Situació
Ruïnes de la torre del sector septentrional del recinte, avui esberlada.
J. Bolos
Castell situat a la part oriental del terme de Vallromanes, al límit del terme de Montornès, al cim d’un turó. Des del castell s’albirava tota la plana del Vallès Oriental.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDF404978.
Des de Vallromanes, podem agafar l’avinguda que mena al camp de golf, sense entrar-hi, i pujar pels carrers de la urbanització que hi ha al seu darrere. Cal seguir l’avinguda de Can Corbera fins a arribar a un collet, on hem de deixar l’automòbil i prendre un corriol força embardissat i costerut que s’enfila fins al cim del turó, situat al nord-oest del lloc on hem deixat el vehicle. (JBM)
Història
Les primeres notícies documentals sobre el castell de Montornès són de l’any 1018, quan per un testament sacramental hom té notícia que Bernat Ramon deixà a la seva filla Estefania l’esmentat castell.
El llinatge dels Montornès apareix per primera vegada en un altre testament sacramental jurat per Pere de Montornès el 1157, en el qual llegà el castell amb tots els feus i honors al seu germà Guillem. El 1162 Guillem de Sant Martí i la seva muller Beatriu donen a l’església de Sant Sadurní “Dalmanla” la sagrera de Montornès.
El 1172 senyorejava la fortalesa Guillem de Bell-lloc, senyor també dels castells de Bell-lloc, la Roca, el Far, Mataró, Montbui, Tagamanent, Foix, Font-Rubí i Subirats. El 1189 Guillem de Sant Martí, quan disposa les seves deixes testamentàries, concedeix a Guillem Ramon la facultat de defensar el castell de Montornès. Al final del segle XII el llinatge dels Montornès s’havia emparentat amb la família cognominada Santa Coloma, com ho demostra el testament de Guillem de Santa Coloma jurat el 1195, on s’explicita que Guillema, germana del testador, era casada amb Ramon de Montornès.
El 1285 n’era el seu senyor Berenguer d’Entença. Però vers el 1293 es va veure obligat a vendre’l, sota la fórmula jurídica de carta de gràcia, a Guillema de Montcada, encara que el devia de recuperar tot seguit, atès que el 1294 és el mateix Berenguer d’Entença qui de nou el ven a Riambau de Farò. Amb tot, Guillem, hereu de Berenguer, el recobrà per a la família i el lliurà al seu germà. Tot i això, Guillem d’Entença el transfereix al seu cunyat Roger de Lloria, el qual el donà en feu a Gilabert de Centelles. Tres anys després, Roger de Lloria se’l tornarà a vendre al rei Jaume II. El 1309 Jaume II farà donació del castell de Montornès al fill de Gilabert de Centelles.
El 1342 el rei Pere III fa una permuta entre el seu castell de Nules al regne de València i el de Montornès. Poc després, però, el mateix rei cedí l’esmentat castell a Pere de Montornès. El 1372 encara era senyor de la fortalesa Pericó de Montornès.
El 1437 passa a les mans de Galceran Armengol. El 1448 es veu afectat pel terratrèmol. A partir del segle XVII foren els seus senyors els Taverner, després comtes de Darnius.
El terme d’aquest castell comprenia les parròquies de Montornès i Vallromanes, encara que al final de l’edat mitjana també en depenia el terme d’Alella. (EPF)
Castell
El castell es compon d’una torre circular i d’un recinte que envolta tot el cim del turó. La torre, de la qual només s’ha conservat el sector septentrional, té un diàmetre interior de 3,4 m i un gruix del mur de 2,2 m. A una alçada d’uns 3,8 m, per damunt del nivell actual del sòl, hi havia una falsa cúpula. De la resta de la torre, que devia ésser molt més alta, només s’han conservat uns 2 m més. Llevat d’algunes filades inferiors, tot el mur és format per pedres molt poc treballades, unides amb un morter de calç de molt mala qualitat. Al nivell del primer pis encara s’endevina l’arrencada de l’arc de la porta (dues dovelles petites), la qual no devia ésser gaire alta (el muntant fa poc més de 70 cm d’alt). Aquesta torre de planta circular, per les seves característiques fa pensar en un edifici de cap a l’any 1000.
A uns 6,8 m a ponent de la torre hi ha restes d’una paret que fa uns 90 cm de gruix. A uns 25 m de la torre, cap al nord, hom troba les restes d’una altra possible construcció, potser de planta rectangular (fa uns 6 m d’ample per uns 13 m de llarg), la qual inclou un mur de tancament corb a l’extrem oest; els seus murs tenen un gruix d’uns 120 cm. Els carreus d’aquesta construcció són semblants als de la torre, encara que potser més escairats. Entre aquestes dues construccions, al costat oriental, hi ha un mur de tancament que també té un gruix de 120 cm; segurament a la banda oest n’hi havia un altre. És molt possible que aquestes construccions fossin afegides, durant el segle XI, a la construcció inicial, la torre circular. (JBM)
Bibliografia
- Almagro, Serra i Ràfols, Colomines, 1945, pàg. 145
- Baulies, 6,1982, pàg. 305
- Buron, 1989, pàg. 270
- Carreras i Candi, 1895, pàg. 150
- Carreras i Candi, 1908, pàg. 113
- Els castells catalans, II, 1969, pàgs. 292-298
- Duran i Cañameras, 1914, pàg. 90
- Mas, III, 1909, pàg. 6
- Miquel i Rossell, I, 1945, pàg. 330
- Rius i Serra, III, 1947, pàgs. 183
- Sales, 1984, pàgs. 14-18
- Udina, 1947, pàg. 325