El linx nòrdic o gat cerver (Lynx lynx) és un fèlid gros, de més de 15 kg de pes, cua curta, la capa amb poques taques (i, en general, mal definides) i pinzells ben desenvolupats damunt de les orelles. Té, només, una premolar entre l’ullal i la carnissera superior, la seva carnissera inferior té una tercera cúspide rudimentària, però clarament apreciable, a la vora posterior, i la fórmula dentària és: 3/3, 1/1, 2/2, 1/1. En el passat, es trobava a tota la regió paleàrtica continental, a excepció, potser, d’alguna part de les penínsules mediterrànies, i al N d’Àfrica. Actualment, és molt estrany a Europa, per bé que ha estat reintroduït als Alps i en altres zones. Existeix evidència subsfóssil de la presència d’aquesta espècie al N de la península Ibèrica i sembla evident que és el linx que va viure a tot el vessant N dels Pirineus. Hi ha nombroses dades que avalen la seva existència actual als dos vessants dels Pirineus occidentals, però les informacions són més confuses per a la resta d’aquesta serralada. La seva rarefacció als Pirineus orientals es produí, fonamentalment, a la primera meitat del segle XIX i l’última captura de què es té notícia oficial s’esdevingué l’any 1930 als voltants de Prades (Conflent); aproximadament a la mateixa data van ser morts a la serra de Cadí els darrers exemplars, encara que no se sap amb seguretat si eren d’aquesta espècie. La seva presència actual als Països Catalans ha estat assenyalada, per bé que no demostrada de manera concloent, en alguns indrets de la Catalunya Nord. Si aquestes informacions fossin certes, es tractaria d’una petita població relicta i aïllada.
El linx ibèric (Lynx pardina) és típic de les àrees mediterrànies de la península Ibèrica i, si bé encara continua la discussió sobre si constitueix una espècie o una subespècie del linx nòrdic (Lynx lynx), els últims estudis semblen confirmar la primera teoria. El linx ibèric presenta un color bru groguenc, molt més clar que el bru vermellós del linx nòrdic, del qual també es distingeix perquè és molt més tacat i de talla més petita.
Juan A. Fernán-dez/Javier Andrada.
El linx ibèric o linx pardina (Lynx pardina) és molt semblant al nòrdic, però és més petit, amb menys de 15 kg de pes, la capa més regularment tacada i la tercera cúspide de la carnissera inferior absent o a penes marcada. S’accepta, actualment, que és una espècie exclusivament ibèrica, per bé que, amb tota seguretat, havia ocupat en el passat el S de França i, fins i tot, probablement, el centre d’Europa. Segons alguns autors, els linxs dels Ródope, Balcans, Caucas i, potser, Àsia Menor també serien d’aquesta espècie. Ha ocupat serres dels Prepirineus i altres properes de característiques mediterrànies fins fa pocs anys i, als Països Catalans, se n’ha esmentat recentment la presència a la vall de Cofrents. Fins no fa pas gaire temps, alguns autors creien en la seva existència, actualment considerada improbable, als ports de Tortosa o Beseit, on la darrera captura coneguda es va produir l’any 1957.
El linx nòrdic es troba a formacions eurosiberianes, on s’alimenta de preses mitjanes (llebres i marmotes). El linx ibèric, en canvi, es troba a formacions mediterrànies i es nodreix, bàsicament, de conills. Ambdós són preferentment crepusculars, però també es mostren actius de nit i de dia. Els adults són territorials i mantenen àrees intersexualment exclusives. Habitualment es reprodueixen a la primavera (per bé que el linx ibèric pot fer-ho en altres èpoques) i tenen, per part, d’una a quatre cries, normalment dues o tres. Per caçar, utilitzen, fonamentalment, la vista i l’oïda.