Els jaciments oligocens

Als Països Catalans s’han trobat jaciments importants de la flora oligocena. Es destaquen sobretot els que s’han trobat a la conca sannoisiano-estampiana dels voltants de Cervera (Segarra), conjunt de jaciments que es poden comparar amb els més rellevants del continent pel que fa a aquest període.

Jaciments de Son Fe i de Selva (Mallorca)

En alguns dipòsits lacustres que contenen lignits pertanyents al complex Eocè superior-Oligocè a les zones de Son Fe i de Selva, s’hi han recollit, principalment a la mina de lignit de Son Fe (Alcúdia), restes de vegetals, en general en estat de conservació deficient, i s’hi ha determinat la presència d’uns 20 gèneres de plantes terciàries. La quantitat de lignits que s’estima que s’hi han format durant l’espai de temps comprès entre el Ludià superior-Sannoisià-Estampià és de prop de 50 milions de tones, cosa que pot donar una idea de la massa vegetal que poblava els voltants de la conca. No es coneix detingudament l’estratigrafia, d’aquests dipòsits lacustres que gairebé sempre apareixen discordants sobre calcàries del Cretaci inferior (Neocomià), són constituïts d’alternances de capes de lignits, margues i calcàries. En alguns llocs, els estrats de lignits són de bona qualitat i la seva espessor és suficient perquè en sigui rendible l’explotació. Aquestes capes s’han datat com a pertanyents al complex Ludià superior-Sannoisià-Estampià inferior, a partir del seu contingut en fauna fòssil, entre la qual destaquen els mamífers. Hom pensa que al final del Lutecià començaren a formar-se a les terres emergides de Mallorca llacunes de dimensions reduïdes que evolucionen per a donar lloc a conques més àmplies durant el Ludià i el Sannoisià. Aquestes formacions lacustres es trobaven al peu dels paleorelleus de l’anomenat massís del Baix Ebre, situat al NW, d’on provenien els cursos d’aigua que les alimentaven.

La major part dels vegetals recollits provenen de la mina de lignit de Son Fe (Alcúdia) i les formes determinades fins ara són les següents: Acrostichum lanzaeanum, Goniopteris stiriaca, Sequoia langsdorfii, Phragmites, Phoenicites pseudosylvestris, Sabal major, Typha latissima, Acer, Cercis siliquastrum, Cinnamomum polymorphum, Ficus, Ilex, Juglans, Lindera stenoloba, Magnolia, Myrica, Nerium, Quercus elaena i Sapindus. A la vora de les masses palustres es desenvolupava una vegetació exuberant, de la qual només coneixem una petita mostra; hi abunden les falgueres tropicals (Acrostichum lanzaeanum i Goniopteris stiriaca), els successors filètics de les quals (A. aureum i G. prolifera) viuen a regions intertropicals on existeixen pantans salabrosos. Les palmeres Sabal major i Phoenicites pseudosylvestris tenen descendents actuals a les costes pantanoses de les Antilles i de Florida, i a l’Índia, respectivament. També són freqüents les lauràcies (Cinnamomum polymorphum, Laurus i Lindera stenoloba), pròpies de climes tropicals i subtropicals. Aquestes espècies, juntament amb gèneres de tipus càlid com Ficus i Sapindus, permeten de suposar l’existència d’un clima tropical. Les falgueres intertropicals dels nostres dies viuen a zones amb temperatures mitjanes d’uns 25°C i amb molt pocs canvis estacionals al llarg de tot l’any, amb humitat ambiental més aviat alta i amb períodes plujosos prolongats i estacions seques no gaire llargues. Les palmeres similars a les que s’han recollit en aquest jaciment es desenvolupen bé a temperatures de 22°C o més.

El conjunt de la flora present, si excloem alguns gèneres que s’hi donen com a dubtosos i classificacions de formes que per la seva conservació deficient poden ser objecte de revisió, suggereix hi havia un clima tropical, més o menys atenuat, amb mitjanes tèrmiques d’uns 25°C durant l’any i amb humitat suficient. Com hem vist, la paleofitoassociació recollida es compon de falgueres pròpies d’un hàbitat de tipus pantanós salabrós, palmeres que habiten a les vores lacustres i altres plantes abundants a les riberes i a les aigües estancades, la qual cosa permet pensar que eren molt nombroses les zones entollades en contacte amb l’aigua marina. Les altres formes viuen a les proximitats d’aquests pantans o cobreixen les planes i les elevacions properes. El paisatge de la zona en aquells moments devia ser semblant a l’actual de les maresmes costaneres de les Antilles, la Indo-xina, l’Amèrica Central o la Florida.

La flora de l’Oligocè de Mallorca presenta molts trets en comú amb la que s’ha trobat a la conca de Cervera (Segarra), ja que a totes dues zones apareixen gran quantitat de restes de falgueres tropicals que viuen a pantans salabrosos i cal destacar-hi la presència de palmeres i de diverses espècies de lauràcies comunes entre les quals cal destacar Lindera stenoloba; aquesta semblança entre la flora de les dues conques ens posa de manifest la similitud d’antiguitat i l’existència d’unes condicions ambientals molt semblants a totes dues zones. Hem inclòs aquests jaciments a l’Oligocè ja que, malgrat que aquests dipòsits comencen a formar-se durant l’última fase de l’Eocè, el seu moment principal de desenvolupament es realitza durant l’Oligocè inferior, edat que, en línies generals, assignem a aquesta flora.

Jaciments de la conca de Cervera (Segarra)

Els jaciments de la rodalia de Cervera han proporcionat un bon nombre d’exemplars ben conservats. Les capes que contenen els vegetals fòssils es localitzen a Tàrrega (Urgell), Cervera, Sant Pere dels Arquells, Rubinat i Sant Antolí (Segarra), que, en un sentit ampli, es poden considerar com un jaciment únic. Les formacions que contenen les restes foren datades com a pertanyents a l’Oligocè inferior (Sannoisià), segons la fauna de mol·luscs que es va trobar prop de Cervera i Sant Antolí; hi han aparegut, entre d’altres, Melanoides albigensis i Lymnaea longiscata varietat ostrogallica que, juntament amb els mamífers trobats a la localitat de Tàrrega, permeten de precisar que ens trobem en el límit entre el Sannoisià i l’Estampià. La flora, en canvi, no permet d’arribar a aquesta mateixa precisió.

Fulla de nimfea (Nymphaea ameliana) fòssil, trobada als jaciments de Tàrrega, dins la conca oligocena de Cervera. La peça mesura 32 cm de diàmetre.

Jordi Vidal / MGB

A Tàrrega les plantes fòssils apareixen uns 2 km a l’E de la ciutat, prop del Talladell, en unes canteres on afloren molasses grises i vermelloses amb intercalacions, cap al sostre, de capes argiloses fines que contenen els vegetals; s’hi han citat nou espècies, algunes de les quals (Acrostichum lanzaeanum, Typha latissima, Nymphaea ameliana) assenyalen àmplies zones pantanoses d’aigües tranquil·les. Als voltants de Cervera afloren bancs de calcàries i margues; també hi ha argiles i guixos. A les capes de calcàries de color blanquinós i de gra molt fi hi ha impressions de fulles, principalment en bon estat de conservació i fossilització, per regla general; és molt coneguda la zona de Mas Claret, on s’han recollit molts exemplars. Es poden destacar les espècies Ailanthus cerverensis, Maba (Macreightia) cerverensis i Phoebe cerverensis, descrites a partir d’exemplars recollits en aquesta zona. A Sant Pere dels Arquells, situat uns 5 km al SE de la ciutat de Cervera, afloren els mateixos bancs de calcàries dels quals s’ha reconegut un conjunt de 22 espècies. Prop de la població de Rubinat, també en les mateixes calcàries blanquinoses s’han trobat restes pertanyents a Banksia longifolia i Euclea ralicta. No gaire lluny hi ha el jaciment de Sant Antolí, on hi ha calcàries, margues fràgils, argiles, capes de guix i calcàries fètides; les plantes fòssils hi apareixen sobre les calcàries de color ocre-groc. Uns 10 km al NE de Montblanc (Conca de Barberà), a la localitat de Sarral, una mica apartada de la part central de la conca ja que és uns 30 km al S de Cervera, hi ha una pedrera que ha proporcionat exemplars de vegetals fòssils perfectament conservats. En aquesta zona la sèrie estratigràfica es disposa normalment en margues vermelles amb guix blanc, i amb margues grisoses taulajades i calcàries margoses de la mateixa tonalitat, que es disposen sobre aquestes margues vermelles.

La flora trobada en el conjunt de jaciments oligocens de la conca de Cervera, en un sentit ampli, presenta afinitats ben estretes amb les europees de l’Oligocè i del Miocè, sobretot amb les franceses de Cèlas, Marsella, Ais, Sant Zacàrias, Armissan i Manòsca i amb les trobades a les capes oligocenes de Mallorca (Son Fe i Selva). Tota aquesta vegetació poblava zones que envoltaven extensos pantans salobres i ocupaven llocs més o menys allunyats del centre de la conca de sedimentació. Associacions actuals amb Acrostichum aureum, Goniopteris prolifera i Nymphaea odorata, successores filètiques d’Acrostichum lanzaeanum, Goniopteris stirica i Nymphaea ameliana, viuen en regions palustres pròximes a les costes en regions intertropicals (la Indo-xina, l’Amèrica Central, les Antilles, etc.). Hi predominen les formes càlides de caràcter tropical o subtropical, els descendents actuals de les quals es troben distribuïts per Àsia i Amèrica tropical principalment (Sabal major, Ailanthus cerverensis, Cinnamomum lanceolatum, Ficus multinervis, Lindera stenoloba, Phoebe cerverensis, Sapindus falcifolius, etc.). La majoria de les espècies necessiten un nivell mitjà d’humitat, cosa que indica que les pluges devien ser suficients al llarg de l’any. Al jaciment de Sarral apareixen gimnospermes (Sequoia langsdorfii, Callitris brongniarti i Pinus) i lleguminoses (Acacia, Acacia parschlugiana, Caesalpinia micromera, Dalbergia bella, Colutea salteri, etc.), que gairebé no apareixen a l’àrea de Cervera; assenyalen que la paleofitocenosi de Sarral correspon a un ambient més sec i més allunyat de les masses lacustres.

Les paleofitoassociacions trobades en els diferents jaciments indiquen que aquesta vegetació es desenvolupava sota un clima tropical o subtropical, probablement de característiques tropicals atenuades. Les temperatures mitjanes anuals es poden situar al voltant dels 22-25°C, amb poques diferències estacionals. La humitat ambiental, proporcionada per les pluges i les zones humides de les proximitats de les aigües, era de tipus mitjà i baixava a mesura que ens apartem de les formacions lacustres.

A continuació es presenta la llista de cormòfits fòssils oligocens de la conca de Cervera trobats als jaciments del Talladell, de Mas Claret, de Sant Pere dels Arquells, de Sant Antolí i de Sarral, amb dades elaborades per l’autor, a partir de fonts diverses

Jaciments de Campins (Vallès Oriental)

Els jaciments es localitzen uns 5 km al NW de Sant Celoni i tocant a la població de Campins. Les impressions de fulles es troben en uns dipòsits margosos d’origen lacustre, amb fauna d’invertebrats d’aigua dolça, d’una potència compresa entre els 10 i els 30 m, que afloren en una extensió de 3000 m de longitud per uns 600 m d’amplada i a la part mitjana dels quals apareixen margues de tipus bituminós. Les capes es troben adossades a la falda SE del massís muntanyós del Montseny i són formades per fileres de margues de tonalitats diverses, que es presenten fortament replegades i comprimides.

Entre d’altres, hom ha citat la presència de les següents espècies de mol·luscs d’aigua dolça: Cypris faba var. minuscula, Limnaea longiscata, L. subbullata, L. pachygaster var. aricastina, Planorbis cornu, P. boniliensis, etc.; tanmateix, aquesta fauna no és prou significativa per a determinar amb exactitud l’antiguitat del jaciment. El descobriment de noves espècies i nous jaciments de micromamífers ha permès de situar aquestes capes a l’Oligocè mitjà, però no se’n pot precisar res més. També destacarem que les formes Limnaea longiscata i Planorbis cornu són característiques de l’Oligocè.

Les espècies que hom ha trobat a la flora fòssil dels nivells lacustres de Campins són Pinus lardyana, Iris obsoleta, Phragmites oeningensis, Sabal major, Typha latissima, Cassia, Cinnamomum buchii, C. lanceolatum, Fagus pristina, Ficus tiliaefolia, Ilex, Microptelea gergoviensis, Myrica acuminata, M. laevigata, Nimphaea kalophylla, Quercus myrtilloides, Salix angusta, S. ovatior, S. varians, Ulmus discerpta i Zelkova protokeaki. Aquesta paleofitoassociació assenyala l’existència d’un clima càlid, amb temperatures mitjanes anuals diversos graus per sobre de les actuals en aquesta regió, i així ho testimonia la presència de formes com Sabal major, Cassia, Cinnamomum lanceolatum, etc., que viuen actualment en zones tropicals o subtropicals.