Els ocells fòssils

El registre més antic de vertebrat emparentat amb els ocells trobat al nostre país procedeix del Triàsic mitjà d’Alcover (Alt Camp). Es tracta d’un motlle complet d’un petit exemplar (d’uns 10 cm de llargària) d’un rèptil protoavià que presenta la típica curvatura «post mortem» i per al qual s’ha proposat el nom de Cosesaurus aviceps. Per mitjà de diferents tècniques fotogràfiques hom ha intentat provar la presència, en aquestes restes, si no de plomes veritables, almenys de fines extensions fanèriques semblants a pèls o canons de plomes. Aquesta interpretació de Cosesaurus aviceps, però, també ha estat posada en dubte, ja que també podria ser que aquesta forma no fos un protoavià sinó un espècimen juvenil d’un lepidosaure prolacertiforme, potser Macrocnemus.

Les primeres restes clarament atribuïbles a ocells fòssils trobades al Principat són un conjunt de nou impressions de plomes dels jaciments eocretacis de la pedrera de Meià i la Cabrua (Pallars). Aquestes restes han rebut el nom d’Ilerdopterix viai. A la pedrera de calcàries litogràfiques de Santa Maria de Meià, d’edat berriasiana-valanginiana, hom ha trobat recentment (1986) restes òssies d’un ocell fòssil, fragmentades, la majoria desarticulades, sobre una placa calcària d’uns 8 cm de grandària. Hom pot reconèixer-hi només una part de l’esquelet de la part anterior de l’ocell (dos húmers, radis, ulna, costelles i fúrcula) i les restes carbonoses de les plomes. La manca del crani, les cintures i l’esquelet de les potes posteriors en fa difícil la identificació taxonòmica.

Al Paleogen, les dades sobre ocells fòssils són molt fragmentàries: citem només la presència d’icnites a l’Oligocè de Peralta de la Sal (Llitera), atribuïdes a Cyrena semistriata, i a Agramunt (Urgell), atribuïdes a l’ordre dels ciconiformes. Al Neogen de Catalunya, hom disposa d’una informació més completa. A Mallorca, les troballes d’ocells fòssils són freqüents als jaciments càrstics del Pliopleistocè; com a dades interessants cal esmentar la presència d’una òliba gegant (Tyto balearica), endemisme que probablement és relacionat amb el fenomen de les grans dimensions que atenyen els micromamífers en condicions d’insularitat, com és el cas dels glírids baleàrics Hypnomys i Eivissia.

A continuació, la taula presenta els ocells del neogen i del quaternari del nostre país. Les dades corresponents al Miocè, al Pliocè i al Pleistocè inferior sovint són fragmentàries. En el cas del Quaternari de Catalunya, en el quadre s’indica el nivell arqueològic de cada jaciment. En el Plio-Pleistocè de Mallorca cal destacar la presència de l’òliba gegant endèmica Tyto balearica, les grans dimensions de la qual segurament són en relació amb el fenomen semblant que s’observa en els rosegadors insulars Hypnomys i Eivissia (Dades elaborades per l'autor).