Dels inicis de l’Eocè mitjà ens han arribat restes d’uns mamífers de vida aquàtica i forma hidrodinàmica que sembla que van evolucionar a partir d’un grup d’insectívors próxim als ungulats. Aquests mamífers primitius, coneguts amb el nom d’arqueocets, es van extingir, probablement, a finals de l’Eocè o a principis de l’Oligocè. En canvi, un o més tàxons encara no identificats actualment i d’evolució semblant, peró independent, a la dels arqueocets van evolucionar i donaren lloc als cetacis actuals. Avui en dia, aquest procès evolutiu no és encara aclarit i es discuteix si els dos subordres de cetacis vivents —odontocets i misticets— tenen un origen comú o si, contràriament, provenen de distints antecessors. De qualsevol manera, tot i el seu possible origen polifilètic, tots els cetacis vivents comparteixen unes caracteristiques comunes.
Les particularitats anatòmiques i fisiològiques
Aspecte extern d’un cetaci, concretement d’un dofí (A), i detall de la cara ventral d’un mascle (A’) i d’una femella (A"). Hom ha indicat en el dibuix: 1 meló, 2 espiracle, 3 aleta dorsal, 4 melic, 5 aleta pectoral, 6 orifici auditiu, 7 plec genital, 8 anus, 9 plec mamari.
Amadeu Blasco, segons L. Watson.
El règim de vida totalment aquàtic dels cetacis ha produït modificacions importants en el seu cos respecte al patró anatómic i fisiológic típic de la resta dels mamífers. Així, per tal de disminuir els fregaments i facilitar els desplaçaments de l’animal per l’aigua, el seu cos ha pres una forma afuada i hidrodinàmica i ha reduït al màxim totes les estructures sobresortints, a excepció de les que realitzen funcions locomotrius. El pelatge ha desaparegut quasi completament (existeixen només uns pocs pèls aïllats a la regió cefàlica). Les mamelles i els testicles són interns i l’órgan copulador es troba invaginat, de manera que només surt a l’exterior en el moment de l’aparellament. Les extremitats posteriors també han desaparegut totalment o, en alguns casos, han quedat reduïdes a unes restes òssies sense cap funció locomotriu i invisibles exteriorment. La natació es realitza a través de l’impuls produït per una aleta caudal sense sosteniment ossi intern disposada en el pla horitzontal (recordem que els peixos la tenen en el pla vertical). La funció de les aletes pectorals o extremitats anteriors s’ha reduït a l’estabilització i direcció del moviment, a les quals ajuda una aleta dorsal —també sense esquelet intern— present en la majoria d’espècies.
L’espiracle dels misticets té forma de lletra V i cadascun dels seus dos conductes respiratoris arriba a l’exterior independentment, com observem a la fotografia, d’un rorqual comú (Balaenoptera physalus). En els odontocets, en canvi, l’espiracle té forma semicircular i els dos conductes es fusionen en un de sol abans de sortir a l’exterior.
Àlex Aguilar.
Per tal que el cetaci pugui respirar seguint la trajectòria normal de la seva natació, els conductes respiratoris s’han desplaçat i s’obren a l’exterior a través d’un espiracle situat dorsalment a la regió cefàlica. Un sistema complex de vàlvules i sines que es troba a les porcions externes dels conductes aeris permeten una respiració ràpida i eficient i un hermetisme total, que impedeix el pas de l’aigua als pulmons, fins i tot en les condicions més extremes de pressió.
L’aparell filtrador i la cavitat bucal dels balenoptèrids (A) són relativament petits, però la regió anterior del cos (A’) presenta uns plecs que permeten l’expansió de la cavitat bucal i augmenten la capacitat de filtració; per aquest motiu no és necessari que el rostre sigui corbat i les barbes no fan més de 80 o 90 cm de llargada. En els balènids (B), en canvi, l’absència de plecs ventrals obliga que el rostre (B’) tingui una forma arquejada, les barbes siguin llargues (fins de 4 m de longitud) i el cap sigui de grans dimensions per a poder filtrar grans quantitats d’aigua; tot plegat fa que tinguin una silueta arrodonida i poc estilitzada. En els odontocets (C), la boca acostuma a ser llarga i estreta i sovint només té dents funcionals a les mandíbules inferiors (C’).
Amadeu Blasco, segons L. Watson i altres autors.
Gran part de les funcions fisiològiques dels cetacis exigeixen immersions a gran profunditat i durant lapses perllongats. En el catxalot i en alguns zífids, per exemple, no és rar que la captura de l’aliment s’hagi de realitzar a profunditats superiors als 800 m, la qual cosa exigeix a aquests animals una capacitat de capbussada molt superior a la d’altres mamífers, i l’apariament, la fugida o la mateixa natació acostumen a necessitar intervals perllongats en els quals el cetaci ha de romandre submergit. El cos dels cetacis s’ha adaptat convenientment per a poder augmentar la seva capacitat d’immersió. En primer lloc, el volum pulmonar s’ha reduït, en comparació amb el dels mamífers terrestres, ja que uns pulmons grans només permetrien una millora petita en la reserva d’oxigen durant la immersió, però donarien a l’animal una flotabilitat excessiva que li impediria capbussar-se adequadament; d’altra banda, el volum sanguini ha augmentat i la sang és molt més rica en pigments respiratoris, la qual cosa permet una fixació major d’oxigen. En segon lloc, per tal d’aconseguir una ventilació més eficient, la major part de les costelles no es troben unides a l’estèrnum. Això permet una flexibilitat més gran a la caixa toràcica, que pot intercanviar l’aire d’una manera més eficient, i és un avantatge per a la immersió; en canvi, és la causa que, quan el cetaci s’amorra en una platja, el seu propi pes li impedeixi respirar i li produeixi la mort per asfíxia. Finalment, quan un cetaci es capbussa es produeix una vasoconstricció dels conductes sanguinis més superficials (els que reguen el greix i la musculatura) i la circulació es restringeix als òrgans interns, més necessitats d’una aportació continuada d’oxigen (cor, cervell, fetge, etc.), mentre que la resta de teixits funciona anaeròbicament. Paral·lelament a la vasoconstricció, el ritme cardíac descendeix de manera sobtada (bradicàrdia) i la sang oxigenada circula lentament pel circuit intern; així aconsegueix un estalvi substancial de les reserves d’oxigen. En el catxalot existeix, a més, l’anomenat «òrgan d’espermaceti», que és un conjunt de compartiments farcits de greixos i ceres situat a la part anterior del cap, i que hom creu que serveix per a regular, d’una manera dinàmica, la flotabilitat de l’animal i que possibilita un estalvi energètic important durant la capbussada.
La taula següent reuneix les característiques morfomètriques dels cetacis que viuen a les aigües catalanes. Cal tenir en compte que en altres oceans algunes espècies poden tenir grandàries una mica diferents; especialment, en aigües antàrtiques, els misticets acostumen a atènyer talles considerablement superiors. (Dades elaborades pels autors.)
Característiques morfomètriques dels cetacis que viuen a les aigües catalanes
| ESPÈCIE | LONGITUD EN NÉIXER (m) |
LONGITUD MITJANA (m) |
LONGITUD MÀXIMA (m) |
COLOR BARBA/SERRELL O NOMBRE DE DENTS | ||
|---|---|---|---|---|---|---|
| ♂ | ♀ | ♂ | ♀ | |||
| Balena blava (Balaenoptera musculus) | 7 | 25 | 26 | 26 | 28 | negre/negre |
| Rorqual comú (B. physalus) | 6-6,5 | 19 | 20 | 21 | 22,5 | gris crema/gris crema |
| Balena del nord (B. borealis) | 4-5 | 12,5 | 13 | 16 | 17 | negre/blanc |
| Rorqual d’aleta blanca (B. acutorostrata) | 2,5-3 | 8 | 8,2 | 9,5 | 9,5 | crema/crema |
| lubarta (Megaptera novaeangliae) | 4,5-5 | 14 | 14,5 | 16 | 16,5 | gris fosc/gris fosc |
| Catxalot (Physeter macrocephalus) | 4 | 15 | 11 | 19 | 15 | 20-30 (mand. inf.) |
| Balena amb bec de Cuvier (Ziphius cavirostris) | 2-2,5 | 6 | 6 | 7 | 7 | 1 (mand. inf.) |
| Balena amb bec de Blainville (Mesoplodon densirostris) | ≃2 | 4,5 | 4,5 | ? | ? | 1 (mand. inf.) |
| Dofi comú (Delphinus delphis) | 0,8-1 | 2,2 | 2,2 | 2,6 | 2,6 | 40-60 |
| Dofi llistat (Stenella coeruleoalba) | 1 | 2 | 2 | 2,4 | 2,4 | 35-45 |
| Dofi mular (Tursiops truncatus) | 0,8-1,3 | 3 | 2,8 | 4 | 3,5 | 20-25 |
| Orca falsa (Pseudorca crassidens) | 1,6-1,9 | 5,4 | 4,6 | 6 | 5,5 | 7-12 |
| Orca (Orcinus orca) | 2-2,5 | 8 | 7 | 9 | 8 | 10-14 |
| Cap d’olla nègre (Globicephala melaena) | 1,8 | 6 | 5 | 8 | 6 | 8-12 |
| Cap d’olla gris (Grampus griseus | 1-1,5 | 3,2 | 3,2 | 4 | 4 | 2-7 (mand. inf.) |
| Marsopa comuna (Phocoena phocoena) | 0,75 | 1,5 | 1,5 | 1,8 | 1,8 | 20-30 |
L’alimentació
Les dents dels cetacis odontocets són còniques i amb una arrel única. La cavitat pulpar no es tanca fins a edats molt avançades i la disposició contínua de capes de dentina permet que les dents siguin utilitzades per a la determinació de l’edat. En els dofins (un dofí mular, Tursiops truncatus, a la fotografia), les dents són nombroses i es troben tant al maxil·lar superior com en l’inferior.
Àlex Aguilar.
La característica fonamental que distingeix els dos ordres de cetacis (odontocets i misticets) és el sistema de captura d’aliment.
Els odontocets són cetacis amb una boca armada de dents, tot i que en alguns casos aquestes poden ser invisibles exteriorment. En molts zífids, per exemple, la dentició es resumeix només a dues peces úniques, que, en les femelles, no solen aparèixer mai. En els delfínids, les dents solen ser molt nombroses, peró no es produeix la diferenciació típica que s’observa en altres mamífers (per exemple, en incisives, canines, premolars i molars), sinó que totes tenen la mateixa forma (són homodonts). La causa d’aixó és el fet que els odontocets no fraccionen ni masteguen el seu aliment, sinó que el degluteixen sencer, i les dents els serveixen, només, per a atrapar les preses més relliscoses, que són preferentment peixos i cefalópodes. Quasi tots els odontocets són de costums gregaris, la qual cosa els permet buscar i aprofitar al màxim els bancs més grans de peixos. En canvi, quan l’aliment es troba dispers, és freqüent que els grups es divideixin transitóriament, i formin grups petits i evitin una competència excessiva entre els seus components. No és tampoc rar que els odontocets siguin molt més actius durant la nit, per tal d’aprofitar el desplaçament ascendent de molts organismes planctònics de profunditat durant les hores de foscor. Sovint, els odontocets han de realitzar immersions a grans fondàries per atrapar les seves preses; especialment entre els que s’alimenten de cefalòpodes de fons (teutòfags), es troben els capbussadors més capaços: el cas del catxalot, del qual es coneixen immersions de més de 2000 m de profunditat, és un dels més ben coneguts i espectaculars.
Per filtrar l’aliment, els balenoptèrids obren la boca mentre neden i permeten que la cavitat bucal s’ompli d’aigua, mentre els plecs ventrals (1) es dilaten formant una mena de bossa gular; a continuació mig tanquen la boca i, amb la llengua, fortament musculosa (2), fan que l’aigua surti a pressió per entre les barbes (3); aixó fa que els serrells del marge intern d’aquests (4) s’entrecreuin formant una mena de filtre que reté els petits crustacis que constitueixen el seu aliment.
Amadeu Blasco, segons Henstchel.
Els misticets, tàxon que agrupa les diferents espècies de balenes, al contrari, obtenen el seu aliment a les aigües superficials. Es caracteritzen perquè tenen, en lloc de dents, diversos centenars de làmines córnies, d’origen dèrmic i de forma triangular, disposades al maxil·lar. Pel seu costat intern, cadascuna d’aquestes làmines o barbes acaba en uns serrells que, quan l’animal expulsa l’aigua de l’interior de la seva boca, retenen els petits organismes planctònics de què s’alimenta. Per aquest mecanisme, les balenes s’alimenten de peixos petits (sardines, arengs, sorells i verats) o crustacis (principalment copèpodes o eufausiacis) de costums gregaris. A diferència dels odontocets, l’alimentació dels misticets sol ser estacional i durant l’època de reproducció en aigües temperades o tropicals quasi no mengen.
La reproducció
La reproducció dels cetacis, en especial la dels misticets, acostuma a tenir un caràcter marcadament estacional. Es produeix, en general, un únic cicle ovulatori per temporada, sempre que la femella no es trobi ocupada en altres tasques reproductives, com la gestació o la lactància.
En les balenes o els catxalots, espècies amb un règim migratori sever, els aparellaments tenen lloc a l’hivern, quan la població ocupa aigües càlides i, com que la gestació es perllonga durant quasi un any, el part es produeix també en aquesta mateixa estació. En les espècies no migradores, el comportament reproductor és més variable, tot i que sembla que coincideixen en l’existència d’una temporada en què l’activitat sexual és més accentuada. La cópula pot dur-se a terme per acoblament ventral —cas en el qual els animals solen col·locar-se verticalment, sovint traient una part important del seu cos fora de l’aigua—, peró el procediment més freqüent és que el mascle es col·loqui per damunt i al costat de la femella, mantenint la postura natatória normal.
L’úter dels cetacis és bicorne i la implantació de l’embrió es produeix només en un dels dos corns, mentre que l’altre es troba ocupat per l’al·lantoide. Contràriament al que és usual en els mamífers terrestres, el fetus es troba en presentació caudal en el moment del naixement i els lòbuls de la cua són plegats en forma de canell per tal de no presentar molèsties en el moment del part.
Durant els primers mesos després del naixement, la cria té una dependència molt gran respecte de la mare i la durada de la lactància és condicionada, essencialment, per les dificultats que la cria ha de vèncer per independitzar-se. En els misticets, per als quals l’obtenció de l’aliment és poc problemàtica, el deslletament se sol produir cap als sis o set mesos. En els odontocets, en canvi, la captura de les preses és un procés més complex, que sovint vol un aprenentatge, i la lactància es perllonga durant períodes més llargs, que sempre superen l’any. En els cetacis, la llet és molt més rica en proteïnes i greixos que en altres mamífers i, en conseqüència, el creixement de la cria és ràpid. En els misticets, quan la lactància finalitza, uns sis mesos després del naixement, la cria ha duplicat la seva talla i ha multiplicat per deu el seu pes.
Les migracions
Distribució estacional i rutes migratòries del rorqual comú a les nostres aigües.
Maber, original dels autors.
Molts cetacis, especialment els de dimensions grans, són grans migradors. Les quantitats enormes d’aliment que han d’ingerir diàriament per tal de mantenir les seves funcions vitals els obliga a ocupar, almenys temporalment, aigües fredes i productives, on l’obtenció de l’aliment és un procès ràpid i fàcil. Peró, d’altra banda, en tractar-se d’animals de sang calenta, les temperatures baixes són un problema per a les cries que acaben de néixer, que encara no tenen un pannicle adipós ben desenvolupat que les aïlli de manera eficaç de l’exterior. Per aquest motiu, moltes espècies es desplacen cap al N a l’estiu, per tal de situar-se en aigües de productivitat alta i alimentar-s’hi de manera intensiva, i cap al S a l’hivern, fins arribar a les àrees de reproducció, a latituds més baixes i càlides, on l’aliment és molt més escadusser. En els misticets, en els quals aquest patró migratori és més accentuat, l’aliment ingerit a l’hivern pot ser només una dècima part del que és habitual durant la temporada d’engreixament, a l’estiu, quan ocupen latituds més extremes.
Lògicament, el consum energètic durant l’època de dejuni s’ha de realitzar en detriment de les reserves acumulades durant la temporada anterior. La part majoritària d’aquestes reserves s’emmagatzema en forma de dipòsits de greix en el pannicle adipós, els ossos o el greix visceral, i consegüentment el cetaci augmenta de manera considerable el seu volum. En alguns misticets, per exemple, el pes d’un exemplar en finalitzar l’època d’engreixament pot ser pràcticament el doble del que tenia en acabar l’època de dejuni. Els dofins i les marsopes, en canvi, no realitzen moviments latitudinals a cada estació, encara que és cert que algunes espècies, com el dofí llistat, es poden desplaçar a distàncies considerables per cercar l’aliment adient. Hi ha altres espècies, totes elles costaneres, que, fins i tot, són marcadament sedentàries i limiten els seus moviments a un radi de pocs quilòmetres. Un exemple d’aquest tipus el trobem a les illes Balears, on pocs grups de dofins mulars sembla que es reparteixen, de manera estable, distints sectors de la costa.
El comportament i la vida social
Els cetacis solen ser animals de costums gregaris, tot i que la grandària de les agrupacions que formen pot ser molt variable. Els odontocets, i de manera molt especial els dofins, tendeixen a establir grups de diversos centenars d’individus, mentre que els misticets viuen en grups petits de fins deu exemplars. No és rar, però, que aquests darrers formin agrupacions d’una grandària superior, però sense una finalitat social determinada, quan l’aliment es troba molt concentrat.
La formació en margarida dels catxalots (Physeter macrocephalus) és una pauta de comportament típicament defensiva que es dóna quan un animal es troba ferit o, també, quan hi ha una femella parint. L’animal afectat se situa al mig mentre els altres components del grup, situats radialment i tocant-lo amb el cap, van donant cops de cua a l’aigua per a mantenir els depredadors allunyats.
Esteve Grau.
El gregarisme és força comú entre els odontocets, els quals sovint formen grups estables de centenars d’individus. A diferència del que passa en els misticets, cacen en grup, cosa que requereix un aprenentatge complex i una capacitat d’immersió notable. Per això, la lactància és molt llarga en els odontocets (d’1 a 3 anys), molt més que no en els misticets (de 6 mesos a 1 any).
Esteve Grau.
Com que les condicions de visibilitat dins de l’aigua són limitades, la cohesió del grup s’aconsegueix mitjançant senyals acústics de diferents tipus: cops de cua a la superfície, els sorolls de la caiguda dels salts i del xipolleig o emissió de vocalitzacions de freqüència variable. Els cetacis no tenen cordes vocals, però poden emetre vocalitzacions fent vibrar els sinus i els conductes aeris. Una part d’aquests sons té com a funció primordial la comunicació entre individus de la mateixa espècie, mentre que d’altres, sovint dins de l’espectre inaudible per l’home, són d’ecolocalització i li serveixen per a situar les seves preses i orientar-se o per a distingir obstacles que es troben enfront seu. Hi ha odontocets, com el catxalot, que són polígams, i les seves femelles formen harems que són dirigits per un únic o per pocs mascles adults. En aquestes espècies, és freqüent que hi hagi una forta segregació de sexes i edats, no només als grups, sinó també en la distribució geogràfica.
Els nematodes del gènere Crassicauda són freqüents paràsits del ronyó i els conductes renals dels cetacis. Generalment el grau d’infecció és limitat, però en alguns casos es desenvolupen extraordinàriament i produeixen problemes renals seriosos al seu hoste.
Àlex Aguilar.
Durant l’època de reproducció, els mascles acostumen a lluitar per les femelles i no és rar observar, en les espècies més agressives, cicatrius o amputacions produïdes en aquestes baralles. Unes altres espècies, com la iubarta o la balena franca, realitzen acompanyaments nupcials molt vistosos, amb salts abundants i producció de sons.
| 1. | Presència de barbes al maxil·lar, absència de dents. Espiracle amb dos orificis externs. Mandíbula més sortida que el maxil·lar superior: | misticets 2 |
| 1’. | Absència de barbes i presència de dents almenys a la mandíbula, en algunes espècies no són visibles perquè es troben sota les genives. Espiracle amb un sol orifici extern. Mandíbula estreta, sobretot a la part anterior: | odontocets 7 |
| 2. | Absència de plecs longitudinals al coll i al ventre. Absència d’aleta dorsal. Cap voluminós, al voltant d’1/4 de la longitud total de l’animal; la mandíbula descriu una gran corba cap a dalt seguint la inclinació del maxil·lar. Presència de protuberàncies a l’àpex del cap, enfront de l’espiracle i a les mandíbules. Barbes molt llargues, màxim 2,40 m. Cos de la barba i serrells de color fosc. Longitud mitjana en adults, 15 m: | Eubalaena glacialis |
| 2’. | Presència de plecs longitudinals al coll i al ventre. Aleta dorsal sempre present. La boca no presenta corba cap a dalt i segueix una trajectòria recta. Barbes no molt llargues (màxim 1 m): | balenoptèrids 3 |
| 3. | Aletes pectorals molt grans i molt llargues, fins a 1/3 de la talla de l’animal, amb protuberàncies vistoses sobre els marges anteriors. Nombroses prutuberàncies a la part superior del cap. 20-30 protuberàncies a les mandíbules. Barbes petites amb una longitud màxima de 80 cm. Cos de la barba i serrells de color gris fosc. Cos cepat. Longitud mitjana en adults, 14 m: | Megaptera novaeangliae |
| 3’. | Aletes pectorals de dimensions petites o mitjanes, no sobrepassen 1/7 de la longitud de l’animal. Presència de plecs en el coll i al ventre. Absència de protuberàncies al cap i a les aletes pectorals. Cos estilitzat i fusiforme: | Balaenoptera 4 |
| 4. | Els plecs del coll no arriben al melic: | 5 |
| 4’. | Els plecs del coll arriben o sobrepassen lleugerament el melic: | 6 |
| 5. | Cap estret i acabat en punta. Aletes pectorals mitjanes, aproximadament 1/8 de la longitud de l’animal, amb una característica banda transversal blanca a la zona superior. Coloració del dors gris blavós amb un dibuix clar en forma de V darrere del cap; la pigmentació es va aclarint pels costats fins fer-se blanca al ventre. Barbes molt petites, màxim 30 cm. Cos de la barba i serrells de color crema. Longitud mitjana dels adults, 8 m: | Balaenoptera acutorostrata |
| 5’. | Cap no tan punxegut en el seu extrem com el de l’espècie anterior. Aletes pectorals petites, aproximadament 1/11 de la talla total de l’animal. Coloració del dors gris fosc o blau metàl·lic; la zona ventral i la part dels flancs, més clara i amb taques, que li donen una imatge de jaspiat. Barbes de 80 cm màxim. Cos de la barba fosc, serrells de color blanc. Longitud mitjana en adults, 13 m: | Balaenoptera borealis |
| 6. | Coloració del cos blau grisós amb jaspiats, més fosca en el llom. Aleta dorsal molt petita, generalment no superior a l’1,5 % de la grandària de l’animal, situada en el terç posterior del dors. Barbes grans, màxim 1,20 m. Barba i serrells de color negre. Longitud mitjana en adults, 25 m: | Balaenoptera musculus |
| 6’. | Coloració dels dors gris fosc, part inferior del cos i mandíbula dreta blanques. Mandíbula esquerra gris fosc, la qual cosa dóna un caràcter asimètric respecte a la part dreta de l’animal. Aleta dorsal mitjanament gran amb una alçada superior a l’1,5% de la longitud total. Barbes amb una alçada màxima de 80 cm, color gris crema, blanques en el terç anterior dret, serrells del mateix color. Color gris pissarra en els dos terços posteriors del costat dret i a tot el costat esquerre. Longitud mitjana en adults, 19 m: | Balaenoptera physalus |
| 7. | Morro allargat. Absència d’escotadura entre els lòbuls de l’aleta caudal. Un parell de plecs al coll formant una V. 1-2 parells de dents només presents a la mandíbula, de vegades poc visibles o aparentment absents: | zífids 8 |
| 7’. | Morro curt o allargat. Escotadura present entre els lòbuls de l’aleta caudal. Nombre variable de dents a la mandíbula i al maxil·lar o només a la mandíbula: | delfínids 9 |
| 7". | Absència de morro. Escotadura present entre els lòbuls de l’aleta caudal. Mandíbula estreta i situada en una depressió de la part inferior del cap. 7-30 parells de dents només presents a la mandíbula: | fisetèrids 16 |
| 8. | Un parell de dents de secció circular, situats a l’extrem anterior de la mandíbula; ben desenvolupades en els mascles, més petites i fins i tot cobertes per les genives en les femelles. Morro no gaire desenvolupat caracteritzat per la lleugera sortida de la mandíbula respecte al maxil·lar. Aleta dorsal baixa, situada al començament de la tercera part posterior del cos. Color gris o gris blavós aclarit cap al cap i la zona ventral. Flancs amb taques rodones de color blanc i cicatrius blanques al dors. Joves marró clar. Longitud mitjana en adults, 6 m: | Ziphius cavirostris |
| 8’. | Un parell de dents comprimides lateralment, llargues i situades cap al centre de les mandíbules sobre unes prominències de la pròpia mandíbula, són externament molt vistoses en els mascles i no són visibles en les femelles. Morro més llarg que l’espècie precedent. Aleta dorsal baixa, situada en una posició una mica més avançada que a Ziphius cavirostris. Color gris blavós que clareja cap als costats. Poden presentar taques d’un color més clar i cicatrius vermelloses. Longitud mitjana dels adults, 4,5 m: | Mesoplodon densirostris |
| 9. | Absència de morro. 2-7 parells de dents situades sobre la mandíbula. Aleta dorsal alta situada a la part central del cos. Color gris, al coll presenta una taca gran de color més clar que s’escampa pel ventre. En individus adults tot el cos presenta marques abundants i línies blanques, amb l’edat poden presentar un percentatge elevat del cos totalment blanc. Joves gris clar. Longitud mitjana dels adults, 3 m: | Grampus griseus |
| 9’. | Morro present o absent. 7 parells de dents o més a la mandíbula i al maxil·lar: | 10 |
| 10. | 14 parells de dents o menys a la mandíbula i al maxil·lar. Entre 4 i 9 m de longitud: | 11 |
| 10’. | Més de 19 parells de dents a la mandíbula i al maxil·lar. Menys de 4 m de longitud: | 13 |
| 11. | 10-14 parells de dents a la mandíbula i al maxil·lar. Aleta dorsal molt alta, en els mascles pot arribar a 1,80 m, triangular i acabada en punta. A les femelles només arriba a uns 90 cm, la seva forma és variada però generalment és falciforme. Aletes pectorals grans i arrodonides. Coloració amb contrast de blanc i negre, presenten una vistent taca oval a cada costat del cap i una altra darrere l’aleta dorsal. Part inferior del cos blanca. Longitud mitjana dels mascles adults, 7,5 m, i de les femelles adultes, 4,5-5 m: | Orcinus orca |
| 11’. | 7-12 parells de dents a mandíbula i maxil·lar: | 12 |
| 12. | Part anterior del cap globosa, petit morro que en sobresurt. Aletes pectorals molt llargues, al voltant del 16-20% de la longitud total, acabades en punta. 8-12 parells de dents a la mandíbula i maxil·lar. Coloració fosca; al coll neix una taca blanca amb forma d’àncora que s’estén cap al pit i la panxa, i una petita línia arriba fins a la zona genital. Longitud mitjana dels adults, 5,5 m: | Globicephala melaena |
| 12’. | Part posterior del cap, vista de perfil, corbada però no globosa. Absència de morro. Presenta una marcada depressió allí on se situa l’espiracle. Aletes pectorals entre 10 i 13 % de la talla de l’animal anguloses a la part anterior. 7-12 parells de dents a la mandíbula i al maxil·lar. Coloració negra uniforme, presenta una pigmentació més clara entre les aletes pectorals. Longitud mitjana dels adults, 5 m: | Pseudorca crassidens |
| 13. | 20-30 parells de dents a la mandíbula i al maxil·lar. Morro absent o curt i cepat. Coloració més o menys uniforme: | 14 |
| 13’. | 35-60 parells de dents a la mandíbula i al maxil·lar. Morro allargat i prim. Coloració no uniforme: | 15 |
| 14. | Morro absent. Aleta dorsal triangular i relativament baixa. 20-30 parells de dents, a la mandíbula i al maxil·lar, els anteriors prims i punxeguts, la resta comprimits lateralment; l’àpex acaba en una formació subcònica. Color del dors gris fosc, la zona ventral és més clara. Longitud mitjana dels adults, 1,5 m: | Phocoena phocoena |
| 14’. | Morro robust i curt. Aleta dorsal gran. 20-25 parells de dents a la mandíbula i al maxil·lar. Coloració grisenca que es va aclarint de manera gradual cap als flancs fins arribar a ser blanquinosa a la zona ventral. Longitud mitjana dels adults, 3 m: | Tursiops truncatus |
| 15. | 40-60 parells de dents a la mandíbula i al maxil·lar. Paladar amb solc profund. Coloració fosca al dors, a l’alçada de l’aleta dorsal es fa més ampla, en forma de triangle invertit. Costats amb un model de pigmentació molt característic en forma de vuit o rellotge de sorra. Els ulls són voltats per una pigmentació negra amb forma de màscara. Franja fosca que recorre de la part inferior de la mandíbula a les aletes pectorals. Franja fosca que va de la zona inferior de l’ull fins a la zona genital. Longitud mitjana dels adults, 2 m: | Delphinus delphis |
| 15’. | 35-45 parells de dents a la mandíbula i al maxil·lar. Paladar llis. Coloració del dors fosca; a l’extrem posterior de l’aleta dorsal penetra a la pigmentació clara dels flancs, en forma de franja fosca. Ulls amb màscara no tan marcada com en l’espècie precedent. Franja fosca que va de l’ull a la zona genital. Franja fosca que va de l’ull a l’aleta pectoral. Franja fosca situada entre les dues anteriors que neix a l’ull i finalitza a l’alçada de l’extrem posterior de l’aleta pectoral. Longitud mitjana dels adults, 2 m: | Stenella coeruleoalba |
| 16. | Cap molt gran, aspecte quadrat, amb una longitud al voltant d’1/3 de la talla total de l’animal. 20-30 parells de dents només a la mandíbula. Espiracle en forma de S, situat a l’extrem anterior del cap i desplaçat cap al costat esquerre. Aleta dorsal petita i baixa, de forma aproximadament triangular amb l’àpex arrodonit, seguida d’una sèrie de geps més petits (pot ser que no apareguin). Longitud mitjana dels adults, 13 m: | Physeter macrocephalus |
| Dades dels autors | ||
Els enemics i els paràsits
Els cetacis, en especial els de més grandària, tenen pocs depredadors. Els taurons grans o les orques poden atrapar algun dofí, una marsopa o, en ocasions, alguna balena, encara que el més freqüent és que, fins i tot amb odontocets petits, només s’hi atreveixin quan es tracta d’una cria d’un exemplar malalt o ferit. Per aquest motiu, alguns cetacis mostren comportaments defensius per tal de prevenir l’atac de possibles predadors durant el part o altres situacions crítiques.
Els cetacis són hostes d’una llarga llista de paràsits interns (endoparàsits) o externs (ectoparàsits). Entre els primers, trobem diverses espècies de nematodes i trematodes que infesten els ronyons, els pulmons o el fetge dels cetacis, amb la qual cosa els produeixen disfuncions importants que els poden conduir cap a un debilitament progressiu o, fins i tot, en alguns casos, a la mort. Els ectoparàsits, en canvi, solen ser molt abundants però pràcticament inofensius. Diversos crustacis (cirrípedes, copèpodes i ciàmids) viuen a la superfície de la pell dels cetacis i s’alimenten de les seves desquamacions o senzillament aprofiten el seu hoste com a mitjà de sosteniment i desplaçament. També les rèmores i les llamprees es fixen sovint a la pell dels cetacis més grans, especialment a la dels misticets, i els produeixen unes marques molt característiques de forma ovalada o allargada.
Els cetacis i l’home
Des de temps immemorials, l’home ha utilitzat els cetacis com a font d’aliment i de productes bàsics. Fins que l’ús del plàstic no es va fer universal, les barbes de la balena eren un dels pocs productes naturals flexibles, resistents i duradors, i van ésser capturats milers de misticets per aprofitar, només, aquesta part del seu cos.
Els moderns vaixells caça-balenes capturen els grans cetacis per mitjà d’arpons proveïts d’un cap explosiu, que es disparen des de canons situats a la seva proa. Per tal d’evitar que el soroll provoqui la fugida del cetaci, van equipats amb calderes de vapor en lloc de motors d’explosió ordinaris.
Àlex Aguilar.
Un cop capturades, les balenes són transportades a les factories d’especejament, situades a la costa, on se n’extreu la carn, l’oli i una gran varietat de productes de comerç per a l’home. Les úniques factories peninsulars que mantenen aquesta activitat actualment es troben a la costa de Galícia, i es dediquen a l’explotació del rorqual comú.
Esteve Grau.
Des de l’edat mitjana fins a començament del nostre segle, els cetacis varen explotar-se fonamentalment per les seves barbes i per l’oli que s’extreia del seu greix i que servia per a la il·luminació. Avui en dia, la pesca de la balena continua, encara que l’interès principal és l’extracció de carn i altres productes per al consum humà directe. A causa d’aquesta explotació, moltes poblacions van reduir-se fins a nivells extremament baixos. No va ser fins fa poques dècades que la pesca de la balena va començar a regular-se d’una manera efectiva per la Comissió Balenera Internacional, organisme creat amb aquesta finalitat.
Esquemes que il·lustren la clau per a la determinació de cetacis a alta mar. Els esquemes mostren els principals trets que permeten distingir les espècies. A Tipus de bufades: 1 simple i vertical (rorquals); 2 doble i en forma de lletra V (balena franca); 3 simple i en angle de 45° (catxalot). B Posició de l’aleta dorsal: 1 centrada (tots els delfínids i la marsopa comuna); 2 en el terç posterior del cos (rorquals i zífids). C Forma del cap en els grans cetacis: 1 punxegut (rorquals excepte la iubarta); 2 arrodonit, amb l’espiracle al costat esquerre (catxalot); 3 punxegut i amb protuberàncies (iubarta). D Forma de l’aleta dorsal: 1 falciforme (rorqual comú, del nord, i la majoria de delfínids); 2 triangular (marsopa comuna); 3 falciforme i amb gep (iubarta); 4 diversos geps petits (catxalot); 5 alta i recta (mascles d’orca); 6 falciforme de base ampla i arrodonida a la punta (cap d’olla negre); 7 falciforme molt petita (balena blava). E Silueta i coloració dorsal dels dofins: 1 dofí llistat, 2 dofí comú, 3 cap d’olla gris, 4 orca.
A la península Ibèrica, es va perseguir d’una manera intensiva, durant molts segles, la balena franca, fins que aquesta espècie pràcticament va desaparèixer de les costes europees. Als inicis d’aquest segle, aparegueren a les nostres aigües les primeres indústries baleneres modernes, que es van dedicar a pescar catxalots i rorquals comuns a Galícia, a Portugal i a l’estret de Gibraltar. Actualment, només continuen en operació les estacions de Galícia, que exploten les poblacions de rorqual comú, espècie que també habita a les aigües mediterrànies.
A una escala econòmica molt menor, però no per aquest fet de menor impacte ecològic, altres pescadors es dediquen, encara actualment, a capturar dofins per tal d’utilitzar-los com a esquer per a les nanses o altres arts de pesca. Aquestes activitats tenen lloc, sobretot, a Andalusia i afecten el dofí comú, el llistat i el mular, i és probable que estiguin reduint les seves poblacions de manera substancial. En altres àrees, com les illes Balears, els dofins són considerats una plaga, perquè destrossen les xarxes dels pescadors quan arrenquen els peixos que hi són atrapats, i és freqüent que se’ls mati o que s’utilitzin sistemes violents per mantenir-los allunyats de les zones de pesca.
Encara que de manera indirecta, l’home ha anat reduint l’aliment disponible per als cetacis en sobreexplotar i empobrir el medi marí. Sobretot les espècies que basen la seva dieta en peixos i cefalòpodes, han vist els seus recursos alimentaris seriosament reduïts en el curs de les darreres dècades. D’altra banda, se sap que alguns contaminants químics perillosos, com els organoclorats (DDT i PCB) i els metalls pesants (mercuri, plom, cadmi) s’acumulen als teixits dels cetacis, amb el perill de disminuir la seva eficàcia reproductora o de provocar-los diverses alteracions fisiològiques. La Mediterrània és una mar amb uns índexs de contaminació molt elevats i algunes espècies de dofins mostren als seus teixits nivells de contaminació alarmants. Desgraciadament, l’acció combinada de les captures, la contaminació química i la progressiva reducció de l’abundància de les espècies que serveixen d’aliment als cetacis estan produint una disminució constant de les seves poblacions a les nostres aigües, i caldria prendre mesures serioses de protecció per frenar aquesta tendència.
| 1. | Bufada visible a llarga distància. Cetaci de dimensions grans, 13-25 m: | 2 |
| 1’. | Bufada baixa o quasi no visible a distància curta. Cetaci amb unes dimensions de mitjanes a petites, 1,5-13 m: | 11 |
| 2. | Presència d’aleta dorsal. Bufada simple, en forma de con invertit, vertical o inclinat cap endavant: | 3 |
| 2’. | Absència d’aleta dorsal. Bufada doble, en forma de V, inclinada lleugerament cap enrere: | 9 |
| 3. | Aleta dorsal falciforme. Bufada vertical en forma de con invertit. Espiracle situat en l’àpex del cap. Presència d’una marcada cresta en el centre del rostre. Cap en forma d’U o V. Grandària entre 13 i 25 m: | 4 |
| 3’. | Aleta dorsal triangular. Bufada inclinada cap endavant. Espiracle situat a l’extrem anterior esquerre del cap. Cap molt voluminós, quadrat. Absència de cresta. Dimensions entre 9 i 13 m: | 10 |
| 4. | Pigmentació del dors, gris fosc. Aleta dorsal de mida mitjana a gran: | 5 |
| 4’. | Pigmentació del dors, gris blavós amb taques clares jaspiades. Aleta dorsal petita: | 8 |
| 5. | Aleta dorsal falciforme muntada directament sobre el llom. Rostre amb cresta però sense cap altre tipus de protuberància: | 6 |
| 5’. | Aleta dorsal falciforme muntada sobre un sortint del llom a manera d’esglaó. Rostre amb cresta central amb una sèrie de protuberàncies. Hi ha també dues fileres de protuberàncies situades a cada costat de la cresta: | 7 |
| 6. | Mida del cos entre 16-19 m. Bufada vertical de 5-6 m d’alçada, en forma de con invertit. En cetacis grans, la primera bufada després d’una immersió profunda és la més alta. Aleta dorsal falciforme d’una altura entre 30 i 40 cm situada en el terç posterior del cos. Cap acabat en punxa. Presenta una cresta en el rostre que s’inicia a l’espiracle, on és molt marcada, i finalitza a l’extrem del morro. La pigmentació del cap és gris fosc, tret de la mandíbula dreta, que és blanca, i de l’esquerra, que és de color gris. Dors gris fosc, amb una franja més fosca que s’inicia en els ulls i s’arqueja per sobre del llom a la base de les aletes pectorals. Franja clara en forma de V entre el cap i l’aleta dorsal (aquests dos detalls són difícils d’observar). Abans de realitzar una immersió profunda fa de 5 a 6 bufades, arqueja el cos deixant veure la zona lumbar-caudal i traient rares vegades l’aleta caudal. Immediatament se submergeix; la immersió pot durar de 5’ a 23’. En emergir, el primer que surt de l’aigua és la punta del morro (obliquament), seguit de l’àpex del cap i la bufada; en aparèixer l’aleta dorsal, la bufada ja és molt esvaïda: | Balaenoptera physalus |
| 6’. | Grandària d’11-13 m. Bufada vertical, de quasi 4 m d’alçada, en forma de con invertit. Aleta dorsal falciforme entre 40 i 70 cm d’alçada, situada en el terç posterior del cos. Cap acabat en punxa i amb cresta al rostre. Cap de color gris fosc amb les mandíbules més clares, però les dues sempre del mateix color. Dors gris fosc uniforme (per la pigmentació del llom és difícil distingir-la de Balaenoptera physalus, encara que als flancs es poden apreciar unes taques petites i blanques que vénen de la zona ventral). En immersions superficials d’1’-3’, realitza una sèrie de 2-6 bufades; quan fa 5 o 6 bufades ve d’una immersió profunda, en què arqueja lleugerament el cos, encara que la immersió es deu principalment a l’enfonsament horitzontal. Pot romandre de 5’ a 10’ sota l’aigua. En emergir, el cap i l’aleta dorsal apareixen quasi simultàniament, per això podem observar la bufada i l’aleta al mateix temps: | Balaenoptera borealis |
| 7. | Grandària entre 11-14 m. Bufada vertical d’uns 2-3 m d’alçada en forma arbòria. Aleta dorsal d’uns 30 cm de forma variable, situada sobre un sortint del llom a manera d’esglaó, emplaçada a prop del terç posterior del cos. Cap amb cresta rostral, amb una sèrie de protuberàncies al llarg de la seva superfície; hi ha també una filera de protuberàncies als dos costats de la cresta central, prop dels marges maxil·lars. La símfisi mandibular i les mandíbules porten unes excrescències dermals de mida irregular que poden ser observades quan l’animal salta totalment o parcialment fora de l’aigua, comportament molt comú en aquesta espècie. Aletes pectorals molt llargues de fins 1/3 de la longitud de l’animal; una pigmentació grisa amb zones blanques i protuberàncies als marges. Aquestes característiques són visibles fins i tot sota de l’aigua a curta distància, o bé quan gira sobre ell mateix exposant la part ventral i les aletes pectorals, les quals són blanques a la cara ventral. Dors gris fosc sense cap mena de detall. Les immersions superficials tenen una durada de 3’ a 5’, i hi realitza una sèrie de 3 a 6 bufades; en produir-se una immersió profunda, arqueja totalment el cos traient l’aleta caudal en posició quasi vertical, i exposa les grans zones blanques que juntament amb les grises configuren la pigmentació ventral dels lòbuls de l’aleta caudal, serrats en el marge posterior. La immersió pot durar de 5’ a 20’: | Megaptera novaeangliae |
| 8. | Grandària entre 20-25 m. Bufada vertical molt alta, quasi de 6-9 m, en forma de con invertit. Aleta dorsal molt petita, entre 20 i 30 cm, falciforme, situada en el terç posterior del cos. Cap ample i en forma de lletra U, amb cresta rostral. Cap i dors gris blavós inconfusible pel jaspiat clar que presenta al llarg de tota la seva extensió. Realitza de 8 a 14 bufades abans d’una immersió profunda, després arqueja el cos i treu totalment l’aleta caudal, s’està sota l’aigua de 10’ a 20’ (màx. 40’). En emergir, apareix el cap i part del llom; l’aleta dorsal es fa visible quan s’esvaeix la bufada: | Balaenoptera musculus |
| 9. | Cos de 10-15 m. Bufada lleugerament inclinada cap al darrere. Forma de lletra V, Cap gran amb els maxil·lars arquejats formant una cavitat on s’emmotllen els marges superiors de les mandíbules. Des de l’espiracle fins a l’extrem del morro presenta una sèrie de callositats còrnies blanquinoses. Rostre molt estret. Absència d’aleta dorsal. Pigmentació del llom fosca. Realitza de 5 a 10 bufades abans d’una immersió profunda, arqueja el cos i treu totalment l’aleta caudal fora de l’aigua. La immersió pot durar de 10’ a 20’: | Eubalaena glacialis |
| 10. | Cos de 9-13 m. Bufada de 3-5 m, inclinada cap endavant, en un angle de 45° aproximadament, que surt de l’extrem anterior del cap. Aleta dorsal triangular i baixa, de vegades seguida d’una sèrie de geps més petits, situada a prop del terç posterior del cos. Cap molt voluminós, quadrat. Pigmentació grisa al cap i al dors. Quan navega a la superfície fa petites immersions; pot realitzar 30-40 bufades abans d’una immersió profunda, que pot durar de 15’ a 60’. Arqueja el cos considerablement i treu de l’aigua tota l’aleta caudal, formada per dos lòbuls totalment triangulars: | Physeter macrocephalus |
| 11. | Aleta dorsal situada cap a la meitat del cos. Grandària entre 1,5 i 8 m: | 12 |
| 11’. | Aleta dorsal situada a prop del terç posterior del cos. Grandària entre 4 i 8 m: | 19 |
| 12. | Aleta dorsal de petita a mitjana. Forma típica de dofí. Grandària entre 1,5 i 3: | 13 |
| 12’. | Morfologia diferent de la dels delfínids. Aleta dorsal, de gran a molt gran. Grandària entre 3 i 7,5 m: | 16 |
| 13. | Aleta dorsal falciforme: | 14 |
| 13’. | Aleta dorsal triangular: | 15 |
| 14. | Grandària entre 2 i 3 m. Cap amb morro curt i cepat; meló arrodonit i prominent. Aleta dorsal falciforme ben desenvolupada, situada al centre del cos. Cap i dors de color uniformement gris clar, encara que hi poden haver zones més blanquinoses. Flancs més clars que es tornen blancs a la zona ventral. Natació ràpida; fa salts fora de l’aigua: | Tursiops truncatus |
| 14’. | Grandària entre 1,5 i 2 m. Cap amb morro llarg i prim. Aleta dorsal falciforme i situada al centre del cos. Cap i dors foscos; a l’altura de la base de l’aleta dorsal surt una franja falciforme força ampla de color clar que ve dels flancs i una altra de fosca, invertida respecte de l’anterior, que s’inicia a l’extrem posterior de l’aleta dorsal i penetra a la pigmentadó clara dels flancs. A la part inferior de cada flanc presenta unes franges fosques sobre la pigmentació clara, la més significativa per la seva identificació és la que s’inicia a l’ull i finalitza a la zona genital. Natació molt ràpida; fa salts molt grans, cau a l’aigua moltes vegades d’esquena o de costat i provoca un soroll fort. S’acosta als vaixells per la proa: | Stenella coeruleoalba |
| 14’’. | Grandària entre 1,5 i 2 m. Cap amb morro llarg i estret. Aleta dorsal falciforme, situada al centre del cos. Cap i dors foscos. A l’altura de la base de l’aleta dorsal, la pigmentació forma una figura característica de triangle invertit en la qual la coloració fosca del llom penetra en els flancs; per davant i per darrere d’aquesta figura hi ha una zona blanquinosa-groguenca. Aquesta distribució de la pigmentació fa un inconfusible dibuix en forma de 8 horitzontal. La part inferior dels flancs, que és blanca, presenta una franja fosca i prima que s’inicia a la part inferior de l’ull i acaba a la zona genital i que s’observa quan l’animal salta (aquesta darrera característica és aconsellable no utilitzar-la per a la identificació, ja que podria confondre’s amb la que presenta Stenella coeruleoalba). Els ulls es troben voltats d’una pigmentació fosca a manera de màscara. Natació molt ràpida. Fa salts grans. S’apropa als vaixells i s’hi posa a la proa: | Delphinus delphis |
| 15. | Grandària entre 1 i 1,5 m. Cap arrodonit i sense morro. Aleta dorsal triangular i situada al centre del cos. Cap i dors de color gris fosc que es fa més clar als flancs. Natació tranquil·la. Mai no salta fora de l’aigua amb l’excepció dels moments de perill. No s’acosta als vaixells: | Phocoena phocoena |
| 16. | Pigmentació de cap i dors gris fosc uniforme. Grandària entre 5 i 6 m: | 17 |
| 16’. | Pigmentació gris fosc al cap i al dors; pot presentar cicatrius clares i zones blanques grans. Aleta dorsal fosca, amb una taca gran blanca o marronosa a la part posterior de la seva base: | 18 |
| 17. | Grandària entre 3 i 5,5 m. Cap globós acabat en un morro petit. Pigmentació del cap i del dors gris fosc o negre sense cap mena de detall. Taca blanca de dimensió gran, en forma d’àncora, situada al coll, que s’eixampla al pit. Aquest detall s’observa bé quan l’animal pren una postura vertical i treu el cap i part del pit fora de l’aigua. Aleta dorsal dues vegades més llarga que alta, més desenvolupada en els individus adults: | Globicephala melaena |
| 17’. | Grandària entre 3,5 i 5 m. Cap no globós, corbat i allargat en el seu extrem anterior, sense morro. Espiracle situat en una depressió que marca el límit entre el cap i l’inici del llom. Dors fosc sense cap marca. Entre les aletes pectorals, a la part ventral, presenta una coloració més clara però que no posseeix les característiques de la taca blanca descrita a Globicephala melaena. Aleta dorsal més alta que ampla: | Pseudorca crassidens |
| 18. | Grandària entre 4 i 7,5 m. Cap gran i sense morro. Dors negre; una taca oval gran destaca darrere de cada ull. Quan neda a la superfície s’observa la seva part superior. Taca gran blanc marronós darrere de l’aleta dorsal. Aleta dorsal situada al centre del cos, en els mascles adults extremament alta (180 cm) i triangular, en les femelles i els immaturs més petita (90 cm) i falciforme: | Orcinus orca |
| 18’. | Grandària entre 2,5 i 3 m. Cap amb meló prominent, sense morro. Dors gris, que pot presentar nombroses cicatrius blanques. La zona superior del cap i part del llom poden ser blanques. Aleta dorsal mitjanament alta, entre 35 i 40 cm, falciforme i situada al centre del cos: | Grampus griseus |
| 19. | Grandària entre 3 i 4 m. Front perllongat per un llarg morro. Al centre de cada mandíbula hi ha una protuberància portadora d’una dent; aquest caràcter és molt marcat en els mascles, en els quals la protuberància arriba a sobrepassar els maxil·lars. Dors gris blavós; pot presentar cicatrius i taques clares i vermelloses. Aleta dorsal petita amb el marge posterior còncau, situada en el terç posterior del cos: | Mesoplodon densirostris |
| 19’ | Grandària entre 4 i 6 m. Cap relativament petit, corbat frontalment i acabat en un morro petit. No presenta cap mena de prominència mandibular. Dors gris o gris blavós. Cap més clar. Pot presentar nombroses cicatrius i taques clares. Aleta dorsal petita amb el marge posterior una mica còncau, semblant a la de Mesoplodon densirostris, situada al principi del terç posterior del cos: | Ziphius cavirostris |
| 19’’. | Grandària entre 5 i 8 m. Bufada vertical entre 1 i 2 m, poc visible des de distàncies llargues. Aleta dorsal alta, entre 50 i 60 cm, situada a l’inici del terç posterior del cos. Cap molt estret i acabat en punxa. Presència de cresta rostral. Pigmentació del cap i del dors gris blavós, que s’aclareix als flancs. Presenta una o dues franges blanquinoses que van per sobre del llom entre les aletes pectorals. La seva característica principal és la banda blanca que presenta a les dues aletes pectorals, que es distingeix perfectament sota l’aigua a distàncies relativament curtes. Quan neda, realitza de 3 a 8 bufades abans d’una immersió, arqueja el cos però no treu mai l’aleta caudal fora de l’aigua; pot estar de 3’ a 10’ en immersió. En emergir, apareixen quasi simultàniament el cap i l’aleta dorsal: | Balaenoptera acutorostrata |
| Dades dels autors; Amadeu Blasco. | ||