Els àgnats que colonitzen les aigües dels Països Catalans a penes estan representats per la classe dels cefalaspidomorfs. No hi ha cap evidència que a la nostra mar s’hagin capturat mixínids (Myxine glutinosa), i els únics registres que n’hi ha de la Mediterrània es refereixen a algunes captures esporàdiques del nord d’Àfrica.
Els cefalaspidomorfs actuals es caracteritzen pel seu esquelet cartilaginós i per la manca tant d’aletes parelles com d’escates i de plaques que revesteixin el cos. La boca és formada per un disc oval sostingut per un anell cartilaginós. El cos ofereix un aspecte anguil·liforme molt típic; els ulls se situen a ambdós costats del cap i a la part superior només hi ha una sola obertura nasohipofisària. D’altra banda, tenen diverses obertures branquials externes. A les nostres aigües aquest grup d’animals és representat per l’ordre dels petromizontiformes.
Els petromizontiformes
L’únic àgnat que trobem als Països Catalans és la llamprea de mar (Petromizon marinus), una espècie d’hàbits ben particulars, ja que de jove viu als rius i s’alimenta d’algues i detrits, i d’adulta s’adhereix per la boca al cos d’altres peixos i s’alimenta dels seus líquids corporals.
Juan A. Moreno.
El cos dels petromizontiformes, típicament d’estructura allargada i cilíndrica, oscil·la (segons els diferents gèneres) entre els 8 i els 100 cm de llargada. La pell és nua i proveïda de glàndules mucoses que els confereix una textura bastant peculiar. Tenen dues aletes dorsals de forma més o menys triangular, sostingudes per radis cartilaginosos. La boca, que ocupa una posició subterminal, és proveïda d’un embut bucal de morfologia més o menys circular; aquest embut és envoltat d’una membrana a l’extrem de la qual hi ha les fibres orals i els cirrus sensorials. La part interna de l’embut és entapissada de dents còrnies, que també es troben a la superfície de la llengua. A la part superior del cap hi apareix una obertura nasal única, anomenada obertura nasohipofisària. Darrere els ulls hi ha un total de set obertures branquials. A la zona posterior de la part ventral del cos hi ha una obertura anal, a més d’una papil·la amb una obertura uro-genital que se situa a l’extrem. La musculatura del cos és formada per miòtoms d’una estructura típica i disposats en forma de lletra W. Les llamprees es caracteritzen pel fet de tenir un estadi larval llarg, la durada del qual varia segons que siguin formes paràsites o no. El dimorfisme sexual es manifesta durant el període de reproducció. L’aspecte de la larva, que rep la denominació d’«ammocet», és diferent al de l’adult, i també té un règim alimentari diferent.
L’ordre dels petromizontiformes comprèn tres famílies: els geòtrids, els mordàcids i els petromizòntids. Aquests darrers són els únics que es troben a l’hemisferi nord; als Països Catalans són representats per una sola espècie, la llamprea de mar (Petromyzon marinus), ja que el gènere Lampetra, tot i haver estat citat per Gibert (1913), no colonitza les aigües continentals de Catalunya; de fet sembla que Lampetra planeri només es localitza al nord d’Espanya (al vessant cantàbric), mentre que Lampetra fluviatilis (que es creia fora de la península Ibèrica), ha estat vista a Portugal.
La llamprea o llampresa de mar (Petromyzon marinus) és una espècie anàdroma i paràsita que s’endinsa als rius de l’hemisferi nord, especialment al vessant atlàntic, però que ocasionalment també es troba als estuaris dels grans rius mediterranis, com ara l’Ebre. Pot arribar a fer 1,5 m de llarg i assolir un pes màxim de 2,3 kg. Es distingeix clarament dels altres gèneres de petromizòntids tant pel nombre de dents infraorals (de 7 a 8) com per la forma que adquireixen. Presenta dimorfisme sexual, que en el mascle es manifesta per la presència d’una papil·la uro-genital. Té una durada de vida de 9 a 11 anys, incloent-hi el període larval –molt llarg– que pot ésser de 6 a 8 anys. És anàdroma i passa una fase de la seva vida a la mar; malgrat tot, no hi ha gaire informació sobre aquest estadi i només n’han estat capturats alguns individus entre els 280 i els 4100 m de profunditat. L’entrada d’aquesta espècie als rius europeus és bastant sincrònica i es produeix entre març i juny. Tanmateix, a causa del seu caràcter esporàdic hom no disposa de gaires dades a la Mediterrània; la majoria de captures efectuades a l’Ebre corresponen a la primavera o a l’estiu. El període de fresa s’estén de juny a juliol. Preferentment els mascles construeixen un niu de pedra on les femelles dipositen entre 150 000 i 300 000 ous d’un diàmetre al voltant d’1 mm. A una temperatura de 15 °C, les larves neixen al cap d’11 dies, però no surten del niu fins passades unes 3 o 4 setmanes. Aquestes larves són filtradores i es nodreixen a base d’algues i detríts. Els adults, en canvi, es nodreixen de la sang i dels fluids corporals d’altres peixos. A aquests efectes, es valen del seu disc oral per a adherir-se al cos de diversos peixos ossis i elasmobranquis (com Alosa, Salmo, Gadus, Acipenser i Cetorhinus, entre d’altres), fins que els foraden la pell i els teixits amb les dents de la llengua. Són força apreciats en alguns països europeus; així, a la península Ibèrica es valoren especialment a Galícia i a Astúries. En canvi, als Països Catalans els escassos exemplars que es capturen són menyspreats.