Vila de Besalú

Història

Una vista del nucli antic de la vila de Besalú, amb la plaça de la Llibertat, on potser ja antigament tenia lloc un mercat que avui encara es fa. A la part alta i a mà esquerra, l’església del monestir de Sant Pere llueix la seva capçalera.

J. Todó-TAVISA

Al segle IX el lloc de Besalú donava nom a una demarcació àmplia, un territori (“territorio Bisuldunense”) o pagus (“pago Bisuldunense”), els precedents de la qual cal cercar en una època molt reculada. En aquest moment, al segle IX, hi havia un lligam estret entre aquest país besaluenc i la ciutat de Girona; això no obstant, cal pensar que abans de l’època carolíngia, damunt el turonet de Besalú, hi devia haver un centre de població prou important perquè tot un territori que s’estenia des de Figueres fins a Camprodon rebés el seu nom.

Besalú era situat en un lloc estratègic, al cim d’un turó, entre el riu Fluvià, la riera de Capellada i la petita riera de Ganganell. D’altra banda, a la ciutat de Besalú, hi arribava el camí, almenys d’origen romà, que provenia de les valls de Bas (i d’Osona) i de Bianya (i el Ripollès i la Cerdanya) i que confluïa amb la via que venia de Banyoles i Girona i amb la que arribava de l’Empordà.

Al segle X, l’any 966, en el testament del comte Sunifred de Cerdanya i Besalú hi ha esmentat el “castro Bisulduni”. Aquest castell o recinte fortificat, que era situat a la part alta del turó (i que potser també incloïa la vila closa que hi havia al seu voltant) fou un element fonamental en la configuració de la població de Besalú. Pocs anys més tard, l’any 977, ja s’esmenten l’“oppidum Bisulduni” i també la “villa Bisuldunensi”, el recinte fortificat i la petita ciutat. De fet, però, en aquesta època hi havia d’haver hagut alguns canvis en aquesta ciutat.

Durant el segle X, Besalú havia passat d’ésser el centre d’un territori que depenia dels comtes de Girona o Barcelona, a ésser la capital d’un comtat gairebé independent, amb comtes privatius: segurament ho fou Radulf, ja en època del comte Guifré el Pilós, més endavant Guifré II, que morí violentament arran de la revolta nobiliària del 957; el comte bisbe Mir fou així mateix comte únicament del territori que depenia de la ciutat de Besalú.

Aquest fet degué comportar no tan sols unes reformes i millores dels edificis comtals que hi havia a l’oppidum que s’alçava al turó, sinó també un augment de la població que vivia a la vila, que s’estenia als seus peus, especialment a la banda occidental. Com hom ha exposat en l’apartat introductori, el Marc històric, d’acord amb les teories de J. C. Russell, el fet que un comte visqués en una ciutat determinada comportava l’augment del nombre d’habitants que hi vivien, en haver-hi força gent que depenia d’una manera directa o indirecta de la cort comtal.

Durant l’època de govern del comte bisbe Mir, a més, s’esdevingué la fundació en aquesta població de dues importants comunitats religioses: el monestir de Sant Pere, situat a migjorn de la ciutat, i la comunitat de canonges de Sant Genís i Sant Miquel, al futur veïnat de Bell-lloc. El desenvolupament d’aquestes dues comunitats religioses també degué motivar un cert creixement de la població de Besalú (vegeu: El creixement de Besalú al segle XII). Aleshores, tanmateix, tant la canònica de Sant Genís i Sant Miquel, com l’església parroquial de Sant Vicenç, com, encara més, el monestir de Sant Pere, restaven fora de les muralles, que sembla que ja s’estenien més enllà del petit planell superior on hi havia la residència comtal, i segurament coincidien amb el traçat dels actuals carrers Safont i Major, a ponent, i dels carrers Tallaferro i Rocafort, a llevant. De fet, a més, en aquesta època, l’any 977, ja s’esmenta un “suburbio” de Besalú i, el 998, un “burgo de Bisulduno”. En aquest burg, que cal pensar que ja ocupava un territori situat més enllà d’aquestes muralles inicials, hi havia, segons diuen els documents, casetes (“bordiculas”), en un lloc abans ocupat per sitges, on hom devia guardar antigament els grans. En aquest segle X, encara no hi havia cap pont de pedra sota el castell, però sembla, en canvi, que sí que eren bastits ja diversos petits molins.

En l’acta de fundació del monestir de Sant Pere de Besalú, de l’any 977, s’establiren uns límits de la població de Besalú amb la terra que en depenia, els quals s’estenien de fet entre el riu Fluvià i la riera de Ganganell. Malgrat els drets força importants sobre Besalú que els comtes cediren a les diverses comunitats religioses d’aquesta ciutat, Besalú continuà de fet essent una població comtal, i més endavant, reial.

Durant el segle XI, i en ben pocs anys, Besalú va esdevenir seu d’un bisbat. Tot i que la seva existència durà molts pocs anys, la seva creació degué representar un nou impuls per a la ciutat.

Per un document comtal de l’any 1027, sabem que hi havia unes cases (“casas”) situades en aquesta data a l’extrem probablement septentrional del burg. Aquestes cases eren a Torell i afrontaven amb la via de Lligordà, que passava per Capellada i per Santa Maria de Bell-lloc. En aquest moment ja s’anaven creant les bases dels futurs barris de Besalú, que hom estudiarà d’una manera més detinguda més endavant: els ravals de Torell i de Santa Maria de Bell-lloc, església on sembla que inicialment tingué la seu la canònica de Sant Genís i Sant Miquel. En aquesta època s’havia creat un altre veïnat al voltant de l’església parroquial de Sant Vicenç i encara segurament un altre a la zona del Mercadal. L’any 1075 és esmentat un camp del Mercadal (“agrum de Mercadal”), indret on devia celebrar-se cada setmana el mercat: l’any 1133 apareix novament citat. En unir-se els habitatges d’aquests diversos veïnats de cases, al llarg del segle XI, tot l’espai comprès entre els carrers Major i Safont i la riera de Ganganell restà ocupat.

La desaparició, l’any 1111, de la família de comtes privatius de Besalú no feu pas minvar, si més no de moment, el creixement d’aquesta ciutat.

L’any 1171, hom cita en un document un home anomenat Berenguer Sabater, que tenia un casal destruït a Capellada, al costat del portal del vescomte. A Capellada, lloc situat al nord-est de la població, damunt la confluència de la riera d’aquest nom amb el Fluvià, hom creà un altre raval, ja extramurs.

A la banda de ponent de la població, l’any 1171, ja s’havia assolit el curs del Ganganell i segurament ja s’estaven construint cases més enllà d’aquest torrent, a la seva riba dreta. Això és confirmat pel document d’Alfons i d’aquesta data, pel qual es concedeix permís a l’abat del monestir de Sant Pere de Besalú perquè pogués edificar taules, pedrons, cases i obradors on hi havia el cementiri del monestir, indret antigament anomenat el Prat. Aquest lloc afrontava pel seu costat dret amb la riera de Ganganell. Evidentment, el rei degué creure que podia beneficiar-se d’aquesta concessió que permetia que s’urbanitzés aquest espai, ja que es reservà la meitat dels beneficis que s’obtinguessin dels establiments que s’hi farien. A més, aquest document demostra la importància que adquiria el món artesà, en aquest segle, a la ciutat de Besalú.

Les terres situades més enllà del curs del Ganganell no foren closes dins unes muralles noves fins al segle XIV, quan en època del rei Pere III foren construïts els murs que passaven pel Firal.

Així, a la baixa edat mitjana hom troba ja ben configurada la ciutat que s’havia anat formant durant els segles precedents.

Al cim del turó del castell ja hi havia estat instal·lada la canònica de Santa Maria; d’ençà de l’any 1180 hi havia una nova església dedicada a la Mare de Déu: “Sancte Marie Novelle”, com diu el document. Al cim del turó castrense també hi havia un nou palau reial, edificat ja al segle XI, encara pels comtes privatius de Besalú. A tot el voltant d’aquest replà s’estenia el barri del Catllar o de la Força, tal com és esmentat en els documents de la baixa edat mitjana, el veïnat situat dins el recinte de muralles, que ja existia segurament al segle X. Als darrers segles medievals, aquesta Força, que s’estenia entre el castell estricte i els murs de Rocafort i de Capellada, a banda i banda, era residència de jueus i també de cavallers, magistrats, canonges, etc. Tenia diversos portals: el portal Vescomtal a la part septentrional i el portal de la Força, al sector de migjorn. Era format per carrers estrets i costeruts, però també incloïa alguna plaça i fins i tot vergers. En els documents s’esmenta que a la Força hi havia, per exemple, el prat del castell i un verger de Santa Maria. Gràcies a l’estudi fet per Francesc de Mir, coneixem força bé les característiques dels diversos burgs que s’estenien especialment a ponent d’aquest nucli original i que ja hem trobat documentats per primer cop al final del segle X o al llarg dels segles XI i XII.

Un dels burgs potser més importants era el de Sant Vicenç, situat al voltant de l’església parroquial, entre els murs del castell, a llevant, i el torrent de Ganganell, a ponent. En aquest barri hi havia diversos carrers petits resseguits per cases, però també incloïa algun verger. El cementiri de l’església fou convertit en plaça.

A tramuntana de Sant Vicenç hi havia el veïnat de Bell-lloc, que tenia com a centre l’església de Santa Maria, que, com ja s’ha vist, havia estat de bell antuvi la seu de la canònica de Besalú, creada l’any 977 pel comte bisbe. L’any 1216, s’esmenta en un document un “vico Sanctae Mariae de Pulcro Loco”, que afrontava a llevant amb el turó del castell. En aquest raval, els instruments notarials de la baixa edat mitjana encara esmenten que hi havia el cementiri de l’església. Era travessat pel carrer de Belllloc. Hi havia nombroses cases, però també incloïa nombrosos vergers. Entre aquest barri i el de Sant Vicenç hi havia el portal de Bell-lloc.

A ponent de Sant Vicenç s’estenia el veïnat de Vila-robau, que afrontava a migjorn amb el torrent de Ganganell i a ponent amb el mur de la vila. Al seu interior, a part els carrers i les cases, hom hi hauria pogut trobar també vergers i horts. A l’extrem sud-oest del veïnat s’obria el portal de Portaguera o de Ganganell. A la baixa edat mitjana hi vivien teixidors, traginers, bracers, etc.

Ja fora de les muralles, hi havia, a tramuntana, la torre de Torell, situada al cim d’un petit turó. En relació amb aquest lloc i a migjorn de la torre, en època romànica fou construït ja un conjunt de cases. Aquest veïnat afrontava a llevant amb el de Bell-lloc i a migjorn amb el barri de Vila-robau. En diversos documents de la baixa edat mitjana surt esmentada la carrera (o via) pública que passava pel costat de la torre de Torell i també el camí que hi pujava. A part algunes cases, hi havia també horts i una devesa.

El darrer dels ravals importants que hom troba a la documentació medieval era el de Capellada, construït entre una torre albarrana anomenada Llardera, situada fora de la muralla, i l’església de Sant Martí de Capellada, que s’alçava, com ja hem dit, damunt l’aiguabarreig de la riera de Capellada i del Fluvià. Al voltant de l’església de Sant Martí, que esdevingué parroquial, hi havia un cementiri i la rectoria. En aquest veïnat a part les cases, hom hi hauria trobat també nombrosos horts. Vers aquest raval, s’obria, a la Força, el portal anomenat del Vescomte.

Una mica més cap a migjorn, en relació amb el pont que travessava el riu Fluvià, hom construí també cases al llarg del carrer que hi menava o carrer del Pont. En aquesta àrea del pont hi havia, però, també, molts horts i olivets. (JBM)

Nucli urbà

Pla del centre històric, amb la situació dels principals edificis medievals i de caràcter monumental que s’hi conserven, dels quals és marcada la planta: 1, àmbit del castell i de la canònica; 2, Santa Maria; 3, portal; 4, muralla; 5, Sant Vicenç; 6, casa del carrer del Comte Tallaferro; 7, porxos; 8, Hospital de Sant Jaume; 9, Sant Pere; 10, Santa Fe; 11, casa Llandes; 12, vestigis de la muralla; 13, vestigis de la muralla; 14, àmbit del monestir de Sant Pere.

J. Albesa-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

La vila de Besalú és situada a l’aiguabarreig del riu Fluvià, amb la riera de Capellada, al límit de les planes empordaneses amb la muntanya garrotxina, al vessant sud d’un turó, on es troba la canònica de Santa Maria, en un indret extraordinàriament apte, per les seves condicions topogràfiques, per a l’establiment humà. En el lloc on s’estableix la vila de Besalú es dona també una altra circumstància geogràfica que condiciona la seva estructura urbana, i que és la cruïlla dels camins que van des de Girona i Figueres cap a Olot i la Garrotxa, i a través de Capsacosta, cap al Ripollès.

Aquestes circumstàncies, viàries i geogràfiques, són condicionaments molt poderosos a l’hora de formalitzar l’estructura urbana de la vila. Estructura urbana que una certa concepció del patrimoni arquitectònic, més turística que científica, ha tendit a considerar com prototípica d’un cert urbanisme “romànic”, però que en el seu estat actual no dona base per a fer aquest tipus d’afirmacions categòriques. Malgrat els importants elements arquitectònics i urbans que conserva d’època romànica, cal considerar que l’estructura urbana de Besalú es basa en traçats d’arrel molt antiga, sens dubte, però la seva formalització actual té més elements de l’època baix-medieval, i posteriors, que els genuïnament alt-medievals, que, malgrat tot, constitueixen les fites fonamentals del paisatge urbà.

Un altre factor important a considerar en l’estudi de l’arquitectura urbana del Besalú medieval és la manca gairebé absoluta d’exploracions arqueològiques efectuades a l’interior del nucli urbà, per la qual cosa moltes de les hipòtesis que poden formular-se a partir de la seva morfologia necessiten la confirmació o esmena que només l’arqueologia pot assegurar.

Observant l’actual morfologia urbana de Besalú, sembla molt clar que l’establiment medieval més antic del qual es conserven restes correspondria a l’actual turó de Santa Maria, on caldria situar el castell comtal, i un primitiu nucli de població, envoltat per una muralla. Aquesta devia seguir un traçat parell al dels actuals carrer Major, carrer de l’Abad Safont, carrer del Comte Talla-ferro, i la carretera C-150. La cruïlla dels camins a Figueres i Girona, que devien seguir el traçat dels carrers de Rocafort i del Pont Vell, respectivament, degué ésser extramurs, a l’indret de l’actual plaça de la Llibertat, on hi devia haver el mercat, que encara avui es fa en aquest mateix lloc.

De tot aquest conjunt només es conserva un fragment de muralla al carrer de Rocafort i un portal, situat al carrer del Comte Tallaferro, format per una gran arcada, feta de dovelles curtes, i extradossades per un rengle de lloses planes. L’aparell dels fragments de mur que es conserven, és format per petits carreus a penes desbastats, disposats en filades uniformes i regulars, en un tipus de construcció que palesa l’evidència de les formes llombardes, i que cal situar dins el segle XI. Aquest portal és l’element arquitectònic més antic que es conserva a Besalú, i no es pot descartar que fos coetani del cos de les naus de Santa Maria, aprofitat en la reforma del final del segle XII.

Les transformacions operades en aquest sector de la ciutat i, en especial, la conversió de la part alta del turó en finca particular, impedeixen d’esbrinar les característiques de la seva arquitectura original i la seva evolució, especialment en el moment de la reforma de la canònica. Amb tot, sembla clar que en aquest sector cal situar l’emplaçament del castell comtal, al costat de Santa Maria, i per les dimensions de l’hipotètic recinte murat, és evident que deuria depassar l’àmbit del castell palau, per esdevenir una agrupació urbana, que ja era murada al segle XI, com consta en la institució, per Bernat Tallaferro, de l’efímer bisbat de Besalú, “…et sanctii Genesii martyris Christi quod est infra muros Bisulduno situm…”.

Al cantó nord-est del turó, sobre la carretera C-150, han estat identificats els vestigis d’una torre circular, que podria correspondre a aquest primitiu recinte. Al nord del turó, en el lloc ocupat per la carretera C-150, a la cruïlla amb l’actual carretera de Figueres, era situat el barri de Bell-lloc, d’origen probablement alt-medieval, i que fou destruït per la construcció de les esmentades carreteres.

Un segon perímetre murat sembla endevinar-se en el traçat del carrer Ganganell, que segueix el curs de l’antic torrent, fins al riu, on encara es veuen els fragments dels llenços de muralla caiguts dins el riu

Una vista del nucli antic, amb la plaça de la Llibertat, on potser ja antigament tenia lloc un mercat que avui encara es fa. A la part alta i a mà esquerra, l’església del monestir de Sant Pere llueix la seva capçalera.

J. Todó-TAVISA

Aquest segon recinte urbà, devia incloure ja l’àmbit del mercadal, l’església de Sant Vicenç i tot l’espai comprès entre el camí de Girona (carrer del Pont Vell) i el riu, que devia ésser, a partir del segle XV, el call jueu(*). D’aquest no queda avui sinó el record i les estructures d’un edifici baix-medieval, que hom ha identificat com una mikwah, però sense arguments definitius que permetin de confirmar aquesta funció(*). La major part dels edificis medievals conservats en aquest sector de la ciutat foren construïts després del segle XIII, com la casa Cambó, que defineix les alineacions del carrer Major o el palau de la Cúria. A la cantonada del carrer del Comte Tallaferro amb la plaça de la Llibertat hi ha un edifici restaurat de manera abusiva, que a la part baixa conserva un porxo de vuit arcs molt rebaixats que recolzen sobre columnes, de fust hexagonal, amb capitells de tipus geomètric. Cada arc es correspon en el primer pis amb una finestra triforada que és fruit d’una reconstrucció basada en alguns vestigis i elements originals. La part superior de l’edifici, amb un ràfec sobre mènsules, és fruit ja de la reconstrucció moderna. Una mica més amunt, en el mateix carrer, es conserva una casa, molt transformada, la façana de la qual era centrada per una finestra triforada. Aquests dos edificis són de datació imprecisa, però poden situar-se dins el segle XIII o al principi del següent, en un moment en el qual les formes romàniques tenien encara una certa tradició.

Cal destacar dins aquest sector, i en aquest mateix moment cronològic, la construcció del pont sobre el riu Fluvià. És un pont monumental de sis ulls i de forma molt irregular, car els seus pilars s’assenten sobre unes importants roques dins el curs del riu.

Durant la guerra civil de 1936-39, el pont fou volat i perdé gairebé tots els seus arcs. L’any 1965 s’inaugurà la seva reconstrucció, en la qual destaca la torre central emmerletada que no existia abans de la restauració. És difícil, en el seu estat actual, d’aventurar una hipòtesi cronològica per al pont de Besalú a causa de les alteracions que ha sofert, però sembla clar, per la seva vinculació amb la muralla alt-medieval i amb la porta de la vila que s’obria al pont, que el seu origen i probablement les seves parts més baixes corresponen al moment de la construcció d’aquesta segona muralla, entre els segles XII i XIII, substituint un altre pont, o una passera, més antic.

Extramurs d’aquest segon recinte quedava el monestir de Sant Pere, del qual només es conserva l’església i l’hospital. Aquest és un edifici extremament reformat i desfigurat, del qual només es conserva la porta monumental i l’estructura bàsica, formada per una única sala rectangular, que cal datar dins el segle XII.

L’entorn del monestir de Sant Pere devia ésser una zona poc edificada a la fi del segle XII, quan Alfons I, el 1171, concedí autorització a l’abat per a edificar en el terreny del cementiri del monestir, anomenat encara avui el Prat, “…tabulas et pedrons et casas et operatorios et alia que facere volueritis in ipso ciminterio…”(*). És a partir d’aquest moment que convé situar la construcció de can Llaudes, situat a ponent de l’església de Sant Pere, i prop de la desfigurada capella de Santa Fe. La construcció de l’entorn de Sant Pere representà una important expansió de la ciutat, que fou recollida pel perímetre de muralla fet construir al segle XIV per Pere el Cerimoniós, i que completa la forma del Besalú medieval.

Les restes d’edificis medievals del carrer Ganganell confirmen, juntament amb els edificis i vestigis conservats en els recintes més antics, probablement reformats amb la construcció de la nova muralla (com ho prova el palau gòtic de la Cúria Reial), que el traçat urbà de Besalú al final de l’edat mitjana no devia ésser essencialment diferent de l’actual, amb una estructura dels carrers definida pels antics camins i perímetres murats, sobre la qual s’ha anat produint una constant renovació de l’arquitectura, que ha permès, però, de conservar i endevinar part dels seus orígens alt-medievals. (JAA)