La decoració dels teginats

Les principals cases i palaus a l’època medieval oferien interiors ricament decorats, no únicament per la presència d’objectes ornamentals, com tapissos o catifes, sinó també per la pintura dels murs i els teginats. Aquesta decoració responia a un art senyorial, al gust de nobles i burgesos o alts dignataris per a reafirmar el seu estatus social. D’aquí que els teginats fossin corrents i generalment decorats. Cada lloc mostrava, però, les seves particularitats segons la localitat, la funció de l’edifici, la utilitat de l’espai que calia cobrir o la importància del promotor.

Aquest tipus de sostre és habitual també en espais religiosos des del segle XII. Són força abundants els exemples en basíliques cobertes amb encavallades de fusta, sovint amb decoració, tant a França com a Itàlia o Catalunya. Un dels exemples més rics és el cor de la sagristia de la catedral de Tarragona. Es tracta d’un sostre pla, pintat al tremp, on s’observa la preeminència d’elements decoratius de tipus geomètric i vegetal, entre els quals cal destacar l’escriptura cúfica. L’heràldica –les tau, els senyals dels Saportella, entre d’altres– permet datar-lo a mitjan segle XIV.

La fusta utilitzada per als teginats, principalment a Barcelona, però també a la resta de Catalunya, és la de pi, majoritàriament la de pi melis, abundant a la zona. Aquest fet ja determinava com havien de ser els espais que calia cobrir i les dimensions de les bigues. La mida màxima de llargada que pot tenir una biga sense que pateixi cap inflexió és entre 5 i 6 m, tot i que cal tenir present que també depèn molt de la funció que exerceix el sostre, si és un forjat que fa de terra del pis superior o, simplement, si és un sostre aparent (vegeu el capítol de Reinald González “Les cases de Barcelona”, del volum Arquitectura III, en aquesta mateixa col·lecció). Tanmateix, és habitual l’ús de permòdols, normalment de quart de cercle, o de mènsules volades per a disminuir la llum de l’espai que cal cobrir. Normalment, si la distància entre les bigues és molt gran, hi ha més d’un nivell –bigues mestres i biguetes– i augmenta la complexitat del teginat. Aquesta és l’estructura més habitual als territoris que pertanyien a la Corona d’Aragó i la que es troba en diversos exemples localitzats a la ciutat de Barcelona –cases o palaus Finestres, dels marquesos de Llió, Meca, del carrer de Lledó, 15, i de Berenguer d’Aguilar–, construïts possiblement en el període del final del segle XIII al principi del segle XIV, tot i que és una fórmula que perdurà al llarg del temps. També es pot veure al sostre de la torre de l’homenatge del castell d’Alcanyís, datat al segle XIV, o en una sala del palau de l’Aljafería de Saragossa, feta en època de Pere el Cerimoniós.

Totes les peces de l’estructura d’un teginat estan decorades sense excepció, però sempre és a les taules de l’entrebiga on es concentra la decoració més rica.

A partir d’un document gràfic valuosíssim –la representació que se’n fa en el sostre de la catedral de Terol– i dels mateixos exemples conservats, se suposa que les bigues mestres solien ser pintades un cop ja s’havien col·locat, mentre que les peces petites amb decoració ornamental seriada i les taules amb decoració figurada eren pintades abans de la col·locació. Així doncs, tot i que gairebé es pot assegurar que no hi havia un procés determinat, és lògic pensar que sempre que es podia es pintaven abans de la seva construcció. Sembla força evident pensar que la decoració del teginat abans o després que es construís depenia de molts factors: l’arribada de la fusta, el procés de construcció de l’edifici o la disponibilitat dels mateixos pintors són factors que podien fer variar els plans.

La tècnica pictòrica utilitzada en tots els casos conservats a Barcelona és el tremp, i la fusta era tractada de la mateixa manera que la dels retaules. Els colors més utilitzats eren el vermell (anomenat vermelló) i el blau (el blau d’Alemanya o blau d’Acre, que era de més qualitat). En els sostres més rics, com per exemple el de la casa Finestres, hi havia aplicacions d’or fi, normalment per a pintar els escuts. En general es tractava d’or fi brunyit –molt habitual des de mitjan segle XIV–, que és de més qualitat que l’or partit.

Teginat del palau o casa Finestres de Barcelona, ara part del Museu Picasso. Constitueix un dels exemples més rics, ja que inclou or fi en la pintura de les bigues.

Fototeca.com – M.Catalán

Es pot considerar que els artífexs d’aquests programes decoratius, tema al qual molt pocs autors fan referència (Ràfols, 1926, pàg. 28; Ainaud, 1989, pàg. 121), eren els mateixos que realitzaven les pintures murals, és a dir, uns mateixos tallers s’ocupaven de l’ornamentació d’interiors. També els mateixos artistes que pintaven retaules podien fer tasques més ornamentals. De fet, la documentació conservada sobre la decoració dels sostres de la casa de la Ciutat de Barcelona, del final del segle XIV i el principi del XV, informa que pintors com Jaume Cabrera, un dels més destacats del primer internacional, cobrà per haver pintat un dels sostres de l’edifici.

Els esmentats exemples de teginats corresponen a un període que va del darrer terç del segle XIII a la primera meitat del segle XV. Dins d’aquest ampli lapse se’n poden diferenciar dos grups. En el primer grup, cal incloure els teginats creats abans de la primera meitat del segle XIV, tot i l’evident dificultat per a concretar l’època de cadascun dels casos. Això és degut, d’una banda, a la manca de documentació dels edificis i a la desconeixença dels artífexs i, de l’altra, al fet que tots ells mostren en general uns trets estilístics que s’emmarquen dins el que s’anomena el primer gòtic lineal. Pertanyen a aquest grup els sostres de la casa del carrer de Lledó, 15, a Barcelona; les cases que actualment formen part del Museu Picasso de Barcelona, al carrer de Montcada (Berenguer d’Aguilar, Meca i Finestres); la casa dels marquesos de Llió, actual Museu Tèxtil i de la Indumentària, també a Barcelona; la casa dels Marc, avui seu del centre cívic Pati d’en Llimona; el sostre del castell de Vilassar, i, ja del final de segle, les peces del castell de Peratallada, actualment al MNAC, o les del castell de Santa Coloma de Queralt, al Museu Maricel de Sitges.

En el segon grup, per les seves característiques estilístiques i temàtiques més properes al gòtic internacional, i també per les aplicacions de fusta o guix que apareixen com a element decoratiu important, cal incloure els teginats fets en un moment més avançat, ja dins el segle XV. Alguns exemples són els sostres de la casa de la Ciutat de Barcelona o les peces del castell de Peralada.

Els tipus d’ornamentació

La decoració de teginats de palaus i cases d’origen medieval mostra una gran riquesa ornamental que es fa palesa en la varietat de motius que són presents en cadascuna de les peces de l’estructura. En general, hi ha motius vegetals purament decoratius amb la funció d’emmarcar figures i escuts; motius geomètrics protagonistes en gran part de les taules de l’entrebiga i les plaquetes; motius figurats, no solament escenes amb figures humanes, sinó també un ric repertori d’éssers fantàstics, i finalment motius heràldics, que són els protagonistes en gran part del teginat. Tot aquest repertori indica la voluntat clara del promotor de deixar constància de la seva presència i del seu estatus social, com també del paper de la Corona, a través dels escuts reials.

Escena d’una persecució d’un cavaller sarraí per un de cristià, separats per un gran escut que dona un caire heràldic a l’escena. Procedeix d’una taula de l’entrebiga del casal dels marquesos de Llió, actual Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona.

Fototeca.com – Rambol

La distribució d’aquesta decoració segueix unes pautes bàsiques que es poden veure en els diferents exemples conservats. L’estructura del sostre i la seva visibilitat obligava a concentrar la decoració que es volia destacar en determinades peces. A Catalunya s’aniran repetint amb petites variacions unes mateixes constants decoratives.

Les bigues mestres, tant en palaus de titularitat privada com pública, mostren a les cares laterals les barres reials, vermelles i ocres, tallades per la presència dels escuts dels propietaris. Així es pot veure als sostres de la casa Finestres, als de la casa del carrer de Lledó, 15, on es poden contemplar les barres a les tres cares, als de la casa dels marquesos de Llió a Barcelona o als del castell de Vilassar.

En els teginats els elements heràldics són motius constants, així com en la pintura mural de les cases i els palaus privats i en altres manifestacions artístiques, com retaules o manuscrits, ja que aquesta decoració embellia l’estança i alhora permetia reconèixer ràpidament la identitat dels propietaris i la seva condició social.

Aquesta és la decoració predominant als sostres de les entrades i dels porxos dels edificis, pel fet de ser l’accés i també un lloc de pas i perquè els contrallums possiblement no permetien apreciar cap altre tipus d’imatges més complexes.

La resta de peces més petites, plaquetes i cabirons, que constitueixen un teginat mostren sempre la repetició de motius geomètrics o vegetals. Durant el segle XIII i XIV és habitual trobar com a motius geomètrics la combinació de triangles de diferents colors o l’escaquejat, mentre que en la decoració vegetal s’acostuma a trobar la fulla de roure, tot i que posteriorment la decoració vegetal és més naturalista i més variada, com als sostres de la casa de la Ciutat de Barcelona. També hi ha teginats en què la decoració es limita a elements geomètrics en combinació amb l’heràldica dels propietaris, com a la casa dels Marc, al palau dels reis de Mallorca, a Perpinyà, o al castell de Peratallada, tots del segle XIV.

Finalment, com ja s’ha esmentat anteriorment, a les taules de l’entrebiga és on es troben les peces de decoració més complexa, és a dir, les escenes figurades. La temàtica emprada en general en tots els exemples coneguts fins al moment se centra en temes de tipus galant, de cacera, històrics i d’aspectes de la vida quotidiana. Només en un cas, a la casa Meca de Barcelona, s’ha trobat una escena religiosa que decora un teginat d’un edifici d’ús civil, concretament una Mare de Déu flanquejada per dos àngels.

En general hi ha poca presència de figures humanes i hi predomina l’ornamentació vegetal i geomètrica. L’únic cas en què es representa una seqüència d’escenes amb el mateix tema iconogràfic és al teginat de la casa del carrer de Lledó (possiblement el més antic, ja que es pot datar al final del segle XIII). Pel que fa a la resta, són peces aïllades: l’esmentada taula de tema religiós a la casa Meca; dues taules de tema històric a la casa dels marquesos de Llió, i dues taules amb escena de caça a la casa Berenguer d’Aguilar. Cal tenir present, però, que de vegades s’ha conservat la pintura mural, que és on es concentrava la decoració narrativa, com en aquest darrer palau, i, per tant, el sostre era un element decoratiu complementari, mentre que el mur tenia el protagonisme.

Si bé, en general, les escenes que apareixen en cadascuna de les taules de l’entrebiga no estan relacionades entre elles, sinó que cadascuna mostra una escena tancada, el teginat de la sala principal del pis noble de la casa del carrer de Lledó, 15, té una rica seqüència d’escenes que mostren una temàtica habitual en època medieval –tot i que ja és present en períodes anteriors sense voluntat narrativa–, com és la representació dels treballs dels mesos. Únicament se’n conserven tres taules: mesos de març-abril (dos homes bescavant la terra i podant, i un falconer), maig-juny (un cavaller amb un ram a la mà esquerra i una dona al davant que li ofereix un vas, i la sega), que fou traslladada al MNAC, i juliol-agost (la batuda i el cercolat de bótes). Una quarta tauleta (també traslladada al MNAC), molt malmesa, mostra una única escena de festa, en la qual apareixen diversos personatges, alguns de difícil identificació, que podria formar part del mateix cicle i representar els mesos de novembre i desembre.

La figura del falconer és representada de la mateixa manera en cicles de temàtica de caça. Aquest seria el cas del sostre del palau Steri, a Sicília, o d’unes tauletes de teginat franceses, de Montpeller, però molt lligades a exemples mallorquins. Molt més propera geogràficament és una tauleta de teginat de la casa Berenguer d’Aguilar, en què apareix un falconer a cavall, acompanyat d’un mosso. Dins d’aquesta mateixa temàtica és habitual trobar escenes d’homes lluitant amb animals i també persecucions d’animals, com llops darrere llebres, etc. Aquestes escenes són reiteradament representades en tots els teginats, a més de ser habituals també en altres manifestacions artístiques, com en les escultures dels capitells, en els marginalia de manuscrits o en les misericòrdies dels cors de les catedrals.

Dins de la temàtica històrica es repeteixen escenes de lluita entre cavallers, com a la casa dels marquesos de Llió i també a la casa del carrer de Lledó. Si s’observen aquestes dues tauletes es veu que tot i representar el mateix tema (la persecució d’un sarraí) el seu caràcter és completament diferent, ja que en el primer cas es tracta d’una escena més simbòlica, reforçada per la presència, al centre, de l’escut de la família, que trenca la relació entre les dues figures, mentre que a la casa del carrer de Lledó, en canvi, es tracta realment d’una escena narrativa que mostra just el moment de l’acció, però que no té prou elements que indiquin si es vol fer referència a un esdeveniment històric determinat, tot i que sí se n’identifica l’heràldica.

Uns altres temes freqüents són els que fan referència a aspectes quotidians de la vida dels propietaris, que es relacionen, per temàtica, amb el Llibre de jocs d’Alfons X el Savi. En el ja esmentat sostre del carrer de Lledó hi ha una taula amb dues escenes dividides per una faixa central de motius vegetals. L’escena de l’esquerra mostra dues figures davant d’un taulell, dues dones jugant al jaquet, o backgammon: la de l’esquerra porta fitxes a les mans mentre que l’altra estén la mà com si la convidés a jugar. Es tracta, doncs, d’una escena d’oci, igual que l’escena de la dreta, que mostra una ballarina o acròbata fent una tombarella al so de la música que interpreta la figura del seu costat; aquesta escena també és present en un capitell del claustre de la seu de Tarragona.

Escena de persecució i lluita entre cavallers cristians i sarraïns del teginat de la casa del carrer de Lledó, 15, de Barcelona, datat al final del segle XIII.

Fototeca.com – Rambol

Els exemples coneguts fins al moment permeten definir unes característiques estilístiques comunes. En les figures predomina clarament el dibuix per sobre del cromatisme: no existeix una voluntat de modelar les figures a partir de les gradacions dels colors, sinó que és la línia la que delimita els motius. Les figures es perfilen amb un traç negre irregular i dins d’aquesta superfície es remarquen els plecs dels vestits o els trets de la fisonomia, però no amb la duresa pròpia del període del romànic. Així mateix, existeixen tractaments diferents en cadascun dels exemples coneguts. Per exemple, a la casa Berenguer d’Aguilar les figures són menys elegants, els cossos estan desproporcionats i els perfils, amb un traç negre gruixut, endureixen les expressions.

Pel que fa als emmarcaments de les escenes, normalment de tipus arquitectònic o natural, tenen trets similars. No hi ha la voluntat de donar la sensació de profunditat i de situar les figures dins un espai determinat, sinó que més aviat esdevenen un element de divisió de les escenes, sensació que es fa més evident per la clara desproporció entre les figures i l’arquitectura, que queda en un segon pla. Escenes d’aquest tipus es poden veure a les taules de la casa Meca, la casa del carrer de Lledó, i, tot i que no és un exemple d’arquitectura civil, també a l’església de la Sang a Llíria (País València), que té un cicle d’escenes relacionades amb la literatura cavalleresca.

La cronologia i els artífexs

Fins al moment s’ha considerat que els teginats conservats a Barcelona formen una unitat i que van ser realitzats en el mateix període, pel fet de mostrar temàtiques comunes i algunes similituds estilístiques. Com hem vist, però, no es poden englobar totes les mostres de pintura profana, mural o de teginats ni en un mateix període ni tampoc sota un mateix taller. Això no implica que els diversos conjunts murals no es puguin vincular entre ells i possiblement relacionar amb retaules datats en el mateix període, però aquesta afirmació no es pot generalitzar, tal com indica la descoberta de fa pocs anys d’una pintura mural de temàtica profana al carrer de Basea que mostra un estil i una tendència que s’allunyen de la resta.

Evidentment, hi ha un buit important en les mostres de pintura profana, tant mural com de teginats, que dificulta establir relacions o paral·lelismes o parlar de tallers que actuaven a la ciutat a l’entorn de la segona meitat del segle XIII i el principi del segle XIV. En el cas dels teginats, però, una visió general indica que els punts de partida i les influències rebudes estan lligats a la il·lustració de manuscrits, concretament als marginalia, ja que les dimensions del suport i l’emplaçament final impliquen un treball diferent del de la pintura mural i sobre taula.

Bibliografia consultada

Ràfols, 1926; Anguera – Tarragó, 1953; Duran i Sanpere, 1972-75, vol. III, pàg. 232-247; Ainaud, 1973; Bologna, 1975; Rabanaque i altres, 1981; Companys – Montardit, 1983; Gudiol – Alcolea, 1986; Naval, 1986; Montardit, 1987; Ainaud, 1989; Companys – Montardit, 1991; Ainaud, 1994; Companys – Montardit, 1998.