Les dues ciutats llaneres: Terrassa i Sabadell

Dues ciutats germanes, però diferents

La Rambla de Sabadell al començament del segle XX. Terrassa i Sabadell són les dues grans ciutats llaneres. La força d’una dóna impuls a l’altra.

La indústria llanera estarà present a tot Catalunya, però es produirà de manera natural un procés de concentració al voltant de Terrassa i Sabadell. Per això convé presentar-les com a seu de les principals empreses que relacionarem després. Si cada empresa té el seu caràcter, no hi ha dubte que també hi ha un caràcter col·lectiu per a les fàbriques i els empresaris d’aquestes dues ciutats.

Ni Terrassa ni Sabadell tenen res que afavoreixi la implantació d’una indústria llanera. El Vallès occidental no té ni tenia grans ramats d’ovelles, ni fonts energètiques naturals que facilitin el moviment d’unes fàbriques. Si hi ha indústria llanera és perquè terrassencs i sabadellencs s’ho van proposar, aportant els capitals i el treball que calien per a superar la manca de facilitats naturals.

Continuació: cost de la producció industrial llanera a Terrassa i a Anglaterra, segons l'Institut Industrial de Terrassa, 1877.

Cost de la producció industrial llanera a Terrassa i a Anglaterra, segons l'Institut Industrial de Terrassa, 1877.

Sabadell i Terrassa són dues ciutats absolutament germanes pel seu desenvolupament econòmic. No hi ha primera ni segona. No n’hi ha una que comenci i l’altra que segueixi, sinó dues ciutats que enceten conjuntament una especialització industrial que serà la base del seu creixement. De fet, el creixement d’una afavoreix el creixement de l’altra.

Són dues ciutats germanes però tampoc no es pot dir que siguin bessones. S’assemblen però no són idèntiques. Quan t’apropes a la història de les seves empreses i institucions ciutadanes, t’adones d’algunes diferències.

En el seu entorn hi ha un fet que afavoreix Sabadell. Aquesta ciutat, tot i estar molt malament d’aigua, té el riu Ripoll que passa arran. Terrassa si vol aprofitar l’energia hidràulica ha d’anar al mateix riu, que té lluny del nucli urbà —a Castellar del Vallès, sobretot—, o bé al riu Llobregat —Olesa i Monistrol de Montserrat—. Els aprofitaments dels molins bataners del riu Ripoll el convertiran en el tercer riu de Catalunya, després del Llobregat i del Ter, a l’hora de valorar el seu potencial hidràulic al servei de la indústria tèxtil.

Acció de la Societat dels Amants de l’Agricultura i la Indústria (1861), empresa de Sabadell destinada a l’aprofitament de l’aigua del seu subsòl.

L’aigua, però, era un bé escàs a les dues ciutats. Terrassa crearà la Mina d’Aigua Pública el 1842, que aprofita la que troba en el seu subsòl i en els seus torrents. A l’any següent (1843) serà Sabadell que constituirà la Societat dels Amants de l’Agricultura i la Indústria amb el mateix objectiu.

La principal energia l’han d’obtenir del vapor d’aigua. I vapor vol dir carbó. Un carbó d’importació que arribarà a través del port de Barcelona, amb un cost alt de transport, o bé de Sant Joan de les Abadesses, durant uns quants anys de la fi del segle XIX. Les dues ciutats crearan els seus vapors i tindran els seus vaporistes, aquells industrials que lloguen energia i instal·lacions.

A Terrassa hi haurà un procés de concentració industrial superior al de Sabadell. Es veu prou a l’hora de repassar les empreses d’una i altra població.

Sabadell mantindrà viu el seu Gremi de Fabricants. L’Institut Industrial de Sabadell, creat el 1863, fracassarà. Tindrà, a més, una Unió Industrial atenta a l’estudi col·lectiu dels problemes laborals del sector. Terrassa, en canvi, enterrarà aviat el seu Gremi, que serà substituït per un Institut Industrial, el qual es convertirà en l’únic impulsor dels projectes dels seus empresaris. A l’Exposició Universal de Barcelona (1888), els industrials terrassencs hi assisteixen cadascun pel seu compte. Sabadell, en canvi, ho fa corporativament com a “Col·lectivitat de Fabricants de Sabadell” i guanya una medalla d’or col·lectiva, que molts s’apressen a atorgar-se com a individual.

Terrassa i el torrent de Vallparadís a començament de segle.

Les dues ciutats crearen al mateix temps el seu banc: el Banc de Sabadell i el Banc de Terrassa, el 1881. Les dues entitats financeres eren impulsades pels fabricants. Però el destí dels bancs serà ben diferent. El Banc de Terrassa i el seu successor el Banc Comercial de Terrassa no passaran de la primera meitat del segle XX, mentre que el Banc de Sabadell es manté, si bé amb una filosofia diferent a la dels seus fundadors, i té més incidència en la indústria de la ciutat.

En definitiva, una història paral·lela, però distinta. Una història amb poques interconnexions. Són mínimes les indústries que passen d’una ciutat a l’altra i també ben escasses les relacions entre els fabricants de Sabadell i els de Terrassa. L’endogàmia entre les famílies dels industrials és considerable, però gairebé mai no es dóna entre les dues ciutats. Fa la sensació que uns i altres s’observen de cua d’ull, de molt a prop, però cadascú va pel seu costat. No obstant això, cal insistir en allò que per a l’historiador és força evident: la força de l’una dóna impuls a l’altra i no es pot entendre la història d’una sense conèixer la de la seva veïna.

Tres institucions terrassenques

L'Institut Industrial de Terrassa

Seu de l’Institut Industrial de Terrassa des del 1898 al 1952. (Cien Años del Instituto Industrial, F. Torrella Niubó, 1975).

El 24 d’octubre de 1873, es constituí l’Institut Industrial de Terrassa, producte de la fusió del Gremi de Fabricants i l’Associació per a la compra i venda de deixalles de llana. L’Institut es proposava el progrés, foment i defensa de la indústria llanera, de les demés indústries d’aquesta població i del treball i la producció en general. Els membres fundadors foren uns setanta empresaris.

L’Institut es proposava, lògicament, ser el centre de reunió i de debat dels industrials terrassencs i especialment dels llaners. Calia trobar una resposta col·lectiva als problemes generals del sector i donar-li el to institucional que no tenien les empreses o els empresaris particulars.

El seu primer president va ser Gaietà Alegre. Aquest càrrec serà ocupat posteriorment per les primeres figures de la indústria terrassenca, un fet que demostra el caràcter representatiu de la institució. De fet, estarà present en totes les iniciatives que afecten la vida econòmica de la ciutat, des de la creació d’un cos de bombers fins a la de la Mútua d’Assegurances, com també en el projecte i la realització de l’Escola Industrial i del Condicionament Terrassenc.

Anunci del Condicionament Terrassenc (Libro de Oro del Comercio y de la Industria, 1926).

A continuació figura la llista de presidents de l'Institut:

• 1873 - Gaietà Alege i Trias
• 1874 - Ignasi Amat i Galí
• 1875 - Antoni Sala i Sallés
• 1877 - Jaume Colomer; Gabriel Trias
• 1875 - Antoni Sala i Sallés
• 1878 - Lluís Vancells i Ponach; Daniel Ubach
• 1879 - Lluís Vancells i Ponach; Ignasi Amat i Gall; Daniel Ubach
• 1880 - Ignasi Amat
• 1882 - Fidel Poal; Josep Escudé
• 1884 - Gaietà Alegre i Trias
• 1885 - Jacint Bosch
• 1891 - Francesc Rigol
• 1894 - Josep Freixa i Argemí
• 1896 - Josep Garcia i Humet
• 1897 - Josep Escudé
• 1898 - Ramon Cortés
• 1901 - Ramon Badrinas
• 1904 - Josep Garcia i Humet
• 1909 - Ermengol Arañó; Pau Amat
• 1913 - Josep Rigol
• 1917 - Josep Humet i Cots
• 1918 - Josep Jover
• 1919 - Josep Soler i Suana
• 1926 - Josep Badrias i Sala
• 1927 - Miquel Cots i Roumens
• 1928 - Pere Amat i Roumens
• 1932 - Josep Rigol i Casanovas
• 1934 - Jaume Jover i Palà
• 1935 - Lluís Amat i Roumens
• 1936 - Pere Salom i Morera
• 1936 - Pere Salom i Morera

Font: Cien años del Instituto Industrial, Terrassa, 1975:

El 1877, els homes de l’Institut Industrial facilitaran una interessant informació sobre les diferències de cost entre la producció llanera a Terrassa i a Anglaterra. Reproduïm al marge un resum d’aquesta informació que pretenia defensar el manteniment d’uns aranzels alts per a protegir la seva indústria.

L'Escola Industrial. Bartomeu Amat

Edifici de l’Escola Industrial de Terrassa segons una postal de començament de segle. L’Escola es convertirà el 1904 en el primer centre català d’ensenyament tècnic i industrial amb l’exclusiva a tot l’estat per a la concessió del títol d’enginyeria tèxtil.

El 1901 es creava per decret l’Escola Superior d’Indústries, que es convertirà l’any següent en Escola de Peritatge. El 1904, Terrassa obtenia per a la seva escola l’exclusiva, en l’àmbit de l’estat, de la concessió del títol d’Enginyeria Tèxtil. Per aquest fet, Terrassa es convertí en el primer centre català d’ensenyament tècnic i industrial. El gran edifici que es destinarà a ensenyament subratllarà la importància de la concessió.

El paper d’Alfons Sala, primer comte d’Egara, fou decisiu a l’hora d’aconseguir del govern central aquest privilegi a favor del districte que l’industrial i polític representava. Ho va dir el comte de Romanones, ministre d’Instrucció Pública, el mateix 1901 i no hi ha cap motiu per dubtar-ne.

El mateix Alfons Sala serà el delegat reial a l’Escola. I el director, el seu cunyat Bartomeu Amat i Brugada.

Aquest parentiu podria fer rebaixar la figura de Bartomeu Amat i això seria injust. És una figura que mereix un comentari més ample, ja que està estretament vinculat a l’Escola i a la tercera de les institucions industrials terrassenques, el Condicionament.

Bartomeu Amat i Brugada fou el primer director de l’Escola Industrial (Terrassencs del mil vuit-cents, B. Ragon, 1933).

Bartomeu Amat i Brugada era fill de l’industrial llaner Ignasi Amat i Galí. Havia nascut l’any 1870 a Terrassa. Estudià la carrera d’enginyer tècnic a Bèlgica —Universitat de Verviers—. Quan tornà, el seu pare havia tancat la fàbrica i hagué de buscar-se feina. Va treballar primer en el servei tècnic de l’empresa Körting, importadora de maquinària, i a La Maquinista Terrestre i Marítima, totes dues de Barcelona. Però no deixà mai el seu domicili terrassenc. Precisament s’explica d’ell que una vegada que perdé el darrer tren va fer el trajecte de Barcelona a Terrassa a peu. Després treballarà en una empresa de filats de Terrassa. Acceptà, però, la direcció de l’Escola Industrial perquè era un càrrec que li anava d’allò més bé. Ell era un tècnic més que no pas un empresari. També es diu d’ell que renuncià a la lògica remuneració que li corresponia per aquell càrrec i que més d’una vegada hagué d’avançar diners de la pròpia butxaca o posar un aval personal per a operacions de la mateixa Escola. El 1908 presentà la dimissió com a director a causa de les responsabilitats que tenia com a director de fàbrica. Sis mesos després morí a la mateixa fàbrica, quan una politja despresa de l’embarrat li va caure al cap. Era el 24 de març de 1909.

El Condicionament Terrassenc

Condicionament Terrassenc es posà en marxa el 1906 sota l’impuls de Bertomeu Amat. L’edifici fou construït per l’arquitecte Muncunill el 1918 (postal de començament de segle).

Un condicionament tèxtil és un establiment públic, dotat de les instal·lacions necessàries per a poder determinar algunes característiques d’una fibra tèxtil, com el grau d’humitat, la llargada o la qualitat, que determinen la classificació i el valor comercial de la primera matèria. El grau d’humitat de la llana, en particular, tenia una relació directa amb el seu pes i aquest amb el seu valor. És fàcil d’endevinar que aquest podia ser un punt conflictiu en les negociacions comercials.

L’any 1904, Bartomeu Amat pronuncià una conferència a l’Institut Industrial de Terrassa sobre “Condicionaments públics de matèries tèxtils”, en la qual exposà la conveniència de crear un establiment d’aquest estil i donà informació dels models que hi havia a Europa i de com funcionaven. A Catalunya i a l’estat no hi havia res que s’hi assemblés. La proposta va ser recollida pel mateix Institut.

Condicionament Terrassenc. Moviment de primeres matèries (en milers de quilograms).

Així, Condicionament Terrassenc es posava en marxa el 1906. Era situat en uns locals del carrer del Nord, núm. 104. El seu primer director va ser Francesc Pi de la Serra i Mata. El 1908 es creà dintre del Condicionament el laboratori d’anàlisis químiques sota la direcció de Daniel Blanxart i Padrals.

El volum creixent de les operacions i de la matèria condicionada impulsaren els seus responsables a buscar un nou local. El nou i definitiu edifici del Condicionament, prop de l’estació del Nord, fou projectat i realitzat per l’arquitecte Lluís Muncunill, i inaugurat el 1918. El quadre adjunt, amb la relació del moviment (1907-1950) és prou indicatiu del que fou la indústria llanera a Terrassa durant aquests anys. L’impacte de la Gran Guerra és molt visible amb un moviment de 14,7 milions de quilograms tractats el 1917, que no podran ser superats fins el 1955, trenta-vuit anys més tard.

Tres institucions sabadellenques

El Gremi de Fabricants

El Gremi de Fabricants de Sabadell té un origen medieval i recull l’antiga tradició llanera de la ciutat. El 1834 es cancel·laran per llei els privilegis dels gremis i la majoria d’aquestes institucions es liquidaran, tot donant per acabada una etapa. Però el Gremi de Fabricants continuà, sense els privilegis, com a organisme patronal.

El 1848 es constituí una associació de fabricantes de paños, patenes, pañuelos, franelas y demás artefactos de lana de la villa de Sabadell per tal de comprar la llana, vendre els productes a través d’un mostrari conjunt i seguir de prop els avenços tècnics de la indústria. El seu president era Antoni Casanovas. L’associació no va reeixir.

Quinze anys més tard, el 1863, es creà l’Institut Industrial de Sabadell. Volia ser la representació genuïna dels autèntics industrials, els empresaris moderns que substituïen els vells paraires i teixidors. Quasi tots els socis constituents de l’Institut que figuren a la fotografia adjunta tenen un paper i un capítol en aquesta obra. Però l’entitat tampoc no va reeixir i de comú acord els promotors de l’Institut retornaren al Gremi de Fabricants.

Saló d’actes de la Unió Industrial de Sabadell (El Mercurio, 1915). La Unió Industrial de Sabadell es creà el 1900 per atendre els problemes laborals del sector.

Títol d’un emprèstit del Gremi de Fabricants, 1920. El Gremi de Fabricants de Sabadell estarà al capdavant de totes les iniciatives que es prenen a Sabadell i que afecten la seva economia.

Aquest estarà al davant de totes les iniciatives que es prenen a Sabadell i que afecten la seva economia i la seva societat. El reglament del Gremi renovat, del 1879, exposa com a objectiu no tan sols la defensa dels interessos de la indústria llanera, sinó la creació d’escoles, la formació d’una biblioteca i el suport a totes les iniciatives col·lectives que s’ho mereixin.

Un grup d’industrials llaners crearen l’Institut Industrial de Sabadell, el 1863, que no tindrà continuïtat. D’esquerra a dreta, fila superior: Antoni Casanovas i Bosch, Pere Folguera, Joan Baptista Corominas i Pla, Joan Gorina i Morató, Domènec Buxeda i Crehuet, Joan Casanovas i Sallarès, Joan Sallarès i Marra; fila inferior: Pere Bulbena, Josep de Calassanç Duran i Mimó, Pere Turull i Sallent, Antoni Serrat i Palau i Josep Torras i Cendra (arxiu fotogràfic del Gremi de Fabricants).

El 1881 el Gremi tindrà un paper fonamental en la creació del Banc de Sabadell, ocupat majoritàriament pels industrials llaners. Va promoure igualment la societat obrera de socors Invalidez y Fomento de la Industria, i l’Acadèmia de Belles Arts. El 1902 farà el mateix amb l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i el 1908 amb el Condicionament Públic Municipal. El 1915 promogué la creació dels Docks, uns magatzems inaugurats el 1918, i el 1921 va constituir el Mercat de Llanes.

Els presidents del Gremi de Fabricants de Sabadell van ser els següents:

• 1834-38 - Josep Salasa i Peitg
• 1839-43 - Josep Manent
• 1844 - Joan Manent
• 1845-47 - Antoni Casanovas i Bosch
• 1848-50 - Pere Turull i Sallent
• 1851 - Josep Duran i Sors
• 1852-53 - Pere Turull i Sallent
• 1854 - Antoni Casanovas
• 1855 - Serafí Gumbert i Artigas
• 1856 - Valentí Calvo
• 1857 - Joan Sallarès i Marra
• 1858 - Josep Duran i Sors
• 1859-60 - Joan Sallarès i Marra
• 1861-65 - Josep Duran i Sors
• 1866 - Antoni Casanovas i Bosch
• 1867 - Pere Turull i Sallent
• 1868-82 - Joan Sallarès i Marra
• 1883-84 - Pau Montllor i Junca
• 1885-86 - Joan Sallarès i Pla
• 1887-88 - Josep A. Planas i Borrell
• 1889-90 - Jaume Molins
• 1891-92 - Joan Sallarrés i Pla
• 1893-96 - Josep A. Planas i Borrell
• 1895-96 - Joan Turull i Comadran
• 1897-98 - Joan Brujas i Pellisser
• 1899-1900 - Joaquim Casanovas Gari-Montllor
• 1901-02 - Josep A. Duran
• 1903-04 - Joaquim Casanovas Gari-Montllor
• 1905-06 - Josep Gorina i Pujol
• 1907-08 - Josep Duran i Camps
• 1909-10 - Modest Duran
• 1911-12 - Mateu Brujas
• 1913-14 - Josep Sallarés i Deu
• 1914 - Josep Duran i Camps
• 1915-16 - Francesc Llonch
• 1917-18 - Laureà Tamburini
• 1919-20 - Joan Codina
• 1921-22 - Josep Oller
• 1923-24 - Joan Grau i Puig
• 1925-31 - Ernest Abelló i Viver
• 1932-35 - Ramon Picart i Felip
• 1936-37 - Manuel Gorina i Ramírez

font: Gremi de Fabricants de Sabadell.

El Banc de Sabadell i la llana

El Banc de Sabadell es creà el 1881 per donar solució als problemes financers i d'infrastructura de la indústria llanera. La Ilustració Catalana, 1889.

El Banc de Sabadell es constituí el 31 de desembre de 1881. L’escriptura de constitució fou signada per 127 persones, que formaran el primer accionariat del banc. Tots són homes i la seva professió és la següent, segons l’escriptura:

• fabricants - 79
• propietaris - 15
• comerciants - 19
• forners - 3
• serrallers - 1
• paletes - 2
• tintorers - 2
• tractants de bestiar - 1
• mestres d’obres - 2
• enginyers - 1
• notaris - 1
• advocats - 1

La presència massiva de fabricants i específicament de fabricants llaners dóna caràcter a la nova entitat financera. Aquest caràcter queda subratllat per l’article quart dels estatuts, en el qual es precisa l’objectiu social. Al marge de les activitats financeres, pròpies d’un banc, hi afegeixen els següents objectius:

Escola Industrial de Sabadell (postal de començament de segle).

“Crear toda clase de empresas o tomar participación en ellas para el comercio de lanas y cualesquier primeras materias industriales, establecimiento de fábricas, alumbrado, abasto de aguas, seguros contra incendios a prima fija, docks y otras que correspondan a la mejor explotación de las expresadas” (art. 4, apartat 3r).

El Banc de Sabadell es crea per a atendre no tan sols les necessitats financeres d’una indústria, sinó també per a proporcionar la infrastructura comercial i industrial d’aquesta indústria. És un esforç que es proposa donar una solució conjunta als problemes generals dels fabricants llaners.

Anunci del Banc de Sabadell (Barcelona en la mano, 1895).

El banc tindrà d’entrada dues seccions: la de banca i la de llanes. La primera s’encarrega a un professional i se’l deixa fer, mentre els directors o consellers es posen a treballar immediatament en la secció de llanes, conjuntament amb el responsable Pere Llonch i Font. Quan es reuneix per primera vegada la junta de govern o consell d’administració, un mes després de la constitució del banc, Joan Sallarès i Pla i Joan Llonch i Sanmiquel —dos llaners— ja poden anunciar que han anat a Masamet, un important centre llaner del Llenguadoc i han obtingut a favor del banc la representació de set empreses venedores de llanes. Queda molt clar que el proveïment de la primera matèria és l’objectiu prioritari dels accionistes i que si es fan compres de llana, el banc haurà de finançar-les. L’existència d’un tractat de comerç amb França feia que sortís més a compte la importació de la llana d’aquest país —que també l’havia importada— que no pas la compra als països productors.

El Banc de Sabadell continuarà amb el negoci de llanes, per compte propi i per compte de tercers, com a operació central de l’empresa. El 1889 arrenda un rentador de llanes a Bedarieux o Bedarius, prop de Besiers, i signa un conveni amb una empresa llanera de Masamet, en virtut del qual acorden comprar conjuntament llanes i pells a l’Argentina.

El 1890 la Junta de Govern del banc acordà la creació d’una sucursal a Buenos Aires. La llana és el centre d’interès, ja que l’Argentina és gran productora d’aquesta primera matèria i al mateix temps es veu possible que l’oficina canalitzi exportacions catalanes de productes de llana manufacturats. El comerç es veu en aquests dos sentits i no es limita a la llana, evidentment.

La importància de l’oficina es posa més en evidència si es té en compte que el seu director serà Pere Llonch i Font, el primer administrador del Banc de Sabadell. Aquest arribà a Buenos Aires el 1891, el dia en què una esquadra revolucionària bombardejava la ciutat i en ple caos polític argentí, per tirar endavant el que devia ser un projecte i una il·lusió personal. La sucursal s’inaugurà el 9 de desembre de 1891.

La Memòria del banc corresponent a l’exercici del 1892 explica les nombroses operacions realitzades per la filial argentina. Ha importat gèneres de llana procedents de Sabadell, Terrassa i Alcoi. Té la representació del paper de fumar marca La Preferida, de l’empresa Fills de Jaume Tort, també d’Alcoi. Intenta obrir un mercat propi per a vins del Priorat, Màlaga i Jerez. Exportava llanes cap a França, que eren rentades a Bedarius i reexportades cap a Sabadell, un cop netes. Però l’augment dels aranzels pel que fa a llanes rentades obliga a tancar el rentador de Bedarius el 1893. La situació política argentina afectava el comerç i perjudicà fortament la marxa de les operacions.

Aquesta és la llista dels industrials llaners en la constitució del Banc:

• Armengol i Altayó, Francesc
• Armengol i Bordas, Francesc
• Badia i Capdevila, Antoni
• Bru i Beltran, Joan
• Brujas i Pellicer, Joan
• Brujas i Romeu, Mateu
• Brujas i Servat, Agustí
• Campmany i Agustí, Josep
• Casablancas i Peig, Ferran
• Casals i Casabayó, Antoni
• Casanovas i Amat, Antoni
• Casanovas i Ferran, Antoni
• Casanovas i Miarons, Josep
• Casanovas i Sallarès, Antoni
• Codina i Castelltort, Salvador
• Comas i Magenti, Josep
• Comerma i Ferrer, Joan
• Corominas i Pla, Joan Baptista
• Corominas i Pla, Zenon
• Costajusà i Cañomeras, Jaume
• Crehueras i Brujas, Pere
• Domènech i Bracons, Feliu
• Duran i Folguera, Josep Antoni
• Duran i Mandri, Josep
• Duran i Mimó,
• Josep de Calasanç
• Duran i Salt, Josep
• Farrés i Viñas, Joan
• Feliu i Coma, Manuel
• Figueras i Belloch, Joan
• Folch i Barral, Joan
• Garriga i Amigó, Joaquim
• Gili i Oller, Joan
• Gorina i Borrell, Joan
• Gorina i Morató, Joan
• Gorina i Pons, Florenci
• Gorina i Pujol, Jaume
• Gorina i Pujol, Josep
• Gorina i Pujol, Tomàs
• Griera i Dulcet, Marc
• Gual i Vials, Miquel
• Guitart i Fortuny, Joan
• Llonch i Font, Francesc
• Llonch i Sanmiquel, Joan
• Marcet i Martinella, Salvador
• Masagué i Vilarrubias, Joan
• Molins i Feliu, Jaume
• Montllor i Juncà, Pau
• Moragas i Campañá, Joan
• Morral i Badia, Martí
• Oller i Tarradas, Joaquim
• Pagès i Dages, Joaquim
• Pineda i Puig, Bertomeu
• Pla i Martínez, Feliu
• Planas i Borrell, Josep Antoni
• Prat i Lagarriga, Josep
• Puigmartí i Casadesús, Ignasi
• Ramoneda i Gené, Francesc
• Roca i Dancà, Antoni
• Roca i Juanico, Francesc
• Romeu i Artigas, Joan
• Romeu i Miarons, Silvestre
• Saladrich i Duran, Francesc
• Salas i Carol, Salvador
• Sallarés i Marra, Joan
• Sallarès i Pla, Joan
• Soler i Domènech, Marc
• Soler i Morer, Rafael
• Soler i Pla, Joan
• Subirachs i Valls, Antoni
• Torras i Pons, Fidel
• Torras i Pujalt, Jaume
• Turull i Comadran, Enric
• Turull i Salas, Pau
• Vila i Fusté, Josep
• Vila i Renom, Josep
• Vilargunté i Santacreu, Josep
• Viloca i Comadran, Pere
• Voltà i Vivé, Emili
• Voltà i Vivé, Josep

Font: "Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona", 12 de febrer de 1882.

Condicionament de Sabadell. Moviment de primeres matèries.

El 30 de juny de 1894 es tancà l’oficina de Buenos Aires. L’experiència havia durat dos anys i mig. Els negocis de llanes continuaren a través d’una participació majoritària del banc en la societat Llonch i Companyia, dirigida des de l’Argentina pel qui havia estat el seu director. Però els resultats seran negatius i el 1897 es liquidà el negoci.

El Banc de Sabadell mantindrà viva la secció de llanes fins el 1907 i prendrà part en altres negocis com la compra-venda de carbons, destinats en bona part als vapors sabadellencs, i a Joan Brujas i Companyia, Societat en Comandita, que produirà gas i electricitat a Sabadell.

Els negocis industrials del banc deixaran molt mal record i mal gust de boca als responsables executius del Banc de Sabadell. Tan mal gust, que faran creu i ratlla per sempre més a tot el que podien ser operacions no relacionades amb l’activitat bancària.

Bibliografia

• Banc de Sabadell. Cent anys d’història, Sabadell 1982.

El Condicionament de Sabadell

El 1908 el Gremi de Fabricants posà en marxa el Condicionament Públic Municipal, seguint l’exemple del que havia fet Terrassa dos anys abans.

La llana condicionada segueix una evolució similar a la del Condicionament de Terrassa, amb unes xifres inferiors, fins els darrers anys del quadre en els quals el moviment queda al mateix nivell.

Els vapors llaners i els vaporistes

Localització dels vapors llaners de Terrassa i Sabadell.

Una característica comuna a Sabadell i Terrassa és l’existència d’unes instal·lacions constituïdes per unes naus industrials, màquina de vapor i transmissions de la força, que s’ofereixen en lloguer als empresaris.

Entre els industrials hi ha qui té el seu propi vapor i l’ocupa totalment, hi ha qui l’ocupa parcialment i lloga la resta, i hi ha també instal·lacions pensades exclusivament per ser llogades. Els propietaris seran anomenats vaporistes.

La ciutat de Barcelona també n’havia tingut, quan aparegué la màquina de vapor, però els vapors de lloguer declinaren aviat. En canvi, a Sabadell i a Terrassa es mantenen fins que s’imposa l’electricitat com a font energètica, ja ben entrat el segle XX.

Terrassa: La Auxiliar Tarrasense. El Vapor Gran de Terrassa

Josep Oriol Mauri i Puig construí el que serà anomenat Vapor Gran, el 1855. L’empresa serà la que ell encapçalava: Josep O. Mauri i Companyia. L’establiment donarà a dos carrers: Baldrich i Sant Genís.

El propietari era un industrial llaner com el seu pare i se servirà de la força generada pel vapor instal·lat, però la capacitat supera les pròpies necessitats i l’espai edificat també. D’entrada, per tant, el Vapor es destina al lloguer de força i de naus industrials.

La casa de la família Mauri al Passeig de Terrassa, en una imatge recollida a Les cases pairals de Terrassa, de B. Ragón, 1931. Josep Oriol Mauri i Puig va constuir el 1855 el Vapor Gran de Terrassa, que el 1858 seria Llàtzer Ullés i Companyia, i el 1881, La Auxiliar Tarrasense, SA.

Josep Oriol Mauri es dedicà a la fabricació de franel·les i tartans fins el 1857. El 1858 el vapor canvia la denominació i es converteix en Llàtzer Ullés i Companyia, Societat en Comandita, amb el mateix objectiu social. El que ara serà el primer titular de l’empresa, Llàtzer Ullés i Subirana, no era industrial.

El 1881 la societat comanditària es convertí en societat anònima, conseqüència de l’entusiasme que desvetlla aquesta forma jurídica durant els anys de la febre d’or. Però l’únic canvi és el jurídic. Els socis comanditaris canvien la seva participació per accions de l’anònima, que es dirà La Auxiliar Tarrasense, SA.

Així, la relació dels quaranta-set socis ens indica un repartiment considerable del capital social, en el qual no hi ha accionistes majoritaris. El més important, Josep Mauri i Galí, només en té el 12%. Es veu com ha entrat a la societat la segona generació de propietaris i que aquests són fills, néts o nebots dels primers. Gairebé tots són terrassencs i els qui no són residents deu ser com a conseqüència de canvi de domicili. Cal destacar la presència —ben minoritària per altra part— de Pere Masaveu i Rovira, el creador d’una important banca a Oviedo, que està representat a la constitució de l’empresa pel seu parent, Cecili Ullés i Masaveu, fill de Llàtzer.

La Auxiliar Tarrasense, SA. A dalt, balanços (1886-1893). A baix, socis i capital subscrit (1881).

Els fabricants terrassencs estan ben representats en l’accionariat. Són fabricants que tenen llogades instal·lacions i força al Vapor, com els Matarí, o Domènec Domingo, que representa Ramon Ferrer i Martí.

L’objectiu social de La Auxiliar Tarrasense és "explotar, arrendando locales y fuerza motriz, los edificios y maquinaria que posee en Tarrasa... El establecimiento podrá arrendarse para la colocación de toda clase de máquinas propias para la fabricación de géneros de lana, con preferencia a las de algodón, seda u otra materia", article 3r dels Estatuts. Cal destacar aquesta prioritat que es dóna a la llana, en un establiment que porta el nom de la ciutat, amb relació a altres fibres tèxtils.

Anunci. (Plànol de Terrassa, 1878).