Situació
Una vista de l’exterior de l’edifici des de llevant, amb l’absis a primer terme, obra d’una reforma de l’edifici feta en època romànica (segles XII-XIII).
F. Tur
L’església de Sant Esteve és el temple del poble de Canelles, situat a la part meridional del terme, enlairat sobre la riba esquerra del Fluvià, i format per un escampall de masos i un grup reduït de cases vora l’església.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG904717.
Per anar-hi hom pot agafar un camí a la carretera N-II, venint de Girona, passat Bàscara, a mà esquerra. Ja en aquest camí, cal deixar el trencall que porta a Pontós i seguir vers ponent per un camí de terra. Canelles és a 5,5 km de la N-II. Un altre camí hi porta des del poble de Navata. La clau de l’església és en una casa propera. (JBH-MLIR)
Història
L’església de Sant Esteve de Canelles surt esmentada l’any 855 en un diploma de Carles el Calb, com a possessió del monestir de Santa Maria de la Grassa, amb el nom de Sancti Stephani juxta alveo Fluviano. Posteriorment, un diploma del rei Carles el Simple de l’any 899 i un altre del 908 ratificaren la possessió d’aquesta església a l’abadia occitana. En els dos casos s’especifica que l’església és inclosa dins el comtat de Besalú.
L’any 914 Sancti Stephani de villare que vocant Cannellas fou restituïda a l’abat Vítiza de la Grassa, el qual la reclamà al bisbe Guiu de Girona, que l’havia convertida en parròquia, amb els delmes i les primícies del vilar de Canelles, entre d’altres.
L’església fou tornada a confirmar al monestir de la Grassa en una butlla de l’any 951 del papa Agapit II: Sancti Stephani et Sancti Peregrini… in comitatu Bisuldunensi. És l’únic document que coneixem en què apareix la doble dedicació a sant Esteve i sant Pelegrí. Encara una altra butlla papal de l’any 1119 torna a confirmar Sancti Stephani de Canetllas a l’esmentat cenobi, que, segons que sembla, tingué el domini sobre aquesta església fins al segle XIV.
En els nomenclàtors d’aquesta última centúria figura l’Ecclesia parrochialis Sancti Stephani de Canellis. Posteriorment aquesta església fou sufragània de la de Romanyà d’Empordà i ja no figura en les relacions d’esglésies parroquials del segle XVII. (JBH-MLIR)
Església
Aquesta església és un edifici romànic d’una sola nau amb absis semicircular, que al segle XVIII fou objecte de reformes.
Al frontis hi ha la portada, d’un sol arc de mig punt adovellat, el qual possiblement és obra del segle XVIII. El parament d’aquest mur no és visible, ja que resta tapat per una capa d’arrebossat de calç.
L’aparell romànic dels murs laterals de la nau només és visible a l’exterior de l’edifici en fragments curts. Al de migdia, on foren adossats la sagristia i el campanar, s’obre una finestra romànica de doble esqueixada i arcs de mig punt.
L’absis, que a l’exterior també és cobert de calç, té al centre una finestra de doble biaix i arcs de mig punt monolítics.
L’interior de la nau és totalment encalcinat, llevat de l’absis, que mostra un aparell i altres estructures al descobert. Aquest absis té una volta d’un quart d’esfera i comunica amb la nau per un simple plec que marca la gradació.
La volta de la nau té dues formes diferenciades. Així, mentre que el tram proper al frontis és cobert amb volta de canó, a la resta de la construcció, vers llevant, la coberta és apuntada.
A cadascun dels nuclis laterals de la nau hi ha dues arcades cegues, de punt rodó, amb impostes bisellades. Aquests arcs fan pensar en la possibilitat que fossin projectats com a arcs formers, que havien de comunicar amb unes naus laterals que hom no arribà a construir. Tanmateix, l’existència d’arcades semblants en altres edificis, com Santa Maria d’Ermedàs o Sant Pere de la Vall, permet de pensar en un reforçament dels murs de la nau per tal de bastir-hi una volta, que potser no hi era en un primer moment.
L’església de Sant Esteve de Canelles presenta, a més de les reformes del segle XVIII, dues etapes constructives clarament diferenciades dins el romànic. La més antiga, segurament del segle XI, corresponia a la nau, on l’aparell, als llocs on és visible, ha estat fet amb còdols poc retocats que s’afileren, i també al tram de volta de canó.
A l’altra etapa, més evolucionada dins el romànic, pertanyen el tram de volta apuntada de la nau i l’absis fet amb parament de carreuada. Aquest moment constructiu, que evidencia una reforma de l’edifici originari, pot ésser classificat cronològicament entre el segle XII i el XIII. (JBH-MLIR)
Forja
Els batents de fusta de la porta d’aquesta església tenen alguns elements de forja que deuen ser restes d’un conjunt de ferramenta de tradició romànica. Hi ha quatre jocs de cintes amb volutes enfrontades als extrems, poc cargolades, una altra tira sense volutes amb un solc central, que també tenen les anteriors, un agafador d’argolla, que penja d’una anella fixada en una Peça circular, de mida molt petita, i un guardapany fet amb una placa quadrangular, llisa. A la meitat inferior la fusta és protegida amb unes plaques amples. Totes les peces són fixades amb claus de cabota rodona.
Les mides reduïdes i la factura poc acurada d’aquests elements potser indiquen una datació avançada com a possible obra de traducció antiga, però d’època posterior a l’estudiada. (JBH)
Bibliografia
- Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España, vol. XIII, Madrid 1830, pàg. 44.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XVII, Olot 1909, pàg. 22.
- Joaquim Botet i Sisó: Provincia de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, ed. Albert Martín, Barcelona, s. d., pàg. 516.
- Josep M. Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “’Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-65.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 277-278 i 284.