Situació
Vista general de l’església, que conserva alguns elements de l’edifici romànic integrats a la seva nau.
Arxiu Gavín
L’església de Sant Julià de Lliçà es troba al quilòmetre 7 de la carretera de Parets del Vallès a Sant Feliu de Codines. És situada estratègicament a uns 15 m sobre la carretera, enmig de l’antic nucli de la població. Cal demanar la clau a la rectoria.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDG368073. (CBC-MRGP)
Història
En un document de donació al monestir de Sant Cugat d’un alou que tenen Sendered i Elisabet en el terme de Licano Subteriore i a Petra Fita, de l’any 946, en esmentar-se el terme de Lliçà de Vall, cal suposar ja en aquesta data l’existència de Lliçà de Munt. Posteriorment, en la butlla papal de Silvestre II del 1002, es confirmen al monestir de Sant Cugat les possessions que tenia a Lizano superiore et subteriore.
El 1059 Ramon Berenguer I i Almodis van cedir a Mir Geribert el feu comtal que tenien a la parròquia de Sant Julià de Lliçà. Aquesta donació comprèn també les altres parròquies que devien formar part de la baronia de Montbui. La seva jurisdicció va passar per diverses mans senyorials, fins que el 1384 va passar a mans de la corona, que el 1408 la va tornar a vendre a Ramon de Torrelles, senyor del castell de la Roca. El 1490 va passar a la jurisdicció del Consell de Cent de Barcelona i, finalment, a partir de 1714 es convertí en batllia reial. L’antic terme de la baronia es va desfer el 1835, i Lliçà de Munt va començar a ser municipi independent.
En un document de 1121 el vescomte de Barcelona Guislabert definí en mà del bisbe Oleguer la sagrera de Llissano Superiori, fet que demostra l’existència d’un nucli de població entorn de l’església. El 1126, Guislabert dona les esglésies de Lliçà de Munt a la seva filla Arsenda i al seu marit.
Més tard, el 1149, el bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja, d’acord amb els seus canonges, va unir l’església de Sant Julià i els drets de la parròquia al monestir de Sant Miquel del Fai. El priorat tenia el dret de presentació, i el seu domini va durar fins el 1751, encara que el 1507 fou secularitzat i unit a l’ardiaconat menor de Girona. La capellania de la parròquia de Sant Julià va portar problemes; al segle XIV trobem un litigi entre el bisbe i el prior del monestir, en el qual s’arribà a l’acord que una vegada el bisbe donaria lliurement el càrrec i l’altra es donaria segons la presentació del prior.
El 1432 la parròquia de Santa Justa i Santa Rufina passà a ser sufragània de la parròquia de Sant Julià.
Al segle XV es feren reformes al temple, segons que consta en les visites pastorals. En un document del 1413 es diu que, estant enrunada la rectoria de Lliçà, la parròquia era servida pel rector de Santa Eulàlia. El 1508 es construí un nou campanar i també al segle XVI s’hi va fer la portada, el cor i la pica baptismal. El 1600 es demanà permís per a ampliar lateralment l’església, fent-hi capelles. El 1725, consta que es van fer moltes reformes. (CBC-MRGP)
Església
De l’antiga construcció romànica, actualment en queden molt pocs vestigis. Exteriorment, se sap que l’absis que ara es pot veure va ser reconstruït amb el material del primitiu, però les dimensions que presenta no corresponen a un absis de característiques romàniques. A l’interior, tan sols part de la volta de canó de la nau pot correspondre a la primitiva edificació. La gran quantitat d’afegits i reformes que s’han dut a terme en aquest edifici, a partir del segle XV, fan difícil de poder fer una descripció més acurada de l’estructura original.
De totes maneres el seu emplaçament i el seu entorn, en el lloc més elevat de l’antic nucli poblacional, i prop de la masia fortificada de can Puig, són una mostra de l’antigor d’aquest conjunt. (CBC-MRGP)
Escultura
Arquivolta decorada de la finestra de l’absis.
C. Peig
A l’absis romànic de l’església(*) s’obren dues finestres a certa distància de cada costat de l’eix absidal(*). Són d’obertura ampla, l’arc fa 49,5 cm de diàmetre, i presenta aquesta mateixa mida tant a l’exterior com a l’interior de l’absis. L’alçada fa gairebé 1 m, i l’esqueixada és senzilla.
Totes dues finestres són coronades per un arc de mig punt monolític, treballat en un sol bloc de pedra, que presenta a l’intradós de la part exterior de l’absis una fina arquivolta decorada amb un tema de soga o cordó, emmarcat per dues línies senzilles, una dins de l’intradós i l’altra fora. La resta de l’estructura és formada per dos muntants monolítics i una base en forma de “u”, treballada també en un únic bloc de pedra(*). Aquests elements no presenten cap mena de decoració, encara que no són tots originals.
És important remarcar que aquest tipus de finestra no és habitual en l’arquitectura del primer romànic català (segle XI) —al qual pertany l’absis segons les dades històriques(*)—, que acostuma a tenir l’arc format amb dovelles i els muntants i la base amb carreus, i a més solen ser de doble esqueixada. Això fa pensar que aquestes finestres podrien correspondre a una església anterior(*). Ho podria demostrar l’ús de l’arc monolític i la composició de la finestra(*) amb quatre pedres grosses, cosa que és característica del preromànic. De tota manera, en aquest període les finestres són petites i estretes, i a Sant Julià i a Santa Quitèria la grandària i l’amplada ja recorden les finestres de les esglésies de transició al romànic, com ara Sant Andreu de Sureda i Santa Maria d’Arles.
El tema decoratiu de soga és típic de l’estil visigòtic i és utilitzat amb profusió en l’art asturià(*), però a Catalunya també el trobem present fins al final del segle XII en diferents tipus d’obres escultòriques. Per això aquest tema decoratiu no aporta en si mateix cap data cronològica certa. No obstant això, com que es presenta en una estructura de finestra que es pot datar del final del segle X o del principi de l’XI, sí que pot ser un element més a sumar per testimoniar l’antiguitat d’aquestes finestres. Si fos així serien exemplars únics del final del segle X, esculpits amb tema decoratiu. (CPG)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 150
- Rius i Serra, I-II, 1945-46, docs. 25 i 382
Bibliografia sobre l’escultura
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 150