Situació
Una perspectiva aèria de l’església des del costat de llevant, amb la capçalera exterior, l’absis central de la qual fou falcat per contraforts en època posterior.
J. Todó-TAVISA
Les restes de l’antiga església de Santa Maria es troben dintre el nucli antic de la població de Besalú formant part del conjunt històrico-monumental en l’àmbit que ocupà el castell i la canònica, a la part de tramuntana de la vila, dalt un puig actualment de propietat particular.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG755722.
Història
Fundació de la canònica a l’església de Sant Genís i Sant Miquel
Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, l’any 977, el mateix en què fundà el monestir benedictí de Sant Pere de Besalú, feu una important donació fundacional a l’església de Sant Genís i Sant Miquel, situada “infra muros castri Bisulduni”, perquè Ermengarda, dona del seu germà Oliba i el seu fill Bernat, el futur comte Bernat Tallaferro, “statuant ibi Canonicos regulares qui die et nocte Deo deserviant et orent misericordem Dominum pro delictis meis atque pro cunctis fidelibus defunctis”. Oferí l’església al papa Benet i a l’Església de Roma, i imposà als canonges l’obligació de pagar anualment al papa la quantitat de dos sous. A més, ell i els bisbes successors, havien de tenir dret a hostatjar-se en aquesta església, juntament amb set homes i tots els seus cavalls.
Miró donà a la canònica l’alou de Balbs, amb cases, horts, vinyes, prats i molins, i l’església de Sant Joan, amb els seus delmes, primícies i oblacions dels fidels; l’alou de Maians, amb l’església de Sant Miquel; els alous a Maial i Oix, el lloc d’Adà i l’església de Sant Vicenç, “quae sita est in suburbio Bisulduni”, amb l’altar de Sant Rafael i les sufragànies de Sant Martí de Juvinyà, Santa Maria de Fraxis, Sant Fruitós d’Ursinyà i Sant Silvestre de Mor.
Aquesta acta és datada l’any 977 i les donacions són confirmades en el testament del comte bisbe Miró.
Donacions fundacionals a la canònica de Sant Genís i Sant Miquel de Besalú (12 d’abril de 977)
Mir, comte de Besalú i bisbe de Girona, cedeix terres i esglésies a l’altar de Sant Rafael, de l’església parroquial de Sant Vicenç de Besalú, la qual dona a la canònica de Sant Genís i Sant Miquel. Cedeix, així mateix, aquesta canònica al papa per tal d’evitar que sigui torbada.
"Magnum mihi et satis licitum esse videtur domum Dei ædificare et de meis rebus honorare atque concedere. Audio enim mónita sanctorum patrum quia eleemosyna a morte liberat animam. Cognosco me peccati macula oneratum, compunctus corde, de superna cœlorum pietate supplico eius misericordiæ ut pius et misericors sit in peccatis meis. Propterea concedo precibus Ermengardæ comitissæ et filio eius Bernardo, et maximè ut consors efficiar gratiæ Dei, ego Miro eius nutu comes atque episcopus trado ecclesiam Sancti Vicentii, quae sita est in suburbio Bisulduni, cum altare sancti Raphaëlis et cum alodo quod ei dono in Basso, in locum qui dicitur Balbs, quod emi de Poncio et uxore sua Ermetrude ducentos solidos, et cum ecclesia quae ibi est ædificata in honore Sancti Iohannis, cum decimis et primitiis et oblationibus fidelium, sicut terminatur ab oriente in serra supra Olot et in Pigola, de meridie in Presas et in serris Ruborum, de occidente in Aligano et in honore Sanctae Maria de Grassa, de circio in honore Sanctae Mariae similiter et in flumine de Rivodario, cum terr s cuitis et incultis, casis, casalibus, hortis, hortalibus, vineis, vinealibus, pratis, pascuis, silvis, garricis, molinis, molinaris, et in omnibus quidquid dici vel nominari potest. Et in alio loco, scilicet in Medianos, meum alode qui advenit mihi per excommutatione nomine Adovara femina, dono eidem altari Sancti Raphaëlis angeli cum ecclesia quæ ibi est fundata in honore Sancti Michaëlis archangeli, cum decimis et primitiis et oblationes fidelium, sicuti assignantur termini eius ab oriente in collo de Toloxano et in Solols et in rocha Abeia, de meridie a Gorner et in Horto Moder, de occidente in grado de Gor et in Begeto, de circio in choca de Chabalac et in collo de Gigan et in Monars, cum suis adiacentiis et pertinentiis et tenedonibus, terris cuitis et incultis, campis, casis, casalibus, hortis, hortalibus, vineis, vinealibus, arboribus pomiferis vel impomiferis, silvis, garricis, aquis, aquarumve, ductibus, vel reductibus, pratis, pascuis, omnia in omnibus, sicut melius dici vel nominari potest, cum exiis et regressis carum. Et in alio loco dono eidem altari Sancti Raphaëlis villulam quam habeo in comitatu Bisuldunensi nomine Adario, et in villa de Scalis vel in eorum terminis, hoc sunt, terras cultas et incultas, vineas, vineales, hortos, hortales, casas, casales, silvis, garricis, arbores pomiferos vel impomiferos, rochas, pinos, aquis, aquarumve, ductibus vel reductibus, molendinos vel molinarios cum caputaquis, pratis, pascuis, omnia quas dici possunt. Et affrontant ab oriente in termino de Talaxano et in Prunas, de meridie in termino de Avoxo et de Bestrachanello, de occiduo in Bestrachano, de circio in termino de Horto Modario, sicut Exdeor et Guiscafredus mihi vendiderunt et alii homines. Et in alio loco dono jamdicto altari meum alode quod habeo in comitatu Bisuldunense et in locum quem vocant Cericulo et in alio nomine Marialdo, qui terminatur a parte orientis in alode quondam Segnovandæ vel in alode de Olibane et Sesemundo, de meridie inlaterat in rivo Manibulo, de occiduo in ipso rivulo quem dicunt Valle Gelano, de circio in ipso Frisco vel in ipsas Petras Fitas, hoc sunt casas, casales, terras cultas et incultas, vineas, vineales, hortos, hortales, arbores pomiferis vel impomiferis, pratis, pascuis, garricas, silvas, molendinos vel molinarios cum caputaquis, cum suis diversis et resclosis et glevariis, et exiis et regresiis eorum, sicut melius dici vel nominari potest. Et in alio loco dono eidem altari Sancti Raphaëlis meum alodem quod emi quinquaginta solidis de Ermetrude femina, sive decimum quod habeo in villa de Ovoxo, id est, in casas, casales, curtes, curtales, hortos, hortales, terris cuitis et incultis, vineis, vinealibus, in omnia et in omnibus sicut melius dici vel nominari potest. Et affrontat præfatum alode cum suis decimis de oriente ad ipsa Petra Fita, de meridie ad ipsum terminum de Toralles, de occiduo ad fontem quem nominant de Petra, de circio in Bestrachano. Sicut supra insertum est, dono iam nominato altari Sancti Raphaëlis angeli quod construxi atque dificavi in predicta ecclesia Sancti Vicentii. Et tali quippe conditione trado hanc ecclesiam Sancti Vicentii cum altari Sancti Raphaëlis et cum alodiis suis ad domum Sancti Genesii seu Sancti Michaëlis, sitam infra muros castri Bisulduni cum decimis et primitiis et oblationibus suis sine diminitutione, seu pro notis eius cimiteriis eis torrentem atque assuentis terminis eius, necnon cum ecclesiis suis suffraganeis, videlicet Sancti Martini de Iuviniano et Sanctæ Mariæ de Franxis atque Sancti Fructuosi de Ursiniano seu Sancti Silvestri de Mauro, ut Ermengarda iam nominata comitissa et filius eius Bernardus statuant ibi canonicos regulares qui pie et nocte Deo deserviant et orent misericordem Dominum pro delictis meis atque pro cunctis fidelibus defunctis. Et ne deinceps iamdicta ecclesia Sancti Genesii ac Sancti Michaelis a sucessoribus meis episcopis perturbetur, consilio cunctorum Gerundensium clericorum offero eam Benedicto papæ et ecclesia Romana cum duobus solidis quos habitatores eiusdem in perpetuum romano pontifici annuatim pro pensione persolvant. Salva tamen visitatione de septem sociis et totidem equitaturis quam mihi et successoribus meis tantùm retineo, unde donem ego et successores mei eidem chrismam, et ab ipsa omnes ecclesiae sibi subditæ accipiant eam. Et omnis plebs Bisulduni cum clericis veniant plenissimè in præcipuis festivitatibus ad ecclesiam Sancti Genesii et Sancti Michaëlis ad missam maiorem. Et ne unquam transgrediatur pono sub anathematis vinculo. Acta est hæc donatio fecundo idus aprilis anno incarnationis Domini millesimo minus virgini tres, regnante Leutario rege in Francia. Miro gratia Dei comes atque episcopus, qui hanc scripturam donationis fecit et firmavit, testesque firmare rogavit. Sig+num Servus-Dei presbyter. Hacfredus archilevita. Sig+num Aimericus levita. Sig+num Theobertus. Sig+num Gosfredus. Sig+num Vuifredus monachus nutu Dei abba. Sig+num Senderedus levita. Sig+num Boretis notarius, qui hanc scripturam donationis scripsi et subscripsi die et anno quo supra."
Original: Perdut. Pèire de Marca el veié a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Còpia incompleta: Perduda. Francesc Monsalvatje la veié a l’arxiu del monestir de Santa Maria de Besalú.
Còpia del segle XIX: Biblioteca de Catalunya. Arxiu. Paper núm. 9119.
Pèire de Marca: Marca hispanica, sive limes hispanicus, París 1688, apèndix 121, columnes 912-914.
Antolín Merino, José de la Canal: España Sagrada, vol. 43, Madrid 1819, apèndix 23, pàgs. 413-416.
Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas…, vol. II, Olot 1890, apèndix 13, pàgs. 244-247.
Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas…, vol. XI, Colección diplomática del condado de Besalú, Olot 1901, apèndix 169, pàgs. 227-228.
Maria de Bolòs: La comarca de Olot, Barcelona 1977, apèndix 16, pàgs. 470-471.
Traducció
"Em sembla que és gran i prou lícit d’edificar la casa de Déu i d’honorar-la amb les meves coses i de renunciar-hi. Escolto certament els consells dels sants pares, segons els quals l’almoina allibera l’ànima de la mort. Em reconec carregat per la taca del pecat, i amb el cor compungit, de l’alta pietat dels cels suplico la seva misericòrdia, que sigui just i misericordiós amb els meus pecats. Per això, a precs de la comtessa Ermengarda i del seu fill Bernat i sobretot perquè pugui rebre la gràcia de Déu, jo Mir, comte i bisbe per voluntat seva, concedeixo i dono l’església de Sant Vicenç, la qual és situada als afores de Besalú, amb l’altar de Sant Rafael i amb l’alou que li dono a Bas, al lloc que anomenen Balbs, que vaig comprar de Ponç i de la seva muller Ermetruda, per dos-cents sous, i amb l’església que hi ha edificada en honor de sant Joan, amb delmes i primícies i oblacions dels fidels, tal com afronta al llevant amb la serra de sobre Olot i a la Pinyola, a migjorn amb les Preses i amb la serra de Rubí, a ponent amb Aligà i en l’honor de Santa Maria de la Grassa, a tramuntana igualment en l’honor de santa Maria i en el riu de Ridaura, amb terres conreades i no treballades, cases, casals, horts, hortals, vinyes, vinyals, prats, pastures, boscs, matollars, molins, molinars i amb totes les coses que hom pot dir i anomenar. i en un altre lloc, és a dir, a Maians, dono el meu alou, que em prové d’un bescanvi fet amb la dona anomenada Adovara, al mateix altar de Sant Rafael àngel, amb l’església que hi ha edificada en honor de sant Miquel arcàngel, amb delmes i primícies i oblacions dels fidels, tal com són establerts els seus termes a llevant al coll de Talaixà i a Sollols i a Roca Abella, a migjorn al Gorner i a Hortmoier, a ponent al Grau de Gor i a Beget, a tramuntana a Coca de Cabalac i al coll de Gegant i a Monars, amb la seva rodalia, pertinences i tinences, terres conreades i no treballades, camps, cases, casals, horts, hortals, vinyes, vinyals, arbres fruiters i que no fan fruits, boscs, matollars, aigües i el que hi ha a les aigües, entrades i sortides, prats, pastures, tot, sense deixar res, tan bé com es pot dir i anomenar, amb drets d’entrada i de sortida. i en un altre lloc dono al mateix altar de Sant Rafael una petita vila que tinc al comtat de Besalú anomenada Adà i a la vila d’Escales i a llurs termes, això és format de: terres conreades i no treballades, vinyes, vinyals, horts, hortals, cases, casals, boscs, matollars, arbres fruiters i no fruiters, roques, puigs, aigües i allò que contenen, entrades i sortides, molins i molinars, amb els cap-recs, prats, pastures, i tot allò que hom pot anomenar. i afronta a llevant amb el terme de Talaixà i a Pruneres, a migjorn amb el terme d’Oix i de Bestracanell, a ponent amb Bestracà, a tramuntana amb el terme d’Hortmoier, tal com Exdeor i Guiscafred i altres homes m’ho vengueren. i en un altre lloc dono a l’esmentat altar un alou meu que tinc al comtat de Besalú i al lloc anomenat Cercicul i en un altre anomenat Marial, el qual afronta a la banda de llevant amb l’alou del difunt Segnovanda i l’alou Oliba i Sesemund, a migjorn té la partió al riu Manol, a ponent en el riuet que anomenen Vilargilà, a tramuntana en el fisc i a les Pedresfites,és format de cases, casals, terres conreades i no treballades, vinyes, vinyals, horts, hortals, arbres fruiters i no fruiters, prats, pastures, matollars, boscs, molins o molinars, amb cap-recs, amb llurs cursos i rescloses i glevers i llurs entrades i sortides, el més bé que hom pugui dir i anomenar. i en un altre lloc dono al mateix altar de Sant Rafael el meu alou que vaig comprar per quaranta sous de la dona Ermetruda i el delme que tinc a la vila d’Oix, és a dir: cases, casals, corts, cortals, horts, hortals, terres conreades i sense treballar, vinyes, vinyals, i totes les coses, sense deixar-nos res, tan bé com hom pot dir i anomenar. i ei dit alou amb els seus delmes afronta a llevant amb la Pedrafita. a migjorn amb el terme de Toralles, a ponent amb la font que anomenen de Pera, a tramuntana amb el Bestrecà. Tal com és inclòs més amunt, ho dono a l’anomenat altar de Sant Rafael àngel que he construït i edificat en l’esmentada església de Sant Vicenç. D’acord amb la següent condició lliuro aquesta església de Sant Vicenç amb l’altar de Sant Rafael i amb els seus alous a la casa de Sant Genís i Sant Miquel, situada sota les muralles del castell de Besalú, amb els seus delmes, primícies i oblacions, sense cap minva, amb els seus cementiris, amb el torrent, i amb les seves afrontacions acostumades i certament amb les seves esglésies sufragànies, és a dir, Sant Martí de Juïnyà, Santa Maria del Freixe, Sant Fruitós d’Ursinyà i Sant Silvestre del Mor: que la ja esmentada comtessa Ermengarda i el seu fill Bernat hi estableixin canonges regulars que nit i dia serveixin i preguin el Senyor misericordiós pels meus delictes i pels de tots els fidels difunts. i per tal que endavant la dita església de Sant Genís i Sant Miquel no sigui pertorbada pels bisbes successors meus, amb el consell de tots els clergues de Girona l’ofereixo al papa Benet i a l’església romana, amb dos sous que els seus habitants cada any, per sempre més, paguin al pontífex romà com a pensió; això no obstant, exceptuada la visita de set companys i d’un nombre igual de cavalcadures que retinc per a mi i per als meus successors, per la qual cosa li doni jo i els meus successors la crisma i que d’ella la rebin totes les esglésies que li són sufragànies i que tot el poble de Besalú amb els clergues, sense mancar-hi ningú, assisteixi a l’església de Sant Genís i Sant Miquel a la missa major en les festes principals. i per tal que mai no sigui transgredit ho sanciono amb l’anatema. Aquesta donació ha estat feta a dos dels idus d’abril de l’any mil menys vint-i-tres de l’Encarnació del Senyor, quan regnava el rei Lotari a França. Mir, per la gràcia de Déu comte i bisbe, el qual ha fet i ha signat aquesta escriptura de donació i ha pregat els testimonis que signessin. Signatura de Serf-de-Déu prevere. Acfred arxilevita. Signatura d’Aimeric levita. Signatura de Teubert. Signatura de Gosfred. Signatura de Guifré monjo, i, amb l’aprovació de Déu, abat. Signatura de Sendred levita. Signatura de Boret notari, que ha escrit i subscrit aquesta escriptura de donació el dia i l’any més amunt esmentats."
(Trad.: Jordi Bolòs i Masclans)
Mapa de les possessions i drets de la canònica de Sant Genís i Sant Miquel.
J. Bolòs
L’any 998, el papa Gregori V expedí, a instàncies de Bernat Tallaferro, una butlla a favor de la canònica de Sant Genís i Sant Miquel. En aquesta el papa confirmà les donacions de Miró i feu menció de l’església de Santa Maria i de Sant Joan (ja documentada el 975 en unes donacions d’alous fetes per Ermessenda, que Bernat subjectà al monestir de Sant Genís i Sant Miquel), i que era situada “prope moena Bisulduni”. Decretà que cap emperador o rei ni cap persona poc o molt poderosa tingués cap mena de dret sobre el monestir, ni per plet, ni per constrenyiment, ni per homicidi, ni per cap altre motiu. Decidí també que poguessin viure en pau segons la regla canònica, i, per tant, que ningú no s’atrevís a molestar-los o inquietar-los, que els canonges estiguessin lliures de tota prestació pública i que sols paguessin dos sous cada any a l’altar de Sant Pere de Roma.
L’abundància d’esglésies i d’advocacions de la canònica de Santa Maria de Besalú ha originat, com es veurà més endavant, un autèntic garbuix en interpretar les dades. Sembla clar que en aquesta època fundacional els canonges residien a l’església de Sant Genís i Sant Miquel “infra muros castri” i no al recinte del castell comtal. Tant la seu monàstica com Sant Vicenç, i també l’església de Santa Maria i Sant Joan, eren properes les unes a les altres, prop de les muralles de Besalú i al peu del turó del castell.
El comte Bernat Tallaferro fou un decidit protector de la canònica de Sant Genís i Sant Miquel. L’any 999 confirmà diversos béns donats per Miró Bonfill, i que el seu pare, el comte Oliba Cabreta, havia manllevat en part als canonges.
En aquest document s’esmenta l’església de Sant Vicenç com a parroquial, i a l’altar de Sant Rafael s’afegeixen els de Sant Julià, Sant Benet i Sant Siro, amb els seus delmes, primícies i oblacions. Hi segueix la llista d’alous, esglésies, cases i d’altres béns ja esmentats en la donació de Miró.
El comte Bernat viatjà a Roma l’any 1016, amb els seus fills Guillem i Guifré, per aconseguir del papa Benet VIII l’establiment d’un bisbat a Besalú, que havia de tenir la seu a l’església dels canonges regulars. Sembla que en tornar el comte portà la relíquia de la Vera Creu, de la qual hom parlarà més endavant.
Un any després d’aquesta visita a Roma, Benet VIII expedí una butlla a favor de la canònica i del seu abat Adalbert, confirmant l’església i les seves possessions, segons les disposicions del bisbe Miró, en la qual cita la visita del comte: “dilectus filius noster inclytus Bisuldunensis Comes Bernardus cum filio suo Guillelmo flexis genibus pedes nostros osculando sanctam Romanam curiam deprecatus est…”. També en aquesta butlla s’afegeix una nova advocació a la canònica, que apareix com a església de Sant Salvador, Sant Genís i Sant Miquel.
La tenacitat de Bernat aconseguí per fi que el papa establís una seu episcopal a Besalú, essent designat com a bisbe Guifré, fill del comte. L’abadia restà annexa al bisbat, de manera que Guifré era a la vegada bisbe de Besalú i abat de la canònica de Sant Salvador, Sant Genís i Sant Miquel.
La institució i dotació del nou bisbat la feu el comte Bernat en un document de 1017: “Ego Bernardus… cum magno desiderio adii Dominum Papam Benedictum, humilique supplicatione illum interpellari ut cum sua salubri licentia libera mihi fuisset libertas in meo comitatu sedem atque episcopatum ex meis possessionibus construere”. Entre tres llocs possibles, trià com a seu del bisbat “monasterio sancti Salvatoris et sanctae Mariae virginis ac sancti Michaelis archangeli, neque et sancti Genesii martyris Christi quod est infra muros Bisulduno situm”.
En aquest document s’assimila l’advocació de la filial de Santa Maria a la de la seu de la canònica de Sant Genís i Sant Miquel.
La inesperada mort de Bernat Tallaferro, l’any 1020, impedí que l’encara poc consolidada seu episcopal de Besalú pogués reeixir. Ben aviat els bisbes de Girona i Urgell, principals opositors a la creació del nou bisbat, n’aconseguiren la supressió. Guifré fou nomenat bisbe de Carcassona (1031) i, segons F. Monsalvatje, conservà, malgrat tot, la titularitat de l’abadia fins a la seva mort, l’any 1054.
El 1026, en una donació de béns de Guillem el Gros, fill de Bernat Tallaferro i de la seva dona Adela, augmentaren els titulars de la canònica: “donationes fecissemus ad domun sancti Genesii et sancti Michaelis arcangeli et sancti Stephani Papae et ad pretiosum lignum Domini nostri Iesu Christi”. El nom de Sant Esteve li fou donat per haver-hi estat dipositades relíquies del papa sant Esteve, i el de Lignum per la relíquia de la Vera Creu, que Bernat Tallaferro havia portat de Roma. Un any després, els mateixos comtes, en la donació d’un alou a la parròquia de Sant Esteve d’Olot, l’anomenen “…et de Sancti Lignum preciose crucis Domini nostri Jesu Cristi quod ecclesia sita est in comitato bisuldunense infra muros Bisulduno”.
Abats i priors de la canònica de Santa Maria de Besalú
Vegeu a continuació la llista d'abats i priors de la canònica de Santa Maria de Besalú, extreta de Francese Monsalvatje i Fossas, Noticias históricas, vol. XIV, Olot 1904, págs. 192-196.
| Abats | |
| Adalbert | 977-1005 |
| Adalbert | 1005-1017 |
| Guifré (bisbe de Besalú i Carcassona) | 1017-1054 |
| Andreu | 1055 |
| Adelard | 1060-1068 |
| Guillem | 1075 |
| Priors | |
| Udalard | 1086-1088 |
| Roger | 1096-1110 |
| Bernat | 1112 |
| Guiu | 1113 |
| Pere | 1118 |
| Bernat | 1122-1123 |
| Pere | 1124 |
| Albert | 1126 |
| Bertrán | 1127-1128 |
| Pere | 1128 |
| Bernat | 1131 |
| Roger | 1132 |
| Arbitus | 1133 |
| Bernat | 1147-1155 |
| Bertrán | 1156 |
| Bernat | 1157-1158 |
| Pere | 1158 |
| Bernat | 1160-1161 |
| Pere | 1162 |
| Bernat | 1166 |
| Berenguer | 1167 |
| Pere | 1167-1185 |
| Hug | 1189 |
| Pere | 1191-1202 |
| Guillem | 1202-1218 |
| Eimeric | 1224-1232 |
| Andreu | 1232 |
| Guillem | 1234-1237 |
| Gerard | 1238-1241 |
| Humbert | 1241 |
| Gerard | 1242-1247 |
| Guillem | 1248 |
| Gerard | 1249 |
| Humbert | 1251 |
| Gerard | 1252-1256 |
| Guillem | 1258-1260 |
| Humbert | 1260-1261 |
| Pere | 1261 |
| Guillem | 1263-1269 |
| Ramon | 1271-1274 |
| Llorenç | 1274 |
| Ramon | 1277-1281 |
| Rican | 1282 |
| Guillem | 1283-1289 |
| Pere | 1290-1297 |
| Galceran | 1299 |
| Gerard | 1302 |
| Galceran | 1308-1312 |
| Bernat de Banyuls | 1313-1317 |
| Arismon Arnau | 1321 |
| Bernat Almerich | 1322 |
| Rostany de Gaudisardi | 1322-1335 |
| Guillem Bonifaci | 1336-1337 |
| Gaucelm de Borrencho | 1338-1344 |
| Salvador Oliveras | 1346-1358 |
| Bernat Serra | 1359-1360 |
| Galceran | 1362 |
| Guillem | 1370 |
| Pere de Luna (cardenal i papa Benet XIII) | 1371-1377 |
| Guillem de Pontons | 1392-1402 |
| Guillem de Plana | 1402-1403 |
| Francese l (cardenal) | 1416 |
| Joan de Casanoves (cardenal) | 1420-1436 |
| Dalmau de Millàs | 1453-1459 |
| Bernat | 1459 |
| Joan Margarit (bisbe de Girona) | 1462 |
| Joan de Castro (cardenal) | 1471-1506 |
| Joan-Alexandre de Rocaberti | 1511 |
| Ramon | 1557 |
| Sala | 1563 |
| Miquel Tormo | 1567-1598 |
| Antoni Quer | 1617 |
| Jaume Pons | 1626 |
| Francese Avinyó | 1630-1637 |
| Gaspar Floms | 1664 |
| Pere Gelencas | 1671-1689 |
| Josep Molinas | 1690 |
| Josep Moxi | 1716-1724 |
| Baltasar Descafilar i Bonaselva | 1727-1745 |
| Joan de Oriola | 1745-1770 |
| Llufs Garcia Conde | 1771-1804 |
| Odo Soler | 1810-1824 |
| El càrrec quedà vacant fins a la desamortització del monestir. | |
Santa Maria de Capellada
Per aquests anys aproximadament, la comunitat canonical passà de l’església fundacional de Sant Genís i Sant Miquel a l’església subjectada de Santa Maria, abans esmentada, essent abat Guifré, que aleshores era també bisbe de Carcassona. Aquesta església de Santa Maria era situada sota les muralles de Besalú, al barri de Capellada, al costat del riu d’aquest mateix nom. Així trobem, l’any 1048, una donació a cens d’un tros de terra a favor de Ramon Miró, feta per “Wifredus (l’abat Guifré), gratia Dei episcopus cum cuncta congregatione Sanctae Mariae qui est sita infra muros Bisulduni”; o una donació anterior d’unes terres properes, que el comte Guillem feu a aquesta església l’any 1027, abans que hi residissin els canonges: “in ipsa via qui venit de Logurciano qui exiit per Capelada et pergit per ipso domo Sanctae Mariae vel ubique, de parte vero circi in ipsa aqua qui dicunt Capelada”.
El fet és que a partir de la segona meitat del segle XI, l’església de Santa Maria a Capellada és la seu de la comunitat canònica i que, després d’una donació de Bernat II l’any 1075, no es troba ja més documentació de l’antiga església fundacional de Sant Genís i Sant Miquel.
Donació del comte Bernat de Besalú a l’església de Santa Maria (1074)
El comte Bernat de Besalú fa donació de la dècima dels guanys de la moneda d’or i plata encunyada al seu comtat a favor de la Santa Creu de l’església de Santa Maria de Besalú.
"Notum sit omnibus hominibus præsentibus et futuris quia ego Bernardus gratia Dei Comes recognosco quoniam pater meus Villelmus Comes bonæ memoriæ dedit Domino Deo et sancto ligno crucis et sanctæ Mariae cujus Ecclesia est consecrata juxta muros Bisulduni, ipsa moneta de præscripto Bisulduno, et ego teneo eam per beneficium prædictae sanctae Mariae. Et propter hoc in nomine Domini ego prædictus Bernardus gratia Dei Comes donator sum Domino Deo et sancto ligno crucis et sanctae Mariæ et sancto Michaeli et sancto Genesio et omnibus sanctis quorum reliquæ sunt in prædiata Ecclesia, propter eleemosynam et propter animam prædicti patris mei et fratris mei Vvillelmi vel omnium parentorum meorum, seu propter remedium animæ meæ de omnibus peccatis meis, ipsam decimam de ipsa moneta quæ fuerit facta in prædicto Bisulduno amodo et usque in sempiternum tam de auro quam de argento quam in monetatico et in capite, ut prædictus locus santæ Mariæ semper quiete teneat et habeat et possideat sine blandimento de ullo homine vel femina; in tali videlicet ratione ut nec ego nec aliquis Comes qui futurus sit post me, neque Abbas, neque aliquis clericus, possit ipsum prædictum decimum aliquo malo ingenio tollere aut commutare vel alienare neque per fevum neque per ullum assesamentum, se semper iset in dominio et in communitate canonicæ prædicti loci. Etsi est homo vel homines, femina vel feminas qui tollat aut tollant aut tollere voluerint hoc superius scriptum, id est, ipsum decimum de ipsa moneta, in iram Dei omnipotentis incurrat, et fiat participado ejus cum Daran et Abiron et cum luda traditore qui Dominum tradidit, et sit anathema maranatha. Et sicut superius scriptum est sic trado in dominio et potestate sanctæ Mariæ et aliorum sanctorum sine ulla reservatione et sine enganno. Quod si ego donator aut ullus homo vel femina qui contra hanc cartam donationis venerit ad irrumpendum, vox ejus in nullo proficiat, et pro temporali pœna velut sacrilegus componat, et inantea ista scriptura donationis inconvulsa permaneat omnique tempore. Facta ista carta donationis V. Idus Septembris anno XV. regni Philippi Regis. S. Bernardi gratia Dei Comitis, qui istam cartam donationis fieri jussi, firmavi, et testes firmare rogavi. S. Raymundi Comitis, qui hoc donum laudo et firmo. S. Arnalli de Lorcio. Guillelmus sacerdos, qui istam cartam donationis rogatus scripsi et subscripsi die et anno quo supra."
Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas…, Olot 1889, vol. II, pàgs. 269-270
Traducció
"Sigui conegut de tots els homes, tant presents com futurs, que jo, Bernat, comte per la gràcia de Déu, reconec que el meu pare, el comte Guillem de bona memòria va donar a Déu i a la Santa Creu i a Santa Maria, que té consagrada l’església dintre les muralles de Besalú, la moneda de l’esmentat Besalú i que jo tinc aquesta moneda per benefici de l’esmentada església de Santa Maria. Per això, en nom de Déu, jo l’esmentat Bernat, comte per la gràcia de Déu, dono al Senyor Déu i a la Santa Creu i a santa Maria i a sant Miquel i a sant Genís i a tots els sants dels quals hi ha relíquies a l’esmentada església, com almoina i en sufragi de l’ànima del meu pare i del meu germà Guillem i de tots els meus parents, com també per a remei de la meva ànima per tots els meus pecats, la dècima de la moneda que es faci a l’esmentat Besalú des d’ara i per sempre, tant d’or com de plata, tant en moneda com en cap, perquè l’esmentat lloc de Santa Maria la tingui i posseeixi sempre sense impediment de cap home o dona; de tal manera que ni jo ni cap comte que vingui després de mi, ni l’abat, ni cap clergue, no pugui suprimir l’esmentada dècima amb males arts, ni commutar-la ni alienar-la, ja sigui pel feu o per algun assentament, sinó que estigui sempre en poder de la comunitat canònica de l’esmentat lloc. i si algun home o alguns homes, alguna dona o algunes dones, suprimís o suprimissin o volguessin suprimir el que abans s’ha esmentat, o sigui, la dècima de la moneda, que incorri en la ira de Déu omnipotent, que tingui part amb Datan i Abiron i amb el traïdor Judes que traí el Senyor i sigui anatema fins a la fi dels segles. I, tal com s’ha escrit més amunt, ho lliuro a la potestat i domini de santa Maria i dels altres sants sense cap reserva ni engany. i si jo, el donador, o algun home o dona, vingués per trencar aquesta escriptura de donació, que les seves paraules no tinguin cap valor, i que, com a pena temporal, sigui tingut per sacríleg i que d’ara endavant aquesta escriptura de donació romangui intocable en tot moment. Aquest document de donació ha estat fet el dia cinquè dels idus de setembre de l’any quinzè del regnat del rei Felip. Signatura de Bernat, comte per la gràcia de Déu, que ha manat per aquesta escriptura de donació, l’ha signada i ha demanat als testimonis que la signessin. Signatura de Ramon, comte, que aprovo i signo aquesta donació. Signatura d’Arnau de Lorcio. Guillem, sacerdot, que ha estat pregat d’escriure aquesta escriptura de donació i la subscric el dia i l’any esmentats."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
L’any 1055, el bisbe de Girona Berenguer Guifré, a petició del comte Guillem el Gros, consagrà l’església de Santa Maria situada al castell de Besalú: “…ut consecraret ecclesiam Sanctae Dei Genitricis Mariae, quae est in castello vocitato Bisulduno”. Aquesta església però, no era en aquell temps la canònica, també dedicada a santa Maria, situada prop del riu Capellada. Es tractava, en canvi, de la capella privada del castell dels comtes de Besalú, que fou la seu de la canònica augustiniana un segle, però, més tard.
Acta de consagració de l’església de Santa Maria de Besalú (1055)
"Sit notum hominibus cunctis præsentibus, et futuris quod ego Willelmus Comes Bisuldunensis, tactus amores Dei Omnipotentis, oravi Dominum Berengarium Gerundensem Episcopum magnis ad me venire præcibus, ut consecraret ecclesiam Sanctae Dei Genitricis Mariæ, quæ est in castello vocitato Visulduno; quod digne et elegantissime prædictus Præsul peregit. Quapropter ego jam dictus Guillelmus Comes, gratia ea, scilicet Dei, ob honorem Dei ejusque gloriossisimi sepulcri, quod cupio adire, parco atque omnino indulgeo Pontifici præfato cunctarum reatus quærimoniarum, quæ mihi insunt de eo. Preterea libenti animo fideliter dono et trado Omnipotenti Deo ejusque Beatissimæ mariæ, seu etiam prædicto Episcopo omnes usaticos et albergas, et quicquid ullo modo recte aut injuste inherant mihi in dominicatura, quam dicunt Bascara, et in pertinentiis ejus omnibus, et quæ inibi fuerunt patris mei atque Comitum retroactis temporibus ut libere et quiete prædictus Præsul habeat præfatam dominicaturam, et omnes illius successores ammodo et usque in aternum. Post hanc deliberationem a me recte peractam, non sit fas ulli Comitum sequentium quiquam mali, vel inquietudinis ibi exercere, sed semper in jure Dei potentialiter honorabiliterque incombulse consistere. Ego namque Willelmus jam dictus Comes prompta voluntate perfeci hoc donum Deo, nihil juris retento, insistente Domno Raymundo Barchinonense Comite, et Marchione, et Poncio, Vice-comite, et Guillelmo, et Berengario Abbate, et multitudine procerum, non solum clericorum verum etiam laycorum, et monachorum. Et ut hoc donum ratum omni tempore permaneret, accepi duos mulos a præfato Episcopo. Quod manu propria firmavi, et ut ab omnibus firmaretur rogavi. Actum est hoc quarto kals. septembris anno vigesimoquinto Henrici Regis. +Willelmus Comes. + Willelmus Vicecomes.+ Arnallus Joannis. + Raymundus Adamari. + Bernardus Joannes. + Andreas Abba… + Scriptum per manum Guillelmi Gerundensis Clerici die et anno prefato."
Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas… de Besalú, vol. II, Olot 1890, pàgs. 263-264.
Traducció
"Sigui conegut de tots els homes, tant presents com futurs, que jo, Guillem, comte de Besalú, mogut per l’amor de Déu omnipotent, vaig pregar amb molta insistència al senyor Berenguer, bisbe de Girona, que vingués i consagrés l’església de Santa Maria Mare de Déu que hi ha al castell anomenat de Besalú. L’esmentat bisbe ho feu amb molta dignitat i elegància. Per això jo, el susdit Guillem, comte per la gràcia de Déu, per l’honor de Déu i del seu gloriosíssim sepulcre, que desitjo anar a visitar, perdono del tot i eximeixo l’esmentat bisbe de totes les acusacions i queixes que tinc d’ell. A més, lliuro de bon grat i fidelment a Déu omnipresent i a Santa Maria i també a l’esmentat bisbe, tots els usatges i albergues i tot allò que d’alguna manera, segons dret o injustament, tinc a la dominicatura que s’anomena Bàscara i a totes les seves pertinences que en temps passats van ser del meu pare i dels comtes, per tal que el susdit bisbe tingui l’esmentada dominicatura amb plena llibertat i tranquil·litat i igualment els seus successors des d’ara i per sempre. Després d’aquesta decisió que he pres assenyadament, no sigui permès a cap dels comtes següents d’exercir-hi cap dany ni pertorbació sinó que romanguin sempre intocables en el dret de Déu amb tot el poder i l’honorabilitat. Jo, el susdit comte Guillem, he fet aquesta donació a Déu amb voluntat prompta a instàncies del senyor Ramon, comte de Barcelona i marquès, de Ponç, vescomte, de Guillem, de Berenguer, abat, i d’una multitud de prohoms no sols laics sinó també clergues i monjos. i perquè aquesta donació romangui ratificada per sempre, he rebut dos muls de mans de l’esmentat bisbe. Ho he signat amb la meva pròpia mà i he demanat que tots ho signessin. Això ha estat fet el dia quart de les calendes de setembre de l’any vint-i-cinquè del regnat del rei Enric. Signatura de Guillem, comte. Signatura de Guillem, vescomte. Signatura d’Arnau Joan. Signatura d’Andreu, abat… Escrit per la mà de Guillem, clergue de Girona, el dia i l’any esmentats."
(Trad.: Jordi Bolòs i Masclans)
Aquest fet ha ocasionat, com ja ha quedat apuntat abans, un seguit de confusions per part dels historiadors. Segons el treball d’Eduard Junyent, realitzat l’any 1968, aquesta confusió deriva d’un document del 1084, en el qual Bernat II, amb el consentiment del bisbe de Girona, subjectà la canònica de Santa Maria, amb totes les seves possessions i pertinences, al monestir de Sant Ruf d’Avinyó i al seu abat Albert, per tal que hi visquessin clergues segons la regla de sant Agustí. Tant la transcripció de Villanueva com la còpia de Monsalvatje situen l’església esmentada “intra muros Bisulduni”, mentre que al document d’aprovació d’aquesta cessió, fet pel comte de Barcelona Ramon Berenguer el 1111, es llegeix “infra muros Bisuldunensis castri”.
Donació a Sant Ruf d’Avinyó de l’església de Santa Maria de Besalú (1084)
El comte Bernat II dona l’església de Santa Maria de Besalú a la de Sant Ruf d’Avinyó
"Anno ab incarnatione Domini millesimo octuagesimo quarto. Ego Bernardus gratia Dei Comes Bisuldunensis sciens ob hoc me potentis secularis personæ dignitate sublimatum quatenus Ecclesiam Christi totis debeam viribus augmentare, propter remedium animæ, meae consilio et assensu domini Berengarii Præulis Gerundensis necnon et aliorum nobilium virorum, clericorum scilicet atque laicorum, dono Deo et Ecclesia sancti Rufi quæ sita est supra fluvium Rhodani et domno Arberto eiusdem loci Abbati atque clero ibidem Domino servienti Ecclesiam beatæ Maria virginis intra muros Bisulduni fundatam, cum omnibus qua ad eandem quocunque modo pertinent Ecclesiam, quam donationem perpetuo volo semper jure consistere, tali videlicet firmitate ut nec à me nec à filio meo nec ab alia aliqua persona possit dirumpi, sed quandiu canonicè vixerit domnus Arbertus Abbas sancti Rufi successoresque ejus et ejusdem loci clerici teneant, habeant, possideant, ordinent, et disponant secundùm regulam sanctissimi pàtrias Augustini præfatam Ecclesiam beata Dei genitricis Maria cum omnibus qua sub ejus haberi noscuntur ditione quæcunque Pontificum ac Principum et aliorum virorum collatione absque mei et omnium hominium inquietatione. Quòd si ego vel aliqua utriusque sexus persona contra hanc scripturam donationis venerit ad irrumpendum, omni genere excommunicationis percutiatur in perpetuum. Acta est haec scriptura donationis VI. kalendas Octobris anno XXV. regni Philippi Regis.S. Bernardi Comitis Bisuldunensis, qui hanc scripturam fieri jussi firmavi, et testes firmare rogavi. S. Guillelmi Vicecomitis. S. Petri Vicecomitis. S. Arnaldi Iohannis. S. Guillelmi Otonis. S. Raymundi Odegarii. Gaufredus Canonicus et Levita scriptsit in Castro novo sub die et anno quibus supra."
Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas… de Besalú, vol. II, Olot 1890, pàgs. 265-266.
Traducció
"L’any 1084 de l’Encarnació del Senyor. Jo Bernat per la gràcia de Déu comte de Besalú, conscient que, pel fet que la meva persona hagi estat enaltida amb la dignitat del poder secular, he de fer créixer l’Església de Crist amb totes les meves forces, per a remei de la meva ànima i amb el consens i assentiment del senyor Berenguer, bisbe de Girona, així com d’altres nobles barons, tant clergues com laics, dono a Déu i a l’església de Sant Ruf, que és situada a la vora del riu Roine, i al senyor Arbert abat d’aquest lloc i als clergues que hi serveixen Déu, l’església de Santa Maria verge, fundada dintre les muralles de Besalú, amb totes les cases que per qualsevol motiu pertanyen a aquesta església. Aquesta donació vull que perduri per sempre conforme al dret, de tal manera que ni jo, ni el meu fill, ni cap altra persona no la pugui trencar, sinó que el senyor abat Arbert, mentre visqui canònicament, i els seus successors, i els clergues d’aquest lloc, tinguin i mantinguin i posseeixin, ordenin i governin, segons la regla del sant pare Agustí, l’esmentada església de Santa Maria Mare de Déu amb totes les coses que se sàpiga que té en el seu patrimoni per donació dels Pontífexs i dels Prínceps i d’altres persones, sense cap destorb per part meva ni de ningú. i si jo o qualsevol persona de l’un o l’altre sexe vingués a destruir aquesta escriptura de donació, que sigui castigat per sempre amb tota mena d’excomunions. Aquesta escriptura de la donació ha estat feta el dia sisè de les calendes d’octubre, l’any vint-i-cinquè del regnat del rei Felip. Signatura de Bernat, comte de Besalú, que ha manat fer aquesta escriptura, l’ha signada i ha demanat als testimonis que la signin. Signatura de Guillem vescomte. Signatura de Pere vescomte. Signatura d’Arnau Joan. Signatura de Guillem Otó. Signatura de Ramon Otger. Gaufred, canonge i levita ho ha escrit a Castellnou el dia i l’any esmentats."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
A partir d’aquesta data, l’antiga canònica aquisgranesa segons l’antic model fou transformada en una canònica reformada augustiniana. Arran d’això s’iniciaren un seguit de lluites i tensions entre la comunitat canonical autòctona i els reformadors de Sant Ruf d’Avinyó. En la donació que feu Bernat III de l’església de Sant Martí de Juvinyà (1104), el prior Roger era ja dels reformadors de Sant Ruf. Segons Junyent, en revertir el comtat de Besalú al de Barcelona, després de la mort de Bernat III, és probable que els nouvinguts de Sant Ruf fossin expulsats pels antics residents de la comunitat de Santa Maria; això hauria motivat l’abans esmentat document de Ramon Berenguer III de l’any 1111, en el qual dona a sant Oleguer, aleshores abat de la congregació de Sant Ruf, i als seus canonges, a perpetuïtat, l’església de Santa Maria, sota els murs del castell de Besalú. L’any següent el bisbe de Girona Ramon confirmà el decret del comte.
Els canonges augustinians devien retornar a la canònica de Santa Maria, com es desprèn d’un document de l’any 1113 en el qual apareixen el prior Guiu i el canonge de Sant Ruf, Bernat, com a marmessors del testament de Guillem Ramon.
El 1115 el papa Pasqual III confirmà a Sant Ruf la possessió del priorat de Besalú.
El 1122 Arnau “Capud de ferro” vengué a Bernat, prior, i als seus canonges i successors de Sant Ruf, un tros de terra anomenada Clapers, situada a Capellada, per 5 sesters d’ordi i 7 sous.
Les resistències dels opositors no quedaren definitivament resoltes fins que Ramon Berenguer III garantí la canònica augustiniana de Sant Ruf a Besalú (1137) i li feu donació de l’àmbit del castell, que altrament no necessitava perquè els comtes ja no hi residien. És probable que, a partir d’aquest fet, hom comencés a preparar el trasllat de la seu de la canònica, de l’església de Santa Maria de Capellada, a l’església de Santa Maria del castell de Besalú, consagrada, com ja s’ha dit, l’any 1055; hom no sap, però, quan es realitzà exactament aquest canvi. Segons Anne-Marie Mazure-Bourandy, l’antiga capella del castell es devia edificar arran de la creació del bisbat de Besalú com a capella privada de Bernat Tallaferro i del seu fill, el bisbe Guifré. Malgrat la desaparició del bisbat, les obres del conjunt del castell van continuar, finançades en part per l’abat de Sant Pere de Besalú, Tassi, que lliurà al comte Guillem el Gros 300 modis o més de calç: “CCC et eo amplius modios calcis propter aedificationem palacii mei” (1029).
L’any 1077 el comte Bernat II de Besalú acollí al seu castell el llegat del papa Gregori VII, Amat d’Oléron, i el concili de bisbes i abats convocats per ell a Girona, per tal de restablir la disciplina eclesiàstica, ja que havien estat foragitats d’aquesta ciutat pel metropolità de Narbona. El concili se celebrà a la capella privada de Santa Maria. Bernat prometé expulsar del seu comtat tots els abats i clergues simoníacs, i prohibir l’elecció dels indignes. A més obligà tots els monestirs a pagar un tribut anual a la Santa Seu en senyal d’adhesió. Per tots aquests fets, el comte rebé el títol honorífic de cavaller de l’Església Romana.
Santa Maria Nova
Les obres d’adaptació de la nova església de Santa Maria es realitzaren sota la direcció del monestir de Sant Ruf d’Avinyó. En una venda feta l’any 1161 per Bernat de Balbs, segons transcripció de F. Monsalvatje, és esmentada l’església de Santa Maria del castell de Besalú, el seu prior Bernat i els canonges del mateix lloc. En documents de 1171 i 1174 apareix el prior Pere Maurici de Santa Maria “castri Bisulluni” i “domo Sancte Marie castri”, respectivament.
És evident, per tant, que la comunitat canonical s’havia traslladat definitivament a l’església de Santa Maria, al recinte de l’antic castell comtal. La construcció d’aquesta església, per tal d’adaptar-la a les normes de la congregació de Sant Ruf, i també la construcció del monestir, es degueren realitzar per etapes. Les característiques, proporcions i monumentalitat d’aquesta església, no eren usuals al país en èpoques anteriors, com observà Puig i Cadafalch, que considerà que fou construïda ben entrat el segle XII, al mateix lloc on hi havia l’antiga capella del castell.
L’any 1179 es produí la venda a l’alou de la canònica d’unes cases, que eren situades “iuxta ecclesiam Sancte Marie novelle”. S’especifica, doncs, el nom de nova, en contraposició a l’antiga Santa Maria de Capellada, situada al barri del mateix nom, que els canonges ja havien abandonat i que als segles XIII i XIV fou anomenada Santa Maria de Bell-lloc, malgrat que no sabem del cert on era situada exactament. L’any 1349, Salvador Oliveras, prior de Santa Maria de Besalú, concedí a Dalmau Narcís el benefici i capellania de “Sancta Maria de Pulcro loco… in villa Bisulduni”.
Alfons I, rei d’Aragó, concedí l’any 1185 a Pere, prior de Santa Maria de Besalú i als seus successors, a perpetuïtat, el dret d’extreure pedres “ut possint accipere petram sue lapides ad omnia opera dicti prioris, ubicumque eas invenerint in termino Bisulduni et quod nemo audeat resistere cujuscumque sit terra seu solum terra ubi lapides inveniantur”. Aquest document demostra que les obres encara continuaven en aquests anys. Són molt nombroses les actes, vendes i donacions d’aquesta època en les quals intervingueren els priors i canonges de Santa Maria, i que F. Monsalvatje copià de l’arxiu de la col·legiata; hom n’esmentarà alguns.
L’any 1299 Guillem Seguí de Salas, militar, reconegué i concedí a Galceran, prior de Santa Maria, tot el que havia comprat en alou a Garsenda, filla de Pere Negre de Besalú.
Jaume II d’Aragó feu una confirmació a Santa Maria de Besalú, l’any 1305, de les possessions i privilegis que li havien concedit els comtes Miró i Berenguer, el rei Pere d’Aragó i el papa Benet.
El 1322 el prior Rostany Gaudissardi establí una casa anomenada can Llart, i feu constar que havia estat destruïda per l’exèrcit francès, “que sempre han fet mal per estas terras, y farán sempre hasta la fi del mont”.
L’any 1338 Joan Iglesias, de la parroquia de Beuda, es reconeixia home propi de Gaucelm de Borrencho, prior de Santa Maria, prometent lliurar, com a signe de submissió, un parell de gallines i 16 diners barcelonins de tern, per Nadal.
Un curiós document del 1395 assabenta d’un requeriment dels oficials del rei Joan i el Caçador al prior de Santa Maria, perquè els fossin lliurats dos moros que s’havien refugiat en aquest monestir, un dels quals es deia fill del rei d’Etiòpia. El prior Guillem de Pontons al·legà que havia estat absent del monestir i que en tornar sols havia trobat els seus monjos i servidors acostumats. La cèl·lula reial diu, entre d’altres coses: “…si los dits moros ó algun daquells seran menats ó vendran als llocs de las jurisdiccions á vosaltres comenadas aquell vostras mans prengats encontinent é presos é ben guardats de guisa que per res fugir é escapar no puguesen tingats é sobre aso altre manament nostre”. Després de nou dies d’anades i vingudes, tornaren a requerir el prior, a qui digueren que sabien que guardava un dels moros, anomenat Alí. El prior els respongué que podien “scorcollar” el monestir. La nova cèl·lula reial diu: “Com ja per altra requesta, á vos honorable Mossen lo prior de Santa Maria… siats stats requerit que de present lliurauets de part del senyor Rey als dits oficials e moro apellat Alí lo qual era é es en poder vostre dins vostre monestir é aquell dit moro haiats recusat de lliurar é donar…”.
Durant el segle XIII la canònica de Santa Maria gaudia d’importants i pròsperes rendes, gràcies a les nombroses donacions dels hisendats i a les adquisicions del priorat; això la convertí en un objectiu cobejat pels prelats comandataris. El monestir tenia propietats en les següents poblacions: Olot, Batet, Joanetes, Socarrats, Sant Privat d’En Bas, Sant Esteve d’En Bas, Castellar, Sadernes, Puigpardines, Oix, Tortellà, Bestracà, Ribelles, Montagut, Costoja, Sant Llorenç de la Muga, Almor, Orfes, Espinavessa, Figueres, Vilanant, Navata, Ordis, Taravaus, Cistella. Lledó, Cabanelles, Caixàs, Vilademires, Maià, Dosquers, Lligordà, Palera, Beuda, Serinyà, Segueró i d’altres.
Entre 1371 i 1377 fou prior comandatari de Santa Maria de Besalú amb el nom de Pero de Luna, que durant el cisma d’Occident, fou tingut com a papa amb el nom de Benet XIII. L’any 1415 assistí a l’Assemblea de Perpinyà, convocada per l’emperador Segimon, per tal de posar fi al cisma. Pero de Luna no acceptà la decisió de l’assemblea i es refugià a Peníscola, abandonat pels seus partidaris.
En un document del 26 de novembre de 1484, que es troba a l’Arxiu Diocesà de Girona, i que fou transcrit per Lambert Font. es concedeixen favors espirituals als qui visitin l’església de Santa Maria durant les festes de la Purificació, Assumpció, Divendres Sant, invenció de la Santa Creu i consagració d’aquesta església, per tal de venerar la relíquia de la Vera Creu. Es concedí aquesta gràcia a fi que es conservessin i reparessin degudament les estructures i els edificis, com també els objectes i els ornaments necessaris per al culte diví. El pergamí fou firmat per 14 cardenals, encapçalats per Roderic, bisbe de Porto, futur papa Alexandre VI (1492-1503).
Hom pot suposar que les reparacions, que en el document es consideren com a necessàries, foren realitzades a causa dels desperfectes que, ben segur, ocasionà el terratrèmol de l’any 1428.
La relíquia de la Vera Creu gaudí sempre d’una gran devoció popular; era venerada a l’altar major de l’església canonical, fins que l’any 1687, d’acord amb els jurats de la vila, quedà custodiada a la sagristia per motius de seguretat. En l’acta d’una visita pastoral, que l’any 1581 realitzà el bisbe Benet de Toco, es parla ja d’una confraria sota la invocació de la Santa Creu, a Santa Maria de Besalú.
L’any 1592, en virtut d’una butlla del papa Climent VII, i essent prior Miquel Tormo, el monestir fou secularitzat i esdevingué una col·legiata de canonges.
En una visita pastoral del bisbe Arèval, l’any 1606, el temple era anomenat “ecclesia saecularis infra castrum beatae Mariae villae Bisulduni”. Hom esmentava el lignum crucis, tancat en un armari amb tres claus, i es relacionaven els altars, dedicats, el major a santa Maria, i la resta a sant Miquel, sant Domènec, sant Jacint, sant Pere Màrtir, sant Ponç, santa Creu, sant Francesc i la Mare de Déu del Roser. La col·legiata tenia un prior i cinc canonges. Hi havia cases per al prior, el sagristà i el sots-sagristà, que es trobaven en molt mal estat.
Les reparacions que calia fer a l’església, o no es feren o foren insuficients, ja que el 4 de novembre de 1744 caigué el sostre de damunt el cor, i, dos anys després, es produí un gran esfondrament. F. Monsalvatje copià del llibre d’actes del Capítol de Santa Maria: “Vuy die 7 Desembre 1746 á las nou horas del matí poch mes ó menos, caigué la volta mayor de dita iglesia (Santa Maria) ab gran estruendo que causà y gracias al Senyor que quant caigué ningú es trobava”.
El deteriorament progressiu del conjunt dels edificis feu que durant el segle XIX els canonges de la col·legiata secular es traslladessin a l’església parroquial de Sant Vicenç i amb ells els objectes de valor, en especial la relíquia de la Vera Creu. L’últim prior fou Odó Solé (1800-1824). L’any 1835 Santa Maria de Besalú restà afectada per la desamortització i fou venuda en subhasta pública. Aleshores començà la lamentable espoliació de l’edifici, amb la venda de les seves despulles més valuoses.
F. Monsalvatje deplorà, quan visità les ruïnes, poc abans de 1890, la indiferència i l’abandó en què es trobaven. “Hoy la iglesia es casi una ruina y pronto lo será totalmente, pues, según nos han asegurado, el propietario está gestionando la venta del tímpano y de la puerta lateral N, restos que quedan de su naufragio. Su claustro ha desaparecido, habiendo vendido algunos de sus capiteles a unos viajeros ingleses que visitaron sus ruinas…”.
En efecte, posteriorment fou desmuntat el timpà de la porta, que representa el Senyor en majestat en actitud de beneir i els símbols dels evangelistes. La valuosa peça, juntament amb diversos capitells i finestrals, es troba a la finca anomenada El Conventet de Pedralbes, a Barcelona.
Actualment l’ajuntament de la vila estudia l’adquisició del recinte del castell dels comtes de Besalú i allò que roman de l’església de la canònica de Santa Maria. (MGA)
Església
Vista del que resta de l’església, la capçalera des de l’interior.
J. M. Melció
En el seu estat actual, l’església de Santa Maria es redueix a la capçalera que hi ha adossada al transsepte, la qual tampoc no es conserva totalment.
De la nau central només resten els dos pilars més propers al transsepte, sense que es conservi cap vestigi de la seva intersecció amb el mur occidental. Aquest conté dues absidioles que han estat emmarcades per uns arcs sense columnes que envolten l’arc triomfal. En allò que hom suposa que devia ésser el mur de separació entre les naus hi ha encara els vestigis de l’arrencada de la volta central, que minva a la part alta a partir del presbiteri, en la seva trobada amb l’absis central i amb els extrems del transsepte, del qual només resta sencer el tram de volta que correspon a l’extrem de tramuntana.
També podem observar una lleugera cornisa que marca l’arrencada de la volta central. A un nivell més baix, una altra línia de cornisa marca el començament de la volta que cobreix cadascun dels trams del transsepte. Completen l’ornamentació interior els capitells corintis situats als col·laterals, que aguanten les arcades del creuer.
L’exterior de l’edifici se cenyeix a l’estructura interior, amb els frontons llisos sense cap altra ornamentació que la cornisa suportada per mènsules, que transcorre sota la barbacana de la coberta. L’absis central és decorat amb unes arcades sostingudes alternativament per columnes i mènsules, actualment en molt mal estat.
A partir dels vestigis actuals hom ha especulat molt sobre la cronologia de Santa Maria i la seva veritable forma arquitectònica.
Planta, a escala 1:200, de l’edifici, tal com és actualment.
J. Albesa-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
J. Puig i Cadafalch(*) elaborà l’any 1918 una planta en la qual ressalta encara la presència dels quatre primers pilars cruciformes amb columnes adossades de la nau central, el tram de migjorn del transsepte, una porta oberta al mur septentrional i els vestigis del mur occidental, inclosa la porta que actualment es conserva al convent de Pedralbes, de Barcelona, formant part d’una col·lecció particular. Igualment apareixen les columnes adossades de les naus laterals, de les quals actualment només resten les del costat lateral esquerre, més proper al transsepte(*). A partir d’això, J. Puig i Cadafalch suposà que la coberta de l’edifici era contrarestada per uns arcs torals i formers, de manera que completà la planta fins a configurar els quatre trams que hi apareixen, seguint un mateix tipus de pilars que els conservats. Ja l’any 1918, J. Puig i Cadafalch dubtava que la consagració del 1055 correspongués a la capçalera que es conservava i considerà que el tipus d’edificació correspon a un model francès, derivat concretament dels monestirs benedictins, tal com sembla justificar l’absis central, excessivament sortit, precedint el cor, per a la nombrosa comunitat, la qual cosa, sens dubte, s’adaptava a la pràctica de l’orde(*). Així mateix, i en un altre sentit, l’autor es refereix a dues possibles èpoques en la realització de l’escultura, la qual cosa pot explicar la diferència temàtica dels capitells de l’interior respecte als que hi ha als absis laterals(*).
L’any 1930 Lampérez y Romea publicà una planta que presenta unes diferències notables respecte a la de J. Puig i Cadafalch, sobretot pel que fa a la nau. Manté els pilars cruciformes però sense columnes adossades a la part que correspondria a l’arrencada dels arcs. Dividí la nau en tres trams iguals, amb pilars cruciformes, però sense columnes adossades, amb un quart tram d’unes proporcions més grosses i amb dos murs paral·lels a cada costat de la nau central, formant una estructura similar a un nàrtex, que, segons Lampérez, devia tenir damunt seu una tribuna(*).
Planta, alçat i secció de la porta lateral de tramuntana.
J. Adell
Alçat frontal de l’església, vers llevant, a escala 1:200.
J. Albesa-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
L’any 1983 Anne Mazure-Bourandy(*), basant-se en l’estudi comparatiu d’aquestes dues plantes, arribà a la conclusió que hi hagué diverses etapes constructives. Al segle XI es modificà, l’antiga capella comtal, ampliant-la i, dotant l’edifici de tres naus, a les quals, al segle XII, fou adossada una nova capçalera. Les obres d’ampliació de la nova capçalera comportaren la substitució dels pilars rectangulars per uns altres de cruciformes, iguals als dos pilars més propers al transsepte. A. Mazure-Bourandy considera la planta de Lampérez anterior a la de Puig i Cadafalch. Aquella pot correspondre’s amb l’ampliació que sofrí l’edifici al segle XI. Les obres del segle XII són les que poden estar reflectides en la de J. Puig i Cadafalch. Aquestes dues etapes poden distingir-se a través de fotografies antigues en les diferències de parament de les dues parts.
Finestra muntada actualment al Conventet, de Barcelona.
F. Tur
Tenint en compte la planta publicada per Lampérez, no es pot descartar l’existència d’una església de tres naus amb pilars cruciformes, construïda amb el petit aparell característic del segle XI que hom pot distingir en les fotografies antigues i que podria correspondre a la consagració de 1055. Posteriorment aquesta església sofrí importants modificacions, ja avançat el segle XII; així substituí l’antiga capçalera per una de nova, sense modificar l’estructura de les naus. Aquesta hipòtesi resulta coherent tant amb la planta de Lampérez com amb les evidències constructives que hom pot observar actualment en els vestigis del temple, al mateix temps que dona una explicació raonable al problema de la unió de la coberta de la nau amb el transsepte, ja plantejada per E. Junyent(*), si tenim en compte que el mur de ponent d’aquest no té vestigis de la unió de la coberta amb la nau. D’altra banda, el fet de substituir una capçalera conservant les naus no és pas excepcional; d’altres esglésies, com Santa Maria de Serrabona, Santa Maria de Cornellà de Conflent o Santa Perpètua de Mogoda, entre d’altres, presenten un procés constructiu similar, amb la substitució, al segle XII, de les capçaleres de l’XI, bé que conservant la disposició de les naus. Hom es pregunta pel veritable motiu que impulsà aquestes modificacions, les quals, a la vista de tot el que acabem de dir, semblen apuntar a raons de tipus estètic o litúrgic.
Al nostre entendre és fonamental la consideració de diverses etapes constructives, exposada per A. Mazure-Bourandy, ja que les característiques arquitectòniques de la capçalera denoten una datació avançada dins el segle XII, tal com ja havia avançat J. Puig i Cadafalch(*), a la qual donà un paper rellevant dintre el panorama de l’arquitectura catalana del segle XII. Queda, doncs, el dubte d’una consideració més antiga (segle XI) per a Santa Maria de Besalú, la qual cosa hauria significat, tal com opina E. Junyent(*), un cas d’una enorme precocitat en el context de l’arquitectura catalana del segle XI. (JLAV)
Conjunt escultòric
El conjunt de l’escultura arquitectònica atribuït o pertanyent a l’església de Santa Maria de Besalú pot estructurar-se d’una manera pràctica en sis grups, definits bàsicament per la seva situació, actual o originària, en l’edifici i per les seves característiques. Això implica, doncs, que cadascun dels elements esculpits presenta una personalitat pròpia, i clares diferències respecte a la resta. D’aquesta manera, caldrà referir-se, en primer lloc, als capitells i permòdols de l’exterior de l’absis i de les dues absidioles; seguidament als capitells i impostes de l’interior; en tercer lloc, a les dues finestres que s’han atribuït al transsepte; a continuació, a una sèrie de peces ben significatives la situació de les quals és problemàtica; en cinquè lloc, als elements de la porta del costat septentrional, que possiblement devia donar al claustre; i, finalment, al que correspon a la porta de la façana occidental.
Capitell provinent d’aquesta església i actualment conservat al magatzem de l’Ajuntament, instal·lat a Santa Fe.
F. Tur
D’acord amb l’estudi d’A. Mazure, al qual hom es referirà en més d’una ocasió a causa de la seva importància, les peces es distribueixen segons llur lloc de conservació actual de la següent manera: els vuit capitells in situ formen part de l’interior, en concret del transsepte; dos més són al mateix edifici, a terra; a Pedralbes, Barcelona, hi ha vuit capitells de la façana del Conventet i cinc més a l’interior, a la col·lecció Gòdia(*); tres capitells més són al Museu Municipal de Besalú. Tot plegat suposen, així doncs, un total de 26 capitells, sense comptar les mènsules, el timpà, la porta septentrional i dues finestres, al Conventet.
Capitell de l’església, conservat in situ.
A. Martí
La varietat de possibilitats i la dispersió d’alguns dels exemplars més destacats (col·lecció Gòdia, a Barcelona, peces de Santa Fe), converteixen Santa Maria en el centre més interessant i alhora controvertit de Besalú, això últim especialment quant a la datació. A part aquest aspecte, però, les qüestions d’estil i temàtica fan de l’escultura de Santa Maria un dels conjunts més significatius dels vessants d’aquest art durant l’època romànica a Catalunya i molt especialment de l’àrea pirinenca oriental. i així, sobre cada grup sembla destacar una tendència que difereix més o menys de les altres, que constitueixen, però, un centre de confluència d’elements de vinculació provençal, llenguadociana, rossellonesa i ripollesa sobretot, sense oblidar punts en comú amb altres obres catalanes. Aquest resultat, en general heterogeni, és la tendència que marca els altres conjunts de Besalú, en especial Sant Pere. En aquest sentit, la seva anàlisi ens obligarà a replantejar algunes de les idees sobre l’entitat de l’anomenada escultura rossellonesa, sobre l’abast dels seus cercles més significatius i sobre la naturalesa de la seva difusió.
Capitell de l’església, conservat in situ.
A. Martí
Capitell provinent d’aquesta església i actualment conservat al magatzem de l’Ajuntament, instal·lat a Santa Fe.
F. Tur
El grup de capitells que havia format part de l’exterior de la capçalera, i concretament de l’absis i les dues absidioles, integren una part substanciosa dels elements conservats a Pedralbes, tant a la façana com a l’interior del Conventet. La nota dominant en aquest grup de peces és la tosquedat d’execució, basada en unes configuracions esquemàtiques i un volum que tendeix a les formes cúbiques. La temàtica dominant és la figurativa, si bé també hi ha sistemes d’estructura coríntia.
La composició més habitual és la que és constituïda per un personatge dempeus, en actitud frontal, centrat a cada cara, i que amb les mans s’agafa a les tiges, que es converteixen en les volutes d’angle, flanquejat simètricament per figures d’àligues centrades als angles, identificables per la seva rapacitat i característiques per les ales desplegades(*). Les variants només s’adverteixen en detalls de qualitat o en els plecs i la forma de la vestimenta. Aquest tipus de composició té punts de contacte amb obres de l’àrea pirinenca oriental, sobretot per la combinació de la figuració humana i animal en capitells, de relativa freqüència al Rosselló, tal com podem observar, per exemple, al claustre de Sant Miquel de Cuixà, sota nombroses variacions quant a espècies i quant al signe de la relació entre ambdós tipus d’éssers(*). A Sant Jaume de Queralbs, al Ripollès, en un capitell del porxo, hi ha un exemple de combinació entre figures d’aus i humanes, que hom pot interpretar com una submissió d’aquestes sobre les primeres(*). En canvi, en els casos que analitzem s’expressa una situació d’equilibri que fa pensar en una finalitat purament decorativa del tema representat. En tot cas, caldrà recordar que la figura de l’àliga apareix en conjunts com la porta de Llanars, al Ripollès, o en el claustre gironí de Sant Pere de Galligants, de manera que es pot considerar un motiu familiar en l’àrea sota la qual incloem Besalú(*).
Encara amb figuració hi ha altres peces. En un cas, hi ha representades parelles d’ocells afrontats a cada angle, amb els caps respectius sota les volutes, que mai no manquen, acompanyades d’un cap de fera situat al centre superior(*). Novament podem establir punts de contacte amb l’àrea del Rosselló-Conflent-Vallespir, l’Empordà, la Garrotxa i el Ripollès, bé que és un motiu utilitzat en nombrosos conjunts del romànic del segle XII, atesa la seva idoneïtat de cara a l’estructura del capitell, com també per a altres marcs com el rectangular dels frisos. Des d’aquest punt de vista, cal recordar la seva utilització en el claustre de Saint Pèire de Moissac(*), en una porta de Rieux-Minervois(*) o en la portalada de Ripoll(*), entre altres, dels quals no podem deixar d’esmentar un capitell d’una de les finestres de Santa Maria conservades a Pedralbes. Convé remarcar que les similituds compositives no tenen res a veure amb les òbvies diferències estilístiques. Cal afegir, finalment, un altre capitell en què apareix un cos lleoní a cada cara, amb el cap girat enrere per acabar d’ocupar l’espai disponible, completat per un cap humà a l’angle corresponent al dors de la fera(*). Novament aquí, bé que amb un nivell qualitatiu inferior al de les altres peces, tenint en compte l’atapeïment compositiu i els errors que en són causa, hom es troba davant una temàtica familiar, alhora que el motiu del lleó apareix sovint a Besalú, com a la porta septentrional de Santa Maria, i sota moltes possibilitats en tots els aspectes, fins i tot l’iconogràfic si hom pensa, sobretot, en el finestral de Sant Pere.
Capitell i imposta procedents de l’església i actualment al Conventet, de Barcelona.
F. Tur
No obstant això, la capçalera disposava també de capitells corintis, que cal vincular tècnicament i compositiva als de l’interior. En concret, a la façana del Conventet hi ha un exemplar que serveix, com ha manifestat Anne Mazure, per a establir d’una manera clara, els lligams entre l’exterior i l’interior de l’edifici pel que fa, es clar, a l’escultura(*). Cal esmentar, finalment, les mènsules conservades també al Conventet. La seva temàtica manté la varietat habitual en aquest tipus d’element arquitectònic. Els motius més habituals són els caps humans o animals, i també els vegetals, entre els quals cal destacar les fulles d’acant i alguna roseta, com a clar testimoni de la familiaritat amb els capitells. Però potser una de les representacions més destacades és aquella en què apareix la figura de sant Miquel en lluita amb un dragó, motiu al qual cal atribuir una major intencionalitat que no pas la simplement decorativa(*). Quan a l’estil, es mantenen les formes esquemàtiques i cúbiques esmentades en els capitells i els talls profunds en els acants, de manera que es manté l’homogeneïtat respecte als primers, també quant a la tosquedat palesada pels artífexs(*).
L’escultura de l’interior de l’edifici marca, sens dubte, el primer punt d’interès de l’escultura de Santa Maria de Besalú, motiu pel qual, com es veurà més endavant, ha estat una de les bases per a la seva controvertida datació, un problema que, per extensió, ha afectat les altres peces del conjunt. Abans de valorar-la, però, cal apropar-se al seu repertori i estil. La decoració afecta tant els capitells com algunes impostes o cimacis.
Capitell i imposta procedents de l’església i actualment al Conventet, de Barcelona.
F. Tur
Tots els capitells són del tipus corinti, excepte un, sota diverses variants, i es caracteritzen, en general, per una cistella de relativa esveltesa, en una situació intermèdia, segons A. Mazure, entre el corinti clàssic i el cordovès(*). D’aquesta manera, s’organitzen dues rengleres de fulles fins a dos terços de la seva alçària, mentre que la resta es correspon a les volutes. Cal fer notar, a més, que en contra del que és habitual en l’època que ens ocupa, l’astràgal no forma part de la peça.
Anne Mazure, en el seu estudi, agrupa les peces en cinc sèries segons l’esbossat. D’aquesta manera, la sèrie I es caracteritza pel fet de presentar els dos rengles de fulles agafats a la superfície de la cistella i pel cisellat minuciós de les digitacions, i es relaciona amb l’escultura de Sant Ruf d’Avinyó pel seu caràcter arcaïtzant(*). La sèrie II, integrada per un capitell (l’altre ha desaparegut, però és conegut per una fotografia), és decorat per fulles en ventall, reunides a la cara principal, i es troba en mal estat(*). A continuació, la sèrie III presenta com a element diferenciador la talla superficial i seca dels detalls sobre cada fulla, alhora que els seus caulicles s’eixamplen per a transformar-se en les volutes d’angle(*). A la sèrie IV, la més nombrosa, destaca l’ús del trepant, fet no pas estrany en el món antic, i per una clara manifestació dels diferents plans compositius; en algun cas apareixen caps petits a la part superior de les fulles(*). Finalment, la sèrie V és integrada per una peça mig destruïda(*). D’altra banda, entre els capitells que deriven del corinti, també s’inclou una peça de la donació Siqués que A. Mazure considera similar en molts aspectes als altres capitells, malgrat que sembla diferent(*).
En aquest estudi no podem deixar d’esmentar la decoració de les impostes, de motllura còncava i decoració de caràcter vegetal o geomètric. Així hi ha cercles enllaçats amb losange, successions de palmetes i cintes o tiges ondulades que generen motius florals. El repertori s’inscriu dins la normalitat, i l’estil concorda, per la talla més aviat seca i les formes anguloses sobre fons llis, amb el dels capitells.
Partint de la suposició que l’edifici de Santa Maria de Besalú fou una obra de la segona meitat del segle XI, les primeres comparances significatives dels capitells corintis van ésser establertes amb els capitells de l’interior de Sant Pere de Rodes, datables a les primeres dècades d’aquella centúria. Hom troba els punts d’analogia, ultra la tipologia i la presumible inspiració en peces de l’Antiguitat, en el treball superficial sobre les fulles d’acant, desbastades del fons de la cistella; d’aquesta manera l’escultura de Santa Maria suposaria un pas més en una evolució que partiria de models omeies(*). Amb certs matisos(*), aquestes idees s’han mantingut fins al decisiu treball d’Eduard Junyent, el qual, malgrat no tractar l’escultura, donava un tomb important per a la datació de tot el conjunt, que situava entre el 1137 i els anys 1167-71(*).
Tot acceptant aquesta datació que, d’entrada, ens porta al segon terç del segle XII, cal esmentar una sèrie de paral·lelismes que poden ajudar a explicar la presència d’un conjunt d’aquesta naturalesa a l’interior de Santa Maria. Anne Mazure, com ja s’ha esmentat, vincula el conjunt a l’àmbit provençal, i es refereix en concret a Sant Ruf d’Avinyó, a causa de la dependència de la comunitat provençal i del seguiment de les directrius d’aquest centre sobre la canònica de Besalú, fet que es palesa també en l’arquitectura. La mateixa autora reconeix la difusió de l’element arcaïtzant a l’àrea occitana mediterrània.
No obstant això, diversos autors havien fet notar ja altres punts de contacte que actualment prenen sentit. Així, Josep Puig i Cadafalch es referia a algun precedent en uns capitells de l’interior de l’església de Rieux-Minervois, tot i situar Besalú al segle XI(*). Poc després, Marcel Durliat assenyalava semblances entre algun capitell del presbiteri de Saint-Papoul i els de Santa Maria(*). En realitat, aquests paral·lels testimonien una certa familiaritat que té el valor d’ésser extensible a centres més propers a Besalú. Així, hi ha un desbast similar i un consegüent sentit cúbic de les formes, i també una talla caracteritzada per la sequedat propera a la d’alguns capitells procedents del claustre de Sant Miquel de Cuixà, conservats al Museu dels Cloisters, de Nova York(*). De tota manera, en aquest cas, la factura és més solta i lleugera que en aquells exemples. D’altra banda, alguns detalls de les impostes responen a tipologies i a un sentit del relleu, bastant superficial, que trobem en els motius vegetals similars de l’església de Santa Maria de Costoja (tant a les arquivoltes com al timpà), o de l’església empordanesa de Lledó, indrets on precisament hi ha excel·lents exemplars del tipus corinti, bé que molt més detallats i fluids que els de Santa Maria de Besalú(*). No es pot oblidar, finalment, la decoració de Sant Julià, també a Besalú, que respon al mateix taller de Santa Maria, però que també ofereix vincles directes amb elements dels tres centres suara esmentats (Cuixà, Costoja i Lledó), ni tampoc la presència, a la girola de Sant Pere, de tres capitells corintis de característiques mútuament diferents. Aquests punts de contacte amb indrets catalans i occitans sota el comú denominador del rerefons classicitzant revelen la personalitat dels artífexs de les peces fins ara tractades, aspecte que estudis ulteriors hauran d’aclarir.
El capitell de la donació Siqués, actualment al sòl de l’església, obre una problemàtica diferent. En aquest sentit, no és tan significativa la similitud amb les altres peces com la que s’estableix, de manera irrefutable, amb algun capitell del claustre de Sant Pere de Galligants, actualment en estudi(*). De tota manera, caldrà esperar noves aportacions per a valorar la transcendència d’aquest paral·lelisme.
Cal considerar ara l’escultura de les finestres del transsepte (atribució de A. Mazure), conservades també a Pedralbes. En un cas, es repeteix el mateix tema a cada capitell, amb una estructura que, recordant el capitell corinti, disposa de motius esfèrics a la punta de cada fulla. En l’altre, domina la figuració, i es combinen ocells en simetria en un cas i lleons alats afrontats en el segon, sempre amb la presència de les volutes a la part superior. A part altres detalls, convé recordar que els ocells simètrics ocupaven un dels capitells de l’exterior de la capçalera; la similitud compositiva pot fer pensar en una relació directa entre les dues peces: el lleó també hi apareixia, encara que no alat. Les diferències estilístiques, però, són el factor més destacable d’aquesta relació. En aquest cas, les formes es desenvolupen amb una desimboltura, fluïdesa i sentit del volum que es poden considerar gairebé excepcionals a l’àrea que abasta Besalú (com també en l’escultura catalana coetània), fins al punt que una certa simplificació d’alguns trets no evita la sensació d’un modelat totalment aliè a qualsevol record de components geomètrics (fet que s’observa perfectament en el treball de les volutes d’angle). Cal anar de nou a determinats centres provençals, o fins i tot a Borgonya(*), per a poder establir algun paral·lelisme satisfactori, malgrat que la força dels éssers animals i aquesta fluïdesa esmentada poden vincular-se també a algun conjunt tolosà(*).
Abans de tractar l’escultura de les dues portes cal analitzar, per raons d’afinitat estilística i fins i tot temàtica, les tres peces conservades a Santa Fe de Besalú, una de les quals ja ha estat tinguda en compte per la seva estructura corintia(*). Un primer capitell, adossat, presenta a cada cara un ésser híbrid en actitud frontal i simètrica, una mena de sirena ocell, si no harpia, amb les ales desplegades, de la qual Mazure ha destacat el tractament de regust arcaïtzant del seu cap humà; de tota manera, no sembla que la similitud estilística sigui tan clara per a veure-hi una talla marcada per la sequedat com en les altres peces de l’interior de Santa Maria. En canvi, el capitell de les sirenes ocell pot aproximar-se al de la donació Siqués, que també ofereix daus llisos a l’àbac. Quant al repertori, hi ha una composició i un motiu similar al claustre de Sant Pere de Galligants(*). L’altre capitell, també adossat i, en conseqüència treballat per les tres cares com l’anterior, ocupa la superfície mitjançant una decoració de caràcter vegetal: es tracta d’uns rínxols en espiral, motiu que prové del món romà i que fou molt utilitzat a l’àrea provençal i del Llenguadoc mediterrani, alhora que s’observa en algun punt de Catalunya marcat per línies d’influència anàlogues a les que hom troba a Besalú; així, per exemple, en la mateixa girola de l’església de Sant Pere, i en un fris de l’absis interior dret de la Seu de Tarragona(*).
El segon gran bloc d’escultura de Santa Maria de Besalú és el que correspon, com ja s’ha avançat anteriorment, a les dues portes, la del costat septentrional, oberta en el mur del tram que segueix el transsepte, i la de la façana occidental. Ambdues es conserven actualment a Pedralbes(*) però, com les altres peces, foren fotografiades in situ poc abans d’ésser traslladades.
La primera, amb una estructura que es vincula a d’altres elements anàlegs de l’àrea pirinenca oriental, té els dos capitells, l’arquivolta i els dos frisos, decorats amb un repertori de caràcter tan figurat com vegetal i geomètric. Josep Puig i Cadafalch ja havia assenyalat contactes amb Ripoll, idea que podem aprofundir i precisar(*).
L’arquivolta presenta un tor anellat de motius quadrats, tal com es veu en conjunts d’una època tardana, com Santa Maria de Cistella, a l’Alt Empordà, Santa Maria de Manresa, al Bages, i també a la portada de Vallbona de les Monges, a l’Urgell(*). Cal recordar, a més, el reflex d’aquest motiu sobre la portada occidental de l’església besaluenca de Sant Vicenç, tal com es veurà més endavant. El capitell de mà esquerra representa una parella d’aus enfrontades, que recorden paons, sobre un rengle de fulles d’acant. Un motiu molt similar apareix al claustre osonenc de Santa Maria de Lluçà(*), i també al de Ripoll(*). El capitell de la dreta, molt deteriorat, és de caràcter vegetal, i es basa en una tija vertical al mig de cada cara, i que es bifurca cap als angles superiors, i es transforma en una palmeta que cobreix una fruita. Una estructura similar es desenvolupa a la porta meridional de Sant Vicenç de Besalú, però, novament, cal cercar les arrels d’aquesta temàtica a Ripoll, concretament a la part romànica del claustre, on coincideix també per l’ús del trepatge sobre les tiges i per ornar l’astràgal, com succeeix en la porta del claustre de Besalú(*). Aquestes vinculacions ripolleses es mantenen també en la decoració dels dos frisos. El de l’esquerra té dos cercles estriats on s’inscriuen unes palmetes de fulles digitades, d’una naturalesa similar a les que podem observar en punts de la portada de Ripoll o al claustre de Lluçà(*). Finalment, els lleons dreçats i afrontats simètricament del fris de la dreta, a part constituir un motiu molt difós en època romànica, corroboren les connexions d’aquest conjunt amb l’àmbit ripollès(*). Sense oblidar, és clar, que el seu esquema compositiu basat en una simetria axial i en la disposició de tota l’alçària de la cistella és el mateix que en d’altres obres de Besalú, com ara en els capitells de la porta de migjorn de Sant Vicenç o en els de la finestra de Sant Pere, en part vinculats al Rosselló d’una manera ben directa, o bé algun de la girola d’aquest mateix edifici(*).
Timpà procedent de l’església i actualment al Conventet, de Barcelona.
F. Tur
El timpà, que formava part de la porta oberta a la façana de ponent, és l’element decoratiu que presenta, d’una manera indiscutible, una figuració amb caràcter simbòlic. Emmarcada per una successió de palmetes semicircular a la vora, es desenvolupa una composició presidida per la figura de la Maiestas Domini, entronitzada, amb el nimbe crucífer, fent el gest de beneir amb la mà dreta i sostenint el llibre amb l’esquerra. És flanquejat pel Tetramorf de manera que, seguint la distribució habitual, a la part superior esquerra hi ha l’àliga de sant Joan i a la inferior, el lleó de sant Marc; a la dreta, a dalt, el símbol de sant Mateu i, a baix, el de sant Lluc; les quatre figures apareixen amb la part anterior del cos dirigida cap a l’espai central, sobresortint netament del fons, llis, i ocupen la superfície del timpà de manera clara i reeixida. El vigor i un cisellatge que tendeix a uns relleus arrodonits i suaus s’hi combinen amb una inclinació per marcar alguns detalls de les vestidures, amb els plecs geometritzants i aplanats.
Les primeres referències significatives al timpà de Besalú es deuen a Josep Gudiol i Ricart i a Marcel Durliat, els quals, datant el conjunt a la segona meitat del segle XI, el vinculen a l’escultura rossellonesa, a partir del seu parentiu amb un capitell de Sant Ponç de Tomieres conservat al Museu del Louvre, a París(*). Des d’aquest punt de vista, sempre acceptat, el timpà de Besalú s’inscriuria dintre l’àrea d’expansió artística de l’escola rossellonesa bé que des de l’aportació d’Eduard Junyent l’any 1968 s’ha rectificat la seva datació i, actualment, hom data el conjunt cap el tercer quart del segle XII(*). Recentment, hom ha assenyalat certes similituds amb un capitell de Sant Miquel de Cuixà pel que fa a la composició, alhora que ha emmarcat el seu artífex, partint de la proximitat amb elements del claustre de Ripoll (com també de la portada del Grossmünster de Zuric), dins una segona generació respecte a les obres rosselloneses(*).
Alguns d’aquests aspectes, però, cal que siguin precisats, sobretot mentre esperem nous possibles paral·lelismes. Els punts de contacte amb el Rosselló, i en especial amb Sant Ponç de Tomieres, han estat prou demostrats per Marcel Durliat, si bé A. Mazure estableix una sèrie de similituds amb altres centres com Cuixà, Serrabona i Cornellà de Conflent, que, tot i essent lògiques a causa de la familiaritat que uneix molts conjunts de la regió pirinenca, no són prou significatives com per a establir uns contactes directes entre els tallers, fins i tot una identitat d’artífexs.
Però potser l’element que diferencia el timpà de Besalú respecte als rossellonesos consisteix en un volum més alt i arrodonit (en oposició al rígid i pla del de Cornellà, sobretot), com també la combinació, en el tractament dels plecs de línies inclinades i en forma de trapezi allargassat, l’alçada del pit de la figura central, amb els més irregulars i apretats de la cintura, per a utilitzar un sistema similar al primer, però amb un desenvolupament simètric, al nivell de les cames. Aquests repertoris es donen en conjunts com els de la catedral romànica de Vic(*) o, també, i anteriorment, en determinades figures del frontispici de Ripoll, en concret al Crist en Majestat i alguns ancians de l’Apocalipsi(*), sempre d’acord amb nombroses variants. Entenem que és especialment significativa la similitud amb algunes obres de Vic, i això es pot estendre al tractament dels caps o a certs detalls en les caigudes dels plecs de les túniques i els mantells a la vegada també que en les relacions de proporcions entre les figures dels apòstols i profetes vigatans i el Crist en Majestat besaluenc. Aquestes figures, però, ofereixen un nivell de qualitat lleugerament inferior a les primeres. De tota manera, però, les similituds amb Ripoll i Vic no exclouen les rosselloneses i, ni de bon tros, les establertes d’antuvi amb Sant Ponç. És més, possiblement calgui donar sentit a les semblances que hi ha entre les representacions del sol i la lluna en marcs semicirculars en aquest centre i les dels símbols dels evangelistes de Vic(*). Manifestats aquest punts de contacte amb Ripoll, Vic i el monument llenguadocià mediterrani, i, de retruc, amb els rossellonesos, caldrà esperar que un estudi detingut mesuri el paper de Besalú en aquest entramat complex de relacions.
La visió teofànica de Besalú pot tenir a veure amb la de l’església de Sant Ponç de Tomieres, però també pot constituir una síntesi de la més desenvolupada de Santa Maria de Ripoll, que difereix compositivament de la que ens ocupa. Però, a més, caldrà valorar la transcendència de la presència del tema en conjunts provençals, com és ara el timpà de Sant Tròfim d’Arles(*). Pel que fa a aquest tipus de composició, el tema és escàs en l’àmbit català; caldrà cercar, a part algunes restes, l’exemple tardà de la porta del claustre de la catedral de Tarragona per a trobar un paral·lel que, per cert, segueix estilísticament l’escola provençal(*). A més, com a Ripoll, a Besalú la Majestat no s’inscriu en una màndorla. Com és conegut, en aquest timpà hi ha representada una part de la visió de sant Joan a l’Apocalipsi, bé que sense el desplegament iconogràfic de conjunts com els ja esmentats que, probablement, situarien Chartres com un dels seus prototips(*). Així, aquesta escena de l’Apocalipsi fou un element sovint present a les portalades de les esglésies com a imatge de la segona aparició i com a evocació de la glòria de Déu. En aquest sentit, ens trobem davant una visió de caràcter triomfal i solemne, fet que és reforçat per la presència dels quatre animals simbòlics(*).
Capitell procedent de l’església i actualment el Conventet, de Barcelona.
F. Tur
Capitell procedent de l’església i actualment al Conventet, de Barcelona.
F. Tur
Sobre la base de tots aquests paral·lelismes i/o antecedents temàtics i estilístics, però sense poder determinar-ne encara prioritats cronològiques, sobretot pel que fa a la relació amb altres centres catalans (Ripoll i Vic, principalment), és difícil de concretar l’època del conjunt, aspecte també extensible a la resta d’exemplars de Santa Maria de Besalú. Acceptada plenament la vinculació a l’obra del segle XII, hom pot situar-la, a grans trets, cap al tercer quart del segle XII, fet versemblant si s’admet, com a mínim, una datació posterior respecte a la portalada de Ripoll. No es pot descartar, però, la fixació d’unes dates més properes a les darreres dècades de la mateixa centúria.
És obligat, finalment, intentar de fer un balanç sobre la globalitat de l’escultura de Santa Maria de Besalú. Cal assenyalar, d’entrada, la intervenció de mans de característiques diferents (i que han estat desglossades en diversos grups), en determinats punts de l’edifici. En aquest sentit, la idea de l’activitat d’un únic taller, que ha remarcat A. Mazure, no és del tot convincent. Ben al contrari, la nota dominant de l’església de Santa Maria és l’heterogeneïtat, com ja s’ha assenyalat anteriorment. i aquesta nota és palesa tant pel que fa a l’estil com pel que respecta a la temàtica. Així, com ha precisat A. Mazure, la capçalera i el transsepte semblen vincular-se al Llenguadoc mediterrani i a Provença, dins una tendència arcaïtzant, tot i que hi ha diverses possibilitats de nivells qualitatius i de matisos. De tota manera, hom pot veure en aquest absis un reflex dels capitells de l’interior, fins i tot de l’escultura de les dues finestres —si és que aquestes en formaren part—, sense descartar altres possibilitats degudes a l’atribució dels treballs en els tallers. El component occità mediterrani és també present al deambulatori de Sant Pere de Besalú, a Sant Julià i també en centres com Lledó d’Empordà, Costoja, algunes peces de Cuixà i, més al nord, ja dins aquells àmbits esmentats, a Rieux-Minervois, sense oblidar Alet.
Les dues portes són d’un signe clarament diferent. Representen una opció més geometritzant i més avesada a formes pesants. L’origen d’aquesta opció sembla ésser, respecte a l’àmbit garrotxí, el món rossellonès, però, a part els records de Sant Ponç de Tomieres, cal recordar els contactes amb la portalada i el claustre de Santa Maria de Ripoll, els elements conservats de la catedral de Vic i el claustre de Lluçà, que pertany al mateix cercle. A més, a Sant Pere de Besalú, el finestral de ponent es vincula a l’àrea del Rosselló (a part altres elements que ens poden dur a Itàlia), mentre que a Sant Vicenç els elements de la part meridional semblen dependre tant del Rosselló com de Ripoll.
És clar que a Santa Maria conflueixen dues possibilitats, tal com succeeix, sobretot, a Sant Pere de Besalú, per a esmentar un altre conjunt de la mateixa població, capital del comtat fins el 1111. En aquesta mesura, és obligat interpretar els quatre conjunts de Besalú com un tot, tenint en compte la seva immediatesa geogràfica, la simultaneïtat cronològica i les coincidències tant temàtiques com estilístiques. És el pas imprescindible per a mesurar el paper de tots ells en l’àmbit de l’escultura romànica a Catalunya, i en concret de les anomenades escoles rossellonesa i de Ripoll. Caldrà veure si Besalú es constitueix en un dels nexes de l’articulació entre les dues escoles i un dels punts bàsics en l’entrada del component classicitzant. Els resultats plàstics, ja ho hem assenyalat, són de diferent signe, i manifesten una varietat i heterogeneïtat (en moments pràcticament simultanis) que s’observa en altres grans centres, alguns més avançats. De moment, en conseqüència, caldrà pensar en una datació com la reflectida anteriorment, malgrat que potser sigui versemblant la idea d’una relativa anterioritat d’aquestes obres de la capçalera i el transsepte respecte a les altres(*). (JCSo)
Fragment d’estuc
Cap d’estuc procedent d’aquesta església i actualment conservat al Museu Episcopal de Vic, on és inventariat amb el núm. 8543.
J. Vigué
Procedent de Santa Maria de Besalú, el Museu Episcopal de Vic conserva un fragment d’estuc amb representació figurada, amb un cap humà.
Aquesta peça és de mides molt reduïdes. Fa 10 cm d’ample per 10 cm d’alt. Ingressà al museu l’any 1930 i hi és inventariat amb el núm. 8543.
A causa del material amb què ha estat feta la peça, molt tou, el seu estat de conservació és deficient. Malgrat això, hom pot veure’n encara els trets característics principals.
Es tracta d’un cap en relleu, el qual segurament devia formar part d’un conjunt més gran. Les reduïdes dimensions, la composició absolutament frontal i els escrostonaments que presenta al voltant del rostre, talment com si la peça tingués continuïtat pels cantons i per la part de dalt, ho poden confirmar. Podem dir que la tècnica de relleu tendeix a l’alt relleu en la configuració del rostre i el tractament dels cabells, i incisa en el tractament de les faccions de la cara.
El rostre és treballat en forma gairebé quadrada, amb una certa insinuació de les galtes. Els cabells, rinxolats, han estat tractats de manera estereotipada, talment com si es tractés d’uns òvuls lleugerament inclinats. Els trets de la cara acusen un fort esquematisme. Les celles conformen un arc molt incís que convergeix al centre del rostre per a iniciar la configuració del nas. Aquest, de forma triangular, molt allargat, s’eixampla a la seva base i crea un contorn trilobat, que configura les aletes i la punta de l’apèndix. D’ambdós cantons de la punta del nas surten dibuixats uns arcs incisos que arriben fins a la boca, ressaltant, d’aquesta manera, la forma de les galtes. La boca, que presenta una fractura que en dificulta la visió completa, sembla petita i talment com si d’ella sortís una llengua de forma burlesca. Els ulls són ametllats i dibuixats mitjançant una línia molt marcada, la qual remarca el lòbul ocular en un relleu considerable.
És evident que amb aquests elements no podem pas aventurarnos a fer una valoració de tipus iconogràfic, malgrat que tant per la mida com pel fet que possiblement formava part d’un conjunt més gran, podríem dir que es tracta d’un element secundari i de caire més aviat decoratiu.
La manca de restes d’estuc a Catalunya i el mal estat de conservació en què es troben dificulten als estudiosos poder fer una anàlisi estilística d’aquest tipus d’escultura, la qual, d’una banda, sabem que fou freqüent en el món antic i a l’edat mitjana, almenys en països com França i el Nord d’Itàlia(*). Respecte al cas que ens ocupa, J. Ainaud(*) classifica aquest objecte com a romànic, tenint en compte que procedeix de Santa Maria de Besalú (església consagrada l’any 1055), bé que no li atribueix una cronologia precisa a causa de la seva simplicitat. X. Barral(*) és més agosarat i s’atreveix a donar per a aquesta peça una datació del segle XII. M. Gràcia Salvà(*), en referir-se a aquest cap, compara el tractament dels seus cabells amb el d’un cap d’angelot de la col·lecció Oleguer Junyent, que M. Durliat(*) atribueix al Mestre de Cabestany.
La comparança d’aquest peça amb possibles paral·lels en pedra tampoc no permet de poder-ne donar una datació precisa, per tal com s’allunya massa d’aquests models, encara que manté unes constants estilístiques que són, fonamentalment, l’estereotipació dels trets de la cara i el tractament dels cabells. D’altra banda, però, aquests trets no poden ésser utilitzats com a base cronològica, ja que són recognoscibles al llarg de l’època romànica i fins i tot anteriors a ella. (TGV)
Bibliografia
Bibliografia general
- Francesc Monsalvatje i Fossas, Besalú, su historia, sus condes, su obispado y sus monumentos, dins Noticias históricas, vol. I i II, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1890.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Colección diplomática del condado de Besalú, vol. I, II i V, dins Noticias históricas, vol. XI, XII i XIX, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1902.
- Amand Séquestra: Sant Pere de Besalú, Edicions Santa Maria del Mont, 1934.
- Antoni Pladevall i Pont: Els monestirs catalans, Edicions Destino, Barcelona 1968.
- Eduard Junyent i Subirà: Algunes remarques entorn de l’església de Santa Maria de Besalú, “Amics de Besalú, i Assemblea d’estudis sobre el seu comtat”, 1968, Aubert Impressor, Olot 1972, pàgs. 13-20.
- Lambert Font: El escudo de la Villa Condal de Besalú i la preciosa reliquia de la Veracruz, “Amics de Besalú, i Assemblea d’estudis sobre el seu comtat”, 1968, Aubert Impressor, Olot 1972, pàgs. 139-147.
- Ramon Grabolosa i Puig-Redon: Besalú, un país aspre i antic, ed. Montblanc-Martín, Granollers 1968, 2a ed. 1973.
- Eduard Junyent i Subirà: Catalunya romànica, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1976, pàgs. 47-69.
- Josep M. Corominas i Planellas i Jaume Marquès i Casanovas: La comarca de Besalú, dins Catálogo monumental de la provincia de Gerona, Diputació Provincial de Girona, Girona 1976.
- Anne-Marie Mazure-Bourandy: Santa Maria de Besalú, relations entre son histoire et son architecture, “Amics de Besalú, V Assemblea d’estudis sobre el seu comtat”, 1983, Edicions El Bassegoda, SA, Olot 1986, pàgs. 297-314.
Bibliografia sobre l’església
- Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Sivilla i Josep Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, 3 vols., Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1909-1918; Institut d’Estudis Catalans-Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1983, 2a ed. facsímil.
- Eduard Junyent i Subirà: Algunes remarques entorn de l’església de Santa Maria de Besalú, “Amics de Besalú 1968”, Olot 1972.
- Georges Gaillard: L’origine de Saint-Pierre de Rodes et de Sainte-Marie de Besalú, “Bulletin de la Société Nationale des Antiquaires de France”, 1954-55, dins Études d’art roman, París 1972.
- Marcel Durliat: Histoire et archéologie: l’exemple de Sainte-Marie de Besalú, “Bulletin monumental”, núm. 130, 1972.
- Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, 2 vols, Edicions 62, Barcelona 1974-75.
- Eduard Junyent i Subirà: Catalunya romamca. L’arquitectura del segle XII, 2 vols. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1975-76.
- Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983.
- Anne Mazure-Bourandy: Santa Maria de Besalú et les chanoines de Saint-Augustin du Xème au XIIIème siècle, Universitat de Tolosa de Llenguadoc-le Mirail, U.E.R. d’Història, Història de l’Art i Arqueologia, Tolosa de Llenguadoc 1983. (JLAV)
Bibliografia sobre l’escultura
- Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera, Josep Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vols. III.1 i III.2, Barcelona 1918, 2a. ed. facsímil, 1983, pàgs. 171-175, sobretot 173, 697, 759, 795 i 799.
- Josep Gudiol i Ricart i Juan Antonio Gaya Nuño: Arquitectura y escultura romànicas, dins Ars Hispaniae, vol. V, Madrid 1948, pàgs. 41 i 64.
- Josep Puig i Cadafalch: L’escultura romànica a Catalunya, vol. I, dins Monumento Cataloniae, vol. V, ed. Alpha, Barcelona 1949, pàgs. 60-61 i 84; vol. II, M.C., vol. VI, 1952, pàg. 63.
- Marcel Durliat: La sculpture romane en Roussillon. La sculpture roussillonnaise dans la seconde moitié du onzième siècle, Perpinyà 1947, pàgs. 4-7.
- Marcel Durliat: La sculpture romane en Roussillon, vol. III, Perpinyà 1950, pàgs. 43-56.
- Georges Gaillard: L’origine de Saint-Pierre de Rodes et de Sainte-Marie de Besalú, “Bulletin de la Société Nationale des Antiquaires de France”, 1954-1955, recollit dins Études d’Art Roman, París 1972, pàgs. 176-181.
- Georges Gaillard: Besalú, “Congrés Archéologique de France”, CXII (Le Roussillon) (1954), París 1955, pàgs. 236-246, en concret 239-240.
- El Arte Románico. Catálogo, Barcelona-Santiago de Compostel·la 1961, núms. 271-274, pàgs. 191-192.
- Eduard Junyent: Catalogne romane, vol. II (La nuit des temps), núm. 13, col·l. “Zodiaque”, La Pierre-qui-vire 1961, pàgs. 27-28.
- Lluís Monreal i Agustí: El conventet. I. Historia de una casa en Pedralbes, Barcelona 1971.
- Marcel Durliat: Histoire et archéologie: l’exemple de Sainte-Marie de Besalú, “Bulletin monumental”, t. 131, III, 1972, pàgs. 225-230, en concret 230.
- Jacques Bousquet: La sculpture romane à Saint-Pons de Thomières et ses liens avec l’art du Roussillon, “Les cahiers de Saint-Michel de Cuxa”, núm. 4, 1973, pàgs. 77-95, sobretot 92.
- Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1974, pàg. 45.
- Xavier Barral i Altet: La sculpture à Ripoll au XIIème siècle, “Bulletin monumental”, vol. 131, 1973, pàgs. 311-359, en concret 351, nota 4.
- Josep Gudiol i Ricart: Arte Antiguo y Medieval, “Cataluña”, tom i (Tierras de España), Fundación Juan March, Madrid 1974, pàgs. 150-153.
- Josep Maria Corominas i Planellas i Jaume Marquès i Casanovas: La comarca de Besalú, dins Catálogo Monumental de la Provincia, de Gerona, vol. IV, Girona 1976, pàg. 88.
- Eduard Junyent i Subirà: Catalunya Romànica. L’arquitectura del segle XII, Publicacions de l’abadia de Montserrat, 1976, pàgs. 49-51.
- Joaquín Y Arza Luaces: Arte y arquitectura en España. 500-1250, Madrid 1979, pàg. 153.
- Anne Mazure-Bourandy: Santa Maria de Besalú et les chanoines de Saint Augustin du Xème au XIIIème siècle, Mémoire de Maîtrise, Universitat de Tolosa de Llenguadoc-le Mirail, Tolosa de Llenguadoc 1983, especialment pàgs. 62-77.
- Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch: Els inicis i l’art romànic, segles IX-XII, dins Història de l’Art Català, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1986, pàg. 218. (JCSo)