Façana principal de l’església monàstica, una de les façanes monumentals més reeixides del gòtic català.
ECSA - G.Serra
Els monestirs benedictins van ser uns dels grans protagonistes de les innovacions arquitectòniques que es van produir a Catalunya entre els segles X i XII. En arribar al segle XIII, però, la seva empenta ja era molt esmorteïda perquè, entre altres coses, ja havien completat la majoria dels seus programes constructius. A partir d’aquesta centúria, foren els monestirs dels nous ordes –el Cister o els ordes mendicants– els que protagonitzaren l’avantguarda arquitectònica.
Juntament amb ells, les catedrals de la Catalunya Nova –Lleida i Tarragona– engegaren els seus programes arquitectònics d’acord amb les tendències més avançades del moment. Poc temps després, especialment entre la fi del segle XIII i el segle XIV, les catedrals de la Catalunya Vella –Girona, Barcelona i Vic (al claustre)– iniciaren uns grandiosos programes de renovació arquitectònica que eliminaren totalment (a Barcelona) o parcialment (a Vic i Girona) les velles estructures dels segles XI i XII. Només les catedrals d’Urgell i d’Elna –a la Catalunya del Nord– conservaren els vells edificis romànics (modificats i reformats) i, amb elles, els monestirs benedictins també “resistiren” l’empenta de la nova arquitectura i modificaren o completaren només de forma parcial els seus edificis romànics.
Avui resulta difícil de trobar estructures gòtiques representatives als edificis romànics dels monestirs benedictins catalans. Entre aquestes, caldria esmentar la reforma dels sostres de Sant Miquel de Cuixà (molt afectats per la restauració de Josep Puig i Cadafalch) o els de Sant Serni de Tavèrnoles, els claustres de Santa Maria d’Arles del Tec o Santa Maria de Montserrat (que renovà més tard la seva església), el segon pis del claustre de Sant Daniel de Girona o l’acabament del claustre de Santa Maria de Ripoll, entre el 1383 i el 1401, i la renovació dels sostres de la seva església després del 1428. Però foren molt pocs els monestirs que, entre els segles XIII i XIV, es plantejaren renovar totalment els seus temples. Entre aquests cal esmentar el de Sant Salvador de Breda, que començà la seva església d’una nau cap al 1322, el de Sant Feliu de Guíxols, a partir del 1342, o el de Sant Sebastià dels Gorgs, que renovà la capçalera a partir del 1388.
L’aportació de Sant Cugat
Planta de l’estat del monestir a mitjan segle XIV.
J.A.Adell
En aquell moment de quasi inhibició dels monestirs benedictins envers la nova arquitectura, assolí un caràcter especial l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès, un dels pocs intents veritablement monumentals que es realitzaren a Catalunya de construir una església benedictina d’acord amb les tendències més avançades de l’arquitectura dels segles XIII i XIV. A més, Sant Cugat fou objecte d’uns assaigs estructurals molt agosarats, que no tingueren paral·lels en el gòtic català.
A la segona meitat del segle XII, el monestir de Sant Cugat del Vallès va engegar el procés de renovació total de la seva església romànica, construïda probablement durant la primera meitat del segle XI. Les obres avançaren lentament i cap al 1250 ja eren construïts dos trams de la nova església, de la capçalera fins al cimbori, mentre que les naus pròpiament dites continuaven essent les de la vella església del segle XI, mal encaixades amb la grandiositat de les noves estructures. Arribats en aquest punt, sembla que s’alentí l’empenta inicial (que havia situat la nova església de Sant Cugat entre les obres capdavanteres del seu temps) i no es continuà l’obra per les naus. Entre el 1250 i la fi de segle, només s’aixecà la capella de Tots els Sants, acabada entorn del 1290. La construcció d’aquesta capella constituí un intent molt especial de situar una mena de quart absis en un espai totalment tancat a la resta de l’església. Aquest caràcter tancat afavorí la seva adaptació com a sagristia.
Resulta evident, tal com es palesa als pilars que suporten les arcades del cimbori, que en el moment de la seva construcció es pensava continuar les obres de les naus seguint la forma dels dos trams ja construïts. Les impostes en bossell que es conserven en aquests pilars indiquen molt clarament la voluntat de continuar l’estructura d’arcs de mig punt del tram del cimbori a la resta de les naus.
Els treballs quedaren aturats al tram del cimbori almenys durant cinquanta anys, i quan es decidí continuar l’obra de l’església i enderrocar les naus del segle XI, durant els abadiats de Ponç Burguet (1298-1306) i Galceran de Llobets (1306-39), les estructures gòtiques eren ja plenament consolidades en l’arquitectura catalana. Així, els arcs de mig punt dels trams de la capçalera i el cimbori van ser substituïts als nous trams per arcs de perfil apuntat, amb impostes més baixes a la nau central i més altes a les naus laterals, formant una nova geometria. En una clara mostra de respecte envers les estructures del segle XIII, les noves naus conserven el mateix model de pilar, cruciforme amb ressalts als angles, dels primers trams. En aquest tipus de pilar els nervis de les voltes tenen un difícil encaix, que als nous trams es resol millor i amb més seguretat que en l’obra inicial. A l’extrem dels nous pilars hi ha una imposta decorada amb un motiu vegetal estilitzat, executat en sèrie, que es repeteix a totes les arrencades d’arcs i només es trenca en alguns punts on apareixen caps humans, molt esquemàtics.
Si considerem que el 1290, any en què es realitzà la capella de Tots els Sants, encara no havien començat les obres de les naus, aquestes devien avançar molt de pressa, car l’any 1333 consta que les cobertes ja eren acabades i es treballava en els vitralls, el 1337 es conclogué la façana occidental i el 1343 es treballà en els vitralls de la rosassa.
La rosassa de Sant Cugat presideix la composició de la seva façana de ponent, que es completa amb una gran portalada, amb un timpà decorat amb pintures al fresc. La situació i el disseny de la traceria són els mateixos que els de les rosasses de la catedral de Tarragona i de l’església barcelonina de Santa Maria del Pi. Per la seva cronologia, entorn del 1340, la rosassa de Sant Cugat ha de situar-se amb posterioritat a la de la seu Tarragonina i anteriorment a la del Pi.
Interior de l’església mirant vers els peus, un sector construït a la primera meitat del segle XIV. Al fons, a l’esquerra, una de les capelles barroques que amaga la quarta nau.
AB - G.Serra
A part d’alguns detalls, com l’arcaisme dels pilars, l’església de Sant Cugat del Vallès podria considerar-se una obra típica del gòtic català, però la manca de contraforts i la substitució de les capelles entre contraforts per una quarta nau li atorguen un caràcter certament especial. A la banda nord resulta lògica la manca de contraforts, per la presència del claustre, però a la façana sud no hi ha cap element que condicioni l’arquitectura de l’església, i en aquest costat es va alterar la lògica constructiva del gòtic català i es construí una quarta nau que es tanca en la façana del campanar. Aquesta modificació ha estat una de les causes dels molts problemes estructurals que pateix la meitat sud de l’església de Sant Cugat, i que ja al segle XV van obligar a construir els contraforts de l’angle sud-oest per tal d’intentar estabilitzar el conjunt.
La necessitat de disposar de capelles independents va fer que la solució de la quarta nau no funcionés correctament i, almenys a partir del segle XVII, aquesta es va compartimentar amb les capelles de Sant Benet, Sant Bartomeu i Santa Escolàstica, que emmascaren totalment la solució original. Les capelles foren construïdes com a capses dins la quarta nau i avui hom pot caminar per sobre l’extradós de les voltes barroques i observar la totalitat d’aquesta nau, que es conserva sencera. A les seves voltes i parets resten nombrosos vestigis de la policromia dels nervis i les claus de volta i dels arrebossats, decorats amb un carreuat fictici.
L’arquitectura gòtica de Sant Cugat del Vallès es va completar amb la construcció d’un cor al mig de la nau central, cor que va dotar-se d’un rerecor renaixentista i que fou desmuntat entre els anys 1910 i 1911.
No hi ha dubte que la principal singularitat de l’església de Sant Cugat és l’atrevida solució estructural de la quarta nau, solució que no va reeixir, i no va ésser emprada en altres edificis. Així, l’església de Sant Cugat ha quedat com un unicum dins del gòtic català, que només troba un cert paral·lelisme a l’església de Sant Llorenç de Lleida, on les tres naus i les capelles obertes al mur de migdia a manera de quarta nau corresponen, almenys, a tres fases constructives diferents.