Situació
Perspectiva aèria de les ruïnes del castell.
J. Todó-TAVISA
Les restes dels murs del castell d’Hostoles són situades al cim d’un turó, des del qual podem albirar una bona part de la vall alta del riu Brugent.
Mapa: 295M781. Situació: 31TDG613579.
Seguint la carretera que va d’Olot a Amer i Girona, entre Sant Feliu de Pallerols i les Planes d’Hostoles, hi ha a mà esquerra el castell d’Hostoles. Poc abans d’arribar al quilòmetre 30, en passar al costat d’unes instal·lacions hípiques, cal deixar l’auto. Des d’aquest punt hem d’agafar un corriol que segueix la carena del serrat i que porta, després de pujar durant uns 20 minuts, fins al recinte del castell, a la cisterna i al castell. (JBM)
Història
A l’alta edat mitjana el castell d’Hostoles era situat al comtat de Girona, tot i que en algun moment depengué dels comtes de Besalú. Segons Francesc Monsalvatje, el castlà d’aquesta fortificació, l’any 1015, era Mir d’Hostoles, el qual, el 1017, féu homenatge al comte de Barcelona.
En el testament sacramental del comte Bernat Tallaferro, fet públic l’any 1021, s’esmenten “ipsos costellos quos dicunt Ostoles et Adeder simul cum ipsa castellania de Ostoles”, que passaren a dependre del seu fill, el comte Guillem. Amb aquest document veiem la complicada situació d’aquest castell. Tot i que el seu senyor eminent era el comte barceloní, en aquest moment aquest el devia tenir infeudat al comte de Besalú. Podem assenyalar també que és esmentat no tan sols el castell d’Hostoles, sinó també el proper castell de Puig-alder, que sempre hi restà estretament lligat. També podem referir fortificat el fet que aquest edifici fortificat tingués una castellania o terme del castell que en depenia.
El fill del castlà Mir, que hem trobat documentat l’any 1017, s’anomenava Enees Mir. Enees Mir fou senyor d’Hostoles durant la part central del segle XI. En el Liber feudorum maior, en un document sense data, consta que aquest Enees (“ego Eneas filius qui fui de Ema femina”) féu sengles juraments de fidelitat al comte Ramon Berenguer I i a la comtessa Almodis. En aquest jurament s’esmenta “ipso castro de Ostoles” i “ipsa forteda que ibi est aut in antea ibi erit”. Tot seguit també es fa esment d’una altra fortalesa que hi havia a tocar el castell d’Hostoles i, així mateix, del castell de Puig-alder.
Segons un altre document també conservat en el Liber feudorum maior, en aquestes dates, l’any 1061, apareix molt probablement aquest mateix castlà d’Hostoles, Enees, que signa com a testimoni en un pacte establert entre el comte Ponç Guerau i els comtes de Barcelona, pel que fa a l’església de Sant Feliu de Celrà. Així mateix, el 1066, surt la signatura d’Enees Mir en un conveni establert entre el comte de Barcelona i Guillem Bernat de Queralt. Totes aquestes notícies permeten de valorar la posició que tenien aquests senyors del castell d’Hostoles en les terres que depenien dels comtes barcelonins.
És així mateix d’aquesta època un conjunt de dues convinences molt semblants. Per una Guilla (o Guisla) ret homenatge al comte Ramon Berenguer I, i per l’altra a la seva dona, la comtessa Almodis. Aquesta Guilla era filla de Sança, i molt probablement devia ésser filla d’Enees. En aquests dos instruments també hi ha referències al del castell d’Hostoles, a la fortalesa propera al castell i al castell de Puig-alder.
En un jurament de fidelitat de nobles que posseïen castells al comtat de Besalú, retut a Bernat II i realitzat els darrers anys d’aquest segle XI apareix esmentat un nou membre de la família dels senyors d’Hostoles, Galceran, fill de Guilla (“Gaucerandus filis qui fuit de Guila femina”), el qual vers l’any 1107 signà la donació recíproca que feren els comtes de Besalú i de Barcelona de llurs terres, en el cas de morir sense fills.
Al final del segle XI apareixen uns altres senyors que tenien drets sobre el castell d’Hostoles. Segons John C. Shideler, abans de l’any 1083, Guillem Ramon I, dàpifer dels comtes de Barcelona, posseïa drets als castells de Cartellà, Bescanó, Hostoles i possiblement també al d’Estela. Quan aquest senescal morí, l’any 1120, repartí el patrimoni entre els seus dos fills Guillem Ramon II i Ot. El castell d’Hostoles anà a para a aquest darrer. Tanmateix, segons Shideler aquesta herència, en realitat, era condicionada al fet que el seu germà morís sense hereus legítims; Guillem Ramon es casà, però, amb la pubilla de la senyoria dels Montcada i Ot, tot i aparèixer com a senescal, en realitat fou eclipsat pel seu germà. d’altra banda, per a poder entendre aquesta coexistència de dos senyors al mateix castell, cal adonarse que aquests senescals n’eren senyors, però no pas castlans. La castlania possiblement devia continuar restant en mans dels hereus dels Mir, que surten esmentats vers l’any 1000. Així, sembla que és reflectit en un document de l’any 1168, recollit en el Liber feudorum maior.
L’any 1168 s’havia produït una permuta entre Mir d’Hostoles —castlà d’aquest castell— i Berenguer de Rocacorba —que devia tenir aquest castell proper de Banyoles—, en relació amb l’honor de Ramon d’Hostoles, ja difunt, oncle de Mir. Davant aquest fet, Mir d’Hostoles fou obligat a jurar fidelitat al rei Alfons I pel castell de Rocacorba, damunt el qual, ran del bescanvi, havia obtingut algun nou dret, i que reconegué que rebia “ad fevum a te domino meo”. És prou significatiu veure que aquest document també fou signat pel dàpifer Guillem Ramon i per Guillem de Montcada i per Ramon de Montcada. En un altre instrument, segurament coetani, apareix una altra convinença, on Berenguer de Rocacorba jura fidelitat al rei pel “senioratico” que aquest tenia sobre aquest castell.
Mir d’Hostoles, segons una notícia esmentada per Francesc Monsalvatje, es casà amb Dolça, qui féu testament l’any 1184.
Llur fill, Mir, fou senyor d’Hostoles entre els anys 1175 i 1212. En el seu testament, fet en aquesta darrera data, féu llegats a diverses esglésies, en especial a Sant Vicenç d’Hostoles i a l’orde de l’Hospital. La seva filla Dolça, a la qual, segons el testament, correspongueren els castells d’Hostoles, Puig-alder, Rocacorba i dues parts del castell de Colltort, es casà amb Galceran de Cartellà, important senyor del mateix comtat de Girona. Llur fill, Guillem Galceran, segons F. Monsalvatje, fou senyor d’aquest castell d’Hostoles des de l’any 1225 fins al 1290.
Segons Joaquim Miret i Sans, d’acord amb un document fet fer pel rei Jaume I, sembla que l’any 1259 s’esdevingueren uns enfrontaments a Hostoles, en els quals participà l’infant Pere, i que motivaren saqueigs i robatoris en aquest castell.
Els Hostoles.
Armand de Fluvià i Escorsa
El matrimoni de Guillem Galceran de Cartellà amb Blanca de Creixell comportà un increment del poder de la família dels senyors que posseïen el castell d’Hostoles. En les seves mans hi ha els castells de Cartellà, de Falgons i d’Hostoles i fortificacions annexes (provinents d’ell) i els de Creixell i de Pontós (aportats per ella). Aquesta unió motivà que aquests senyors tinguessin un fort poder al país, fet que facilità que cometessin una sèrie d’abusos i de bandositats, sovint retrets pel veguer de Girona. Finalment, Guillem Galceran i Blanca foren separats del benefici de pau i treva i a més excomunicats per l’actuació que havien tingut. La situació arribà a ésser bastant tensa. L’any 1277, segons Francesc Monsalvatje, els senyors d’Hostoles instigaren els homes de la vall d’Hostoles perquè rebessin amb les armes els agutzils reials i els amenacessin de mort, mentre els escridassaven des del castell i Guillem Galceran feia tocar el corn; aquest fet motivà que fos acusat d’haver comés un crim de lesa majestat. Això no impedí que aquest senyor d’Hostoles actués decididament a favor del rei català quan, l’any 1285, s’esdevingué la invasió dels croats francesos de Felip l’Ardit.
Havent mort, el castell passà a la seva filla Ermessenda de Cartellà. En casar-se, l’any 1281, amb Bernat Hug de Serrallonga, baró de Cabrenys, portà com a dot els castells d’Hostoles, de Puig-alder i de Rocacorba, que després anaren a parar al fill d’aquest matrimoni, Guillem Galceran de Cabrenys.
Guillem Galceran morí sense descendència, fet que motivà que el castell d’Hostoles i tota la baronia de Cabrenys fossin heretats per la seva germana Beatriu de Serrallonga.
Beatriu de Serrallonga l’any 1313 maridà el vescomte Dalmau de Rocabertí. Així, el castell d’Hostoles restà inclòs en l’important patrimoni dels Rocabertí.
Segons Joaquim Botet i Sisó, l’any 1319 Dalmau, vescomte de Rocabertí, va retre homenatge al bisbe de Girona pels delmes dels castells d’Hostoles, de Puig-alder i de Rocacorba i pels delmes que cobrava a les parròquies de Sant Feliu de Pallerols, Sant Cristòfol de Cogolls, Sant Cristòfol de les Planes, Sant Pere Sacosta, Santa Maria de les Encies, Santa Maria de Rocacorba i la vall d’Hostoles.
Segons Tomàs Noguer, pel contingut d’una rúbrica de l’any 1319, sabem que la capella del castell era dedicada a Sant Guerau (“capella Sancti Geraldi castri de Hostalecio”).
El nou senyor d’Hostoles, Guillem Galceran de Rocabertí (1344-85), es casà amb Maria d’Arborea, filla del jutge sard d’Arborea, i participà activament en la política militar del rei Pere III el Cerimoniós.
Segons Pere Català i Roca, després de l’any 1445, la baronia de Cabrenys i el castell d’Hostoles depenien de Dalmau de Rocabertí, el qual, durant la guerra civil catalana del segle XV, milità en el partit joanista. Durant la guerra el castell fou ocupat pels remences; segons Francesc Carreras i Candi, l’ocupaven al març del l’any 1463.
Tal com diu Francesc Monsalvatje, al novembre del 1471, el castell i el terme d’Hostoles restaren incorporats a la corona per decisió del rei Joan II.
Acabada la guerra, si més no momentàniament, la situació del castell canvià. El 23 d’octubre de 1474, el rei Joan II donà i concedí a Francesc de Verntallat, un dels cabdills dels remences, el castell, el terme i la vall d’Hostoles, situats a la vegueria de Girona, i també els castells de Puig-alder i de Rocacorba, aquest segon amb el seu terme. Al mateix temps, Francesc de Verntallat rebia el títol de vescomte.
Durant uns quants anys, el castell d’Hostoles encara restà en mans dels remenees. L’any 1488, després de la sentència arbitral de Guadalupe (1486), el castell tornà a la corona i Verntallat va rebre, com a compensació, unes cases a Barcelona. (ACeC-JBM)
Castell
Pany de mur encara dempeus entre les ruïnes de la fortificació.
J. M. Melció
La major part de les construccions del castell que s’han conservat són dels darrers segles medievals. Al cim més alt hi ha una plataforma amb una amplada d’uns 10 m i una longitud d’uns 36 m, orientada del nord-oest al sud-est. A la punta septentrional hi devia haver la torre. Ara s’hi endevina una construcció de planta circular, a l’interior de la qual hi ha un àmbit que era cobert per una volta rebaixada. Les parets conservades de l’edifici corresponen a diverses etapes i, segurament, en una bona part són d’època gòtica. Al costat de llevant hi ha una paret força mal feta. A la banda de ponent hi ha les restes de diversos murs, alguns del quals, en canvi, són formats per carreus força grossos (uns 30 cm d’alt per 60 cm d’ample), enmig dels quals n’hi ha d’altres de més petits (de 15 cm per 20 cm). d’altra banda, en molts sectors, la mateixa roca natural servia de protecció. Al mig del castell, hi havia una cambra, en part cavada a la roca.
Més cap a ponent d’aquest edifici principal hi ha restes de diverses parets tardanes, que devien tancar un possible segon recinte superior.
Un centenar de metres més avall, hi havia la cisterna, actualment encara força ben conservada, potser del segle XIII i en part excavada a la roca. Té una longitud de 9,30 m i una amplada de 3,80 m. Té una alçada de 5,50 m: els 3 m inferiors en part són cavats a la pedra natural, els 2,5 m restants corresponen a la volta apuntada. Al nivell dels 3 m, on arrenca la volta, veiem al costat de llevant els forats per a 10 bigues. Els carreus d’aquesta construcció més aviat són grossos (uns 20 cm d’alt per 40 cm d’ample). El mur lateral fa 130 cm d’amplada i els murs curts, que no han de suportar la càrrega de la volta, només uns 75 cm. Al sostre encara són visibles restes d’un encanyissat longitudinal.
Uns metres més avall d’aquesta cisterna, tancant tot el conjunt del castell, hi ha restes d’una construcció que barrava el pas transversalment. (JBM)
Bibliografia
- Francesc carreras i Candi: Lo cabdill vigatà Bernat Guillem d’Altarriba, dins Jochs Florals de Barcelona, Barcelona 1895, pàg. 280.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas del condado de Besalú, vol. I, Olot 1889, pàgs. 255; vol. XII, Olot 1902, pàg. 28; vol. XIII, Olot 1905, págs. 157, 303, 356; vol. XIV, Olot 1906, pàg. 353; vol. XV, Olot 1908, pàg. 382; vol. XXVI, Olot 1915, pàgs. 34-38, 42, 44, 46, 49, 50, 54.
- Joaquim Botet i Sisó: Cartoral de Carles Many. Index Cronológich del Cartoral de la Cúria Eclesiástica de Gerona anomenat de Carlo Magno. Barcelona 1905, pàg. 95.
- Joaquim Miret i Sans: Itinerari del rei Jaume I. Barcelona 1918. pàg. 275.
- Joaquim Botet i Sisó: Província de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona, s.d., pàg. 758.
- Francesc Miquel i Rosell: Liber feudorum maior, vol. I, CSIC. Barcelona, 1945, pàgs. 12, 425, 444, 511-513, 515; vol. II, CSIC. Barcelona 1945, pàgs. 6, 9, 12, 392, 510, 513.
- Tomàs Noguer i Musqueras: Transcripción de las Rúbricas del Cartulario ‘De Rubricis Coloratis’ del Archivo Diocesano de Gerona, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, vol. I, Girona 1946, pàg. 155.
- Joaquim Pla i Cargol: Plazas fuertes y castillos en tierras gerundenses, Girona-Madrid 1953 (2a. ed.), pàg. 219.
- Jaume Sobrequés i vidal: Els barons de Catalunya, ed. Vicens-Vives, Barcelona 1957, pàgs. 60, 232.
- Jaume Sobrequés i Vidal: Guerra civil a l’Empordà (1462-1463), Barcelona 1963, pàg. 34.
- Joan Guillamet i Tuébols: El valle de Hóstoles, “Revista de Gerona”, núm. 24. Girona 1963, pàg. 70.
- “Butlletí Archivo Histórico y Museos Fidel Fita”, núm. 17, Arenys de Mar, octubre 1963, pàg. 88.
- Pere Català i Roca. Miquel Brasó i Vaqués i Armand de Fluvià i Escorsa: Castell d’Hostoles, dins Els castells catalans, vol. III, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1967, pàgs. 80-89.
- Jaume Vicens Vives: Historia de los Remensas (en el siglo XV). Ediciones Vicens Vives S.A., Barcelona 1978, pàg. 110.
- Les Quatre Grans Cròniques, Edició de Ferran Soldevila, ed. Selecta, Barcelona 1971, capítol 128, pàg. 786.
- John C. Shideler: Els Moncada: Una família de nobles catalans a l’edat mitjana (1000-1230), Edicions 62, Barcelona 1987, pàg. 74. (ISB)