Situació
Vista general de l’església de Sant Climent de Sirac des del sector de llevant, amb el campanar i l’absis sobrealçat.
ECSA - A. Roura
L’església parroquial de Sant Climent de Sirac, fortificada, té una posició dominant sobre la vall de la Tet, a l’extrem de tramuntana de la població de Sirac, enfront de la vila de Rià, situada a l’altre costat del riu, en el turó coronat per les restes del castell medieval. El poble de Sirac és enlairat en un replà, a la riba dreta de la Tet.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 36’ 23” N - Long. 2° 24’ 14” E.
Hom arriba a Sirac des de Prada per la carretera N-116. Fets uns 2 km en direcció a la Cerdanya es troba la vila de Rià i tot seguit el trencall, a l’esquerra, que puja fins a Sirac (1 km).
Història
La vil·la de Sirac és esmentada a la documentació medieval des de la segona meitat del segle X en referència a les possessions que hi tenia l’abadia de Cuixà. Concretament per primera vegada a l’acta de consagració de l’església de Sant Germà de Cuixà de l’any 953, en què el comte Sunifred II i el vescomte Bernat feren donació al monestir de tota l’heretat que tenien a la vil·la de Sirac.
Els dominis de Sirac foren confirmats al monestir de Cuixà en la butlla del papa Joan XIII de l’any 968 i també en la butlla del papa Sergi IV de l’any 1011. La senyoria del lloc fou mantinguda sempre per l’abadia de Sant Miquel de Cuixà i els seus drets no s’extingiren fins a la Revolució Francesa.
F. Monsalvatje va creure que l’església de Sant Climent, en el comtat de Conflent, que és citada l’any 982 en un precepte del rei Lotari a favor de Santa Maria de Ripoll, s’havia d’identificar amb Sant Climent de Sirac. En realitat, però, l’església esmentada al segle X és la de Sant Climent de la Serra (o de Sagamà), la qual fou, efectivament, una possessió de l’abadia ripollesa.
Sobre l’església de Sant Climent de Sirac no es coneixen notícies escrites amb anterioritat a l’any 1430, almenys que hagin estat publicades. El fet pot sorprendre, davant la pervivència d’una bona part de l’estructura arquitectònica del temple d’època romànica, que a continuació descriurem. Aquesta església parroquial havia estat una simple sufragània de la parròquia veïna de Sant Vicenç de Rià.
Hom ha pretès relacionar aquesta església fortificada amb el “castell de Sirac” dins el recinte del qual se suposaria que estaria situada. Segons A. de Pous, els antics mapes militars l’han designada sempre com a château i afirma que l’església es troba entre una torre quadrada i una torre semicircular.
Com veurem, es tracta d’una església romànica a la qual s’afegiren més tard importants elements de fortificació que, junt amb l’emplaçament dominant, li donen un aspecte castellívol. Entenem que no es pot parlar pròpiament d’un castell. Del recinte esmentat, no se’n veuen elements apreciables; les torres semicircular i quadrada són, en realitat, l’absis romànic sobrealçat per l’obra de fortificació i el campanar que té elements defensius.
F. Monsalvatje ja indicava que a Sirac hi havia una església que va ser fortificada “com altres del Conflent”.
Església
Porta romànica, de dos arcs en degradació i llinda i timpà monolítics, situada al mur de ponent.
ECSA - A. Roura
És una església romànica d’una nau amb un absis de planta semicircular a l’extrem de llevant, a la qual s’afegiren dues capelles a cada costat, una obra de fortificació sobre la nau i l’absis i un campanar de torre.
La nau romànica és coberta amb una volta apuntada i seguida. L’absis, gairebé tan alt com la nau, té una volta ametllada que acaba en un plec apuntat. L’interior és totalment arrebossat; un senzill retaule cambril ocupa l’entrada del presbiteri.
L’aparell romànic resta visible en els paraments externs de l’edifici, en els espais on no ha estat alterat o que no tenen afegides construccions d’èpoques posteriors.
El frontis o façana de ponent és un dels murs menys modificats. Hi ha la portada, de dos arcs en degradació, amb llinda i timpà monolítics i grans. És feta amb dovelles curtes i amples, i carreus de grans dimensions. Tots els elements són de granit i han estat ben tallats i allisats. Al centre de la façana hi ha un ull de bou fet amb pedra polida i envoltat per un cercle de remolinat, el qual segurament substituí, en data tardana, una finestra romànica. A la part superior del mur resta el primitiu campanar d’espadanya, de dos arcs de mig punt. Les dues obertures han estat aparedades en construir-se el cos sobrealçat de fortificació damunt del temple.
Els murs laterals romànics són força destruïts pels afegitons de les capelles. Del mur meridional, es veu un fragment d’aparell per sobre de les cobertes de les dites capelles, mentre que al costat nord hi ha un espai de parament visible en tota l’alçada originària, en uns 3 m de llargada des de l’angle nord-oest de l’edifici.
L’absis va ser transformat en torre defensiva, però s’identifica perfectament la diferència entre l’obra romànica de la base i la construcció afegida al seu damunt. Resta evident la diferència d’aparells, el romànic caracteritzat per tenir una capa d’arrebossat antic, i també uns vestigis de lloses que assenyalen el nivell de la primitiva coberta de l’absis. La finestra que s’obre al fons de l’hemicicle absidal és de doble esqueixada, amb arc monolític de mig punt.
Els aparells a tots els paraments exteriors de l’església romànica, que encara són apreciables, es presenten molt homogenis, sempre a base de blocs de pedra simplement escantonats, a manera de carreuons de forma allargada, els quals s’afileren força regularment. El morter resta ben visible en els junts. A les cantonades les pedres són una mica més grans i ben tallades.
Com ja hem indicat a l’absis, el parament resta encara molt recobert per una capa d’arrebossat antiga, en la qual hi ha incisions formant rectangles, amples i profundes, que mostren rastres d’haver estat resseguides amb calç o pintura blanca. Unes incisions molt més simples, a les juntures morterades de les pedres, s’han conservat molt bé en un fragment del mur de tramuntana de la nau.
L’aparell descrit és característic del romànic del segle XI. A desgrat d’això, la volta apuntada indicaria, més probablement, una datació dins del segle següent. La portada, d’arcs en degradació, sense decoració esculpida, és més pròpia dels segles XII-XIII. Pertany a un grup de portes senzilles, molt difoses en el romànic rural, evolucionat, de les regions pirinenques prepirinenques del nord-est català.
Si tenim en compte que la volta és poc elevada de punt i que la dita portada és d’un esquematisme molt marcat (sense ni tan sols impostes i motllures), podríem pensar en una data de cap a la darreria del segle XI per a tot el conjunt de l’edificació romànica.
De tota manera, ens inclinaríem a considerar que més aviat es tracta d’un temple del segle XI —potser de datació fins i tot una mica reculada, de la primera meitat o cap a mitjan segle—, que hauria estat objecte de reformes als segles XII-XIII, a les quals correspondrien la volta i la portada.
Una construcció encara més basta, de pedruscall amb molts rebles, entre els quals fragments de teules, presenten les capelles afegides als costats de la nau. Són de datació encara més tardana, com indica l’any 1704 gravat en uns carreus angulars, a les capelles meridionals.
El campanar és una torre quadrada que fou afegida en època tardana a l’extrem de llevant del mur septentrional de la nau. Hi ha un pis d’obertures d’arc de mig punt i, a sota, un nivell intermedi amb un parell d’espitlleres a cada façana. Té un coronament de merlets de contorn esglaonat. S’integrava a l’obra de fortificació dreçada damunt de la nau i l’absis, el qual, per aquest motiu, té aspecte de torre semicilíndrica. En els murs hi ha algunes espitlleres molt petites i curtes i obertures d’arc rebaixat. Al costat sud hi queden possibles vestigis d’un matacà.
La fortificació ha estat bastida amb pedruscall, en un aparell bast. Probablement és d’època postmedieval (segles XV o XVI). Segons Durliat (1966, pàg. 134), a l’interior d’aquesta església es conservava un capitell romànic possiblement provinent de Cuixà. Feia de suport d’una pica beneitera.
Bibliografia
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàg. 45
- Abadal, 1954-55, VIII, doc. 77, pàgs. 295-297 i doc. 94, pàgs. 313-315
- Ponsich, 1980*, pàg. 118
- Pous, 1981A, pàg. 49
- Cazes, 1990, pàg. 129
- Junyent, 1992, doc. 45, pàgs. 63-68