Els opilions

Característiques del grup

Opilions. 1. Scotolemon lespesi (× 10). 2. Gyas titanus (× 2). 3 Homalenotus quadridentatus (× 3). 4 Ischyropsalis luteipes (× 3). 5 Megabunus diadema (× 6). 6 Histricostoma baccilliferum (× 13). 7 Parasiro coiffaiti (× 13). 8 Histricostoma dubium (× 13).

Marisa Bendala

Els opilions, tercer grup en importància numèrica dins dels aràcnids, són prou coneguts dels camperols de tots els països, i per això han estat batejats amb diferents noms vulgars. Als Països Catalans, i principalment a les comarques de l’Anoia, el Vallès, la Selva i Osona, se’ls coneix amb el nom de frares, i és així perquè antany els frares dels convents passaven per les masies a recollir l’almoina anyal del gra, al mateix temps que apareixien els opilions, és a dir, després de la sega. Com a nom científic es pot emprar indistintament el d’opilions o falàngids, malgrat que aquest últim es reserva més aviat per a les espècies de potes llargues.

Són aràcnids de dimensions i aspecte semblants a les aranyes, però amb una diferència fonamental: malgrat que tenen, també, un prosoma i un opistosoma, ambdues parts es troben completament soldades, de manera que no hi ha cap cintura entre l’una i l’altra. Tenen un parell d’ulls simples, emplaçats generalment en una prominència, i un parell d’orificis laterals que són l’obertura de les glàndules pestilents. Ventralment, s’emplacen els apèndixs, que són els quelícers, triarticulats i formant pinça, els palps, de funció tàctil, i quatre parells de potes amb les coxes tan desenvolupades que ocupen gairebé tota la superfície ventral. L’opistosoma presenta un escut dorsal format generalment per la unió de les cinc primeres tergites. Ventralment, les esternites anteriors s’uneixen i formen l’opercle genital, que penetra entre les coxes. A la part posterior, hi ha la corona anal.

Els opilions són artròpodes terrestres que es troben arreu del món, excloent les zones polars. Les localitats més al N són de Lapònia i les més al S són algunes illes per sota la Patagònia. Cal remarcar també que la fauna tropical d’opilions és molt exuberant.

Morfologia

Malgrat que els caràcters de diagnòstic resten gairebé inalterables dins l’ordre en general, la morfologia externa varia extraordinàriament d’uns grups a altres i presenta una gran varietat de formes. La idea més generalitzada que hom sol tenir d’un opilió és la d’un animal de cos molt petit i potes molt llargues i primes. Però n’hi ha molts que no ofereixen aquesta desproporció entre la llargada del cos i les potes.

Esquema de la posició i les característiques de les làmines supraquelicerals en dues espècies d’opilions, Histricostoma dubium (A) i Phalangium opilio (femella, B).

Gustavo Hormiga

Aspecte general extern, dorsal (A) i ventral (B) d’un opilió (Odiellus troguloides, × 5), i detall de la cara dorsal (A’) i ventral (B’) del prosoma, amb indicació dels elements morfològics següents: 1 quelícer, 2 làmines supraquelicerals, 3 coxa, 4 trocànter, 5 prominència ocular, 6 ull, 7 gnatocoxa, 8 prestèrnum, 9 estèrnum, 10 opercle genital.

Amadeu Blasco, a partir d’originals diversos

Quant al prosoma, porta, al davant de tot, dues peces, que reben el nom de làmines supraquelicerals perquè se situen sobre els quelícers. Poden variar de forma i de grandària i, fins i tot, de nombre, ja que poden haver-n’hi dues o quatre. El marge frontal del prosoma pot ésser llis i ras, o ondulat, granellut i espinós. En el grup dels trogúlids hi ha una espectacular formació que rep el nom de camerostoma, formada per dues prominències corbades, cobertes de tubercles granulars, que s’uneixen a l’àpex, i donen lloc, ventralment, a una cavitat que recull els quelícers i els palps; aquests darrers són molt reduïts. Els dos ulls simples, característics dels opilions, estan gairebé sempre col·locats lateralment, en una prominència ocular, que pot variar de dimensions, posició i forma, i pot ésser llisa o bé guarnida amb tubercles o espines. En alguns grups, aquesta prominència manca, i els ulls són separats i aplicats directament sobre la superfície del prosoma; en alguns trogúlids, els ulls se situen al camerostoma. Hi ha, també, formes anoftalmes, sia perquè els ulls han sofert una regressió per evolució a la vida cavernícola, o perquè són formes endògenes d’una línia filètica antiga (sense ulls), com és el cas dels cifoftàlmids de la nostra fauna, que són cecs. L’obertura de les glàndules pestilents va assenyalada per dos petits forats, situats un a cada marge lateral del prosoma; així és en tots els opilions, menys en els cifoftàlmids, als quals s’obren a l’extrem d’un tubercle cònic lateral.

Esquema del camerostoma, formació especial del marge anterior del prosoma, en Dicranolasma soerenseni. 

Gustavo Hormiga, a partir d’originals diversos

A la cara ventral del prosoma, la grandària de les coxes fa que les esternites quedin molt reduïdes. Aquestes esternites són: el preepistoma i l’epistoma, al davant de la boca, i el prestèrnum i l’estèrnum, al darrere. Les gnatocoxes o endopodis de les coxes cobreixen aquestes peces. Les glàndules coxals desemboquen entre el tercer i el quart parell de coxes.

L’opistosoma consta primitivament de 10 segments, però hi ha una clara tendència a la fusió i reducció de tergites i, fins i tot, a la desaparició d’algunes. La fusió de tergites dona lloc a l’escut dorsal, format generalment per la unió de les cinc primeres tergites i, en alguns casos, més de cinc. Hi ha alguns opilions neotènics, on les plaques tergals de l’opistosoma no assoleixen el desenvolupament total i en l’animal adult queden molt reduïdes i amb aspecte larvari, com és el cas de Ischyropsalis i Sabacon. En canvi, en els cifoftàlmids és a l’inrevés: la primitiva metamerització és ben aparent i es poden reconèixer molt bé les 10 tergites opistosòmiques. La primera esternita és rudimentària i forma l’arc genital. Les tres següents són unides i formen l’opercle genital, que cobreix l’orifici del mateix nom, situat molt endavant, entre el quart parell de coxes, a prop de l’orifici bucal o estomodeu. Hi ha un espiracle a cada costat, que s’obre sota el marge posterior de la quarta coxa. A l’extrem posterior de l’opistosoma es troba l’orifici anal, molt allunyat del genital, i cobert per la desena tergita, que rep el nom d’opercle anal. Les tergites i esternites que envolten l’opercle formen una corona anal.

A la cara ventral també s’observen modificacions relacionades amb la reducció d’esternites, preferentment les que formen la corona anal, de manera que aquesta té diferents aspectes. En els cifoftàlmids desapareix l’opercle genital i l’orifici genital queda al descobert i, a més, queden reduïdes les peces esternals entre les coxes; en altres grups, aquestes peces estan ben formades i són allargades, de manera que la boca i l’orifici genital queden separats a bastament, com és el cas dels laniators; i a l’inrevés, aquestes peces poden ser curtes i amples, i llavors els dos orificis són molt pròxims, com en els palpators.

Tots els opilions tenen un esquelet extern o tegument format per una capa de cèl·lules epitelials, recoberta de diverses capes de natura quitinosa que formen la cutícula. Aquesta compleix dues funcions; una protectora i una altra de suport per a la inserció dels músculs. En les espècies edàfiques que viuen al sòl, aquest tegument és espès i dur, mentre que, en canvi, és prim i tou en les que viuen sobre la vegetació.

Maria Rambla

D’altra banda, hi ha regions del cos més quitinitzades que altres: per exemple, la pinça dels quelícers n’està molt, per a poder triturar els aliments; el prosoma n’està més que l’opistosoma, ja que ha de sostenir els sis parells d’apèndixs que s’hi insereixen; i a l’inrevés, l’opistosoma és més tou per a poder-se distendre en el cas de les femelles gràvides i en l’absorció d’aliments.

El tegument presenta també unes formacions, que tenen el seu origen en les cèl·lules epitelials de la hipodermis, les quals travessen la quitina i donen lloc a diversos òrgans de funció glandular o sensitiva. Aquestes formacions no tenen aquí tanta importància com en altres grups d’aràcnids, ja que els opilions no tenen tricobòtries, tan importants en la taxonomia del escorpins, els pseudoscorpins i les aranyes. Tampoc no es pot dir que el cos dels opilions sigui pelut en el sentit que ho són el de les aranyes i els àcars. La quetotàxia, doncs, té aquí menys significat taxonòmic. Malgrat tot, tant en el cos com en els apèndixs hi ha diverses classes de pèls, espines, tubercles, esquames, etc., que generalment compleixen una funció sensitiva o secretora. Alguns pèls són globulosos i es troben en els palps (en els Nemastoma), que també poden presentar òrgans d’estridulació, generalment a la cara interna dels quelícers. Hom diu que el fregadís de l’un contra l’altre produeix un so que atrau els individus del sexe contrari.

Molts opilions presenten un dimorfisme sexual extraordinari, fins al punt d’haver-se descrit mascle i femella com dues espècies diferents. Generalment és el mascle el que porta caràcters peculiars en forma de banyes, apòfisis, tubercles, etc., que unes vegades serveixen per a subjectar la femella i altres com a ornamentació per atraure la seva atenció.

Organització interna

Esquema dels òrgans de la còpula, masculí (copulador, A) i femení (oviscapte, B), d’un opilió, en aquest cas Odiellus troguloides.

Gustavo Hormiga, a partir d’originals diversos

El sistema nerviós es caracteritza per una gran condensació de tots els ganglis somàtics cefalitzats, que formen una gran massa situada a la part anterior del prosoma on es distingeixen dues regions: l’anterior o supraesofàgica i la posterior o postesofàgica. Cal remarcar que, diferentment d’altres aràcnids, els opilions estan mancats d’una cadena ganglionar abdominal ben formada. Malgrat això, de la massa postesofàgica surten nervis que innerven els palps i els quatre parells de potes i filets nerviosos que innerven tots els segments de l’opistosoma. Esquemàticament aquest tipus d’organització recorda més la dels pseudoscorpins que la d’altres grups d’aràcnids.

L’aparell digestiu té una gran expansió i és format per tres parts: intestí anterior, mitjà i posterior. L’intestí anterior, lleugerament quitinitzat, comprèn la boca, la faringe i l’esòfag, traspassa la massa encefàlica i desemboca a l’intestí mitjà. Aquest és molt voluminós i ocupa gairebé tota la part dorsal del cos. És format per un gran sac central d’on surten generalment quatre parells de sacs cecs o diverticles que, segons els diferents grups, poden variar en nombre o ésser senzills o bifurcats. Malgrat el seu gran desenvolupament, aquests cecs no arriben a penetrar l’interior de les potes, com passa en les aranyes. L’intestí posterior és curt i un xic quitinitzat. L’anus s’obre per sota l’opercle anal, que correspon a la desena tergita, al mig de la corona anal.

L’aparell respiratori és molt simple i consisteix en dos troncs traqueals que s’obren cadascun en un estigma situat lateralment en la segona esternita, sota la quarta coxa. De cada tronc traqueal surten una branca anterior cap al prosoma i una de posterior cap a l’opistosoma que, més tard, donen lloc a moltes ramificacions secundàries. Alguns opilions, generalment els de potes llargues, presenten alguns estigmes accesoris que són molt petits i que es troben a les potes. Els opilions no tenen músculs respiratoris propis i, per tant, s’admet com a hipòtesi que la difusió es fa per les contraccions dels músculs del cos, ja que el sistema muscular és ben desenvolupat.

L’aparell circulatori dels opilions és molt simple. Consta d’un petit vas dorsal, el cor, embolcallat d’un sac pericàrdic situat al dors de l’opistosoma, ben bé per sota el tegument. El cor té quatre ostíols laterals, dos a cada costat, i dues artèries, una d’anterior o aorta cefàlica i una de posterior o aorta caudal. Ambdues porten una vàlvula que detura la circulació de retorn i, com que no hi ha un sistema de vasos capil·lars, la sang circula lliurement per entre els espais que deixen les vísceres del cos.

L’aparell reproductor del mascle i el de la femella són molt semblants. La femella té un sol ovari, que és un sac en forma de ferradura i que ocupa una gran part de l’abdomen. D’ell, en surten dos oviductes, que s’uneixen posteriorment en un sol conducte el qual s’eixampla i forma l’úter, d’aquest surt un conducte llarg i estret que desemboca a l’oviscapte. En el mascle, els dos testicles també s’uneixen per a formar el receptacle seminífer que desemboca a l’òrgan copulador. Aquest esquema d’aparell reproductor es manté molt uniforme a tots els opilions, pel que fa als seus òrgans interns. Contràriament, tant l’oviscapte com el copulador varien segons el grup.

Els òrgans de còpula són molt diferents dels altres aràcnids i presenten una gran varietat de formes segons els grups; d’aquí el seu gran valor taxonòmic. El tipus més evolucionat el trobem en el grup dels falàngids, al qual el mascle té el copulador dividit en tres parts: la tija, el gland i l’estil; l’oviscapte de la femella també és molt desenvolupat i té l’aspecte d’un llarg tub segmentat, amb els darrers segments partits en dos lòbuls que porten a l’àpex un procés sensitiu. En el coit els dos lòbuls s’obren per deixar pas a l’estil del copulador i els espermatozoides són allotjats als receptacles seminals, amb diferents estructures d’un gran valor taxonòmic. Aquest oviscapte va ficat dins una membrana extensible que forma una mena d’estoig; en el moment de la posta surt fora de la membrana, es telescopitza i adquireix una llargada extraordinària, que li permet soterrar la posta a fi de protegir-la de les inclemències del temps.

Biologia i ecologia

Reproducció i desenvolupament

Els opilions són ovípars. La fecundació és directa i es realitza simplement per introducció de l’òrgan copulador a la vulva de la femella, on diposita els espermatozoides, que són molt petits i tenen forma lenticular. Hi ha, doncs, un veritable coit, sense formació d’espermatòfors, excepció feta dels cifoftàlmids, on hi ha transmissió de boles espermàtiques. Malgrat que la positura d’aparellament varia lleugerament entre les espècies, generalment és "vis-à-vis" i sense maniobres espectaculars d’un festeig previ. Això els diferencia dels altres aràcnids, on aquesta funció és molt complicada. Només s’han observat lluites entre els mascles per la possessió de la femella, però no hi ha canibalisme entre els dos sexes.

La fecunditat de les femelles és molt reduïda en les espècies més primitives i molt elevada en les més evolucionades, que no depenen tant del sòl i viuen en estrats de vegetació més elevats. Aquesta variabilitat extrema va des d’un ou (en els cifoftàlmids) fins a més de 200 (en els falàngids) en una sola posta. Si tenim en compte que hi ha diverses postes, el nombre d’ous anuals pot ésser molt elevat i passar de 600.

El cicle vital i la longevitat dels adults són també molt variables. El cas més freqüent és el de les espècies de cicle anual. En aquestes, el desenvolupament embriòlogic té lloc a l’hivern, l’eclosió a la primavera, el desenvolupament postembrionari entre primavera i estiu, i l’estat adult s’adquireix a la tardor, després de 5 a 7 mudes. Aquest és el cicle biològic típic, condicionat per les estacions, com és el cas de gairebé tots els falàngids. Però hi ha espècies a les quals les femelles no moren tot seguit després de la posta, sinó que viuen de 6 a 10 mesos més i van ponent ous mentre les condicions climatològiques els ho permeten; el resultat és la presència de juvenils i adults a totes les estacions. Però en les espècies edàfiques i més primitives, com són tots els cifoftàlmids i molts laniators, tant el cicle biològic com la longevitat dels adults s’allarga extraordinàriament, sobretot en els cifoftàlmids, amb un cicle de 4 a 6 anys i una longevitat de 3 a 5 anys. Es constata, doncs, que tant el cicle com la longevitat dels adults es va escurçant a mesura que les espècies evolucionen i abandonen el sòl per a viure en estrats més alts de la vegetació.

Sempre s’ha dit que els opilions no presenten metamorfosi, ja que la larva no esdevé crisàlida com en molts insectes. Malgrat això, les formes juvenils es van modificant a cada muda durant tot el període postembrionari, fins al punt que, de vegades, els juvenils i els adults d’una mateixa espècie han estat descrits com a espècies diferents.

Els hàbitats

La situació i la configuració geogràfica dels Països Catalans afavoreix l’existència d’una gran riquesa de biòtops, des dels pics més alts dels Pirineus fins a la plana i la zona litoral. La relació entre aquesta riquesa de biòtops i les adaptacions que sofreixen els opilions per poder colonitzar-los, s’expressa en una gran diversitat de formes i d’organització. Cada espècie té unes característiques pròpies, que la fan més o menys esclava d’un determinat biòtop.

Així, trobarem espècies endògenes que viuen colgades a una certa profunditat, cavernícoles que viuen dins les cavitats, d’altres xeròfiles, de llocs secs i assolellats, humícoles, que viuen sota la fullaraca (humus) dels boscos, lapidícoles, sota les pedres, nivícoles, sota la neu de les altes muntanyes, pradícoles, que viuen entre l’herba dels prats, o frondícoles, que s’enfilen fins a les branques més altes dels arbres.

Distribució als Països Catalans de Parasiro coiffaiti (vermell), present a ambdós vessants dels Pirineus, i Astrobunus grallator (blau), endèmica dels Pirineus orientals, que arriba fins a la serra de Collserola.

Maber, original dels autors

Com a espècie típicament endògena, la més representativa és Parasiro coiffaiti, animaló molt petit, de menys de 2 mm, amb aparença d’àcar i color terrós. És molt difícil de recol·lectar, ja que s’enfonsa profundament al sòl buscant la humitat, i no retorna a la superfície fins després de pluges molt abundants, quan s’inunden les galeries per on ha penetrat. És entre la fullaraca humida on cal cercar-lo.

Les formes cavernícoles són ben representades al nostre país malgrat que no hi ha veritables troglobis, ja que totes les espècies són formes troglòfiles, que viuen a les coves però que es troben també a l’exterior. D’altres són trogloxenes, que simplement busquen refugi a l’entrada de les cavitats. Entre les troglòfiles, les que criden més l’atenció són les espècies del gènere Ischyropsalis, no solament per les seves grans dimensions, sinó també per l’extraordinari desenvolupament dels quelícers, que tenen una gran potència, tanta que poden arribar a trencar la closca dels cargols i extreure’n la carn amb les pinces. Un altre element no tan vistós, però molt típic de la fauna cavernícola a Catalunya, és l’espècie Astrobunus grallator, que s’ha trobat en infinitat de coves de diferents massisos muntanyosos, des de nivells baixos fins a 2000 m d’altitud. Per contra, hi ha formes cavernícoles molt petites, com són tots els laniators, entre els quals Scotolemon lespesi és el més freqüent en les coves pirinenques dels dos vessants. Així mateix, els nemastomàtids són troglòfils petits i l’espècie més típica és Histricostoma dubium, endèmica dels Pirineus orientals.

Distribució a la península Ibèrica i al nord d’Àfrica de Cosmobunus granarius, Dicranolasma soerenseni i del gènere Ischyropsalis.

Maber, original dels autors

Totes les espècies esmentades fins ací són troglòfiles pel fet que necessiten biòtops molt humits, frescos i més o menys foscos, condicions que es troben a les coves. A l’exterior, són espècies edàfiques, que es refugien sota les pedres (lapidícoles), o entre la fullaraca humida dels boscos (humícoles). Malgrat tot, hi ha espècies edàfiques que no mostren una tendència tan marcada a penetrar a les coves. Les més típiques són els trogúlids, espècies poc vistents i difícils de trobar ja que estan cobertes de partícules de terra que les mimetitzen amb el substrat i es confonen amb els bocins de fusta podrida o amb la mateixa terra del sòl. Tenen el tegument molt dur, les potes curtes i el cos més o menys deprimit. La més difosa a les terres catalanes és l’espècie Dicranolasma soerenseni que malgrat la seva presència en algunes cavitats, és molt més abundant a l’exterior i es presenta com a lapidícola arreu del país. També són típicament lapidícoles les espècies del gènere Trogulus, i una altra més petita del mateix grup, l’Anelasmocephalus cambridgei.

Contràriament a les espècies edàfiques esmentades, que busquen llocs foscos i humits, hi ha les xeròfiles, que viuen en llocs secs i assolellats, com molts falàngids de potes llargues. La més típica, Phalangium opilio, amplament difosa, pot colonitzar diferents hàbitats, des dels Pirineus fins al litoral, i es troba igualment als boscos i a les terres ermes i en prats naturals o de sega. Com a espècies pradícoles tenim les dels gèneres Oligolophus i Mitopus, que es troben entre l’herba dels prats naturals de les muntanyes pirinenques, contràriament a P. opilio, que és molt més abundant en els rostolls. Malgrat aquesta gran riquesa de formes adaptades als diferents hàbitats que ofereix el país, tots els opilions necessiten un cert grau d’humitat per a viure i es troben moltes més espècies en els boscos humits, vora els rierols i en llocs ombrívols, que no pas en zones àrides i a ple sol.

Moltes espècies frondícoles de potes llargues, malgrat que poden viure en llocs secs, durant les hores de més insolació es refugien a l’entrada de cavitats, sota els ponts i en qualsevol refugi en cerca d’humitat, on acudeixen en gran nombre, i s’agrupen, tot entrellaçant les potes. Com els rats-penats, es fixen a la volta de la cavitat, on resten immòbils, per la qual cosa donen l’aparença d’una massa de fines arrels. Així es comporta el Gyastitanus que, com indica el seu nom, és de grans dimensions, i les espècies dels gèneres Leiobunum i Nelima.

El comportament i els hàbits d’alimentació

Entre les espècies edàfiques hi ha una estratègia comuna a les famílies dels trogúlids (Trogulus nepaeformis, a dalt) i els esclerosomàtids (Homalenotus quadridentatus, a baix), que consisteix a revestir-se d’una capa de partícules de terra que queden adherides a la superfície cuticular.

Els hàbits depredadors dels opilions els porten a atacar preses de dimensions considerables, si bé no solen sobrepassar la seva pròpia grandària. A la fotografia, hom pot veure una femella de Phalangium opilio en l’atac a una presa de dimensions extraordinàries. Noteu la prominència ocular que caracteritza l’espècie.

Ramon Torres (a dalt), Amador Viñolas (a baix)

El comportament dels opilions varia segons la forma de vida de cada espècie o de cada grup. Ja hem vist com moltes de les espècies que viuen a llocs assolellats, retornen als seus caus a l’hora de més insolació i hi resten immòbils, aprofitant-ne la humitat; en aquell cas, els individus resten amb les potes entrellaçades. En molts casos, els opilions adopten una posició estereotipada, amb les potes estirades, radialment, i aplicades contra la paret, un tronc o àdhuc sota una pedra.

Els trogúlids adopten una posició contrària, plegant les potes al cos i "fent el mort" quan se’ls importuna. Aquesta immobilitat i el mimetisme que adquireixen en tenir el cos recobert de fang, fan que sigui molt difícil captar llur presència en el terreny. Quan caminen, ho fan pausadament amb moviments molt lents, contràriament als falàngids, que caminen amb certa rapidesa pels prats i bosquines i àdhuc grimpen dalt dels arbres.

Tots els opilions són carnívors i depredadors d’altres artròpodes. Formen poblacions importants que juguen el seu paper en l’equilibri ecològic de la fauna del sòl, ja que, al seu torn, ells també són víctimes d’altres depredadors. Com a exemple, podem citar la presència gairebé exclusiva d’opilions en el contingut estomacal d’uns exemplars de gall fer.

Els opilions no són massa exigents a l’hora d’escollir la víctima. Accepten qualsevol classe d’artròpode viu o mort, i també larves i fins i tot fruits vegetals. Però en aquest cas, més aviat en xuclen els sucs per apagar la set. No obstant això, n’hi ha alguns (Ischyropsalis i Trogulus) que requereixen una presa específica, en aquest cas, cargols.

Sistemàtica

L’ordre dels opilions (Opiliones) comprèn tres subordres: el dels cifoftalms (Cyphophthalmi), el dels laniators (Laniatores) i el dels palpators (Palpatores), tots tres representats a la fauna catalana. Els cifoftalms constitueixen un petit grup, del qual es coneix una centena d’espècies, preferentment tropicals. Els laniators, molt abundants als països tropicals, són representats a la nostra fauna per una sola família, la dels falangòdids (Phalangodidae). Els palpators són un grup molt més nombrós, amb un gran nombre de famílies de distribució variada, que hom reuneix en tres superfamílies: la dels troguloidèids (Troguloidea), la dels isquiropsalidoidèids (Ischyropsalidoidea) i la dels falangioidèids (Phalangioidea).

El grup dels cifoftalms reuneix les espècies de caràcters més primitius, entre d’altres, una segmentació ben visible de l’opistosoma. Els altres dos grups, els palpators i els laniators, enclouen espècies més evolucionades, especialment els palpators. Ambdós es distingeixen dels cifoftalms perquè les glàndules pestilents s’obren directament a la superfície i mai no ho fan en tubercles cònics, i també perquè l’orifici genital queda cobert per un opercle. Aquest opercle, que és articulat en els laniators, no n’és, al contrari, en els palpators.

Els grups d’opilions

La fauna d’opilions a les terres catalanes és molt completa, ja que s’hi troben representats tots tres subordres i totes les famílies de la fauna ibèrica. D’aquesta, en manquen únicament algunes espècies d’origen bètico-rifeny, que colonitzen només la part meridional de la península i algunes formes atlàntiques de la cadena cantàbrica que no arriben als Pirineus. Aquests no actuen com a barrera geogràfica, ja que moltes espècies europees els travessen, i les pròpiament pirinenques, viuen tant en un vessant com a l’altre.

Aquesta fauna és formada, doncs, per algunes espècies de vasta difusió mediterrània, altres de difusió centreuropea, una gran profusió d’espècies pirinenques i alguns endemismes. La representació nord-africana és molt escassa.

Els cifoftalms

Els cifoftalms són opilions que reuneixen caràcters primitius dins del seu grup. Tenen l’obertura de les glàndules pestilents situada a l’extrem d’uns tubercles cònics, al prosoma. L’orifici genital manca d’opercle, caràcter igualment poc evolucionat. D’altra banda, la segmentació de l’abdomen és clarament visible.

Al nostre país, en coneixem una sola espècie, Parasiro coiffaiti, que pertany a la família dels sirònids (Sironidae). És un opilió petit (menys de 2 mm), cec, de potes curtes, color castany fosc, tegument dur i gruixut, i amb aparença d’àcar. Són bestioles que viuen molts anys: el cicle biològic pot durar tres o quatre anys i, d’adults, poden viure cinc anys més. La seva àrea de distribució és reduïda i contínua: va des del vessant occità dels Pirineus fins a la Serra de Collserola, preferentment en terrenys argilosos i pissarrencs. S’ha trobat en dues coves: la Cova Vora Fosca, de Tavertet (Osona), i les Coves de Mura, de Sant Llorenç del Munt (Bages).

Els laniators

Els opilions laniators, diferenciables per l’envergadura que en ells prenen els palps, són més aviat escassos al nostre país. L’espècie de la fotografia (Scotolemon catalonicum), d’un color ataronjat i d’uns mil·límetres de grandària, no té tanta preferència per les coves com S. lespesi, l’espècie més freqüent, sinó que viu sota les pedres de l’exterior.

Ramon Torres.

Caracteritza els opilions laniators la forma dels palps, forts i espinosos, i proveïts d’una ungla llarga i prènsil al final, a més de la presència d’un opercle articulat en l’orifici genital i l’obertura directament a l’exterior de les glàndules pestilents.

Els laniators són poc representats al nostre país, ja que únicament en coneixem una família, la dels falangòdids (Phalangodidae).

L’espècie més freqüent és Scotolemon lespesi, que és petit (de 2 a 3 mm), de potes més aviat llargues, palps grossos i proveïts de robustes espines, tot ell de color groc pujat amb un dibuix més fosc en el dors. El dimorfisme sexual hi és poc acusat. El cicle vital és anual, però els adults poden viure 2 o 3 anys. Al nostre país s’ha trobat en coves de la Cerdanya i de la Vall d’Aran. Les poblacions cavernícoles mostren tendència a la despigmentacíó. A l’exterior viu sota les pedres, entre la molsa i a la fullaraca, colonitza totes les comarques frontereres dels Pirineus, fins a Osca, i baixa fins a la Serralada Prepirinenca. A la Serralada Prelitoral és substituïda per l’espècie Ptycosoma (Scotolemon) catalonicum, que té la prominència ocular més alta i es troba des de les Guilleries fins als Ports de Beseit. Cal fer menció de tres espècies més: S. krausi, d’Eivissa, que viu a l’exterior, P. balearicus, trobada únicament en coves de Mallorca, i P. espanoli, de la cova Oscura d’Atzeneta (Alcalatén), aquesta dedicada a Francesc Español, eminent entomòleg català, que va ésser qui la va descobrir.

Els palpators

Els opilions palpators es caracteritzen pel fet de tenir els palps fins, prims, semblants a les potes, però més curts que aquestes, i amb una ungla feble al final, i no prènsil. Tenen l’opercle de l’orifici genital no articulat. Inclouen la majoria dels opilions de la nostra fauna, els quals representen totes tres superfamílies.

Els troguloidèids

De tots els falàngids del nostre país, el frare o segador (Phalangium opilio) n’és el més comú. De cos petit i potes llargues, té la coloració dorsal variable. Els mascles (a dalt) es distingeixen fàcilment de les femelles per la prolongació en forma de banya del segment distal dels quelícers, que hom pot veure a la fotografia i que pot arribar a ésser encara molt més desenvolupada. A les femelles (a baix), els manca aquesta estructura.

Enric Curto i Amador Viñolas.

Els palpators troguloidèids són opilions de vida edàfica, vinculats al sòl, amb un cicle biològic que sobrepassa l’any i que no depèn de les estacions. Les espècies més característiques pertanyen a les famílies dels trogúlids (Trogulidae) i els nemastomàtids (Nemastomatidae).

Els trogúlids no són gens vistosos. Tenen el tegument dur i el cos aplatat i més aviat gran en relació amb les potes, que són curtes. Solen anar recoberts de fang. De tots els trogúlids, Dicranolasma soerenseni és l’espècie més difosa a la nostra fauna; el cos té poc més de mig centímetre i és curt i arrodonit. Trogulus nepaeformis, que és l’espècie més gran (les femelles fan gairebé 1 cm i els mascles un xic menys), té el cos dur, llarg i pla. L’espècie més petita és Anelasmocephalus cambridgei, que no arriba a mig centímetre i té el cos en forma de pera. Totes tres habiten les zones forestals, preferentment fagedes i rouredes. La primera és de difusió mediterrània i les altres dues centreuropees.

Els nemastomàtids, a l’inrevés dels trogúlids, tenen el cos molt petit i les potes molt llargues i primes. El cos té l’aparença d’una petita bola d’uns dos mil·límetres; en algunes espècies és de color negre i en altres té taques de color daurat o d’argent, que fan que tinguin una aparença molt vistosa. De tots els representants del grup, Histricostoma dubium és l’espècie més difosa a la nostra fauna. Es distingeix perquè porta, en el dors, quatre parells de bastonets molt prims i és de color negrós. És endèmica dels Pirineus orientals i baixa fins a la Serra de Collserola. Hi ha altres espècies que presenten nuclis dispersos pels Pirineus, com H. bacilliferum i Nemastoma (s.l.) scabriculum, la primera amb moltes files de bastonets dorsals i taques daurades i la segona sense bastonets i de color negre. Totes són pirinenques, però cal fer menció al mateix temps d’una espècie típicament mediterrània, H. argenteolunulatum, que no es coneixia al nostre país i que s’ha trobat recentment a Mallorca.

Els isquiropsalidoidèids

Els isquiropsalidoidèids es reconeixen fàcilment pel notable desenvolupament dels quelícers, que fins i tot són més llargs que el cos i que, en anar guarnits de fortes dents, donen a l’animal una aparença molt singular. A l’inrevés dels quelícers, els palps són curts i minsos i les potes prou llargues. L’espècie més freqüent és Ischyropsalis luteipes, de talla mitjana i color negrós molt fosc. El seu cicle biològic és curt (no arriba a l’any), però els adults poden viure un any més, i les femelles ponen durant tot aquest temps. Això explica la presència simultània de tots els estats de desenvolupament a qualsevol època de l’any. Els joves són de color blanc i el tegument és tou. Els Ischyropsalis formen un nucli de colonització molt important a l’Europa central amb ramificacions cap al S fins als massissos mediterranis i cap al W fins al massís cantàbric. L’àrea de l’espècie I. luteipes cobreix tota la serralada central, a França, continua cap ambdós vessants dels Pirineus i arriba al massís del Montseny.

Els falangioidèids

Dins dels falàngids, la família principal d’opilions del nostre país, és abundant als boscos de pi mediterranis l’espècie Nelima sylvatica, de la qual veiem un exemplar mascle a la fotografia, feta a la zona del delta del Llobregat. Les femelles solen tenir la lleugera franja blanca longitundinal de l’abdomen més marcada.

Ramon Torres.

Els falagioidèids formen el grup més nombrós, no només de palpators, sinó de tots els opilions, i conté les espècies més conegudes. Són els típics falàngids (Phalangiidae) de potes llargues que la gent del camp coneix prou bé i que anomena segadors o frares.

L’espècie més freqüent a la nostra fauna és Phalangium opilio, de cos petit i potes molt llargues; té el tegument tou i el dors denticulat, més espès enfront dels ulls. El dimorfisme sexual es manifesta en els quelícers dels mascles, que criden l’atenció per la presència d’una banya molt llarga. Té una valència ecològica molt àmplia, ja que colonitza diferents hàbitats, des dels Pirineus fins al litoral, i es troba igualment als boscos, a les terres ermes, o en prats de pastura o de dall. Malgrat tot, manifesta una certa preferència pels estrats més alts de la vegetació i pels llocs oberts assolellats. El cicle biològic és anual, però en haver-hi diverses postes successives separades en el temps, dona lloc a la simultaneïtat d’animals joves i adults. És de distribució holàrtica, molt més abundant a la regió paleàrtica, i fins i tot sembla que ha estat difós per acció antropògena. Es troba arreu dels Països Catalans i és ben abundós a l’època de la sega.

Molt semblants al Phalangium opilio, hi ha les espècies del gènere Leiobunum, de les quals la més freqüent és el Leiobunum rotundum, anomenada frare pels camperols, com l’espècie anterior, ja que s’assemblen molt, malgrat que les potes són més llargues i primes en proporció al cos, que és molt petit (3 o 4 mm). El dimorfisme sexual tampoc no és tan marcat com en Phalangium, però ambdós sexes es distingeixen, si més no, pel color i per la grandària del cos. Té el cicle biològic anual, i els mascles apareixen en abundància a final d’estiu durant l’etapa reproductora. És una espècie atlàntica, difosa per l’Europa occidental, que ocupa una gran extensió als Països Catalans.

Un altre falàngid de dimensions petites i ben diferent a les espècies anteriors és Magabunus diadema, en el qual els ulls estan encerclats per una diadema de llargues espines. És una espècie curiosa per la prominència ocular, enorme i totalment desproporcionada a les dimensions del cos, que és molt petit. Viu al sòl, en indrets molt humits, i s’ha trobat a les comarques pirinenques, a més de 1000 m d’altitud.

Un altre falàngid molt comú al nostre territori i, alhora, amb una àmplia àrea de distribució, és Odiellus troguloides, del qual veiem un mascle (exemplar de la dreta), amb l’extrem de l’abdomen afuat, i una femella (exemplar de l’esquerra), de cos més gros i abdomen arrodonit pel darrere. Caracteritzen aquesta espècie les potes curtes i la franja voltada de marró amb les vores sinuoses que hom pot observar a la fotografia, procedent de la zona del delta del Llobregat.

Ramon Torres.

Una espècie molt representativa a la nostra fauna és Odiellus troguloides, espècie de gairebé 1 cm, amb el cos allargat i les potes més aviat curtes. Té el tegument tou i és d’un color castany rogenc amb una franja longitudinal molt fosca a les vores i més clara al mig, que en alguns individus pot esvair-se. Enfront dels ulls, hi ha un grup de tres espines esmolades que es destaquen del marge frontal. El seu cicle biològic és anual i condicionat a les estacions. Els petits neixen a la primavera i moren a la tardor. Se’l veu caminar per sobre l’herba dels prats, per les bosquines i fins i tot s’enfila per les branques dels arbres, i és molt abundant al final de l’estiu, que és l’època de la reproducció. Colonitza tot l’W de la Mediterrània i arriba fins a la zona atlàntica. Al nostre país es troba arreu, fins i tot als jardins de cases d’estiueig i a les masies.

A part dels falàngids típics, dels quals hem parlat fins ara, n’hi ha d’altres amb el tegument dur com els trogúlids que viuen al sòl. L’espècie més típica de la nostra fauna és Astrobunus grallator, de grandària mitjana, cos ovalat i potes més aviat llargues. És de color castany molt fosc, tirant a negre, amb les parts membranoses de color groguenc. S’identifica per la presència en el dors de dues files de cinc petits tubercles cadascuna, que destaquen pel seu color negrós. No hi ha dimorfisme sexual, però la femella és molt més gran que no el mascle. El cicle biològic és anual però no està condicionat a les estacions, i la durada de cada període depèn del moment de la posta. Tant a les coves com a l’exterior es troben tots els estats de desenvolupament al mateix temps. El fet de trobar-se’n formes juvenils a les cavitats vol dir que no hi són com a hostes ocasionals, sinó que es reprodueixen al seu interior, és a dir, que hi completen tot el cicle. És una espècie endèmica dels Pirineus orientals, que baixa als Prepirineus i, per la Serralada Transversal, ateny el Sistema Prelitoral, concretament el massís de les Guilleries i el Montseny fins a Sant Llorenç del Munt i Montserrat, en una distribució contínua. Per l’E, arriba fins a l’altiplà de la Segarra, i a la Serralada Litoral es troba fragmentada d’ací i d’allà en nuclis muntanyosos com són les Gavarres, el Montnegre i Collserola.