Situació
Façana de ponent amb una singular decoració a la part superior, alterada per modificacions tardanes.
ECSA - A. Roura
El poble de Nyer és situat a la vora del curs final del riu de Mentet, afluent per la dreta de la Tet, just a la sortida de les impressionants gorges de Nyer. El nucli de la població s’esglaona en un vessant, vora el marge dret del riu; l’església parroquial és a la part baixa del poble.
Mapa: IGN-2249. Situació: Lat. 42° 32’ 3” N - Long. 2° 16’ 37"E.
Des de Prada cal seguir la carretera N-116 en direcció a la Cerdanya. Un cop travessada la vila d’Oleta, s’agafa, a mà esquerra, la carretera D-57. Nyer és a 3 km, al final del seu recorregut.
Història
El primer esment documental conegut sobre aquesta església i parròquia es troba a la butlla del papa Alexandre III de l’any 1163, a favor del monestir de Sant Martí del Canigó, que tenia propietats dins el terme de la parròquia de Nyer: “praedia, possessiones et alodia in parrochia Sancti Iacobi de Anyer”.
Segons F. Monsalvatje, l’any 1714 consta que eren sufragànies de Sant Jaume de Nyer les esglésies properes de Sant Just i Sant Pastor d’En, Sant Fruitós de Marians i Santa Eugènia de Soanyes.
Església
Detall de l’absis, ornat amb decoració llombarda ben visible a desgrat de l’arrebossat que es va fer a tota l’església per dintre i per fora i que amaga el parament primitiu.
ECSA - A. Roura
És una església d’una sola nau amb absis de planta semicircular a llevant, que només és una mica més ample menys alt que la dita nau. Aquesta nau és coberta amb volta de canó, reforçada per arcs torals de mig punt, sobre pilars adossats, amb impostes. L’absis té volta de quart d’esfera i comunica vers la nau per un plec doble, de mig punt, amb funció d’arc presbiteral.
Al costat de tramuntana, prop de l’angle nord-est de la nau, es dreça un campanar de torre.
El temple ha estat recobert completament d’arrebossat i emblanquinat, tant a dins com a fora. Ha conservat un retaule major i altres retaules i mobiliari litúrgic de la mateixa època.
Unes capelles laterals, molt posteriors a l’obra romànica, han estat afegides a la nau, al llarg del costat nord i a la meitat de llevant del mur sud.
Els paraments externs de l’església presenten decoració de tipus llombard, que també ha estat recoberta d’arrebossat. El mur semicircular de l’absis és ornat, a la part superior, per tres sèries de cinc arcuacions entre lesenes o faixes verticals. Els murs laterals de la nau eren coronats per un fris corregut d’arcuacions, que s’ha conservat pràcticament sencer al costat de tramuntana, on és visible per sobre de les cobertes de les capelles que hi han estat afegides.
El frontis o façana de ponent tenia una decoració una mica complexa a la seva meitat superior. Ha estat força alterada per modificacions tardanes. Aquesta façana té un cos central més baix i estret, sobresortint o avançat, amb coberta de dos vessants. Per sobre són visibles els elements ornamentals, distribuïts en dos registres. L’inferior, horitzontal, presenta dues sèries de dues arcuacions molt grans, entre els ressalts o lesenes angulars i una faixa central de gran amplada. El frontó de la façana és resseguit, en els dos vessants, per un fris d’arcuacions molt més petites. Aquesta decoració resta malmesa al centre, és a dir, al vèrtex de la façana.
Portada de marbre del sector de ponent de la façana meridional de l’església, amb batents nous on han estat sobreposades les ferramentes de tradició romànica.
ECSA - A. Roura
En el sector de ponent de la façana meridional de la nau hi ha la porta d’entrada, que consta de tres arcs de mig punt, en degradació. Són fets amb dovelles amples i poc altes i carreus grans, tot ben tallat i allisat, en marbre rosa de Vilafranca. L’arc extern és resseguit o extradossat per una arquivolta amb el tema característic de dents de serra, i per una altra arquivolta llisa. A nivell de l’arrencada dels arcs corre una motllura de perfil de pla i cavet, a manera d’impostes.
Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt. L’arc extern és lliure d’arrebossats. Mostra les dovelles, petites i curtes, sense poliment. Una altra finestra de doble biaix i arcs de mig punt és situada a la banda de migdia d’aquest absis. Ha estat oberta en època tardana, ja que trenca la lesena de l’extrem meridional del mur.
El capcer oriental de la nau és destacat, damunt del nivell de la coberta. En aquest mur de capçalera, sobre l’arc presbiteral, hi ha un ull de bou.
L’aparell dels paraments no és visible, en absolut, a l’interior del temple, com ja hem indicat. A l’exterior també els murs resten coberts d’arrebossat, però en alguns punts de poca extensió la capa de calç ha caigut. Per exemple, en un sector del costat S de l’absis es descobreix una construcció a base de carreus força ben escairats, sense polir, i rierencs només escapçats, tots de mida més aviat petita, homogènia. S’afileren força regularment. El mateix aparell és visible en alguns fragments de la part baixa de la façana occidental. En el cos avançat s’observa una construcció semblant, en els pocs espais de parament que no tenen arrebossat.
En canvi, a la façana meridional, entre la portada i l’angle SW de l’edifici, es pot veure un fragment d’aparell de carreus de mida mitjana i gran, ben escairats i polits i col·locats en filades ben seguides.
El campanar és una torre de planta quadrangular que també ha estat completament recoberta de calç. La seva restauració probablement descobriria molts elements amagats. La base, fins a bona alçada, es mostra totalment opaca. A la part alta hi ha un pis que té una obertura gran, d’un sol arc de mig punt, a cada façana. A sobre de cadascuna d’aquestes obertures hi ha un ull de bou. La torre és coronada per una sèrie de merlets, potser d’època tardana.
Es pot afirmar, a desgrat del fort emmascarament produït per les capes de calç i les modificacions, que l’església respon a les fórmules pròpies de l’arquitectura llombarda del segle XI. Cal destacar que la decoració a base de frisos d’arcs cecs s’estén a tots els paraments externs. Aquesta circumstància i l’esquema compositiu de l’ornamentació que s’endevina a la façana de ponent —ja que per desgràcia es manté només parcialment—, ens apropen als models italians. En cercar paral·lels possibles al país, cal recordar la decoració, arcaica, de la façana de Santa Maria d’Arles, al Vallespir, i, en certa manera, la més evolucionada de Sant Jaume de Frontanyà, al Berguedà.
La portada de marbre, per les seves característiques, es relaciona amb formes romàniques més evolucionades, ja d’entrat el segle XII. És ben probable, doncs, que sigui el fruit d’una reforma d’aquest segle, dins el temple del segle XI. El fragment d’aparell de carreus grans, que s’observa vora la dita porta —diferent de la construcció a base de carreuons i blocs mal escairats, ben pròpia del segle XI, visible en altres parts de l’edifici—, semblaria confirmar aquesta suposició.
El dia que l’església sigui restaurada adequadament es recuperarà un monument romànic especialment interessant.
Grafits
A la portada de marbre de l’església de Sant Jaume de Nyer hi ha alguns dibuixos que han estat gravats amb línies fines. En el muntant del costat dret, o sigui a l’est, i a la cara frontal d’un dels carreus, hi ha grafitades tres petites creus llatines; fan 7 × 5, 9 × 6 i 9 × 6 cm respectivament.
A la cara interna del mateix muntant hi ha tot un conjunt de ratlles, que ara es presenten inconnexes a causa de l’erosió. En aquest mateix espai hi ha també una circumferència amb una estrella de cinc puntes inscrita, de 3 cm de diàmetre.
El mateix tema, idèntic, es pot trobar al costat esquerre de la porta, a la superfície interior dels muntants, acompanyat de moltes línies mig esborrades. En aquest mateix costat hi ha gravat un tauler de joc de marro o de renglereta, quàdruple, que fa 15 × 14 cm. Al mateix muntant hi ha una altra creu llatina que fa 9 × 5 cm, i els vestigis d’una altra creu, ja molt esborrada.
D’època posterior als altres gravats és un petit quadrant de rellotge de sol, fet amb línies de més gruix, que es pot veure a la superfície frontal de la imposta del costat dret de la porta. És un rellotge de Sud, vertical, semicircular i de només 7 cm.
Ferramenta
Els batents de fusta de la porta de l’església de Sant Jaume són moderns, però hi ha estat clavetejat un conjunt de peces de ferramenta romànica o de tradició romànica.
S’hi han conservat sis tires horitzontals, amb dobles volutes cargolades en sentit oposat a cada extrem i altres dues a la part central. Les tiges són llises i les volutes són poc desenvolupades.
No s’ha conservat el forrellat, però hi trobem un tirador d’argolla, que penja d’una anella fixa. L’argolla té tres ressalts o nusos.
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1899, vol. 9, ap. XXXI, pàgs. 270-274; 1914, vol. 23, pàgs. 139-140; Ponsich, 1980*, pàg. 114; Cazes, 1990, pàg. 68.
Bibliografia sobre els grafits
- Badia, 1992, pàgs. 5-7.