Santa Maria d’Ermedàs (Garrigàs)

Situació

Vista exterior de la capçalera de l’església, edifici del segle XI, bé que amb unes formes arcaïtzants.

J. A. Adell

Santa Maria és l’església del poble d’Ermedàs, el qual es troba situat al cim d’un pujol poc enlairat, al sector occidental del terme, a uns 2 km de Garrigàs, a l’interfluvi del Fluvià i la riera d’Àlguema.

Mapa: 258M781. Situació: 31TDG950707.

Per arribar-hi cal situar-se a la carretera N-II, a partir de la qual, venint de Girona vers Figueres, després de passar Bàscara, a mà dreta i prop del punt quilomètric 752, hom troba el camí que porta al poble d’Ermedàs, el qual ja és visible i separat d’aquesta carretera N-II uns 500 m. (JBH-MLIC)

Història

L’any 1092 el prevere Arnau llegà al priorat de Santa Maria de Lledó l’alou d’Ermedàs amb la seva església: “…suum alodium quod ille habebat in locum vocitatum Ermetanos, simul cum ipsa ecclesia sancte Marie…”.

L’any 1113 Guillem Ramon d’Ermedàs feu lliurament al monestir de Lledó, per disposició testamentària del seu germà Ramon Berenguer, dels drets que tenia sobre l’ecclesiam sancte Marie de Ermedans. Posteriorment, l’any 1124, el papa Calixt confirmà els béns del priorat de Lledó, entre els quals figurava l’església sancte Marie Heremitanis.

A les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 és anomenada l’ecclesia de Ermedanis, i al segle XIV l’Ecclesia parrochiali sancte Marie de Ermedanis. (JBH-MLIC)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau capçada a llevant per un absis semicircular, edificació del segle XI. Al costat de migjorn hi ha els vestigis d’una altra nau rectangular capçada amb un absis semicircular, obra dels segles XII-XIII.

F. Tur

Santa Maria d’Ermedàs és una església d’una sola nau amb un absis de planta de ferradura al cantó de llevant. L’absis és cobert amb una volta de quart d’esfera ultrapassada i s’obre mitjançant un destacat arc triomfal de mig punt, sobre ferms pilars sense impostes, fet amb carreus i dovelles estrets i força ben tallats. L’existència d’aquest arc, i sobretot el marcat desnivell entre les cobertes de l’absis —molt més baixes— i de la nau, originen l’elevat carcanyol que hi ha sobre aquest arc triomfal.

La nau té una volta de canó que arrenca d’unes banquetes poc marcades i és reforçada per dos arcs torals de mig punt sobre uns pilars que, a l’ensems, recolzen sobre unes grans arcades cegues, situades als murs laterals, formant un regruix. Hi ha tres arcades per banda que ocupen tota la llargada dels murs. Les arcades cegues laterals de reforçament de la volta apareixen en altres temples romànics primitius de l’Empordà, com a la veïna església de Vilajoan. En algun cas es pot tractar d’un element original, però és probable i en algun cas comprovat gairebé amb certesa (Sant Pere de la Vall, a Verges) que foren construïdes en una reforma que canvià una primitiva estructura de coberta de fusteria per la de volta. De tota manera, a Ermedàs no sembla que la suposada reforma es fes gaire més tard de l’acabament de l’església.

L’església té actualment una sola obertura original, la finestra situada al fons de l’absis; és d’una sola esqueixada i d’arcs de mig punt, l’extern monolític i amb els muntants a base de grans carreus escairats i polits, col·locats al llarg i de través.

Les obertures de la façana de ponent han estat renovades al segle XVIII, segons indica la data 1798 gravada a la porta, de caire classicitzant. També és d’època tardana la torre campanar.

L’edifici fou bastit amb un aparell a base de blocs de pedra de mida petita, que poden ésser només escantonats i àdhuc sense cap treball o haver estat escairats sense gaire cura, a manera de petits carreus. A causa d’aquestes diferències hi ha espais de parament amb algunes filades seguides i altres on el material és disposat de forma totalment irregular; és ben visible el morter en els junts. Les voltes han estat fetes també amb pedres petites i trencades, però escollides, de manera que creen unes filades seguides, longitudinals a la nau i semicirculars a l’absis. Els elements dels arcs són ben tallats, en pedra sorrenca, i força polits; les cantonades són de grans carreus.

Un detall del cantó de migjorn de l’edifici, vers la capçalera; a primer terme importants ruïnes d’una construcció —nau i absis semicircular— dels segles XII-XIII; a segon terme l’edifici primitiu.

J. A. Adell

L’església d’Ermedàs, de dimensions modestes, és un edifici característic del pas de l’arquitectura local, desenvolupada sobretot des de la segona meitat del segle X i que té el màxim exponent a Sant Pere de Rodes, vers unes formes més evolucionades, però encara allunyades del moment d’adopció, en aquesta zona, de la decoració llombarda. Així, hi ha alguns elements arcaïtzants, com la planta ultrapassada de l’absis i l’existència d’un arc triomfal destacat. És significativa la tipologia de la finestra absidal que, en unes proporcions més reduïdes, recorda algunes finestres de Sant Pere de Rodes o d’edificis que hi són estilísticament molt apropats, com Santa Maria de Vilanant.

En definitiva, cal considerar aquesta església del començament del segle XI com a mostra notable de l’arquitectura religiosa alt-medieval dels comtats nord-orientals catalans, d’un moment anterior a la influència llombarda, quan perviuen encara les formes que s’han desenvolupat al país, arrelades en l’art preromànic local. Té un cert paral·lelisme amb la part primitiva de l’església propera de Vilajoan.

L’església fou restaurada pels serveis de la diputació de Girona els anys setanta, en una intervenció que consistí en una consolidació de l’edifici i en la “neteja” dels paraments inferiors (JBH)

Rectoria

A la banda de migdia del temple hi ha ruïnes de la rectoria. Part d’aquestes ruïnes van ser enretirades durant les obres de restauració, si bé aquesta tasca quedà inconclusa i encara tot el costat de migdia de l’església té afegides estructures mig enrunades. Aquesta neteja d’enderrocs deixà en part al descobert unes restes romàniques que anteriorment restaven dins aquesta casa.

Actualment, a la banda de migdia d’aquestes ruïnes, hi ha el parament del mur meridional d’una nau d’església i, a l’extrem de llevant, el plec d’unió amb un absis semicircular, del qual resta una part del mur corbat en una llargada d’uns 4 m. Al mur de migdia hi ha les romanalles d’una finestra romànica de doble biaix i arc de mig punt monolític.

L’aparell, molt malmès i amagat per afegitons i restes tardanes, és de carreus grossos i ben escairats que s’afileren. Es tracta d’una romanalla d’un edifici datable als segles XII i XIII.

A l’interior, molt colgat d’enderrocs, no hi ha gairebé cap detall d’aquesta construcció. No s’observa que hi hagi hagut mai cap comunicació entre aquesta nau i l’església que, com hem indicat, és més antiga. Com sigui que les restes demostren que la nau de migdia havia d’ésser força més curta i estreta que el temple existent, cal suposar que hom pretenia fer-ne una ampliació afegint-hi una nau, si bé són possibles altres hipòtesis. De tota manera, sembla que la construcció tardoromànica degué restar inconclusa.

Dins la rectoria, prop del mur de migdia de l’església, hi ha l’entrada d’una construcció subterrània o hipogeu. Consta d’un passadís molt estret d’uns 10 m de llarg, excavat al terreny, que acaba en un petit recinte ovalat de 3 × 2 m aproximadament. (JBH)

Bibliografia

  • Miquel Oliva i Prat: Noticias sobre iglesias prerromànicas gerundense. “Revista de Gerona”, núm. 20, Girona 1962, 1962, pàgs. 80-81.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 189-190 i 196.
  • Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàgs. 266-267. (JBH)