Morfologia
Malgrat que és àpode, el vidriol (Anguis fragilis) és un saure, com posen de manifest les seves parpelles mòbils i les nombroses fileres d’escates ventrals. El seu dors pot ser clar, com en l’exemplar de la fotografia, o bru més fosc, i en els joves pren un to daurat. Els flancs i el ventre sempre són molt foscos. Sovint té la cua autotomitzada.
Ramon Torres.
El vidriol, també anomenat serp de vidre per la fragilitat de la seva cua, noia de serp, perquè se’l considera com una cria de serp, lliseta, pel seu aspecte, i, encara, d’altres maneres, és un llangardaix completament àpode, serpentiforme, de cos cilíndric i cua llarga, sovint trencada i regenerada. Pot assolir fins 52,5 cm de longitud total, dels quals en corresponen 29,1 al cap i al tronc, però rarament supera els 40 cm. El cap és petit i alt i s’estreny cap a la part anterior, on acaba en musell arrodonit; el coll no és gens marcat i el cap no presenta solució de continuïtat respecte del tronc. Els ulls són petits, però funcionals i amb parpelles mòbils. Si la cua és sencera, la punta és arrodonida. El timpà és present, però de vegades poc marcat. Les dents són corbades cap enrera. No hi ha restes de potes posteriors.
L’escata frontal és grossa i la resta d’escates supracefàliques són més o menys fragmentades. Presenta de 24 a 36 fileres d’escates dorsals llises, que són iguals que les ventrals, brillants, quasi hexagonals i amb l’extrem posterior arrodonit, i presenten osteoderms; els individus ibèrics no solen tenir més de 26 escates en un anell enmig del tronc. Les escates dels flancs són un xic més petites que les dorsals i les ventrals.
El dors és de color bru clar o fosc, bronze o gris plom, o coure, de vegades rogenc. La femella presenta una línia dorsal en posició vertebral, de color clar, i bandes fosques als flancs i al ventre. Els mascles són més uniformement foscos, amb taques blaves als flancs i ventre groc clar, si són grisos, i gris, si són més grocs. Les cries són de dors daurat o argentat, amb flancs, ventre i línia vertebral fina molt foscos, bruns o negrosos.
Biologia i ecologia
Ocupen hàbitats molt diferenciats, perquè l’espècie és present en una àrea molt extensa. Els vidriols exigeixen una densa cobertura vegetal i un grau mínim d’humitat i mostren preferència, a més, pels sòls tous i esponjats. Es troben a vorades i clarianes de boscos, a pastures i altres conreus, on el sòl és tou, a prats, bardisses i, fins i tot, a mulleres. Molt rarament hom els observa exposats, directament, al sol, fora de la primavera o a la tardor. Normalment llurs hàbits són marcadament crepusculars, són actius a la matinada i al vespre; els seus costums esdevenen quasi nocturns en medis més secs. És un animal molt discret, lent, però que escapa àgilment a la captura i pot, fins i tot, nedar per l’aigua per fugir. Es refugia sota pedres, als arbusts, roques o sota fullaraca en boscos caducifolis humits.
Prou voraç, s’alimenta de llimacs, oligoquets, isòpodes, araneids, cargols, larves d’insectes, sobretot coleòpters i lepidòpters; s’ha observat que beu líquid, com, per exemple, l’aigua de la rosada (algunes sargantanes de paret també ho fan ocasionalment). També, més esporàdicament, pot consumir alguns vertebrats, com sargantanes menudes o colobres molt joves.
La reproducció és ovovivípara. En certs casos, es poden arribar a produir baralles entre mascles prèviament a l’aparellament, el qual es produeix a la primavera, a l’abril o al maig. Els ous, amb revestiment molt prim, són incubats en una cambra separada de l’oviducte, disposats longitudinalment durant 11-13 setmanes. Cada posta inclou de 5 a 26 ous, que es desclouen immediatament després de la posta, usualment nocturna, i donen cries de 7 a 9 cm de longitud, molt vistoses. El vidriol sembla presentar una longevitat molt notable; s’han conegut casos de supervivència superior als quaranta anys i, fins i tot, d’individus que han assolit els 54 anys.
La hibernació és llarga; dura des de l’octubre o el novembre fins al març o l’abril. Es produeix, en forma sovint gregària, a galeries profundes, que comparteixen, en alguns casos, amb altres espècies higròfiles de la mateixa àrea.
Corologia
Àrea de distribució del vidriol (Anguis fragilis) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
El vidriol es troba a quasi tota Europa, llevat de l’extrem septentrional d’Irlanda i del migjorn de la península Ibèrica; arriba fins al SW d’Àsia. Als Països Catalans, no es troba a les Balears i apareix només al Principat, on arriba fins a 1750 m d’altitud; ocupa tots els Prepirineus i les regions humides i les serres litorals, on és força abundant; esdevé més rar a la part meridional i a la zona continental, és a dir, a la Catalunya seca, i és comú a la Catalunya humida, malgrat que la seva discreció el fa passar desapercebut. Fora de les àrees seques, no es troba als alts Pirineus ni al vessant mediterrani ibèric, al S de l’Ebre.