A la mort del Rei Catòlic, la Generalitat era molt lluny de poder-se considerar el govern, ja fos efectiu o nominal, de Catalunya. Les reformes del darrer Trastàmara havien privat la institució del vigor i la força que l’havien caracteritzada durant el segle XV. Però el cop del 1493 i la introducció de la insaculació havien anat més enllà de permetre una major dependència de la Corona —tema, d’altra banda, que caldria estudiar— i havien significat també el repartiment de la institució entre viles i militars, de manera que s’havia creat un equilibri defensat pels qui estaven a les bosses enfront dels qui podien desitjar-ne la revisió per a entrar-hi.
Més enllà de les qüestions institucionals, era també una xarxa d’interessos familiars i patrimonials: els arrendaments de les taules, el deute públic i els diversos oficis de la institució implicaven famílies i clienteles d’arreu del país. Al cap i a la fi, possiblement la presència territorial de la Diputació era més extensa i intensa que la del mateix poder reial. Dit d’una altra manera, la capacitat que podia arribar a tenir estava per damunt de les seves atribucions legalment reconegudes.
Les debilitats de la Generalitat van quedar ben paleses a la mort de Ferran II. Tot i la impressió general que ha donat la historiografia, l’interregne entre la mort del rei el 23 de gener de 1516 i l’arribada de Carles a la Península Ibèrica el 19 de setembre de 1517 fou bastant conflictiu. No solament fou conflictiva la successió a la Corona d’Aragó, disputada per l’infant Enric, comte d’Empúries, i per Francesc I de Fran-ça, a més del mateix germà de Carles —el príncep Ferran—, sinó que també ho fou la manera de governar el país durant l’absència del nou rei i els desordres provocats per la manca d’un govern fort. Bandolerisme nobiliari, ocupació de poblacions i usurpació de jurisdiccions... Això, al mateix temps que les autoritats catalanes havien d’entrar en relació amb el jove, estranger i ignorant monarca. En aquestes circumstàncies no van ser els diputats els qui van prendre la iniciativa, sinó els consellers de Barcelona. El representant català en l’ambaixada dels regnes de la Corona d’Aragó que es va fer a Flandes pel març del 1516 era el notari del Consell de Cent Jaume Planes, fet que cal ressaltar perquè marca una limitació de la institució al començament del segle XVI: no podia fer ambaixades a reis no jurats, com era el cas de Carles. Qualsevol tramesa de tipus polític —amb les despeses que generava— era sotmesa al control de les corts i, a falta d’aquestes, els diputats no podien fer res més tret de trametre correspondència.
La Diputació del General com a representació de Catalunya
Però seria enganyós suposar, pel que s’ha dit fins ara, que la Diputació no tenia un paper fonamental en la política catalana. D’una banda era la defensora de l’ordenament institucional, però també va anar assumint, al llarg del regnat de Carles, un paper indiscutit de representació del país. Van ser els diputats els qui, a partir del 1523, començaren a celebrar solemnement el dia de Sant Jordi amb una missa i un sermó, als quals acostumaven a assistir els consellers de Barcelona i les autoritats i nobles presents a la ciutat, fins a arribar a ser prou important perquè el 1533 els actes fossin presidits pel mateix Carles V.
Durant el regnat de l’emperador no van faltar ocasions per a demostrar el paper representatiu dels diputats més enllà de les visites reials. Així va ser quan Adrià d’Utrecht, llavors arquebisbe de Tortosa, fou nomenat papa. El 15 de juliol de 1522 se li va fer arribar una ambaixada a Tarragona, on s’estava camí de Barcelona per embarcar cap a Roma, i fins i tot li van cedir la galera de la Diputació. I què es pot dir de la visita feta al rei de França, Francesc I, durant la seva estada a Barcelona! Presoner de Carles V, desembarcà a la capital catalana el 19 de juny de 1525 i l’endemàfou visitat pels diputats en brillant seguici d’oficials de la Generalitat i massers. Fins i tot una ambaixada catalana fou present, el 1526, a les noces de l’emperador a Granada; formada pels diputats eclesiàstic i militar i l’oïdor reial i un seguici amb dotze cavalls i sis atzembles, era una bona mostra que no es parava esment en les despeses. A part l’anècdota d’aquests esdeveniments i d’altres de semblants, s’anava perfilant —en un estadi encara primerenc— una consciència representativa que ultrapassava la pura institució. En l’entrevista amb Adrià d’Utrecht, parlar dels privilegis que la Diputació havia assolit de part de l’Església, com el de poder dir missa al Palau de la Generalitat, era el primer dels objectius, però la presència a Granada anava més enllà, i en l’audiència amb l’emperadriu Isabel no es parlà de la institució, sinó del país, de Catalunya com a cap de la Corona d’Aragó.
Atribucions i realitats
Però el pes simbòlic creixent de la Generalitat havia d’anar acompanyat d’unes atribucions de govern reals. Durant el regnat de Carles V les topades no foren tan freqüents com les que es produïren durant el govern del seu fill, ni tampoc no tingueren la mateixa magnitud, però sí que es començà a veure les que havien de ser font de problemes durant la segona meitat del segle. En primer lloc, els conflictes jurisdiccionals entre la Diputació i la Monarquia. El control del donatiu de les corts va ser una constant en els enfrontaments entre les parts, sobretot a causa de la diferent percepció sobre la seva naturalesa. La Corona considerava que, un cop aprovat, li pertanyia encara que no estigués cobrat, i per tant esperava poder tenir control sobre la seva recaptació, com es plantejà el 1523 quan el mestre racional del rei va voler supervisar com es cobraven i es pagaven els terminis del donatiu, qüestió que va acabar a la Reial Audiència, com hi acabà també la relacionada amb la detenció, pel juny del 1539, de dos escortes de l’oïdor reial per anar armats. S’havien d’aplicar als oficials de la Diputació les prohibicions generals del rei? I quan els diputats van fer arrestar el batlle de Figueres —oficial del rei responsable de l’acció— es capgirà la qüestió: podien, els diputats, castigar un home del monarca per atemptar contra les seves atribucions?
Amb Carles V aparegueren problemes fins aleshores desconeguts —o, si més no, que no s’havien plantejat amb la magnitud amb què es presentaren aleshores—, i que es referien a la defensa del país. Si en temps de Ferran II les guerres amb França havien sovintejat, amb l’emperador foren endèmiques, com ho fou també la pirateria nord-africana, atiada fins a nivells inaudits amb l’arribada de Barba-rossa a la zona. La nova realitat militar havia fet expressar a Alonso de Ravago, aprovisionador de les galeres imperials a Barcelona, «que a causas nuevas eran menester Remedios nuevos y no Constituciones viejas». Aquest concepte va planar sempre sobre les actuacions de l’administració militar a Catalunya, perquè durant el regnat de Carles V per primera vegada hi hagué una estructura dedicada a la guerra, constituïda amb soldats mercenaris castellans, alemanys o italians i amb oficials també estrangers. Tota una nova realitat —i aquí tenia raó Ravago— que no estava considerada en l’ordenament constitucional català, les «Constituciones viejas», a les quals calia enfrontar-se, si calia. I amb elles, a la institució que estava obligada a defensar-les, la Diputació del General.
En nom de l’excepcionalitat bèl·lica es van arribar a realitzar accions absolutament atemptatòries contra la legalitat catalana. El 1525 els diputats van invocar la Constitució de l’Observança per fer front als abusos del capità general dels Comtats, Guillem de Rocandolf, que, entre altres accions, havia atacat Palamós —vila baronial—, fet detenir els francesos habitants del Rosselló i, fins i tot, havia confiscat els xais comprats per la ciutat de Barcelona a França. El 1539, Francesc de Beaumont, capità general als Comtats, va empresonar el lloctinent del diputat local de Perpinyà, agressió directa contra la Generalitat, que s’enfrontà a aquells i altres abusos, com els allotjaments de soldats, amb èxit relatiu.
Tampoc la pugna amb la Inquisició no es va cloure a favor de la Generalitat. Arrossegant-se des del regnat anterior, el Tribunal del Sant Ofici havia entrat a Catalunya com un cos estrany, que primer s’havia intentat expulsar i després, com a mal menor, limitar. Ja en les corts celebrades per Ferran II, especialment la del 1510, s’havia provat de restringir l’actuació dels inquisidors a causes estrictament de fe i limitar el nombre de familiars de la Inquisició, que eren els agents locals. Durant gairebé els dos anys que transcorregueren entre la mort del Rei Catòlic i l’arribada de Carles, les autoritats catalanes van provar tant com van poder de desfer-se’n definitivament, però sense èxit. La Monarquia considerava la Inquisició una peça massa valuosa per a deixar-la perdre sense més ni més. Amb tot, a la Cort del 1519 es van haver de fer noves concessions que anaven en el mateix sentit de les del 1510: nomenament d’un inquisidor general exclusiu de la Corona d’Aragó i limitació dels familiars i temes en què podien actuar els inquisidors. Però totes les promeses que pogués fer el rei es veien desmentides pels fets. No hi va haver inquisidor exclusiu de la Corona d’Aragó, ni es van limitar les actuacions inquisitorials. Amb la Diputació les relacions eren extraordinàriament dolentes, perquè els inquisidors s’entremetien en els comptes de la Generalitat cercant pensions de censals pertanyents a condemnats pel Sant Ofici. El 1520, els diputats havien empresonat el notari de la Inquisició, però els conflictes més greus es van produir durant el 1531, any en què oficials de la Diputació van sorprendre el receptor de la Inquisició venent robes que no havien pagat els drets de la bolla de plom. La venjança de l’inquisidor Ferran de Lloaces —que, irònicament, arribà a diputat eclesiàstic molts anys després— fou una repressió indiscriminada contra ciutadans barcelonins i l’amenaça d’empresonar els diputats.
Problemes d’atribucions, problemes amb la realitat bèl·lica, amb la Inquisició... Per a fer-hi front calia una capacitat que la Diputació d’aquells anys encara no havia arribat a desenvolupar. Les eines de què disposava no eren suficients: la Constitució de l’Observança anava perdent eficàcia a mesura que l’Audiència era més controlada per la Monarquia, fins al punt que els mateixos diputats, el 1533, van arribar a denunciar en corts «que ab lo orde que vuy stà la provisió de l’observança aprofite en res». Calia una major cobertura política, que els diputats van buscar en reunions de membres de braços per a discutir temes que es consideraven substancials, com els referits a la defensa militar o els enfrontaments amb el lloctinent. Començades el 1529, al llarg del regnat se’n van celebrar diverses fins el 1555, i donaren origen a un organisme que tingué un paper fonamental al final del segle XVI: les juntes de braços.
Hi havia també les limitacions internes de la Generalitat, no sempre polítiques, sorgides de la mala gestió i la corrupció, que obligà a constants reformes per la via dels Capítols de redreç de les corts i que feia la institució bastant impopular a causa de la seva imatge de defensora d’interessos econòmics d’uns pocs. Aquells anys van sovintejar les peticions de poblacions i militars per tal que les bosses de la insaculació fossin revisades per ampliar-ne la representació, i perquè es dugués a terme un control més estricte dels cobraments i els pagaments. Com es pot veure per les comissions de les corts, els diputats estaven sotmesos a sospites permanents.
Les primeres taques a l’horitzó: l’època de les regències
Les relacions entre la Diputació del General i la Monarquia van començar a modificar-se a partir de la dècada del 1540, moment en què l’Imperi va canviar els seus vectors internacionals. La derrota del 1541 a Alger havia fet perdre l’impuls mediterrani a Carles V, cada cop més reclamat pels problemes religiosos al Sacre Imperi alemany. Catalunya es tornà encara més perifèrica. La partida de l’emperador el 1543 va tancar una època, perquè la figura de Carles fou cada vegada més llunyana mentre que augmentava en importància la del príncep Felip, regent entre el 1543 i el 1548. Aquell quinquenni, la relació entre les parts encara fou cordial, tot i que els diputats van haver de protestar per les creixents il·legalitats de la Corona sota l’excusa de les necessitats militars. Van fer costat al Consell de Cent contra el proveïdor de les galeres reials, Alonso de Ravago, el 1544; van intervenir a favor dels militars catalans que protestaven per les peticions del lloctinent Juan Fernández-Manrique de Lara y Pimentel, marquès d’Aguilar de Campoo, perquè contribuïssin a la fortificació de Roses els anys centrals de la dècada, i es van encarar al lloctinent sobre la manera poc legal de lluitar contra els bandolers.
La normalitat continuava perquè el regent era el príncep i hereu de la Corona, s’estava a Castella i va poder presidir corts el 1547. Però l’any 1548 la regència passà a Maximilià i Maria, el gendre i la filla de Carles V. Regents de poders limitats, van ser poc més que uns delegats imperials, ja que tenien menys atribucions que l’emperadriu Isabel a la dècada del 1530 o el príncep Felip, cosa que els feia inoperants com a interlocutors dels diputats. Mala cosa en una època marcada per les necessitats defensives per terra i per mar i per les constants extralimitacions del lloctinent com a capità general, especialment al Rosselló i la Cerdanya. Aquesta falta d’interlocució obligà a trametre una ambaixada dels diputats a Alemanya el 1550 per poder parlar directament amb qui tenia encara el veritable poder, Carles V.
Tot i la breu estada del príncep Felip a la Península entre el 1551 i el 1554 i la celebració de corts, la nova regència de la reina Joana de Portugal —una altra de les filles de l’emperador— va estar marcada essencialment per un fet: com portar endavant el procés de les abdicacions de Carles V del 1556 sense haver de complir les lleis de la Corona d’Aragó, que haurien obligat Felip a tornar a la Península Ibèrica per jurar com a nou rei. Això va provocar una situació d’interinitat, ja que a Catalunya l’abdicació de Carles V no es va oficialitzar mai. La realitat política d’un ampli imperi s’havia imposat per damunt de la legalitat d’un regne.
Al final del regnat, el balanç era que la Generalitat havia evolucionat i crescut: en recursos, gràcies a la progressiva millora de l’economia, i en atribucions, gràcies a les periòdiques reunions de corts convocades per l’emperador Carles. Tot plegat l’havia fet créixer en significació i representació. A mitjan segle XVI era una institució tan viva i tan dinàmica com la societat de la qual emanava i amb capacitat per a enfrontar-se a una monarquia també puixant i cada cop més allunyada del país.