Sant Climent de Pal (La Maçana)

Situació

El poble de Pal és el més alt del terme (es troba a 1 551 m d’altitud). Es un poble esglaonat, arrecerat a la muntanya i de cara al sol, a migdia. El nucli del poble és presidit per l’església.

Per a arribar a Pal cal agafar la carretera que va d’Andorra la Vella a la Maçana i des d’aquí, la que puja a Erts, que hom trobarà a mà esquerra. En arribar a Erts, un trencall que hi ha a mà esquerra hi porta. Totes les carreteres són perfectament indicades.

Situació: x 1°28′30” — y 42°32′45” (JVV)

Història

No coneixem cap document antic que parli directament de l’església de Sant Climent de Pal. La primera notícia escrita que tenim sobre l’existència del poble de Pal és en la concòrdia de l’any 1112, on apareix esmentat un habitant d’aquest lloc.

Posteriorment hi ha citacions sobre Pal en documents dels anys 1176, 1201, 1265, etc.

L’església de Sant Climent de Pal tenia la consideració de sufragània de la Maçana, però tenia capellà propi i era l’única església, fora de les sis parròquies tradicionals de la vall, que el visitador de l’arquebisbe de Tarragona, Galceran Sacosta, visità els anys 1312 i 1314. El 1312 diu que propter glacies et nives maximas ad locum de Pal accedere non potuit, per la qual cosa convocà el rector o capellà de Pal, anomenat Berenguer de Pal, i alguns feligresos com a testimonis de la visita a la Maçana. Això succeïa el 18 de desembre de 1312.

El rector de la Maçana es defensà d’algunes acusacions i declarà que l’església de Pal era sufragània de la Maçana i que els seus rèdits, sumats als de la Maçana, pujaven a uns cent modis de blat. (APF-XLM-JGA)

Església

Planta de l’església, molt transformada, però que conserva el cos de la nau original i el campanar de torre, adossat a la façana de tramuntana.

F. Rodríguez

L’església de Sant Climent de Pal conserva una part important dels murs romànics de migjorn i de ponent, en els quals hi ha una gran part dels paraments originals (les dues finestres de la paret de migjorn, tapiades possiblement al segle XVIII, han estat reobertes, i una altra, oberta aquesta època, ha estat tapada, tot i que és visible a l’interior), mentre que al de tramuntana fou oberta una capella lateral, capella que, a causa de la configuració del terreny, fou tallada a la penya, en gran part; de fet l’altar també ho fou. Posteriorment la construcció fou ampliada novament per aquesta banda de tramuntana.

L’espai lliure d’aquesta ampliació, entre l’altar lateral i els peus de la nau, vist que queda a un nivell més alt que aquesta, és ocupat per un desembaràs amb accés des del cor que hi ha als peus de la nau, tot i que originalment l’accés a aquesta habitació fou des de l’exterior, per la part de ponent.

L’absis romànic ha desaparegut; al seu lloc hi ha un absis quadrat segurament del final del segle XVII o del principi del XVIII, època en què hom feu un retaule, avui situat en aquest lloc (1709).

S’accedeix a l’església a través d’un porxo que hi ha davant la paret de migjorn. L’accés a aquest es fa per sota una arcada amb arc de mig punt decorada amb un fris de dents de serra, actualment restaurada. Mitjançant alguns graons hom arriba a la porta de l’església, també amb arc de mig punt. Dues finestres, suara esmentades, de doble esqueixada i arc de mig punt donen llum a l’interior.

La porta original era més alta que l’actual, puix que així ho confirma un arc visible des de l’interior, situat sobre l’entrada. En certa època l’entrada fou situada als peus de la nau, però actualment torna a ésser al lloc original.

La coberta és com en la majoria de capelles d’Andorra a dos vessants amb un enllatat de fusta sobre bigues del mateix material i lloses a l’exterior. Interiorment una volta de canó cobreix el temple. Hom ignora si originàriament aquesta fou la solució adoptada, tot i que sembla segur que, quan fou construïda la volta actual, les parets laterals de la nau foren sobrealçades per suportar la coberta exterior, i que l’altar lateral tenia una coberta independent i llum directa de l’exterior; l’existència d’una finestra en aquest indret així sembla confirmar-ho.

Prop de l’absis s’obre, a la paret de tramuntana, una porta estreta, amb un arc de mig punt que permet d’accedir al campanar.

El campanar és, sens dubte, la part més característica de l’obra romànica. De planta quadrada, té tres pisos de finestres, els dos primers amb geminades i el tercer també amb geminades però dobles, les úniques d’Andorra. Les del segon pis són les més altes. Els mainells són una senzilla pedra dreta que en suporta una altra, més o menys trapezoïdal, que serveix de suport dels arcs. A la primera planta la decoració és absent. A la segona hi ha el característic cos refós, acabat en la seva part superior amb quatre arquets cecs, fets amb tosca, com els arcs, cosa que crea a cada costat, vora les cantonades, una pseudo-lesena.

A la tercera planta, entre les dues finestres geminades hi ha un petit muret o pilar que forma una lesena i dos cossos refosos acabats amb tres arquets cadascun. En aquesta planta també hi ha, completant la decoració, els arcs de les finestres remarcats amb un sobrearc una mica més sortit. Sota el primer pis de finestres geminades hi ha, a la paret de migjorn, una finestra mig tapiada, actualment només visible des de sota el llosat de la nau, senzilla, amb un arc de mig punt a l’exterior i llinda de fusta des del centre del mur cap a l’interior. Per la seva situació sembla que en l’obra original devia anar situada just sobre el llosat de la nau.

La coberta de lloses comença immediatament damunt el darrer pis de finestres, i el sistema utilitzat és el mateix que en altres campanars andorrans, ja descrit en parlar de Sant Joan de Caselles.

L’aparell és força irregular; les pedres han estat, però, triades i formen unes filades més o menys ben fetes, tant a la nau com al campanar. L’argamassa és un morter de calç. Per reforçar les parets del campanar, sota cada pis de finestres a la part inferior han estat col·locades unes bigues de fusta, que formen un quadrat que lliga tot el conjunt.

Les característiques tipològiques i constructives de l’església de Sant Climent de Pal són molt similars a les de la major part d’esglésies andorranes i, com elles, cal situar-ne la cronologia a cavall dels segles XI i XII. (FRR)

Cal destacar la peculiaritat del segon pis del campanar amb la presència de les dobles finestres geminades. Aquest detall no té paral·lelismes en els campanars de torre de petites dimensions, on les finestres solen ésser úniques, i sembla una imitació en miniatura d’una solució més pròpia dels grans campanars de torre del segle XI, com els de Sant Miquel de Cuixà, Sant Salvador de Breda, o la seu de Girona.

Amb tot, el campanar de Sant Climent de Pal presenta una tecnologia, en els seus murs i detalls ornamentals, molt més perfeccionada que la que hi ha en altres campanars andorrans, com el de Sant Miquel d’Engolasters, o Santa Coloma, i, en canvi, s’acosta a les formes de Sant Julià de Lòria o Santa Eulàlia d’Encamp, on els motius llombards són resolts amb notable seguretat i perfecció. Això permet de suposar que aquests campanars corresponen al final del segle XI, més propers dels seus models estilístics que encara són interpretats amb correcció. (JAA)

Piques

Aquesta església, conserva al seu interior una pica baptismal de granit. Actualment aquesta es troba als peus de l’església, sota una finestra i assentada sobre un sòcol, alçat 30 cm del soler de la nau.

La pica no presenta cap decoració. La seva superfície és bastant polida. La planta, circular, fa 53 cm de diàmetre interior, 72 cm d’exterior, 48 cm d’alçada i 34 cm de fondària.

Com la gran majoria de les piques de granit conservades a Andorra, és de caire popular. Hom considera la pica en qüestió del final del segle XII. (MPM)

A l’interior de la sagristia de l’església de Sant Climent de Pal hi ha una segona pica, també d’època romànica.

Aquesta pica és de granit, tallada en un sol bloc. En planta, és de forma circular i el seu diàmetre es va reduint per formar la base.

Es emplaçada en un racó de la sagristia, adossada al mur de tramuntana de l’església i a la paret que separa la torre de la sagristia, i resta fixada per un peu d’obra que ressegueix tota la seva base de paret a paret, tapant també els costats laterals fins a arribar a les cobertes.

La tapa consta de tres peces de fusta, subjectades per tres tires de ferro, col·locades perpendicularment a les juntes. La tira central, que abasta tot el diàmetre de la coberta, s’enllaça a la part posterior de la peça, on també hi ha una part d’obra, per tal que la tapa no es bellugui en obrir-se.

Sota la tapa, una tanca de ferro, encaixa amb l’orifici rebaixat a la vora de la peça.

La pica fa 88 cm de diàmetre, l’alçada fa 43 cm, sense comptarhi el peu, que fa 17 cm.

Pel lloc on ha estat col·locada aquesta pica, i pel fet de tenir coberta, sembla que tenia la funció de guardar oli. A més l’existència de l’altra pica, situada als peus de l’església, destinada probablement al baptisme, ens ajuda a corroborar-ho.

La pica en qüestió ha estat datada a la segona meitat del segle XII. (MPM)

Forja

A l’església de Sant Climent de Pal, es conserva una reixa de ferro a l’entrada del porxo, originària del cementiri del poble.

Aquesta reixa actualment ha adquirit la funció de graó d’accés al temple i neteja la neu durant l’estació hivernal. Antigament, però, la funció era una altra de ben diferent: segons la gent del poble, sembla que al començament del segle XX encara era utilitzada per a salvaguardar la terra de les tombes, quan encara no era prou atapeïda, a fi que els gossos no l’escarbotessin.

La reixa consta de 8 tires de ferro forjat, col·locades paral·lelament, i 30 de perpendiculars a les anteriors, formant un reticulat. Totes elles són de secció rectangular. Les primeres fan 2,23 m de llarg i, regularment, a cada 7,4 cm presenten uns orificis rectangulars, de manera que les segones, que fan 59 cm, s’introdueixen en aquestes obertures i resten alineades. D’aquestes darreres, les dues tires dels extrems i just la del mig es prolonguen 17 cm per banda, per tal de formar els peus. Aquests són de secció rectangular i amb la planta aixafada.

La reixa té quatre anelles als costats més llargs, per tal de facilitar-ne el transport.

La cronologia és bastant incerta; per tant, assegurar una datació absoluta és força arriscat. Hom s’inclina a situar aquesta reixa dins un marc cronològic una mica posterior al de l’església, és a dir el que va des de la darrera dècada del segle XII fins al primer quart del segle XIII. Tot això tenint en compte que l’antic cementiri és coetani a l’església. (MPM)

Creus

Creu processional 2 procedent de l’església. A la part superior del pal vertical, hom hi pot veure la cavitat destinada a contenir relíquies.

X. Llovera

L’església de Sant Climent de Pal conserva penjada al mur de tramuntana de la nau una creu de fusta policromada, l’estat de conservació de la qual és acceptablement bo.

Les seves mides són: 113 cm d’alt × 51,5 cm d’envergadura.

El braç superior de la creu i els dos horitzontals es mostren potençats, mentre que a l’inferior hi ha dos sortints laterals, a partir dels quals l’amplada del braç es va reduint per acabar en una forma punxeguda. Aquest afuament del pal vertical dona peu a pensar que aquesta creu era destinada a les processons, puix que aquesta forma era l’habitual per a aquestes peces amb vista a encaixar-se en la bossa de cuir que, per mitjà d’unes corretges, penjava del coll del cruciferari.

La creu és de color verd fosc, i només s’ha perdut la policromia al seu revers.

Podem establir relacions formals amb dues altres creus de fusta, una de la mateixa església, més petita, i una altra conservada al Patrimoni Artístic Nacional d’Andorra, procedent de l’església de la Santa Creu de Canillo.

Es força arriscat donar una datació absoluta per a aquesta peça; ens inclinem a donar-li un marge cronològic ampli, dintre, però, del segle XII. (MPM)

D’aquesta mateixa església es conserva una altra creu, també de fusta, penjada a l’interior de la sagristia; en aquest cas, el seu estat de conservació és força deteriorat.

Les seves mides són: 63 cm d’alçada × 27 cm d’envergadura.

La forma és molt similar a la creu de fusta 1, que hem tractat anteriorment. El tres braços superiors són potençats, mentre que l’inferior acaba en punta a partir del nivell del suport dels peus, i consta també de dos sortints laterals. L’única diferència amb l’anterior és que aquesta té un orifici al seu revers, la qual cosa demostra que a l’època havia estat un reliquiari. Així mateix, la zona de l’encreuament es presenta circular.

Contràriament a l’anterior, la policromia d’aquesta, d’un color grisenc, s’ha perdut gairebé en la seva totalitat.

La cronologia que hom li atorga és la mateixa que per a la creu 1, és a dir que oscil·la dintre del segle XII. (MPM)

Talla

Imatge de la Mare de Déu del Remei, obra del segle XII, talla de fusta policromada, actualment restaurada. Vista frontal.

X. Llovera

A l’església de Sant Climent de Pal és venerada la imatge de la Mare de Déu del Remei, advocació que rep també l’església juntament amb les de Santa Coloma i Sant Julià i que és una de les més esteses a tot el Pirineu. La marededéu fa 54 cm d’alçada, és de fusta policromada i es troba en molt bon estat de conservació, ja que ha estat restaurada i hom pot apreciar la seva policromia original.

La talla és de tipus estilitzat i presenta una total frontalitat, tot i que és asimètrica, a causa del desplaçament lateral del Nen cap al genoll esquerre de la Mare. Aquesta és una característica de les imatges del darrer terç del segle XII, bé que en aquesta talla cal tenir en compte d’altres elements que en retarden la datació.

La Mare és asseguda en un tamboret, amb motllures horitzontals a la part superior dels laterals. No té escambell, la qual cosa vol dir que no es tracta d’un tron, i els seus peus reposen directament damunt el sòcol del conjunt. Mare i Fill porten corona. La de la Mare és bastant deteriorada; li resta únicament una peça original, i encara incompleta, que sembla haver tingut una forma trilobada, com veiem en la corona del Fill. Aquesta és coronada per unes peces trilobades en relleu, les quals imiten un cert treball d’orfebreria, totes completes i en un estat de conservació excel·lent.

La cara de la Mare és plena i arrodonida. Igual com ocorre en la imatge de Canòlic, hom diria que l’artista, per a la realització de l’obra, s’ha inspirat en les imatges camperoles pirinenques. Això fa pensar en l’evolució ja clara cap a una més gran humanització i realisme i, per tant, en un apropament al període gòtic.

Va vestida amb una túnica de color vermell, d’escot rodó i cenyida a la cintura amb un cinyell decorat. És molt llarga i li cau tot formant uns plecs sobre les sabates i arrossegant-se per terra. Per sobre duu un mantell amb una sanefa decorada, que li cobreix l’espatlla i l’avantbraç esquerre i li passa per la part exterior del braç dret, envoltant-lo, tot fent una volada, per acabar passant per la falda i perdent-se sota el Fill. Cal observar també que els plecs del mantell han deixat d’ésser lineals i tenen una volada més natural. Els de la part superior són horitzontals entre els genolls, però, a poc a poc, es fan més folgats i, cap a la part inferior, prenen ja forma de V. Tant la manera de dur el mantell que acabem de descriure, com aquests plecs, són ja característiques del segle XIII i, per tant, elements importants a tenir presents a l’hora d’establir-ne la datació.

Al cap porta un vel de color blanc que no li deixa veure els cabells.

Amb la mà esquerra agafa el Fill per sota, de manera que aquest seu sobre la mà de la Mare.

La posició del Nen sobre l’avantbraç de la Mare i els peus damunt el genoll, és una postura incòmoda que adopten les imatges tardanes del segle XIII. Aquí probablement estem en l’estadi immediatament anterior i, per tant, a la primera part del segle.

La mà dreta pren verticalitat i s’enlaira cap amunt, tot retenint la bola del món. Ara bé, segons l’opinió de M. Durliat i V. Allegre, que coincideix amb la descripció d’A. i J. Puigoriol, es tractaria d’una poma simbòlica. A. Noguera considera aquest atribut vegetal com una derivació de la bola del món que simbolitzaria la causa de la perdició del gènere humà i situaria aquest tipus d’imatges al final del segle XIII o al començament del XIV.

El seus peus van calçats amb unes sabates negres, que li surten de la túnica fent un plec en forma d’arc.

La cara del Fill és de faccions grosses i arrodonida com la de la Mare. Mare i Fill s’assemblen molt. El Fill porta una túnica de color vermell bastant arrapada al cos i molt llarga, que li cau fins als seus peus, nus, tot formant un plec en forma d’arc. A sobre porta un mantell.

La mà dreta ha estat modelada de manera molt esquemàtica i els dits gairebé no han estat dissenyats. Sembla trobar-se en actitud de beneir. La mà esquerra, molt més grossa que la dreta, aguanta el llibre tancat, que agafa per la part inferior.

Una visió general d’aquest conjunt escultòric el fa relacio-nar—segons les opinions de M. Durliat, V. Allegre i A. i J. Puigoriol—, amb les marededéus de la regió de Comenge, al Pirineu Central.

Pel que fa a la datació, els diversos elements comentats al llarg de la descripció la fan situar cap a la primera meitat del segle XIII. Ara bé, si hom pren com a certa la hipòtesi que l’atribut sigui una poma, caldria retardar-ne encara més la datació. M. Durliat i V. Allegre la situen simplement al segle XIII, mentre que A. i J. Puigoriol matisen més i la daten cap a les acaballes d’aquest segle. (PBM)

Bibliografia

• Exposition, 1958; Puigoriol, 1967; Durliat-Allegre, 1969; Delcor, 1970; Noguera, 1977; Cook-Gudiol, 1980, 6. (PBM)