimètric a la galeria oriental, sinó també el sentit de l’escena. Aquí l’Anunciació no ha estat acompanyada de l’Encarnació i, doncs, l’episodi no té cap influència dels apòcrifs: Maria és la serventa humil que es retrau davant l’àngel que porta en una de les seves mans una flor de lis. L’altra cara vista, la nord, té la part superior sense esculpir, a la inferior hi ha una cinta central trepanada que s’obre vers els costats amb dues espirals simètriques les quals, sens dubte, tindran relació amb el motiu de la cara de migjorn del capitell exterior, núm. 66. Aquesta cara mostra la part superior sense treball, mentre que la inferior és ocupada per una espiral perfecta i geomètrica. A la cara de ponent hi ha situada una àguila amb les ales esteses i amb una clau al costat del seu cap, i a la cara nord hi ha una representació laberíntica de construcció triangular o hexagonal; es tracta del lloc sagrat en el qual només podran penetrar aquells que tinguin la presència divina simbolitzada per l’àguila.

Capitell 68 de la galeria sud del claustre de Santa Maria de l’Estany.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Les cares dels capitells 67 i 68 presenten una decoració floral comuna, constituïda per un doble joc de palmetes, unes que emergeixen de l’astràgal (una central i dues laterals als angles) i unes altres de superiors que es vinclen amb un relleu acusat des de l’àbac per unir-se amb les que hem esmentat primerament. Per contra, els 69 i 70 responen a una tipologia ornamental diferent. Al 69 es repeteix un tema que ja hem pogut veure a la galeria septentrional (capitell 14): un desenrotllament de fulles d’acant angulars que culminen amb uns petits caps humans als quatre angles. El capitell 70 mostra una superposició de dos pisos de palmetes, que a la cara S culmina amb la presència, en els típics daus, de tres caps, el central humà, i els dels laterals, d’animals.

El darrer parell de capitells d’aquesta galeria, és a dir els núms. 71 i 72, es distingeix per la seva decoració animal. Les cares del capitell 71 inclouen les figures de dos lleons coronats erigits damunt les seves potes davanteres, la factura dels quals és semblant a la que apareix al sepulcre dels Peguera del mateix claustre, bé que el seu significat potser tingui a veure amb l’al·lusió del vici de l’orgull, representat també en els animals del capitell del costat. A les cares d’aquest capitell núm. 72 hi ha representats uns quadrúpedes que s’aixequen damunt uns caps humans separats en llur oposició d’espatlles, per uns caps d’animals que en vomiten unes altres de diabòliques.

Detall d’una de les cares del capitell que segueix un esquema força usual a la galeria de ponent del claustre: un pis inferior a base de fulles i un de superior—el que representa la fotografia— ocupat per una màscara central enmig d’unes fulles derivades als angles en volutes.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Les cares interiors d’aquesta galeria (cara de llevant per als capitells exteriors i cara de ponent per als interiors) no presenten pas unes particularitats que mereixin gaire interès, llevat d’alguns casos concrets. El tema de les fulles lobulades que s’obren entorn d’una tija central, tema que amb variants hem pogut veure en altres galeries, en aquesta també apareix (capitells 57,58, 59 i 61), tot i que és freqüent que a les cares interiors es repeteixi el motiu ornamental de les cares vistes. Així succeeix en els capitells 63, 64, 65, 66, 67 i 68. A vegades, com succeeix en el primer parell de capitells, el motiu és totalment diferent; en aquest hi ha una faixa central no treballada que separa un feix de fulles lobulades. Les cares més interessants apareixen, amb tot, en algun dels capitells que donen al pati central. Així, al 62 hi ha una cara femenina que s’aixeca damunt una columna jònica voltada d’estilitzacions vegetals, i en el 72 hi ha la mostra més expressiva de totes les cares interiors del claustre: la d’una cara d’animal la gola del qual és oberta per les urpes d’uns quadrúpedes que hi ha a les cares dels costats. (JSP)

Teixits

Teixit núm. 4 133

Fragment del teixit que procedeix del monestir i que es conserva al Museu Episcopal de Vic, on és catalogat amb el núm. 4 133. Es de seda i presenta una decoració a base d’animals.

G. Llop

Al Museu Episcopal de Vic i amb el número d’inventari 4 133 es conserva un fragment de teixit de seda de decoració animalística. Segons consta en la fitxa de l’esmentat museu en les col·leccions del qual ingressà l’any 1910, procedeix del monestir de Santa Maria de l’Estany.

Es tracta d’un retall de teixit de seda que recorda un adomassat, amb ordit groc —actualment groc palla— i trama vermella, de 24 cm de llarg per 14 cm d’ample. En molts punts l’ordit és trencat i el teixit se sosté únicament pels fils esfilagarsats de la trama.

Tot i el deficient estat de conservació del fragment, és possible de veure ben clarament el motiu que en decora la superfície. Unes fileres de cercles, de centres coincidents sobre unes mateixes verticals, de contorn seguit i ressaltat per un doble perfilat interior i exterior, circumscriuen parelles de lleons adossats flanquejant una palmeta. Els animals es donen l’esquena, estan en posició rampant amb les potes a diferents nivells tal com si anessin a saltar, tenen les testes girades cap endarrere i estan situats a un i altre costat de la palmeta o arbre que constitueix l’eix de simetria de la composició.

L’espai entre els cercles —que no arriben a ésser tangents en cap punt— és decorat amb estrelles de vuit puntes de doble perfil que inclouen al seu interior unes corones circulars perlejades. De quatre de les puntes —no contigües entre sí— de l’estrella central parteixen unes palmetes o motius florals que completen la decoració de les zones intermèdies.

Com ja és sabut, els motius animalístics en l’ornamentació de teixits es remunten a Babilònia i després a Pèrsia, on apareixen encerclats en discs o rombes.

Bizanci recollí com una de les ordenacions principals de la superfície decorada dels teixits l’ordenació en discs, tangents o no. Encara al final del segle X i pel que s’han anomenat sedes de tradició bizantino-sassànida continuen teixint-se figures d’animals encerclats sense que hi hagi cap influència islàmica. De tota manera, el ric comerç que s’establí entre l’Imperi Sassànida i Bizanci i també Europa portà com a conseqüència la irradiació de l’art sassànida no sols a Bizanci sinó també a d’altres països i concretament a l’Espanya musulmana, i sovint es fa difícil de determinar quins són els motius que s’han de considerar purament sassànides i els produïts a Bizanci.

Per l’estructuració general de la composició del teixit que ens ocupa podria incloure’s dins la tradició bizantino-sassànida, però no, en canvi, per dos altres elements iconogràfics. Ens referim a l’estrella de llaceria, de marcat geometrisme i típicament musulmana, i el motiu animalístic que encara que de remota arrel persa fou utilitzat tant a l’Islam oriental com a l’occidental.

És precisament aquesta amalgama de motius iconogràfics el que pot donar una mica de llum sobre la possible filiació d’aquesta peça. Un centre concret en el qual els motius bizantins i els islàmics es fonen harmònicament és l’illa de Sicília on, segons fonts escrites, en l’època de dominació normanda en el segle XII, i concretament sota el regnat de Roger II, hi havia una manufactura reial d’influència bizantina en la qual treballaven teixidors grecs i també sarraïns.

Creiem que el fragment de teixit que estudiem, que potser arribà al monestir de Santa Maria de l’Estany embolcallant alguna relíquia i probablement cap al final del segle XIII quan l’illa de Sicília mantenia unes intenses relacions comercials amb la Corona d’Aragó, pot ésser de fabricació siciliana.

Quant a la cronologia és possible que sigui de la segona meitat del segle XII, època de puixança dels tallers sicilians, ja que un segle després alguns indicis com són l’aparició d’uns certs trets realistes, la manca de hieratisme, l’estereotipació dels motius animalístics o la inclusió de símbols cristians començaren a diferenciar la producció palermitana, l’estil de la qual va ésser heretat per les sedes italianes del XIII i principis del XIV.

Encara que són nombroses les teles hispano-musulmanes o de coneguda fabricació siciliana amb motius decoratius que recorden aquesta peça de Vic, cap no és tan semblant com la reproduïda en un article de P.M. de Artinano en el qual l’autor feia una ressenya de l’Exposició de Teixits Antics que tingué lloc a Madrid l’any 1917, i que apareix definida en el peu de fotografia com un exemplar de decoració sassànida amb motius de llaceria i catalogada com a teixit hispano-àrab en el catàleg de la mateixa exposició. (AMBB)

Teixit núm. 32 942

Fragment de teixit procedent del monestir i conservat al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona.

Rambol

Amb el número d’inventari 32 942 es conserva actualment al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona un fragment de teixit de 0,25 × 0,33 m procedent del monestir de Santa Maria de l’Es tany. Entrà a formar part de les col·leccions dels museus d’art de Barcelona el mes de març de 1914, procedent de la col·lecció Pascó(*). Formava part d’un tros amb el dibuix complet de la col·lecció Miquel i Badia(*) que, adquirida per J. Pierpont Morgan, fou cedida al Museum for the Arts of Decoration of the Cooper Union on actualment es troba(*). Lessing(*), sense indicar-ne la procedència, reprodueix en la seva obra la reconstrucció d’un teixit igual però amb diferent alternança de motius, fet que permet de suposar que es tracta d’un altre fragment de la mateixa peça.

Es tracta d’un teixit de seda de fons vermell carmí i dibuix majoritàriament de color verd fosc amb alguns punts de blau tirant a turquesa. La seva superfície decorativa és estructurada en rodes gairebé tangents, distribuïdes en fileres, en una de les quatre típiques ordenacions establertes per R. Cox(*) per a les sedes de tradició bizantino-sassànida. L’espai entre les rodes —de marc decorat per un reguitzell de punts o perles— és ocupat per un motiu floral quadrilobulat.

En el cas de la mostra del teixit que ens ocupa hi ha representats a l’interior de les rodes dos motius iconogràfics: uns cavalls alats —afrontats i circumscrit cadascun en una roda— i el fragment d’una altra figura animalística amb urpes de lleó i acabada en cua.

Pel fragment conservat a la Cooper Union podem conèixer tots els motius iconogràfics animalístics de les rodes que canviaven cada tres fileres.

A més del pegàs o cavall alat, hi ha una altra figura fabulosa que combina diferents trets animalístics: cap de drac, potes i urpes de lleó, ales i cua, en una creació fantàstica a mig camí entre el griu i la quimera. La tercera filera es troba ocupada per un altre motiu iconogràfic: la figura d’un elefant guarnit darrere el qual apareix un arbret estilitzat, record de l’eix vertical que en altres teixits —sobretot de tradició sassànida— separava les figures repetides simètricament a l’interior del cercle.

La iconografia d’aquesta peça, encara que molt rica, no té uns elements específics o diferencials que permetin d’establir amb precisió la seva datació i el lloc on possiblement fou fabricada. Això explicaria els diversos marges cronològics atribuïts a aquesta peça que varien des dels segles VIII-X segons Lessing(*), passant pels segles X-XI segons opinió de P.M. Artinano(*) i Otto von Falke(*), a la datació més tardana (segles XII-XIII), donada en els catàlegs de la col·lecció Miquel i Badia i de la col·lecció Pascó o per la mateixa D. Sheperd(*).

També quant a la procedència de la peça s’han donat diverses atribucions: imitació d’una mostra sassànida segons Lessing, oriental-bizantina segons el catàleg de Miquel i Badia, bizantina de tipus persa segons Otto von Falke, hispano-àrab de gust sassànida segons P.M. Artinano i hispano-islàmica segons D. Sheperd. La fitxa del catàleg El Arte Romànico (Barcelona-Santiago, 1961) participa de la cronologia de P.M. Artinano, i pel que respecta a la procedència no es defineix(*).

En qualsevol cas allò que voldríem remarcar és que aquesta peça, atenent als motius iconogràfics, s’inclou clarament dins la tradició bizantino-sassànida que serà el fonament del primer art musulmà i la influència de la qual arribarà a la península. Per tant no sembla possible de poder dilucidar si aquesta peça procedent d’un monestir català és una obra importada o bé fabricada en els tallers hispano-àrabs tal com creuen alguns. (AMBB)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Joan Ainaud i De Lasarte: Les chapiteaux du cloitre de l’Estany en Catalogne, a “Archeologia”, núm. 14, gener-febrer 1967, pàgs. 56-63.
  • Ramon Aràbia i Solanas: Una excursió a Santa Maria de l’Estany, a “Anuari de l’Associació d’Excursions Catalana”, any 1 (1981), pàgs. 121 ss.
  • Éraile Bertaux: Histoire de l’art, d’André Michel, vol. II, 1, pàg. 230.
  • Eduard Carbonell i Jordi Gumí: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. II, Ed. 62, Barcelona 1976, pàgs. 161-167.
  • Joan Codina i Puigsaulens: El monestir de Santa Maria de l’Estany, Barcelona 1932.
  • Guillermo Fanjul: El claustro romànico catalàn. Santa Maria de l’Estany, a “Minutos Menarini”, any VII, núm. 73, setembre 1974.
  • Enrique Flórez: Espana sagrada, Madrid 1802-1852.
  • Georges Gaillard: Les chapiteaux du cloitre de Sainte-Marie de l’Estany, a “Gazette des Beaux Arts”, 1933. Georges Gaillard: Études d’art roman, París 1972, pàgs. 121-152.
  • Eduard Junyent: Catalunya romànica. L’arquitectura del segle XII, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1976, pàgs. 161-187.
  • Eduard Junyent: El monasterio del Estany, a “Ausa”, vol. III, Vic 1958-1960, pàgs. 441-463.
  • Eduard Junyent: El monestir i el claustre de Santa Maria de l’Estany, Vic 1960.
  • Antoni Pladevall i Jordi Vigué: El monestir romànic de Santa Maria de l’Estany, Artestudi Edicions, Barcelona 1978.
  • Aureli Pou i Ramon Vinyeta: L’Estany. Guia turística, Barcelona 1974.
  • Josep Puig i Cadafalch, Antoni Falguera i J. Goday: L’arquitectura romànica a Catalunya, Barcelona 1918, vol. III, pàgs. 287-300.
  • Josep Puig i Cadafalch: Eh temes de la ceràmica de Paterna en el claustre de l’Estany, a “Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans”, Barcelona 1931, vol. VII.
  • Josep Puig i Cadafalch: L’escultura romànica a Catalunya, vol. III, Barcelona 1954.
  • Joan Sureda i Pons: Notas y documentos para el estudio del claustro de l’Estany, Universitat de Barcelona 1975 (inèdit).
  • J. Trasserra: Ressenya històrica del monestir i el claustre de l’Estany, Vic 1920. (JSP-JVV)

Bibliografia sobre el teixit núm 4 133

  • Pedró M. de Artinano: La Exposición de Tejidos Antiguos Españoles, a “Arte Espanol”, any VI, núm. 8, 1917, pàg. 457.
  • Pedró M. de Artinano: Catalogo de la exposición de tejidos espanoles anteriores a la introducción del Jacquard, Sociedad Española de Amigos del Arte, Madrid 1917. (AMBB)