Sota la denominació d’apterigots hom reuneix una sèrie d’ordres d’insectes primitivament àpters, és a dir, sempre mancats d’ales i no pas per pèrdua secundària durant el procés evolutiu, com fóra el cas de les puces i els polls (sifonàpters, mal·lòfags i anoplurs). El concepte d’apterigot no té actualment un valor taxonòmic, atès que és un conjunt molt heterogeni, però sí que té un cert valor descriptiu, raó per la qual el mantenim. Hom considera apterigots els ordres següents: els col·lèmbols, els proturs, els diplurs, els monurs (tots fòssils), els microcorifis i els zigentomes. Els dos darrers, peixets de coure i peixets de plata respectivament, fins fa poc es consideraven reunits en un sol ordre, el dels tisanurs, si bé separats en superfamílies primer i en subordres després. Els tres primers (col·lèmbols, proturs i diplurs) són entògnats i la resta (monurs, microcorifis i zigentomes) són ectògnats.
Són organismes de vida terrestre, no voladors, de cos petit i de colors variats, generalment unicroms, i de vegades amb dibuixos, però altres vegades despigmentats; en alguns casos (sobretot els peixets de plata i els peixets de coure) tenen el cos cobert d’escates platejades. Alguns, com els peixets de coure i els col·lèmbols, salten d’una manera característica. Són herbívors, omnívors o fins i tot depredadors, i fan vida als llocs humits dels boscos, sota pedres grans, entre els troncs, etc.; n’hi ha que fan part important de la fauna del sòl, mentre que d’altres viuen en habitacles humans, com alguns peixets de plata. Generalment són més actius en la foscor. No passen per cap mena de metamorfosi durant el seu desenvolupament postembrionari, si bé se succeeixen un gran nombre de mudes, fins i tot en l’estat adult.
Independentment de l’ordenació dels ordres indicada, en aquestes pàgines tractarem primer els monurs pel fet que corresponen a insectes fòssils i, d’altra banda, perquè no se’n té cap registre als Països Catalans.
Els grups fòssils: els monurs
Aspecte general extern d’un monur de l’espècie Dasyleptus brogniarti (× 7), en visió lateral (A) i detalls del cap i dels primers segments del cos (A’) i dels darrers segments abdominals (A"). Hom hi consigna les parts morfològiques següents: 1 ull compost 2 antenes, 3 palp maxil·lar, 4 labre, 5 palp labial, 6 precoxa o subcoxa, 7 coxa, 8 trocànter, 9 fèmur, 10 tíbia, 11 tars, compost d’un sol tarsòmer, 12 pretars, constituït per una ungla, 13 estil articulat, 14 paracerc, 15 solc postoccipital, 16, 17 i 18 tergites dels metàmers mandibular, maxil·lar i labial, 19 valves del vuitè metàmer, 20 valves del novè metàmer o valvífers de l’ovipositor primitiu. Noteu la presència d’un únic paracerc caudal i l’absència d’escates que recobreixin el cos.
Gustavo Hormiga, a partir de Sharov i altres.
Els monurs són insectes fòssils: els insectes ectòfrofs més arcaics que s’han conegut fins ara, pertanyents als períodes Carbonífer i Permià. De fet, es tracta d’un únic gènere, Dasyleptus, amb dues espècies: D. lucasi, del Carbonífer de França, i D. brogniarti, del Permià inferior de Sibèria. Aquesta darrera espècie és la que ha proporcionat uns 90 registres fòssils, i és la que, per tant, ha permès la reconstrucció i l’estudi d’aquests insectes extingits. Més tard han estat trobades altres restes del mateix gènere en el Permià d’Illinois, New Mexico i Moràvia, els quals encara no han estat assimilats a cap espècie.
Segons els fòssils trobats i les reconstruccions portades a terme fins ara, el cos dels Dasyleptus era de 8 a 10 mm de llargada, portava un filament terminal o paracerc si fa no fa tan llarg com tot el cos (fins de 12 mm), i mancava de cercs. Destaquen alguns caràcters propis, que resulten importants: les tergites cefàliques dels metàmers mandibular, maxil·lar i labial, que són visibles; els metàmers toràcics tots molt iguals i poc diferenciats; els tarsos de les potes formats per un sol tarsòmer; la presència d’estils a l’abdomen i, finalment, un allargament de la vuitena i la novena esternites, que indica l’inici d’un ovipositor. Tots aquests caràcters són elements primitius i fan de Dasyleptus l’ectòtrof fòssil més antic del món.
Hi ha diverses teories sobre la situació i les relacions d’aquest grup amb els altres. Sharov manifestava (1966) el seu criteri de no considerar els monurs com a avantpassats dels microcorifis, sinó ambdós com a grups paral·lels i derivats d’un ascendent comú, atès que considerà la manca de cercs com un caràcter secundari i, per tant, sense una significació especial. Carpenter, en canvi, valorà (1977) l’absència de ceres com un caràcter primitiu i, per tant, els considerà com un estadi de l’evolució dels microcorifis cap als zigentomes. Posteriorment, Boudreaux establí (1979) la teoria que considera els monurs com un grup arcaic dins dels microcorifis i els situa a la seva base evolutiva. Certs estudis fets pels investigadors Bach i Gaju sobre el desenvolupament postembrionari dels microcorifis han posat de manifest que aquest grup, en els seus primers estadis, no té esquames, les antenes tenen igualment un nombre reduït d’artells (com en Dasyleptus) que va augmentant progressivament a cada ècdisi, i les projeccions que surten de les plaques abdominals vuitena i novena tenen unes estructures equivalents, que creixen a cada muda, en els joves de microcorifis fins a constituir la genitàlia externa. Per això, no sembla molt aventurat considerar Dasyleptus com una forma juvenil dels microcorifis (per tant, mancada d’esquames), com apuntava la teoria de Boudreaux. Sense arribar a defensar categòricament aquesta teoria, cal dir que sembla la més encertada; la conseqüència més directa seria que els monurs deixarien d’ésser considerats com un ordre d’insectes a part dels altres i passaria a considerar-se Dasyleptus com un tàxon dins de l’ordre dels microcorifis.