És una espècie de grandària mitjana dins els mamífers dels Països Catalans, amb un morfotipus inconfusible, més petit i arrodonit que la llebre. Les extremitats posteriors són adaptades al salt i a la carrera i li permeten assolir velocitats de fins 40 km/h.
Biologia
Pot ocupar biòtops diversos. Generalment, el requeriment principal és la naturalesa del sòl.
Per tal d’excavar els seus caus, requereix terrenys sorrencs o argilosos. Normalment, prefereix terrenys oberts, camps abandonats o garrigues, si bé també pot habitar zones boscoses, poc frondoses, sense pujar gaire en altitud. Als boscos, sovinteja les clarianes i els marges del bosc amb prats o conreus.
És bàsicament vegetarià, encara que, de vegades, també pot menjar restes d’origen animal. És una espècie molt polífaga i hi ha dades que indiquen que, durant l’època de disminució del conill per la mixomatosi (1953-60), a França es va recuperar la vegetació herbàcia a indrets on la densitat de conills impedia un creixement normal.
El seu ritme d’activitat és principalment crepuscular i nocturn, amb dos màxims, un a la posta del sol, el més intens, i un altre a l’alba. No obstant això, i sobretot en anys d’elevada densitat poblacional, no és rar veure’l a ple dia, per exemple, a les zones de garriga. Durant l’any, és més fàcil veure’l fora de l’època de caça, ja que, quan s’aixeca la veda, la pressió dels caçadors el fa més desconfiat.
El cicle de reproducció va de desembre-gener a juny-juliol. Els valors màxims de la longitud testicular es detecten a finals de l’hivern i els mínims, durant l’estiu, en què s’observa, també, la retirada dels testicles de l’escrot cap a la cavitat abdominal. Segons Soriguer, a l’Andalusia occidental, el nombre mitjà d’embrions per gestació és de tres amb intervals que van d’un a cinc; a Gran Bretanya, Brambell trobà intervals superiors, entre quatre i dotze. La gestació dura trenta dies i, a l’Andalusia occidental, el nombre de gestacions per temporada i femella dóna els següents percentatges: el 44 % presenten una sola gestació; el 38 % en presenten dues i el 17 % poden arribar a tres.
Els conills construeixen llorigueres, on viuen i creixen les cries, anomenades llorigons. En efecte, són bons excavadors i fan caus llargs i ramificats que es poden intercomunicar amb altres quan la població és densa. A l’època de cria, les femelles excaven una lloriguera molt simple, constituïda per una sola galeria que ella mateixa excava a alguns metres del cau d’habitatge. La mare fa un niu amb pèl del seu cos. En néixer, els conillets són cecs (triguen uns deu dies en obrir els ulls) i són desproveïts de pèl. Les cries neixen en un estat de desenvolupament més retardat que els llebretons i requereixen una estada al niu més llarga. La femella alleta les cries uns cinc minuts cada 24 h, però la llet és molt nutritiva (10 % de contingut gras i 15 % de proteïnes). Aquest és l’únic contacte que s’estableix entre la mare i les cries fins que ja poden alimentar-se elles mateixes a les tres setmanes d’edat. Els conills arriben a la pubertat entre els tres i els cinc mesos de vida. Hi ha una relació directa entre la latitud i la durada de la gestació, de manera que aquesta és més curta a les zones nòrdiques que a les mediterrànies. L’avantatge del cicle de reproducció curt és que pot assegurar un màxim de cries durant l’època favorable. I, al contrari, l’existència d’un període de gestació llarg presenta avantatges a les terres meridionals, ja que els conills, en néixer en un estat de desenvolupament més avançat, poden abandonar abans la lloriguera i eviten, així, l’acció dels depredadors.
Els conills tenen un potencial reproductor molt elevat que fa que puguin assolir grans densitats poblacionals i que els confereix una gran capacitat colonitzadora. Aquesta capacitat reproductora, juntament amb la facilitat amb què es pot criar en captivitat i l’aprofitament tant de la pell com de la carn, ha fet que, des de temps antics, hagi estat en contacte amb l’home. Se sap que, a Mallorca, per exemple, foren introduïts pels homes de les èpoques talaiòtiques (Sant Llorenc, Mallorca, 1100 anys aC). Els romans consideraven la carn i els embrions de conill com una delicadesa i construïren tanques ("leporaria") per a la seva cria. La qualitat de la seva carn ha fet que fos una font de proteïnes molt important per a l’home durant èpoques pretèrites. Durant l’edat mitjana, eren criats als monestirs i això contribuí a la seva expansió, ja que moltes de les poblacions salvatges d’Europa central són descendents dels que se n’escapaven. La moderna pràctica agrícola, amb la deforestació i la creació de grans extensions de cultius, ha contribuït, de manera important, a l’expansió de l’espècie, tant pel que fa a les disponibilitats creixents d’hàbitats adequats com a l’eliminació dels depredadors.
És conegut el cas de la introducció del conill a Austràlia i les conseqüències que aquest fet tingué, posteriorment, en les poblacions europees. A finals del segle passat, fou introduït a Austràlia (1859, a l’estat de Victòria) i Nova Zelanda. L’arribada a un medi nou, apte per a la seva colonització i sense depredadors, provocà una ràpida expansió de l’espècie pel continent, i aquesta va arribar a erigir-se en un autèntic flagell per a l’agricultura i la vegetació, que només fou aturat amb l’aplicació del virus que provocà la mixomatosi, als anys 1951-52. Ara bé, al mateix temps, la inoculació d’aquest virus a una població del S de França, féu que la malaltia s’estengués per tot el continent i per Gran Bretanya i provoqués una autèntica mortaldat de conills. Actualment, sembla que, tant a Europa com a Austràlia, els conills van generant certa resistència a la mixomatosi i les poblacions van recuperant-se a poc a poc.
Els conills constitueixen societats poligàmiques i jerarquitzades on els mascles són dominants. Són animals sedentaris. Segons Niethammer, en un experiment fet a Alemanya, que consistí a capturar, marcar, deixar anar i recapturar 63 individus, onze d’aquests foren recapturats a menys de 50 m del lloc de partida i quinze, a menys de 100 m. Sembla que quan es transporta un conill a més de 1000 m del seu cau és incapaç de tornar-hi.
Corologia
El conill habita a la península Ibèrica, França, Gran Bretanya i gran part de l’Europa central. És rar a Itàlia, on hi ha poblacions esparses, i a Grècia. Als països escandinaus, ha estat introduït (a punts de Noruega i Dinamarca i al S de Suècia, amb finalitats cinegètiques). Es considera que l’àrea originària de dispersió de l’espècie fou la península Ibèrica. Ha estat introduït a pràcticament totes les illes de la mediterrània central i occidental. És difícil donar una àrea concreta de distribució ateses les introduccions que es fan amb finalitats cinegètiques.
Actualment (1987) hi ha intents d’introduir amb finalitats cinegètiques el conill americà (Sylvilagus floridanus). que fenotípicament és com el conill però més arrodonit i petit, amb les orelles més petites i arrodonides i la cua petita i arrodonida de manera que, de lluny, sembla un borró blanc de cotó.
Als Països Catalans, habita arreu, si bé és més abundant a les terres baixes que als Pirineus. A la Catalunya Nord, ha estat localitzat fins a 2000 m a l’E dels Pirineus, però és rar. Les poblacions més nombroses es troben per sota dels 800-1000 m.
Registre fòssil i variabilitat
Aparegué a França en jaciments de l’interglacial Riss-Würm (jaciment de Lunel Viel, al S de França), a finals del Pleistocè. Posteriorment, desaparegué de la fauna de França mentre que es mantingué com a habitant natural a la península Ibèrica, que va ser el nucli de l’expansió posterior de l’espècie cap a Europa. És una espècie monotípica.