Plafó ceràmic de Sant Jordi, Palau de la Generalitat.
R.M.
La Diputació del General encetà la segona meitat del cinc-cents amb una notable salut financera, derivada de l’exercici de la seva funció fiscal en un temps de bonança econòmica. Atès que la fiscalitat del General s’assentava sobre els intercanvis comercials i sobre la producció, bàsicament tèxtil, el ritme dels seus ingressos anà indestriablement lligat a la conjuntura econòmica. Els anys centrals del segle, i encara fins a la meitat de la dècada dels vuitanta, foren d’enorme puixança. Aquesta es reflectí —encara que en el seu context peninsular inflacionari, i amb la necessitat de fer front a les dimensions creixents del frau i als conats de resistència antifiscal sovint indestriables de l’anomenat bandolerisme— en un notable increment de la capacitat fiscal de la Diputació del General, que entre el 1551 i el 1581 augmentà el 135% la seva principal font d’ingressos, és a dir, els drets de la bolla de plom i del segell de cera. Encara que les dues darreres dècades del segle estigueren marcades per les dificultats cada vegada més punyents a l’hora de cobrar dels arrendataris privats els drets de què era titular la institució, al llarg del conjunt de la segona meitat del XVI la Diputació experimentà un notable impuls econòmic que es manifestà, especialment a partir de la dècada dels setanta, en un considerable augment de les despeses en matèria política i, sobretot, en un increment de la seva importància com a administració, amb un abast d’influència cada vegada més pròpiament nacional.
Distribució ocupacional dels mosquetes o guardes extraordinaris del General. 1560-1599.
Font: M. Pérez Latre
Fou durant el darrer terç del cinc-cents que l’arrelament de la Diputació del General com a institució verament representativa del marc nacional català féu algunes de les passes més importants. Un bon exemple d’aquesta voluntat expansiva fou la política encaminada a l’edificació de noves cases del General a les principals viles i ciutats del país, com ara a Cervera, Lleida, Girona, Tarragona o Tortosa, centres on la Diputació disposà, a partir dels anys setanta i vuitanta del segle XVI, de nous immobles plenament adaptats a les seves funcions de govern i recaptació. Però el creixement administratiu es manifestà sobretot en un notable increment del personal al servei de la institució: el 1585 —data, probablement, en què arribà al seu màxim l’expansió administrativa de la Generalitat moderna, si més no pel que fa al volum de funcionaris— es pot calcular aproximadament en mig miler el nombre de policies de la Generalitat (els anomenats mosquetes o guardes extraordinàries) fiscalitzant camins, ciutats i viles, un nombre semblant d’oficials recaptadors dels drets d’entrades i eixides escampats a les fronteres terrestres i marítimes, així com a les principals vies de comunicació de tot el país, i encara un altre mig miler d’arrendataris particulars, partícips i oficials propis d’aquells, ocupats en la recaptació dels esmentats drets de la bolla de plom i del segell de cera arrendats a mans privades. Cal insistir en el fet que, probablement, ni abans ni després d’aquell període, no hi hagué mai tanta gent relacionada personalment amb els interessos de la institució. El creixement de la Diputació durant la segona meitat del cinc-cents presentà encara un evident vessant jurisdiccional i simbòlic, amb pregones manifestacions en la constant ampliació i redecoració del Palau barceloní —fins a la polèmica construcció durant el canvi de segle de l’actual façana de Sant Jaume, quan el consistori de diputats i oïdors fou acusat de bastir una veritable fortalesa, un ‘presidi’, contra el rei al cor de la capital catalana—; en la represa amb nova intencionalitat social i política del vell culte de la casa comtal barcelonina a sant Jordi —amb l’esplendor de les seves celebracions a Barcelona i els principals centres recaptadors—; en les millores en la instal·lació i la descripció dels propis fons documentals introduïdes a l’arxiu de la institució, o en la construcció de presons pròpies per a recloure defraudadors i deutors, evitant qualsevol possibilitat que s’emparessin en el poder d’altres jurisdiccions per a defugir llurs responsabilitats financeres envers la institució.
Distribució estamental dels oficis ordinaris de la Diputació del General. 1561-1599.
Font: M. Pérez Latre
Però si per a la Generalitat catalana el regnat de Felip II de Castella i I de Catalunya-Aragó constituí un període expansiu des del punt de vista fiscal, administratiu, jurisdiccional i simbòlic, com a lògic corol·lari, i després de dècades de contínues friccions entre la Terra i la Monarquia, també el capteniment polític de la institució experimentà una modificació clau a partir de la Cort de Montsó del 1585. Aquella Cort, veritable trobada clau entre la Terra i la Monarquia, tingué una profunda significació política. D’una banda, escenificà l’enèsim fracàs de l’intent de reforma dels mecanismes de l’Observança, a través de la qual es pretenia mantenir compensada la balança dels interessos entre rei i regne. De l’altra, visqué la formalització d’unes renovades estructures polítiques de suport a les decisions del petit consistori de sis diputats i oïdors —les anomenades Juntes de Braços i llurs comissions delegades, dites divuitenes—, novetat que comportà l’obertura de la institució a la participació de més de 600 persones durant els triennis del 1587 i el 1590, una xifra prou notable d’acord amb els criteris de la representació política de l’època. Semblants canvis polítics no feien sinó treure a la llum problemes de llarg recorregut. La consciència de la inutilitat dels mecanismes de l’Observança, arbitrats de feia cent anys, en temps de Ferran II —segons els quals, davant les contrafaccions comeses pels oficials reials, la Diputació havia de limitar-se a interposar els anomenats processos de dubte davant la Reial Audiència, responsable en la majoria dels casos de les mateixes irregularitats denunciades—, portà aquells consistoris dels triennis a l’entorn del 1590 a tirar endavant una actuació creixentment extrajudicial, al marge d’uns canals, com aquells, que es consideraven del tot inservibles. El Consell de Cent de Barcelona ja havia apuntat durant la Cort de Montsó del 1585 que el manteniment de la Constitució de l’Observança en els mateixos termes no era sinó, literalment, la «destructió de Cathalunya», fet que, tanmateix, no commogué els negociadors de la part reial. I encara la mateixa ciutat afirmà també —i repetí després en termes gairebé idèntics a la Cort del 1599— que ningú no recordava, tot i les nombroses contrafaccions comeses durant dècades pels oficials reials a Catalunya, que l’Audiència mai hagués fet declaració de contrafacció contra cap oficial reial.
La Diputació respongué a aquest repte —el del bloqueig de reforma dels mecanismes de l’encarcarada Observança, volgut per la monarquia dels Àustria— per mitjà de dues vies principals. D’una banda, a través del reforçament d’una tendència ja manifestada amb anterioritat, es tendí al recurs cada vegada més freqüent a les ambaixades a la cort, fet que, tot i suposar una important càrrega financera per a la institució, cercava trencar les xarxes ordides entre els principals responsables polítics reials a Catalunya i els ministres de Madrid. Aquest recurs a la mateixa presència del rei era sobretot el resultat de la desconfiança creixent dels estaments en la figura virregnal, desconfiança guanyada pas a pas a través de les prolongades i conflictives lloctinències protagonitzades per nobles castellans —a tota hora condicionats per les prioritats militars de la Monarquia— de don García Álvarez de Toledo y Pimentel-Osorio (1558-64), de don Diego Hurtado de Mendoza y de la Cerda (1564-71) i, sobretot, del prior don Fernando Álvarez de Toledo (1571-80), plançó de la nissaga dels Alba, que havia protagonitzat una lamentable acusació de complot per assassinar-lo, adreçada contra els seus creditors, a fi de desempallegar-se del deute que el seu tren de vida nobiliari li havia comportat. A recer d’aquests personatges, molt especialment del prior, havia anat bastint-se, a més, un grup de poder —dominat pels jutges del Consell Reial i els ministres del Consell d’Aragó— decidit a imposar l’expansió de la jurisdicció reial com a via adequada per a l’encimbellament dels seus components. Davant aquest panorama, el diàleg directe amb el monarca havia de facilitar, teòricament, la fluïdesa de les relacions entre aquest i la Diputació, sense la incòmoda mediació dels seus ministres al Principat. En la pràctica, però, aquesta via fou freqüentment boicotejada pel mateix rei, poc amatent a atendre directament els seus vassalls catalans, principalment per la desautorització que d’aquesta atenció es desprenia sobre els seus propis ministres.
Però, més enllà de les ambaixades, el segon i fonamental recurs extrajudicial emprat per la Diputació —origen dels principals moments de tensió política de tot el segle entre la Terra i la Monarquia— fou el de les anomenades actuacions jurídiques de fet. Mitjançant aquestes, en comptes d’interposar el tradicional procés de dubte davant la Reial Audiència instant el respecte a les Constitucions, la Diputació començà, a partir del 1587, a actuar en forma criminal, mitjançant processos interns en defensa de la seva jurisdicció, contra tots aquells oficials que cometessin contrafaccions, sobretot si aquelles dificultaven o, si més no, afectaven més o menys directament l’actuació de la institució en els seus afers propis. Aquestes actuacions jurídiques, de fet no eren sinó una drecera per a esquivar el bloqueig reial de l’Observança: cercaven forçar per la via pràctica la forma de resolució de les contrafaccions que havia estat rebutjada pel monarca durant la celebració de les corts. Comportaven, i això encara era més perillós per als interessos de control polític del país per part de la Monarquia, la creació de comissions negociadores paritàries de representants del rei i la Terra que discutien l’afer en qüestió i arribaven a una solució consensuada. Es tractava, doncs, de forçar per la via dels fets allò que havia estat explícitament rebutjat pels tractadors reials durant la negociació d’una cort que tal vegada trigaria dècades a tornar a ésser convocada.
És per aquest motiu que el Consell d’Aragó, després de diverses actuacions de fet de la Diputació, pel novembre del 1590, lamentà que la institució actués fent ofici de jutge i no de part —en paraules del comte d’Aitona, com a «jueces superiores como de República»—, i denuncià la peculiar interpretació de les Constitucions realitzada per les divuitenes i els diputats i oïdors. No cal dir que el monarca i els seus ministres eren del tot contraris a una negociació d’igual a igual, un mecanisme que consideraven més propi d’una república a l’estil neerlandès, genovès o venecià, i que comportava, en llurs pròpies paraules, «llevar la corona del cap a sa magestat». És per això que al principi del 1592, a fi d’evitar que caigués sobre Catalunya la repressió derivada de la consumada invasió d’Aragó per les tropes de Felip, una part dels estaments catalans proposaren com a solució de darrera hora la renúncia definitiva amb vista al futur a tractar els contenciosos entre la Monarquia i la Terra pel que anomenaren «via arbitrària», i hagueren de plegar-se a una solució per «lo punct de la justítia», amb sotmetiment a la suprema jurisdicció de la Reial Audiència i a la superioritat del rei. Per als resistents al si de la Diputació, en canvi, l’actuació contra el diputat Joan Granollacs d’ençà del 1591 denotà la voluntat del rei d’«usar de poder absolut, y no de justítia».
En definitiva, aquesta cerca, entomada al si de la Diputació, de nous mecanismes d’equilibri polític porta a reflexionar sobre la viabilitat general del sistema de govern dels Àustria, menat definitivament al desastre amb la Revolució Catalana del 1640, de la qual ben bé no arribà mai a recuperar-se. Sembla clar que tal sistema, com tots, havia de servir no pas per a evitar el sorgiment dels problemes de caràcter social i polític, sinó per a encaixar-los i per a donar-los una sortida que suscités els mínims consensos necessaris per a mantenir-lo en ús. En la pràctica, però, amb conats anteriors, però sens dubte al llarg del darrer terç del cinc-cents, el sistema de govern dels Àustria a Catalunya es trobà progressivament mancat d’aquests mecanismes d’equilibri, el principal dels quals teòricament havia d’ésser la vella Observança, en el control de la qual la Diputació volia un paper molt més decisiu. El fet que Felip pogués forçar els mecanismes del govern del país el 1593 fins arribar a la revocació de la legislació aprovada en corts amb els representants de la Terra —enmig d’un clima d’indubtable coerció militar— significà un frustrant final de trajecte que marcà els representants d’una generació en la política catalana. Aquesta cerca de noves fórmules polítiques, aquest fracàs en la reforma del sistema, en tot cas, sembla clar que vol trencar la tòpica visió de la Diputació del General —i en termes globals, de les institucions catalanes modernes— com a anquilosada o inservible. Els estaments manifestaren clarament al llarg del darrer terç del cinc-cents quines eren les reformes que calia endegar per fer més operativa la Diputació, peça clau del sistema polític català. Una altra cosa és que la Monarquia desitgés realment aquesta operativitat i les possibilitats de nova representació d’interessos econòmics, socials i polítics que institucions com ara la Diputació del General de Catalunya podien i, cada vegada més, tendien a encarnar de forma autònoma.