Els holocèfals són peixos d’esquelet cartilaginós en els quals persisteix el notocordi. Presenten una única obertura branquial coberta per un fals opercle dèrmic. Un altre tret morfològic que els caracteritza és l’absència d’espiracle i de vàlvula espiral a l’intestí. En aquests peixos, la suspensió mandibular és holostílica i el cartílag palatoquadrat està completament fusionat al neurocrani. Les dents són planes i soldades en plaques. El cos és nu en les formes actuals, si bé hi ha alguns denticles dèrmics petits. D’altra banda, els orificis uro-genitals estan separats de l’orifici anal, i els mascles tenen uns òrgans copuladors externs (pterigopodis) que els diferencien de les femelles. Els ous són proveïts d’una coberta externa d’origen corni, de forma semblant a una ploma i amb un filament llarg en un extrem. Hi ha poques espècies de peixos holocèfals i totes elles s’agrupen en un únic ordre, el dels quimeriformes.
Els quimeriformes
La morfologia externa dels quimeriformes és força característica pel fet que el cos és comprimit lateralment i s’aprima progressivament fins a acabar en un llarg flagel. El cap és gros, dotat d’un rostre més o menys prominent i alhora solcat de canals sensorials oberts. De les dues aletes dorsals, la primera és triangular i proveïda d’una forta espina al davant; les pectorals són àmplies, l’anal és curta i la caudal dificerca. La pell és nua i únicament coberta de denticles a la regió cefàlica, al dors i als òrgans copuladors, que s’insereixen davant les aletes ventrals.
Els quimeriformes són peixos bentopelàgics i mal nedadors que viuen entre els 200 i els 1000 m de fondària. Són ovípars de fecundació interna i per això el mascle té els anomenats pterigopodis o òrgans copuladors, que s’amaguen en replecs cutanis, a més d’un apèndix frontal també conegut amb el nom de maça. Generalment es nodreixen de crustacis i d’equinoderms que trinxen amb l’acció de les plaques dentàries. Són agrupats en tres famílies segons la morfologia del rostre: els quimèrids, que el tenen cònic o rodó; els calorínquids, amb un apèndix en forma de pala; i els rinoquimèrids, que tenen un musell llarg i afilat. A la Mediterrània, però, només n’hi ha una espècie, la qual pertany a la família dels quimèrids.
Els quimèrids
L’únic holocèfal de la Mediterrània és la quimera (Chimaera monstrosa). La il·lustració en presenta una femella (1) i un detall del cap del mascle (1’), en què es pot observar l’apèndix cefàlic o maça que té al rostre. A la primera aleta dorsal té una espina verinosa. Passa gran part del seu temps reposant, a força fondària, sobre el fons, on s’alimenta d’equinoderms, crustacis i poliquets.
Juan. A. Moreno i Román Montull.
Tenen el musell constituït per un rostre obtús, cònic i de consistència tova. Els canals sensorials que solquen el cap i la línia lateral són oberts. La primera aleta dorsal és gran, molt propera a la segona i proveïda d’una espina rugosa d’efectes verinosos. L’aleta caudal, que és dificerca, es prolonga en un llarg flagel i pot ésser independent o bé trobar-se unida a l’aleta anal. La família dels quimèrids només acull una espècie pròpia de la Mediterrània, la quimera.
La quimera (Chimaera monstrosa) és un peix de cap gros i piramidal amb totes les línies sensorials ben marcades. Destaquen els ulls, grossos, a diferència de la boca que és molt petita i proveïda de dos replecs labials, a més de quatre plaques dentàries estriades en el seu interior. El cos, de pell nua i comprimit lateralment, s’aprima accentuadament vers la regió caudal fins a acabar en un llarg flagel. L’obertura branquial és àmplia i coberta per un replec cutani que es fa extensiu a la regió de la gola. El mascle es diferencia per un apèndix cefàlic (maça) que té al rostre i davant els ulls. La primera aleta dorsal és alta i dotada d’una gran espina, la segona és més baixa però en canvi és molt llarga; les pectorals són grans i triangulars; les ventrals, inserides davant l’anus, en el cas dels mascles queden precedides pels òrgans copuladors. La quimera ofereix una coloració grisa argentina amb reflexos violetes, que esdevé més fosca als flancs i al dors; les aletes són grises, però ribetades de negre.
Aquesta espècie bentopelàgica i pròpia del talús continental és força mal nedadora, i per això sol reposar sobre el fons. Viu entre els 200 i els 1000 m de fondària, però és a l’estiu que sovinteja la plataforma continental (200 m), malgrat que a les nostres aigües es concentri entre els 300 i els 500 m. Es reprodueix de juny a setembre i la fecundació és interna. Els ous, que es posen de dos en dos, tenen un llarg filament per tal d’adherir-se al fons. L’adult no sobrepassa els 1,5 m de llargada i es nodreix especialment d’ofiuroïdeus, a més de decàpodes, amfípodes i poliquets. La seva distribució geogràfica abasta la Mediterrània occidental i la central, com també l’Atlàntic, d’Islàndia i Noruega fins al Marroc.