Situació
Una vista de les ruïnes de l’església, a l’indret de la capçalera, de la qual hom pot veure l’interior a la fotografia.
F. Tur
Les restes de l’església i del Poblat del Palau són situades als contraforts nord-occidentals de Montgrí, molt més a la vora de Bellcaire i de l’Escala que del seu cap de municipi. Es tracta de les ruïnes d’una antiga població d’èpoques romana i medieval, habitada almenys des del segle II abans de Crist, segons les mostres de ceràmica trobades superficialment pels seus voltants.
Mapa: 296M781. Situació: 31TEG105601.
Per anar-hi hi ha diversos camins, tots de terra, però força transitables. Els més aptes surten de Bellcaire, passant pel poble de Sobrestany i la masia fortificada de la Torre Ferrand, on cal prendre un trencall a mà esquerra. Quan hom arriba a les masies que hi ha a continuació, cal demanar el recorregut fins al Palau, ja que, tot i la proximitat, l’indret és perdedor a causa de l’abundor de camins i les espesses pinedes, que dificulten una àmplia visió. També s’hi pot arribar des de l’Escala. (JBH)
Història
La primera referència que hi ha sobre l’església és la que trobem en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280. En els dos nomenclàtors de la diòcesi datables al final del segle XIV figura com a “capella sancte Marie de Palatio, in parrochia sancti Iohannis de Bedenga”, és a dir com a sufragània de la veïna parròquia de Bellcaire. A la segona meitat del segle XV l’església encara era dedicada al culte, ja que en l’acta de la visita pastoral del 1470 a la parròquia de Sant Genís de Torroella de Montgrí figura entre les capelles “foranes” que depenen de Santa Maria del Palau en el “camí ral d’Empúries”, la qual tenia un benefici.
Hom desconeix quan es despoblà el lloc i quan fou abandonat el temple, i per quines causes.
El Palau, indret ocupat per una vil·la romana, almenys des dels segles II-I aC es trobava, efectivament, vora l’anomenat “camí d’Empúries”, una de les vies antigues que portaven a la ciutat des dels volts de Girona travessant la plana baix-empordanesa. (JBH-BBG-ECV-MDPG)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església.
B. Bofarull-GESEART
Malgrat l’estat ruïnós i l’abandonament del lloc, l’església ha conservat una bona part de les seves estructures; només s’han ensulsiat, pràcticament del tot, la façana i alguns altres elements del costat de ponent.
És un temple d’una sola nau, de planta rectangular, sense un absis diferenciat; forma, doncs, un sol cos d’edificació que és cobert per una volta apuntada i seguida, que té empremtes de l’encanyissat.
Al centre del mur de llevant —de capçalera— hi ha una finestra petita, de doble esqueixada, amb llinda monolítica en forma d’arc rebaixat al vessant extern i simplement rectangular a l’intern. Al mur de migdia hi ha les restes d’una porta lateral força estreta (95 cm) aparedada ja d’antic. Se’n veuen els muntants, però l’arc o la llinda han estat destruïts.
A les escasses restes de la part enderrocada de ponent, hom pot comprovar que hi havia una estructura d’una certa singularitat. El frontis era precedit per un curt espai que ocupava tota l’amplada, el qual era cobert per una volta en sentit transversal i de secció de quart de cercle. En queden uns pocs testimonis al costat de tramuntana. Hom pot deduir ben poca cosa d’aquesta mena de pòrtic o galilea. No en tenim exemples clars semblants en esglésies coetànies del país. Es fa difícil intentar d’endevinar la disposició dels dos murs —l’extern, del pòrtic, i la façana o frontis, als peus de la nau— i la relació de les seves obertures. Només tenim indicis d’una estranya porta elevada o una altra obertura existent a l’extrem de migdia del frontis i dels basaments d’una entrada al centre del mur extrem del pòrtic.
La neteja d’enderrocs a l’àmbit de l’edifici feta pel Centre d’Estudis Escalencs pels anys 1982-83 posà al descobert alguns elements. Hom pot comprovar que el paviment del pòrtic era un enllosat de peces grans i força ben encaixades. En aquest lloc aparegueren rastres d’una tomba, molt destruïda i de tipologia incerta. Hom trobà també vestigis del basament del tenant d’altar i posà més al descobert un banc lateral corregut al mur septentrional. El sòl de l’església és totalment aixecat, s’hi identificaren rastres d’un paviment de morter.
L’edifici ha estat construït amb pedres grosses, no gaire ben escairades i poc polides que formen unes filades força regulars; en alguns paraments hi ha molts rebles. Les cantonades són de carreus ben escairats i allisats.
Planta del conjunt medieval.
B. Bofarull-GE-SEART
Aquesta església, per les seves característiques —com la planta rectangular unitària, sense cap diferenciació externa ni interna entre nau i capçalera, i la volta apuntada—, es pot relacionar amb els temples tardoromànics, o de transició al gòtic d’influència cistercenca probablement, que es poden datar entre el final del segle XII i el segle XIV. A la mateixa comarca en són exemples les esglésies de Vilamalla, Vila-sacra, l’Estela, Vilademores, Ultramort, és a dir, totes les petites capelles que trobem als àmbits dels grans monestirs de Santes Creus i Poblet.
En el cas de Santa Maria del Palau, l’aparell descurat i algun detall com la finestra de capçalera, malgrat la seva senzillesa i rusticitat, semblen apuntar vers un moment també evolucionat dins l’esmentat tipus arquitectònic.
Gràcies a la neteja de les ruïnes que s’ha fet recentment és possible una observació més completa de l’edifici. Aquest fet permet apuntar la hipòtesi de l’existència de diverses etapes constructives als sectors conservats. L’aparell dels murs, com hem indicat, es caracteritza pels carreus grans, mal tallats i poc allisats. Entre els carreus dels paraments de tramuntana i de llevant hi ha una gran quantitat de rebles o falques de terrissa i llosetes, mentre que al mur de migdia pràcticament no hi ha rebles i, a més, els carreus són un xic més ben escairats i allisats, de mides més regulars i disposats en filades més uniformes. D’altra banda, és significatiu que el gruix d’aquest mur meridional sigui força superior als de llevant i tramuntana (el de ponent ha desaparegut, com ja hem comentat).
És possible, doncs, que el mur meridional, diferent per la factura i pel gruix de les altres parets perimetrals, sigui una pervivència d’un edifici més antic, d’època romànica més reculada, del segle XII o, encara més probablement, de l’XI. Aquesta part més antiga potser fou integrada en la reconstrucció del temple que, com hem dit, cal datar pels volts del segle XIII. La hipòtesi podria quedar confirmada o desmentida amb una excavació. (JBH-BBG-ECV-MDPG)
Bibliografia
- Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España, vol. XIII, Madrid 1850.
- Víctor Català: Ressons d’empori, “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”; núm. 76, tom X, Barcelona 1922.
- J. Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae, vol. I, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946.
- Josep M. Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-65.
- Joan Badia i Homs: Breus consideracions sobre l’antic poblat i l’església de Santa Maria del Palau, Torroella de Montgrí 1975.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 20; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 523.
- Miquel-Dídac Pinero i Benjamí Bofarull: Les esglésies paleocristianes, visigòtiques i medievals de l’Escala, 1979 (inèdit).
- Josep Nolla i Brufau i Josep Casas i Genover: Carta arqueològica de les comarques de Girona, Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, Girona 1984, pàg. 157.
- Joan Badia i Homs: Les ermites del Montgrí, “Papers del Montgrí”, Museu del Montgrí i el Baix Ter, Torroella de Montgrí (en premsa). (JBH-MLIR)