Característiques del grup
Els escorpins són els aràcnids més grossos que hi ha al nostre país i, alhora, uns dels artròpodes més temuts de les nostres latituds. Són típics de regions caloroses i àrides, encara que n’hi ha alguns adaptats a climes humits. Colonitzen les regions tropicals i subtropicals, però arriben fins a les zones càlides de les regions temperades d’ambdós hemisferis.
Es caracteritzen pel fet de tenir els pedipalps més desenvolupats que la resta dels apèndixs, i acabats en una pinça gran. El prosoma i l’opistosoma s’uneixen amplament, sense que hi hagi cap tipus de cintura. L’opistosoma és dividit en dues parts, mesosoma i metasoma (anomenat vulgarment cua), que acaba en un tèlson proveït d’un agulló inoculador de verí. A la cara ventral del segment postgenital hi ha una estructura característica, la pinta o rastrell, de caire sensorial.
Els escorpins han estat considerats com un dels grups més primitius dels aràcnids, fins i tot dels artròpodes, perquè han donat restes fòssils molt antigues (del Silurià superior) i també per l’escassa evolució que manifesten haver sofert. Tot i que s’ha suggerit el seu possible origen marí, totes les espècies actuals són terrestres.
Morfologia
Amadeu Blasco, a partir de fonts diverses
Bé que la morfologia dels escorpins és coneguda de tothom, detallarem a continuació els trets que els caracteritzen i que els diferencien de la resta de grups d’aràcnids.
Les parts del cos
La part anterior del cos, o prosoma, presenta un escut dorsal que és el resultat de la fusió de les sis primeres tergites. Aquest escut pot ser llis o bé presentar grànuls i carenes característiques, i en general és trapezoidal; al centre porta una prominència ocular on generalment (tret del gènere Belisarius) hi ha els ulls mitjans, i a banda i banda del marge anterior hi ha de 2 a 5 parells d’ulls laterals, molt petits i difícils de veure, que es poden confondre amb petits grànuls quitinosos. Ventralment, el prosoma queda cobert per les coxes dels quatre parells de potes.
El mesosoma és segmentat i s’uneix al prosoma sense cap estructura de pont o cintura. És format per vuit segments, dels quals els dos primers estan units formant una sola tergita; això fa que, dorsalment, se’n vegin únicament set. El darrer segment és trapezoidal. Ventralment, s’observen cinc plaques esternals, que corresponen als cinc darrers segments del mesosoma; totes aquestes plaques, menys la darrera, porten un parell d’estigmes fil·lotraqueals, i les tres primeres es reconeixen pels apèndixs que porten (o els seus derivats): la pinta o rastrell, l’opercle genital i l’estèrnum, que corresponen als segments tercer, segon i primer del mesosoma, respectivament. Les tergites i les esternites es troben unides per membranes pleurals, cosa que permet als animals modificar el volum del mesosoma segons la quantitat d’aliment ingerit i durant el període de gravidesa a les femelles.
Xavier Parellada i Ramon Torres.
El metasoma, segmentat i mòbil, és la part que vulgarment anomenem cua. És format per cinc segments i un tèlson, transformat en un agulló inoculador de verí. Cada segment és una anella quitinosa contínua, en la qual no es diferencien membranes pleurals, cosa que impedeix la seva deformació o dilatació. Generalment, el cinquè segment del metasoma és més llarg que els altres i és el que porta l’anus. La grandària dels segments de la cua varia segons el gènere o fins i tot segons l’espècie; poden ser gruixuts o prims, i poden portar carenes, grànuls, expansions, sedes, etc., que caracteritzen cada grup. Els moviments de la cua són ràpids i potents, però gairebé limitats al pla vertical: l’agulló arriba a doblegar-se fins a posar-se damunt del prosoma, en actitud de defensa o d’atac. El metasoma dels escorpins no és homòleg del flagel dels uropigis, els palpígrads i els esquizòmids, ja que, pel fet de portar al seu interior el tram final del tub digestiu, cal pensar que correspon al final de l’opistosoma.
Els escorpins, en general, presenten un dimorfisme sexual accentuat, però hi ha algunes excepcions; per exemple, a l’escorpí groc (Buthus occitanus), molt abundant al nostre país, és difícil de separar, a cop d’ull, els mascles de les femelles. En general, els escorpins mascles tenen la cua més llarga i més prima, són més esvelts, tenen més laminetes a la pinta i la vesícula verinosa de l’agulló és més dilatada. Aquests caràcters, encara que són molt importants, no es presenten alhora a la mateixa espècie, de manera que cadascuna té els seus propis caràcters secundaris.
Els apèndixs
Xavier Moreno.
Els apèndixs dels escorpins, com els de la resta dels aràcnids, se situen al prosoma. El primer parell, els quelícers, limiten dorsalment la boca, i són fets de tres artells, els dos darrers dels quals formen una pinça. Els pedipalps són el segon parell d’apèndixs i alhora els més característics; són llargs i porten a l’extrem les típiques pinces dels escorpins. Els pedipalps són formats per 6 artells (coxa, trocànter, prefèmur, fèmur, tíbia i tars), els dos últims quelats. Les coxes dels pedipalps participen en la formació de la cavitat prebucal i, en algunes espècies, porten rugositats i sedes gruixudes que s’interpreten com a òrgans d’estridulació, i que sonen en fregar-los amb les coxes del primer parell de potes. Les pinces dels pedipalps dels escorpins tenen molts caràcters que s’empren per a la classificació: el fèmur pot ser pla o proveït d’arrugues i carenes (com a la família dels escorpiònids); la "mà", que es forma amb la tíbia i el tars, pot ser llisa, oval, plana o amb carenes, i el dit mòbil pot tenir dents o no; el nombre i la distribució de les tricobòtries del fèmur, el prefèmur i la "mà" (dit fix i dit mòbil) varien a cada família o a cada gènere. Els quatre parells d’apèndixs restants constitueixen les potes caminadores, formades per 8 artells (coxa, trocànter, prefèmur, fèmur, tíbia, basitars i tars). La llargada d’aquestes potes va disminuint de la primera a l’última. Les coxes del primer i el segon parell de potes porten un procés laminar o gnatocoxa, que limita la part inferior de la cavitat bucal i, alhora, participen en la trituració i filtració de l’aliment. Als tarsos, els adults hi tenen ungles mentre que els joves o immadurs hi porten òrgans adhesius.
Considerades com a apèndixs modificats, les estructures de la part ventral del mesosoma (la pinta, les fil·lotràquees i l’opercle genital), varien a cada família. La pinta és una placa pectinífera central, de la qual parteixen dos apèndixs laterals, cadascun format per tres sèries longitudinals de plaques (dorsals, mitjanes i fulcres) i una sèrie de làmines, en nombre variable segons el sexe i l’espècie. Aquestes làmines porten uns plecs quitinosos proveïts de nombrosos receptacles sensorials, i, encara que són de funció desconeguda, és probable que es tracti d’òrgans sensorials quimioceptors.
Organització interna
El sistema nerviós dels escorpins mostra una organització clarament primitiva. De tots els artròpodes, són els que presenten un grau més petit de cefalització. És componen d’una massa encefàlica i d’una cadena nerviosa ventral, amb 19 parells de ganglis més o menys fusionats (6 al prosoma, 8 al mesosoma i 5 al metasoma). El cervell supraesofàgic va unit a una gran massa ganglionar subesofàgica formada per la fusió dels 6 ganglis prosòmics amb els cinc primers ganglis mesosòmics (en realitat són 4, ja que el setè neuròmer desapareix al llarg del desenvolupament embrionari). Aquesta massa ganglionar subesofàgica innerva tot el prosoma i la part anterior del mesosoma. Els 3 darrers ganglis del mesosoma queden lliures. El metasoma presenta 4 parells de ganglis diferenciats, i el darrer és doble per la unió dels corresponents als dos últims segments del cos.
Una gran part del comportament dels escorpins és regit per sensacions tàctils i químiques, i, comparant-los amb altres grups d’aràcnids, com els aranèids o els solífugs, són poc dotats pel que fa als sentits. La vista és mediocre o pobra. El tub digestiu es caracteritza pel fet de tenir una faringe molt musculosa, responsable de l’aspiració del líquid alimentari. L’intestí mitjà porta nombrosos cecs gàstrics, on es fa la digestió. L’aliment, un cop digerit, s’acumula a les cèl·lules intersticials que envolten els cecs gàstrics. L’intestí posterior no té funció pròpiament digestiva, sinó que únicament condueix els productes sobrants de la digestió vers l’anus, que se situa al darrer segment metasòmic.
El sistema excretor es compon d’un parell de glàndules coxals, que desemboquen al punt d’articulació de les coxes del tercer parell de potes; dos parells de tubs de Malpighi, que desemboquen al tub digestiu, al segment catorzè; nefròcits i glàndules limfàtiques i limfoides que, a més de la seva funció de defensa, contribueixen a eliminar les substàncies d’excreció.
L’aparell respiratori és format per 4 parells de fil·lotràquees, que proporcionen una quantitat d’oxigen molt superior a les necessitats reals de l’organisme, segons que s’ha pogut comprovar (obstruint-ne 2 o 3 parells, no s’observa cap alteració del ritme d’activitat ni de conducta).
L’aparell circulatori és molt desenvolupat, ja que el líquid intern és el responsable de transportar l’oxigen fins als teixits i de recollir-hi el diòxid de carboni. Les xarxes arterial i venosa són molt ramificades. El cor és gros i s’estén per gairebé tot el mesosoma (des del segment vuitè al catorzè) i va proveït de 7 parells d’ostíols. Les seves contraccions són fortes i ràpides (de 60 a 150 per minut). Del cor, en surten una artèria anterior, una de posterior i diverses artèries laterals que conflueixen en un si venós ventral molt desenvolupat i amb una sèrie de venes fil·lotraqueals que comuniquen les fil·lotràquees amb el si pericàrdic. La "sang" dels escorpins té propietats tòxiques accentuades: la injecció de 0,25 cm3 a un conillet d’índies li pot ocasionar la mort en poques hores.
Biologia i ecologia
Xavier Parellada.
Els escorpins són ovovivípars. Al temps de la reproducció, realitzen una llarga i curiosa dansa nupcial, que es pot perllongar unes hores o, fins i tot, uns dies, i que precedeix la fecundació. De primer, el mascle i la femella s’enfronten i adopten curioses positures, mentre que es desplacen contínuament cap endavant i cap endarrere fins que, per tal d’aclarir les seves intencions, eleven verticalment tot l’abdomen (el mesosoma i el metasoma) fins a fregar-se la part caudal; llavors, el mascle agafa la femella per les pinces i, suaument, se l’emporta reculant sense que ella hi oposi cap resistència. Aquest passeig pre-nupcial pot ésser interromput per petites parades, i pot durar unes quantes hores. Finalment, el mascle s’emporta la seva parella cap un refugi i, després d’escombrar-lo amb les potes i la cua, se situa sota la femella tot encreuant les pintes respectives, i la fecunda. L’esperma és introduïda directament als conductes genitals de la femella i, a continuació, el mascle expulsa una secreció que fa de tap vaginal, conegut amb el nom d’espermatocleutre, que impedeix una nova fecundació de la femella. En general, després de la còpula, la femella devora el mascle i, moltes vegades, si no pot acabar-se’l d’una menjada, se l’emporta arrossegant uns quants dies.
El temps de gestació és variable segons els grups. En el cas de l’escorpí groc (Buthus occitanus), la gestació dura de 15 a 16 mesos. Al llarg d’aquest període, els embrions s’alimenten de les secrecions de les parets de l’ovari, ja que els ous són pobres en vitel·lus. El nombre de descendents és variable (de 6 a 40 a Euscorpius carpaticus i de 30 a 60 a Buthus occitanus), amb un màxim de 90. Els escorpins acabats de néixer són petits animalons: d’uns quants mil·límetres de llargada, blanquinosos, i s’enfilen ràpidament al dors de la mare, on fan la primera muda; tot aquest temps s’alimenten de les seves reserves, fins que, al cap d’una setmana, comencen a mostrar-se actius i es desplacen cercant el seu propi aliment. En el desenvolupament postembrionari arriben a mudar set vegades, i tot aquest període, fins assolir l’estadi d’adult, dura entre dotze i divuit mesos.
Els escorpins són animals nocturns o crepusculars. De dia, generalment s’estan quiets sota de pedres grosses o entre la fullaraca, on construeixen un niu. Per a fer-ho, recolzen les pinces dels pedipalps a terra i, amb el cos aixecat, caven la terra amb els dos primers parells de potes, mentre van expulsant la terra sobrera cap als costats. De tant en tant es giren, recolzen la cua a terra i, fent moviments horitzontals, escombren amb ella tota la terra cavada. Algunes espècies tropicals com Heterometrus o Scorpio, construeixen llargs refugis, de més de 75 cm de profunditat i, en aquest cas, fan servir les pinces com a òrgans excavadors. Tenen poca capacitat de dispersió, de manera que els petits no s’allunyen mai gaire del lloc de naixement, cosa que fa que tinguin un cert gregarisme: fan colònies més o menys nombroses, però sense que entre ells hi hagi cap tipus de relació social.
El període d’activitat dels escorpins de les nostres latituds s’estén per tota l’estació càlida, és a dir, generalment de maig a setembre. A l’hivern s’amaguen dins el niu, amb les potes plegades i la cua arquejada i recolzada damunt d’un dels costats del cos. A l’estació favorable surten cada nit a cercar aliment, cosa que consisteix a caçar preferentment altres artròpodes, encara que també poden encalçar cries de micromamífers. Per a capturar les preses, utilitzen una de les pinces dels pedipalps i, després, amb l’altra, acaben d’agafar-la bé. Si la presa és petita, se la posen davant els quelícers i la consumeixen directament. Si és gran i ofereix resistència, l’escorpí la punxa amb l’agulló de la cua diverses vegades, fins que la presa queda paralitzada. Curiosament, si la presa triga un cert temps a immobilitzar-se, l’escorpí perd forces i acaba deixant-la escapar. Com la resta dels aràcnids, els escorpins poden consumir un nombre elevat de preses en molt poc temps i després resistir períodes llargs d’inanició, de mesos o, fins i tot, de més d’un any. Sempre s’alimenten de preses vives, de les quals succionen els líquids interns, que ja han estat parcialment digerits gràcies a la regurgitació de ferments digestius que aboquen als teixits de la presa.
La perillositat que generalment s’atribueix als escorpins és una mica desproporcionada, si ens referim únicament als escorpins de les nostres latituds. El seu verí gairebé sempre és mortal per a la majoria dels invertebrats, però l’efecte sobre els mamífers únicament és perillós en el cas d’algunes espècies. Hi ha espècies africanes i americanes, la picada de les quals pot arribar a produir la mort a l’home, si no es tracta ràpidament amb sèrum antitòxic. Al nostre país, únicament l’escorpí groc, Buthus occitanus, comporta algun perill; el negre (Euscorpius flavicaudis), que hom pot trobar dins de casa, és inofensiu.
Sistemàtica
El grup dels escorpins constitueix un únic ordre dins de la classe dels aràcnids.
Actualment se’n coneixen unes 600 espècies, que representen uns 70 gèneres, agrupats en només sis famílies diferents. Totes són espècies termòfiles, repartides principalment per les regions càlides del planeta; no n’hi ha cap que sobrepassi els 50° de latitud N ni S. En general, la distribució de les espècies, els gèneres i, fins i tot, la de les famílies, es correspon amb regions faunístiques establertes; poques són les espècies de distribució ampla. Essent formes tan antigues i de poc poder evolutiu i escassa capacitat de dispersió, l’estudi de la seva distribució geogràfica proporciona una informació valuosa des del punt de vista biogeogràfic.
Les espècies d’escorpins
Els escorpins que podem trobar als Països Catalans són de quatre espècies, de fàcil identificació: l’escorpí groc, l’escorpí cec i l’escorpí negre.
L’escorpí groc
Xavier Parellada
La més abundant, fora de les Illes, és l’escorpí groc o escorpí del Llenguadoc (Buthus occitanus), que es caracteritza per tenir la cua més llarga que el cos, l’estèrnum triangular i de 20 a 30 làmines a la pinta. És de color groguenc i es troba principalment sota les pedres, als terrenys secs i assolellats. És l’únic escorpí de les nostres latituds que presenta una certa perillositat per a l’home. La seva picada, generalment molt dolorosa, provoca una tumefacció local, de vegades acompanyada de febre, bé que generalment les conseqüències no són mai greus. La resta d’espècies presents al nostre país són totalment inofensives, és a dir, que la seva picada no produeix en nosaltres cap tipus de reacció fisiològica.
L’escorpí cec
Xavier Palaus.
Una altra espècie, relativament semblant a l’anterior i endèmica dels Països Catalans, és l’escorpí cec (Belisarius xambeui), propi de la regió pirinenca i prepirinenca, des del Canigó fins a la Garrotxa.
Viu principalment dins de forats o sota de pedres grans, però sempre en llocs d’un cert grau d’humitat. Tal i com evoca el seu epítet genèric, li falten els ulls centrals; altres caràcters diferencials són la forma pentagonal de l’estèrnum i el fet de tenir únicament quatre làmines a les pintes. També aquest escorpí és groguenc.
L’escorpí negre
L’escorpí negre (Euscorpius flavicaudis) és una espècie antropòfila de les nostres latituds, que es troba típicament dins de les cases i les masies i, a fora, sota la fullaraca o les escorces dels arbres. És de color marró fosc o gairebé negre. Té la cua més curta que el cos, l’estèrnum pentagonal i porta de 6 a 12 làmines a la pinta.
Ramon Torres.
La distribució de l’escorpí negre coincideix, a grans trets, amb les zones humides de la regió mediterrània ibèrica, atès que és una espècie higròfila.
Finalment, l’espècie Euscorpius carpaticus és l’escorpí present a les illes Balears. Morfològicament és molt semblant a l’escorpí negre, amb algunes diferències als pedipalps i la cua.