Aquest mapa, elaborat a partir de les dades de diverses fonts, mostra la distribució de la producció dels principals minerals i els compostos energètics, i el percentatge d’aquesta producció en el conjunt mundial.
Els recursos minerals tenen una localització molt desigual, fet que incideix en els processos econòmics dels estats, en el comerç internacional i en una doble dependència de la producció i del consum amb relació a la tecnologia necessària per a extreure, tractar i convertir el mineral en un bé de producció o de consum. Per altra part, són recursos naturals no renovables, i la seva obtenció està sotmesa a la necessitat de prospeccions i millores tecnològiques, així com a la substitució i al reciclatge. L’àmplia diversitat de derivats que se’n poden obtenir participa de manera desigual en cadascun dels productes que s’utilitzen en la vida quotidiana.
Pel que fa a la seva distribució, cal destacar que hi ha un total de nou estats que tenen, cadascun d’ells, més del 5% de la producció mundial almenys de 6 minerals, i entre aquests destaquen els Estats Units i la Xina, països que assoleixen també aquest mateix percentatge en més de 20 minerals diferents. En conjunt, la distribució desigual dels minerals fa que en molts casos només cinc estats en controlin més del 50% de la producció mundial. D’altra banda, cal tenir en compte que la quantitat necessària de cada mineral varia segons l’ús social i econòmic que se’n fa i, segons la distribució de les reserves, alguns es converteixen en grans valors estratègics que afecten les decisions polítiques i de mercat.
En conjunt, es pot parlar de quatre grans grups d’estats pel que fa a la producció i el consum de minerals. El primer està format pels països més desenvolupats que tenen abundància de recursos i són capdavanters en tecnologia, producció i consum. El segon correspon a les regions i els països desenvolupats que tenen escassetat de recursos, com Europa, el Japó i Corea, els quals han d’importar els minerals, si bé són capdavanters en tecnologies alternatives i de reciclatge. El tercer està constituït per estats menys desenvolupats, però amb abundància de recursos, com molts de l’Amèrica Central i del Sud, part d’Àfrica i el Sud-est asiàtic, que sovint tenen una economia dependent de la producció d’un o dos recursos principals i es troben subjectes a les oscil·lacions del mercat internacional. El darrer grup és el dels estats menys desenvolupats i amb escassetat de recursos, factors que els fa perdre eficiència a l’hora d’explotar-los i crea una dependència gairebé absoluta de l’exterior.
Els recursos energètics, recursos estratègics
Els recursos minerals energètics, no renovables, s'han convertit en un dels principals elements per al creixement econòmic mundial (vegeu el mapa L'energia). La seva distribució desigual i les necessitats de consum, principalment de les economies més desenvolupades, han generat un conjunt d'interessos i estratègies polítiques que afecten la totalitat del planeta. L'accés al petroli i al gas natural i, en menor grau, al carbó i a l'urani, és necessari per a unes economies fonamentades en un gran consum energètic.
Gairebé dos terços de les reserves de petroli es concentren a la regió del golf Pèrsic, que també té els principals jaciments de gas natural. Aquesta localització explica el valor estratègic de la regió i els conflictes que s'hi produeixen. Això mateix passa a les àrees veïnes que poden fornir vies alternatives d'abastament, per exemple, la Mar Càspia o l'Àsia Central.
Els Estats Units, amb una producció del 10% del total i unes reserves provades del 2%, consumeixen la quarta part del petroli mundial. L'Extrem Orient i Oceania n’utilitzen el 28%. El Japó és l'altre gran consumidor, amb un 7%, i Europa se situa en el 26%. Les principals regions productores tenen, però, un consum global inferior al 15%. La falta de proporcionalitat entre producció i consum mostra grans desequilibris, els quals arriben a provocar greus tensions com la de l’Iraq. Cal observar, també, que el previsible augment del consum de les societats poc industrialitzades pot generar noves tensions polítiques i econòmiques.
D’altra banda, tal com passa amb altres recursos minerals, per a alguns dels principals productors, el petroli i el gas són els únics recursos exportables, fet que els situa en un lloc de desavantatge en el mercat internacional i els fa dependents econòmicament i tecnològicament dels països més desenvolupats.
El reciclatge i la substitució
Davant l'augment del consum de recursos d'origen mineral i dels processos de contaminació deguts als residus sòlids que generen, han sorgit polítiques tant de control de processos contaminants en la producció com de reciclatge després de l’ús, que equival a l’obtenció de recursos, ja que els materials recuperats es converteixen en primeres matèries. En aquest procés, però, són fonamentals les polítiques globals de conscienciació i la implicació de la ciutadania.
De tota manera, malgrat els avenços realitzats en les darreres dècades, el reciclatge no arriba a molts dels materials que són d’ús comú i es practica principalment als països més desenvolupats. Aquests processos necessiten una tecnologia que permeti que el cost sigui assequible i una xarxa de recollida i tractament que sigui eficient. Avui, encara a les beceroles del procés, el reciclatge es concentra en productes no escassos i no excessivament perillosos per al medi. De totes maneres, hi ha materials que han entrat de ple en aquest procés: més del 50% de l’oferta mundial de plom procedeix de la recuperació i el reciclatge.
Cal observar, també, els processos de substitució. L’escassetat d’un producte, la seva toxicitat o el seu rebuig social poden provocar-ne la substitució progressiva en els processos de producció en què participava. Aquesta substitució és important en l’obtenció d’energia, en la utilització de ceràmica amb resistències superiors a l’acer o en la substitució d’altres minerals per fibres sintètiques més abundoses i que afecten cada vegada més molts objectes quotidians.