Situació
Vista exterior de l’església des del sud-oest, amb la nau precedida per un pòrtic.
F. Tur
La capella de Santa Llúcia (o Sant Esteve) de Tonyà es troba situada a l’extrem de tramuntana del poblat de Tonyà, de masies escampades. A la seva vora només hi ha el mas anomenat Cal Sagristà.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG982731.
El santuari de Tonyà es troba a poca distància i a mà esquerra de la carretera local de Vilamalla a Garrigàs, prop de l’enllaç amb el camí que porta a Siurana i a la carretera C-255, de la Bisbal a Portbou, per Figueres. Cal, doncs, agafar aquestes rutes, que també comuniquen amb la carretera N-II al sud de Figueres, per arribar-hi.
Història
La vil·la de Tonyà amb el seu estany era una possessió del monestir de Santa Maria de Roses que ja fou cedida o confirmada als monjos pel comte Gausfred d’Empúries-Rosselló i el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, en la important dotació de l’any 976.
Hi ha diverses notícies referents al domini de l’abadia de Roses sobre Tonyà, algunes de les quals són recollides al Cartoral de Santa Maria de Roses, fa poc temps redescobert (Arxiu Diocesà de Girona).
El document que més ens interessa és la definició feta per Pere de Tonyà el 23 de juliol de l’any 1167 abans de marxar de viatge. Pere de Tonyà evacuà, a Santa Maria de Roses i al seu abat Guillem, la batllia de Tonyà que tenia pel monestir, un alou del mateix lloc i un mas situat al costat de l’església de Sant Esteve de Tonyà després de definir-ne els termes: iuxta ecclesia Sancti Stephani de Toniano. Aquest text descobreix, doncs, indirectament, l’existència al segle XII d’una església a Tonyà, sobre la qual no hem trobat altres notícies publicades.
No sembla pas que Sant Esteve de Tonyà arribés mai a ésser cap d’una parròquia. Tonyà ha pertangut i pertany eclesiàsticament al terme parroquial de Santa Coloma de Siurana. La capella de Tonyà no apareix, per exemple, als nomenclàtors del final del segle XIV que, a més dels monestirs i parròquies, inclouen les simples sufragànies que tenien un sacerdot adscrit. Tampoc no era relacionada a les Rationes decimarum, al darrer quart del segle XIII, entre les esglésies amb rendes pròpies del bisbat. Potser en ambdós casos no hi figura pel fet de dependre exclusivament del monestir de Roses.
El santuari de Santa Llúcia, a Tonyà, és una pervivència de la capella medieval. En data tardana l’antiga església de Sant Esteve passà a tenir, com a advocació principal, la de Santa Llúcia. Això devia tenir lloc als segles XVII o XVIII, que la devoció a aquesta santa cresqué extraordinàriament al país. En aquest santuari de Santa Llúcia, però, hi continuà essent venerat sant Esteve, que, juntament amb la Mare de Déu del Roser, són els cultes secundaris. El llogarret de Tonyà, a més de l’aplec molt popular del 13 de desembre, diada de Santa Llúcia, celebra una altra festa el dia 3 d’agost, en honor de l’antic patró, Sant Esteve.
Església
L’església de Santa Llúcia de Tonyà, en el seu estat actual, és el fruit d’afegitons i reformes diversos; presenta una imatge atractiva com a peça d’arquitectura popular. És d’una sola nau, precedida a ponent per un pòrtic amb arcades i capçada a llevant per l’absis de planta irregular: els murs laterals rectilinis i el de capçalera lleugerament corbat. La nau té una volta apuntada i la volta de l’absis és de secció rebaixada; hi ha un destacat arc triomfal amb impostes bisellades.
L’edifici és remolinat i encalcinat completament, de dins i de fora, circumstància que impedeix de comprovar si s’ha conservat alguna part constructiva d’època medieval. És possible que no hi hagi absolutament res anterior als segles XVI i XVIII, però alguns elements de l’església permeten de tenir certs dubtes en aquesta qüestió. Ens referim a l’arc triomfal esmentat, algunes finestres sagetera i a un tram de cornisa externa de secció bisellada al mur meridional de la nau. És evident que només la descoberta de les estructures avui colgades per la calç podrà confirmar o desmentir si l’església actual ha mantingut parts constructives o té elements reutilitzats de la capella que existia al segle XII.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 557-558.
- Josep M. Marquès i Planagumà: El cartoral de Santa Maria de Roses (Segles X-XIII), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1986, docs. 1 i 31.