L’actual pont de Besalú és fruit de nombroses reconstruccions i d’algunes transformacions. Si bé als fonaments, a les bases d’alguns pilars, hom hi pot trobar algunes pedres d’època romànica, gairebé tot el que hi ha actualment o bé és gòtic o bé fou refet després de les successives riuades o guerres de l’època moderna i contemporània. Fins i tot, a la base d’un dels pilars, hom hi veu un escut i unes dates, segurament 1620 i 1680. Al segle X sembla que no hi havia cap pont al voltant de Besalú, sobre el riu Fluvià. En un document de l’any 977, en el qual el comte-bisbe Mir donava, entre d’altres coses, uns drets sobre la ciutat de Besalú al monestir de Sant Pere d’aquest lloc, hom establia uns límits d’aquesta població. En aquest document s’esmenta la pedra de Carol i al seu costat l’estrada règia. Aquesta via devia travessar el riu Fluvià encara per un gual, ja que si hi hagués hagut un pont el document ho hauria esmentat, car sembla que el pont fou edificat precisament sobre aquesta pedra de Carol (i no sobre la pedra Mambra, com crec que erròniament ha estat repetit tants cops)
Un segle més tard, l’any 1075, hi ha un document de donació del comte Bernat a la canònica de Sant Genís i Sant Miquel de Besalú, on ja hi ha una referència a l’existència d’un pont (“via que discedit a capite pontis et pergit usque ad sojar —sitjar?— et usque ad forchas”). Tot i que no es pot pas assegurar si, per exemple, aquest pont del segle XI era de fusta o ja, segurament, de pedra, hom el considera ja un clar precedent del pont actual. Més endavant, en documents del segle XIII, ja apareixen nombroses notícies d’aquest pont. Per exemple, tal com diu F. de Mir(*), el 1284, s’esmenta en un document un “hort sota lo pont”, el 1287 un “ olivet delà lo pont” i, ja en el segle XIV, el 1399, fins i tot el cappont (“un hort en lo cap del pont”). Diversos autors, com J. Danés(*), creuen que l’arc d’abans del portal i els quatre arcs següents són els més antics. Sovint havien estat datats al segle XII o fins i tot al segle XI. De fet, cal tenir present que, segons sembla, després de l’any 1315 —i potser no era pas el primer cop— calgué fer tots aquests arcs gairebé de bell nou, ja que el pont era tot enrunat i destruït (“dirrutus”, “destructus”) per culpa d’una riuada del Fluvià. Així, l’any 1315, a causa de les fortes despeses que motivà aquesta reconstrucció, els prohoms de Besalú acudiren a Jaume II de Catalunya-Aragó per tal de trobar una solució. Amb aquesta finalitat s’establí el pagament d’un peatge per a tots aquells que haguessin de passar per damunt del pont. Sembla que la reconstrucció fou realment molt important. Tal com explica Ramon Grabolosa, segons una informació de Manuel Grau (*),el 1320, mentre es feien les obres, hi hagué un plet, en reclamar un jueu, Josef Ferrer, el fet que el primer arc fos massa alt, cosa que li comportava un perjudici; aquest arc, situat a tocar del clos de les muralles, fou fet quatre pams més baix. El 1385, l’infant Joan, futur Joan I, ordenà en nom del seu pare, Pere III de Catalunya-Aragó, l’aixecament d’una torre de defensa al mig del pont i d’una porta fortificada a l’entrada de la vila, que foren construïdes el febrer del 1390, quan, segons hipòtesi de Grabolosa, el comte d’Armanyac assetjà Besalú, defensada eficaçment per Bernat de Cabrera, vescomte de Bas. D’acord amb aquestes dades, Josep M. de Solà-Morales(*) creu que la torreta que hi havia al mig i segurament al portal d’entrada eren de vers l’any 1385 o de poc després. Els dos arcs més allunyats de la població sembla que són posteriors a l’any 1421. Després de l’aiguat del 1315, tal com fan notar Josep M. Corominas i Jaume Marqués: La comarca de Besalú(*), encara n’hi ha hagut d’altres els anys 1321, 1403, 1421, 1669, 1679, 1764, 1770, 1790, etc. Aquests bastions foren enderrocats el 1880, ja que es trobaven en un estat ruïnós i impedien l’accés a Besalú de la maquinària necessària per a dur a terme el procés d’industrialització que començava a posar-se en marxa. Durant la retirada de les tropes republicanes, l’any 1939, foren volats els arcs tercer i quart del pont, per a guanyar temps en la desesperada marxa vers França. El 1965, la Direcció General d’Arquitectura finançà la restauració del pont de Besalú, la qual fou realitzada per l’arquitecte Francesc Pons i Sorolla, basant-se en els gravats de Jean-Charles Langlois, del començament del segle XIX, I en la pintura mural de la casa Llaudes, feta per Miralles. L’any 1939 hi foren restaurats els dos arcs volats i la torreta central.