La Revolució Industrial va donar al cotó un paper de protagonista en els canvis que imposava, conjuntament amb el carbó i el ferro. Són, segurament, les tres primeres matèries fonamentals: el carbó com a font d’energia, el ferro com a component de les màquines i el cotó com a producte manufacturat per excel·lència.
La Gran Bretanya perdé al final del segle XIX la seva gran colònia americana —els Estats Units— que era la primera potència mundial productora de cotó, però durant el segle XIX bastí un imperi colonial immens, dins del qual protegirà la producció de la planta: l’Índia, les illes del Carib, Egipte. El cas de França és similar i el seu imperi proporcionarà una part del cotó que consumeix la metròpoli.
L’estat espanyol perdrà la major part de les seves colònies americanes, quan les altres potències començaven a crear les seves, al començament del segle XIX. Espanya era un dels pocs estats europeus en els quals s’havia plantat i collit cotó. Els àrabs l’havien introduït a Andalusia i s’havia mantingut una petita tradició en el Sud. Al començament del segle XIX, en el període que és encara pre-industrial, el consum de cotó ha augmentat extraordinàriament, filat en màquines berguedanes i teixit en telers de fusta. Els industrials catalans comencen ja a preocupar-se per la seva primera matèria.
El 31 de març de 1808, uns mesos abans de l’aixecament que suposarà l’inici de les guerres napoleòniques a la Península, el secretari de la Junta de Comerç catalana —Gassó— publicà un escrit en el qual es feia ressò del temor d’aquesta corporació. Els cotoners catalans saben que les guerres i especialment les que tenen el mar com a front de batalla impedeixen l’arribada del cotó americà. Es felicitava Gassó que el conreu de cotó hagués tornat a la Península a la zona de Motril o Reyno de Granada, com diu el signant, “especialmente desde que con la Real Orden de 20 de Setiembre de 1802 que prohibió la entrada de los algodones hilados extranjeros, se la puso en la necesidad ilustrada de ocurrir con los propios —algodones— a las exigencias de este ramo.”
És Catalunya “casi única manufacturera de aquel algodón, la que ha dado impulso con sus elaboraciones al cultivo allí, como al gran fomento que de él ha derivado.”
La Junta de Comerç catalana veia amb satisfacció les proves realitzades a Eivissa, “siendo de presumir que reuna Cataluña varios puntos que por su abrigo, humedad y otras circunstancias pueda admitirlo, haciéndose con eso muy de desear que por los propietarios y personas ilustradas y amantes del bien público se lleven a cabo los posibles ensayos.” (Diari de Barcelona, abril del 1808)
Però començà aleshores la que s’anomenarà guerra del Francès a Catalunya. Acabada aquesta, els industrials catalans compraven tot el cotó de Motril que hi havia al seu abast, però la collita era molt limitada i hagueren de dependre una vegada més del cotó americà. A la zona de Motril, el cotó anà essent substituït per la canya de sucre i desapareixerà el conreu d’Espanya.
No es tornarà a parlar de plantar cotó en tot el que restava del segle XIX. O si se’n parlà no tingué transcendència pública. Ni tan sols quan la guerra de secessió americana provocà els anys de “fam de cotó”, pel bloqueig dels ports confederats que l’exportaven. La preocupació dels industrials catalans fou aleshores buscar una alternativa per a proveir-se de la preciosa fibra en un altre país productor.
A la dècada dels anys vuitanta, Andreu de Sard —industrial cotoner— féu proves a les illes Filipines i presentà a Barcelona cotó d’aquesta procedència. Fou una temptativa aïllada i que demostra que la preocupació es mantenia.