Situació
Fragment de mur corresponent a una de les construccions del poblat.
E. Carreras
Les restes del vilatge medieval d’Abellars són 1 km a ponent del poble de Cantallops.
Mapa: 334M781. Situació: 31TEG042436.
Per arribar a Abellars cal situar-se a la carretera local d’Agullana a Cantallops. Poc més d’1 km abans d’arribar al darrer poble surt, a mà esquerra, una pista que duia a unes pedreres, avui abandonades, passades les quals cal continuar uns metres per trobar les ruïnes medievals prop d’un mas d’època posterior, també ruïnós. El camí no és apte per a vehicles normals.
Història
En un judici celebrat a Peralada l’any 1012 l’abat Amblart de Sant Quirc de Colera reclamà, i li fou reconegut, el domini del vilar Abiliarios, que retenia el vescomte Dalmau. Aquest placito fou presidit pel comte Hug I d’Empúries i pel jutge Guillem i s’escaigué el dia 30 de juliol d’aquest any(*).
L’abat manifestà que el vilar d’Abellars amb el seu terme havia estat del difunt Adalà i de la seva esposa Eufèmia. Els fills i filles llurs el vengueren —exceptuant-ne l’heretat que pertanyia a Galí— als preveres Guisand i Leo Borsoleo, que, al seu torn, el traspassaren mitjançant donació escripturada al monestir de Sant Quirc. Acusava els homes del vescomte Dalmau, encapçalats per un tal Gaufred, d’haver-se possessionat injustament del lloc. El vescomte afirmà que aquesta possessió ja havia estat del seu avi i del seu pare, que n’havien conreat les terres, abans ermes, durant més de trenta anys. L’abat contestà que aquest alou havia estat pres als monjos per rapacitat i presentà les escriptures, que llegí davant el comte i el jutge. Aleshores el jutge preguntà al vescomte si ell estava en condicions de presentar algun document favorable als seus avantpassats. El vescomte demanà un recés fins l’endemà, però no va poder mostrar cap escriptura que li fos favorable i hagué de renunciar a l’alou. Gaufred hagué de posar la seva part en mans de l’abat, i el jutge dictà sentència imposant al vescomte les penes corresponents.
En aquest text es precisen els límits del vilar d’Abellars: a llevant limitava amb les “agudes”, a la Penya Roja; a migdia ho feia amb el camí antic (strada vetula) de Cantallops a Agullana; a ponent el límit era el castelare o el cim de la muntanya anomenada Leo Carcari, mentre que el límit de tramuntana presenta unes paraules perdudes o no interpretades: “El lloc dit Deudigne… davant un culine…”.
Un altre document, encara inèdit, que procedeix de l’antic arxiu de Sant Quirc, esmenta també el lloc d’Abellars on es precisa que hi havia una església dedicada a sant Jaume. És un capbreu amb els noms i les possessions dels diferents cavallers que tenien alous en feu del dit monestir. Hi figura que Ramon Guillem, vescomte castri Birtini, tenia a l’església de Sant Jaume d’Abellars un vilar amb terres i vinyes, conreades i ermes, i tot allò que l’envoltava. Aquest document no és datat, però cal considerar-lo del darrer quart del segle XI(*).
Les ruïnes d’Abellars romanien totalment oblidades i desconegudes. Han estat identificades i donades a conèixer molt recentment. Hom ha pogut comprovar, a l’ensems, significatives pervivències en la toponímia. El mas del segle XVII, enrunat, que hi ha en aquest indret és recordat encara per alguns habitants de la rodalia com “el casal d’Abellars”, i una destacada roca granítica propera és coneguda amb el nom de “roc de la penya de Sant Jaume”(*).
Nucli
En l’àmbit de les ruïnes del vilar d’Abellars, a l’entorn del ja esmentat mas o “casal d’Abellars”, es poden veure vestigis de diferents edificacions en un espai força extens, que ha cobert la vegetació, molt espessa fins als darrers incendis.
Els murs són, en general, de molt poca alçada i en alguns punts difícils d’observar. Foren construïts amb pedres només desbastades, lligades amb fang. Hom veu compartiments a l’interior d’edificis que aprofiten, adaptant-s’hi, els desnivells del terreny, com també els muntants d’algunes portes.
No s’identifica amb certesa l’emplaçament de l’església de Sant Jaume. Si es trobava sota la penya on n’ha perdurat el nom, no és impossible que les restes n’hagin estat del tot destruïdes per l’extracció de pedra, treball que s’hi ha realitzat fins a una data relativament recent.
Els rastres d’una edificació quelcom més gran i d’aparell força menys rústec “pedres escantonades, però amb tendència a afilerar-se” que les altres construccions, podríem suposar que corresponen a l’església. Pel fet de trobar-se molt colgada de terra i d’enderrocs, tan sols una excavació ho podria confirmar o desmentir.
Altrament, l’estudi arqueològic de tot el conjunt de les ruïnes d’Abellars és, sens dubte, convenient i podria donar resultats d’un interès molt alt.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1986, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 551.
- Joan Badia i Homs, Benjamí Bofarull i Gallofré, Enric Carreras i Vigorós, Miquel-Dídac Piñero i Costa: Sant Jaume d’Abellars i el poblament alt-medieval de l’Albera empordanesa, i Jornades d’Estudi d’Albera, la Jonquera, octubre del 1986.