Santa Maria de Lledó (Lledó d’Empordà)

Situació

Una vista aèria del conjunt monàstic.

J. Todó-TAVISA

L’antiga canònica de Santa Maria és situada a la vila de Lledó, cap d’un municipi emplaçat a l’alta vall del Manol, als contraforts orientals del massís de la Mare de Déu del Mont. La vila, travessada per la riera Àlguema, és d’origen molt antic i ocupa un espai de topografia força irregular. L’església de Santa Maria i les restes de la canònica són al sector més baix, vora la riera, a la plaça Major i la placeta del Priorat.

Mapa: 258M781. Situació: 31TDG848777.

Per anar-hi cal agafar la carretera local que hi porta des de la comarcal de Figueres a Besalú i Olot, que es troba molt poc després de passar el poble de Navata, a mà esquerra. Lledó és a 4,5 km. (JBH-MLIR)

Història

La primera notícia coneguda sobre el lloc de Lledó (“Lucdumo”), de l’any 978, es troba en l’acta de dotació de Sant Pere de Besalú pel comte-bisbe Miró.

L’acta de restauració del culte i de la vida monàstica a Santa Maria de Lledó data de l’any 1089. Segons aquest document, els esposos Adalbert i Alamburga, senyors de Navata, amb llurs fills, reconeixien que tenien injustament el lloc on hi ha lesesglésies de Santa Maria i Sant Joan, a Lledó, que els seus avantpassats havien usurpat. Per aquest motiu restituïen el lloc i renunciaven tots els drets i jurisdiccions que hi poguessin tenir, en benefici dels clergues que hi fessin vida regular. El bisbe de Girona, en presència del canonges, ho acceptà i decretà que els preveres allí residents hi visquessin sota la regla de sant Agustí. Segons es fa present a l’inici d’aquesta acta de restauració, el lloc sagrat de Santa Maria de Lledó havia estat anteriorment molt poderós i havia gaudit d’un gran prestigi; per això, hom pot suposar amb tota lògica que hi havia hagut una comunitat monàstica important amb anterioritat a l’any 1089, possiblement en època visigòtica.

El primer prior de la canònica augustiniana de Lledó fou Joan, que fins aquell moment havia estat monjo de Vilabertran. Sota el seu govern, que durà fins al 1115, s’arranjà l’església de Santa Maria i la veïna capella de Sant Joan i, suposem, les dependències monàstiques. També rebé importants donacions d’esglésies i béns que foren la base del creixent prestigi i poder del priorat.

L’any 1124, en temps de Grau, el segon prior, el papa Calixt II n’aprovà la fundació i l’estatut canonical ensems que confirmà els béns del priorat —que comprenien les esglésies de Santa Maria d’Ermedàs, Santa Maria de Vilajoan, Sant Cristòfol de l’Estela, Sant Julià d’Oliveda, Sant Miquel de Fontfreda, la parroquial de Sant Feliu de Lledó, que havia estat cedida pel bisbe l’any 1109— i les cel·les de Sant Tomàs de Riudeperes, del bisbat de Vic, i Santa Maria del Vilar, del bisbat d’Elna. També posseí dominisal poble de Borrassà.

Possessions del monestir.

En temps del prior Arnau de Coll (1136-1196), el monestir adquirí noves possessions amb les esglésies de Santa Coloma d’Alamans i Sant Joan d’Albera, agregades a Santa Maria del Vilar, i de Sant Sixt de Miralpà, agregada a Sant Tomàs de Riudeperes. Hom creu que fou sota el mandat d’aquest prior que fou construïda la basílica de Santa Maria i la resta de dependències monàstiques que, en un estat de conservació millor o pitjor, han arribat als nostres dies.

L’any 1168 el canonge de Lledó, Arnau de Montbosó, fou cridat a Girona per fundar la canònica de Sant Martí Sacosta.

Durant el govern del prior Arnau d’Hospital (1196-1214), l’any 1204, Dalmau de Creixell i la seva mare, Berenguera, donaren al monestir la senyoria feudal de Lledó i la seva rodalia, que incloïa els termes de les parròquies de Sant Feliu de Lledó, Sant Martí de Sesserres, Sant Martí de Queixàs, Santa Coloma de Cabanelles i Santa Maria de Cistella. Aquest prior fundà a Lledó un hospital de pelegrins. L’any 1219 el mateix Arnau de Creixell instituí la capellanía a l’església de Santa Maria del castell de Creixell a favor del priorat de Lledó. N’era aleshores prior Guillem de Llers (1215-39).

En el transcurs del segle XIII s’enregistren diverses donacions de masos i terres al priorat i el 1270, en temps pel prior Berenguer de Romanyà, el bisbe Pere de Castellnou cedí l’església de Santa Maria de l’Estela. L’any 1285, quan es produí la invasió de Felip l’Ardit, els monestirs de la comarca, a causa de la intervenció del pontífex, que donà a aquesta acció el títol de croada, o bé se’n desentengueren o bé es posaren al costat dels francesos. Sembla que darrere la defecció dels defensors del castell de Pontós, en els quals confiava el rei Pere II, hi havia el prior de Lledó, Berenguer de Pontós. El rei Pere, a la tornada de Panissars ordenà des de Bàscara el segrest dels béns dels monestirs de Banyoles, Vilabertran i Lledó.

Per al priorat de Lledó fou important la jurisdicció civil i criminal del lloc de Santa Maria del Vilar, al Vallespir, aconseguida el 1303, perquè donava veu i vot al monestir en les Corts Catalanes.

El prior Ramon (I) de Biure (1328-1348) aconseguí del rei Alfons III unes lletres de salvaguarda i el dret de poder hissar, per privilegi de l’any 1333, la senyera reial. El prior s’havia queixat de les depredacions comeses per Bernat de Rocabertí. L’any 1353, en temps del prior Ramon (II) de Biure, el bisbe de Girona atorgava permís perquè a Santa Maria de Lledó i a les seves filials es donés culte a sant Lambert amb honors de patró i es pogués celebrar la seva festa el 17 de setembre. El monestir posseïa relíquies d’aquest sant, des de temps molt reculat, que havien estat portades de Flandes.

La canònica els segles XIV i XV aconseguí altres notables privilegis de la monarquia i dels comtes d’Empúries.

Entre els dominis més importants de la canònica hi havia els de la vila de Borrassà, on aquella tenia un batlle de sac, encarregat de la recaptació, i on gaudia també de la capellanía de la seva església de Sant Andreu.

Com totes les canòniques catalanes, fou secularitzada l’any 1592 pel papa Climent VIII, tot i que la butlla de secularitzacióno fou promulgada a Lledó fins l’any 1596, que n’era prior Jeroni Garbí.

Al segle XVIII, en temps del prior Tomàs Verdaguer (1737-1780), fou construïda la nova església parroquial de Sant Feliu, bastida entre el 1758 i el 1761. Aquest prior, home de molta empenta, escriví unes memòries històriques sobre la casa. Al final d’aquesta centúria i al començament del segle XIX, la vila i el monestir patiren les conseqüències de la Guerra Gran i de la invasió napoleònica. L’any 1808 foren cremats l’arxiu i altres dependències de Santa Maria.

L’antiga canònica, que des de la secularització al final del segle XVI havia subsistit com a col·legiata, hagué d’ésser abandonada l’any 1835 i el seu darrer prior, Tomàs Rovira, morí a l’exili.

La comunitat fou definitivament suprimida l’any 1851 i posteriorment, el 1929, la parròquia, que sempre havia estat l’església de Sant Feliu, fou traslladada a l’antiga basílica canonical de Santa Maria. (JBH-MLIC)

Vegeu a continuació el priorologi de la canònica de Santa Maria de Lledó, que ha estat extret de Pere Vayreda i Olivas: El priorat de Lledó i les seves filials, Biblioteca Balmes, Barcelona 1931.

Priorologi de la canònica de Santa Maria de Lledó

Joan	1089-1115
Grau	1119-1136
Arnau de Coll	1136-1196
Arnau d’Hospital	1196-1214
Guillem de Llers	1215-1239
Ramon Seguí	1239-1267
Berenguer de Romanyà	1267-1272
Berenguer de Pontós	1272-1305
Ramon de Palol	1305-1328
Ramon I de Biure	1328-1348
Ramon II	1348-1377
Pere de Bancs	1377-1391
Berenguer Pellicer	1391-1409
Antoni d’Agullana	1409-1450
Pere de Coll	1451-1472
Bartomeu Fuster	1473-1499
Priors comendataris
Miquel de Biure	1500-1515
Jordi Joan del Sitjar	1515-1519
Francesc de Vallgornera	1522-1564
Jaume de Vallgornera	1564-1565
Jeroni Garbí	1566-1592
Priors seculars
Jeroni Garbí	1592-1609
Francesc de Bas	1609-1637
Miquel de Liupià	1640-1645
Francesc Riera	1645-1649
Bernat Bosser	1650-1659
Joan Lleopart	1660-1674
Josep Torracabota i Santamans	1675-1699
Miquel Santamans	1699-1706
Joan de Roquer i de Codina	1708-1734
Miquel Duran i de Muxiga	1734-1737
Tomàs Verdaguer	1737-1780
Narcís Ros i Caner	1787-1789
Pere Barraca i Marifont	1789-1813
Tomàs Rovira	1813-1835

Cronologia de la canònica de Santa Maria de Lledó

977	Primera notícia del lloc de Lledó, on tenia possessions el monestir de Sant Pere de Camprodon
1017	És esmentada per primera vegada la parròquia de Sant Feliu de Lledó
1089	Adalberg i Alamburga, senyors de Navata, i els seus restitueixen en mans del bisbe de Girona el lloc on hi ha les esglésies de Santa Maria i Sant Joan de Lledó, que els seus avantpassats havien usurpat. El bisbe decideix que els capellans que visquin en aquest lloc es regeixin d’acord amb la regla de sant Agustí. També és elegit, com a primer prior de la nova comunitat canonical augustiniana, Joan, anteriorment canonge de Vilabertran
1095	Berenguer Amalric i el seu germà Ricard, canonge de Vic, uneixen a Santa Maria de Lledó el priorat o la prepositura de Sant Tomàs de Riudeperes, a Calldetenes (Osona)
1109	El bisbe de Girona cedeix a la canònica de Santa Maria l’església parroquial de Sant Feliu de Lledó
1115	Mort del primer prior, Joan, l’home que endegà el priorat i n’estengué el prestigi, la qual cosa reportà al cenobi nombroses donacions
1124	Butlla del papa Calixt II per la qual és aprovada la fundació i la vida canonical de Lledó i en són confirmats els béns, entre els quals hi ha diverses esglésies parroquials
1142	És consagrada l’església de Santa Maria del Vilar, a Vilallonga dels Monts (Vallespir), on s’estableix una filial o pabordia de Lledó, on pertanyia el lloc des de l’any 1089
1168	Arnau de Montbosó, canonge de Lledó, funda el priorat canonical de Sant Martí Sarroca a la ciutat de Girona
~ 1170	El prior Arnau de Coll (1136-96) comença la construcció de l’església actual de Santa Maria de Lledó
1186	El prior Coll és acusat a Roma de malversar els béns de la comunitat. Hom creu que a causa d’això resta interrompuda la construcció de l’església durant algun temps; després fou represa més austerament
1204	El prior Arnau d’Hospital adquireix la jurisdicció o senyoria feudal de Lledó i de les parròquies veïnes de Sant Feliu de Lledó, Sant Martí Sesserres, Sant Martí de Queixàs, Santa Coloma de Cabanelles i Santa Maria de Cistella
1285	El prior de Lledó es posa al costat dels francesos en la croada oinvasió de Catalunya per Felip l’Ardit, per la qual cosa el rei Pere II desterra el prior i segresta els seus béns
1303	El prior de Lledó té veu i vot a les corts catalanes per tal com posseeix la jurisdicció total del territori del priorat del Vilar (Vallespir)
1333	El monestir és posat sota salvaguarda i protecció del rei, amb dret d’hissar la bandera reial, per tal de protegir-se de les depredacions de Bernat de Rocabertí
1353	Com que el priorat de Lledó té relíquies de sant Lambert, portadesdes de Flandes, comença el culte a aquest sant a l’església de Lledó i a les seves filials
1370	El priorat dóna senyals de relaxació interna, la qual continua al segle XV
1500	Amb el prior Miquel de Biure comença la llista de priors comendataris o comanadors, els quals no vivien al lloc
1592	El papa Climent VIII secularitza la canònica
1596	La butlla de secularització és aplicada en temps del prior Jeroni Garbí, que es resistia a acceptar-la
1758-1761	El prior secular Tomàs Verdaguer emprèn la construcció de la nova església parroquial de Sant Feliu de Lledó
1808	Són cremats l’arxiu i altres dependències de l’antiga casa canonical
1835	El monestir és abandonat a causa de l’exclaustració. El darrer prior, Tomàs Rovira, mor a l’exili
1851	Amb el concordat dit de Bravo Murillo, resta definitivament suprimida la comunitat
1929	La parroquialitat de la població és traslladada de l’església de Sant Feliu a la canonical de Santa Maria

(APF)

Església

Vista exterior de la capçalera de l’església, constituïda per tres absis, de planta semicircular, molt allargada pels extrems. Tal com hom pot observar, la capçalera, igual com tota l’església, fou aixecada amb una mena de terrabastall.

F. Tur

L’antiga canònica de Santa Maria de Lledó conserva encara actualment una bona part del que fou el seu conjunt arquitectònic, el qual malgrat les mutilacions i transformacions sofertes, constitueix un bon exemple d’organització d’un monestir canonical, comparable amb la propera canònica de Santa Maria de Vilabertran.

El conjunt s’organitzava en dependències al voltant del pati del claustre, actualment sense porxos ni galeries, i a redós del pati prioral situat a ponent del clos monàstic pròpiament dit.

L’església és situada al costat de migjorn del conjunt i la façana de ponent, juntament amb la façana de migjorn del cos de dependències priorals forma una plaça que constitueix l’espai d’accés al conjunt de la canònica.

L’església canonical de Santa Maria de Lledó és un edifici que segueix el tipus basílical més simple, de tres naus sense transsepte, acabades a llevant amb sengles absis de planta semicircular aprofundida, que s’obren directament a les naus laterals, mentre que l’absis central s’obre a través d’un simple plec que fa la gradació. Cal assenyalar que aquest absis central té interiorment una ornamentació a base d’arcs adossats al mur, sobre columnes, similar a la que hi ha a Santa Maria de Vilabertran, però que no correspon a l’obra original, sinó a una reconstrucció moderna.

Vista de l’interior de l’església, amb la nau central, i la capçalera al fons. Hom pot observar-hi, recolzats damunt columnes semicilíndrlques, els arcs torals en què ha estat dividida la nau, la qual és coberta amb una volta apuntada.

F. Tur

Les naus han estat cobertes amb voltes de canó, de perfil apuntat a la central i de quart de cercle a les laterals. La volta de la nau central és reforçada per arcs torals, també apuntats, que arrenquen de semicolumnes adossades als pilars que suporten els arcs formers. Els capitells d’aquestes columnes són llisos, llevat dels dos que corresponen a l’arc toral més proper a l’absis i un altre de l’arc següent, que tenen una decoració esculpida.

Les voltes de les naus laterals són llises, sense arcs torals de reforçament, llevat dels extrems de ponent, on hi ha sengles arcs torals, amb pilastres rectangulars adossades als murs, que reforcen l’estructura de l’església al punt on presumiblement, com veurem, foren projectades dues torres, probablement campanars, les quals havien de flanquejar la façana de ponent, que hom no arribà a construir.

Aquesta disposició de l’estructura de reforçament de les voltes fa que els quatre pilars que suporten els cinc arcs formers que separen la nau central de les laterals tinguin una planta rectangular amb la semicolumna adossada en una geometria de gairebé una T, idèntica a la que hi ha a l’església del monestir de Sant Pere de Galligants, i que apareix més elaborada, per l’afegitó de semicolumnes al suport dels arcs formers, a les esglésies de Santa Maria de Vilabertran, on les semicolumnes són bastant barroeres, o Sant Joan les Fonts. Aquesta tipologia a base de pilars canvia en arribar a l’extrem de ponent de les naus, on, per les raons ja esmentades, l’últim pilar presenta una geometria en creu, i el darrer arc former té una llum molt més reduïda que la resta, perquè adapta les seves dimensions a la base de les projectades torres de flanquejament de la façana de ponent. Els arcs formers arrenquen de senzilles impostes, algunes d’elles amb ornamentació, geomètrica.

La il·luminació de l’interior del temple és escassa i reduïda a les finestres que perforen el fons de cada absis (la central ornamentada exteriorment per dues columnetes), a les tres finestres corresponents a cada nau de la façana de ponent i a les tres finestres de doble esqueixada, dues d’elles reconstruïdes a la façana de migjorn, que foren molt modificades al segle XVIII, quan hi fou construïda la capella de Sant Lambert, i una sagristia en temps del prior Verdaguer (1737-1780). En la demolició d’aquests afegits durant la campanya de restauració de 1973-74 foren localitzats diversos elements procedents del desaparegut claustre romànic, que havien estat reutilitzats com a material de construcció. Aquest fet permet de suposar que fou en aquest moment del segle XVIII quan fou destruït el claustre o les parts que n’havien estat construïdes.

No podem saber, a hores d’ara, si en aquesta façana de migjorn hi hagué alguna porta original, com les tres que s’obren a la façana de tramuntana i que comunicaven l’església amb el claustre i les dependències canonicals.

Vista exterior de la façana de ponent, en la qual hi ha oberta la porta d’entrada. Hom pot observar-hi un esquema original força clar, el qual no fou acabat.

F. Tur

La porta principal que s’obre a la façana de ponent constitueix compositivament l’element més elaborat del conjunt arquitectònic. L’estructura de la façana reflecteix les diferències d’alçada entre la nau central i les laterals. Aquesta diferència és emfasitzada per un pany de mur acabat en pinyó, que sobrealça el cos corresponent a la nau central, que és delimitat a la part superior per una cornisa sobre permòdols que acusa els dos pendents de la coberta. Aquest artifici d’augmentar l’alçada de la nau central amb un pany de mur exempt és també aplicat, d’una manera idèntica a la de Santa Maria de Lledó, a l’església del monestir de Sant Pere de Besalú i en algunes esglésies italianes, com la de Sant Zeno de Verona. El sobrealçament del terç central de la façana és un element més que reforça la composició del conjunt, basada en el domini d’aquest terç central sobre els laterals, que es presenten totalment llisos, centrats per una senzilla i austera finestra de doble esqueixada, i concebuts com a sòcol de les torres. Aquestes torres, però, no s’arribaren a construir i només fou executada una part del primer pis de la torre meridional, amb dos grans finestrals inacabats i coronats posteriorment com a campanar. El terç central de la façana té el parament refós amb els laterals i és partit, a la seva alçada, per una potent motllura horitzontal, que divideix la seva superfície en dos quadres centrats per la gran finestra (aquesta és molt ornamentada i d’esveltes proporcions, similar, per concepció i situació, a la de l’església de Sant Pere de Besalú) i per la monumental porta d’entrada, situada com la finestra, a l’eix central de la composició.

Planta, alçat i secció de la porta d’entrada, notable construcció amb uns plecs, a l’interior dels quals s’aixopluguen un parell de columnes per banda i rematada per un grup d’arquivoltes profusament esculpides.

J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent

Porta d’entrada a l’església, oberta a la façana de ponent, ben aparellada i profusament decorada amb ornamentació escultòrica del major interès, que cal situar al darrer terç del segle XII.

F. Tur

Aquesta porta segueix l’esquema clàssic de les portes monumentals empordaneses, amb el timpà llis, decorat amb pintures d’època gòtica, i emfasitzada per sis arquivoltes i dos parells de columnes, amb un potent guardapols que emmarca tot el conjunt, sens dubte un dels més monumentals, entre els conservats, de tot l’Empordà i estretament relacionat amb els de Santa Maria de Costoja i molt especialment amb el de Santa Maria de Cistella. Cal fer ressaltar la identitat compositiva que hi ha entre les façanes de Lledó i de Cistella, amb una execució més fina i polida en aquesta darrera, però amb el mateix concepte d’organització d’una façana monumental.

Tanmateix, cal fer notar les similituds de concepció entre les façanes de Lledó i Vilabertran, flanquejades per dues torres, que en cap cas no arribaren a ésser construïdes totalment.

L’estructura dels murs ha estat feta amb uns carreus petits de pedra sorrenca, en alguns indrets molt erosionada, disposats en filades uniformes i regulars. Aquest tipus d’aparell s’estén pels paraments exteriors del mur, d’altra banda, totalment orfes d’ornamentació, llevat de la senzilla motllura que forma el ràfec, i per les voltes de les naus i absis. Per contra, el terç central i la part alta de la façana de ponent i els paraments interiors han estat fets amb carreus del mateix tipus de pedra, perfectament tallats i polits.

Pel que respecta a la seva datació, l’església de Santa Maria de Lledó és un perfecte exemple de l’arquitectura catalana de l’segle XII, relacionable amb els edificis ja comentats, dins els cercleseclèctics de la meitat del segle, on conflueixen aportacions de l’arquitectura coetània de Provença, del sud de França i d’alguns elements nord-italians. Dins aquest grup d’edificis. Lledó segueixuna formulació molt simple en l’organització de l’espai interior, adoptant la tipologia de la basílica senzilla de tres naus, amb una estructura sustentant molt simplificada, com Sant Joan les Fonts, en contrast amb altres formulacions coetànies de la mateixa tipologia com les esglésies dels monestirs de Santa Maria de Gerride la Sal o Santa Maria de Lledó, molt allunyades geogràficamentdel cercle empordanès-garrotxí, on és inclosa l’església de Santa Maria de Lledó, i que té uns clars precedents en les senzilles basíliques de Sant Feliu de Beuda o del Sant Sepulcre de Palera.

Hom creu que l’església fou construïda sota el priorat d’Arnau de Coll (1136-96), que l’any 1186 fou acusat, a Roma, de mala administració dels béns de la comunitat. Aquesta datació, ques’avé perfectament amb l’arquitectura conservada, explicaria els motius pels quals no s’acabaren les estructures de ponent i, potser també, la manca d’ornamentació en tots els capitells interiors). (JBH-JAA)

Dependències monàstiques

Al nord i el nord-oest de l’església hi ha importants vestigis de la canònica, de les dependències monàstiques, en general, bastant malmeses. Malgrat això, es conserven molts de llurs elements romànics i el conjunt fóra fàcilment recuperable amb un simple treball de consolidació.

La casa prioral incideix perpendicularment en l’angle nord-oest de l’església i limita la plaça que hi ha davant el temple i en la qual abans hi hagué el cementiri. L’aparell de la façana és romànic, de carreus no gaire ben escairats, similars als d’alguns murs del temple; hom hi ha descobert la meitat de l’arc de mig punt d’una porta romànica. Les obertures del pis, amb balconades, pertanyen a alguna reforma dels segles XVII-XVIII i en tres de les baranes dels balcons es conserven ferros de forja en forma d’espiral, de tradició romànica.

Un passadís travessa aquest cos d’edifici i mena a l’antic pati prioral del monestir, avui placeta pública. A ponent, la placeta és limitada per un altre cos d’edifici de la casa prioral, que serveix de rectoria. Hi ha una finestra gòtica geminada (segles XIV-XV). A la banda de migdia, la plaça té uns porxos d’arcs rebaixats, probablement del segle XVII. A tramuntana hi ha l’antiga casa del porcioner, molt reformada; a la planta baixa hi ha encastat un carreu amb dos escuts esculpits que procedeix de la font Major, feta construir pel prior Miquel de Biure, la qual era alimentada per les aigües de la font Juliana, vora la riera d’Àlguema.

Construcció romànica pertanyent a les dependències monàstiques, coneguda com l’església de Sant Joan. Aquesta peça, de la qual hom pot veure el mur de ponent amb la porta d’entrada, correspon a la sala capitular.

J. Bonell

El pati o placeta és limitat a llevant pel cos del monestir on hi ha l’edifici romànic conegut per església de Sant Joan de Lledó. Aquesta era una de les dues esglésies que devien restituir el senyors de Navata l’any 1089. Més tard, però, en reconstruir el monestir, el lloc que ocupava l’església de Sant Joan fou convertiten dependències del monestir. Així, doncs, aquest edifici del segle XII té totes les característiques d’una sala d’un monestir i no d’un temple. La seva base és rectangular amb l’eix longitudinal de tramuntana a migjorn i és dividida en planta i pis per una volta rebaixada. Al pis resten els arcs diafragma, apuntats, que sostenen un teginat de fusta, que ha estat reconstruït. Al mur de ponent hi ha un portal d’un sol arc de mig punt rodó, de petites dovelles; a la meitat inferior del mur hi ha un rest de cinc grans ulls de bou amb llur obertura de doble biaix. A la part superior d’aquest mateix mur hi havia una finestra romànica de doble esqueixada i arcs de mig punt. També hi havia d’altres obertures fetes en època tardana, que han estat substituïdes per finestres de tipologia romànica en la recent restauració. Al mur de tramuntana, amb els vessants de la testera ben marcats, hi ha una altra finestra de doble biaix i arcs de mig punt. La construcció resta afegida, al costat de migjorn, a la casa prioral; el mur de llevant dóna a l’antic claustre. L’aparell d’aquesta sala ha estat fet amb pedres no gaire ben escairades, amb les cantonades de carreus i les obertures de pedres perfectament tallades. Aquesta obra s’integra totalment dins el conjunt d’edificacions de la canònica aixecades al segle XII. Aquesta sala, que hom ha identificat amb la sala capitular de la canònica, malgrat que no presenti les característiques pròpiesde les façanes d’aquestes sales, forma el cos de ponent del re cintecanonical, que s’organitzava entorn del pati claustral, al cantó de tramuntana de l’església.

Hom accedeix al pati rectangular on hi hagué el claustre romànic per un passadís de l’angle sud-est de la placeta esmentada. Actualment aquest espai és un jardí abandonat i embardissat onnomés són visibles dos capitells situats a les pilastres dels arcs que sostenen la terrassa de l’antiga casa del candeler.

Un dels paraments romànics del sector del monestir conegut amb el nom de Sant Joan de Lledó, en la qual hi ha oberta una porta d’entrada.

J. Bonell

De la resta de dependències que envoltaven el claustre podem dir que actualment es conserva només l’estructura bàsica, amb grans cossos rectangulars coberts per voltes de canó, apuntada en el cos de tramuntana i al de llevant, que ha estat molt trans formada, tant per la seva reconversió en cases canonicals com posteriorment. La part més ben conservada, ultra la ja esmentada capella de Sant Joan, és l’ala de tramuntana, mentre que la de llevant ha estat molt transformada interiorment, però conserva la façana exterior en bon estat.

Les construccions situades més al costat de tramuntana de les que delimiten el claustre, les antigues cases de l’almoiner, el sagristà i el cambrer, han estat convertides en habitatges i conserven fragments menys significatius de construcció medieval. La casa de l’almoiner té l’aspecte d’una masia dels segles XVII-XVIII fortificada i darrerament ha estat restaurada per particulars.

El conjunt canonical de Santa Maria de Lledó, que cal situar contemporàniament a la construcció de l’església, segueix fidelment els esquemes bàsics ja definits a Vilabertran i als monestir del segle XI català, però el seu estat actual impedeix d’atribuir amb exactitud les funcions de cada peça i la seva estructura original.

Fóra molt interessant que hom procedís a restaurar tot el conjunt d’edificis del priorat de Santa Maria de Lledó perquè comportaria la recuperació d’unes construccions romàniques d’un interès excepcional. (JBH-MLIR-JAA)

L’escultura de Santa Maria de Lledó

En l’àmbit empordanès, i deixant de banda els tallers d’escultura que treballaren a Sant Pere de Rodes en diferents moments, l’església i el monestir de Santa Maria de Lledó aporten el conjunt escultòric més rellevant. A part la decoració de la portalada i la finestra de la façana occidental, l’element més sovint destacat, cal considerar també dos grups més, constituïts pels capitells i les impostes de la mateixa església i per les peces que devien formar part del claustre, reaprofitades o disperses dins l’antic recinte prioral(*).

Tot i que manca un estudi definitiu, les obres clàssiques de la historiografia de l’art romànic català no obliden el conjunt de Lledó i coincideixen en diversos aspectes, si bé centren l’interès en la portalada i els capitells atribuïts al claustre. Així, gairebé sempre ha estat remarcada la configuració del grup format per les portalades de Santa Maria de Lledó i de Santa Maria de Cistella (molt properes geogràficament), com també la seva dependència respecte a la de Santa Maria de Costoja, al Vallespir, fàcilment accessible des de Lledó a través dels Pirineus(*). En línies generals, hom ha acostumat a deslligar el grup Lledó-Cistella de la resta de conjunts situats al sud dels Pirineus, de manera que s’englobaria dins l’àrea de l’escultura rossellonesa, a partir de la peculiaritat marcada per la portalada de Costoja(*). D’acord amb aquesta base, en els conjunts s’han vist manifestats records provençals(*) o bé nord-italians, concretament llombards(*); no obstant això, hom ha assenyalat igualment relacions de semblança amb Sant Pere de Rodes(*) i amb obres vinculades a l’anomenat Mestre de Cabestany(*).

Les coincidències també s’han produït a l’hora de datar el conjunt, bé que prenent com a punts de referència la portada i els capitells del claustre. En aquest sentit, hom ha utilitzat la data ja coneguda de la denúncia en contra d’Arnau de Coll, es devingudal’any 1186, la qual pogué suposar un canvi d’orientació en la realització de les obres vers una austeritat, oposada al decorativisme de la major part dels elements esculpits. Per això, hom ha pensat que l’any 1186 marca el límit de l’escultura més brillant, sempre dins els marges de la segona meitat del segle XII o de la prelatura d’Arnau de Coll (1136-96)(*). No obstant això, l’escultura que hi ha a l’interior de l’església (capçalera, pilars) no ha desvetllat gaire interès, de manera que hom només n’ha destacat l’execució tosca(*). Aquest estudi pretén d’analitzar més detingudament els tres conjunts, realitzant una sèrie de precisions a les aportacionsesmentades.

Els elements esculpits

El material escultòric en pedra de Santa Maria de Lledó pot estructurar-se en tres grups perfectament separables per la seva situació.

En primer lloc, el de l’església, que inclou els capitells de la finestra de l’absis central, els tres esculpits de la nau principal (entre els dos arcs torals més propers a la capçalera) i algunes impostes dels pilars en la separació de les naus. En segon lloc, tot i que naturalment formen part de l’església, hi ha la portalada i la finestra de façana,que constitueixen un grup ben diferent a l’anterior per raons estilístiques, temàtiques i probablement cronològiques, i són en l’actualitat l’element més destacat de tot el conjunt. Finalment, les peces atribuïbles al claustre, algunes reutilitzades a l’interior de l’església i altres disperses per l’antic recinte monàstic, formen un tercer grup; encara que parcialment vinculat al segon, ofereix una disparitat qualitativa i temàtica que dóna lloc a dubtes, cosa que fa pensar que alguns capitells no devien formar part necessàriament delclaustre.

D’acord amb aquesta divisió hom efectuarà l’anàlisi de l’escultura de Lledó sempre dins uns marges cronològics en general amplis, que poden moure’s dins el segle XII i, en algun cas, el segle XIII, tal com s’intentarà de precisar.

Pel que fa a l’església, els capitells de la finestra de l’absis central són de caràcter vegetal, temàtica en part imitada en els de les arcuacions del seu interior, producte d’una restauració relativament recent. Després, els de la nau central, sota els dos primers arcs torals, també toscos, ofereixen figures de personatges drets respecte als motius vegetals, excepte en un, en què aquests són l’únic element esculpit. Cal recordar que en alguns casos, sobretot als pilars de separació de les naus, hi ha impostes decorades amb elements geomètrics, en ocasions només a base d’incisions, cosa que pot fer pensar en peces inacabades. Tot plegat posa problemes a la datació del conjunt, considerat del segle XII, d’unmoment relativament anterior al dels elements de la façana occidental.

Capitell de la portada; és d’estructura coríntia.

F. Tur

En aquesta façana occidental es concentra el punt més destacat de Lledó, l’àmplia portalada, que constitueix el segon grup juntament amb la finestra oberta al damunt. La decoració de la portada es desenvolupa bàsicament als capitells dels muntants i a les arquivoltes. Els primers deriven del capitell corinti i es caracteritzen per la fluïdesa, que es repeteix profusament a les arquivoltes, en què els motius vegetals i geomètrics són tractats també amb molta cura. Aquestes característiques vinculen la portaladade Lledó a les de Costoja (Vallespir) i Cistella (Alt Empordà), i a l’ampli cercle d’escultura rossellonès i empordanès. Cal nooblidar els éssers lleonins i serpentiformes que apareixen a les dovelles inferiors de les dues arquivoltes més tancades. D’altra banda, l’estil i la temàtica dels components de la finestra occidental, la fan dependre d’una part de la portalada. Quant a l’època, la referència de l’any 1186 com a data límit és utilitzable.

El tercer grup és el més dispers, pel fet que les peces es troben lluny del seu marc originari, i també és el més divers quant a estil, temàtica i datació. Una part substancial devia haver format part del desaparegut claustre prioral. Set capitells són els que gairebé amb seguretat hi haurien pertangut. N’hi ha quatre de situats dintre l’església, dels quals dos són reaprofitats com a beneitera (l’un amb un entrellaçat i l’altre amb una figuració animal i elements vegetals), un altre com a faristol (amb estructura derivada del corinti), i un quart apareix al sòl del presbiteri, amb estructura d’arrel també clàssica, amb caps als angles, vinculats en esquema a un capitell de Sant Pere de Rodes, del cercle del Mestre de Cabestany. Dos capitells més, també de temàtica vegetal, que són reutilitzats en pilars que havien format part d’un corral en l’indret on era situat el claustre, i un darrer fragmentari (també vegetal), a les antigues dependències. Altres peces no únicament varien estilísticament d’aquests set capitells, sinó també pel que fa a les mides: en general són senzills i el treball no és, ni de bon tros, acurat, de manera que la datació és problemàtica, bé que en algun cas, per l’estructura més avançada, podem pensar ja en el segle XIII. Així, hi ha tres capitells aïllats a l’interior de l’església i unaltre de situat a l’interior de les runes del pati esmentat. Entre les antigues dependències n’apareixen d’altres, d’estructura més estilitzada, que mantenen la senzillesa i la decoració de caràcter geomètric. Tret dels set primers capitells, podem pensar en altres possibles localitzacions per a les peces esmentades entre les dependències de l’antic priorat, sense descartar el claustre.

Els capitells i les impostes de la capçalera i les naus

El material esculpit que ofereix l’església, si exceptuem la portalada i el finestral, és escàs i es caracteritza per la seva senzillesa i tosquedat. Cal dividir el conjunt en els capitells de l’absis central, els tres treballats de la nau central i les impostes, algunes només començades.

Pel que fa a l’absis, tan sols cal referir-se als capitells de les dues columnetes de la finestra, a l’exterior(*). Destaquen tant per la seva tosquedat, com pel tema, una sèrie de solcs paral·lels lleugerament inclinats cap a l’angle. El motiu és, en part, propi de centres allunyats dels corrents més sobresortints, tal com demostra la seva presència en alguns punts dels Pirineus, com Angostrina, a la Cerdanya, si bé en aquest cas l’acompanya un cap situat al mig(*). I sembla respondre, en conseqüència, a un moment marcadament anterior al dels elements de la portalada i el claustre, tenint en compte l’aire primitiu, que lògicament ha d’estar d’acord amb la construcció de l’edifici, duta a terme al llarg del segle XII, bé que és difícil de precisar. És possiblepensar, com ja s’ha intentat dir, en l’època del govern d’Arnaude Coll (1136-96)(*).

La seqüència escultòrica continua en tres dels capitells dels arcs torals de la nau central, concretament els dos més propers al presbiteri, de manera que cal destacar el fet que la resta apareixen llisos. Al primer parell hi ha les úniques figuracions humanes conegudes al conjunt escultòric del monestir. Cada cara és ocupada per un personatge, dret i amb els braços estesos, envoltat d’una mena de conques ovalades en les quals hi ha una semisfera, amb volutes als angles en un, i amb uns altres caps al segon. Al tercer capitell esculpit, el del segon arc toral a la banda meridional, desapareix la figuració i deixa pas a les conques, cinc en total i més àmplies. En aquest tractament marcadament rústec, el conjuntsembla arcaïtzant, sobretot pel que fa a la senzillesa del relleu i l’esquematisme de la figura humana(*). Sembla clar que en el moment que foren treballades-aquestes peces hom no disposava d’artífexs ni de models satisfactoris. Cal preguntar-se, dins el nivell de rudimentarietat expressat, on devien ésser els probables punts de referència. Dins el regressiu domini tècnic de l’esculturadel segle XI, probablement al tercer quart, hom treballà a Sant Miquel de Fluvià(*), on la figura humana apareix en unes condicions molt semblants i el repertori és limitat. Fets anàlegs apareixen en altres conjunts, abans o després del treball de taller spertanyents als grans corrents, com Sant Pere de Galligants, a Girona, o Santa Maria de Covet, al Pallars Jussà, que palesen artífexs modestos. Precisament en aquests dos centres hi ha capitells en els quals, amb una distribució anàloga dels elements, apareixen uns personatges drets, que, amb els braços estirats, estan relacionats amb motius vegetals diversos, entre els quals pot haver-hi fulles llises amb boles o semisferes cap als angles, com a la nau central de l’església gironina(*). D’altra banda, pel que fa a Covet, una tosquedat anàloga precedirà, a l’interior, el treball d’arrel tolosana de la portalada(*). Aquests dos darrers conjuntspertanyen a moments difícils de determinar dins el segle XII, i el mateix succeeix en el cas de Lledó, abans del treball de la façana i del claustre.

Sorprèn, però, el fet que l’escultura desaparegui en la resta de capitells de l’interior de l’església. I a les impostes dels pilars de separació de les naus semblen manifestar-se uns dubtes, a través de motius tímids —soguejats, escacats— d’escassa alçària i de simples incisions preparatòries que per algun motiu no tingueren la continuïtat prevista. L’única escultura que destaca és la que of ereix, sota dues cintes ondulades que s’entrecreuen, un sistema reticular amb figures geomètriques de costats curvilinis, inscrites en quadrats que alternen verticalment i horitzontalment; l’interior és buidat, de manera que el conjunt és afavorit pel joc de llum i ombra obtingut. Es tracta d’un motiu molt utilitzat en la pintura romànica catalana(*), però que en l’escultura presenta uns paral·lels rellevants a la façana de Saint-Gilles-du-Gard(*), a Provença, i en conjunts nord-italians(*). D’altra banda, les cintes ondulades són freqüents en el romànic, si bé aquest tractament sembla més propi de conjunts com el de Sant Miquel de Fluvià.

Sembla restar sense solució la manca de continuïtat en els capitells i les vacil·lacions o els inacabaments en les impostes, dins el caràcter popular i maldestre, potser amb l’únic contrast en la darrera imposta esmentada, que recorda alguns grans centres escultòrics del segle XII europeu. Hom ha atribuït algunesd’aquestes irregularitats a l’acusació contra l’excés de despeses dut a terme pel prior Arnau de Coll, l’any 1186. Sens dubte, aquesta fóra la data límit per al conjunt escultòric fins ara analitzat, tot i que és difícil d’assenyalar-ne el moment inicial, potserforça endarrerit, tal com suggereix tímidament Joan Badia. I és difícil, en aquest sentit, utilitzar la consagració del 1089 o la confirmació de béns del 1124(*) per datar les peces amb relació a l’avanç del conjunt arquitectònic de l’església. Com a contrast, la profusió de la portalada constitueix un salt estilístic, que no necessàriament ha d’ésser cronològic(*).

Elements de la façana occidental: la portalada i el finestral

Una perspectiva de la façana de ponent de l’església, amb la decoració de la porta d’entrada com a tema principal.

F. Tur

Com que ja ha estat fet en l’apartat corresponent, no analitzarem aral a façana en conjunt sinó que passem a l’estudi dels dos elementsque presenten decoració esculpida: la portada única i la finestra que hi ha al damunt. I cal dir, d’entrada, que l’ampli desenvolupament i el tractament profús de la primera contrasten amb la senzillesa de la resta del mur.

La portalada és composta de sis arquivoltes (la més externa utilitzada com a guardapols) en gradació, totes ornades, una llinda i un timpà que són llisos(*), i sengles parells de columnes als muntants, amb els respectius capitells, també decorats, sota les impostes, llises. Hom ja ha al·ludit als assenyalats paral·lelismes amb la portalada de Costoja, que s’estenen en l’aspecte estructural amb una identitat total(*), si bé tampoc no cal oblidar que aquest tipus, dins les lògiques i les variants, és perceptible en l’àrea pirinenca des de la Cerdanya al litoral, a banda i banda(*).

Els motius que ornen les arquivoltes són els següents:

— En la primera, la més externa i que actua com a guardapols, la decoració consisteix en un sistema de bitllets, que no figura ni a Costoja ni a Cistella, tot i ésser utilitzat amb una certa freqüència en el romànic: així, el veiem en el que resta in situ de la portalada del monestir de Sant Pere de Rodes, a manera d’arquivolta també(*), en impostes de l’interior de l’església de Sant Esteve de Bas, a la Garrotxa(*), i en algun cimaci de l’ala romànica del claustre de Santa Maria de Ripoll(*); d’altra banda, el podem observar, per exemple, en punts del romànic aragonès, com la catedral de Jaca o l’església del castell de Loarre(*), per esmentar una altra àrea dins el món peninsular i europeu.

— En la segona arquivolta es desenvolupa un sistema geomètricovegetal, basat en una cinta ondulada que determina uns cercles en els quals hi ha inscrits uns motius florals, d’estructura més o menys radial, sota diverses variants. Aquest esquema tampoc no apareix a Costoja, almenys si cerquem un paral·lel clar i idèntic, tot i que la decoració del timpà i de la seva orla s’hi aproxima(*). Des d’aquest punt de vista, el motiu pot relacionar-se llunyanament amb conjunts de la Llombardia, si bé hi manté una certa dependència(*). Aquesta arquivolta, com l’exterior, és bastant deteriorada.

— Les arquivoltes següents es troben en millors condicions, si exceptuem alguns punts de les dovelles més properes als salmers. A la tercera hi ha un entrellaçat integrat per cintes que s’entrecreuen en ziga-zaga. És un motiu molt usual en el romànic i que pot obeir a nombroses variants, de manera que la seva presència no constitueix un indici necessari de cap possible relació. Així i tot, no apareix a Costoja, ni tampoc a Cistella; sí en altres conjunts catalans com la catedral de Vic(*) o el claustre de la seu de Tarragona(*), dels quals el que ens ocupa se n’aparta per l’amplitud i un major grau d’elaboració, ultra les distàncies estilístiques. D’altra banda, un testimoni d’aquesta amplitud i aquesta varietat, com també del seu origen llunyà, apareix en la pintura i el mosaic(*).

— En la quarta arquivolta els motius s’estructuren de manera diferent, a la part frontal i a l’intradós, i es trenca el sistema de dovelles semicilíndriques quant a secció, més habitual. En primer lloc, es disposen una sèrie de palmetes en sentit longitudinal, inscrites per llurs propis brots, que alhora generen una doble cinta que recorre tota l’arquivolta, presentant una idea anàloga, pel que fa al tipus de palmeta i al seu tractament, a la que veiem en la cinquena arquivolta de Costoja i al timpà(*). També hi ha una certasimilitud amb un motiu del finestral de Sant Pere de Besalú, tot salvant les diferències d’estil(*). I és precisament en aquest tractament, que recorre als dos plans i a formes mancades pràcticament de modelatge, on hi ha alguns dels punts de contacte més clars entre Lledó i Costoja, en la línia de llunyans records norditalians(*). D’altra banda, aquest motiu repetit sistemàticament a l’intradós, una fulla d’acant disposada en sentit radial, apareix també a Costoja en la primera i la quarta arquivoltes, amb una tècnica similar, on els talls amples i profunds es combinen amb un notable sentit del volum i l’agilitat, en un nivell d’elevada qualitat i varietat en els detalls. A més, pel dors hi ha una mena de motllura anellada que també apareix en la mateixa arquivolta del conjunt vallespirà. El tema de les fulles juxtaposades, tot i és sermolt sovint representat sota diverses varietats, pot ésser relacionat, per la seva disposició, amb conjunts provençals com el portal de Saint-Paul-Trois-Chateaux(*), i en general manifesta una clara inspiració, directa o no, en el món romà(*).

— En les dues arquivoltes següents, les més tancades, la decoració és menys profusa, de manera que el caràcter ornamental està més en la complicació de l’element estructural que no pas en els motius que s’hi insereixen. La penúltima és de forma helicoidal i presenta als canals una sèrie de motius de mida reduïda de tipus geomètrico-vegetal, sovint d’estructura radial, com ara flors o motius polifoliats. És el sistema que hom intentà seguir a la porta de Cistella, com també a la de Sant Pere de Navata —conjunts tractats en aquest volum—, però amb un cert grau de tosquedat en comparació amb el cas de Lledó o de nombrosos conjunts rossellonesos o garrotxins, on aquest sistema és freqüent. Podem esmentar, novament, la finestra de Sant Pere de Besalú, la portada de Cornellà de Conflent(*), més toscament la de Vilafranca de Conflent(*) i Beget(*), entre d’altres. Aquest motiu no apareix amb exactitud a Costoja, però sí, en canvi, el següent, relacionat amb l’anterior. En aquest cas, l’angle de les dovelles és tallat amb una estria d’aresta viva ocupada per motius del mateix tipus, ara demida sensiblement superior amb relació als altres, i d’una complicació també superior. El sistema apareix decorat per motiusanàlegs en l’última arquivolta de Costoja (com el cas de Lledó), en la segona de Navata i és característic de conjunts rossellonesos —Cornellà, Vilafranca, claustre d’Elna(*)— i dels que s’hi relacionen al sud dels Pirineus, com el de la Garrotxa —Sant Pere de Besalú, Sant Cristòfol de Beget—, o del Ripollès —claustre de Ripoll(*)—. També en aquest sentit cal entendre la presència sistemàtica d’aquest recurs ornamental a la Seu d’Urgell(*).

En conjunt hom pot observar una gradació pel que fa a profusió i ritme decoratius, des de la llisor del timpà fins a la densitat d’elements de les arquivoltes externes. No obstant això, hem omès fins ara la presència dels pocs motius figurats situats a les dovelles inferiors o els coixins, alguns en mal estat de conservació. En l’arquivolta interior, a banda i banda apareix la figura d’un lleó ajagut, mirant cap amunt, en composició simètrica. A la quarta hi ha un rèptil, probablement una serp, de difícil interpretació, tenint en compte el seu deteriorament. I a la tercera hi ha representat novament un ésser lleoní, del qual només es conserva acceptablement el cap, d’aspecte ferotge, marcat sobretot per la gola. Cal esmentar, finalment, la presència d’una fulla d’acant al coixí de l’arquivolta externa, ara recolzada damunt la imposta, bé que amb un tractament similar a les altres. Aquest darrer recurs també apareix, d’una manera més tosca, a Cistella, però no a Costoja, potser recordant també el món clàssic i, en conseqüència exemples italians com San Zeno de Verona, on les fulles d’acant, amb un tractament anàleg a Lledó, donen suport a estàtues als carcanyols(*).

Un detall de la porta d’entrada a l’església amb els capitells del costat dret, mirant la porta i l’arrencada de les arquivoltes amb què aquesta s’ornamenta.

F. Tur

Interessen, però, els motius figuratius esmentats, ja que són els únics d’aquest tipus que hi ha a la façana de Lledó, en una quantitat notòriament inferior al cas de Costoja, on en veiem en un capitell i a la segona arquivolta. Molt probablement, ens trobem davant els records d’altres exemplars amb un programa iconogràfic definit i ambiciós, on els elements són introduïts amb una coherència, d’acord amb una sèrie de simbolismes. A Lledó, no disposem de prou elements per fer-nos una idea clara sobre això. Cal recordar el simbolisme malèfic, relatiu al pecat, la mort i el dimoni, de la major part d’éssers reptants, com també l’ambivalència del lleó que, a les portades de la catedral de Jaca(*) i Besalú(*), significa el triomf de les forces del bé sobre el mal, encarnades per éssers reptants o d’altres com el basilisc, l’ós o el simi. Sovint es dóna, també, un caràcter de vigilància. Podem esmentar altres paral·lels més senzills, sobretot amb relació al lleó, en una situació similar: Vilafranca de Conflent, Sant Vicenç de Besalú(*), la porta occidental de Sant Pere de Besalú(*) o, més llunyanament, la de Covet, al Pallars Jussà(*). És difícil, doncs, trobar precedents concrets de l’exemplar que ens ocupa. Més llunyanament, i quant al tipus de la darrera arquivolta, podem veure’n paral·lels italians(*).

En l’aspecte qualitatiu, no hi ha dubte que els quatre capitells dels muntants marquen el punt més àlgid de la portalada de Lledó, tal com ja havien remarcat alguns investigadors(*), i en gran mesura ha estat la seva anàlisi la que ha donat lloc a l’establiment de les teories sobre l’origen del conjunt i sobre el seu aire classicitzant. Tots quatre, en un estat de conservació regular (sobretot els externs), segueixen interpretacions del capitell corinti, coincidents en els externs i en l’intern de la dreta, i única pel que fa al conjunt empordanès en l’altre capitell intern, amb una decoració profusa que inclou l’àbac i l’astràgal.

Un dels capitells amb què s’ornamenta la porta d’entrada de l’església. Correspon a l’interior del costat de migjorn.

F. Tur

La descripció del primer tipus parteix del capitell interior, tenint-ne en compte el bon estat de conservació(*). Així, es distribueixen dos rengles de fulles d’acant damunt les volutes, que arrenquen rere les fulles superiors, com és habitual, i als angles, i un floró al lloc del dau central. La línia de l’àbac és remarcada per una sèrie de motius quadripètals juxtaposats, amb el centre trepanat. A l’astràgal hi ha un trenat, o bé un soguejat, pel que fa als capitells externs. L’interès de les peces està, però, en el tractament detallat i acurat, amb un nivell qualitatiu remarcable: les fulles són compostes de folíols fins i punxeguts i la punta s’encorba cap endavant, acabant en una mena de bola, amb unes formes nítides i mogudes, bé que anguloses. El mateix nivell de cura i detall presenta el floró central, que varia en cada cas. A la portalada de Costoja hi ha un capitell —l’interior dret— de composició anàloga, si bé varia el motiu de l’àbac i de l’astràgal, d’altra banda freqüents en l’àrea del Rosselló, la Garrotxa i el Ripollès. El mateix esquema, amb un tractament menys detallat al nivell superior, apareix en un capitell de Cistella; han estat remarcades també algunes similituds amb el portal de Rieux-Minervois(*). Però segurament els punts de referència per aaquests tres capitells són a l’església del monestir empordanès de Sant Pere de Rodes, en els discutits capitells corintis(*), sobretotpel nivell de decorativisme, pels records tècnics en la talla al biaix i pel desenvolupament del motiu del dau central(*), i, fins i tot, per l’estilització que sofreix el tambor corinti i el seu tractamentprofús(*).

Dins el mateix ambient hi ha l’altre tema dels capitells de la portada de Lledó, al capitell interior esquerre. S’hi repeteix una estructura derivada del capitell corinti, amb tres rengles de fulles, el superior amb elements, el recorregut dels quals arrenca rere les del mig i es dirigeix sota les volutes dels angles i sota el floró del dau central, que determinen el nivell de l’àbac. No obstant això, la superfície de les fulles rep un tractament a base de palmetes o semipalmetes emmarcades per aquelles, que recorden, en aquest aspecte, els motius dels primers tallers d’escultura del segle XI de Sant Genís i Rodes. Un desenvolupament gairebé idèntic apareix en el capitell de Costoja que té la mateixa situació que el que ens ocupa, bé que amb una major profunditat en el relleu; més senzill i mancat del tercer nivell, també apareix a Cistella, al muntant extern dret, on roman sobretot la idea de les palmetes invertides que ocupen la superfície de les fulles d’acant. Novament, a més, el punt de referència apareix a Sant Pere de Rodes en algun dels capitells de la nau(*), on hi ha un tractament de la fulla d’acant i un procediment tècnic similars als de Lledó.

Cal esmentar, finalment, els motius dels astràgals, dos soguejats, un trenat i un sistema d’ovals concèntrics i juxtaposats, en els quals hi ha una distribució idèntica a la dels quatre capitells de Costoja, i que és seguit parcialment a Cistella, pel que fa a la llisor de l’element corresponent situat més a l’esquerra. Són elements característics de molts exemplars rossellonesos més avançats, com Cornellà i Vilafranca de Conflent o Elna, utilitzat, amb una certa freqüència en el món romànic i que en algun cas evoquen el món romà, sobretot en el cas dels òvuls(*).

En conjunt, la portalada destaca per la riquesa i la profusió de repertoris i detalls, que impliquen l’activitat d’un taller d’una qualitat elevada, que donà lloc a unes formes precises i fluïdes, amb un notable sentit del volum. Les relacions tècniques amb la portalada de Costoja són clares, i les coincidències de repertoris considerables. Però a Lledó disminueix la importància ja migrada que es donava a la figuració en el primer cas, sense apartar-se dels costums de molts portals catalans a banda i banda dels Pirineus, des de la Cerdanya fins al litoral. Com en els centres besaluencs, el capitell corinti arriba a una de les interpretacions més lluïdes, prenent com a punts de referència probables els exemplars ja llunyans cronològicament de l’interior de Sant Pere de Rodes, però seguint, molt possiblement, el redescobriment del món clàssic que s’observa a Provença i en punts del nord d’Itàlia o de la Toscana. És cert que pot haver-hi algunes similituds amb els repertoris de la Llombardia, però caldrà estudiar a fons aquest aspecte, tenint en compte el tractament més pla i estàtic que s’hi dóna, almenys en els exemples aportats per M. Durliat, com San Michelle de Pavia. L’anàlisi d’altres peces del monestir de Lledó potser aportaran més resultats.

La finestra superior també és aprofitada per emmarcar decoració, en els capitells de les columnes dels dos muntants i en la imposta esquerra. Als dos capitells se segueix la tendència de la portalada, però amb diferències que cal considerar(*), amb el tema omnipresent del capitell corinti, amb dos rengles de fulles (l’inferior amb una per cara) al nivell de les volutes. El detall nou apareix en el motiu corresponent al dau central, a base de tres fulles que configuren una mena d’espiral, típic de l’àmbit provençal o de la seva influència(*). D’altra banda, la fluïdesa de la portada dóna lloc a unes formes més gruixudes i carnoses, que ens posen en contacte amb els capitells atribuïts al claustre. La imposta esquerra és decorada a base de palmetes inscrites en una tija o cinta, amb un tractament pla que es relaciona amb els motius anàlegs de la portalada. Pot resultar sorprenent que en un conjunt minuciosament i sistemàticament decorat com la façana de Lledó romangui llisa l’altra imposta, cosa que trenca la simetria ornamental. D’altra banda, i en l’aspecte constructiu, cal destacar el fet que el conjunt és inacabat, a falta del campanar esquerre. ¿Cal pensar, com sovint ha estat suggerit, en la data del 1186 i en l’acusació contra Arnau de Coll com a causa d’aquestes irregularitats?(*) Quelcom semblant s’observa al claustre.

Els capitells atribuïts al claustre

Com ja s’ha vist en l’anàlisi arquitectònica del conjunt, el claustre era adossat al costat septentrional de l’església. Entre les restes encara conservades hi ha dos capitells en el pati corresponent al lloc que ocupava aquest recinte que documenten l’existència d’un taller d’escultura d’un nivell anàleg al de la portalada. Aquests dos capitells, ja esmentats per Joan Badia i Homs(*), presenten una estructura derivada del capitell corinti. Tot i que l’estat de deteriorament n’és molt avançat, en un es distingeix un tractament acurat en les volutes i un dau central que entronquen amb alguns dels capitells reutilitzats o simplement situats a l’interior de l’església; l’altre capitell, incomplet, oferia una estructura més complexa, sembla que amb alguns entrellats, i palesa un elevat domini tècnic en el volum i a l’hora de retallar les formes.

Capitell procedent del claustre, situat avui al presbiteri de l’església.

F. Tur

Capitell procedent del claustre, reaprofitat avui com a faristol.

F. Tur

Aquests trets mínimament visibles s’observen àmpliament en un conjunt de quatre capitells que hi ha dins l’església, que tradicionalment han estat atribuïts al claustre(*). Dos d’aquests són exempts i treballats per les quatre cares. El primer, reutilitzat al presbiteri com a faristol, deriva del capitell corinti: presenta dos rengles de fulles d’acant, les inferiors més estretes que les superiors, rere les quals sorgeixen les volutes; el motiu del dau central consisteix en una rosassa que és agafada per una curta tija soguejada; a l’àbac alternen unes flors quadripètals, juxtaposades i una sèrie d’arcs semicirculars intercalats. Tots aquests motius es podien observar a la portalada o als centres que hi eren més vinculats. Però la coincidència de repertori no es palesa estilísticament, ja que aquí les formes són més gruixudes —les fulles més carnoses— i no tan filigranades com en aquells, de manera que l’interès pel detall és substituït en major grau pel del volum. Quelcom anàleg havíem observat a la finestra de la façana. En aquest sentit, potser hi ha una certa similitud amb algunes peces del claustre de Cuixà, conservades al Metropolitan Museum de Nova York(*), amb certes coincidències en l’ampli enrotllament de les volutes, la carnositat i la talla de les fulles i el volum que repel motiu del dau central. Finalment, també cal destacar la similitud amb alguns elements de Costoja, sobretot, i per la carnositati l’estructura de les fulles, amb l’arquivolta externa.

L’altre capitell exempt i conservat al presbiteri(*) accentua la tendència esmentada i afegeix un altre element a considerar, en part observable també a la portalada, que és el record del monestir de Sant Pere de Rodes, si bé en una orientació diferent. L’estructura es vincula a la del capitell corinti, però d’una manera més llunyana, per tal com s’hi afegeixen elements figuratius. Elprimer rengle de fulles presenta la superfície llisa, alterada per un ampli nervi longitudinal i per una banda horitzontal que actua d’anell en tot el perímetre del tambor; les puntes de les fulles es corben en calat per recaure, amb una bola, sobre l’esmentat anell. El nivell superior introdueix uns motius animals, si bé en un estat de conservació irregular, tenint en compte la delicadesa del sistema utlitzat: el més destacat és un cap de caprí situat sota una voluta d’angle; roman també un cap lleoní a la punta d’una fulla del mig, substituint la bola habitual del nivell inferior. En les volutes es manté la línia fins ara esmentada i el punt del dau central és ocupat pel que sembla tenir forma d’escut. Cal dir que el capitell es conserva en un estat regular, sobretot palesat en el desgast general. La peça que ens ocupa presenta punts de contacte amb Sant Pere de Rodes, però no precisament amb el taller de l’època de la consagració del 1020, sinó amb el que es coneix de la portada del Mestre de Cabestany, i concretament amb un capitell conservat al Museu de Peralada. Aquest té una estructura gairebé idèntica i un cap de caprí com el de l’exemplar lledonenc, i també un tractament llis en les fulles i l’anell del rengle inferior; l’única diferència important, ultra l’estilística; és en el cap que hi ha al lloc del dau central de cada cara. La similitud a què ens hem referit pot obeir a un origen comú per a les dues peces o bé al fet que la primera prengués com a model la segona, de manera que es palesaria així la forta irradiació del conjunt escultòric del monestir de Rodes, en tots els àmbits —naus, portalada…—, que en el cas de Lledó s’orientaria més aviat en una imitació que no pasen el fet que un artífex procedís de l’altre centre(*). Val a dir, però, que amb més o menys èmfasi, la presentació de fulles que s’inclinen cap endavant per deixar caure la punta i fer-la tocar de nou al tambor es dóna en altres punts, com a Cornellà de Conflent(*), la catedral de Jaca(*) o la tribuna del transsepte de Santiago de Compostel·la(*); tampoc no és excepcional, ni de bon tros, la figura d’un animal als angles, sigui de capitells o de cimacis, tal com es pot veure en nombrosos exemplars rossellonesos(*).

Capitell procedent del claustre, reaprofitat com a pica beneitera.

F. Tur

El tercer capitell que formà part del muntatge d’una beneitera (reproduït per Puig i Cadafalch) anava originàriament adossat, tal com ho és actualment, també reaprofitat d’acord amb una funció com l’anterior. Igualment, hi ha un quart capitell reutilitzat de la mateixa manera, però divulgat més tardanament(*). Ambdós apareixen al costat de l’entrada a l’església, a banda i banda. Aquell és l’únic capitell atribuïble al claustre en el qual predomina l’element figuratiu. Apareix deteriorat a la base (l’astràgal és imperceptible) i també als angles superiors. Sota l’àbac, ornat amb el sistema d’arcs vistos en el capitell íntegrament corinti, s’organitzen les volutes i la rosassa, que hi continuen essent idèntiques. A sota, i separat per una banda llisa a manera d’anell, es desenvolupa un tema d’enfrontament d’aus, tractat amb un detallisme considerable: les dues figures, que semblen estar dretes, allarguen i torcen el coll envers l’oposada, picotejant. El motiu no és vist normalment en capitells, si bé en cimacis podem esmentar algun exemplar, bé que en varien lògicament els aspectes compositius, com un del claustre de Saint-Pierre de Moissac(*).

Capitell procedent del claustre, reaprofitat com a pica beneitera de l’església.

F. Tur

El quart capitell, també adossat, presenta un entrellaçat. El sistema utilitzat, amb la combinació de diverses cintes, la superfície de les quals és recorreguda per dos solcs prims amb semipalmetes als angles superiors que recorden les volutes absents, palesa la mà d’un escultor expert. El volum, ara, deixa pas a un disseny hàbil en què les formes apareixen ben concretades i es mouen sobre un fons llis. Probablement aquí, novament, hi ha l’evocació d’alguns capitells de Sant Pere de Rodes, concretament els de l’interior de l’església(*), si bé les diferències són igualment notables, especialment pel que fa a la major sequedat i la menor desimboltura en aquest darrer cas. Més proper cronològicament, el claustre de Sant Pere de Galligants ofereix un entrellaçat amb palmetes(*). No hem de descartar, però, el record d’alguns conjunts del Llenguadoc mediterrani(*).

Els quatre capitells són atribuïbles al claustre, no sols per les assenyalades coincidències amb els conservats al pati on era situat, sinó també per les mides anàlogues(*) i pel material. Tots destaquen pel decorativisme, present ja a la portalada, potser més lleugera quant a formes. Un cinquè capitell s’afegeix a la sèrie, molt mutilat, i respon gairebé amb exactitud al primer analitzat, de manera que reflecteix, amb les fulles d’acant i la rosassa, el nivell qualitatiu de tots(*)

Hom ha considerat que les tasques escultòriques també es veieren afectades pels fets de l’any 1186, moment en què es devia acabar, en conseqüència, l’anomenada “esplendor de la decoració del monestir”(*)

Capitells conservats actualment a les antigues dependències del priorat, la ubicació originària dels quals ens és desconeguda.

F. Tur

Capitells conservats actualment a les antigues dependències del priorat, la ubicació originària dels quals ens és desconeguda.

F. Tur

Així, aquesta situació és la que deuen reflectir els altres capitells atribuïts al claustre i que foren descoberts arran dels enderrocaments esmentats. Certament, aquestes peces contrasten amb les set tractades fins ara, per la senzillesa ornamental, per la forma del capitell i per la tosquedat tècnica. I palesen, doncs, un moment econòmic d’austeritat i una activitat que potser fou duta aterme després d’un parèntesi(*). Joan Badia comptabilitza una quinzena de capitells, sencers o fragmentats, que es troben dispersos entre l’església i les restes de les dependències del monestir(*). Dins l’església n’hi ha tres similars que, juntament amb un altre que hi ha a la capella de Sant Joan i un altre de situat entre unes runes, presenten una estructura més avançada que els primers, amb un àbac gruixut sota el qual el tambor s’estreny fins a la base. L’única decoració consisteix en la delimitació de fulles llises a base de tres solcs. Cal dir que aquesta estructura i aquesta senzillesa també apareix en el claustre de Santa Maria de Vilabertran(*), mentre que l’esquema figura en algun capitell de la capçalera de l’església del mateix conjunt(*), si bé els de Lledó són datables a partir del final del segle XII. Altres capitells són igualment avançats, ja que encara són més estilitzats i decorats a les cares amb diversos motius. Algun sembla presentar un escut al mig de la part superior o bé una fulla lanceolada, sempre damunt àmplies però llises fulles angulars(*). En sobresurten probablement el que presenta una sèrie de cercles concèntrics, potser imitant la decoració del fogó procedent de Lledó i conservat al Museu Episcopal de Vic(*), com també el que té un cercle que inscriu un motiu radial compost de sis puntes o pètals, motiu propi de peces d’escassa qualitat i que obeeixen a una llarga tradició popular que es perd en el món preromà(*).

D’aquesta manera, i en aquests límits de senzillesa, però introduint diferències de caire estructural, per tal com alguns capitells varien en dimensions(*), l’activitat al claustre de Lledó —o bé en alguna altra dependència o algun altre element del qual no tenim cap indici— prosseguí al segle XIII. Així ho pot fer pensar la forma dels darrers capitells, com la presència de probables escuts, amb senyals que no hi romanen, o que potser no hi foren representats; tot plegat, contrasta amb un projecte inicial marcat perla profusió decorativa, d’acord amb la portalada de l’església. Així i tot, i en línies generals, també podem entendre que la causa del canvi pogué ésser una altra, que obligà a prescindir de la mà d’uns artífexs que sobresortien en el panorama de l’escultura empordanesa dins la segona meitat del segle XII.

Reflexions entorn de l’escultura de Lledó i el grup al qual s’integra

Al llarg d’aquest treball hom ha intentat delimitar les diferents línies estilístiques que es manifesten en els diversos grups. En primer lloc, s’observa una escultura tècnicament pobra, de repertori limitat, la qual pot recordar centres com Sant Miquel de Fluvià, i que podem detectar en conjunts mancats d’artistes queed’acordamb gueixen els grans corrents, sovint abans o després de la presència d’aquests, com a Sant Pere de Galligants o a Covet. La datació n’és problemàtica, si bé cal pensar en el segle XII, d’acordamb l’avanç de la construcció, abans de la portalada(*).

Però el principal motiu d’interès de Lledó està en la façana occidental i en els elements atribuïbles al claustre. Bàsicament, aquesta escultura àgil i lleugera, marcadament profusa, segueix dues tendències, que dominen àmpliament una sèrie de repertoris, en els quals gairebé manca la figuració, i assoleixen una perfecció tècnica sovint remarcada. La primera es desenvolupa a laportalada, i destaca per l’interès pel detall, en algun cas gairebé miniaturístic, i pel refinament. El capitell corinti i els seus derivatsreben un tractament difícilment repetible en el romànic català, juntament amb alguns exemplars de Besalú(*). Bàsicament en els capitells i les arquivoltes més tancades hi ha les similituds més lares amb la portalada de Costoja, al Vallespir, ultra les estructurals, extensibles a Cistella. Aquest centre, això no obstant, reflecteix només parcialment el ressò d’ambdós conjunts(*). En aquest sentit, la portalada de Lledó palesa l’estreta relació amb la portalada vallespiriana sense tractar-se d’una imitació, introduint elements i motius que no hi eren utilitzats.

La segona tendència és determinada per un grup de set capitells atribuïts al claustre, els més elaborats, i potser també és ja representada al finestral de la façana. Ara disminueix l’elevat grau de detallisme, sense perdre’s la profusió, i les formes són mésgruixudes i carnoses, més sòlides i pesants. També ara semblamantenir-se una relació amb Costoja, amb alguns detalls com les fulles d’acant o el tractament dels caps, visibles sobretot en les arquivoltes externes d’aquell exemplar(*). Es configura així una influència doble que deu actuar coetàniament o amb una certa continuïtat, si hem d’admetre totes les similituds amb Costoja, tot iles pròpies particularitats que suposen un cert grau de llibertat a ls’hora d’emprar els repertoris, molt amplis. Una mínima variant del grup és a Cistella, només en alguns elements.

En el marc de l’escultura romànica catalana el conjunt destaca pel decorativisme i per l’escassa importància donada a la figuració. En aquest sentit, cal englobar-lo independentment de l’escola o els tallers del Rosselló, tot i haver certes similituds amb algunes peces del claustre de Sant Miquel de Cuixà i malgrat la repetició d’alguns sistemes, com el de l’arquivolta helicoidal. Hom ja n’havia destacat, dins aquest àmbit, la singularitat(*).

Però les intuïcions de J. Puig i Cadafalch sobre el treball d’artistes forans, concretament provençals, com a Besalú —segons ellmateix indica—, també han d’ésser considerades, sobretot enl’aire classicitzant que hom pot observar en el tractament del capitell corinti. En aquest sentit, també realitza el seu paper el Llenguadoc mediterrani. D’ambdues zones, n’hem anat assenyalantalguns paral·lels potser massa esporàdics, però cal tenir en compte i caldrà precisar-Ies en un estudi detingut, algunes idees de Marcel Durliat amb relació als capitells corintis de Rieux-Minervois o laprofusió decorativa de les arquivoltes de Lagrasse(*). No cal oblidar que el punt àlgid d’aquesta profusió apareix marcat a Costoja, s’estén a Lledó, on el timpà i els fust són llisos, i s’esvaeixa Cistella, tot i que hom la pretén de recuperar al finestral, amb altres recursos tècnics.

D’altra banda, M. Durliat mateix no dubtava a relacionar el grup amb conjunts llombards, més concretament amb San Michelle de Pavia, sobretot tenint en compte Lledó(*). Cal diferenciar, en aquest sentit, l’aspecte estilístic, com ja hem intentat de fer anteriorment, si bé també és cert que alguns temes n’evoquen d’altres d’italians (sobretot les cintes i les palmetes del timpà de Costoja), i que en aquells centres hi ha un interès per valorar la façana i tots els components del portal.

Manca un aspecte, parcialment tractat, que és el record de diferents elements de Sant Pere de Rodes en diferents momentscronològics. En algun entrellaçat i en un tipus de capitell corinti sembla haver-hi records dels capitells de l’interior de l’església; a la vegada, alguna peça de la portalada, del Mestre de Cabestany, pogué servir de model als artífexs de Lledó. Probablement estracta d’un testimoni de la irradiació del monestir de Rodes que es palesa en els repertoris sense suposar un contacte de tallers o escoles. També, d’altra banda, hi ha algunes similituds amb les obres de Besalú, que caldrà explicar.

Tot plegat planteja la necessitat d’un estudi detingut i que analitzi els tres centres (Costoja, Lledó i Cistella) en relació amb els àmbits rossellonès, empordanès i garrotxí, però a la vegada tenint en compte l’activitat de l’àrea mediterrània occidental, sobretot de Provença i el Llenguadoc mediterrani, bàsicament la zona més meridional, sense oblidar el món nord-italià.

La datació del grup inclou unes dates que van de l’acta de consagració (no necessàriament vàlida pèr al nostre objectiu) de Costoja, el 1142, als fets relacionats amb Arnau de Coll, el 1186. Per això, cal pensar en el darrer terç del segle XII, tot i que els elements més destacats de Lledó poden ésser anteriors a la darrera data, pels motius ja exposats. Paral·lelament hom treballà en nombrosos centres propers, sota límits difícilment precisables, com Sant Pere de Galligants, Ripoll, Besalú o Sant Pere de Rodes mateix. I no podem oblidar obres de Cuixà, almenys d’acord amb Costoja(*).

A Lledó, pels motius ja analitzats per altres autors, es trenca la línia decorativista per donar pas a peces molt senzilles, de manera que sembla que s’interrompen o canvien d’orientació les obres —el finestral potser inacabat, el claustre…—. Altra vegadacal pensar en el valor de la data del 1186. Però no hi ha dubteque les noves peces, que varien també en les mides, poden ésser datades perfectament al llarg del segle XIII i reflecteixen una màque no té res a veure (i ni tan sols ho pretén, com, per contra, s’esdevé a Cistella) amb la portalada i les peces més riques(*). (JCSo)

Lipsanoteques

Capsa aràbiga

Capsa aràbiga procedent d’aquesta església i conservada actualment al Museu d’Art de Girona, on és inventariada amb el núm. 16. Anteriorment pertanyia al Museu Diocesà, on era catalogada amb el núm. 25. És una peça del segle XI.

J. Vigué

Procedent de l’església de Santa Maria de Lledó, el Museu d’Art de Girona, inventariada amb el núm. 16, conserva des del 7 d’abril de 1979 una capsa aràbiga, que abans havia estat al Museu Diocesà, catalogada amb el núm. 25.

Aquesta peça, que té un diàmetre d’11 cm i fa 7,50 cm d’alt,és cilíndrica i consta de recipient i tapadora. Sembla que el material utilitzat és el llautó estanyat (un aliatge de coure i zinc, recobert després d’una capa d’estany). Es tracta del menys intens dels aliatges d’aquest tipus, la qual cosa permet els mateixos procediments del coure, amb un avantatge de duresa i l’obtenciód’una coloració daurada. És feta de xapes fines repussades amb el martell (M. Gómez Moreno). La peça figurava en un inventarique es trobava al llibre de visita de l’arxiu prioral de Lledó (folis 55-62), on era descrita com a: “capsa de aram amb cubertor delmateix amb molts ossets i pols d’ossos”. Tot i que el material enqüestió no és l’aram, la peça que s’esmenta és la mateixa que ens ocupa, i així sabem que fou utilitzada com a reliquiari. D’altres autors l’han identificada com a hostiari i la consideren de Sant Pere de Rodes (M. Gómez Moreno).

La capsa és un xic bombada a la base i a la tapadora; aquesta té, centrada damunt seu, una anella per llevar-la. Tota la peça és profusament decorada amb motius animals i vegetals i amb inscripcions en caràcter cúfics. Aquests darrers es troben a les vores inferior de la tapadora i superior de la capsa, en els dos casos envoltant tota la peça. Sembla que es tracta d’una invocació molt freqüent entre els pobles mahometans: “Benedicció de Déu, prosperitat sobre el seu amo” (Catàleg, 1981), traducció que donem amb reserves, car la bibliografia consultada sobre la peça no coincideix en aquest aspecte, a part que no sabem si la versió abraça les dues inscripcions o bé si només fa referència a una de sola.

La tapadora presenta sis cercles encadenats, formats per l’anomenat “cordó de l’Eternitat”, que contenen un animal a l’interior de cadascun: llebres, lleons, àguiles, gaseles… La capsa té, sota la sanefa amb caràcters cúfics, una segona sanefa, ampla, que ocupa gairebé tota la part del vas, on se succeeixen tota una sèrie de motius tetralobats idèntics entre si, també fets a base d’un"cordó de l’Eternitat”. Contenen a l’interior uns motius florals geomètrics. Els espais que resten buits entre els tetralòbuls són ocupats per estilitzacions vegetals. En conjunt, tota la superfície de la peça ha estat treballada.

Tot indica una innegable filiació àrab de la peça. M. Gómez Moreno descriu els fullatges com de “perfecte caràcter cordovès” i considera la capsa com a hispànica. També han estat apuntades altres possibilitats, com ara que fos persa (Catàleg, 1981).

Quant a l’adquisició de la peça per part de la col·legiata, s’haproposat (Catàleg, 1981) que podia haver format part del botí de guerra obtingut arran de la batalla de Las Navas i que fou donada per alguns dels cavallers de Creixell al prior de Lledó (el seu capellà) en commemoració del fet que la casa religiosa de Lledó havia pres part en aquest episodi. No ha d’ésser, però, necessàriament bèl·lica la raó de l’arribada de la peça. A l’alta edat mitjana era habitual l’intercanvi comercial amb els musulmans i elsorientals. Un cop en territori cristià, la peça podia haver adquirit un paper de caire litúrgic, com a hostiari (M. Gómez Moreno) o bé com a reliquiari (com testifica el document esmentat anteriorment).

Cal recordar una peça similar, amb els mateixos temes animals i amb inscripcions cúfiques, l’anomenat “pom de Còrdova” (Museu de Madrid)(*). També presenta alguna semblança un objecte d’ús incert del Museu Diocesà d’Urgell (número d’inventari 603), del segle XI, on apareixen, tot i que de factura més tosca, els temes de la tapadora de la capsa de Lledó, fins i tot repetint els motius florals d’entremig els cercles(*).

La datació de la peça és complicada. Podria pertànyer al segle X, però també a dates posteriors. El paral·lelisme amb la peça esmentada del Museu Diocesà d’Urgell ens pot dur al segle XI. Fins i tot ha estat datada (J. Marquès) entre els segles XI i XII. (AOA)

Lipsanoteca d’alabastre

Tapa de la lipsanoteca procedent d’aquesta església i guardada actualment al Museu d’Art de Girona, on és inventariada amb el núm. 65. Anteriorment era al Museu Diocesà on era catalogada amb el núm. 87. És una peça d’alabastre que cal datar al segle XI.

J. Vigué

Cap a l’any 1944, durant les obres de restauració efectuades a l’església de Santa Maria de Lledó, hom trobàen un dels altars una lipsanoteca d’alabastre amb inscripcions. La peça ingressà, poc després d’haver estat trobada, al 7 d’abril de 1979, data de l’erecció del Museu d’Art de Girona, aquesta peça passà a l’actual museu, que la té inventariada amb el núm. 65.

És una capseta d’alabastre, de forma rectangular, amb el recipient amb les parets llises. Aquest recipient ha estat tallat en unsol bloc de pedra, que ha estat buidat per tal d’encabir-hi el receptacle. Interiorment les parets també són llises i a la part superior han estat aprimades per donar lloc a una ranura, la qual serveix per a encaixar-hi la tapa, que no és corredissa i que també té les cares llises; mentre que la base és plana, la part superior té una lleugera forma de piràmide truncada.

Es tracta d’un objecte de factura tosca, exempt de tota decoració. El seu interès està en les inscripcions de diverses èpoques que conté esgrafiades a les cares externes. Unes inscripcions que, si bé plantegen algun problema de datació permeten de resseguir amb més o menys exactitud les vicissituds de la peça.

A la tapadora hom pot llegir, distribuïda en tres registres separats per una línia horitzontal, la següent inscripció en caràcters visigòtics: SENIFREDUS ME IUSIT ET SENIFREDUS PROME FECIT. És a dir (segons el Catàleg): “Sunifred em va manar [fer]] i Sunifred prevere em va fer”.

En una de les cares del recipient hi ha una altra inscripció enllatí, la transcripció de la qual (i que el Catàleg del 1981 dóna amb reserves) és: LOBETAS PRESVITER CUM ENNALEGI DEFUNCTI OLLIUBARO SUNIARIO DEFUNCTI ARGELEVA DEFUNCTA TILMETA OLIBASU DEFUNCTI ME IUSSIT (“Llobet prevere amb Ennalegi difunts, Ol·libar, Sunyer difunts, Argeleva difunta. Tilmeta d’Olivàs difunt em va manar [fer]”). Hom creu (Catàleg, 1981) que pel caràcter de la lletra i pel contingut pot ser datada al segle XI.

Si la inscripció de la tapa és anterior a aquesta data i anterior també a la fundació de l’església (l’acta fundacional data del 4 d’abril de l’any 1089), podem deduir fàcilment que la lipsanoteca fou reutilitzada. Unes altres inscripcions, molt posteriors i en català, indiquen que segurament la peça no es va moure de l’església fins que fou trobada l’any 1944, i també que devia ésser objected’una nova reutilització. Aquestes inscripcions, del segle passat, diuen: “Se feu est Altar en lo any 1811 per Baltasar Subietas”, i l’altra: “axó ya se trobà en lo Altar bell”. És a dir, la trobaren en un altar vell que l’any 1811 fou reemplaçat per un altre, la qual cosa indica la permanència de la peça a l’església d’ençà que hi fou col·locada per primer cop.

Per la tipologia de la capsa, hom pot creure que ja fou construïda amb l’objectiu de guardar-hi relíquies, i que no es tracta, com passa molt sovint, d’un objecte inicialment destinat a un altre ús i que en un determinat moment és utilitzat com a lipsanoteca.

Al mateix Museu d’Art de Girona es conserva, tot i que la peça no és exposada ni inventariada, una lipsanoteca força similar, també d’alabastre i amb alguna inscripció. És, però, més petita i la tapadora és de fusta. Procedeix de Sant Andreu de Bestracà (Garrotxa)(*). (AOA)

Lipsanoteca cilíndrica de fusta

Lipsanoteca procedent d’aquesta església i actualment conservada al Museu d’Art de Girona sense inventariar ni exposar.

J. Vigué

Fins fa pocs anys, el Museu Diocesà de Girona, catalogada amb el núm. 81, conservava una lipsanoteca procedent de l’església de Santa Maria de Lledó. En constituir-se el Museu d’Art de Girona el 7 d’abril de 1979, aquesta peça s’incorporà al fons del nou museu, juntament amb el lot de peces i objectes que aportà el Museu Diocesà. Fins al moment de redactar aquestes ratlles, al Museu d’Art aquesta lipsanoteca no ha estat exposada ni té número d’inventari.

És un petit pot cilíndric de fusta treballada al torn, amb dues parts ben diferenciades: el recipient i la tapa, que, per a poder tapar la lipsanoteca, tenen un encaix emmetxat que els fa adaptables. Mesura 4,1 cm d’alt × 5 cm de diàmetre.

La tapa té la cara llisa i sense cap ornamentació; en aquest aspecte és d’una austeritat total. La cara superior, que també es veu llisa, possiblement tenia al centre un pom, apte per a agafar-la. El recipient també té la cara llisa i sense decoració. A la part superior, just a l’indret on hi ha el graó que aprima la paret de la capsa per a encaixar-hi la tapa, hi ha un solc, que cenyeix tot el perímetre. Un altre solc similar també ha estat fet vers la part inferior de la lipsanoteca per tal d’emmarcar-ne la base. Justament a partir d’aquest solc inferior el perfil de la lipsanoteca pren una forma lleugerament apiramidada. Tant els solcs com aquesta forma apiramidada han d’ésser interpretats com un parell de recursos simples per tal de trencar l’excessiva monotonia de la peça.

L’interior del recipient fou buidat amb el mateix torn perpoder-hi col·locar les relíquies i el pergamí que tenien totes les lipsanoteques. Les relíquies s’han perdut, però no així el pergamí, del qual es conserven alguns fragments que encara deixen llegir algunes paraules: SINE TITULO / SANTAS FELICITAS /MARMORAS MARTIR / S(ANC)TA MARMORAS.

És una peça molt simple i sense cap interès decoratiu, d’una gran rusticitat i treballada amb una clara finalitat funcional. Tenint en compte aquestes característiques, cal descartar la possibilitat que aquesta lipsanoteca fos exposada a la visió dels fidels. Així no podem pas creure que anés col·locada en cap altre lloc que no fos l’interior del reconditori de l’altar.

El mateix Museu d’Art de Girona conserva, també sense exposar, algunes altres lipsanoteques procedents de la comarca, que presenten algunes afinitats: la lipsanoteca 2 de Sant Miquel de Cruïlles, també de l’Empordà, la de Sant Miquel de Terri i la lipsanoteca 2 de la catedral de Girona, del Gironès. Bé que demides i formes diferents, totes han estat treballades en un torn similar i presenten una decoració a base de solcs sensiblementsemblants. L’ús del torn, que comportà un gran avenç en la realització d’aquest tipus de peces, fou bastant estès en un moment força avançat dintre l’època alt-medieval. No creiem pas que es tracti de peces anteriors al final del segle XIII. (JVV)

Lipsanoteca de vidre

Lipsanoteca procedent d’aquesta església i actualment conservada al Museu d’Art de Girona, on és catalogada amb el núm. 69 d’inventari.

J. Vigué

El Museu d’Art de Girona conserva una altra lipsanoteca procedent de Santa Maria de Lledó. És inventariada al museu amb el núm. 69 i hi ingressà el 7 d’abril de 1979, data de l’erecció del museu esmentat, formant part del grup de peces del Museu Diocesà, on pertanyia, catalogada amb el núm. 80.

És una llàntia lipsanoteca de vidre, de forma troncocònica i decolor verdós, que fa 7 × 7,80 cm. Té la vora superior sortida, decorada a la part externa per unes línies en relleu que envolten el coll de l’atuell. Té tres nanses, de factura irregular i també de vidre, situades a l’exterior i a mitja alçada de la peça, equidistantsentre si, que la devien fer apta per a ésser penjada com a llàntia votiva o bé formant part d’una corona de llum. En ésser-hi posades relíquies, la funció inicial fou substituïda per la de lipsanoteca.

Sembla que pertany a l’època de constitució de la canònica de Lledó, que tingué lloc el 4 d’abril de 1089. Per les seves característiques de funcionalitat i no variació de la coloració natural, la peça pot ben ésser de fabricació autòctona i datable al segle XI (amb anterioritat, és clar, al 1089). (AOA)

Sepultura

Planta i secció delsdos sepulcres exempts situats davant la façana principal del’església.

J. Bolòs

Al costat de la façana occidental de l’església de Santa Maria de Lledó hi ha un sarcòfag exempt amb un encaixinterior, de forma antropomorfa i, al costat septentrional, un sarcòfag de planta lleugerament trapezial.

Aquests dos sarcòfags foren trobats aproximadament en la mateixa situació que ocupen actualment, quan fou rebaixat el nivell del sòl al costat d’aquesta façana de ponent de l’església de Santa Maria, a tocar de la portalada. Actualment són col·locats damunt el nou paviment de la plaça. Tots els canvis que han sofert darrerament han afectat llur conservació, especialment la del sarcòfag antropomorf, fet que segurament motivarà que aviat siguin traslladats a l’interior de l’edifici eclesiàstic.

El sarcòfag exempt meridional té cinc cares laterals. Els costats llargs no són ben paral·lels, el peu és recte, i la capçalera, a la cara exterior, és formada per dos costats que gairebé formen un angle recte. Aquesta tomba té una longitud total de 228 cm i una amplada, al peu, de 48 cm i, a la capçalera, de 67 cm. L’alçada és d’un 50 cm.

A l’interior té un encaix antropomorf, amb les parets laterals i el peu rectes, amb unes espatlles petites i un cap bàsicament rodó. El gruix de les parets és d’uns 10 cm i la profunditat de l’encaix oscil·la entre 30 i 36 cm.

Tot i que aquest tipus de sepulcre ha estat poc estudiat, enaquest cas, segurament cal relacionar aquest sarcòfag antropomorf amb l’església que hi ha al costat i, per tant, ha d’ésser datat vers el segle XII o XIII.

Sarcòfag exempt amb cinc cares laterals i amb un encaix antropomorf interior. Cal datar-lo de vers els segles XII-XIII.

J. Bolòs

A la banda septentrional d’aquest sarcòfag hi ha un altre sarcòfag exempt, del qual tampoc s’ha conservat la coberta, que segurament també era monolítica. Aquesta tomba té una longitud total de 190 cm —172 cm a l’interior— i una amplada, a la capçalera, de 74 cm i, al peu, de 56 cm. El gruix de les parets és d’uns 7 cm. Té una alçada de 30 a 35 cm, que correspon a una profunditat interior de 25 cm. Com en el sarcòfag anterior, no hi ha cap tipus de decoració en cap costat. (JBM)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Pèire de Marca: Marca hispanica, París 1688, c. 945, doc. CXLI.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XIV, Olot 1904, pàgs. 95-109.
• Josep Puig i Cadafalch, Antoni De Falguera i Josep Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1918, vol. III, pàgs. 148-149 i 338-339.
• Pere Vayreda i Olivas: El priorat de Lledó i les seves filials, Barcelona 1931.
• Antoni Pladevall i Font: Els monestirs catalans, Edicions Destino, Barcelona 1968, pàgs. 162-164.
• Eduard Junyent i Subirá: Catalogne Romane, vol. 2, col·l. Zodiaque, Sainte Marie de la Pierre-qui-vire, Yonne 1970, pàg. 30.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 229-240.
• Josep M. Nolla i Brufau i Josep casas i Genover: Carta arqueològica de les comarques de Girona, Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, Girona 1984, pàg. 85.

Bibliografia sobre l’escultura

• Josep Puig i Cadafalch, Antoni De Falguera i Sivilla i Josep Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. III, Barcelona 1918, 2a. ed. facsímil, 1983, pàgs. 151-152, 338, 763-764 i 697-698.
• Pere Vayreda i Olivas: El priorat de Lladó i les seves filials, Barcelona, Biblioteca Històrica de la Biblioteca Balmes, 1930.
• Josep Gudiol Ricart i Juan Antonio Gaya Nuño: Arquitectura yescultura románicas, dins Ars Hispaniae, vol. V, Madrid 1948, pàg. 52.
• Josep Puig i Cadafalch: L’escultura romànica a Catalunya, vol. II, dins Monumenta Cataloniae, vol. VI, Barcelona 1952, pàgs. 59-63.
• Marcel Durliat: La sculpture romane en Roussillon, vol. IV, Perpinyà 1954, pàgs. 56-59.
• Eduard Junyent: Catalogne romane, vol. 2, col·l. “Zodiaque”, La Pierre-qui-vire 1961, pàg. 30. (Amb un contingut anàleg dins Catalunya romànica. L’arquitectura del segle XII, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1976, pàg. 243.). Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. I, Barcelona 1974, pàg. 44.
• Josep Gudiol: Arte antiguo y medieval, dins Cataluña, t. I, col·l. “Tierras de España”, Madrid 1974, pàgs. 144-145.
• Gil Bonancia: El conjunto monumental de Lladó, “Revista de Gerona”, núm. 74, Girona 1976, pàgs. 37-40.
• Antoni Pladevall: Els monestirs catalans, Barcelona 1978, 4a. ed., pàgs. 162-165.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A, Girona 1981, pàgs. 229-240.
• Núria De Dalmases i Antoni José i Pitarch: Els inicis i l’art romànic. Segles IX-XII, dins Història de l’Art Català, vol. I, Barcelona 1986, pàg. 221.

Bibliografia sobre la capsa aràbiga

• Manuel Gómez Moreno: Arte árabe español hasta los almohades, dins Ars Hispaniae, vol. III, ed. Plus Ultra, Madrid 1951, pàgs. 336-337 i figs. 398a i 398c, pàg. 333.
• Jaume Marquès i Casanovas: Guia del Museo Diocesano de Gerona, Imprenta Gerona, Girona 1955, 2a. ed., pàg. 44.
• Museu d’Art. Catàleg, Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 16-17.

Bibliografia sobre la lipsanoetca d’alabastre

• Museu d’Art. Catàleg, Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 36-37.

Bibliografia sobre la lipsanoteca de vidre

• Jaume Marquès i Casanovas: Guía del Museo Diocesano de Gerona, Imprenta Gerona, Girona 1955, 2a. ed., pàg. 45.
• Museu d’Art. Catàleg, Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 38.

Bibliografia sobre la sepultura

• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàg. 240.