Els estudis entomològics

El desenvolupament dels estudis entomològics, com els d’altres branques de la zoologia, s’inicia tardanament als Països Catalans si hom compara amb la tradició existent en l’estudi d’altres branques de les ciències naturals (com per exemple, la botànica), i també en relació amb d’altres països. L’entomologia s’inicia als Països Catalans i a la península Ibèrica a començament del segle passat, època en què apareix el primer naturalista espanyol interessat en aquesta ciència. No obstant això, durant el segle XVIII, tot i que encara no hi hagué autors autòctons, nombrosos autors estrangers feren campanyes d’estudi entomològic al nostre país, de les quals resultà la descripció de nombroses espècies i l’elaboració de llistes faunístiques d’insectes de diversos grups. En aquest sentit, destaquen els autors francesos, membres, molts d’ells, de la Société Française d’Entomologie, que organitzaren excursions al nostre país i a la resta del territori peninsular.

En el desenvolupament de l’entomologia als Països Catalans hom pot diferenciar clarament quatre períodes, amb característiques diferents. El primer s’estén des dels inicis del segle passat fins a l’any 1900; el segon, des del 1900 fins al final de la guerra 1936-39, i és en aquest període que l’entomologia adquirí una gran esplendor al nostre país; el tercer període abasta des de 1939 fins a 1970, aproximadament; i el quart, des de 1970 fins a l’actualitat (1986). En tots aquests períodes destaquen entomòlegs importants, però no és fins el 1970 que l’entomologia comença a professionalitzar-se i adquireix un desenvolupament expansiu, fruit del qual són els nombrosos treballs que es publiquen actualment. Tanmateix, encara hi ha grups d’insectes que resten pràcticament desconeguts al nostre país, atesa la seva immensitat numèrica.

Cal destacar la importància dels primers entomòlegs que, amb el seu entusiasme i el seu treball, aconseguiren la creació de diferents centres i institucions, fonamentals per a l’entomologia d’avui als Països Catalans. Tampoc no cal oblidar el paper que jugaren altres centres, des de finals del segle passat, especialment el Museo de Ciencias Naturales de Madrid i la Real Sociedad Española de Historia Natural, amb seu a Madrid, en el desenvolupament de l’entomologia al nostre país i en el coneixement de diversos grups d’insectes.

En rigor, però, no es pot parlar de la història de l’entomologia als Països Catalans sinó del seu desenvolupament dins de cada àmbit local. A la Catalunya Nord, sota la influència cultural i científica francesa, l’entomologia inicià el seu desenvolupament més aviat que a la resta del país i assolí cotes semblants a les d’altres països europeus. Al Principat, tot i que més tardanament, aquesta ciència adquirí una gran importància i la tasca entomològica se centrà, en els primers temps, a l’entorn del Museu de Zoologia i a redós de la Institució Catalana d’Història Natural, i més tard, de la Universitat de Barcelona i altres centres. Les Illes han atret des del segle passat nombrosos investigadors forans i també alguns d’autòctons, per la qual cosa la seva fauna entomològica es pot considerar força ben coneguda des de mitjan segle. Finalment, el País Valencià inicià els estudis entomològics amb més retard, per part de naturalistes autòctons. Així, doncs, en aquest breu resum històric, tractarem separadament el desenvolupament de l’entomologia en aquests sectors, tret del cas de la Catalunya Nord que, a causa de la influència francesa, caldria tractar dins d’un altre context històric. També dedicarem una atenció especial a la biospeleologia, atès el gran interès que aquesta ciència ha despertat al nostre país.

Els estudis entomològics al Principat

L’inici de l’activitat entomològica

Els estudis entomològics s’inicien a Catalunya i a l’Estat espanyol a començament de segle passat, amb l’activitat de Marià de la Pau Graells (Tricio, Logroño 1809 - Madrid 1899), figura destacadíssima d’entre els naturalistes espanyols i el primer entomòleg pròpiament dit que conreà aquesta disciplina. Metge i naturalista, fou fundador i conservador del Museu d’Història Natural de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, catedràtic de zoologia i taxidèrmia de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1835) i, posteriorment, un cop traslladat a Madrid (1837), catedràtic de zoologia del Real Museo de Ciencias Naturales (1838-50) i nomenat (1845) director d’aquest museu i del Jardín Botánico de Madrid. Gran naturalista, en els camps tant de la zoologia (especialment l’entomologia) com de la botànica, desenvolupà també una tasca docent important, i és considerat com a precursor i mestre dels grans entomòlegs Laureà Pérez Arcas (Requena, Plana d’Utiel 1822 - 1894) i Serafín de Uhagón, especialistes en coleòpters, i d’Ignasi Bolívar Urrutia, especialista en ortòpters i grups afins, aquest considerat com una de les figures més destacades de l’entomologia espanyola durant més de seixanta anys. Graells publicà més de 75 treballs, alguns sobre novetats faunístiques, com el del lepidòpter Graellsia isabelae, joia de la fauna entomològica europea, i portà a terme treballs interessants sobre la fil·loxera, alhora que contribuí a difondre l’excursionisme científic i donà a conèixer als naturalistes estrangers nombroses espècies animals i vegetals noves del nostre país.

De la primera meitat del segle XIX convé recordar el naturalista Marià de Sans, membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i entusiasta col·laborador del conegut entomòleg francès M. Solier, autor que li dedicà una espècie de coleòpter (Akis sansi), descoberta per aquell a les rodalies de Barcelona.

La institucionalització de l’activitat entomològica

La Junta de Ciències Naturals publicà el 1917 una detallada relació d’instal·lacions i serveis que posa de manifest l’esforç fet a l’època, en el camp de la zoologia i en d’altres àmbits naturalístics, per part dels responsables dels poders locals.

Jordi Vidal

A finals del segle passat, un esdeveniment important vingué a continuar i ampliar la tasca iniciada per Graells: la creació del Museu Martorell (1882), situat al Parc de la Ciutadella, com a resultat de la donació (1878) per part de l’il·lustre patrici barceloní Francesc Martorell i Peña (Barcelona 1822 -1878), naturalista i arqueòleg, de les seves col·leccions de ciències naturals i arqueologia, la seva biblioteca i una dotació econòmica. De mica en mica, calgué anar traslladant les col·leccions cada dia més nombroses a d’altres edificis i això impulsà la creació del Museu Arqueològic (1891), abastit als seus inicis de les col·leccions del mateix Martorell. Posteriorment (1916) es resolgué també instal·lar les col·leccions d’animals i els herbaris en un altre edifici, també al Parc de la Ciutadella, en aquest cas, aquell que havia estat construït (1888) com a cafè per a la primera Exposició Internacional de Barcelona (1929), que passà a denominar-se primer Museu de Catalunya i, també, Museu de Biologia, i després, quan els herbaris foren traslladats a un edifici separat, Museu Municipal de Zoologia (1934). En aquells moments, al Museu Martorell quedaven encara les seccions de geologia, petrografia, mineralogia, osteologia i anatomia comparada, a més d’una biblioteca de ciències naturals. Al Museu de Catalunya s’ubicaven les seccions d’entomologia, oceanografia, herpetologia, mastozoologia i botànica, i contenia laboratoris dedicats a la investigació, com el d’entomologia. Actualment el primitiu Museu Martorell allotja únicament col·leccions i laboratoris de geologia.

L’obra lepidopterológica de Miquel Cuní fou pionera a Catalunya dels estudis sobre aquesta especialitat. El "Catálogo metódico y razonado de los Lepidópteros que se encuentran en los alrededores de Barcelona, en los pueblos cercanos y en otros lugares de Cataluña" (1874) és, en aquest sentit, una fita capital.

Jordi Vidal/Museu de Zoologia de Barcelona.

D’ençà de la seva fundació, el Museu Martorell passà a dependre de la Comissió Municipal de la Ciutadella i, després (1906), de la Junta Municipal Autònoma o Junta Municipal de Ciències Naturals, que s’ocupava de totes les instal·lacions i serveis relacionats amb les ciències naturals, entre ells el Museu Martorell i el Museu de Catalunya (l’actual Museu de Zoologia). La Junta auspicià la investigació al Museu i es féu càrrec (1916) de la publicació dels "Anuaris", les "Memorias" (fins l’any 1922) i els "Treballs del Museu de Ciències Naturals de Barcelona" (1917-37), amb les seccions de zoologia, botànica, geologia, mineralogia i biologia/oceanografia, que aparegueren al principi amb el nom de "Musei Barcinonensis Scientiarum Naturalium Opera", als quals s’inclogueren els primers treballs fets per entomòlegs catalans. Quan l’esmentada Junta Municipal fou dissolta (1940), es procedí a la municipalització dels seus serveis i fou creat l’Instituto Municipal de Ciencias Naturales. D’altra banda, poc temps després de la fundació de l’esmentat Museu Martorell fou creada la Secció de Barcelona de la Real Sociedad Española de Historia Natural (1886), que serví per a estrènyer els llaços d’unió entre els investigadors de l’Estat espanyol.

El "Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural", sèrie de la qual recollim la primera plana del primer número (1901), fou des del primer moment una plataforma important de l’activitat zoològica catalana des del començament del nostre segle.

Jordi Vidal/Museu de Zoologia de Barcelona.

Tot i que hom deu a Francesc Martorell la fundació del museu del seu nom, cal dir que ell no s’interessà per l’entomologia d’una manera específica. Per contra, el seu germà Manuel Martorell i Peña, que fou director del Museu (1882-1890), publicà (1879) el "Catàleg dels insectes de Catalunya", obra pionera però malauradament afectada d’alguns errors. Més important encara com a entomòleg fou el seu cosí Miquel Cuní i Martorell (Calella, Maresme 1827 - Barcelona 1902), que fou membre fundador de la Institució Catalana d’Història Natural i autor de nombrosos treballs de valor irregular sobre els insectes de Catalunya, alguns amb títols tan reveladors com "Una excursión sin salir de casa", "Insectos de los alrededores de Barcelona" i d’altres més importants, com "Catálogo metódico y razonado de los Lepidópteros que se encuentran en los alrededores de Barcelona, en los pueblos cercanos y en otros lugares de Cataluña" (1874) i "Catálogo de los coleópteros observados en Cataluña" (1876), que són els primers sobre lepidòpters i coleòpters de Catalunya (el darrer, fet en col·laboració amb Manuel Martorell). En aquesta mateixa època, Joaquim M. Salvanà publicà (1870) un catàleg sobre insectes que inclogué unes 1500 espècies, titulat "Apuntes para la geografía y fauna entomológica de Mataró".

Aquest curiós i primerenc "Manual del Entomólogo" (1914) fou una de les contribucions més notables, en el camp metodològic, que Longí Navàs aportà a l’entomologia.

Jordi Vidal/Departament de Zoologia, Univ. Barcelona.

Just a final del segle XIX s’esdevingué la fundació de la Institució Catalana d’Història Natural (1899), promoguda per un grup de joves afeccionats a les ciències naturals, que acollí tots els naturalistes catalans de l’època i els procedents de les Illes i el País Valencià. S’hi uniren amb entusiasme alguns altres relacionats amb el Real Museo de Ciencias Naturales de Madrid, com per exemple Ignacio Bolívar Urrutia (corresponsal des de 1901), i amb la Real Sociedad Española de Historia Natural, i també alguns estrangers, que hi figuraven com a corresponsals, com per exemple el francès René Jeannel (des de 1920). especialista en coleòpters cavernícoles, l’italià Filippo Silvestri (des de 1920), molt interessat en els apterigots i en qüestions relacionades amb l’entomologia aplicada, etc. La Institució Catalana d’Història Natural contribuí notablement al desenvolupament de les ciències naturals i mantingué la seva fecunda activitat fins l’any 1936. Després d’un període en què es mantingué latent, la Institució reprengué amb més vitalitat la seva activitat (1972). El primer president d’aquesta segona època fou Francesc Español, un dels nostres més eminents entomòlegs, de prestigi internacional. La Institució Catalana d’Història Natural publicà, des de la seva fundació, el "Butlletí", el primers números del qual aparegueren l’any 1901, i que es manté encara actualment. A partir de 1915 es publicaren, a més, els "Treballs" i les "Memòries". D’altra banda, aquest mateix any la Institució passà a dependre, com a filial, de l’Institut d’Estudis Catalans, i, al llarg de la seva existència, reuní col·leccions que després foren dipositades al Museu de Zoologia de Barcelona.

La preocupació metodològica era gran en els entomòlegs de començament de segle, com ja comentàvem. Ignasi de Sagarra, per exemple, publicà a les sèries de la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, unes "Instruccions per als recol·lectors d’Insectes" (1918).

Jordi Vidal/Museu de Zoologia de Barcelona.

D’entre els entomòlegs catalans relacionats amb la Institució Catalana d’Història Natural, a més de Miquel Cuní, que ja hem esmentat en relació al Museu Martorell, cal que citem a Longí Navàs (Cabassers, Priorat 1858 - Girona 1939) jesuïta que publicà nombroses treballs i monografies sobre diversos ordres d’insectes (neuròpters, efemeròpters, odonats, plecòpters i altres ordres d’insectes) i també el curiós "Manual del Entomólogo" (1914), més moralista que pràctic. Durant la seva estada a Saragossa col·laborà amb naturalistes aragonesos en la creació de la Sección de Zaragoza de la Real Sociedad Española de Historia Natural (1898), figurà com a membre corresponsal de la Institució Catalana d’Història Natural (des de 1901) i fundà l’Asociación Aragonesa de Ciencias Naturales (1902). L’estudi dels neuròpters fou el seu principal camp de treball i les seves colleccions, de primer dipositades al Colegio del Salvador de Saragossa, foren posteriorment traslladades al Museu de Zoologia de Barcelona.

De la mateixa època són Pere Antiga, que publicà catàlegs sobre els himenòpters (1888) i els dípters (1902), i Josep M. Bofill i Pichot (Barcelona 1860 - Sant Julià de Vilatorta, Osona 1938), cirurgià i entomòleg, que fou dues vegades president de la Institució Catalana d’Història Natural (1906 i 1911) i membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Aquest reuní una important col·lecció, que posteriorment cedí al Museu de Zoologia de Barcelona, i publicà sobretot treballs sobre himenòpters, especialment un "Catálogo de Himenópteros" (1902-06) i diversos treballs referents a l’entomologia aplicada. Contemporanis seus foren Josep M. Mas de Xaxars, enginyer industrial molt interessat en els coleòpters, i Salvador Maluquer i Nicolau (Barcelona 1883 - 1960), dedicat als coleòpters i als lepidòpters que, juntament amb l’anterior, formà part de la primera junta directiva de la Institució Catalana d’Història Natural. Maluquer fou l’encarregat del vivari i de l’aquari (1918-20), que depenien de la Junta de Ciències Naturals, i publicà llibres i articles de divulgació, com "El llibre de la Natura" i "Sobre la conservació d’Insectes".

L’Institut d’Estudis Catalans, a través de la seva Secció de Ciències, impulsà també el saber entomològic de la primeria de segle. En fou fruit, entre d’altres, el llibre "Entomologia de Catalunya. Hemípters" (1920-25), obra d’Ascensi Codina.

Jordi Vidal/Museu de Zoologia de Barcelona.

Les relacions científiques i d’amistat no trigaren a establir-se entre els membres de la Institució, en progrés ascendent, i les seccions de Geologia, Botànica i Zoologia del Museu Martorell, i pel que fa a l’entomologia s’accentuaren en ésser designats (1916) naturalistes agregats del Museu de Ciències Naturals Felip Ferrer i Verd i Ignasi de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona 1890 - 1940), aquest darrer nomenat l’any següent encarregat del Departament de Zoologia del Museu, mentre que Ferrer i Vert, juntament amb Ascensi Codina, foren nomenats agregats de la secció d’Entomologia. Posteriorment (1918), essent auxiliar del Museu Anna Sánchez, que publicà diversos treballs sobre les col·leccions del Museu, Sagarra fou nomenat conservador del Departament de Zoologia i regent de Lepidòpters i Aus, i Codina regent de Coleòpters, Miriàpodes i Aràcnids. Sagarra contribuí d’una manera important a l’engrandiment de les col·leccions de lepidòpters del Museu de Ciències Naturals, que encara avui es poden considerar entre les millors existents a tota la península, juntament amb la de la secció d’entomologia del Museo de Ciencias Naturales de Madrid (abans Instituto Español de Entomología) elaborada en part per Ramon Agenjo. Publicà diversos treballs sobre lepidòpters, i altres divulgatius, com ara "Instruccions per als recol·lectors d’Insectes" (1918), aparegut a les sèries de la Junta de Ciències Naturals, Ascensi Codina treballà sobre coleòpters, lepidòpters i heteròpters de Catalunya, i a ell hom deu la publicació "Entomologia a Catalunya. Hemípters I" (1920-25) la qual, a més de presentar una clau de determinació i la descripció de les espècies catalanes, presenta un catàleg de les espècies conegudes. El mateix autor publicà altres treballs sobre coleòpters i donà totes les seves col·leccions al Museu de Zoologia.

Un altre fet influí en el desenvolupament de l’entomologia al nostre país: la creació, a Banyuls de la Marenda (1907) d’una organització internacional anomenada Biospeologica, després traslladada a Cluj, a Romania (1920), dedicada a l’exploració i recol·lecció de fauna del món subterrani i a la publicació dels resultats obtinguts, al capdavant de la qual figuraven Emil Racovitâ, interessat pels crustacis cavernícoles, i René Jeannel, gran especialista en coleòpters cavernícoles i estretament lligat al Museu i a la Institució. Ambdós iniciaren l’exploració de les nostres coves i interessaren Ascensi Codina i més tard Ricard Zariquiey i Alvarez, que, juntament amb Cándido Bolívar Pieltain, del Museo de Ciencias Naturales de Madrid, se sumaren al nombrós grup d’entomòlegs europeus de Biospeologica.

L’activitat dels entomòlegs contemporanis

Amb la incorporació de Ricard Zariquiey i Alvarez (Barcelona 1897-1965) a les tasques investigadores, l’entomologia catalana rebé un nou impuls. Dedicat en principi als coleòpters cavernícoles i asidu col·laborador del Museu de Zoologia i de la Institució Catalana d’Història Natural, començà a interessar-se cap als anys quaranta, potser influït pel seu pare, l’expert carcinòleg Ricard Zariquiey Cenarro, pels crustacis decàpodes, sobre els quals publicà treballs de prestigi mundial. Ricard Zariquiey sabé transmetre el seu entusiasme per l’estudi de la fauna cavernícola als joves naturalistes, entre els quals figurava Francesc Español.

Figura capital de la coleopterologia catalana i eminent científic considerat arreu, Francesc Español ha cobert un dilatat període de la nostra història entomològica contemporània. La seva obra biospeleològica fou aplegada (1981) en un sol volum publicat amb motiu d’un homenatge que li fou tributat.

Jordi Vidal

La revista "Miscelánea Zoológica", creada (1958) per Francesc Español, aleshores director del Museu de Zoologia de Barcelona, ha estat una de les principals plataformes de comunicació de tots els nostres zoòlegs i, en concret, dels entomòlegs.

Jordi Vidal

Francesc Español i Coll (Valls, Alt Camp 1907) iniciat precoçment en l’estudi entomològic i animat per Pius Font i Quer, començà a col·laborar (1924) amb el Museu de Zoologia, on posteriorment ingressà com a regent d’entomologia, el mateix any (1932) que hi ingressaren el recol·lector Antoni Vilarrúbia i el regent d’aràcnids Domènec Ventalló. Nomenat, juntament amb Vilarrúbia, conservador tècnic d’entomologia (1941), després director accidental del Museu (1955) i, finalment, director (1966); creà la revista "Miscelánea zoológica" (1958) en resposta a la tasca realitzada durant els darrers anys i figurà simultàniament com a col·laborador d’altres centres d’investigació, per la qual cosa rebé nombrosos premis i nomenaments (acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona [1969], Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona [1982], i membre d’honor de nombroses institucions i societats). Español ha estat un entusiasta col·laborador de la Institució Catalana d’Història Natural i manté encara actualment estretes relacions amb la Universitat de Barcelona, especialment amb el Departament de Zoologia. Després d’una primera etapa dedicada especialment a la fauna cavernícola, en agraïment a la qual, la Federació Catalana d’Espeleologia, amb l’ajut de l’Excel·lentíssima Diputació de Barcelona publicà (1981) el llibre d’homenatge "Francesc Español, 50 años de obras bioespeleológicas" que recull tots els seus treballs sobre el tema, dedicà la seva atenció als coleòpters. Ha treballat especialment en tenebriònids, família que compta amb nombrosos endemismes ibèrics, i en anòbids, grup d’un gran interès econòmic, que començà a estudiar sota la influència de Francesc García del Cid, que fou catedràtic de Zoologia de la Universitat de Barcelona i també autor de diferents treballs d’entomologia, fundador i director de l’Institut de Biologia Aplicada (1943) i de l’Institut d’Investigacions Pesqueres (1951).

Francesc Español ha publicat al voltant d’uns 400 treballs i és autor de nombrosos gèneres i espècies i d’importants revisions, i gràcies a la seva constància i al seu treball, el Museu ha reunit una col·lecció important d’entomologia. A més d’aquests tres camps d’estudi prioritaris (biospeleologia, tenebriònids i anòbids), Español ha publicat nombrosos treballs sobre altres grups de coleòpters peninsulars i de les Illes i sobre temes de biogeografia. Un altre aspecte que cal remarcar és la seva gran tasca com a iniciador i animador dels joves entomòlegs i la seva relació amb altres museus, institucions i universitats espanyoles i estrangeres.

Portada de la primera edició (1936) de l’obra "Les zoocecídies de les plantes de Catalunya", d’Antoni Vilarrúbia, membre d’una il·lustre nissaga de naturalistes entomòlegs osonencs.

Jordi Vidal/Museu de Zoologia de Barcelona.

A l’època en què Español s’iniciava com a entomòleg, ho feien també els quatre germans Vilarrúbia. Joaquim Vilarrúbia i Garet (Torrellebreta, Osona 1902-1987), especialista en lepidòpters, és autor de llibres, com "Els nostres insectes", i d’altres treballs especialitzats. El seu germà, Antoni Vilarrúbia i Garet (Torrellebreta, Osona 1901 - 1957) fou conservador tècnic d’entomologia al Museu de Zoologia de Barcelona, on creà la secció d’apicultura i fou professor de l’Escola Superior d’Agricultura de la Diputació de Barcelona. Dedicat als himenòpters, especialment als paràsits, publicà, entre d’altres, "Les zoocecídies de les plantes de Catalunya" (1936) reeditada posteriorment (1986). Lluís Vilarrúbia (1904-1983), fou també himenopteròleg, i Conrad Vilarrúbia (1912-1973), herpetòleg i coleopteròleg, ocupà el càrrec de professor d’apicultura i tingué cura de l’apiari del Museu en substitució del seu germà Antoni. Entre tots quatre germans reuniren una col·lecció important d’insectes, especialment de lepidòpters (40 000 exemplars, procedents principalment de Catalunya), coleòpters (35 000 exemplars, ibèrics) i himenòpters (5000 exemplars, ibèrics) que es conserva a Torrellebreta (Malla, Osona).

Les reunions biennals d’entomòlegs, organitzades conjuntament per la Institució Catalana d’Història Natural i la Societat Catalana de Lepidopterologia, són un exponent de l’activitat entomològica catalana, d’ençà de la seva empenta experimentada a partir de la dècada dels setanta. Els resultats de la reunió són objecte de publicació.

Jordi Vidal

Cal remarcar que entre els anys vint i la guerra de 1936-39 el rendiment entomològic, tant pel que fa al Museu com a la Institució, fou elevadíssim i ha quedat registrat en les nombroses publicacions, dedicades gairebé d’una manera exclusiva a la fauna ibèrica (especialment la catalana) que rendiren, entre altres, els autors catalans Longí Navàs, Ignasi de Sagarra, Ascensi Codina, Francesc Monrós, Ricard Zariquiey, Antoni Vilarrúbia i Francesc Español, altres autors espanyols i distingits entomòlegs estrangers, col·laboradors també d’ambdues entitats, com R. Jeannel, A. Borelli, O. Querzi, F. Silvestri, M. Leitao, A. Weiss i W. Manley, entre altres.

D’altra banda, el desenvolupament de l’entomologia als Països Catalans no es pot considerar independentment de la resta de l’Estat espanyol, on se centra, especialment, entorn del Museo de Ciencias Naturales de Madrid (fundat l’any 1776, durant el regnat de Carles III) i de la Real Sociedad Española de Historia Natural (1871) de la qual foren fundadors Laureà Pérez Arcas, Serafín de Uhagón, i Ignasi Bolívar Urrutia, tots deixebles de Marià de la Pau Graells. Ignasi Bolívar Urrutia (Madrid 1850 - Ciutat de Mèxic 1944) fou mestre d’un grup important d’entomòlegs, molts dels quals estudiaren la nostra fauna, entre ells M. Cazurro i Ruiz (dedicat als ortòpters, dípters i himenòpters), R. Garcia Mercet (coleòpters, dípters, himenòpters i especialment homòpters), Josep M. de la Fuente (autor de l’únic catàleg existent de coleòpters de la península Ibèrica, Pirineus i Balears, publicat entre 1918 i 1936, i interessat, també, pels hemípters i els ortòpters i coleòpters, que publicà les "Tablas analíticas de los Cicindélidos y Carábidos de la península Ibérica"), M. Martínez de la Escalera (coleòpters) i M. Medina (himenòpters, especialment formícids). A partir del 1900 destaquen altres entomòlegs com Cándido Bolívar Pieltain (coleòpters cavernícoles i ortòpters), Gonzalo de Ceballos (himenòpters), Josep M. Dusmet Alonso (himenòpters), Federico Bonet (col·lèmbols cavernícoles), R. Agenjo Cecilia (lepidòpters), J. del Canizo Gómez (tisanòpters), A. García Fresca (mal·lòfags i afídids), J. Gil Collado (dípters i sifonàpters), J. Gómez-Menor Ortega (hemípters, especialment còccids), Eugenio Morales Agacino (ortòpters), Anselmo Pardo Alcaide de Melilla (coleòpters), E. Zarco Segalerva i Antonio Cobos de Almería (coleòpters), entre d’altres.

La guerra de 1936-39 frenà en gran mesura l’activitat de les institucions esmentades, en part a causa de la desaparició d’alguns dels entomòlegs del període anterior, però, gràcies a l’esforç d’alguns altres, començà a resorgir l’interès per l’entomologia. Foren els primers entomòlegs d’aquesta època Joaquim Mateu (coleòpters), Joan Vives (coleòpters), Jordi Ribes (heteròpters), Jaume Negre (coleòpters), i Manuel González (coleòpters), tots formats entorn de Francesc Español, al Museu de Zoologia. D’aquesta mateixa època són Dolors Selga (col·lèmbols), Andrés de Haro (himenòpters), Jaume Gállego (anoplurs i mal·lòfags), Carme Bach (microcorifis), Eduard Petitpierre (coleòpters), Enric Balcells, i d’altres, tots lligats a les universitats.

En el camp de la lepidopterologia en particular, la tasca iniciada per Miquel Cuní i Martorell i Ignasi de Sagarra donà els seus fruits: els lepidòpters, juntament amb els coleòpters, són els insectes que han estat més estudiats al nostre país. Mariana d’Ibarra, que inicià la seva tasca a principi del segle, fou la introductora a la península de les trampes de llum (làmpades de mercuri) i aconseguí reunir una col·lecció important (18 000 exemplars), que vengué (1966) a l’American Museum of Natural History de Nova York. Altres lepidopteròlegs són Joaquim i Antoni Vilarrúbia, W. Marten, J. Farriols, Salvador Maluquer, H. Flores, J. Vives Puigpelat, i Lluís Domènech i Torres, aquest posseïdor d’una col·lecció d’uns 20 000 exemplars. Caldria afegir, encara, el grup de joves que influïren en la creació de la Comissió de Lepidopterologia de la Institució Catalana d’Història Natural (1976) i, més tard, de la Societat Catalana de Lepidopterologia (1978), entitat també adherida a la Institució.

Si bé ha estat important la tasca del Museu de Zoologia com a centre d’investigació des de començament de segle, també ho ha estat per les col·leccions que conté, algunes molt antigues, que són un material preciós per a l’estudi comparatiu de l’evolució de l’abundància dels diferents grups d’insectes al nostre país. Entre les col·leccions donades al Museu cal destacar les de Manuel Martorell i Peña (1901), Ascensi Codina (1919, amb 24 000 exemplars de coleòpters i lepidòpters), Josep M. Bofill i Pichot (1919 i 1920, amb 10 000 exemplars d’himenòpters), Ignasi de Sagarra (nombrosos exemplars de lepidòpters), E. Marvier (1919, coleòpters d’Andalusia), Alfred Weiss (1919,1000 exemplars de lepidòpters), Longí Navàs (1930, neuròpters) i J. Negré (coleòpters), Ricard Zariquiey 1960, coleòpters cavernícoles) i J. Farriols (1950, lepidòpters), entre altres. A aquestes col·leccions cal sumar tot el material recollit per Francesc Español i l’aconseguit per mitjà d’intercanvis, que han enriquit les col·leccions de coleòpters en general, i especialment les de cavernícoles, tenebriònids i anòbids, col·leccions d’una gran importància mundial. També Oleguer Escolà, conservador tècnic del Museu des de 1967, i encarregat de la secció d’entomologia del mateix centre, ha contribuït a l’augment d’aquestes col·leccions (especialment les de fauna cavernícola), així com nombrosos col·laboradors d’aquest mateix centre. Les col·leccions de lepidòpters i coleòpters del Museu de Zoologia figuren actualment entre les millors de l’Estat espanyol.

Finalment indicarem que, a partir dels anys setanta, l’increment del nombre d’entomòlegs, no solament a Catalunya sinó a tot l’Estat espanyol, determinà la creació de l’Asodación Española de Entomología (1977), amb seu a Salamanca, que ha jugat un paper important en afavorir la coordinació dels diferents especialistes ibèrics, i de la qual és mostra l’existència del present volum sobre insectes. Des dels seus inicis, aquesta societat publicà el "Boletín de la Asociación Española de Entomología". Als Països Catalans, els entomòlegs actuals pertanyen majoritàriament a centres i institucions docents i de gestió pública, com la Universitat de Barcelona —facultats de Biologia (departaments de Zoologia i Ecologia) i de Farmàcia (Departament de Parasitologia)—, la Universitat Autònoma de Barcelona, —Secció de Biologia (Departament de Zoologia)—, i el Museu de Zoologia, el Centre d’Investigació i Desenvolupament (CSIC), el Servei de Protecció dels Vegetals de la Generalitat de Catalunya, i d’altres.

Els estudis entomològics a les illes Balears

L’entomologia balear produí un primer treball remarcable amb l’obra de F. Cardona "Catálogo metódico de los coleópteros de Menorca", de la qual reproduïm la portadella de la primera part (1872).

Jordi Vidal/Museu de Zoologia de Barcelona.

La flora i la fauna de les illes Balears han suscitat un gran interès no solament entre els investigadors espanyols, sinó també entre els estrangers. Per això, són nombrosos els treballs existents sobre els insectes de les Illes i, en els darrers anys, han estat publicats treballs de síntesi molt interessants. No obstant això, són molt pocs els entomòlegs autòctons als quals podem referir-nos. Les primeres aportacions són fruit d’expedicions d’autors estrangers fetes al segle passat. El primer treball important realitzat per un autor autòcton és el "Catálogo metódico de los coleópteros de Menorca", de F. Cardona i Orfila, publicat amb diverses addicions (1872-78). Posteriorment, P. Estelrich, F. Moragues i J. Capdebou publicaren una obra més general: el "Catálogo metódico de los coleópteros de Baleares" (1885). A més, F. Moragues i Manzanos és autor de diversos treballs sobre els insectes de Mallorca, publicats a final de segle, sobre dípters, himenòpters, hemípters, ortòpters i coleòpters. Del mateix període són J. Alorda i Sampol, lepidopteròleg, F. Martínez Saez interessat pels coleòpters de Menorca, i J. J. Rodríguez Femenias, autor de diversos treballs sobre la història natural de les Balears.

La participació estrangera en l’estudi de l’entomofauna balear ha estat molt important. n’és un bon exponent l’obra del polonès Szymon Tenenbaum, la portadella d’un dels treballs del qual reproduïm.

Jordi Vidal/Biblioteca F. Español.

A començament d’aquest segle començà a publicar M. Vidal i López, especialista en himenòpters, i, més tard, J. Jordà i Perelló, que realitzà diversos treballs sobre coleòpters. En aquesta època, S. Tenembaum, aprofitant la seva estada a les Balears (1913) publicà en polonès l’obra el títol traduït de la qual és "Fauna coleopterològica de les Illes Balears" (1914-15), fruit de les seves recol·leccions a les Illes (més de 1000 coleòpters). Finalment, de principis de segle, cal esmentar Lluís Garcías Font, membre fundador de la Institució Catalana d’Història Natural i autor de diversos treballs sobre insectes, entre ells "La entomología balear y el Rvdo. P. Navás" (1952).

Cap als anys quaranta, Josep M. Palau Camps s’interessà pels coleòpters i els hemípters, fonamentalment. Un altre entomòleg és Arturo Compte i Sart, mallorquí que realitzà una gran part de la seva activitat investigadora a la secció d’entomologia del Museo de Ciencias Naturales de Madrid (abans Instituto Español de Entomología); especialista en coleòpters i autor de nombrosos treballs, amb una dedicació especial a les Illes, publicà "La fauna de Menorca y su origen (Síntesis de la fauna de Menorca, su naturaleza y un ensayo acerca de su origen)". Destaca, igualment, la figura de Guillem Colom, autor de diversos treballs de síntesi sobre biogeografia i origen de la flora i la fauna de les Balears, com "Biogeografía de las Baleares. La formación y el origen de su flora y fauna" (1957) i "El medio y la vida en las Baleares" (1964), i, encara que no és entomòleg, ha portat a terme un magnífic treball de recopilació de la bibliografía corresponent al tema. D’altra banda, a ell es deu la creació (1948) de la Secció de Palma de Mallorca de la Real Sociedad Española de Historia Natural de Madrid.

Altres institucions que han jugat un paper important en l’aglutinació dels naturalistes a les Balears són l’Ateneu Balear (1873), creat a Palma amb quatre seccions (ciències morals i polítiques, ciències naturals, història, i literatura i belles arts), l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó, creat l’any 1905, que adquirí (1906) la "Revista de Menorca", que es publicava des de 1888, i que instituí, després d’un període crític, els Premis Ateneu de Maó per als estudis sobre Menorca, alhora que posseeix un museu propi de fauna i flora menorquines. Una altra institució més moderna és la Societat d’Història Natural de Balears (1951), fundada amb caràcter privat però esdevinguda pública posteriorment (1954), que des del 1955 publica el "Boletín de la Sociedad de Historia Natural de Baleares", i que organitzà, l’any 1976, una reunió conjunta amb la Institució Catalana d’Història Natural. Finalment, la Secció de Ciències Biològiques de la Universitat de les Illes Balears contribueix actualment a mantenir l’interès per l’entomologia balear.

La informació que hom té actualment sobre la fauna d’insectes de les Balears es deu, en gran part, a la tasca d’entomòlegs ibèrics i estrangers. D’entre els primers, esmentarem, L. Pérez Arcas, A. Codina, Josep M. de la Fuente, M. Martínez de la Escalera, Francesc Español, Ll. Baguena i Corella, J. Mateu, A. Lagar i Mascaró (especialistes en coleòpters), L. Navàs (neuròpters), Ignasi de Sagarra (lepidòpters), Antoni Vilarrúbia (que treballà en entomologia de Menorca juntament amb Español), R. Garcia Mercet, Josep M. Dusmet i G. de Ceballos (himenòpters), J. Gil i Collado, F. Torres Cañamares i G. P. Pittalugas (especialistes en dípters, el darrer, concretament en el grup Phlebotomus), A. Benítez (odonats) i J. Gómez Menor (heteròpters), entre altres. Els autors estrangers són molt nombrosos i, per tant, difícils d’enumerar, i els seus treballs en uns casos són específics de la fauna balear, mentre que en d’altres se situen en un context més ampli.

En resum, doncs, podem indicar que l’entomologia s’inicià a les Balears a final del segle passat i es desenvolupà paral·lelament a la resta de l’Estat espanyol, depenent, alhora, de l’activitat dels autors forans. Actualment, encara, tot i que hi ha un clar apogeu dels entomòlegs, a les Balears són molt pocs els autors que s’hi dediquen, en contrast amb l’impuls que han près darrerament els estudis sobre altres grups animals. No obstant això, la tasca de recol·lecció portada a terme pels naturalistes illencs ha estat decisiva per al coneixement de la seva fauna entomològica. Finalment, indicarem que recentment ha estat publicada una gran obra de síntesi, "Biogeography and ecology of the Pityusic Islands", coordinada per naturalistes illencs i alemanys, a la qual col·laboraren al voltant d’uns trenta científics, i que recull, en cinc parts, la geologia, la botànica, el món animal, l’home i la conservació de les Illes, respectivament. En el mateix context se situa l’Enciclopèdia de Menorca, en curs de publicació.

Els estudis entomològics al País Valencià

La col·lecció de lepidòpters i coleòpters aplegada pel valencià J. Torres i Sala és molt remarcable; la Diputació de València en publicà el catàleg el 1962.

Jordi Vidal/Biblioteca F. Español.

L’entomologia al País Valencià s’inicia a començament d’aquest segle. Entre els primers autors autòctons hi ha Emili Moroder i Sala, que estudià especialment els coleòpters i els hemípters i en reuní una important col·lecció. També a principi de segle, Antoni Boscà i Seytre publicà diverses relacions de la seva col·lecció, i J. Andreu es dedicà als neuròpters de llevant. Figura destacadíssima d’entre els naturalistes espanyols fou Celso Arévalo Carretero (Lleó 1885 - Madrid 1944) introductor de la limnologia al país, que desenvolupà una gran part de la seva activitat científica a València. Creà el Laboratorio de Hidrobiología (1912), el primer del seu gènere al país, que fou la seu de la secció valenciana de la Real Sociedad Española de Historia Natural, de Madrid, fundada també per Arévalo (1912) i la qual congregà nombrosos naturalistes de l’època, alguns interessats per l’entomologia. També fou Arévalo qui fundà la revista "Anales del Instituto de Valencia" i la sèrie "Trabajos del Laboratorio de Hidrobiología". Deixebles d’Arévalo foren Lluís Pardo García, que publicà alguns treballs sobre insectes aquàtics odonats (a més d’innombrables obres de caire limnològic), i Ferran Boscà Berga, que estudià els coleòpters aquàtics de València.

D’aquesta mateixa època, és a dir, de la primera meitat d’aquest segle, cal destacar la figura de Joan de Torres i Sala (Pego, Marina Alta 1892-València 1974), que reuní una important col·lecció de coleòpters i lepidòpters, la qual passà posteriorment (1976) a la Fundació Torres i Sala (llegà les seves col·leccions a la ciutat de València), que en publicà els catàlegs corresponents (1962). Contemporanis foren Manuel Vidal López, autor d’un catàleg dels neuròpters de la regió de llevant (1945) i també col·leccionista de coleòpters (cicindèlids particularment), Lluís Baguena i Corella, valencià que treballà professionalment a Madrid i publicà nombrosos treballs i monografies sobre coleòpters, principalment escarabèids, de tot el territori peninsular, R. Font de Mora, autor de diversos treballs sobre formigues i Ramon Quilis i Pérez, dedicat als himenòpters paràsits de pugons (afidíids), i el seu deixeble Rafael Chalver i Conca. La figura de Miquel Benlloch i Martínez (1893-1983), catedràtic de l’Escuela Especial de Ingenieros Agrónomos de Madrid, és estretament relacionada amb la Real Sociedad de Historia Natural, de la qual fou president, i és un dels autors pioners de l’entomologia aplicada al nostre país.

Finalment, entre els entomòlegs actuals podem citar Salvador V. Peris i Torres, especialista en dípters i impulsor d’un nucli de joves entomòlegs madrilenys reconeguts internacionalment: Ignacio Docavo i Alberti, especialista en himenòpters bracònids, que fundà el Patronato de Ciencias Naturales i el Jardí Zoològic, intervingué d’una manera decisiva en la creació de la secció de Biologia de la Universitat de València, actualment Facultat, i de la Fundació Torres i Sala, i fou l’iniciador de la formació d’un grup d’entomòlegs valencians; a més a ell es deuen les millores realitzades en el Jardí Botànic, que dirigeix des de 1962. Incidiren també en el desenvolupament de l’entomologia al País Valencià els autors forans que treballaren al Museu de Zoologia de Barcelona, a la Institució Catalana d’Història Natural o al Museo de Ciencias Naturales de Madrid i la Real Sociedad Española de Historia Natural, i igualment a les universitats i altres institucions. Finalment cal dir que actualment hi ha un grup important d’entomòlegs, dedicats tant a aspectes faunístics com també fisiològics i aplicats, que centren la seva activitat al País Valencià, sigui a la Universitat de València (Facultat de Biologia), la Universitat Politècnica (Escola T.S. d’Enginyers Agrònoms), al Patronat de Ciències Naturals, a la Fundació Torres Sala o al Servei de Protecció dels Vegetals de la Conselleria de la Generalitat del País Valencià i l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA).

Els estudis entomològics de caràcter biospeleològic

Els estudis biospeleològics, si bé s’iniciaren al segle passat al voltant del Museo de Ciencias Naturales de Madrid, aviat adquiriren importància al nostre país, on el Museu de Zoologia de Barcelona reuní la millor col·lecció de coleòpters batiscins (catòpids) ibèrics i altres grups cavernícoles. Actualment existeix un important nucli de biospeleòlegs relacionat amb el Museu i la Universitat, reconeguts internacionalment. Hom diferencia en el desenvolupament d’aquesta ciència al nostre país tres períodes diferents. El primer comprèn des de les primeres exploracions fetes al segle passat fins l’any 1907, i se centra en la tasca d’Uhagón i de Martínez de la Escalera. El segon s’estén des d’aquell moment fins al final de la guerra de 1936-39, amb les aportacions de Bolívar, Zariquiey i Bonet. I el tercer període, que abasta de llavors ençà, es desenvolupa a l’entorn de l’activitat de Balcells i Español.

Els inicis dels estudis biospeleològics (1861-1907)

Les primeres dades de faunística cavernícola espanyola fornides per autors estrangers es remunten al 1861, any en què L.B. Schaufuss descrigué dos gèneres de coleòpters cavernícoles (Quaestus i Quaesticulus) procedents del N de la península. De llavors ençà nombrosos autors estrangers s’interessaren per la nostra fauna de coleòpters cavernícoles, entre ells Abeille de Perrin, Piochard de la Brûlerie, Yuillefroy, Dieck, Kiosenwettar, Schaufuss, Kraatz, Crotche i Schart. D’altra banda, Uhagón i Martínez de la Escalera, ambdós relacionats amb el Museo de Ciencias Naturales de Madrid, donaren a conèixer diverses espècies noves de coleòpters (catòpids), a les quals s’afegí Speocharis cisneroi, descrita per Pérez Arcas i trobada a la Cueva del Reguerillo de Madrid. La resta dels grups d’insectes cavernícoles, però, es mantingueren gairebé en l’oblit, amb l’excepció de la tasca duta a terme per Ignasi Bolívar, especialista en ortòpters, el qual féu la descripció del gènere Dolichopoda (1880) i de la seva espècie tipus D. linderi, freqüent en algunes coves catalanes. Més tard, Cazurro i Ruiz publicà en un treball més extens (1888), la relació de les localitats on es coneixia aquesta espècie. Tots els treballs d’aquesta època són simples descripcions d’espècies noves tret de l’obra "Examen del grupo «Bathysciae» de España" (1899), de Martínez de la Escalera, que presentà una síntesi d’un grup de coleòpters cavernícoles i aportà dades generals sobre la seva ecologia.

La consolidació de l’activitat biospeleològica (1907-1938)

La creació de Biospeleològica (1907), promoguda per Emile Racovitâ i René Jeannel, suposà un nou impuls dins el desenvolupament de la biospeleologia al nostre país. La finalitat d’aquesta societat era de coordinar la tasca dels diferents especialistes sobre el tema per tal d’elaborar un projecte sobre la història natural del domini hipogeu. El mateix any de la seva fundació aparegué publicat el primer fascicle de la revista "Biospeleologica".

En aquesta època, treballaren sobre els insectes cavernícoles del nostre país autors estrangers, com Chopard, que entre 1915 i 1932 s’ocupà dels ortòpters i descrigué una espècie de Dolichopoda (D. bolivari), del NE ibèric; Bezzi i Falcoz, que estudiaren els dípters cavernícoles, especialment alguns pupípars paràsits de rats-penats, i Breit, Colas i Gaudin, i especialment Jeannel, que impulsaren notablement l’estudi dels coleòpters caràbids i catòpids i publicaren nombrosos treballs monogràfics. Sens dubte, el grup més ben estudiat durant aquest període fou el dels coleòpters.

Amb l’estímul de Racovitǎ, Jeannel i els seus col·laboradors, s’interessaren per la biospeleologia diversos entomòlegs ibèrics, que s’aproparen a Biospeleològica, com Bolívar Pieltain, que publicà les primeres dades sobre fauna cavernícola de la serralada Cantàbrica i diversos treballs sobre pseudoscorpins i coleòpters, i Ricard Zariquiey, que publicà especialment sobre coleòpters batiscins, si bé confiava una gran part del material que recollia a Jeannel i altres especialistes. Zariquiey fou el primer autor català que s’interessà per la fauna cavernícola i aviat creà al seu entorn un petit equip de col·laboradors. Posteriorment s’incorporà a la biospeleologia Bonet (1928), que treballà sobre els collèmbols cavernícoles espanyols, i Francesc Español, que, incorporat a l’equip de Zariquiey (1923), s’inicià en l’estudi dels coleòpters cavernícoles a partir de 1932 i l’ha continuat fins a l’actualitat (1986).

La tasca de mostratge biospeleològic iniciada (1905) per Racovitâ i Jeannel consistia a visitar les coves d’una gran part del territori peninsular i les Balears. Hi col·laborà l’Abat Breuil, que en les campanyes que realitzà al nostre país amb finalitats arqueològiques recollia fauna cavernícola i la cedia a les col·leccions de Biospeleològica, i en reconeixement del qual li foren dedicades espècies i fins i tot un gènere (Breuilia) propi de les coves del N peninsular. D’altra banda, des de principis de segle, el geòleg Manuel Faura i Sans, interessat per l’espeleologia, portà a terme nombroses exploracions i realitzà recol·leccions interessants en les seves campanyes. Ricard Zariquiey ideà un sistema de trampes especial que distribuïa entre els espeleòlegs i així reuní una col·lecció important de batiscins, la més completa en aquella època. Amb ell col·laboraren altres espeleòlegs catalans, entre ells Francesc Español, i centres d’espeleologia, com el Centre Muntanyenc Barceloní, pioner en aquest aspecte, l’Equip de Recerques Espeleològiques del Centre Excursionista de Catalunya i el Grup Espeleològic Pedraforca, entre altres. Entre els entomòlegs estrangers que visitaren les coves del nostre país podem citar Silvestri i Hustache, entre molts altres.

Els estudis biospeleològics moderns (de 1939 ençà)

La revista "Speleon", especialitzada en temes relacionats amb l’espeleologia (entre els quals, òbviament, els biospeleològics), fou creada (1949) per N. Llopis i Lladó, aleshores catedràtic de la Universidad de Oviedo. Des de 1970 es fa càrrec de la seva publicació el Centre Excursionista de Catalunya, sota la direcció de F. Español.

Jordi Vidal

El final de la guerra de 1936-39 suposà un moment crític per a la biospeleologia, en part a causa de l’expatriació de Bolívar i Bonet, i també, en part, per l’abandó de Ricard Zariquiey. Del període anterior només Francesc Español continuà la tasca biospeleològica, amb una gran activitat, i a partir de 1940 aparegueren nombroses publicacions sobre fauna cavernícola. Se li sumaren posteriorment Morales Agacino, que posà al dia el grup dels dolicòpodes catalans, Antoni Vilarrúbia, Mateu, Negre, Lagar, Cobos, X. Bellés, J. Comas i Oleguer Escolà, tots dedicats als coleòpters, i Delga (dedicada als col·lèmbols), i molts altres autors, que centraren la seva tasca a l’entorn del Museu de Zoologia, on es conserva una gran part del material recollit. Posteriorment la investigació biospeleològica s’estengué també a l’àmbit universitari, concretament al departament de zoologia de la Facultat de Biologia. L’any 1977 es creà la Comissió de Biospeleologia de la Institució Catalana d’Història Natural, grup al qual, a més d’entomòlegs, s’integraren especialistes d’altres grups d’artròpodes cavernícoles (opilions, aranèids, diplòpodes, quilòpodes, crustacis), i que col·laborà amb centres europeus, especialment amb el Laboratoire Souterrain de Moulis, depenent del Centre National de Recherche Scientifique.

Com en els períodes anteriors, figuren en el desenvolupament de la biospeleologia nombrosos autors estrangers, especialistes en col·lèmbols (Gisin, Thibaut), diplurs (Condé, Pagés), dípters (Burghele), tricòpters (Schmid), ortòpters (Husson, Leroy, Saltet), coleòpters (Jeannel, Coiffait, Henrot, Jeanne, Cabidoche, Leneyrie, Gaudin, Juberthie, Delay), als quals cal sumar obres de caràcter general en referència a la fauna cavernícola de la península Ibèrica i catàlegs de coves del país.

Les campanyes de recol·lecció seguiren essent protagonitzades per Ricard Zariquiey i Francesc Español, als quals s’afegiren geòlegs, com Llopis i Lladó, i paleontòlegs, com Villalta i nombrosos espeleòlegs i centres. D’altra banda, els entomòlegs catalans, especialment Español, realitzaren nombroses campanyes a la resta de l’Estat espanyol, fruit de les quals fou el descobriment d’espècies noves, com el primer Geotrechus (caràbid) ibèric als Prepirineus catalans, un Ildobates (coleòpter) a Castelló de la Plana, el primer Troglophyes espanyol, trobat a la Cerdanya, etc. Alhora, espeleòlegs catalans prospectaren també les coves del Marroc, amb un èxit considerable, i amb el descobriment de l’espècie Subilsia senenti (caràbid) i una altra del gènere Apteranillus (estafilínid), entre altres.

Actualment, la majoria dels grups espeleològics col·laboren en el Museu de Zoologia, posseïdor d’un Laboratori d’Entomologia que inicià recentment (1965) l’organització de les col·leccions de material cavernícola recol·lectat pels diferents grups. Gràcies a la intensa tasca de recol·lecció i estudi i a l’activitat de diferents biospeleòlegs catalans, la investigació sobre la fauna entomològica continua avançant actualment a un ritme important. Cal destacar l’obra de Xavier Bellés "Fauna cavernícola i intersticial de la península Ibèrica i les illes Balears". D’altra banda, hom ha iniciat un estudi sobre especiació de coleòpters cavernícoles en col·laboració amb el Laboratoire Souterrain de Moulis, centrat en el complex d’espècies Speonomus delarouzeei, en el qual s’obre un camp d’investigació nou, on s’analitzen, a més de criteris morfològics i anatòmics, els enzimàtics i reproductors, els cicles biològics, etc. D’altra banda, hom ha iniciat recentment, també en contacte amb el laboratori esmentat, una altra via d’investigació sobre les espècies cavernícoles que viuen fora de les coves, és a dir, en l’anomenat medi subterrani superficial recentment constatat al nostre país.