Santa Maria de Marcèvol (Arboçols)

Situació

Vista aèria d’aquesta antiga canònica del Sant Sepulcre, encara en curs de restauració.

ECSA - F. Tellosa

Vista del conjunt prioral, que es troba en un planell de dilatats horitzons.

ECSA - Rambol

El priorat de Marcèvol es troba a migdia del poble de Marcèvol, en un planell enlairat.

Mapa: IGN-2348. Situació: Lat. 42° 39’ 48” N - Long. 2° 30’ 6” E.

El conjunt és a uns 200 m del poble de Marcèvol. (PP)

Història

Aquesta església fou la seu d’un priorat del Sant Sepulcre. Sembla que els canonges del Sant Sepulcre —orde fundat a Jerusalem el 1114 i confirmat pel papa Calixt II el 1122— d’antuvi s’instal·laren a Marcèvol, a l’església de Santa Maria de les Grades, pels voltants del 1129. El 24 de gener de 1129, el capítol i el bisbe d’Elna, Pere Bernat, van donar al Sant Sepulcre de Jerusalem i al seu patriarca, Veremund, a la congregació dels canonges d’aquest orde i als seus successors, a mans del prior Joan, l’església de Santa Maria de Marcevolo (ara de les Grades), lliure i franca amb tota la seva honor i amb el cens sinodal. No fou fins més tard, entre els anys 1142 i 1164 i potser fins i tot més endavant, que els canonges construïren un nou priorat, amb la seva església, la casa mare del qual era el priorat de Santa Anna de Barcelona.

La història del priorat estigué en bona part condicionada per la seva situació, prop de la frontera amb el Llenguadoc i el regne de França. Hom no té cap precisió documental sobre la seva fortificació, però sembla que el monestir es fortificà al primer terç del segle XIII; època plena de perill per a aquesta regió fronterera: el poble antic i l’església de Santa Eulàlia d’Arboçols disten uns 1 100 m en línia recta del coll de Gues (per on passava la frontera) i el poble de Marcèvol, uns 2 700 m. Recordem que del 1209 al 1229, any del tractat de París, les hostilitats provocades per la croada contra els albigesos foren pràcticament incessants, amb encara una greu represa el 1242. Sols el tractat de Corbeil del 1258 hi posaria fi pel costat catalano-aragonès.

Sembla que el priorat de Marcèvol conegué el seu apogeu al segle XIII. Els anys 1265-66, la Procuració Reial confirmava l’alodialitat dels béns i drets que posseïa Marcèvol dins les parròquies i els llocs d’Enveig, Dorres, Ventajola, Er, Age, Eina, Càldegues, Bolvir, Alp i Vilanova, a la Cerdanya; Esposolla, al Capcir; i Marcèvol, Vinçà, Ropidera, Arboçols, Saorla, Jóc, Finestret, Sabilla, Vallestàvia, Glorianes, Sirac, Rià, Fórnols, Arietes, Nabilles, Mosset, Flaçà, Jújols, Soanyes i Serola, al Conflent. El 1256 consta que el priorat de Marcèvol posseïa l’església de Santa Creu d’Alp, a la Cerdanya.

Segons Pere Vidal, el nombre de canonges de Marcèvol era només de quatre o cinc i, almenys al començament, eren originaris de la Catalunya del Sud, molts del convent de Santa Anna de Barcelona. Al contrari, als darrers temps semblen exclusivament, pels noms, originaris del Conflent, com Pere Mata i Llorenç Roca (1356), Bernat (1357), Arnau Benall (1363-83), Francesc Rossell (1393-1416) i Pere Colomer (1400-19). Tingueren l’ofici de sagristà del monestir Bernat de Trilla (1282), Pere Ropidera (1356), Arnau Benall (1393, 1410) i Pere Colomer (1419).

A partir del 1381, per una convinença entre fra Bernat Roqueta, prior de Marcèvol, i Pere de Fenollet, vescomte d’Illa i de Canet, l’hospital d’Illa fou unit al priorat, però aquesta unió fou poc duradora; el 1424 ja s’havia acabat.

La decadència del priorat s’iniciaria a la mateixa època que els altres monestirs, i començà amb una decadència espiritual que provocà desordres greus i enfrontaments entre els canonges. El cop de gràcia fou l’ingent terratrèmol del 1428, l’epicentre del qual se situà al Canigó. Cal atribuir a aquest terratrèmol la ruïna parcial de l’església prioral, fins a provocar, a partir del 1435, la deserció, del priorat, del prior Berenguer de Vall-llebrera i la major part dels canonges, potser per la impossibilitat momentània de reparar el monestir mig arruïnat. La comunitat es reconstituiria anys després i el mateix prior moriria a Marcèvol, a una edat avançada, abans del 1460. Aquest prior degué ser probablement un personatge de mèrit, des del moment que fou nomenat, l’any 1457, procurador general, vicari i visitador de l’orde dels canonges del Sant Sepulcre, per fra Pere de Ripoll, ell mateix nomenat per a les mateixes tasques per Jaume de Baldanthonis, prior general de l’orde.

Des de la mort de Berenguer de Vall-llebrera, els priors posteriors no residirien mai més a Marcèvol. És molt probable que l’ocupació dels comtats de Rosselló i de Cerdanya per les tropes franceses de Lluís XI i les turbulències que seguiren no afavorissin la prosperitat i la resurrecció del monestir. Els priors comendataris, que no pertanyien a l’orde i no residien a Marcèvol, s’acontentaven únicament a percebre’n els rèdits.

L’any 1484, l’orde dels canonges del Sant Sepulcre fou suprimit pel papa Sixt IV i el priorat fou unit a la comunitat de preveres de Sant Julià i Santa Basilissa de Vinçà (31 octubre de 1484). La butlla papal que disposava això només confirmava un estat de fet, ja que, des del 1481, Joan de Riba, de Vinçà, administrava com a procurador els rèdits del monestir, després de la dimissió del prior Nicolau Ferrer de Galbes el 1476. L’any 1482, el prevere Pere Renart s’intitulava “prior de Marcèvol”. Morí al començament de maig del 1484 i fou el darrer prior.

Des d’aquell moment i fins a la Revolució Francesa, la comunitat de preveres de la vila veïna de Vinçà administraria els béns de l’antic priorat i en percebria els rèdits.

El 10 d’abril de 1791, l’església i les terres de Marcèvol foren venudes com a “bé nacional” a un particular parisenc per la suma de 26 000 lliures (en assignats). A partir d’aquell moment les dependències priorals i l’església, abandonada (la capçalera es convertí en una cort de porcs), semblaven comdemnades a una ruïna total. (PP)

El primer afeccionat rossellonès en la defensa del patrimoni, François Jaubert de Passà, aconseguí que l’església de Marcèvol fos inscrita en la llista nacional de Monuments Històrics del 1840. No fou, però, fins el 1906 que l’administració emprengué per primer cop unes obres de consolidació urgents a l’absis i a la façana de ponent, i es procedí a enderrocar les parets elevades sobre el teulat. Bé que el priorat continuà essent propietat privada, s’emprengueren noves tasques de consolidació anys més tard. El 1921 es reconstruí part de la paret nord; el 1925 i el 1943 es referen les cobertes; el 1939 es reparà la paret sud i el 1956 es consolidà la façana de ponent. La pintura mural de l’absidiola sud fou objecte de dos treballs successius de consolidació el 1941 i el 1956. D’ençà del 1970, el priorat, adquirit per una associació cultural, ha estat rehabilitat com a centre d’activitats pedagògiques i s’ha restaurat l’església (en concret, l’interior de l’absis principal i la part superior de la façana de ponent). (OP)

Donació de Santa Maria de Marcèvol a l’orde del Sant Sepulcre (24 de gener de 1129)

Pere [Bernat], bisbe d’Elna, d’acord amb els canonges de la seva seu, dóna l’església de Santa Maria de Marcèvol (actual església de Santa Maria de les Grades) al prior Joan, al Sant Sepulcre de Jerusalem, al patriarca Guarmond i a tota la congregació.

"In nomine sancte et individue Trinitatis. Ego, Petrus, Dei gratia Helenensis episcopus, cum consilio et consensu archidiaconorum Helenencium, videlicet, Udelgarii, etiam abbatis Sancti Pauli, et Raimundi Hugonis et capitum scolarum et Raimballi videlicet et Petri Lupi atque Ademari et sacristarum Petri Arnalli scilicet et Berengarii Gauffredi et decanorum videlicet Stephani Arnalli atque Bernardi et aliorum canonicorum tam majorum quam minorum, salva reverencia sedis Helenensis atque nostra, dono domino Deo nostro Jhesu Christo et ejus Sancto Sepulcro de Jherusalem ecclesiam Sancte Marie de Marcevolo liberam et quietam cum omni suo honore quem modo habet et qualicumque voce habere debet et inante adquisierit cum censu insuper sinodi ipsius predicte ecclesie. Mandamus igitur ad honorem domini nostri Jhesu Christi et memoriam sue sancte passionis et ad reverenciam sui sancti sepulcri unde a mortuis resurrexit ex parte Dei omnipotentis et beati Petri, apostolorum principis, et domini pape et Jherosolimitani patriarche insuper et nostra ecclesiam predicta et omnia que infra suas cruces signatas sive sint homines illuc fugientes sive alie res infra existentes continentur, quocumque tempore in perpetua pace et salvatione quamdiu ibi fuerint manere secure. Et insuper precipimus simili modo quod nullus homo masculus vel femina intret neque audeat intrare infra jamdictas cruces per violentiam alicui faciendam. Quod si aliquis homo vel femina audebit intrare vel intrabit vel etiam intrare fecerit per violenciam, quod absit, infra jamdictas cruces, separamus illum et illam, illos et illas, tam facientes quam consencientes, et nuncios eorum hanc violenciam faciencium a liminibus universalis Ecclesie et a Trevia et Pace; et si aliquid mali ingeretur eis, non requiratur per Pacem et per Treviam et penitus excomunicamus eos donec veniant ad satisffaccionem et emendent sicut sacrilegi debent emendare sacrilegium nobis et predicte ecclesie. Preterea pro amore Ipsius qui pro nobis in cruce suspendi et in suo sancto sepulcro jam dicto poni voluit, et pro requie animarum nostrarum concedimus etiam si terra interdicta quacumque culpa cessaverit ab omni servicio sancte ecclesie et a sepultura ut omnibus manentibus in parrochia jamdicte ecclesie, exceptis illis qui propter suam culpam propriam excomunicati fuerint, et omnibus hominibus jamdicte ecclesie tam viris quam mulieribus et omni familie eorum ubicumque sunt in nostro episcopatu et omnibus clericis et omnibus peregrinis atque viantibus, fiat illis semper divinum officium atque sepultura in predicta ecclesia. Insuper concedimus pro morte Christi a quo habemus potestatem ligandi atque solvendi predictam ecclesiam numquam esse a divino officio interdictam nec a baptismate. Concedimus etiam omnem illam ecclesiam ad quameumque pervenerit quocumque tempore clericus Sancti Sepulcri et predicte ecclesie ipsius etiam si fuerit quameumque culpa interdicta esse solutam per noctem unam et ejus sequentem ut si voluerit ibi cantet predicto spacio temporis. Quicumque vero predicte ecclesie, sive vir sive mulier, clericus sive laicus, suum alodem dederit vel corpus suum in vita vel in morte, vel etiam aliquam suam ecclesiam que sit in suo alode, sint absoluti de omnibus peccatis suis que fecerunt cogitando, loquendo atque operando, unde penitencia acceperunt vel adhuc accipiunt. Quicumque fuerit excomunicatus, satisffaccione facta et emendata prout decet, si hoc tandem fecerit quod predictum est, in eadem absolucione predicta ponimus illum et illam. Et quicumque homo vel femina dederint de suo avere tres solidos vel plus ad serviendum vel etiam contra paganos defendendum jamdictum sepulcrum sint absoluti de tercia parte sue penitencie quam acceperunt vel adhuc accipiunt de peccatis suis. Quam donacionem atque concessionem suprascriptam confirmando facimus Domino nostro et ejus Sancto Sepulcro et Warmundo, patriarche Jherosolimitano et omni congregacioni canonicorum ejusdem loci et successoribus eorum, in manu Johannis, prioris, ut stabilis, firma, inconvulsa atque incorrupta omni tempore permaneat. Et quicumque, sive vir sive mulier, hanc donacionem et concessionem jamdictam fregerit vel frangi perceperit vel etiam ut frangatur consilium dederit, quod absit, sit a Deo omnipotente excommunicatus et a comunione sancte Dei Ecclesie sequestratus et cum Yuda traditore dampnetur, usque quo satisfaccionem et emendacionem canonicalem faciat nobis atque predicte ecclesie dare Sancto Sepulcro.

Facta est autem hoc scriptura donacionis Elne VIIII kalendas febroarii, anno MC ac XXVIII ab incarnacione Domini, regnante rege Hludovico in Francia.

Petrus, Elenensis episcopus, qui hanc cartam fieri iussi, firmavi atque laudavi et testes firmare rogavi. Sig+num Udelgarii, archediaconi. Sig+num Raimundi Hugonis, archediaconi. Sig+num Raimballi, capitis scolarum. Sig+num Petri Lupi. Sig+num Ademari. Sig+num Petri Arnalli. Sig+num Berengarii, sacristarum. Sig+num Stephani Arnalli, decani. Sig+num Bernardi, decani. Sig+num Petri Ferrandi. Sig+num Guillelmi de Follano. Sig+num Guillelmi de Narbona. Sig+num Guillelmi Bernardi. Sig+num Poncii de Ultrera. Sig+num Bernardi Tort. Sig+num Gauffredi. Sig+num Petri Arnalli, archidiaconi. Sig+num Petri Oligarii. Sig+num Petri Veziati. Sig+num Stephani Petri. Sig+num Petri, iudicis. Sig+num Bernardi Guascelmi. Sig+num Berengarii. Sig+num Bernardi Ramundi. Arnallus, Carcassensis episcopus, ss. Berengarii, Sancti Cyrici abbas (signum). Ollegarius, Dei gratia Tarraconensis archiepiscopus, ss. Sig+num Raimundi, comes.

(Signum) Arnulfus, gramaticus, rogatus mandato Petri episcopi predicti venerabilis viri in presencia Petri Lupi et Guillelmi Bernardi et Johannis, sacerdotis, et insuper Raimballi, capitis scolarum, et multorum aliorum, hanc cartam scripsit die et anno quo supra, restrictis quidem lineis VII linea et rasis litteris in XVII linea et rasis iterum aliis litteris et emandatis in XVIIII linea iussu episcopi predicti."

[O]: Perdut, antigament a l’arxiu del monestir de Santa Anna de Barcelona.

A: ADB, caixa núm. 3, doc. 1.

a: Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 24, Olot 1915, AP. XXVIII, pàgs. 366-369.

b: Alturo: L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200 (aproximació històricolingüística), Barcelona 1985, vol. II, doc. 204, pàgs. 227-230, ex A.


Traducció

"En nom de la santa i indivisible Trinitat. Jo, Pere, per la gràcia de Déu bisbe d’Elna, amb consell i consentiment dels ardiaques d’Elna, és a dir, d’Udalgar, abat també de Sant Pau, i de Ramon Hug, dels cabiscols Riambau, Pere Llop i Ademar, dels sagristans Pere Arnau i Berenguer Gaufred, dels degans Esteve Arnau i Bernat i dels altres canonges, tant majors com menors, deixant sempre salvaguardada la reverència deguda a la seu d’Elna i a nós, dono a nostre senyor Déu Jesucrist i al seu Sant Sepulcre de Jerusalem l’església de Santa Maria de Marcèvol lliure i franca amb tot el domini que ara té i per qualsevol raó pugui adquirir, junt amb el cens que per sínode ha de fer dita església. Manem, per tant, que en honor de nostre senyor Jesucrist i en memòria de la seva santa passió i per reverència al seu sant sepulcre des del qual va ressuscitar d’entre els morts, de part de Déu omnipotent i de sant Pere, príncep dels apòstols, del senyor papa i del patriarca de Jerusalem i dels nostres, totes les coses que es trobaran dintre de les creus senyalades, ja siguin homes que allà es refugiessin o altres coses allí contingudes, sempre estiguin en pau perpètua i protecció i mentre estiguin allà romanguin segures. També manem de manera semblant que ningú, home o dona, entri o gosi entrar dintre de les esmentades creus per fer-li cap mena de violència. I si algun home o dona entrés o volgués entrar dintre de l’espai comprès en les dites creus per fer alguna violència, cosa que no succeeixi, els separem a ella o a ell, tant els que ho fan com els que ho consenteixen, dels llindars de l’Església universal i de la Pau i Treva; i si se’ls fa algun mal, qui ho faci no sigui requerit com a violador de la Pau i Treva; i a més, els excomuniquem fins que s’hagin esmenat i hagin donat plena satisfacció, i s’esmenin tal com els sacrílegs han d’esmenar el seu sacrilegi davant nostre i de l’esmentada església. Semblantment, per amor d’Aquell que per nosaltres va ser penjat a la creu i va voler ser posat, com ja s’ha dit, en el seu sant sepulcre i per repòs de les nostres ànimes, concedim també que, en cas que la nostra terra estigués en interdicte i deixés de celebrar-se tot servei en la santa Església i també de donar-se sepultura, que tots els que visquin en la parròquia de dita església, excepte aquells que per culpa pròpia fossin excomunicats, i igualment tots els de dita església, tant homes com dones, i tota la seva família que es trobi en qualsevol lloc del nostre bisbat, a l’igual que tots els clergues, pelegrins, i vianants, puguin assistir sempre a l’ofici diví i rebre sepultura en la dita església. També concedim, per la mort de Crist, del qual hem rebut el poder de lligar i de deslligar, que dita església mai estigui privada de l’ofici diví ni del baptisme. Concedim també que qualsevol església a la qual vingui un clergue del Sant Sepulcre, encara que estigui en interdicte per una culpa, sigui la que sigui, que estigui alliberada de l’interdicte una nit i la següent perquè, si ell volgués, pogués celebrar durant aquest temps en aquella església. Concedim, a més, que qualsevol home o dona, clergue o laic, que doni el seu alou o el seu cos, en vida o en mort, o alguna església que sigui del seu alou a aquesta església de Marcèvol, que estigui absolt de tots els pecats que hagin comès de pensament, paraula o obra, dels que han rebut o reben la penitència. Qualsevol que fos excomunicat, si ha donat satisfacció i s’ha esmenat com cal, si de la mateixa manera fa el que acabem de dir, pugui rebre també la mateixa absolució. I si algun home o dona donés del seu peculi tres sous per al servei o per defensar l’esmentat sepulcre contra els pagans, que estigui absolt de la tercera part de la penitència que ha rebut o en el futur rebi dels seus pecats.

L’anterior donació i concessió la confirmem a Déu, al Sant Sepulcre i a Guarmond, patriarca de Jerusalem, i a tota la congregació de canonges de dit lloc i als seus successors en mà del prior Joan, de manera que romangui ferma, estable i incommovible sempre més. I qualsevol, sigui home o dona, que trenqui o hagi trencat aquesta concessió o doni consell perquè es trenqui, cosa que no succeeixi, sigui excomunicat per Déu omnipotent i separat de la comunió de la santa Església de Déu, i es condemni amb el traïdor Judes, fins que ens doni satisfacció i esmena canonical a mi i a la dita església del Sant Sepulcre.

Es va fer aquesta escriptura de donació a Elna, el nou de les calendes de febrer de l’any mil cent vint-i-vuit de l’encarnació del Senyor, regnant a França el rei Lluís.

Pere, bisbe d’Elna, que he manat fer aquesta carta, l’he signada, l’he lloada i he demanat als testimonis que la signessin. Signatura d’Udalgar, ardiaca. Signatura de Ramon Hug, ardiaca. Signatura de Riambau, cabiscol. Signatura de Pere Llop. Signatura d’Ademar. Signatura de Pere Arnau; signatura de Berenguer, sagristans. Signatura d’Esteve Arnau, degà. Signatura de Bernat, degà. Signatura de Pere Ferran. Signatura de Guillem de Fullà. Signatura de Guillem de Narbona. Signatura de Guillem Bernat. Signatura de Ponç d’Oltrera. Signatura de Bernat Tort. Signatura de Gaufred. Signatura de Pere Arnau, ardiaca. Signatura de Pere Oleguer. Signatura de Pere Veziat. Signatura d’Esteve Pere. Signatura de Pere, jutge. Signatura de Bernat Guascelm. Signatura de Berenguer. Signatura de Bernat Ramon. Arnau, bisbe de Carcassès, ho subscriu. Berenguer, abat de Sant Quirze. Oleguer, per la gràcia de Déu arquebisbe de Tarragona, ho subscriu. Signatura de Ramon, comte.

Arnulf, gramàtic, ha escrit aquesta carta a petició de Pere, el bisbe esmentat, i en presència dels venerables barons Pere Llop, Guillem Bernat i Joan, sacerdot, i a més de Riambau, cabiscol, i de molts altres, amb línies restringides a la línia setena, lletres raspades en la línia dissetena i de nou raspades i esmenades en la línia dinovena, per manament de dit bisbe."

(Traducció: Antoni Pladevall i Font)

Priorologi de Santa Maria de Marcèvol

Joan 1129
Bernat I 1157
Bonet 1186
Pere I 1189
(Pere de la Jonquera?)
Guillem I 1210
(Guillem de Sirac?, 1224)
Bernat II 1236
Bernat III de Trana 1254, 1265
Bertran de Trillà 1266-1282
Jaume de Piera 1282-1288
Bernat IV 1297, 1298
Guillem de Virà 1308
Berenguer d’Espelloncs 1317
Mateu Geli 1338
Arnau 1349, 1356
Bernat Roqueta 1357-1363
Jaume Ferrer sa Sala 1363
Bernat Roqueta 1368-1385
Francesc Talamanca 1389-1428
Joan Besora 1428
Bartomeu Berenguer de Vall Ilebrera 1429, 1457
Joan Jaume del Voló 1466, 1468
Nicolau Ferrer de Galbes 1476
Pere Renart 1476-1484
(PP)

Església

Planta de l’església i del conjunt de les dependències del priorat, envoltades per una imposant muralla.

R. Mallol

L’església de Santa Maria de Marcèvol és un edifici de tres naus, de notables dimensions (d’una llargària interior de 23 m), construït amb pedres d’aparell mitjà, en la seva major part d’arenisca daurada provinent d’una pedrera veïna.

La nau central (d’una amplada interior de 6,60 m) és coberta d’una volta de canó de mig punt i separada de les naus laterals per quatre grans arcades, proveïdes d’impostes i amb l’arc lleugerament apuntat. Reposen sobre uns pilars massissos de planta quadrada (d’1,40 m de costat). Dos arcs torals sostenen la volta, únicament en els quatre pilars de llevant.

La nau lateral sud (d’una amplada interior de 2,30 m) presenta una volta de quart de cercle llisa, però els vestigis de pilars adossats a la paret indiquen que tenia en origen arcs torals. Pel que fa a la nau lateral nord, ha estat transformada en una sèrie de capelles, per mitjà de voltes de canó transversals entre els pilars de les grans arcades. Aquestes transformacions serien posteriors al 1476, any en què el prior Nicolau Ferrer de Galbes diu que les voltes són arruïnades.

Portada de marbre rosat de la façana de ponent, amb arquivoltes i un timpà nu, també de marbre, resseguida exteriorment per una arquivolta de dents de serra.

ECSA - A. Roura

Façana occidental de l’església, amb la portalada de marbre rosat.

ECSA - A. Roura

L’absis principal, il·luminat per tres finestres de mig punt i de doble esqueixada, és l’únic decorat a l’exterior per un fris d’arcuacions de tradició llombarda. L’absidiola meridional n’és desproveïda i la septentrional ha desaparegut, segurament com a conseqüència del terratrèmol que destruí també la volta de la nau lateral nord i féu malbé l’arc triomfal de l’absis principal, el qual estigué aparedat fins a les recents obres de restauració. Aquest aparedament de l’arc triomfal dataria versemblantment del temps en què la comunitat de preveres de Vinçà havia succeït els canonges del Sant Sepulcre, com ho suggereix la data de la comanda del retaule de l’altar major, pintat per Jaume Forner el 1527.

La paret meridional de l’església ha conservat la cornisa primitiva (cavet subratllat per dos tors, separats per una gorja), i un ull de bou, avui aparedat i motllurat de manera anàloga, tots dos elements mutilats posteriorment pel teulat d’una galeria del claustre, de la qual subsisteixen uns boquets de factura rústega. Aquest claustre és esmentat en la documentació per primer cop el 1429.

La façana occidental presenta una portalada de marbre rosat de Vilafranca, de mig punt, amb llinda de marbre blanc i un timpà nu, de marbre rosat i verd, resseguida per una arquivolta de dents d’engranatge. Amb les canaletes que adornen la part interna dels muntants, és l’única decoració d’aquest portal la policromia del qual —no patinada a causa de la seva exposició al costat de la tramuntana— ha quedat com nova i contrasta violentament amb el to ocre fosc de la paret de la façana. A més d’aquesta porta, n’hi ha una altra que s’obria a la galeria del claustre, al mur sud.

Interior de la nau central amb l’absis al fons i els grans arcs formers que la separen de la nau lateral sud.

ECSA - A. Roura

Una finestra de mig punt, de tres dovellades de marbre rosat, amb arquivolta de dents d’engranatge, s’obre damunt de la portalada, sobre una cornisa (en xamfrà inversat), la qual ressegueix la corba de les dues finestres laterals de mig punt que il·luminen les naus laterals, aparellades amb pedres d’arenisca daurada.

Un campanar d’espadanya (obra del segle XIII o XIV), voluntàriament desplaçat cap a migdia, presentava (almenys) quatre arcades, de molt temps vídues de les seves campanes.

La gran ara d’altar de granit de la nau principal subsisteix, encastada recentment al paviment de la capçalera.

El priorat fortificat

Un aspecte del gran clos fortificat que s’adossa a la banda sud de l’església.

ECSA - A. Roura

Les dependències del priorat, a l’entorn del claustre, desaparegut, foren edificades a migdia i a llevant de l’església, com era lògic, probablement des del segle XII. Degueren ésser fortificades a la primera meitat del segle XIII. El recinte fortificat subsisteix íntegrament a ponent, a migdia i al costat de llevant (l’església mateixa era en gran part la fortificació del costat nord) i delimita un gran espai rectangular al sud i a l’est del temple. La muralla és construïda de filades de còdols escollits o desbastats amb el martell i disposats en “espina de peix”, aparell que no contradiu el que suggereix la menció de la força de Marcèvol de mitjan segle XIII. Els murs són foradats amb nombroses espitlleres i han perdut el coronament de merlets, però conserven dues portes de mig punt: una a la façana de ponent, protegida per un matacà, i l’altra que s’obre al costat de llevant i és aparedada.

Dels antics edificis priorals, en resta essencialment una sala gran i alta, construïda darrere la muralla de ponent, primitivament coberta de fustam sobre un arc diafragma de mig punt, aparellat de belles pedres picades, que la dividia en dos trams. El bigam avui ha desaparegut, però els boquets de pedra que sostenien les bigues al llarg de la muralla oest són intactes, com també el gran boquet de fusta que suportava la biga mestra al cim de l’arc diafragma, de manera que el dibuix del teulat a dos vessants és ben marcat a les extremitats de la sala i al damunt de l’arc.

Més tard (segle XV o XVI), la sala fou partida en dues, en alçària, per la creació d’un pis baix, cobert d’una volta de canó llis de mig punt. La porta de ponent fou aparedada i quan hom la volgué reobrir, es retrobà, amagat dins la maçoneria, el muntant i la imposta de l’arc diafragma, prova evident de la disposició primitiva.

Entre aquesta sala i la nau de l’església, però al primer pis, una habitació —a la qual hom accedeix per una escala exterior a partir del pati— conserva els vestigis d’una antiga xemeneia d’angle, amb llinda i muntant de fusta, aquest quasi intacte, amb una motlluració gòtica que el situa al segle XV.

Els edificis probablement utilitaris que es disposaven al llarg de la muralla sud han desaparegut en la seva major part, a excepció d’una cort que ocupa l’angle sud-est. L’angle nord-est ha conservat diversos elements datables al segle XIV, a més de la porta d’arc de mig punt, datable al segle XIII. (PP)

Escultura

Imposta esculpida en escaquer amb inclusió d’alguna figura zoomòrfica.

ECSA - A. Roura

A l’interior de l’església prioral de Santa Maria de Marcèvol, tot i l’austeritat tan marcada, hi trobem uns pocs detalls esculpits, de gran simplicitat.

En els arcs formers del tram presbiteral, que són més baixos que els restants de les naus, als costats de llevant hi ha dues impostes amb frisos en relleu. Presenten el tema característic de daus o escaquer. D’aquestes dues, la imposta de l’arc meridional té el fris de daus interromput per una figura zoomòrfica, una mena de peix-ocell (cos i cua de peix i el cap amb un gran bec), de relleu pla i llis. (JBH)

Grafits

En el frontis o façana de ponent del temple de Santa Maria de Marcèvol, a l’esquerra (N) e la portada, uns carreus de pedra sorrenca tenen diferents grafits a la superfície.

En un carreu situat sota la finestra del costat septentrional de l’esmentada façana, hi ha gravada una creu llatina amb traç ampli i profund. Fa 18 × 12 cm. El pal horitzontal és potençat.

En un altre carreu situat a tocar el brancal de la porta, que és rectangular i molt llarg, hi han estat gravats diferents petits dibuixos amb traços fins. Tots els que s’identifiquen són a la meitat esquerra de la pedra. A la resta de la seva superfície s’endevinen rastres d’altres grafits per diferents línies inconnexes, però la superfície del carreu és molt desgastada.

En el conjunt ben conservat veiem tres creus gregues i tres creus llatines, una creu patriarcal, una mena de sageta, una espiga i dos traços més encara més simples. La creu patriarcal fa 12 cm d’alçada; les altres creus, entre 5 i 10 cm, la sageta 10 cm i l’espiga 16 cm. (JBH)

Epigrafia

Làpida sepulcral de marbre rosat del prior Bertran de Trillà, del 1282, encastada a l’esquerra de la porta de ponent.

ECSA - A. Roura

Encastada a l’esquerra del portal de l’església prioral, hi ha una làpida de marbre rosa que conté l’epitafi del prior Bertran de Trillà, que morí a la vigília de les calendes de març (28 de febrer) de l’any 1282. L’epitafi diu així:

1 † ANNO: DOMINI: C: BIS: LXXXI: NATALIS: DOMINI:
2 PRIDIE KALENDAS(?): MARCH: MIGRAVIT: A: SECULO: BERTRAN-
3 DUS: DE TRILIANO(?) PRIOR: SANCTO: SEPULCRO: PR-
4 IOR REGULARIS CANONICORUM(?): HIC: TUMULATUS: PARA-
5 DISO: SIT: CORONATUS: QUI: DIXER-
6 IT: AMEN: SIT: IBI: A: DEO: VOCATUS

El text, traduït, vol dir:

“L’any del Senyor [1]281 de la nativitat del Senyor, a la vigília de les calendes de març, migrà del segle Bertran de Trillà, prior del Sant Sepulcre. Fou prior regular dels canonges. Aquí sepultat, que sigui coronat al Paradís. El qui digui amén, sigui cridat per Déu.”

Làpida sepulcral del prior Jaume de Piera, del 1288, encastada a la façana de ponent de l’església, a l’esquerra de la portalada.

ECSA - A. Roura

A l’esquerra de la làpida anterior, a un nivell inferior, n’hi ha una altra, també de marbre rosat, que procedeix del poble de Marcèvol, on fou descoberta per l’arxiver J. B. Alart el segle passat. Conté l’epitafi del prior Jaume de Piera, que morí el 16 d’octubre de 1288. Diu així:

1 ANNO DOMINI M CC LXXX VIII XIIII KALEN- DAS
2 NOVEMBRIS OBIIT DOMINUS FRATER IA-
3 COBUS DE APIERA PRIOR DE MARC-
4 IVOLO ANIMA EJUS REQUIESCAT.

Que traduït vol dir:

“L’any del Senyor 1288, a 14 de les calendes de novembre, morí el senyor fra Jaume de Piera, prior de Marcèvol. Que la seva ànima reposi.” (PP)

Pica

A l’angle NW de l’interior de l’església s’ha conservat una pica baptismal. És col·locada sobre un peu cilíndric de 40 cm d’alçada i 60 cm de diàmetre. És una pica molt senzilla que té forma de copa semioval, tallada en un sol bloc de pedra calcària. És completament llisa, sense el més mínim detall ornamental. Fa 82 cm d’alçada i el diàmetre superior és de 117 cm. La vora, força irregular, té uns 16 cm de gruix.

L’extrema simplicitat de la peça fa difícil una datació. Podria ser, molt bé, coetània de l’església. (JBH)

Havia conservat també un parell de belles piques beneiteres, datables dels segles XII o XIII, que van ser robades fa pocs anys; una era esculpida per un fris fet de caps de monjos encaputxats, tots sota arcades, i l’altra alternava caps amb la representació de la creu patriarcal dels canonges del Sant Sepulcre. (PP)

Pintura

Detall de les pintures de l’absidiola sud amb la figura d’un àngel en actitud de sostenir la màndorla que envolta Crist Majestat.

ECSA - A. Roura

Pintura mural de l’absidiola sud decorada amb la figura del pantocràtor.

ECSA - A. Roura

L’absidiola sud de l’església de Santa Maria de Marcèvol ha conservat una part notable de la seva decoració, pintada al fresc, desgraciadament en força mal estat. Hom hi veu representat el pantocràtor, entre l’alfa i l’omega, que beneeix amb la mà dreta, i que és inclòs dins una màndorla de forma romboïdal, sembrada d’estels. A cada costat de la màndorla, a la part superior, hi ha dos àngels turiferaris.

Detall de les pintures de l’absidiola sud amb la figura de Crist inclosa dins una màndorla romboïdal.

ECSA - A. Roura

A la part inferior, dos àngels més sostenen la màndorla relligada a l’arc triomfal per dues bandes laterals, decorades per mitges palmetes. No queda gran cosa llegible de les figures del tetramorf que estava representat amb tota probabilitat a l’arc triomfal. El dibuix general és força esquemàtic i els colors es redueixen a una gamma molt curta, blanc rosat, roig i blau. És una obra arcaïtzant i d’una innegable rusticitat, datable probablement del darrer terç del segle XII. (PP)

Forja

Els batents de fusta de roure de la porta de l’església I de Santa Maria de Marcèvol, a la façana de ponent, mantenen bona part de la ferramenta romànica, formada per les característiques cintes o tiges horitzontals que desenvolupen dobles volutes afrontades, en els extrems. Algunes tenen també un o més parells de volutes entremig. Hi ha també altres jocs amb volutes més petits i simples, nombroses petites peces en S i un parell de tires llises.

En aquest conjunt han desaparegut únicament les peces de la part més baixa, on malgrat tot en queden alguns fragments. Actualment es conserven sis rengles sencers d’elements disposats de manera força regular a cada batent.

Ferramenta d’un dels batents de la porta de la façana de ponent, on es pot apreciar l’excel·lent treball de forja.

ECSA - A. Roura

Les peces presenten les superfícies estriades, tant a les tiges com a les volutes, amb una acanaladura simple o bé doble, i en un cas fins amb quatre petites estries paral·leles. A més, les superfícies d’alguns dels elements amb volutes, més grans, presenten decoracions incises entre les estries, fet una mica excepcional. La més corrent és a base de fines incisions múltiples formant cordó. En una peça del batent dret hi ha un fris trenat. En dues altres tires del mateix costat trobem un fris dentat, que en un cas és simple i en l’altre doble, corregut a cada banda de l’acanaladura. No s’ha conservat el forrellat ni altres elements.

És un conjunt de ferro forjat de porta d’església força notable, si bé seguint els models tradicionals, àmpliament repetits en un període cronològic ampli. És possible que dati de la mateixa època que la portada i l’edifici on és situat, o de poc més tard; és a dir, de la segona meitat del segle XII. (JBH-PP)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Vidal, 1888, XXIX, pàgs. 165-207
  • Montsalvatje, 1915, vol. 24, ap. XXVIII, pàgs. 366-369, ap. XXX, pàgs. 373-376, ap. XXXI, pàgs. 377-380, i ap. XXXI, pàgs. 381-382
  • Roca, 1922, II, pàgs. 138-140
  • Rey, 1925
  • Cazes, 1967, pàgs. 10-20
  • Alturo, 1985, vol. II, doc. 204, pàgs. 227-230

Bibliografia sobre l’escultura

  • Vidal, 1888
  • Sarrète, 1901, pàg. 103
  • Durliat, 1954, pàg. 16 i 1958, pàg. 24
  • Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 9
  • Cazes, 1967, pàg. 14

Bibliografia sobre l’epigrafia

  • Bonnefoy, 1856-63, pàgs. 294-296
  • Corpus des inscriptions, 1986, pàgs. 9-11

Bibliografia sobre la pica

  • Cazes, 1967, pàgs. 17 i 20

Bibliografia sobre la pintura

  • Vidal, 1888
  • Brutails, 1901, pàgs. 51-52
  • Sarrète, 1901, pàg. 103
  • Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, 1915-20, pàg. 774
  • Gudiol i Cunill, 1927, pàg. 335
  • Kuhn, 1930, pàgs. 35-36
  • Post, 1930, pàgs. 127-130
  • Pijoan-Gudiol, 1948, pàg. 155
  • Cook-Gudiol, 1950, pàg. 80
  • Anthony, 1951, pàg. 173
  • Durliat, 1954, pàg. 16
  • Cook, 1956, pàg. 29
  • Gudiol, Alcolea, Cirlot, 1956, pàg. 23
  • Durliat, 1958, pàg. 24 I 1961, pàg. 4
  • Ainaud, 1962, pàg. 22
  • Deschamps-Thibout, 1963, pàg. 98
  • Ainaud, 1964, pàg. 9
  • Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 9
  • Cazes, 1967, pàg. 16
  • Carbonell, 1974-75, i, pàg. 52
  • Sureda, 1981, pàg. 305

Bibliografia sobre la forja

  • Vidal, 1888
  • Sarrète, 1901, pàg. 103
  • Durliat, 1954, pàg. 16 i 1958, pàg. 24
  • Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 9
  • Cazes, 1967, pàg. 12