Situació
A l'esquerra, secció transversal de l'església. A la dreta, planta, a escala 1:200, amb una nau originàriament rematada per un absis, avui desaparegut, bé que encara en són visibles les traces.
M. Anglada
La petita església de Santa Cília, o Santa Cecília, es troba a l’antic terme de Sorerols, mirant a la vall de Sau, i té adossat un antic mas de l’any 1685, actualment arruïnat. La capella queda situada al límit del terme municipal de Tavertet, a l’extrem de migjorn, vora el municipi de les Masies de Roda. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 48,5 —y 48,5 (31 tdg 485485).
Hom hi pot arribar prenent una pista que surt del punt quilomètric 8 de la carretera BV.5207, de l’Esquirol a Tavertet en direcció a migjorn, passant pel Noguer i seguint el recorregut; vorejant el cingle, al cap de 3,5 km s’hi arriba, abans de trobar el mas la Sarment. (MAB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Sorerols. Inicialment i durant la seva vida activa no passà d’ésser una capella rural vinculada a la parròquia de Sant Miquel de Sorerols.
El castell de Sorerols apareix documentat l’any 1086 en el testament del vescomte de Cardona, Ramon Folc, que deixà a la seva muller Ermessenda i al seu germà Folc diversos castells, entre els quals es trobava el de Sorerols.
El nom del lloc apareix, això no obstant, l’any 1072, en la persona de Guillem Sanç de Sorerols, que aquest any restituí a Santa Maria de Ripoll un molí que havia usurpat prop del riu Ter, no lluny de Casserres.
L’església de Santa Cecília encara es documenta en temps més reculats; apareix el 1061-1062 en l’acta de consagració de Sant Romà de Sau, ja que en descriure el terme, aquest passava per la casa de Santa Cecília, que ha de correspondre a la de Sorerols. La dependència de l’església de Santa Cecília de la parroquial de Sant Miquel es feu constar l’any 1091 en l’acta de consagració de Sant Miquel quan consta que l’antiga església de Santa Cecília era del rector de Sant Miquel que tenia tots els drets eclesiàstics, encara que el redactat que ens ha pervingut no sigui el que devia tenir l’acta original.
L’església seguí tenint culte i rebé les deixes dels seus feligresos, però la devoció anà minvant a partir del segle XV; quan el 1687 la visità el bisbe Pasqual encara tenia culte i en tenia cura Josep Tresserra, de la parròquia de Sant Bartomeu Sesgorgues, la família del qual fou la propietària de l’església fins a temps recents. L’església deixà de tenir culte des de fa uns dos segles, segurament abans de 1750, quan els amos de Tresserra construïren una nova capella i la vella fou aprofitada com a vivenda.
En l’actualitat es troba totalment abandonada, amb l’absis mutilat i la volta totalment clivellada, amb perill d’ensorrar-se qualsevol dia, si la mà de l’home no li posa remei. (APF-ABC)
Església
L’església de Santa Cecília queda adossada a una construcció rural pel cantó de ponent, la qual formava part d’una casa de pagès i corrals. És d’una sola nau coberta amb volta de canó seguit, lleugerament apuntada, amb l’absis escapçat, però que s’entreveu a la base, malgrat la construcció sobreposada d’un forn de pa de planta també semicircular, però situat excèntricament respecte al primer.
Els arcs en degradació emmarquen l’arc triomfal i l’arrencada de l’absis al mur de llevant, on hi ha un gran esvoranc.
El portal d’entrada és amb arc adovellat i queda a la façana de migjorn, on també hi ha restes d’un altre portal tapiat.
No queden finestres ni cap altre element decoratiu; resta només el ràfec de lloses i el coronament frontal al mur absidal, més aixecat.
L’aparell és bastant rústec, fet amb carreus molt allargats, però que manté bé les filades, horitzontals i ben travades, amb bon morter de calç. Per contra, ha desaparegut el material de cobertura i la volta, ja força esquerdada, es troba sense protecció.
L’estructura d’aquest edifici, molt senzilla, i la tecnologia de la seva construcció corresponen a les formes característiques del segle XI que a Osona perduraren fins ben entrat el segle XII en el medi rural. (MAB)
Bibliografia
- Antoni Pladevall Sant Bartomeu Sesgorgues, Sant Miquel de Sorerols i Sant Vicenç Sarriera, “Ausa”, vol. VII (1972-74), pàgs. 345-346.